Sentencia Social 2414/2025 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 3016/2024 de 06 de mayo del 2025

PRIMER-Com hem tingut ocasió de veure, la sentència del Jutjat social núm. 15 de Barcelona, dictada en actuacions núm. 469/2023, de data 14-11-2023, desestimant l'excepció d'incompetència de jurisdicció, va estimar parcialment la demanda presentada per l'actor, Sr. Marcelino, condemnant al DEPARTAMENT D'INTERIOR i solidàriament, en proporció a la seva responsabilitat, a les asseguradores ZURICH (en un 75%) i FIATC (25%) a abonar al demandant l'import de 13.324,87 €, més interessos de l' art. 20 LCS per a les asseguradores des de la data del sinistre.

Recorren contra la sentència el DEPARTAMENT D'INTERIOR DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA i l'entitat d'assegurances ZURICH INSURANCE PLC, havent estat tots dos recursos impugnats de contrari per la part actora.

SEGON-Iniciarem la nostra anàlisi centrant-nos en el recurs interposat pel Departament d'Interior. Aquest conté dos motius:

A.- Revisió fàctica.

Proposa, en primer lloc, la modificació del cinquè fet declarat provat, en concret, la supressió del seu últim paràgraf (on diu "Aquests perjudicis sŽhaurien pogut minimitzar en cas dŽhaver donat a lŽagent una adequada formació per a lŽús del moltó o bé se lŽhagués dotat dels mitjans de protecció adequats a tal efecte"), pel següent text alternatiu: "LŽactor està destinat des del 24 de novembre de 2005 a la Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO). La participació en sessions de formació continua, simulacres i casos pràctics és obligatòria per a tots i cadascun dels membres de lŽàrea regional de recursos operatius amb lŽobjectiu de mantenir-los actualitzats en lŽexecució dels procediments i tècniques policials, per tal de desenvolupar amb eficiència les competències operatives que els han estat delegades". La revisió es fonamenta en el document núm. 2 del seu ram de prova, el contingut del qual és un professiograma de l'actor, indicant que, per la seva pertinença a l'ARRO, rep formació contínua i fa simulacres i casos pràctics.

L'escrit d'impugnació s'hi oposa, tot dient que una cosa és el professiograma i una altra ben diferent és la manca de prova de la formació, que nega haver rebut, quant a l'ús del moltó, assenyalant que no hi ha hagut cap prova documental sobre la qüestió (ni sobre el propi moltó, como esmenta el fondament jurídic quart de la sentència recorreguda) i que la testifical del TIP NUM001 a l'acte de judici plantejà que el moltó emprat no estava pas homologat i que no disposaven d'EPIs (únicament de guants personals).

Amb caràcter previ, recordarem que, perquè prosperi la revisió (modificació, addició o supressió) d'un fet provat, han de concórrer els següents requisits:

-Fixar quin fet o fets han d'addicionar-se, rectificar-se o suprimir-se, sense que en cap cas sota aquesta delimitació conceptual fàctica puguin incloure's normes de dret o la seva exegesi.

-Citar concretament la prova documental o pericial que, per si sola, demostri l'equivocació del jutjador, d'una manera manifesta, evident i clara. L'error de fet ha de ser evident i fluir, derivar-se i palesar-se per prova pericial o documental eficaç i eficient, sense necessitat d'acudir a deduccions més o menys lògiques o raonables, perquè donat el caràcter extraordinari del recurs de suplicació i de què no es tracta d'una segona instància, no cal dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una nova valoració de la totalitat dels elements probatoris, perquè això suposaria, en definitiva, substituir el criteri objectiu del Jutjador d'instància. Cal indicar que el concepte "error" és objectiu, no subjectiu. En altres paraules, es precís posar en evidència que el jutjador del primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

-Precisar els termes en què han de quedar redactats els fets provats i la seva influència en la variació del signe del pronunciament.

-Necessitat que la modificació del fet provat faci variar el pronunciament de la sentència, doncs, en un altre cas, esdevindria inútil la variació.

Doncs bé, del document esmentat no resulta pas prova concloent que contradigui el criteri del jutjador de primer grau, que ha entès que no hi ha hagut formació preventiva en l'ús del moltó. Es més, en el fonament jurídic quart, de la documental i de la testifical, conclou que no constaacreditada formació adequada, ni tampoc l'adequació dels mitjans lliurats al treballador (el moltó) ni l'avaluació del risc pel seu ús, i, per tant, que s'han de considerar vulnerats els preceptes relatius tant a la formació del treballador com a la protecció de la seva salut. Decau, doncs, aquesta proposta de modificació.

En segon lloc, proposa la part recorrent l'adició d'un nou fet provat 7è,en correspondència amb el penúltim paràgraf del fonament jurídic sisè (per equivocació, diu que és al fonament jurídic tercer) de la sentència, on s'afirma que "Tampoc consta documentat cap pagament a favor de lŽactor". En concret, esproposa l'adició dŽun setè fet declarat provat amb el següent contingut: "Existeix una pòlissa dŽaccidents número NUM002, de la que es prenedora la Generalitat de Catalunya; asseguradora lŽentitat Vidacaixa; i assegurat el Sr. Marcelino, vigent a partir del 1 de gener de 2022, en virtut de la qual el Sr. Marcelino ha percebut la quantitat de 5.111,60 euros, en concepte dŽindemnització per incapacitat permanent parcial, a conseqüència de les lesions derivades de lŽaccident sofert el 5 de maig de 2022, objecte del present procediment". La indemnització esmentada percebuda pel demandant, segons la part recurrent, queda acreditada amb els documents recollits a les pàgines 28 a 30 de lŽexpedient administratiu, consistents en "Informació de liquidació en forma de capital per incapacitat permanent parcial per accident",de lŽasseguradora Vidacaixa.

L'escrit d'impugnació indica que no existeix prova alguna que aquest pagament existeixi i que li sorprèn que el Departament d'Interior pretengui introduir aquest fet, quan en la seva contestació i oposició a la demanda no el va al·legar ni va demanar compensació d'aquesta quantia. En el fonament de dret segon, el Jutge de primer grau diu que l'única codemandada que va al·legar la compensació de 5.111,60 € va ser Zurich (la qual no va aportar cap document relatiu al pagament de 5.111,60 €), sense que Fiatc ni el Departament d'Interior al·leguessin aquesta compensació com a motiu d'oposició. La Sentència reconeix en el Fonament de dret sisè, penúltim paràgraf, tot i què és cert que els folis 28 a 30 no acrediten pagament, per molt que s'hagi fet un document de càlcul. Certament, els folis núm. 28 a 30 (doc. LAB 469/2023 obrant a ej-cat) del ram de prova de la Generalitat, corresponen a una pòlissa d'assegurances, subscrita per la Generalitat amb Vida Caixa, d'acord amb la qual a l'actor li pertoquen, com a "prestació per incapacitat permanent parcial per accident",5.111,60 € nets. El document en qüestió, expedit el 21-7-2023, porta la signatura electrònica corresponent de la Generalitat (de data 12-9-2023) i, certament, recull la liquidació de 5.111,60 € que VIDACIXA ha d'abonar a l'actor com a import del grau d'IP parcial. Entenem, doncs, que ha reeixir la proposta d'addició, com a fet provat, del pagament de la indemnització fixada i pagada per VIDACAIXA, que proposa el DEPARTAMENT D'INTERIOR, en tractar-se d'un fet indubtable, que deriva d'un document amb eficàcia de prova plena (és un informe de liquidació en forma de capital a favor de l'actor) i amb literosuficiència.

Això doncs, el nou fet provat setè queda així:

"SETÈ.- Existeix una pòlissa dŽaccidents número NUM002, de la que es prenedora la Generalitat de Catalunya; asseguradora lŽentitat Vidacaixa; i assegurat el Sr. Marcelino, vigent a partir del 1 de gener de 2022, en virtut de la qual el Sr. Marcelino ha percebut la quantitat de 5.111,60 euros, en concepte dŽindemnització per incapacitat permanent parcial, a conseqüència de les lesions derivades de lŽaccident sofert el 5 de maig de 2022, objecte del present procediment".

És veritat que l'import meritat va dirigit a compensar com a millora (contracte d'assegurança) la pèrdua d'ingressos per rendes del treball i, per tant, compensen el lucre cessant, de mode que s'haurien de descomptar de les indemnitzacions per lucre cessant. En concret, segons la STS nº 15/2019, de 10-1-2019 (rec. 3146/2016), certament del lucre cessant (com a dany patrimonial, amb el barem vigent -Llei 35/2015-) es pot descomptar l'import de les millores voluntàries. Per tant, l'addició proposada és transcendent i rellevant, en tant que l'import abonat a l'actor per VIDACAIXA s'ha de descomptar del lucre cessant.

B.- Censura jurídica.

Planteja l'entitat pública recorrent un doble argument.

En primer lloc,addueix la infracció per aplicació errònia de lŽ article 2 de la Llei 36/2011, de 10 dŽoctubre , Reguladora de la Jurisdicció Social;per aplicació errònia de lŽ article 3.2 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals ;per inaplicació de lŽ article 48TER de la Llei 10/1994, de 11 de juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos dŽEsquadra de Catalunya (procediment per reclamar danys materials o lesionsque pateixin durant o a conseqüència dŽactes de servei); per inaplicació de lŽarticle 2.e) de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Contenciós-Administrativa;i per infracció de la jurisprudènciaque identifica ( SSTS, Sala 3a, 8-7-2020 i 15-7-2020, Sala Especial de Conflictes TS Interlocutòria de 29-6-2007), referida a la falta de competència de la jurisdicció social per conèixer del present procediment (entenent que allò que escau és el principi d'indemnitat o rescabalament),excepció processal que va ser al·legada en el moment processal adient i que fou rebutjada pel jutjador de primer grau.

Resoldre aquest motiu requereix d'una qüestió prèvia: l'actor és funcionari policial, membre del Cos de Mossos dŽEsquadra de la Generalitat de Catalunya i el 05-05-2022 (vigent, per tant, la Llei 35/2015, d'acord amb la DT 1a de la mateixa, essent l'accident posterior a 1-1-2016), va patir un accident en el decurs dŽuna actuació policial, tenint com a conseqüència lesions en els dits 3º i 4º de la mà esquerra, que es van ocasionar durant la utilització dŽun moltó o ariet, al moment de realitzar una entrada (a Sentmenat, per tal de desmantellar un cultiu de marihuana) i perquisició en una nau industrial on sŽestava portant a terme una activitat delictiva contra la salut pública. Per això, entén la part recorrent que, com l'accident s'ha produït mentre feia les seves funcions de policia, no és un tema de riscos laborals i, per tant, resta exclòs de l'ordre social.

El demandant entén que lŽeina policial utilitzada amb l'ús de la qual es va lesionar (ariet) no està homologada, i que tampoc se li ha impartit formació sobre riscos i mesures preventives a adoptar en relació a la utilització de lŽariet.

La sentència indica que, com la reclamació es fonamenta en la infracció de normes en matèria de prevenció de riscos laborals, la competència s'ha d'atribuir a la jurisdicció social. Després, indica que no constant acreditada formació adequada, ni tampoc l'adequació dels mitjans lliurats al treballador (el moltó) ni l'avaluació del risc pel seu ús, s'han de considerar vulnerats els preceptes relatius tant a la formació del treballador com a la protecció de la seva salut.

Escau recordar que, conforme l' art. 2.e) LRJS aquest ordre social és competent "per a garantir el compliment de les obligacions legals i convencionals en matèria de prevenció de riscos laborals, tant enfront de l'empresari com enfront d'altres subjectes obligats legal o convencionalment, així com per a conèixer de la impugnació de les actuacions de les Administracions públiques en aquesta matèria respecte de tots els seus empleats, bé siguin aquests funcionaris, personal estatutari dels serveis de salut o personal laboral, que podran exercir les seues accions, a aquests fins, en igualtat de condicions amb els treballadors per compte d'altri, inclosa la reclamació de responsabilitat derivada dels danys patits a conseqüència de l'incompliment de la normativa de prevenció de riscos laborals que forma part de la relació funcionarial, estatutària o laboral; i sempre sense perjudici de les competències plenes de la Inspecció de Treball i Seguretat Social en l'exercici de les seues funcions".

Així les coses, no es pot acceptar el criteri de la part recorrent. La jurisprudència que esmenta el recurs és diferent al criteri de la Sala Social del Tribunal Suprem, que entén que la jurisdicció social és la competent per a conèixer de les qüestions litigioses promogudes per garantir el compliment de les obligacions legals i convencionals en matèria de riscos laboral i, per tant, per a resoldre els litigis relatius a danys soferts en cas d'incompliment d'aquella normativa, com és el cas que ens ocupa (a tall d'exemple, així ho han entès les sentències de la Sala 4a del TS de 11-10-2018, rec. 2605/2016, 5-5-2021, rec. 1634/2019, 19-7-2021, rec. 796/2021, 10-11-2021, rec. 2061/2019 i 25-10-2023, rec. 1873/2020). En conseqüència, s'haurà de desestimar el motiu, atès que ens trobem davant la reclamació de danys i perjudicis formulada per un funcionari de la policia autonòmica contra l'Administració a la qual pertany, pel que la jurisdicció competent és la social.

En segon lloc,assenyala l'entitat pública recorrent que no existeix relació de causalitat entre la pretesa infracció de normes de prevenció de riscos laborals i el resultat danyós. Basa aquesta afirmació en el tema de la formació que, diu, ha rebut el demandant a la instància. Com hem indicat a la sentència de la Sala d'11-12-2024 (rec. 3184/2024), "Conforme constant i pacífica doctrina per a que concorri la indemnització per culpa contractual derivada d'accident de treball o malaltia professional és del tot precís que apareguin els següents elements conformadors: a) un subjectiu, entès com un incompliment empresarial d'alguna mesura de seguretat, general o especial, de tal manera que el dit incompliment ha d'estar suficientment acreditat, sense que es puguin adduir simples incompliments genèrics; b) un segon objectiu, doncs ha d'existir culpa -en el sentit que tot seguit analitzarem- o negligència en l'incompliment o omissió, de tal manera que s'ha d'atendre criteris de normalitat i raonabilitat; i c) és precís que existeixi un nexe de causalitat entre la infracció i el dany (per tant, la conclusió de que si aquella primera no s'hagués produït, tampoc aquest darrer)".

Així les coses, el motiu no podrà ser atès, doncs en el fonament jurídic quart el jutjador de primer grau indica que "No constant acreditada aquesta formació adequada, ni tampoc l'adequació dels mitjans lliurats al treballador ( el moltó) ni l'avaluació del risc pel seu ús, sí que s'han de considerar vulnerats els preceptes relatius tant a la formació del treballador com a la protecció de la seva salut".A més, des de la STS, Sala Social, de 30-6-201o (rec. 4123/2008), dictada en Ple, s'estableixen les noves bases de la jurisprudència, basades en normes preexistents del Codi Civil, Llei d'Enjudiciament Civil, Estatut dels Treballadors i normativa de prevenció de riscos laborals, reconeixent que "Indubtablement, és requisit normatiu de la responsabilitat civil que els danys i perjudicis s'hagin causat mitjançant culpa o negligència, tal com evidencia la utilització de tals paraules en els arts. 1.101 , 1.103 i 1.902 CC . Encara que aquesta Sala IV ha sostingut tradicionalment que la responsabilitat civil de l'empresari pel AT "és la responsabilitat subjectiva i culpabilista en el seu sentit més clàssic i tradicional" (...), la qual cosa cert és que més modernament s'ha vingut abandonant aquesta rigorosa -per subjectiva- concepció originària, insistint-se en la simple exigència de culpa -sense adjectivacions- i en l'exclusió de la responsabilitat objectiva (...), si més no també a vegades s'hagin efectuat afirmacions més pròximes a la postura que en aquesta sentència mantindrem (...)".

A continuació el Tribunal Suprem, a la sentència esmentada (30-6-2010), raona, en essència, el següent:

"a) Sobre el deute de seguretat, el seu contingut i conseqüències, que "El punt de partida no pot ser un altre que recordar que l'Estatut dels Treballadors genèricament consagra el deute de seguretat com una de les obligacions de l'empresari, en establir el dret del treballador "a la seva integritat física" art. 4.2.d) i a "una protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene " ( art. 19.1). Obligació que més específicament -i amb major rigor d'exigència- desenvolupa la LPRL (Llei 31/1995), els rotunds mandats del qual -molt particularment els continguts en els arts. 14.2 , 15.4 i 17.1 LPRL - van determinar que s'afirmés "que el deure de protecció l'empresari és incondicionat i, pràcticament, il·limitat" i que "han d'adoptar-se les mesures de protecció que siguin necessàries, qualssevol que elles anessin" (...) "; pel que, derivadament, "Existint... un deute de seguretat per part de l'ocupador, això ens situa en el marc de la responsabilitat contractual i de l' art. 1.101 CC , que imposa l'obligació indemnitzar els danys i perjudicis causats als quals "en el compliment de les seves obligacions incorreguessin en dol, negligència o morositat, i els que de qualsevol mode contravinguessin el tenor d'aquelles". Amb totes les conseqüències que acte continu passem a exposar, i que molt resumidament consisteixen a mantenir -per a l'exigència de responsabilitat addicional derivada del contracte de treball- la necessitat de culpa, però amb notables atenuacions en el seu necessari grau i en la prova de la seva concurrència".

b)Respecte a les atenuacions, per a l'exigència de culpa, assenyala que "No pot sostenir-se l'exigència culpabilista en el seu sentit més clàssic i sense cap rigor atemptatori, fonamentalment perquè no són parelles la respectiva posició d'empresari i treballador amb vista als riscos derivats de l'activitat laboral, des del punt i hora en què amb la seva activitat productiva l'empresari "crea" el risc, mentre que el treballador -en participar en el procés productiu- és qui el "sofreix"; apart de que l'empresari organitza i controla aquest procés de producció, és qui ordena al treballador l'activitat a desenvolupar ( art. 20 ET ) i en últim terme està obligat a avaluar i evitar els riscos, i a protegir el treballador, fins i tot enfront dels seus propis descuits i imprudències no temeràries ( art. 15 LPRL ), establint-se el deure genèric de "garantir la seguretat i salut laboral "dels treballadors ( art. 14.1 LPRL ) "i destacant, com a punt essencial, que "El deute de seguretat que a l'empresari correspon determina que actualitzat el risc (AT), per a enervar la seva possible responsabilitat l'ocupador ha d'acreditar haver esgotat tota diligència exigible, més enllà -fins i tot- de les exigències reglamentàries".

c)Amb vista a com ha de provar-se o acreditar-se haver-se esgotat "tota " la diligència exigible i a qui incumbeix la càrrega de la prova, s'estableix que "Sobre el primer aspecte (càrrega de la prova) ha de destacar-se l'aplicació -analògica- de l' art. 1183 CC , del qual derivar la conclusió que l'incompliment de l'obligació ha d'atribuir-se al deutor i no al cas fortuït, excepte prova en contra; i la de l' art. 217 LECiv , tant quant a la prova dels fets constitutius (seqüeles derivades de AT) i dels impeditives, extintius o obstatius (diligència exigible), quant a la disponibilitat i facilitat probatòria (és més difícil per al treballador acreditar la falta de diligència que per a l'empresari demostrar la concurrència d'aquesta)".

d) Sobre el grau de diligència exigible al deutor de seguretat s'afirma la seva plenitud, raonant-se que "Sobre el segon aspecte (grau de diligència exigible), l'afirmació l'hem fet perquè l'obligació de l'empresari arriba a avaluar tots els riscos no eliminats i no sols aquells que les disposicions específiques haguessin pogut contemplar expressament ( arts. 14.2 , 15 i 16 LPRL ), màximament quan la generalitat de tals normes impossibilita preveure totes les situacions de risc que comporta el procés productiu; i també perquè els imperatius termes amb els quals el legislador defineix el deute de seguretat en els arts. 14.2 LPRL ("... haurà de garantir la seguretat... en tot els aspectes relacionats amb el treball... mitjançant l'adopció de quantes mesures siguin necessàries per a la protecció de la seguretat") i 15.4 LPRL ("L'efectivitat de les mesures preventives haurà de preveure les distraccions o imprudències no temeràries que pogués cometre el treballador"), que fins i tot semblen apuntar més que a una obligació de mitjans a una altra de resultat, imposen una clara elevació de la diligència exigible, si més no -com veurem- la producció de l'accident no necessàriament determini la responsabilitat empresarial, que admet clars supòsits d'exempció"; afegint que " A més, la pròpia existència d'un mal pogués implicar -s'ha dit- el fracàs de l'acció preventiva al fet que l'empresari està obligat (perquè no va avaluar correctament els riscos, perquè no va evitar l'evitable, o no va protegir enfront del risc detectable i no evitable), com sembla presumir la pròpia LPRL en obligar l'ocupador a fer una recerca de les causes dels danys que s'haguessin produït ( art. 16.3 LPRL )".

e) Quant als supòsits d'exempció de responsabilitat del deutor de seguretat i la càrrega de la prova dels fets en què es fonamenti, s'interpreta que "l'empresari no incorre en cap responsabilitat quan el resultat lesiu s'hagués produït per força major o cas fortuït, per negligència exclusiva no previsible del propi treballador o per culpa exclusiva de tercers no evitable per l'empresari (argumentant els arts. 1.105 CC i 15.4 LPRL ), però en tot aquests casos és a l'empresari a qui li correspon acreditar la concurrència d'aquesta possible causa d'exoneració, en tant que ell és el titular del deute de seguretat i tenint en compte els termes quasi objectius en què la mateixa està concebuda legalment ", sense que l'anterior comporti l'aplicació "en l'àmbit laboral una responsabilitat plenament objectiva o pel resultat".

Aplicant l'anterior doctrina jurisprudencial, es clar que hi ha relació causal entre l'incompliment i el dany, tal i como palesà el jutjador a quo i, per tant, vist que no ens trobem davant una situació fortuïta o de força major (no adduïda per la recorrent), que exclouria la responsabilitat de l'Administració ocupadora, el recurs haurà de ser desestimat en la seva integritat.

TERCER-El recurs interposat per ZURICH INSURANCE PLC, SUCURSAL EN ESPAÑA, també demana revisió fàctica ( art. 193.b LRJS) i formula censura jurídica ( art. 193.c LRJS) , havent estat impugnat de contrari.

A.- Quant a la revisió fàctica,proposa, en primer lloc,la modificació del fet 5è, diu que s'ha de suprimir la menció a no controvertit, doncs per les intervencions quirúrgiques (dues, taula 3 del barem, 2.000 €) , proposant (conforme als folis 122 revers i 124- ss), que les IQ són del grup III i, per tant, d'acord amb la Llei 35/2015, l'import ha de ser de 1.755,22 € (877,61 x 2) i no de 2.000 €. Per tant, proposa com a redactat "1.755,22 € per les dues intervencions quirúrgiques de la taula 3 del barem, TOTAL: 13.080,09 €"

El que diu el jutjador de primer grau és que no resulta controvertit que s'ha fet dues IQ, no pas que l'import no hagi estat controvertit. Ara bé, sí s'accepta la supressiódel terme "no controvertit"què, en el fet provat 5è, diu que "2.000 euros per les dues intervencions quirúrgiques de la taula 3 del barem",doncs sí que va ser controvertit, o no conforme, com es prefereixi. Una altra cosa és que l'import de 2.000 € el fixa el jutjador de primera instància aplicant la taula 3-B i l' article 140 de la Llei 35/2015, no essent incorrecte doncs és quantia que està previst dintre del marge (mínim-màxim) que fixa dita taula (perjudici personal particular ocasionat per IQ). Es descarta, doncs, l'import indicat per la part recurrent.

En segon lloc,demana la supressió del darrer paràgraf del fet provat 5è, on es diu que "Aquests perjudicis s'haurien pogut minimitzar en cas d'haver donat a l'agent una adequada formació per l'ús del moltó o bé se l'hagués dotat dels mitjans de protecció adequats a tal efecte".El motiu, diu, és que la testifical del TIP NUM001 sí permet entendre que es va rebre formació sobre l'ús de l'ariet, entenent que hi ha incongruència amb el fonament jurídic quart de la sentència. És obvi que la testifical no por ser motiu de revisió de fets provats, com tampoc la valoració jurídica que fa i, per tant, decau aquest motiu.

En tercer lloc,es proposa l'addició d'un nou fet provat, el setè, per tal que s'afegeixi que "Existeix una pòlissa d'accidents nº NUM002 subscrita per la Generalitat de Catalunya amb Vidacaixa S.A.U. vigent a partir de 1 de gener de 2022 en virtut de la qual Marcelino ha percebut la quantitat de 5.111,60 € a conseqüència de les lesions patides en l'accident patit el 5 de maig de 2022". Succeeix que, com ja vàrem indicar a propòsit de l'altre recurs, s'haurà d'acceptar l'addició proposada, de forma que el nou fet provat setè (redacció i contingut) queda com s'indicà en resoldre l'anterior recurs.

B.- Pel que fa a la censura jurídica,la entitat asseguradora recorrent entén, en primer lloc,infringit l' art. 1902 Codi Civil, doncs creu que li manca motivació, que no hi ha incompliment que justifiqui el rescabalament i que l'actor havia rebut formació d'acord amb la testifical practicada. En aquesta qüestió, la Sala no comparteix el raonament de la part recorrent, dons una cosa es que es resolgui en el sentit que un dels litigants pretengui i una altra és que a la sentència no li manca motivació i que incompliment, com hem dit, ha existit. El dret a la tutela judicial efectiva obliga a que els pronunciaments judicials hagin de ser motivats, amb la finalitat que la part tingui un coneixement suficient de perquè les seves pretensions han estat estimades o desestimades. La sentència d'instància parteix de la plena eficàcia probatòria de les lesions concurrents, fent-ne un exprés raonament en el fonament jurídic quart; i alhora de determinar els paràmetres de quantificació de les partides del barem, el magistrat d'instància assumeix en el fonament jurídic cinquè com a pròpies les que entén més correctes i conté una quantificació per conceptes de la indemnització. Per tant, difícilment es pot compartir la tesi que la sentència d'instància està mancada de suficient motivació. Encara que acceptéssim que hagués estat possible que en la valoració de les diferents partides una major argumentació, resta evident que la limitada redacció de la sentència al respecte no produeix a la recurrent denunciant cap indefensió, tenint present que, conforme l' art. 193 a) LRJS no únicament és necessari que existeixi un error in procedendo,sinó que també es precisa la concurrència de la dita indefensió, el que aquí no resulta apreciable. Per tant, no pot prosperar aquest motiu de recurs.

En segon lloc,diu que s'ha infringit la Llei 35/2015, reiterant que la indemnització ha de ser, quant a les IQ i d'acord amb el foli núm. 124, un barem de 877,61 € x 2 (total, 1.755,22 €), de forma que el total de la indemnització seria de 13.080,69 €; sense que s'hagi deduït l'import de 5.111,60 € que, diu, indemnitza el dany moral (folis núm. 28 a 30). En conclusió, diu que la indemnització ha de ser de 7.968,49 € (13.080,09 € - 5.111,60 €). El motiu ha de ser estimat en part, doncs ja s'ha dit, pel que fa a la primera qüestió, que la decisió del jutjador es mou entre els barems mínim i màxim de les taules pel que fa a les IQ però, quant a la segona, que sí és cert que, per pòlissa d'assegurança, l'actor ha percebut 5.111,60 € a conseqüència de les lesions patides en l'accident patit el 5 de maig de 2022 S'accepta en part, en conseqüència, aquesta petició. Per tant, la indemnització reconeguda (13.324,87 €) s'ha de reduir en 5.111,60 €, de la pòlissa d'assegurança (millora voluntària), de forma que queda en la quantitat de 8.213,27 €.

En tercer lloc,diu que la sentència ha infringit els arts. 20.6 i 20.8 de la Llei de Contractes d'Assegurances, essent el moment d'inici del pagament quan la recorrent havia tingut notícia del sinistre per primera vegada (8-2-2023), quan li comunicà l'Administració ocupadora, no abans (des de l'accident), fent esment al criteri de la STS, Sala 3a, de 5-10-2018 (rec. 1022/2016) i de la STSJ Catalunya, Sala Contenciosa, de 9-7-2019 (rec. 44/2019).

Al respecte, hem tingut ocasió de dir el següent ( sentència de la Sala de 7-7-2023, rec. 7767/2022):

"(...) respecto de la impugnación relativa a la aplicación del art. 20 de la Ley de Contrato de Seguro , en lo que aquí nos interesa el citado precepto dispone: "Si el asegurador incurriere en mora en el cumplimiento de la prestación, la indemnización de daños y perjuicios, no obstante entenderse válidas las cláusulas contractuales que sean más beneficiosas para el asegurado, se ajustará a las siguientes reglas: (...)

(...) 6.º Será término inicial del cómputo de dichos intereses la fecha del siniestro. No obstante, si por el tomador del seguro, el asegurado o el beneficiario no se ha cumplido el deber de comunicar el siniestro dentro del plazo fijado en la póliza o, subsidiariamente, en el de siete días de haberlo conocido, el término inicial del cómputo será el día de la comunicación del siniestro.

(...) 8.º No habrá lugar a la indemnización por mora del asegurador cuando la falta de satisfacción de la indemnización o de pago del importe mínimo esté fundada en una causa justificada o que no le fuere imputable" (...)

La mora de la aseguradora únicamente desaparece cuando de las circunstancias concurrentes en el siniestro o del texto de la póliza surge una incertidumbre sobre la cobertura del seguro que hace precisa la intervención del órgano jurisdiccional ante la discrepancia existente entre las partes al respecto, en tanto dicha incertidumbre no resulta despejada por la resolución judicial (...). De dicha doctrina jurisprudencial civilista se desprende que, para aceptar que haya una causa justificada, debe apreciarse la inexistencia de retraso culpable o imputable al asegurador. Ahora bien, dada la finalidad de la norma, que busca impedir que se utilice el proceso como excusa para dificultar o retrasar el pago a los perjudicados, la apreciación de esa causa de exoneración ha de hacerse de forma restrictiva (...). (...) ha sostenido la Sala 1ª del Tribunal Supremo que la mera existencia de un proceso no constituye "causa que justifique por sí el retraso, o permita presumir la racionabilidad de la oposición. El proceso no es un óbice para imponer a la aseguradora los intereses a no ser que se aprecie una auténtica necesidad de acudir al litigio para resolver una situación de incertidumbre o duda racional en torno al nacimiento de la obligación misma de indemnizar" ( STS/1ª de 7 junio 2010- rec. 427/2006 -, 29 septiembre 2010-rec. 1393/2005 -, 1 y 26 octubre 2010 - rec. 1315/2005 y 667/2007 -, 31 enero 2011-rec. 2156/2006 -, 1 febrero 2011 -rec. 2040/2006 - y 26 marzo 2012-rec.760/2009 -). Se niega igualmente por esa doctrina jurisprudencial que la iliquidez inicial de la indemnización que se reclama, cuantificada definitivamente por el órgano judicial en la resolución que pone fin al pleito, permita valorar ese proceso como causa justificadora del retraso ( STS/1ª de 12 enero 2017-rec. 2759/2014 -)".

La part recorrent diu que el Departament d'Interior li notificà l'accident, que es produí el 5-5-2022, el dia 8-2-2023. Aquesta data no figura entre els fets provats, ni s'ha proposat la seva addició per la part recorrent. Ara bé, sí es certque a l'expedient administratiu (folis núm. 10 i 11, doc. LAB 469/2023, obrant a ej-cat), consta la notificació en data 8-2-2023, per primer cop, des de la Generalitat envers la compañía asseguradora recorrent, a propòsit de demanar, aquesta primera a la segona, informe sobre reclamació de responsabilitat patrimonial pels danys i perjudicis derivats de l'accident de treball de 5-5-2022. Tot i així, reiterem que no s'ha demanat modificació de fets provats, per tant ens podríem trobar davant una petició de principi, és a dir, demanar quelcom a partir d'una dada que els fets provats no diuen ni recullen; a l'ensems, la STS, Sala Social, de 26-2-2025 (rec. 2109/2022) ens indica que la fixació dels interessos des de la data de l'accident de treball no depèn de si hi s'ha hagut d'activar o no un procés judicial ( STS 3-5-2017, rec. 3452/2015) i es produeix quan l'aseguradora no al·lega desconeixement del sinistre ( STS 5-12-2019, rec. 2706/2017) o no acredita desconeixement del mateix ( SSTS 10-5-2022, rec. 2224/2019 i 30-5-2024, rec. 1905/2021). Només en cas de dubte sobre la contingència que determina un accident ( STS 5-7-2023, rec. 1561/2020), en cas de controvèrsia sobre si l'actor està o no inclòs a la pòlissa ( STS 15-3-1999, rec. 1134/1998) o sobre la data del fet causant ( STS 30-4-2007, rec. 618/2006) o en cas de concurrència de culpes ( STS 6-6-2023, rec. 1060/2023), etre altes possibilitats, seria factiible acceptar una data diferent a la de la producció del sinistre. Per tant, aquest motiu, sense fet provat de suport, no pot ésser acceptat.

QUART-En conseqüència, la compensació de la indemnització que, com a millora voluntària, s'ha reconegut a l'actor (5.111,60 €), s'haurà de detreure del lucre cessant. Per tant, la indemnització reconeguda (13.324,87 €) s'ha de reduir, de forma que, vist l'import reconegut en sentència com a perjudici personal greu, moderat i corporal (que en realitat és el fruit de la barreja, a la demanda i a la vista oral -pericials-, entre el RDLeg 8/2004, taula V, indemnitzacions que inclouen dany moral per procés d'IT i la Llei 35/2015, taules 2.b i 2.c), descomptant els 5.111,60 € de la pòlissa d'assegurança (millora voluntària per incapacitat permanent parcial, abonada por VIDACAIXA a l'actor), en resulta la quantitat de 8.213,27 €, i en aquest sentit cal estimar els recursos interposats (ambdós fan esment a la necessitat de reduir l'import), amb els efectes que direm tot seguit a la part dispositiva.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demés disposicions