Sentencia Social 695/2026 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 5298/2025 de 06 de febrero del 2026

PRIMER.-Per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS se'ns demana per les treballadores actores en la instància la modificació del fet provat cinquè. Als dites efectes, i amb remissió als fulls de salari obrants a les actuacions i invocant que es tracta d'un fet conforme, es postula l'addició en l'actual ordinal després del salari brut que allà consta de la següent expressió: "que suponen 1.171,10 euros netos mensuales".

Escau d'entrada recordar quins són els criteris conformadors del recurs de suplicació en matèria de revisió fàctica. Per bé que el nostre marc legal és limitat en el seus continguts, la jurisprudència i la doctrina judicial han anat conformat una sèrie d'elements conformadors al respecte, en relació a dues singularitats de la jurisdicció social. La primera d'elles és l'aplicació en el procés laboral del principi d'instància única, el que comporta que les pretensions de les parts i l'acreditació dels fets al·legats quedin circumscrits en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa determina que la valoració de la prova sigui competència exclusiva del dit grau jurisdiccional. I la segona de les esmentades circumstàncies conformadores de la revisió fàctica, és el caràcter extraordinari del recurs de suplicació (la "petita cassació" ex STC 173/1995), el que determina que les capacitats revisòries dels tribunals "ad quem" només siguin possibles en supòsits molt singulars i sempre que es compleixin determinades formalitats. És per això que la modificació fàctica només pot prosperar de complir-se els següents requisits:

a) L'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments. I, com s'afirma a la STC 4/2006, de 16 de gener, per tal que aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal "ad que", "es imprescindible que se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos".Cal indicar que el concepte "error" és objectiu, no subjectiu. En altres paraules, es precís posar en evidència que el jutjador del primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

b) Que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència. No es tracta, per tant, de la valoració subjectiva de la part recurrent. Com s'afirma a la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) el document o perícia en que es basa la pretensió el document en què es basa la pretensió ha de tenir "una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas".

c) Que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria.

d) Que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves, per la qual cosa. l'estimació del motiu comportaria, a la fi, que la Sala actués com a instància, valorant la prova en la seva totalitat (vegi's en aquest sentit la ja citada STC 4/2006).

e) Finalment, que les modificacions sol·licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades, en relació a la part dispositiva de la sentència (llevat perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

Doncs bé, per bé que en principi la sala no tindria cap inconvenient en acceptar el canvi proposat, resta del tot evident que la concreció del salari net res aporta al coneixement del fons de l'assumpte, pel que resulta irrellevant. En efecte, caldrà observar que la modificació de la quantitat retributiva podria ser rellevant si tingués alguna incidència en la quantificació de les indemnitzacions, però, com és conegut, el càlcul s'efectua sobre el salari en brut. De fet, les recurrents justifiquen la modificació en considerar que pot tenir importància pel que al motiu central de la seva pretensió en relació a la no acreditació de falta de liquiditat. Però ocorre que, com fàcilment es pot comprendre, si el mes anterior a l'acomiadament es pagà el salari a les actores, la seva condició, amb o sense detraccions fiscals i de cotització, és del tot intranscendent.

SEGON.-Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncien les demandants la infracció d'allò previst a l' art. 53 ET, en relació a la jurisprudència que s'esmenta. La tesi que, resumida per la sala, es manté és que en el present cas l'empresa demandada no ha acreditat la manca de tresoreria suficient per tal de fer front al pagament de les indemnitzacions legals, pel que l'acomiadament ha de ser declarat improcedent. Aquesta argumentació es sustenta en la consideració que la indisponibilitat de quantitats en efectiu per fer front a les dites quantitats no té lògica si es té present que l'empresa pagà els salaris en metàl·lic el mes anterior a l'acomiadament, que les dades bancàries aportades per l'empresa són posteriors en quatre dies a la data de finalització del vincle laboral i la no acreditació de l'existència d'altres comptes dels que la demandada en sigui titular.

Entre les obligacions legals per a les empreses que acudeixen a les extincions contractuals de l' art. 53 ET escau fer esment a la posada a la disposició de la indemnització en forma simultània a la notificació de l'acomiadament. I és conegut que aquest requisit ha estat interpretat en forma inflexible per part de la doctrina unificada. Així, el retard, encara que sigui mínim, d'aquesta posada a disposició ha estat titllat d'infracció de l'esmentat precepte legal, amb la conseqüència de no superació del judici de formalitat -el que, actualment, comporta la declaració d'improcedència- (entre moltes d'altres: SSTS UD 23.04.2001 -Rec. 1915/2000-, 28.05.2001 -Rec. 2973/2000-, 23.09.2005 -Rec. 3357/2004-, 13.10.2005 -Rec. 3801/2004-, 02.11.2005 -Rec. 2939/2004-, etc.). Ara bé, la pròpia llei en contempla una excepció, limitada als acomiadaments que tinguin com estricta causa l'econòmica, quan, per aquest motiu, l'empresa no pugui fer efectiu el pagament en aquell moment i així ho faci constar en la missiva que posa al fi al contracte. Ocorre, però, que com fàcilment es pot comprendre aquesta falta de liquiditat és de complexa prova a la pràctica per a les empreses que és a qui pertoca aquesta càrrega, atès que resulta complexa acreditar-ho. En aquests casos la jurisprudència ha vingut entenent que a aquests efectes exageradors de la simultaneïtat no és suficient amb la mera afirmació de falta de liquiditat per l'empresa, encara que tampoc se li pot exigir una prova plena. D'aquí ve que es reclami a l'ocupador -lògicament, si s'ha interposat demanda per acomiadament, al·legant aquesta causa- l'aportació d'indicis sòlids de la mala situació de tresoreria que travessa ( SSTS UD 21.12.2005 - rec. 5470/2004-, 15.02.2017 -Rec. 1991/2015-, 28.03.2017 -Rec. 255/2015-, 15.02.2018 -Rec. 3004/2014 -, etc.). Com s'afirma en la STS UD 25.01.2005 -Rec. 5290/2003-: «no cabe duda acerca de que es la empresa, y no el trabajador, quien tiene la mayor disponibilidad de los elementos probatorios acerca de la falta de liquidez de aquélla; situación ésta que -se insiste en ello- es independiente y no necesariamente coincide con la de su mala situación económica. Al alcance de la empresa, y no del trabajador, se encuentra la pertinente documentación (amén de otros posibles elementos probatorios, tales como pericial contable, testifical a cargo del personal de contabilidad, etc.) de cuyo examen pueda desprenderse la situación de iliquidez, situación ésta que no siempre podrá acreditarse a través de una prueba plena, pero que sí será posible adverar introduciendo en el proceso determinados indicios, con apreciable grado de solidez, acerca de su realidad, lo que habrá de considerarse suficiente al respecto, pues en tal caso la destrucción o neutralización de esos indicios, si razonablemente hacen presumir la realidad de la iliquidez, incumbiría al trabajador "ex" apartado 3 del art. 217 de la LEC ».

Aquest criteri general, descartant la prova plena i, per contra, l'aportació d'indicis forts i versemblants, ha estat ratificada posteriorment per la doctrina unificada. Així, per citar algun dels pronunciaments més recents en la matèria, es pot observar en la STS UD 23.11.2022 -Rec. 4440/2021-, en la que, amb remissió a previs pronunciaments, s'afirma:

"La interpretación de dicha normativa la encontramos, entre otras muchas, en STS IV de 21.03.2019, rcud. 4251/2017 , al perfilar que junto a la invocación de la causa económica ha de aportarse alguna otra prueba adicional y específica: "la mera existencia de la causa económica, que pudiere justificar el despido objetivo, no es por sí sola suficiente para acreditar a su vez la inexistencia de liquidez que permite al empresario acogerse a la posibilidad de diferir el pago de la indemnización a un momento posterior a la de la notificación de la extinción contractual.

De su tener literal resulta que esa posibilidad solo puede invocarse cuando la decisión extintiva se fundamenta en la alegación de causa económica, pero esto no supone que dicha circunstancia pueda considerarse bastante en sí misma para demostrar igualmente que la empleadora atraviesa problemas de tesorería que le impiden en ese momento disponer de liquidez suficiente para hacer frente al pago de la indemnización.

Esto último requiere de una prueba adicional y específica, que acredite la particular y concreta existencia añadida de problemas de liquidez y tesorería que impiden el pago de la suma indemnizatoria."

Por su parte, en STS 15.02.2018, rcud 3004/2014 , remitiéndose a otros precedentes ( STS 25.01.2005, rec. 6290/2003 ), despeja la carga probatoria, que atribuye, sin duda alguna, al empresario por su mayor disponibilidad del elenco probatorio atinente a la falta de liquidez, "situación ésta que -se insiste en ello- es independiente y no necesariamente coincide con la de su mala situación económica. Al alcance de la empresa, y no del trabajador, se encuentra la pertinente documentación (amén de otros posibles elementos probatorios, tales como pericial contable, testifical a cargo del personal de contabilidad, etc.) de cuyo examen pueda desprenderse la situación de iliquidez."

Seguidamente plasma una importante precisión para aquellos supuestos en los que no pueda acreditarse esa falta de liquidez mediante una prueba plena, para abrir su adveración mediante la dación de determinados indicios "con apreciable grado de solidez, acerca de su realidad, lo que habrá de considerarse suficiente al respecto, pues en tal caso la destrucción o neutralización de esos indicios, si razonablemente hacen presumir la realidad de la iliquidez, incumbiría al trabajador según el apartado 3 del art. 217 de la LEC ( STS de 21 de diciembre de 2005, rec. 5470/2004 )."

En el supuesto que aquella resolución enjuiciaba se entendió que la empresa no solo aportó indicios, sino elementos de juicio suficientes acerca de la incidencia de la mala situación económica que impedía la puesta a disposición de la indemnización al tiempo de entrega de la comunicación escrita. "Se acreditó la pésima situación económica de la empresa dejando patente el volumen de deudas que tenía pendientes, así como la pérdida de clientes y el impago de créditos pendientes. Igualmente se dejó constancia de que la atención a los pagos regulares era costosa y, en algunas ocasiones deficiente y, finalmente constan los saldos bancarios reflejados en los hechos probados."

En la misma línea nos pronunciamos en STS IV de 12.01.2022, rcud. 500/2019 , concluyendo la procedencia del despido. Residenciando en la empresa la carga de acreditación de la carencia de liquidez, consideramos igualmente que no siempre cabe efectuarla mediante prueba plena, siendo entonces válidos los indicios sólidos más que razonables sobre la falta de efectivo. "En tal caso el trabajador debe destruir o neutralizar los indicios, art. 217.3 LEC ."".

Doncs bé, en el present cas consten indicis suficients per tal d'assolir la conclusió de la manca de liquiditat, tal i com ha declarat el magistrat del primer grau jurisdiccional. En efecte, del relat fàctic no únicament es deriva la inexistència de saldo suficient en els comptes bancaris -el que podríem compartir amb les recurrents que no constitueix una prova plena-, sinó que consta també un deute creixent amb la TGSS (fet provat 13è), havent-se iniciat un procediment executiu (fet provat 14è), així com l'existència de deutes amb la hisenda pública i altres societats. Al que escau afegir el tancament del centre de treball (fet provat 10è).

En la dita tessitura resta del tot evident que el fet que l'estat dels comptes bancaris de la demanda fos lleugerament posterior a la data de l'acomiadament és irrellevant, com també ho és el fet de que el mes anterior s'haguessin pagat els salaris en metàl·lic, essent evident que ens trobem davant un negoci de perruqueria, on, com és notori, el pagament dels serveis s'acostuma a fer en moltes ocasions en efectiu, pel que no es forassenyat assolir la conclusió que a finals de mes hi hagués diners en caixa per fer front al pagament de les retribucions, sense que el fet que es fes en efectiu pugui tenir més rellevància (en especial, tenint present l'existència d'un procediment administratiu executiu). Certament, res impedia en les dites circumstàncies, que l'empresa no abonés el salari i, en canvi, destinés els diners de caixa al pagament de la totalitat o de la part de la indemnització. Però és aquesta una hipòtesi mancada de lògica, atès que aquest escenari -que indirectament es deriva del propi recurs- les demandants haguessin sortit més perjudicades, en no percebre el salari del mes anterior.

Per tant, no existint cap altre element fàctic del que es pugui assolir la conclusió que ens trobem davant una actuació fraudulenta de la demandada en perjudici de les treballadores, resta evident que aquest motiu no pot reeixir.

TERCER.-Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció dels articles 52 i 51 ET, en considerar que no concorre causa raonable suficient per acomiadar, atès que, tot i que l'empresa presentava pèrdues en els tres darrers exercicis comptables, procedí a contractar en aquest període a dues de les actores.

Tampoc aquest motiu pot prosperar. En efecte, consta provat -i no ha estat atacat- que la demandada presentava les expressades pèrdues en aquest període, aportant a judici a més les declaracions de l'impost de societat posteriors. Per tant, resta evident que, en relació a l'aplicació de l' art. 51 ET, existí una situació econòmica negativa, que persistí en el temps, el que determina que en les descrites circumstàncies es superi el judici de causalitat d'aquesta mena d'extincions (entre moltes d'altres: SSTS 18.03.2014 -Rec. 125/2013-, 20.10.2015 -Rec. 181/2014-, 20.07.2016 -Rec. 202/2014-, 12.05.2017 -Rec. 210/2015-, 18.05.2017 -Rec. 71/2016-, etc.).

Certament pot ser significatiu el fet que, en les descrites circumstàncies econòmiques, s'efectuessin noves contractacions. Ara bé, a banda d'una possible explicació consistent en un intent de guanyar clientela, és obvi que aquest fet no tindria incidència en l'enjudiciament de l'existència de causa, sense que correspongui als òrgans judicials en aquests casos efectuar judicis d'oportunitat (vegi's en aquest sentit i entre d'altres la STS 27.01.2014 -Rec. 100/2013-).

En conseqüència, escau també desestimar aquest motiu i, per tant, el recurs en la seva integritat, deixant imprejutjada la sol·licitud atenyent a la condemna dels salaris de tramitació per impossibilitat de readmissió, en coincidir la sala amb la qualificació de l'acomiadament efectuada a la instància.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació