Sentencia Social 2443/2023 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 7435/2022 de 18 de abril del 2023

PRIMER.- Es deriva de la present litis que, arran la subrogació empresarial per canvi de contracta a l'Associació Nuclear d'Ascó, cinc dels treballadors afectats interposaren sengles demandes -posteriorment acumulades- per la via de l' art. 138 LRJS, amb la següent pètita: " habiendo por presentado este escrito, junto con sus copias y documentos que la acompañan, se sirva admitirlo y, en su virtud, tener por interpuesta demanda en materia de MODIFICACIÓN DE CONDICIONES DE TRABAJO tras la que, previos los trámites legales que procedan, dicte sentencia por la que declare NULA o, subsidiariamente, INJUSTIFICADA la modificación de condiciones de trabajo, ordenando a la demandada EULEN a reponer el trabajador en las anteriores condiciones laborales, más precisamente, al pago mensual del concepto complemento de guardia con los incrementos ya suscitados anteriormente más los valores correspondientes a las llamadas de retén y desplazamiento y del valor correcto de las dietas, así como al abono de los daños y perjuicios que la decisión empresarial le ha ocasionado durante el tiempo en que ha producido efectos, cuyo importe asciende a [la quantitat variava en cada demanda] euros mensuales a fecha de hoy y en este último punto, que se reconozca la responsabilidad solidaria de la demandada ANAV al pago de los daños y perjuicios causados al demandante, por ser el único cliente a quien el demandante presta servicios y al tener sus servicios subcontratados".

La sentència d'instància ha estimat en part la demanda. Als dits efectes s'afirma que en el moment de la subrogació EULEN era coneixedora de que la prèvia contractista pagava als treballadors dues hores en cas d'activació del retén amb desplaçament i, tot així no els pagà la corresponents quantitats corresponents a dues hores i a dietes prèviament pactades; però, no obstant, es desestima l'existència d'una modificació substancial de les condicions de treball respecte l'existència d'un pacte de millora no escrit, ni que s'haguessin augmentat les dietes, sense que existeixi un pacte escrit al respecte, sense que es puguin quantificar les quantitats que se'n derivaven de l'escrit aportat per requeriment de la magistrada amb posterioritat al judici per falta de dades concretes. També es considera que no existeix una modificació substancial de les condicions de treball respecte l'increment de les dietes. I en el cas del senyor Porfirio s'indicava que de la prova practicada no es derivava l'existència d'un pacte pel que l'esmentat actor percebria 400 euros mensuals per disponibilitat. D'aquesta forma la part dispositiva de la sentència era la següent: " estimando parcialmente la demanda principal y las acumuladas que dieron lugar a las presentes actuaciones, interpuestas por Raúl, Rubén, Roman, Saturnino Y Porfirio, DEBO DECLARAR INJUSTIFICADA la modificación sustancial de condiciones de trabajo consistente en el no abono por parte de la codemandada Eulen Seguridad S.A, de dos horas de desplazamiento (Ida y vuelta) en caso de activación de retén con necesidad de desplazamiento al centro de trabajo, ABSOLVIENDO a las demandadas EULEN SEGURIDAD S.A. y a la ASOCIACIÓN NUCLEAR ASCO VANDELLÓS II, de las restantes pretensiones deducidas de contrario en la demanda rectora de este procedimiento ".

S'alça ara en suplicació el senyor Porfirio -atès que s'ha inadmés pels motius exposats altres anuncis de suplicació- postulant la revisió fàctica i sol·licitant l'examen del dret aplicat -per la via de les lletres b) i c) de l'art. 193 LRJS, respectivament-. No obstant, en les seves impugnacions les empreses codemandades formulen varis motius d'inadmissió que forçosament la sala ha d'analitzar amb caràcter previ per obvis motius.

SEGON.- S'afirma així per part d'ANAV i d'EULEN en les sengles impugnacions que el recurs pretén estendre els seus efectes a tots els demandants, quan en la seva part final la magistrada d'instància limitava l'accés a la suplicació únicament al senyor Porfirio -per raó de la quantia de la indemnització pretesa-, havent-se inadmés posteriorment la resta de recursos, sense que s'hagi formulat queixa.

Val a dir que és obvi que en el present cas la sala ha de limitar, com encertadament indica la impugnant i com després explicaren més amplament, les seves reflexions únicament a l'esmentat recurs del senyor Porfirio, atesa la inadmissió al· ludida de la resa de recursos a través d'interlocutòries que han esdevingut fermes. Per tant és clar que, per bé que hem de limitar les nostres reflexions al recurs finalment admès (atès que per bé que ens trobem davant una modificació substancial de les condicions de treball individual la quantia acumulada supera la summa gravaminis de l'art. 191.2 g), de conformitat amb la doctrina unificada esmentada a la sentència), no tindrem en cap moment en consideració els efectes expansius pretesos.

Per part d'EULEN s'afegeix una altra motiu d'inadmissió, en considerar que tampoc en el cas del senyor Porfirio es superen els tres mil euros prevists en la norma a la que s'acaba de fer esment, atès que el recurs no conté cap referència al concepte salarial que comportaria superar el llindar legal. És obvi que la sala no pot compartir aquesta lògica, atès que la quantia que permet l'accés a la suplicació és la fixada a la demanda conforme consolidada doctrina cassacional.

Per tant, escau entrar tot seguit en el coneixement dels motius adduïts pel senyor Porfirio.

TERCER.- Per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS se'ns demana la modificació del relat fàctic de la sentència. En primer lloc, fent una sèrie de consideracions de parts, se'ns demana que declarem l'existència d'afectació general, en relació a la resta de demandants. És obvi que aquesta al·legació ha de ser desestimada "a limine". En primer lloc (a banda de la inadequada via de recurs) perquè, com hem dit, els demandants no varen recórrer en queixa la inadmissió dels recursos en el seu moment formulats; i en segon i especial lloc, perquè resulta evident que difícilment una reclamació que afecta a cinc persones per unes circumstàncies personals que per obvis motius no tenen transcendència més enllà de les seves situacions personals pot ser considerada com una reclamació afectant a "un gran nombre de treballadors", com reclama la lletra b) de l'apartat 3 de l'art. 191 LRJS.

A continuació el recurs fa una sèrie de consideracions de part respecte el complement de guàrdies i dietes, efectuant valoracions de la part de la prova i extraient-ne una sèrie de consideracions jurídiques, sense oferir-nos cap redacció alternativa.

El recurrent incorre en un desconeixement de les regles reguladores del procés social, en aquest cas de la naturalesa delimitadora del recurs de suplicació i els seus requisits legals. Com es pot comprovar, allò que se'ns planteja és un recurs d'apel·lació. Però ocorre que, a diferència d'altres jurisdiccions, en l'ordre social regeix el principi d'instància única, el que comporta que el procés quedi tancat en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa determina que la valoració de la prova sigui competència exclusiva i excloent de la instància. Consideració a la que caldrà afegir que el recurs de suplicació té una naturalesa extraordinària, equiparable a la cassació. I això determina que els tribunals "ad quem" no tenim competències per a l'anàlisi del fons de l'assumpte, sinó únicament en la determinació de si la sentència d'instància ha incorregut en algun error en la valoració de la prova, ha vulnerat alguna norma o garantia processal que comporti indefensió o s'ha aplicat en forma correcta el dret substantiu. És per això que la suplicació és un recurs extraordinàriament formalista (d'aquí la seva denominació com la "petita cassació" ex STC 173/1995), que en el cas de la revisió fàctica ha de complir estrictament els requisits consagrats als arts. 191.b) i 196.3 LRJS. Per tant, aquesta modificació només es pot sustentar en documents o perícies (en altres paraules, els instruments tradicionals de l'antic i ja en desús concepte d'error de fet, a diferència de l'error de dret) La resta de la prova practicada no és valorable pel TSJ, essent competència única i exclusiva del primer grau jurisdiccional, en relació amb el contingut de l' art. 97.2 LRJS. Però les dificultats d'atacar els fets provats de la sentència no resten aquí. Escau afegir que dins del concret marc exposat, és doctrina consolidada, pacífica i antiga que per a que la revisió dels fets provats pugui ser atesa és precís que concorrin una sèrie d'elements " sine qua non", a saber: a) Que es determinin amb precisió i claredat els fets afirmats, negats o omesos que es considerin erronis, contrari al què s'ha acreditat amb respecte els elements documentals o pericials sobre els què es basa la sentència recorreguda, b) Que s'ofereixi al tribunal ad quem un redactat alternatiu concret i específic sobre el què s'ha de basar la narració fàctica refutada com incorrecta, bé sigui substituint alguns dels seus punts, bé complementant-los, bé incloent-n'hi de nous; c) Que es citin en forma concreta els documents o les perícies respecte les què es dimani l'error del jutjador " a quo", sense que sigui acceptable una invocació genèrica o una revisió de fets no discutits al llarg de les actuacions; d) Que aquests documents o perícies posin en evidència en error d'aquest jutjador de forma clara, evident, directa i palesa, sense necessitat de conjectures, suposicions o argumentacions més o menys lògiques, naturals i/o raonables; el document en què es basa la pretensió ha de tenir " una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas" ( STS UD 16.11.1998) e) Que la revisió que es pretén sigui transcendent en quant la part dispositiva de la sentència, amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria.

Doncs bé, és evident que el recurs no compleix cap d'aquests requisits: no ens trobem així davant de cap denúncia d'error en la valoració de la prova, sinó en una mena d'exercici d'autotutela per part del demandant, que ve a suplantar el lloc del jutjador del primer grau i valora la prova conforme la seva pròpia conveniència. Una tècnica que és possible en apel·lació, però és totalment aliena a la suplicació, pel seu caràcter de recurs extraordinari. Conclusió a la que escau afegir que el recurs no ens ofereix cap redacció alternativa, incomplint allò previst a l' art. 196.3 LRJS, la qual cosa ens impedeix també entrar en el coneixement de les tesis mantingues.

QUART.- Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS la infracció de l' art. 17 del conveni rector, així com l' art. 37,1 CE.

També aquest motiu està condemnat al fracàs. En efecte, és obvi que en el cas de successió d'empreses l'incompliment per part de l'anterior empresa de les seves obligacions d'informació a la mercantil entrant no enerva el dret de les persones assalariades afectades de mantenir les seves situacions contractuals. Ara bé, si es llegeix la sentència es pot comprovar com -a banda d'algunes reflexions puntuals- la causa de desestimació dels conceptes que aquí es reclamen es basa, d'una banda, en la falta d'acreditació d'un pacte de millora no escrit o un acord de millora de les dietes, afegint-se la impossibilitat de compartir les xifres sostingudes a les demandes per la impossibilitat de determinació dels períodes d'aplicació. És evident, per tant, que l'èxit del recurs depenia d'una revisió fàctica que, pels motius exposats, no ha prosperat, el que ha de comportar la ja anunciada desestimació d'aquest motiu.

CINQUÈ.- Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció dels arts. 94 i 138 LRJS i 326 LEC i de la doctrina cassacional que s'esmenta en relació al correu electrònic que consta en el foli 18.

Certament la doctrina cassacional ha vingut a posar fi al debat atenyent a l'eficàcia probatòria dels correus electrònics a efectes de revisió fàctica. Ara bé, si es dóna un cop d'ull a la STS UD 706/2020, de 23 de juliol, es pot comprovar com el dit pronunciament accepta com prova documental els dits correus als efectes de revisió fàctica -el que hem lògicament de connectar en relació a les reflexions ja fetes en quant la revisió fàctica- sempre i quan no hagin estat expressament valorats a la sentència d'instància, si s'ha impugnat la seva autenticitat, si ha estat autentificat en el seu cas i la seva literosuficiència. I en el present cas -a banda, reiterem, de que la dita qüestió hauria d'haver estat articulat per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, complint els requisits de l'art. 196.3 del mateix cos legal- ens trobem davant una comunicació electrònica en la que el senyor Porfirio reclama a una treballador de Prosegur -que comparegué com testimoni- el seu ajut per acreditar l'existència d'un pacte, existint concreta valoració a la sentència a aquest respecte.

Per tant, el motiu ha de ser desestimat.

SISÈ.- També per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia la infracció dels articles 94 i 138 LRJS, 326 LEC, 17 del conveni rector i la 313 de 2016 del Tribunal Suprem. Es sustenta en aquest punt que les nòmines aportades acrediten plenament l'existència d'un concepte fixe per raó de les dietes.

De nou escau insistir que la qüestió que es planteja hauria d'haver estat articulada per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, seguint els requeriments legals de l'art. 196.3 del mateix cos legal, cosa que -com hem dit reiteradament- no ocorre en el present recurs. Però ocorre a més que la sentència també conté en aquest punt una concreta valoració de les nòmines aportades. En conseqüència resta evident que, atesos els termes en que es planteja el recurs, tampoc aquest motiu pot prosperar.

SETÈ.- En el següent motiu es pretén també l'examen del dret aplicat, denunciant la infracció de l' art. 24.1 CE, fent una sèrie de consideracions de part de nou sobre la impossibilitat d'accés a la suplicació de la resta de codemandats i l'acreditació dels fets de la demanda, amb independència del seu coneixement per l'empresa successora.

En definitiva allò que es ve a sustentar és que la sentència d'instància no ha donat la raó als demandants en base a la seva pròpia valoració de la prova. I és obvi que aquesta lògica comporta l'absurd de que qualsevol ciutadà que no obtingui una sentència favorable podria invocar la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva a efectes de recurs, el que, com fàcilment es pot comprendre, és un absurd.

Cal insistir de nou en el fet de que, en definitiva, el recurs es basa essencialment en els criteris de valoració de la prova efectuat per la sentència d'instància en relació al relat fàctic. Per tant, només una modificació dels fets provats que hagués seguit una adequada tècnica recursal podria haver comportat la possibilitat de que la sala pogués haver compartit els arguments del recurrent. Però el fet cert és que en el fet provat quart es fa esment al complement per retén i a l'ajut de locomoció. I ocorre que la sentència d'instància ha estimat la demanda respecte al primer, però l'ha desestimada en quant al segon, atès que no s'ha acreditat el compliment individualitzat dels requisits que s'observen en el dit fet provat. Per tant, la sala ha de limitar les seves reflexions -tenint present la malaptesa en la revisió fàctica- al contingut del relat fàctic. I en aquest sentit és evident difícilment es pot assolir la conclusió de que, així les coses, el pronunciament d'instància hagi vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva, la qual cosa té com a lògica conseqüència la desestimació del motiu.

VUITÈ.- Així mateix per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia la infracció dels arts. 216 i 218 LEC. En un confús redactat s'afirma que la jutjadora d'instància ha limitat el coneixement de la litis a l'existència d'una successió empresarial i no a la concurrència d'una modificació substancial de les condicions de treball.

Escau observar, en primer lloc, que la sentència d'instància no omet en cap moment la pretensió de que es declari que existeix una modificació substancial de les condicions de treball, com clarament es palesa tant del seu contingut com de la seva part dispositiva. I per bé que la sala no té perquè compartir que la falta de comunicació de determinades condicions contractuals de millora pactades prèviament no enerva l'existència d'una obligació de manteniment per l'empresa successora, el fet cert és que, com ja hem dit, en el fet provat només consten dues millores, una d'elles ha estat estimada i una altra rebutjada pels motius d'acreditació personals reiterats. Per tant, difícilment es pot considerar que concorri cap mena d'incongruència en les presents actuacions, el que comporta que el motiu hagi de decaure.

NOVÈ.- En el següent motiu es denuncia la vulneració dels arts. 192.3 i 87, 3 i 5 LRJS. El recurs incorre de nou en una redacció confusa, atès que d'una banda es diu que l'empresa incorregué en mala fe en no comunicar totes les condicions laboral, del que es deriva la pretensió d'una indemnització per danys i perjudicis; es continua afirmant que es va presentar un escrit amb plantilla Excel on constaven totes les dates i que si la jutjadora d'instància pretenia una quantificació líquida els hi hauria d'haver sol·licitat.

Com fàcilment es pot comprendre difícilment es pot imposar una indemnització per danys i perjudicis per mala fe quan la nova empresa era desconeixedora de bona part de les condicions contractuals sustentades a la demanda -es tingués o no dret a les mateixes-. I d'altra banda, escau referir que, en relació a les dades aportades ens trobem de nou davant una valoració de la prova a la instància -expressament motivada a la instància en relació a la falta de concreció- respecte la qual - no essent observable cap error- la sala no té cap competència material de coneixement pels motius en ja hem explicat en el fonament jurídic tercer. Consideració a la que escau afegir que no existeix cap precepte legal que imposi un forçós aclariment dels documents requerits, el que cohonesta amb les regles de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC, essent evident que l'aportació d'un full excel sense cap concreció de les dades necessàries no és imputable al funcionament del jutjat.

DESÈ.- I, finalment, es denuncia la infracció d'allò previst als arts. 24.1 CE i 138 LRJS, afirmant-se al respecte que " la sentencia de instancia, aunque reconozca en este particular que la alteración sustancial fue injustificada, no determina y NO CONDENA las empresas que recoloque a los trabajadores en sus anteriores condiciones de trabajo, dotando así de absoluta ineficacia la tutela judicial concedida en este particular, ya que ninguno de los demandantes puede ejecutar la misma, causando una flagrante vulneración al mandamiento legal".

Certament la sentència d'instància es limita a declarar com no justificada la modificació substancial de les condicions de treball en relació al reten i omet qualsevol esment a la reposició del recurrent en les seves anteriors condicions. No obstant resta evident que, a banda de que és aquest un aspecte que pot ser objecte d'aclariment, les conseqüències d'aquella primera declaració són suficients per tal de que en el cas d'incompliment empresarial (en especial pel que fa a les quantitats meritades anteriorment) es pugui acudir a l'execució de la sentència que és, en definitiva, la garantia de la part dispositiva de qualsevol pronunciament.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació