Sentencia Social 2698/2026 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 6767/2024 de 08 de mayo del 2026

Primer.La part demandant, les mercantils Construcciones, Reformas y Fachadas Condal, SL; i Support and Cleaning, SL, interposen recurs de suplicació contra la sentència núm. 219/2024, del Jutjat Social núm. 12 de Barcelona, dictada el 2 de setembre de 2024 en el procediment 950/2023, per la què es desestimà la demanda interposada contra l'Instituto Nacional de la Seguridad Social, la Tesorería General de la Seguridad Social i el Sr. Amador i en la què es sol·licitava que es deixés sense efecte la resolució de l'INSS de 26 de maig de 2021 per la què s'acordà la imposició d'un recàrrec de prestacions del 40% com a conseqüència d'infraccions en matèria preventiva en l'accident patit pel Sr. Amador, i del què va ser declarat responsable l'empleadora Support and Cleaning, SL i, solidàriament, la mercantil Construcciones, Reformas y Fachadas Condal, SL.

Les recurrents fonamenten el seu recurs de suplicació en dos motius. El primer, a l'empara de l' art. 193 b ) LRJS, dirigit a la impugnació dels fets provats recollits a la sentència. En segon lloc, en base a l'apartat c) de l' art. 193 LRJS, invoquen la infracció de l' art. 164 LGSS, del RD 1215/1997, de 18 de juliol per la què s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut per la utilització pels treballadors dels equips de treball; i, en fi, de l' art. 12.16 b) LISOS. El recurs ha estat impugnat pel Sr. Amador.

Segon. La modificació del relat del fets provats.

2.1.La recurrent demana, en aplicació de l' art 193 b ) LRJS, la revisió dels factumde la sentència impugnada, tot sol·licitant, en primer lloc, la modificació del fet provat segon, i proposant, a aquests efectes, com a redactat alternatiu el següent: "En fecha de 07/09/2019, el trabajador se encontraba en la obra sita en la tienda BON AREA 490 de la localidad de Solsona prestando servicios para la empresa SUPPORT ANS CLEANING SL, subcotrata de CONSTRUCCIONES, REFORMAS Y FACHADAS CONDAL SL. El trabajador parece que estaba 4 comprobando como se estaba realizando el sellado de la pared desde la tienda y se dirige a la zona del almacén, coloca una escalera de mano en forma de "V invertida", y, estando solo, se sube quizás hasta el último peldaño, a una altura superior de 3,5 metros, y en un momento dado cae de la escalera. La empresa promotora es CORPORACIÓN ALIMENTARIA GUISSONA S.A. (BONAREA), la empresa contratista es CONSTRUCCIONES, REFORMAS Y FACHADAS CONDAL S.L. y la empresa subcontratista es SUPPORT AND CLEANING SL".

Entenen les recurrents que no consta cap element probatori, més enllà de l'informe d'Inspecció de Treball, del què inferir, d'una banda, que el treballador estava fent les tasques de comprovació, per la part del magatzem del segellat de la paret; i, de l'altra, que rebé instruccions per fer-ho. Indiquen que segons consta a l'informe de l'inspectora actuant ambdues circumstàncies no varen ser comprovades directament per ella, sinó que es recullen a partir de les manifestacions realitzades per un dels testimonis entrevistats per la funcionària. Així es conclou que en tant que no les circumstàncies desencadenants de l'accident de treball no són fets constatats per la inspectora actuant no poden gaudir de la presumpció de veracitat. Com a corol·lari, s'afirma que no correspon a la part demandant destruir la presumpció de veracitat d'aquells aspectes de l'informe de la Inspecció als què no s'aplica aquella. En el mateix sentit, indica que tampoc existeix comprovació directa per la inspectora actuant del fet que el treballador accidentat s'hagués enfilat fins al darrer esgraó de l'escala des del què es precipità al terra; afegint, a més, que de conformitat amb la pericial practicada a l'acte de judici no resultava possible que el Sr. Amador hagués ascendit fins als 3,5 metres d'alçada com s'indica al fet provat discutit.

Per últim, respecte l'addició proposada al final del fet provat, es justifica la seva rellevància per a depurar responsabilitats indicar quina empresa actua amb quin paper segons la normativa sectorial. La modificació proposada s'infereix, segons l'escrit de recurs, del mateix informe de la Inspecció de Treball incorporat a les actuacions i, en particular, al foli 485.

Fixada la proposta i justificació de la modificació proposada, cal dir, ja d'entrada, que cap de les propostes de revisió del fet segon de la sentència pot ser acollit. Començant pels fets que la Magistrada d'instància dona per certs a partir de l'informe de la Inspecció de Treball, com bé indiquen les recurrents, l' art. 23 de la Llei 23/2015, Ordenadora del Sistema d'Inspecció de Treball, sota el títol de presumpció de certesa de les comprovacions inspectores, indica que els fets constatats pels funcionaris de la Inspecció de Treball i Seguretat Social que es formalitzin en actes d'infracció i liquidació, tindran presumpció de certesa, sense perjudici de les proves que pugin aportar els interessats en defensa dels seus drets. El mateix valor probatori s'atribueix als fets continguts en informes emesos per la Inspecció de Treball com a conseqüència de comprovacions que hagi efectuat, sense perjudici de la seva contradicció pels interessats conforme les normes processals aplicables. I, en aquest sentit, l' art. 151.8 LRJS, per bé que referit a la impugnació de sancions administratives però també aplicable a aquest procediment d'impugnació de recàrrec, indica que els fets constatats pels inspectors de Treball i Seguretat Social o pels Subinspectors actuants que es formalitzin en les actes d'infracció tindran presumpció de certesa, sense perjudici de les proves que pugin aportar els interessats. Cal afegir, a més, que la jurisprudència ( STS 23-10-2020 (rec. 173/2019) afirma que, a la vista dels preceptes indicats, la presumpció de certesa també és aplicable als informes de la Inspecció de Treball, sense perjudici de que pugin ser contradit conforme les normes procedimentals aplicables.

Respecte de l'abast de la presumpció de certesa, cal recordar que conforme la jurisprudència unificada -que per coneguda és sobrera la seva cita en detall - , abasta no només els fets que per la seva objectivitat són susceptibles de percepció directa per part del funcionari actuant, o als immediatament deduïbles d'aquells, sinó també a aquells fets que resultin acreditats pels mitjans de prova consignats a la pròpia acta, com poden ser documents o declaracions incorporades a la mateixa, com és el cas que aquí ens ocupa.

Dit això, no es pot oblidar que l' art. 97.2 LRJS, al descriure el contingut que ha de tenir la sentència indica que "deberá expresar, dentro de los antecedentes de hecho, resumen suficiente de los que hayan sido objeto de debate en el proceso. Asimismo, y apreciando los elementos de convicción, declarará expresamente los hechos que estime probados, haciendo referencia en los fundamentos de derecho a los razonamientos que le han llevado a esta conclusión, en particular cuando no recoja entre los mismos las afirmaciones de hechos consignados en documento público aportado al proceso respaldados por presunción legal de certeza".Com és de veure de l' art. 97 LRJS, què es refereix a totes les "afirmacions de fets" consignats en els documents públics que gaudeixen de la presumpció de certesa, s'infereix que allò determinant és si els fets que es consignen a l'informe de la Inspecció de Treball han estat desvirtuats per la prova practicada a l'acte de judici. I en aquest cas, la Magistrada d'instància ha donat valor prevalent a l'informe de la Inspecció respecte de la resta de proves, inclosa la pericial de les recurrent. I així és consigna expressament al raonament jurídic quart de la sentència, i es pot comprovar fàcilment quan al llarg de l'expositiu de les circumstàncies que han de valorar-se assumeix com a certa la mecànica de l'accident recollida a l'informe de la Inspecció de Treball.

Per tant, havent valorat la prova en el seu conjunt la Magistrada d'instància, i arribant a la conclusió que la aportada per les demandants, i en particular, la pericial, eren insuficients per desvirtuar els fets consignats a l'acta de la Inspecció de Treball, hem de desestimar la pretensió revisoria. És ben conegut que la jurisprudència (per totes, STS 24-11-2020 (rec. 51/2019) ha indicat que "el proceso laboral está concebido como un proceso de instancia única (que no grado), lo que significa que la valoración de la prueba se atribuye en toda su amplitud ( art. 97.2 LRJS ) únicamente al juzgador de instancia (en este caso a la Sala "a quo") por ser quien ha tenido plena inmediación en su práctica y la revisió de sus conclusiones únicamente puede ser realizada cuando un posible error aparezca de manera evidente y sin lugar a dudas de documentos idóneos para ese fin que obren en autos, por lo que se rechaza que el Tribunal pueda realizar una nueva valoración de la prueba, como si el presente recurso no fuera el extraordinario de casación sino el ordinario de apelación. En concordancia, se rechaza la existencia de error si ello implica negar las facultades de valoración que corresponden primordialmente al Tribunal de Instancia, siempre que las mismas se hayan ejercido conforme a las reglas de la sana crítica, pues lo contrario comportaría la sustitución del criterio objetivo de aquél por el subjetivo de las partes".Doncs bé, projectant aquest criteri al present cas no podem pretendre les modificacions del fet provat a partir de la valoració pròpia que les recurrents fan de la pericial de part i, a partir de la què, construeix les seves pròpies argumentacions i valoracions que, per bé que pugin ser lògiques, no evidencien l'error que hagués pogut incorre la Magistrada en la valoració de l'informe de la Inspecció de Treball. I, com s'ha indicat, no pot oposar-se a la valoració de la prova feta a la instància el fet que la presumpció de certesa ha estat estesa de forma indiscriminada, ja que la mateixa s'aplicà un cop que la Inspectora actuant establí els fets que li servien de suport en base a les comprovacions pròpies, documents i testimonis practicats en l'exercici de l'actuació inspectora.

Tampoc pot tenir èxit la inclusió d'un darrer incís al fet segons referit al caràcter de promotor de la mercantil Corporación Alimentaria Guissona, SA, atès que resulta del tot irrellevant respecte de l'objecte del present procés en el què no s'ha discutit ni prèviament en via administrativa ni ara en seu jurisdiccional si la responsabilitat pel recàrrec de prestacions discutit pot abastar a d'altres subjectes diferents dels què la resolució de l'INSS impugnada declara responsables. Així és. De conformitat amb l' art. 193 b ) LRJS, així com amb la naturalesa cassacional i extraordinària que caracteritza el recurs de suplicació, és reiterada la jurisprudència (per totes, STS Ple núm. 197/2023, de 15-3) que exigeix que, perquè prosperi la revisió dels fets declarats provats per l'òrgan judicial, concorrin els següents pressupòsits: a) prèviament, cal que la qüestió hagi estat plantejada en instància, de manera que les qüestions noves no poden ser objecte de recurs en virtut del principi dispositiu; b) s'ha de fixar el fet o fets que han d'afegir-se, rectificar-se o suprimir-se, sempre tenint en compte que en la delimitació conceptual fàctica no es poden incloure normes o interpretacions de les mateixes; c) citar correctament la prova pericial o documental que per sí sola demostri l'error del jutjador de manera manifesta, clara i evident sense necessitat d'haver d'acudir a deduccions més o menys raonables o lògiques, de manera que no en via de suplicació no es pot fer una anàlisi de la prova practicada i de la valoració de la totalitat dels elements de prova per substituir el criteri; d) establir els criteris en què ha de quedar redactat el fet o fets provat/s, i la seva influència en el sentit del pronunciament; i, e) en fi, i en relació a l'anterior, cal que la modificació del fet provat faci variar el pronunciament de la sentència, ja que del contrari resulta inútil la variació fàctica. Com hem dit és del tot irrellevant als efectes del pronunciament en aquest procediment l'adició proposada.

2.2.En segon lloc es sol·licita la modificació del fet provat novè de la sentència, tot indicant que, al seu parer, hauria d'addicionar-se al redactat donat per la Magistrada el següent literal: "Por tanto, en el momento de celebrarse la vista judicial la sanción administrativa no era firme".Empara la petició en els folis 515 a 523 en què s'incorpora la demanda interposada per les ara recurrents impugnant la sanció administrativa per manca de mesures de seguretat en l'accident que patí el Sr. Amador. La petició d'adició ha de ser desestimada. En primer lloc, perquè ja es pot inferir del mateix redactat del fet provat que la impugnació està pendent de resolució al moment de celebrar-se l'acte de judici en aquest procediment. En segon lloc, i això és el realment determinant, novament ens trobem davant d'una variació fàctica que resulta inútil respecte del pronunciament de la sentència que resol el present procediment.

2.3.Finalment, amb la tercera i darrera modificació fàctica les recurrents pretenen que s'addicioni un nou fet, el redactat del qual, a parer de les recurrents hauria de ser el següent: "El trabajador percibió el 100% del salario desde el acaecimiento del accidente de trabajo y hasta que se extinguió el contrato de trabajo en fecha 3- de febrero de 2021. Asimismo, la empresa abonó la asistencia sanitaria y la rehabilitación en centros privados hasta que el trabajador se reincorporó a su puesto de trabajo. El Servicio de Prevención Ajeno de la Empresa revisó al trabajador una vez se había recuperado del accidente de trabajo y emitió un certificado conforme era apto sin restricciones para su puesto (certificación de 11 de junio de 2020)".Empara la petició el demandant en l'informe de l'acta d'Inspecció de Treball, en concret el foli 495, els rebuts de salari incorporats als folis 76 a 114, les factures i pagament de despeses mèdiques que consten als folis 460 a 471, i, en fi, el resultat de la vigilància de la salut realitzat pel servei de prevenció extern incorporat al foli 148. Tampoc pot admetre's l'addició ara proposada. Cap dels fets que es pretenen introduir són transcendents als efectes de graduar el recàrrec ara discutit. És ben sabut que la jurisprudència (per totes, STS 4-12-2024 (rec. 3939/2021) ha vingut indicat que per bé de l' art. 164 LGSS no es poden derivar criteris precisos d'atribució de la graduació, el que sí que se'n dedueix és una directriu general per la concreció del recàrrec, què és la gravetat de la falta. Aquesta configuració normativa suposa reconèixer un ampli marge d'apreciació a qui ara enjudicia per la determinació de la citada quantitat percentual, però implica, també, que la decisió s'ha d'adoptar de conformitat al criteri jurídic de la general de la gravetat de la falta. En aquest sentit, la gravetat de la falta comesa és l'element fonamental a considerar per determinar el major o menor percentatge de recàrrec, sense que haguem d'estar sotmesos de manera estricta a la qualificació de la sanció, de manera que es pot fixar i revisar la gravetat de l'incompliment empresarial a partir de les circumstàncies presents, tant les relatives al treball com al treballador afectat per la malaltia professional o accident de treball. Sigui com sigui, les circumstàncies ha valorar tindran a veure amb la gravetat de l'incompliment què desencadenà l'accident de treball o provocà la malaltia professional, i, eventualment, es podrà introduir també els efectes de l'incompliment com ara el nombre de persones treballadores afectades o que podrien haver estat afectades. En aquest sentit, cap de les circumstàncies que es pretenen introduir tenen relació amb la gravetat de incompliment normatiu en matèria preventiva ni amb la gravetat dels eventuals efectes d'aquest; raó per la què, com s'ha dit, resultaran intranscendents als efectes de valorar la petició subsidiària de graduació del recàrrec acordat per l'INSS.

En conseqüència, doncs, correspon desestimar aquest primer motiu de recurs.

Tercer. La infracció de l' art. 164 LGSS en relació al RD 1215/1997, de 18 de juliol per la què s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut per la utilització pels treballadors dels equips de treball.El segon motiu de recurs està dedicat a impugnar l'error jurídic de la sentència d'instància en l'aplicació de les normes. En concret, entenen les recurrents que la sentència aplica indegudament la previsió de l' art. 164.1 LGSS en tant que no concorre nexe causal entre la l'accident de treball i l'incompliment de les normes de seguretat i salut en el treball. En síntesi, les recurrents al·leguen al respecte (1) que l'accident es produí quan el treballador accidentat, sense rebre instruccions de ningú, decidí enfilar-se sol a l'escala i no va avisar a cap company ni a cap superior sobre les tasques que pretenia executar; (2) que no s'ha incomplert cap norma en matèria preventiva, ja que no resultava d'apliacació el punt 4.2.3 de l'Annex II del RD 1215/1997, que preveu que per la realització de treballs temporals en alçada, "el ascenso, el descenso y los trabajos desde escaleras se efectuarán de frente a éstas. Las escaleras de mano deberán utilizarse de forma que los trabajadores puedan tener en todo momento un punto de apoyo y de sujeción seguros. Los trabajos a más de 3,5 metros de altura, desde el punto de operación al suelo, que requieran movimientos o esfuerzos peligrosos para la estabilidad del trabajador, sólo se efectuarán si se utiliza un equipo de protección individual anticaídas o se adoptan otras medidas de protección alternativas. El transporte a mano de una carga por una escalera de mano se hará de modo que ello no impida una sujeción segura. Se prohíbe el transporte y manipulación de cargas por o desde escaleras de mano cuando por su peso o dimensiones puedan comprometer la seguridad del trabajador. Las escaleras de mano no se utilizarán por dos o más personas simultáneamente";i (3) que pel cas que no es consideressin els anteriors arguments, el nexe causal es trencà per la imprudència temerària del treballador.

Passem ara analitzar cadascun dels arguments invocats per les recurrents per justificar la inexistencia de l'imprescindible nexe causal. L' art. 164.1 LGSS disposa que "Todas las prestaciones económicas que tengan su causa en accidente de trabajo o enfermedad profesional se aumentarán, según la gravedad de la falta, de un 30 a un 50 por ciento, cuando la lesión se produzca por equipos de trabajo o en instalaciones, centros o lugares de trabajo que carezcan de los medios de protección reglamentarios, los tengan inutilizados o en malas condiciones, o cuando no se hayan observado las medidas generales o particulares de seguridad y salud en el trabajo, o las de adecuación personal a cada trabajo, habida cuenta de sus características y de la edad, sexo y demás condiciones del trabajador".S'estableix, així, una responsabilitat per actes i omissions generats en el desenvolupament de l'activitat empresarial i en els què concorri la infracció de normes de seguretat i salut a la feina; responsabilitat que només naixerà si es constata l'existència d'una relació de causalitat entre l'acció o omissió empresarial i la lesió produïda. Aquesta construcció jurídica requereix, segons han indicat reiteradament la doctrina jurisprudencial, de la presència dels següents pressupòsits: a) l'acció o omissió empresarial que presenti el grau d'il·licitud necessari per tal de provocar la lesió; b) que el treballador pateixi efectivament la lesió; c) la relació de causalitat entre els dos fets anteriors; i d) la culpabilitat - entesa com a culpa o negligència - de l'empresari com agent directe de la conducta ara indicada, i que s'haurà d'avaluar a partir de criteris de normalitat i raonabilitat. Per tal d'analitzar si concorre el nexe causal, en primer lloc, cal partir del relat fàctic contingut a la sentència recorreguda i que no ha estat modificat, per tant, la mecànica de l'accident no es produí com pretenen les recurrents, sinó com es diu al fet provat segon: el treballador accidentat rebé la instrucció de comprovar, per la banda del magatzem, com s'estava realitzat el segellat de la paret des de la banda de la botiga, i per fer-ho s'enfilà a una escala en "V" invertida fins al darrer esglaó. Per tant, l'accident es produí al complir una ordre de treball que se li havia donat.

En segon lloc, pel que fa l'incompliment normatiu sostenen les recurrents que no resulta d'aplicació les normes preventives previstes al punt 4.2.3 de l'Annex II del RD 1215/1997, ja que el treballador únicament havia d'accedir a una alçada adequada per comprovar visualment si l'operació de segellat de la paret era correcte, de manera que no és una activitat que requerís moviments o esforços perillosos per la seva estabilitat. Consta al raonament jurídic quart de la sentència que l'operació encarregada al treballador s'havia de realitzar a 3,821 metres d'alçada; i tractant-se d'una tasca de comprovació visual de la paret sembla lògic pensar que per tal d'abastar tot l'espai visual havia de comportar moviments amb risc per l'estabilitat del treballador si la tasca es realitzava des d'una escala en forma de V invertida. Cosa què du a concloure, com fa la Magistrada d'instància, que s'infringí la norma preventiva.

Finalment, pel que fa a la imprudència del Sr. Amador com a causa desencadenant de l'accident, les recurrents mantenen que va ser l'actuació del treballador, que sense avisar a ningú i sense observar cap norma preventiva, procedí a realitzar la tasca de comprovació enfilant-se a l'escala. Com és conegut, al marge de la imprudència temerària - la conducta que, ometent les mesures més elementals de precaució, genera una situació de perill molt greu en què el resultat lesiu és clarament previsible -, la jurisprudència (per totes, STS 12-7-2007) també ha afirmat que la imprudència professional pot arribar a trencar el nexe causal en la producció de l'accident. Respecte de la qualificació de l'actuació del Sr. Amador, cal indicar, d'una banda, que no procedí pel seu compte a realitzar la tasca de comprovació, sinó que li va ser ordenada; i, de l'altra, pel que fa el mètode de treball emprat, enfilar-se a l'escala en forma de V invertida que tenia a la seva disposició, no comportava, objectivament, assumir voluntària i conscientment un risc innecessari i excepcionalment greu per poder qualificar com a temerària la actuació de l'accidentat.

Tampoc el procedir del demandant mereix el qualificatiu d'imprudència professional. Al respecte es raonable sostenir que és criteri vàlid per determinar si la imprudència professional té virtualitat per trencar el nexe contractual la constatació d'incompliments preventius substantius, què de no concórrer podrien haver evitat l'accident, malgrat la imprudència professional del treballador. En tal cas l'eventual imprudència professional no trencarà el nexe causal entre incompliment i accident. Així, si prenem com a criteri delimitador de la imprudència que trenca el nexe causal en relació a la inobservància de les normes preventives la inexistència d'una conducta alternativa correcta per part de l'empleadora, haurem de concloure que en aquest cas és evident que concorren incompliments preventius substantiu, què de no concórrer haguéssin evitat l'accident. Així, s'indica al fet provat que el treballador no disposava d'EPIs anticaigudes i al raonament jurídic quart s'indica no només que no s'havia va garantit al treballador la formació en matèria preventiva, sinó que l'operació es va fer sense oferir cap sistema de seguretat alternatiu als equips de protecció individual.

Hem de concloure, per tant, que la Magistrada d'instància no va infringir allò que disposa l' art. 164 LGSS quan desestimà la pretensió de les ara recurrents de deixar sense efectes el recàrrec de prestacions.

Quart.Subsidiàriament, també amb empara a l' art. 193 c ) LRJS, les recurrents sol·liciten la graduació del recàrrec imposat. Indiquen en aquest sentit, d'una banda, que el mal es va produir precisament per la conducta unilateral del treballador, que no va seguir el mètode de treball preestablert, per la qual cosa els danys no poden imputar-se a l'ocupadora, de manera que el treballador hauria coadjuvat amb la seva conducta a l'accident i mal materialitzats. De l'altra, indiquen que no es va lucrar incapacitat temporal perquè l'empresa va decidir abonar al treballador el salari íntegre, encara que no prestés serveis, i pagar-li l'assistència mèdica fins a la total recuperació. D'aquesta manera, quan el treballador va estar totalment recuperat del dany produït per l'accident de treball, es va reincorporar a aquest lloc i va estar per un temps prestant serveis amb total normalitat, fins que el seu contracte va ser extingit en data 3 de febrer de 2021.

De la literalitat de l' art. 164.1 LGSS es desprèn que la quantia del recàrrec està directament relacionada amb la gravetat de la falta comesa i, per tant, la determinació del percentatge exacte de recàrrec de les prestacions que hagin derivat de la contingència professional estaran entre el límit mínim del 30% i el màxim del 50%. Tal i com hem indicat més amunt, la manca de previsió legal expressa sobre els criteris per ponderar la gravetat de la falta ha de conduir a considerar les circumstàncies concretes en cada cas, i pel que fa al plànol normatiu, tal i com assenyala la doctrina unificada ( STS 4-12-2024 (rec. 3939/2021), condueix "a tener que utilizar los criterios de graduación de la propia LISOS que, en sus artículos 11 , 12 y 13 establece las infracciones como leves, graves y muy graves; y, muy especialmente, a los criterios de graduación de las sanciones por infracciones en materia de prevención de riesgos laborales que incorpora el artículo 39.3 LISOS . En definitiva, el criterio legal básico es que la cuantía del recargo debe tener una relación directa con la gravedad de la falta que se cometa, lo que aboca al análisis de las circunstancias concretas de cada caso que son las que determinarán la aplicación concreta del porcentaje del incremento prestacional, para lo que habrá que estar a los datos fácticos concretos en relación con la gravedad de la infracción cometida por el empresario, que se constituye así en la genuina valoración que determinará su cuantía".

Certament, la concurrència de culpes podrà ser una circumstància adequada per determinar la gravetat de la falta comesa perquè pot tenir relació directa bé amb el potencial dany que pot causar, bé amb el risc generat. Ara bé en aquest cas, ja ha quedat dit, no concorre cap imprudència del treballador, sinó únicament la manca absoluta de mesures de seguretat per evitar el risc derivat de la tasca que se li encomana. Cosa que du a excloure que en el present recurs sigui una circumstància vàlida per atenuar el percentatge de recàrrec. I pel que fa a la resta de circumstàncies al·legades, com hem indicat a propòsit de l'anàlisi del primer motiu d'impugnació del recurs, resulten del tot irrellevants als efectes de valorar la gravetat de la falta.

En definitiva, a la vista de les consideracions anteriors, hem de concloure que la sentència no infringí l' art. 164 LGSS, de manera que s'escau desestimar el recurs i confirmar la resolució ara impugnada

Cinquè. Costes.De conformitat amb l' art. 235 LRJS, correspon imposar les costes a la part recurrent, què inclouran els honoraris de la representació lletrada de la part impugnant en la quantitat de 400€.

A la vista de les consideracions anteriors

Atesos els preceptes legals esmentats i els demés de general aplicació,