Sentencia Social 2825/2025 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 64/2025 de 20 de mayo del 2025

PRIMER.-La sentència d'instància ha desestimat la demanda d'acomiadament formulada per l'actor en assolir la conclusió que concorre causa justificada per a la dita extinció, atès que el demandant, en situació d'excedència, va constituir una empresa de viatges que prestava serveis concurrents amb la demandada, citant-se una sentència d'un jutjat del social de Madrid. A més, el pronunciament d'instància descarta que l'exercici del poder disciplinari empresarial hagi prescrit en el present cas, atès que no s'ha acreditat que l'empresa tingués coneixement anterior del fet causant.

S'alça ara en suplicació el demandant, a través de quatre motius.

Així, s'articula un primer motiu per la via de les lletres b) i c) de l'art. 193 LRJS, "por infracción de jurisprudencia e infracción del art 46.5 ET en relación con 38 y 35.1CE , art 1.1 LEY 15/2007 y error en la valoración de la prueba interesando la revisión de hechos probados primero",fent-se una sèrie de consideracions sobre les diferències entre el present cas i l'esmentada sentència que la jutjadora d'instància pren com a referent. I, sense cita de cap document, se'ns demana la modificació del fet provat primer, amb la següent proposta de redacció:

"La parte actora solicitó a su empleadora una excedencia voluntaria, siéndole esta concedida desde el 11/03/2022 hasta 10/03/2024, sin condicionantes.

Al momento del despido la relación laboral estaba suspendida con derecho a reingreso.

El trabajador D. Gumersindo constituye empresa TRAVEL CARE IO SOCLIEDAD LIMITADA, en fecha 20/09/21, cuya actividad se inició el 01/12/2021, como agencia de viajes para particulares y es administrador único.

GLOBAL BUSSINESS TRAVEL S.L., constituida como agencia de viajes se dedica a gestión de meetings y viajes de empresas y ejecutivos.".

En el següent motiu, també amb remissió conjunta a les lletres b) i c) de l'art. 193 LRJS, es denuncia, d'una banda la infracció dels articles 5 i 21 ET i 62.3 del conveni rector, afirmant que no existeix coincidència amb l'activitat de l'empresa demandada, que no li ha causat perjudici i que, atès el seu coneixement del sector, la càrrega de la prova sobre els perjudicis requeia en la contrapart; al que s'hi afegeix que l'activitat de l'empresa demandada s'imbrica dins el "sector mayorista de organización de eventos y convenciones para empresas médicas y/o farmacéuticas",mentre que la mercantil que ell constituir és una agència de viatges, pel que no concorre identitat en l'objecte social i, en conseqüència, no existeix possible competència. I en base als dits arguments, se'ns demana la modificació del fet provat segon, fent la següent proposta de text alternatiu:

"Resulta de aplicación el convenio colectivo estatal de agencias de viajes 2019-2022.

La empresa Tarvel Care IO (empresa constituida por el trabajador) es una plataforma online de gestión de viajes para particulares.

La empresa GMBT (empleadora) en la sección AMEX, donde trabajaba el Sr. Gumersindo, se dedicaba a la gestión y organización de eventos para la industria farmacéutica".

En el tercer motiu de suplicació -amb remissió conjunta de nou a les lletres b) i c) de l'art. 193 LRJS- es denuncia la infracció de l' art. 60.2 ET. Amb cita dels documents 5, 7, 3 i 1 del ram de prova de la demandada s'indica que l'empresa tenia un coneixement previ de l'existència de la societat que havia constituït, sense que existí cap tipus d'ocultació. I, alhora, en el mateix motiu s'advoca pel canvi de redacció del fet provat tercer, amb la següent proposta:

"Sin fecha determinada pero con carácter previo a fecha 20 de septiembre de 2022, el empleador conoció el inició de una actividad por parte del trabajador por cuenta propia.

En fecha 25 de octubre de 2022 se inicia un expediente contradictorio, manifestando conocimiento el 20 de septiembre de 2022, con el actor por infracción de los artículos 62 y 63 del convenio colecticio aplicable 5 ET ".

Finalment, en el quart motiu de suplicació, articulat per la via de la lletra c) de l'art. 193, es denuncia la infracció de la jurisprudència i doctrina legal sobre la teoria gradualista.

SEGON.-Com encertadament afirma la demandada en la seva impugnació és evident que el recurs incorre en una molt deficient tècnica, atès que s'escapa tant dels requisits formals exigits a l' art. 196 LRJS, com dels que s'han anat conformat per la jurisprudència i la doctrina de suplicació.

Escau observar d'entrada que la llarga evolució de la suplicació ha anat conformat un mitjà d'impugnació que, malgrat ser equiparable en bona part a la cassació ( SSTC 3/1983 9/1983, 14/1983, 46/1983, 78/1983, 100/1983, 109/1983, 20/1984, etc.), presenta també notòries diferències amb aquest, ja que les sentències que es dicten no tenen -a diferència de les del Tribunal Suprem- la condició de jurisprudència ( art. 1.6 Codi civil), i la seva finalitat cap relació guarda amb el ius contitutionis, limitant-se al ius litigatoris. Malgrat això, des del punt de vista formal, els principis informadors de la suplicació tenen un sotmetiment reflex de la cassació (d'aquí ve que, sovint, se l'hagi denominat la "petita cassació", com esdevé en la STC 173/1995, de 21 de novembre), conformant un recurs molt formalista. Aquesta caracterització determina que les tres vies de suplicació contemplades a l' art. 193 LRJS no puguin unificar-se, sinó que cadascuna d'elles ha d'articular-se a través de motius diferenciats. Com s'afirma en la STC 18/1993: "en el recurso de suplicación laboral, de acuerdo con la legislación aplicable al caso (...), se exige que dicho recurso se funde en alguno de los motivos del art. 152 de la L.P.L . y que el escrito de interposición exponga, con suficiente precisión y claridad, las razones en que se funda el recurso, separando las que se refieren al examen del Derecho aplicado de las que afecten a la revisión de hechos, debiendo consignarse, en su caso, en el primer lugar del escrito los razonamientos sobre faltas de Derecho formal que hayan producido indefensión. Así se preveía en el art. 156 de la L.P.L , precepto que, sin duda, es acorde con el contenido del art. 24.1 C.E . en cuanto persigue que el contenido del recurso -la pretensión o pretensiones formuladas en éste y su fundamentación- sea conocido por la otra parte, que pueda así debidamente defenderse, y por el órgano judicial, que deberá resolver congruentemente y, por ello, ha de tener cabal conocimiento del thema decidendi"

A més, concorre en el procés social una altra singularitat tan o més significativa: el principi d'única instància dels jutjats socials com a regla general que consagra l'art. 6.1 de la llei processal laboral (en clara connexió amb els d'immediació i oralitat de l' article 74.1 LRJS) .

La concurrència d'aquestes dues particularitats en l'ordre social -el caràcter quasicasacional de la suplicació i el principi d'instància única- determina un efecte substantiu: el coneixement de cada assumpte queda limitat en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta que els fets, pretensions processals i al·legacions de les parts tinguin efectes preclusius en la instància. Aquests efectes preclusius són especialment importants en relació a la proposició i la pràctica de la prova, amb l'única excepció de les situacions previstes en l' article 233 LRJS, amb l'evident finalitat d'evitar posteriors demandes de revisió de sentències. De tot això es difereix una evident conclusió: la valoració de la prova és competència exclusiva i excloent de les persones que exerceixen la potestat jurisdiccional en els jutjats socials, sent molt limitades -com després es veurà- les potestats revisorias dels tribunals "ad quem". En definitiva, la finalitat del recurs de suplicació no és tornar a jutjar el que ja estat jutjat -a diferència dels recursos ordinaris- sinó únicament analitzar, si la sentència que es recorre incorre en un error o omissió en l'aplicació de la normativa processal i substantiva, així com en la determinació de si la valoració de la prova ha estat l'adequada.

I en relació a la revisió fàctica la caracterització dels requisits formals que la doctrina judicial ha anat reclamant són bàsicament els següent:

- Només pot sustentar-se en dos mitjans de prova: la documental i la pericial (com també es difereix de l' article 193 b) LRJS) , no sent admissible acudir a uns altres.

- Però no n'hi ha prou amb una mera referència general a aquests mitjans de prova, es precisa, a més una concreta identificació del document o perícia en què es basi la pretensió, ja que, com assenyala la STS 14.07.1995 -Rec. 180/1995- "la cita global y genérica de documentos, carece de valor y operatividad a efectos del recurso".I, a més, competeix al recurrent "señalar el punto específico del contenido de cada documento que pone de relieve el error alegado, razonando así la pertinencia del motivo, mediante un análisis que muestre la correspondencia entre la declaración contenida en el documento y la rectificación que se propone"( STS 03.05.2001 -Rec. 1434/2000-).

- Aquesta explicació de part ha de sustentar-se en l'existència d'un error en la valoració de la prova, de manera clara i patent. I, com s'afirma en la STC 4/2006, de 16 de gener, perquè aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal "ad quem" "es imprescindible que[el error] se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos".Per tant, el concepte d'error és objectiu, no subjectiu; això és: no es tracta de que la part recurrent valori la prova. S'indica en la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) que el document o perícia en que es basa la pretensió ha de tenir "una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas".Es precisa, en conseqüència, posar en evidència que en el primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

- Així mateix, conforme a l' article 196.3 LRJS el recurrent ha de proposar una redacció alternativa de l'específic fet provat en què concreti la seva pretensió revisoria, bé substituint a algun dels seus punts, bé complementant-los o proposant la seva supressió.

- I, finalment, les modificacions sol·licitades ha de tenir rellevància i transcendència per a la resolució de les qüestions plantejades, en relació a la part dispositiva de la sentència (excepte perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets que cap efecte pràctic tindria en la fallada. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

D'altra banda, els efectes del principi d'instància única comporten que, si no és apreciable l'existència de palès error, ha de prevaler -com ja s'ha dit- la conclusió fàctica aconseguida en el primer grau jurisdiccional, sense que pugui tenir preeminència la interpretació de part. Ara bé, si la sentència omet qualsevol reflexió valorativa d'una concreta prova eficaç, el tribunal superior podrà valorar-la en forma específica, sempre que el mateix tingui literosuficiència, i seguint els criteris fixats en el Capítol VI del Títol I del Llibre II de la Llei d'Enjudiciament Civil. És per això que els canvis que es postulin en el recurs, encara que es basin en els mitjans de prova eficaces, no han de quedar desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contradicció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, per la qual cosa en aquests casos l'estimació del motiu comportaria, a la fi, que la Sala actués com a instància, valorant la prova íntegrament (vegeu en aquest sentit la ja citada STC 4/2006).

Això comporta que no sigui possible acudir a la negació de l'eficàcia de la prova, ja que la revisió fàctica no "puede fundarse la pretensión impugnatoria en la denominada prueba negativa, consistente en afirmar que los hechos que el Juzgador estima probados no lo han sido de forma suficiente pues con ello se desconoce que el Juzgador de instancia forma su convicción apoyándose en los diferentes medios de prueba aportados por las partes, aplicando al efecto las normas sobre apreciación de la prueba y partiendo asimismo de las alegaciones formuladas por aquella"(STS 18.03.1991 - ROJ: STS 1644/1991-)".

TERCER.-Com ja s'ha dit és evident que el recurs analitzat incorre en una deficient tècnica que, per si mateix, podria comportar la seva desestimació a limine. No obstant això, considera la sala que escau fer una aplicació flexible del principi pro actione, per bé que òbviament limitada a aquelles qüestions respecte les quals l'esmena dels defectes del recurs no generin indefensió a la contrapart, atès que no és possible que els tribunals "ad que" "reconstruïm" un recurs mal formulat, atès que estaríem actuant en benefici d'una de les parts (per totes: STC 294/1993).

Així, en relació al primer motiu, resta evident que no podem entrar en el seu coneixement, atès que el fet que existeixin diferències entre una sentència d'un jutjat de Madrid i la que aquí analitzem no té aixopluc en l'examen del dret aplicat, atès que no es tracta, ex art. 1.6 CC, de jurisprudència. Pel que fa al segon motiu resta evident que allò que es pretén és negar que existeixi concurrència amb l'activitat de la demandada, com es palesa en la proposta de canvi en la redacció del fet provat segon. Respecte al tercer motiu de suplicació, és clara la finalitat perseguida: acreditar l'existència de prescripció. I, finalment, tampoc existeix impediment en entrar en la invocada aplicació de la teoria gradualista.

Atesa l'atipicitat del recurs és obvi que la sala ha d'intentar -amb els límits exposats- seguir un ordre d'anàlisi lògica, pel que haurà de reflexionar-se en primer lloc en forma conjunta sobre les pretensions fàctiques proposades per passar amb posterioritat a l'estudi del dret aplicat, també en forma conjunta.

QUART.-Exposat l'anterior, és obvi que per motius metodològics escau analitzar en primer lloc les modificacions proposades dels fets provats segon i tercer.

Doncs bé, respecte l'ordinal fàctic primer escau observar que no pot prosperar, atès que no es cita cap document o perícia. Consideració a la que escau afegir que les modificacions proposades resulten del tot irrellevants per al coneixement del fons de l'assumpte per la sala.

En quant al fet provat segon s'ha de reiterar que tampoc aquí es cita cap document o perícia que acrediti que l'activitat de la demandada és la que s'indica, tenint a més present que resultava un tant contradictori que una empresa que es dediqui a "la gestión y organización de eventos para la industria farmacéutica" es regeixi pel conveni d'agències de viatges.

I pel que fa als canvis del fet provat tercer escau indicar que dels documents que -aquest cop sí- es citen no es palesa cap error de la jutjadora d'instància en la valoració de la prova. En efecte, es deriva d'ells que el director de la demandant tingué coneixement indiciari a través de Linkedin de l'activitat de l'actor el 20 de setembre de 2022, el que posà en coneixement de la cap de recursos humans, obrint-se en data 25 d'octubre el corresponent expedient disciplinari. És obvi per tant que, contra la tesi sostinguda pel recurrent, no es deriva de la dita prova que la demandada tingués coneixement previ dels fets.

En conseqüència, les revisions fàctiques proposades no poden reeixir.

CINQUÈ.-I idèntica sort desestimatòria han de córrer les denúncies del dret aplicat a les que, en base als paràmetres hem senyalat, hem de limitar el nostre coneixement.

En efecte, al nostre judici és evident que del relat fàctic i la prova proposada es deriva clarament que l'actor constituí una societat amb l'objecte social d'actuar en el sector de les agències de viatges, que és coincident amb el de la demandada.

Val a dir, arribats a aquest punt, que la prestació contractual del treballador no comprèn només l'exigència de la realització diligent de la seva activitat productiva, sinó a més, els imperatius de la bona fe ( arts. 1258 CC) . En l'apartat d) de l' art. 54 TRLET la bona fe no té com exigència un actuar maliciós, essent suficient la lesió d'un deure fiduciari, doncs la transgressió de la bona fe contractual, com causa extintiva exigeix considerar la bona fides com element normatiu del contracte, més que com element intel·lectiu o volitiu de l'actor infractor. La bona fe contractual fa referència a un conjunt obligacional que s'incorpora a la relació jurídica laboral de manera implícita, complementant el contingut paccional expressament estipulat i afecta tant al propi vincle quan a la seva realització, abastant els dos continguts del nucli prestacional laboral, el paccionat onerós, que significa el contracte i l'extracontractual -o precontractual- identificable en qualsevol relació jurídica i que comprèn el conjunt de deures genèrics que, inherents al fet de participar en una comunitat jurídica s'integra en qualsevol àmbit jurídic particular. Existeix així, de costat del treballador, un deure fiduciari de lleialtat consistent en una activitat -positiva o negativa- de col·laboració en la bona marxa del negoci evitant el seu perjudici.

Aquests incompliments exigeixen, com els altres estatutaris, els requisits de gravetat i culpabilitat articulats conforme a la clàssica doctrina gradualista de la jurisprudència ( SSTS 21.1.86, 26.1.87, 15.5.91, etc.), si bé l'element fiduciari es converteix en el referencial de la graduació quan l'acte infractor adquireix rellevància en funció de la pèrdua de confiança que justifica del costat patronal, l'exercici de la potestat disciplinària.

Sens dubte que un dels supòsits més greus de trencament del dit element fiduciari es troba en els supòsits de competència deslleial, atès que no només es trenca el marc de mútua confiança entre les parts, sinó que una conducta com aquesta és contrària al deure del treballador de no concurrència, afecta al patrimoni empresarial i pot arribar a posar en perill la pervivència de la pròpia empresa.

Doncs bé, en el present cas resta clar al nostre judici que el recurrent infringí en forma greu i culpable les seves obligacions contractuals atès que, sense cap comunicació a la demanda, posar en marca un activitat bàsicament coincident. I als dites efectes resulta del tot irrellevant que no consti que existís cap perjudici real a la seva mercantil ocupadora, atès que no estem aquí analitzant cap reclamació econòmica, sinó estrictament la determinació de si concorre causa d'acomiadament. Es tracta, ho reiterem, d'un incompliment d'extrema gravetat que, per afectar al nucli essencial del contracte, impedeix la seva pervivència, la qual cosa té com lògica conseqüència que no resulti d'aplicació la denominada teoria gradualista (que no és altra cosa que un judici de proporcionalitat) que s'invoca en el quart motiu del recurs.

Resta, per últim, analitzar el tercer motiu, respecte a si l'acomiadament està o no prescrit. Desestimada la revisió fàctica proposada és obvi que si els indicis d'existència de competència deslleial es tingueren el dia el 20 de setembre de 2022, per la font ja descrita, s'obre expedient disciplinari el dia 25 d'octubre i l'acomiadament té lloc el 3 de novembre següent, en tractar-se d'una falta molt greu en cap cas s'ha incomplert el termini llarg de sis mesos de l' art. 60.2 ET, com tampoc el termini curt de seixanta dies, atès que la instrucció de l'expedient disciplinari interrompé la prescripció, sense que fins a la data de la missiva extintiva es superés el límit legal.

Les anteriors conclusions han de comportar, en conseqüència, la desestimació del recurs.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació