Sentencia Social 3934/2025 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 1887/2025 de 08 de julio del 2025

PRIMER.-Es deriva de les presents actuacions que l'actora, que prestava serveis com a doctora facultativa per a la persona física demandada, romangué en situació d'incapacitat temporal des del 24/09/2023 fins al 15/12/2023, degut a un quist de 14mm en la regió astragaloescafoide, amb posterior recaiguda l'11/01/2024 por "persistencia del dolor que limita la vida laboral, pero permite actividades de sedestación".Alhora, era regidora del seu Ajuntament, sense dedicació exclusiva ni parcial, amb anterioritat a la contractació, el que era conegut per l'empresària.

En data 4 d'abril de 2024, la demandant fou acomiadada, constant en el fet provat que el motiu adduït fou "incumplimientos muy graves de sus obligaciones: consistentes en que a pesar de estar de baja médica en situación de IT ha desarrollado actividades incompatibles con la misma, o dilatorias de su recuperación en perjuicio de quién le abona la nómina y le paga mensualmente la cotización. En particular al verificar que la semana del 22/03/2024 en su Instagram va a publicar actividades algunas de ellas remuneradas. En particular: pleno del 25/01/2024 del Ayuntamiento de Vallirana; 19/02/2024 en el Congreso Comarcal de ERC, el día 29/02/2024 en el Pleno del Ayuntamiento de Vallirana; el 26/03/2024 en la Junta de ERC para renovar la ejecutiva; y el 15/03/2024 la chocolatada delante del Ayuntamiento de Vallirana. Es relevante el hecho de que recibe compensaciones o ingresos por asistir a plenos del Ayuntamiento algo incompatible con la prestación por IT".Un mes després la demandada remeté a l'Ajuntament i als partits amb presència en el consistori una denúncia sobre la falta d'ètica de l'actora.

La demanda aquí analitzada, presentada sota la modalitat de tutela de drets fonamentals -estant pendent la d'acomiadament- denunciava que amb la dita comunicació al consistori i als grups municipals l'empresària havia vulnerat el seu dret a l'honor, a la intimitat personal i a la protecció de dades ( art. 18 CE) , a la llibertat ideològica ( art. 16 CE) i a la participació en assumptes públics ( art. 23 CE) , postulant, entre d'altres pretensions una condemna per dany moral en quantia de 15.000 euros.

La sentència d'instància ha estimat en part la demanda. Als dits efectes s'assoleix la conclusió que ha existit una vulneració del dret a l'honor i a la intimitat -en la vessant de la carta en que s'incloïen valoracions de l'empresària alienes a la informació de l'acomiadament-; però es desestima l'existència de vulneració a la llibertat ideològica i a la participació en assumptes públics, en considerar que "Se ha constatado con la declaración del testigo Jesús María, empleado de la demandada, que fue quién gestionó la entrevista para la contratación de la actora, que se tenía constancia que la misma era regidora de Vallirana, algo que se reflejaba en el propio curriculum de la actora (doc. 1 ramo prueba demandada), no siendo elemento impeditivo para su contratación. Por ende, decae el fundamento de la vulneración de la libertad ideológica y la participación en asuntos públicos, no siendo la causa de la remisión del email en fecha de 07/05/2024 al resto de grupos políticos del Ayuntamiento de Vallirana, en tanto que no lo fue para su contratación. Por ello, no se acredita ni se infiere que sea la causa ni el motivo de la remisión de la misiva al resto de grupos políticos. Se desestima dicha vulneración de derechos fundamentales, al no estar vinculada la ideología, grupo político". I en relació a la indemnització postulada s'afirma que "se debe ponderar cual es el daño en sí mismo, y como tal únicamente se aprecia un daño de carácter político y sobre todo de confianza hacia la opinión pública. Con la obligación de abstenerse de comunicar y publicar información sobre la relación laboral que unió a las partes, con la comunicación de la sentencia a los grupos municipales y a la Alcaldía y la publicación a un medio de comunicación de la localidad de Vallirana del fallo de la sentencia a costa de la demandada entiendo que se ve indemnizado el derecho al honor de la actora, sin que procede cuantía indemnizatoria alguna, al no apreciarse mayor daño a indemnizar respecto de los hechos producidos y la conducta reparadora acordada".

Formula ara recurs de suplicació l'actora pels motius que tot seguit s'analitzaran.

SEGON.-Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS es denuncia la infracció de l' art. 218 LEC, en considerar que el pronunciament recorregut incorre en incongruència omissiva, atès que no conté cap valoració en relació a la denunciada vulneració del dret a la protecció de dades.

Cal recordar que la incongruència constitueix, com afirma reiteradament la doctrina constitucional, una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (entre moltes d'altres, SSTC 20/1982, 14/1984, 14/1985, 77/1986, 90/1988, etc.). La dita doctrina defineix la incongruència com un vici processal consistent en un desajust entre el decideixo judicial i els termes en que es plantejaren les pretensions processals per les parts. Si es concedeix, en més, en menys o una cosa diferent del sol·licitat ens trobarem davant una incongruència ultra petita, citra petita o extra petita partium, respectivament. Dins la incongruència es distingeix d'altra banda l'anomenada incongruència omissiva o ex silentio, que com s'afirma a la doctrina constitucional (entre d'altres, SSTC 118/1989, 82/2001, etc.) només té rellevància constitucional quan es deixa imprejutjada la pretensió oportunament plantejada i l'òrgan judicial no tutela els drets o interessos legítims sotmesos a la seva jurisdicció, provocant una denegació de justicia. Denegació que es comprova examinant si existeix un desajust extern entre el decideixo judicial i les pretensions de les parts, sense que sigui possible una verificació de la lògica dels arguments emprats pel jutjat per fonamentar la seva decisió.

Tanmateix, però, la doctrina constitucional ha vingut continuadament posant en evidència ( SSTC 20/1982, 158/2000, 309/2000, 82/2001, 205/2001, 141/2002, etc.), com també ho ha fet el Tribunal Europeu de Drets Humans (sentència Ruiz Torija c. Espanya i sentència Hiro Balani c. Espanya, entre d'altres), que no tota manca de resposta a les qüestions plantejades per les parts produeix una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva. En aquests casos -s'afirma en la doctrina esmentada- no es pot estar a una resposta genèrica, sinó que és necessari ponderar les circumstàncies concorrents en cada cas per determinar, primer, si la qüestió fou suscitada realment en el moment oportú, i, en segon lloc, si el silenci de la resolució judicial representa una autèntica lesió a l' art. 24.1 CE o, pel contrari, ens trobem davant una desestimació tàcita que dóna satisfacció a les exigències de la tutela judicial efectiva. Per això, en aquests casos, s'ha de diferenciar entre allò que no deixen de ser simples al·legacions o arguments aportades per les parts en defensa de les seves pretensions i aquestes últimes en si mateix considerades. D'aquesta manera no es precís que en tots els casos es doni resposta explícita i expressa a totes elles, essent suficient, en el seu cas i en funció de les circumstàncies concorrents, amb una resposta global o genèrica, encara que s'ometin aspectes no substancial o simples al·legacions. Pel contrari, és respecte les pretensions de les parts on és exigible el màxim rigor, sense més excepció que les desestimacions tàcites, en tot cas extraordinàries.

Certament en el present cas la sentència d'instància no fa cap menció específica al dret a la protecció de dades. No obstant això, resta evident que en el fonament jurídic quart existeix un evident error material, atès que en ell es fa menció a "al derecho a la intimidad y el honorar(sic)", per bé que posteriorment en el següent fonament s'analitza la concurrència d'una vulneració al dret a l'honor. I en l'esmentat fonament jurídic quart s'afirma -com la pròpia recurrent indica en el següent motiu- que "Sí que es cierto que en la misiva no se informa específicamente de la dolencia de la trabajadora, aspecto que determina o delimita que no se vea afectado el derecho fundamental a la intimidad, a la hora de realizar el juicio de proporcionalidad entre dicho derecho y el derecho de información, más cuando la trabajadora de la demandada era Regidora de un grupo político de la población de Vallirana. Prevalece en dicho juicio de proporcionalidad el derecho de información de la población de Vallirana sobre el derecho de intimidad de la Regidora".Per bé que es tracta d'una redacció confusa resta evident a judici de la sala que existeix una referència indirecta al dret a la protecció de dades, integrant-lo conjuntament amb el dret a la intimitat. Consideració a la que escau afegir que, com es veurà tot seguit, en el següent motiu es denuncia la infracció de l'esmentat dret.

TERCER.-Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia a continuació la infracció dels article 18 i 20 de la Constitució Espanyola, l' article 7.4 de la LOPDH, l' article 11.2 de la LOPD, així com la doctrina del Tribunal Constitucional continguda en Sentència de 5 de maig del 2000 (rec. 640/1997) i en Sentència de 16 de febrer de 2015 (rec. 3751/2012) i la Jurisprudència del Tribunal Suprem continguda en Sentència 20 de juliol de 2018 ( ECLI:ES:TS:2018:2748), en relació al dret a la intimitat i a la protecció de dades personals.

La sala no comparteix la tesi del recurrent respecte la protecció de dades. En efecte, en la missiva adreçada a l'Ajuntament i als grups municipals es contenen de fet dues vessants: d'una banda les manifestacions que efectua sobre l'ètica pública i el comportament de l'actora, el que, com afirma el jutjador del primer grau i és pacífic -atès que la demandada no recorre- afecta al dret a l'honor de la senyora Carina. D'altra, la informació relativa a que estava de baixa i que ha estat acomiadada, sense que en cap moment s'indiqui quina és la malaltia. En les dites circumstàncies caldrà indicar que les tuteles previstes en el Reglament (UE) 2016/679 i la LOPD no únicament es refereixen a les dades personals, sinó al seu tractament. De fet, l'art. 18 del text constitucional allò que està regulant és el denominat dret a la privacitat, que inclou el dret a l'honor, intimitat i pròpia imatge (apartat 1), la inviolabilitat del domicili (apartat 2), el secret de comunicació (apartat 3) i l'ús de la informàtica (apartat 4). I, de fet, la LOPD allò que desenvolupa és aquest darrer precepte, per bé que ho amplia també a les dades contingudes en un fitxer, susceptible de tractament. Per tant, allò que es regula és el dret de la ciutadania a que les seves dades personals en possessió d'un tercer no siguin utilitzades per una finalitat que envaeixi el dret a la privacitat. I en el present cas no ens trobem davant una situació incardinable en els elements constitutius referits, atès que no consta que la carta d'acomiadament -s'aportés juntament amb el correu electrònic i la carta remesa per l'empresària, ni tampoc, com s'ha dit, que informés de la malaltia que patia la demandant (el que serien, en puritat, les "dades personals").

Però l'anterior conclusió no comporta que no pugui existir una vulneració del dret a la intimitat personal de l'apartat 1 de l' article 18 CE. La diferència entre aquest dret i el de protecció de dades personals es conté en la STC 292/2000, de 30 de novembre:

"La función del derecho fundamental a la intimidad del art. 18.1 CE es la de proteger frente a cualquier invasión que pueda realizarse en aquel ámbito de la vida personal y familiar que la persona desea excluir del conocimiento ajeno y de las intromisiones de terceros en contra de su voluntad (por todas STC 144/1999, de 22 de julio , F. 8). En cambio, el derecho fundamental a la protección de datos persigue garantizar a esa persona un poder de control sobre sus datos personales, sobre su uso y destino, con el propósito de impedir su tráfico ilícito y lesivo para la dignidad y derecho del afectado. En fin, el derecho a la intimidad permite excluir ciertos datos de una persona del conocimiento ajeno, por esta razón, y así lo ha dicho este Tribunal (SSTC 134/1999, de 15 de julio , F. 5 ; 144/1999, F. 8 ; 98/2000, de 10 de abril , F. 5 ; 115/2000, de 10 de mayo , F. 4), es decir, el poder de resguardar su vida privada de una publicidad no querida. El derecho a la protección de datos garantiza a los individuos un poder de disposición sobre esos datos . Esta garantía impone a los poderes públicos la prohibición de que se conviertan en fuentes de esa información sin las debidas garantías; y también el deber de prevenir los riesgos que puedan derivarse del acceso o divulgación indebidas de dicha información. Pero ese poder de disposición sobre los propios datos personales nada vale si el afectado desconoce qué datos son los que se poseen por terceros, quiénes los poseen, y con qué fin.

De ahí la singularidad del derecho a la protección de datos, pues, por un lado, su objeto es más amplio que el del derecho a la intimidad, ya que el derecho fundamental a la protección de datos extiende su garantía no sólo a la intimidad en su dimensión constitucionalmente protegida por el art. 18.1 CE , sino a lo que en ocasiones este Tribunal ha definido en términos más amplios como esfera de los bienes de la personalidad que pertenecen al ámbito de la vida privada, inextricablemente unidos al respeto de la dignidad personal ( STC 170/1987, de 30 de octubre , F. 4), como el derecho al honor, citado expresamente en el art. 18.4 CE , e igualmente, en expresión bien amplia del propio art. 18.4 CE , al pleno ejercicio de los derechos de la persona. El derecho fundamental a la protección de datos amplía la garantía constitucional a aquellos de esos datos que sean relevantes para o tengan incidencia en el ejercicio de cualesquiera derechos de la persona, sean o no derechos constitucionales y sean o no relativos al honor, la ideología, la intimidad personal y familiar a cualquier otro bien constitucionalmente amparado".

De esta forma, conforme l'esmentada sentència, el dret a la protecció de dades es concreta en "un poder de disposición y de control sobre los datos personales que faculta a la persona para decidir cuáles de esos datos proporcionar a un tercero, sea el Estado o un particular, o cuáles puede este tercero recabar, y que también permite al individuo saber quién posee esos datos personales y para qué, pudiendo oponerse a esa posesión o uso. Estos poderes de disposición y control sobre los datos personales, que constituyen parte del contenido del derecho fundamental a la protección de datos se concretan jurídicamente en la facultad de consentir la recogida, la obtención y el acceso a los datos personales, su posterior almacenamiento y tratamiento, así como su uso o usos posibles, por un tercero, sea el Estado o un particular. Y ese derecho a consentir el conocimiento y el tratamiento, informático o no, de los datos personales, requiere como complementos indispensables, por un lado, la facultad de saber en todo momento quién dispone de esos datos personales y a qué uso los está sometiendo, y, por otro lado, el poder oponerse a esa posesión y usos".

Així, per bé que descartem la infracció del dret a la protecció de dades, sí ens inclinem per considerar que en el present cas existeix una vulneració del dret a la intimitat. En efecte, conforme a constant doctrina constitucional, l' article 18.1 CE no sols defineix un dret fonamental, sinó que, per la seua imbricació amb el precedent article 10.1, constitueix un dels nuclis essencials de la conformació del concepte de la dignitat dels ciutadans. D'ell es deriva el dret de qualsevol a imposar enfront de tercers, públics i privats, l'obligació d'abstenció de tota intromissió il·legítima en la seva esfera íntima, personal i familiar, així com la interdicció de qualsevol ús extern de la informació que no respecte aquesta privacitat . Com s'afirma en la STC 196/2004, de 15 de novembre: "se vulnerará el derecho a la intimidad personal cuando la penetración en el ámbito propio y reservado del sujeto no sea acorde con la Ley, no sea eficazmente consentida o, aún autorizada, subvierta los términos y el alcance para el que se otorgó el consentimiento, quebrando la conexión entre la información personal que se recaba y el objetivo tolerado para el que fue recogida"(en sentit similar: SSTC 57/1994, 204/2000, 218/2002, 85/2003, 196/2004, 206/2007, 171/2013, etc.).

Certament aquest dret fonamental no és absolut -com cap altre- podent cedir davant altres drets i béns constitucionalment protegits, la qual cosa obliga a ponderar en cada cas les regles compositives d'aquesta col·lisió de drets, conforme a un criteri de proporcionalitat que respecti els continguts essencials d'aquests. I en el àmbit del contracte de treball, atesa la nota caracterizadora de subordinació de les persones assalariades la limitació d'immediatesa és més acusada, tal i com es deriva de la doctrina constitucional que ha acceptat excloure la directa aplicació de l' art. 18.1 CE en aspectes vinculats amb les relacions socials i/o laborals en l'acompliment de l'activitat professional ( SSTC 180/1987, 142/1993, 202/1999, 98/2000, 196/2004, etc.), acceptant-se fins i tot la possibilitat que, en funció de les circumstàncies concurrents, l'ocupador pugui tenir coneixement d'informacions de naturalesa íntima, personal i familiar del treballador ( SSTC 142/1993, 202/1999, 98/2000, etc.), inclusivament respecte a aspectes sobre la seva salut , tret que aquesta última afectació no tingui incidència en el treball ( STC 202/1999).

Doncs bé, en el present cas, tot i ser cert que, com hem indicat, no es fa esment a quin tipus de malaltia, el fet cert és que la demandada ha fet públic l'acomiadament de l'actora i el motiu de l'extinció. I en aquest sentit escau tenir present dos elements transcendentals. El primer, que òbviament les causes de l'acomiadament són totalment alienes a l'exercici del càrrec de regidora per la demandant, limitant els seus efectes a l'àmbit laboral i sense transcendència més enllà. I el segon, que no consta que la senyora Cecilia sigui veïna de Vallirana. En les dites circumstàncies és evident a judici de la sala que la remissió de la comunicació no obeïa a un intent de moralitat pública, sinó que tenia una finalitat clarament espúria. Per tant, un àmbit personal i privatista de l'actora -com és que havia estat despatxada- fou posat en coneixement general, sense cap finalitat pública.

És per això que, a judici de la sala, concorre la vulneració del dret a la intimitat que es denuncia.

QUART.-Per la mateixa via anterior denuncia a continuació la recurrent la infracció dels articles 16 i 23 de la Constitució Espanyola, per vulneració del dret a la llibertat ideològica i participació en assumptes públics.

Començant la nostra anàlisi per l'al·legada vulneració del dret a la llibertat ideològica escau observar com en l'àmbit laboral tant l' art. 4.1 c) com el 17.1 interdeixen qualsevol discriminació en el marc contractual laboral pel dit motiu, en el també es contempla en la Directiva 2000/78/CE. I com s'afirma en la STC 79/2023: "la celebración de un contrato de trabajo no implica para el trabajador la privación de los derechos que la Constitución le reconoce como ciudadano, y que la libertad de empresa ( art. 38 CE ) no legitima tampoco que hayan de soportar limitaciones injustificadas de sus derechos fundamentales y libertades públicas [por todas, SSTC 88/1985, de 19 de julio, FJ 2 ; 89/2018, de 6 de septiembre, FJ 3 ; 146/2019, de 25 de noviembre, FJ 4 , y 119/2022, de 29 de septiembre , FJ 4 A a)]. Es preciso que los órganos judiciales preserven el necesario equilibrio entre las obligaciones del trabajador dimanantes del contrato de trabajo y el ámbito de sus derechos y libertades constitucionales, pues dada la posición preeminente de estos en el ordenamiento jurídico, la "modulación" que el contrato de trabajo puede producir en su ejercicio "ha de ser la estrictamente imprescindible para el logro de los legítimos intereses empresariales, y proporcional y adecuada a la consecución de tal fin" (por todas, SSTC 170/2013, de 7 de octubre, FJ 3 , y 146/2019, de 25 de noviembre , FJ 4; y, en tal sentido, con relación al alcance permisible de la restricción, SSTEDH de 29 de febrero de 2000 , asunto Fuentes Bobo c. España , y de 12 de septiembre de 2011, asunto Palomo Sánchez y otros c. España )".

I pel que fa al dret a la participació pública i funciones representatives, tot i no estar recollit en la Llei Estatut dels Treballadors com a causa de discriminació, sí ha estat expressament recollida en la STC 125/2018.

Com es deriva de l' art. 181.2 LRJS en els casos de tutela de drets fonamentals correspon a la part actora provar tant el seu exercici com l'adscripció a un dels col·lectius amb tuteles antidiscriminatòries com el seu coneixement per l'empresa i, a continuació, aportar indicis suficients de que l'acomiadament obeeix a la dita situació. I només aleshores és quan s'inverteixen les regles de la càrrega de la prova, corresponent a l'empresa provar l'existència d'una raó objectiva i raonable, suficientment provada de les mesures adoptades i la seva raonabilitat.

Doncs bé, en el present cas la sala comparteix plenament les conclusions assolides a la instància. En efecte, com consta provat -en base a la testifical- i no ha estat discutit per la recurrent, l'empresària era perfectament coneixedora quan contractà a la demandant la seva condició de regidora a l'Ajuntament -i, escau deduir, lògicament, la seva militància política- i, no obstant això, procedí a contractar-la. Al que escau afegir que no consta que prèviament a l'acomiadament existís alguna discussió o discrepància entre les parts a aquest respecte. No hi ha cap element fàctic -ni se n'ha pretès la modificació- del que es pugui deduir el més mínim indici de que la remissió de la carta de l'Ajuntament i als grups municipals obeís a una motivació discriminació per motius polítics o d'exercici del dret de participació en assumptes públics. Pel contrari, com ja hem afirmat prèviament, del panorama fàctic allò que es deriva és una actuació espúria i personal de la demandada aliena a qualsevol finalitat contractual i, alhora -en forma més significativa- sense que consti cap motivació política.

En conseqüència, el motiu no pot reeixir.

CINQUÈ.-Finalment, també per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS, denuncia l'actora, a través de dos motius, la infracció d'allò previst als articles 182 i 183 LRJS i l' article 9 de la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat, personal i familiar i a la pròpia imatge i del articles 179, 182 i 183 LRJS, l'article 9 de la LOPH i la doctrina actual del Tribunal Suprem continguda, entre d'altres, en Sentència de 5 d'octubre del 2017 (ECLI:ES:TS:2018:3908) i la Sentència de 9 de març del 2022 (ECLI:ES:TS:2022:907). Indemnització en cas de vulneració al dret a l'honor. En ambdós motius allò que es reclama és la condemna al pagament de la indemnització per danys i perjudicis de naturalesa moral en quantia global de quinze mil euros. Atesa l'òbvia connexió d'ambdós motius els analitzarem en forma conjunta.

Escau començar les nostres reflexions en aquest punt recordant que, amb anterioritat a la vigent LRJS, existiren notables divergències en relació a la condemna per danys i perjudicis morals en els processos de tutela de drets fonamentals entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Així, el nostre més alt òrgan jurisdiccional venia indicant que, per bé que en aquests casos esqueia la condemna, corresponia a la part actora manifestar a la demanda quin era el dany produït, la forma de quantificació dels rescabalament i, a més, acreditar en forma mínimament indiciària en judici els dits extrems (per totes: STS UD 28.02.2000, Rec. 2346/99); per contra, la doctrina del Tribunal Constitucional venia observant que sempre que existís la vulneració d'un dret fonamental esqueia la corresponent condemna, que havia de ser ponderada en funció de les circumstàncies concurrents en cada cas pels òrgans judicials (entre d'altres: STC 247/2006). La dita polèmica finalitzà, no obstant, a partir de l'entrada en vigor de la vigent llei processal, atès que en el seu article 183 s'afirma, d'una banda, que, d'estimar-se aquests tipus d'accions, els òrgans judicials han de pronunciar-se sobre la quantia de la indemnització en funció tant del dany moral, com de la resta de danys derivats. Al que s'hi afegia que per a la seva determinació els tribunals havien de fer una ponderació prudencial en aquells casos en que la determinació de l'import exacte de la indemnització resultés massa difícil o costós per tal de rescabalar a la víctima i restablir la situació anterior, tenint-se present a més una perspectiva dissuasiva. Després del canvi normatiu, el Tribunal Suprem vingué a modificar el seu criteri anterior, optant per una interpretació més flexible.

Però el canvi normatiu i jurisprudencial comportava un evident problema pràctic: la determinació dels paràmetres del càlcul de la quantia d'indemnització. Trobarem així algunes sentències en les que s'optà per acudir -com es postula en la demanda en el present cas- al barem d'accidents de tràfic (per exemple: STS 27.12.2011, Rec. 1136/2011). No obstant, amb posterioritat la jurisprudència ha vingut a establir una sèrie de criteris més o menys homogenis per a la dita finalitat. Així, s'afirmava en la STS 02.02.2015 -Rec. 279/2013-:

"Ha de reconocerse que la doctrina de la Sala en orden a la cuestión de que tratamos -indemnización por vulneración de derechos fundamentales- no ha tenido la uniformidad que sería deseable, pasando de una inicial fase de concesión automática en la que se entendió procedente la condena al pago de la indemnización por los daños morales causados, sin necesidad de que se acredite un específico perjuicio, dado que éste se presume (así, SSTS 09/06/93 -rcud 3856/92 -; y 08/05/95 -rco 1319/94 -), a una posterior exigencia de bases y elementos clave de la indemnización reclamada que justifiquen suficientemente la misma y que estén acreditados indicios o puntos de apoyo suficientes en los que se pueda asentar la condena ( SSTS 22/07/96 -rco 7880/95 -; ... 11/06/12 -rcud 3336/11 -; y 15/04/13 -rcud 1114/12 - ).

Pero en los últimos tiempos esta doctrina de la Sala también ha sido modificada, en primer lugar atendiendo al criterio aperturista que actualmente informa el resarcimiento del daño moral [incluso se recomienda su aplicación en el ámbito de los incumplimientos contractuales por los PETL y por UNIDROIT: STS I 15/06/10 -rec. 804/06 -], y por la consideración acerca de la «inexistencia de parámetros que permitan con precisión traducir en términos económicos el sufrimiento en que tal daño [moral] esencialmente consiste ... [lo que] lleva, por una parte, a un mayor margen de discrecionalidad en la valoración ... y, por otra parte, "diluye en cierta medida la relevancia para el cálculo del quantum indemnizatorio" de la aplicación de parámetros objetivos, pues "los sufrimientos, padecimientos o menoscabos experimentados "no tienen directa o secuencialmente una traducción económica" [ SSTS/Iª 27/07/06 Ar. 6548 ; y 28/02/08 -rec. 110/01 -]» ( SSTS 21/09/09 -rcud 2738/08 -; y 11/06/12 -rcud 3336/11 -). Y sobre todo, en atención a la nueva regulación que se ha producido en la materia tras el art. 179.3 LRJS , preecepto para el que la exigible identificación de «circunstancias relevantes para la determinación de la indemnización solicitada» ha de excepcionarse -éste es el caso de autos- «en el caso de los daños morales unidos a la vulneración del derecho fundamental cuando resulte difícil su estimación detallada».

Criterios a los que ciertamente se adelantaba la Sala al afirmar que «dada la índole del daño moral, existen algunos daños de este carácter cuya existencia se pone de manifiesto a través de la mera acreditación de la lesión... lo que suele suceder, por ejemplo, con las lesiones del derecho al honor o con determinadas conductas antisindicales ...» ( SSTS 12/12/07 -rco 25/07 -; y 18/07/12 -rco 126/11 -)".

I allò que és més significatiu en el dit pronunciament: com a paràmetre de quantificació s'acudí a l'aplicació analògica del règim de sancions administratives regulat a la LISOS. A continuació, trobarem pronunciaments en els que s'avança a més en la vessant dissuasiva, com és de veure en la STS 13.07.2015 -Rec. 221/2014-, un aspecte també observat per la doctrina del TJUE (sentència 17.12.2015, assumpte C 407/14).

La posterior STS UD 26.04.2016 -Rec. 113/2015- vingué a resumir la doctrina anterior indicant que la determinació de la indemnització corresponia als òrgans judicials d'instància, limitant el terreny dels de graus superiors únicament quan la quantia resultant fos manifestament insuficient o excessiva i afirmant que "la utilización del criterio orientador de las sanciones pecuniarias previstas por la LISOS para las infracciones producidas en el caso ha sido admitida por la jurisprudencia constitucional ( STC 247/2006 ) y pueda seguir teniéndose como parámetro razonable".

En els darrers temps resulta apreciable que la tendència a que els òrgans judicials, si ho consideren adequat, puguin accedir a l'aplicació analògica de la LISOS s'ha anat consolidant jurisprudencialment i en la doctrina de suplicació, havent-se indicat que als dits efectes s'han de valorar aspectes com "la antigüedad del trabajador en la empresa, la persistencia temporal de la vulneración del derecho fundamental, la intensidad del quebrantamiento del derecho, las consecuencias que se provoquen en la situación personal o social del trabajador o del sujeto titular del derecho infringido, la posible reincidencia en conductas vulneradoras, el carácter pluriofensivo de la lesión, el contexto en el que se haya podido producir la conducta o una actitud tendente a impedir la defensa y protección del derecho transgredido, entre otros que puedan valorarse atendidas las circunstancias de cada caso"( STS 20.04.2022 en el recurs 2391/2019 ).

L'aplicació de la dita doctrina ha de comportar l'estimació d'aquest motiu, atès que la sala no comparteix la tesi sostinguda pel magistrat d'instància. En efecte, com ja hem dit, ens trobem davant una conducta de l'empresària del tot il·legítima que, sense finalitat contractual de cap mena, vulnera el dret de l'honor i el dret a la intimitat de la demandant que no pot quedar rescabalada amb una remissió d'una notificació als destinataris de l'anterior missiva i una publicació en un mitjà de comunicació. En conseqüència, considerant la sala que la quantitat de 15.000 euros postulada és adequada, proporcional i ponderada (sense que la sala comparteixi la petició subsidiària de la impugnació en quant la fixació d'una quantia simbòlica), escau modificar la part dispositiva de la sentència incloent la condemna al pagament de l'esmentada indemnització.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació