Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 283/2016 del 25 de octubre del 2016

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por la Sra. A, ante la Dirección General de Servicios Penitenciarios del Departamento de Justicia, por la agresión sexual y las amenazas sufridas por parte de un interno de un centro penitenciario en situación de permiso penitenciario

Contestacion

ANTECEDENTS DE FET

 

1. El 2 de maig de 2016, la Sra. A va formular una reclamació de responsabilitat patrimonial davant el Departament de Justícia, en sol·licitud d'una indemnització econòmica de 50.000 euros, pels danys i perjudicis que se li haurien irrogat, arran d'haver estat víctima dels delictes d'amenaces i d'agressió sexual, perpetrats pel Sr. B, qui, en el moment dels fets, el X de febrer de 2014, es trobava gaudint d'un permís penitenciari. La reclamant atribueix l'agressió a un funcionament anormal dels serveis públics penitenciaris, en sostenir que l'intern, el qual complia condemna en un centre penitenciari, no reunia els requisits per a atorgar-li aquest permís. També invoca el caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial, així com l'antijuridicitat dels danys en casos com aquest.

 

Juntament amb l'escrit de reclamació, adjuntava còpia de diversa documentació, com ara la Sentència dictada, el maig de 2015, per una Audiència Provincial, en virtut de la qual, pel que ara interessa destacar, es condemnava l'intern, com a autor responsable dels delictes d'agressió sexual i amenaces, a les penes de 8 anys i 6 mesos de presó i 5 anys de llibertat vigilada, i 21 mesos i 1 dia de presó, respectivament, així com a haver d'indemnitzar la víctima ?avui reclamant?, amb la quantia de 25.000 euros; i el Decret de 15 de desembre de 2015, pel qual es declarava el penat en situació d'insolvència provisional.

 

2. Per ofici de 12 de maig de 2016, el cap del Servei de Suport Jurídic va comunicar a la reclamant que, per tal de poder admetre a tràmit la reclamació, calia que lliurés una còpia autenticada del DNI. Altrament, i per al cas que esmenés la sol·licitud, la va informar sobre el procediment que s'iniciava, el termini per a resoldre'l i els efectes de la manca de resolució expressa, així com sobre la decisió adoptada en relació amb la prova proposada. Finalment, li va fer saber que si volia que l'advocat ?el domicili del qual designava a l'efecte de notificacions? la representés, calia que acredités fefaentment la representació atorgada. Consta que la reclamant va atorgar la representació a favor de l'advocat i va donar compliment a aquest requeriment.

 

3. En el marc dels actes d'instrucció, el 12 de maig de 2016 es va sol·licitar al director del centre penitenciari que informés sobre l'evolució penal i penitenciària de l'intern; la relació de tots els permisos gaudits; la documentació relativa a aquests permisos i, en particular, al permís penitenciari en què va cometre els delictes de què portava causa la reclamació, així com les causes penals que extingia a data del gaudiment. Figura a l'expedient la documentació sol·licitada.

 

4. Consta en l'expedient la comunicació telemàtica del sinistre a la companyia asseguradora de l'Administració.

 

5. Per oficis de 7 de juny de 2016, es va comunicar al representat de la reclamant i a la companyia asseguradora de l'Administració que s'obria el tràmit d'audiència i vista de l'expedient, i se'ls va atorgar un termini de quinze dies perquè poguessin accedir a l'expedient i formular-hi les al·legacions que estimessin oportunes.

 

En el marc d'aquest tràmit procedimental, el 16 de juny de 2016 l'advocat de la companyia asseguradora de l'Administració va comparèixer davant la seu de l'òrgan instructor, on va examinar l'expedient i li van facilitar còpia dels documents que va sol·licitar.

 

6. En data 5 de juliol de 2016, l'advocat de la reclamant va lliurar un escrit d'al·legacions ?al qual adjuntava un informe mèdic? on donava per reproduïdes les efectuades en formular la reclamació, i assenyalava que a l'informe de valoració de proposta del jurista criminòleg, corresponent a la Junta de Tractament de 30 de maig de 2013, es palesava que l'intern havia tingut una conducta institucional irregular, amb expedients disciplinaris, que havia estat regressat a primer grau, i que, incomprensiblement, es va decidir autoritzar-li els permisos. Així mateix, assenyalava que, des d'aquest informe de data 30 de maig de 2013, no es va tornar a valorar la idoneïtat de seguir concedint-li permisos.

 

7. El 30 de juny de 2016, l'advocat de la companyia asseguradora va presentar un escrit d'al·legacions, en el qual sostenia que la reclamació s'havia de desestimar, per tal com no hi va haver cap funcionament anormal del servei públic penitenciari; el permís es va ajustar a la més estricta legalitat, ja que l'intern n'havia gaudit d'altres amb anterioritat, sense incidents, i els danys irrogats no guardaven una relació exclusiva de causa a efecte amb el funcionament de l'Administració penitenciària. Subsidiàriament denunciava que hi havia una pluspetició en la suma reclamada.

 

8. L'11 de juliol de 2016, l'òrgan instructor va emetre la proposta de resolució, en la qual ?tot partint de la premissa, en síntesi, que en aquests casos escau apreciar la responsabilitat de l'Administració si els fets damnosos pels quals es reclama guarden relació amb una perillositat del penat anterior a la sortida del permís que objectivament podia ser detectada i no ho va ser? proposava desestimar la reclamació. Considerava que no hi va haver cap funcionament anormal dels serveis públics penitenciaris en la concessió del permís de sortida, per tal com l'atorgament es va ajustar al procediment legalment establert; l'intern reunia els requisits objectius i subjectius per a ser-ne tributari, i, al mateix temps, res, en la seva evolució, posava de manifest cap variable qualitativa rellevant que pogués fer sospitar que l'intern ?que no tenia cap antecedent d'haver comès delictes contra la llibertat sexual? cometria un delicte com el que va perpetrar. Per tant, no hi havia cap forma raonable ni possible de valorar ni anticipar aquest risc.

 

9. El 24 d'agost de 2016, el coordinador d'Assessorament Jurídic, amb el vistiplau de l'advocat en cap de l'Assessoria Jurídica, va emetre un informe jurídic on discrepava de la conclusió a la qual arribava l'òrgan instructor, en sostenir que la doctrina predominant a dia d'avui manté la plena objectivació de la responsabilitat patrimonial respecte dels danys causats als ciutadans a mans d'interns que gaudeixen de permís o es troben en una situació assimilada, amb base als principis de solidaritat social i igualtat en el repartiment de les càrregues públiques; que el dany patit per la reclamant esdevenia antijurídic i que el nexe causal es concretava en la creació d'un risc objectiu i evitable, i proposava que es reconegués a la reclamant una indemnització de 6.250 euros.

 

10. El 12 de setembre de 2016, va tenir entrada en la Comissió Jurídica Assessora la petició de dictamen formulada pel conseller de Justícia.

 

11. En la sessió de 15 de setembre de 2016, el Ple de la Comissió va admetre a tràmit la petició i en va nomenar ponent.

 

 

FONAMENTS JURÍDICS

 

I. Objecte del Dictamen i intervenció de la Comissió Jurídica Assessora

 

Se sotmet a dictamen d'aquesta Comissió la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada davant la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia per la Sra. A, que va ser víctima dels delictes d'amenaces i d'agressió sexual, perpetrats per un intern d'un centre penitenciari. En el moment de cometre'ls, el X de febrer de 2014, estava gaudint d'un permís penitenciari ordinari, mentre estava classificat en segon grau de tractament.

 

Els fets de què porta causa la reclamació van donar lloc a un procés penal que va concloure per la Sentència de maig de 2015, d'una Audiència Provincial, esdevinguda ferma el dia 22 de juliol de 2015. Aquesta sentència condemnava l'intern, com a autor responsable dels delictes d'agressió sexual i amenaces, a les penes de 8 anys i 6 mesos de presó i 5 anys de llibertat vigilada, i 21 mesos i 1 dia de presó, respectivament, així com a haver d'indemnitzar la víctima amb la quantia de 25.000 euros. El condemnat, del qual el mateix òrgan jurisdiccional ha decretat la insolvència provisional, amb data de 15 de desembre de 2015, no ha satisfet la indemnització fixada. Escau destacar que l'Administració penitenciària no va ser part en el procés penal que es va seguir contra l'agressor.

 

La intervenció de la Comissió Jurídica Assessora en aquest expedient es fa a l'empara d'allò que disposa l'article 86 de la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya. D'acord amb el que estableix l'article 8.3.a) de la Llei 5/2005, de 2 de maig, reguladora d'aquest alt òrgan consultiu, la seva intervenció és preceptiva en les reclamacions de responsabilitat patrimonial per una quantia igual o superior als 50.000 euros. Aquesta previsió també es va introduir, en termes idèntics, a l'article 142.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC), amb la reforma de la Llei 2/2011, de 4 de març, d'economia sostenible, en la disposició final 40a. El dictamen de la Comissió s'emet amb caràcter preceptiu, atès que la quantia indemnitzatòria sol·licitada per la reclamant en el cas present és de 50.000 euros, just en el llindar del límit establert legalment.

 

 

II. Legitimació activa i competència per a conèixer de la reclamació i resoldre-la. Temporalitat de l'acció

 

Respecte de la legitimació activa, resta acreditat mitjançant la sentència penal ferma esmentada que la reclamant va ser víctima d'una agressió sexual i d'amenaces per part d'un intern que gaudia d'un permís penitenciari i, per tant, està legitimada per a instar l'actual procediment. Val a dir que consta en l'expedient una còpia del DNI de la reclamant, la qual cosa permet contrastar-ne la signatura i verificar-ne la voluntat de reclamar. Altrament, la instant actua en el procediment assistida per un advocat, la representació conferida al qual cal estimar suficient, en vista de la designació de representació efectuada mitjançant una compareixença de la reclamant davant l'òrgan instructor, amb data 23 de maig de 2016.

 

En relació amb la competència de l'òrgan i l'Administració que ha de resoldre, la reclamació s'adreça contra el Departament de Justícia, on s'insereix l'Administració penitenciària, que va proposar el permís de sortida, en el decurs del gaudiment del qual es van cometre els delictes de què porta causa. El Servei de Suport Jurídic del Departament de Justícia ha incoat i instruït l'expedient de responsabilitat patrimonial, conformement amb l'article 79 del Decret 194/2013, de 9 de juliol, de reestructuració del Departament de Justícia ?actualment es tracta de l'article 79 del Decret 278/2016, de 2 d'agost?, la resolució del qual correspon al conseller de Justícia, d'acord amb l'article 83.1 de la Llei 26/2010, de 3 d'agost. Així ho manifesta també l'informe de l'Assessoria Jurídica incorporat a l'expedient, que assenyala que, d'acord amb la Resolució JUS/820/2016, de 31 de març, de delegació de competències del conseller de Justícia en diferents òrgans del Departament, aquesta delegació no opera en els casos en què escaigui el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

 

Sens perjudici de la determinació efectuada de la competència de l'òrgan i de l'Administració que ha resoldre, cal palesar que el procediment d'atorgament de permisos de sortida presenta, en supòsits com l'analitzat, un caràcter bifàsic, en el qual intervenen, en primer lloc, l'Administració penitenciària, que és la que efectua la proposta de permís, i, en segon terme, el Jutjat de Vigilància Penitenciària, que és qui l'autoritza o denega mitjançant interlocutòria. La responsabilitat patrimonial que pogués derivar-se del funcionament d'aquest últim, com reconeix la jurisprudència, s'ha de vehicular per la via dels articles 121 de la Constitució espanyola (CE) i 292 de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) (vid. les sentències del Tribunal Suprem de 29 de maig de 2001 i de 20 de juliol de 2009, entre d'altres). Per consegüent, en relació amb el fons de l'assumpte, caldrà individualitzar, si escau, la responsabilitat patrimonial de l'Administració penitenciària en funció de la seva participació en el procediment de concessió del permís.

 

Finalment, pel que fa a l'exercici temporani de l'acció, convé reiterar la dada que, en relació amb els fets de què porta causa la reclamació, s'ha seguit un procés penal del qual no es pot prescindir, sigui per a la deguda decisió o perquè en condiciona directament el contingut (art. 10.2 de la LOPJ). Per consegüent, el dies a quo s'ha de situar en la data en què adquireix fermesa la resolució judicial que posa fi al procediment penal. Atès que, en el supòsit examinat, l'escrit de reclamació es va registrar d'entrada a les Oficines de Correus i Telègrafs el 2 de maig de 2016 i que la sentència dictada per l'Audiència Provincial, el maig de 2015, va adquirir fermesa el juliol de 2015, cal concloure que l'acció reclamatòria s'ha exercit dins del termini establert legalment.

 

 

III. Aspectes procedimentals

 

El procediment, que en atenció a la data en què es va incoar s'ha tramitat de conformitat amb l'LRJPAC, s'ha ajustat a les previsions legals i reglamentàries. Es constata, a més, la conformitat de l'actuació de l'òrgan instructor amb els principis d'eficiència i eficàcia, sense dilatar ni fer feixuc, amb documentació innecessària, l'expedient.

 

En relació amb els diversos tràmits procedimentals, s'observa que l'òrgan esmentat ha fet una instrucció curosa, per tal com consta que va adreçar a la reclamant la comunicació prevista en l'article 42.4 de l'LRJPAC; que, conformement amb l'article 10.1 in fine del Reial decret 429/1993, de 26 de març, que aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en matèria de responsabilitat patrimonial (RPRP), va sol·licitar un informe al servei en el marc del funcionament del qual s'haurien produït els danys que es reclamen (Informe juridicocriminològic, de 16 de maig de 2016, emès pel lletrat de la institució penitenciària i tramès a l'Administració pel director del centre penitenciari), i que ha comunicat que s'obria el tràmit d'audiència i de vista de l'expedient a totes les parts interessades en el procediment ?inclosa l'entitat asseguradora de la Generalitat?, les quals hi han formulat al·legacions. En darrer lloc, el dia 11 de juliol de 2016 l'òrgan instructor va emetre una proposta de resolució que, tot i ser desestimatòria, analitzava amb exhaustivitat els aspectes formals i de fons, i efectuava una quantificació econòmica, per al cas d'una eventual estimació. L'Assessoria Jurídica del Departament de Justícia ha emès un informe jurídic, datat el 24 d'agost de 2016, en què es formulen consideracions jurídiques sobre el cas i se sostenen unes conclusions no coincidents amb les de l'òrgan instructor quant al fons de l'assumpte.

 

Pel que fa a la conformació de l'expedient, s'han tramès a aquesta Comissió dues còpies de l'expedient, correctament paginades i precedides de l'índex corresponent.

 

 

IV. Relat fàctic i consideracions sobre el fons de l'assumpte per part dels reclamants i de l'Administració

 

IV.1. Relat fàctic

 

A fi i efecte de contextualitzar la reclamació, resulta adient portar a col·lació les dades següents, que s'extreuen de la informació que consta en l'expedient:

 

En primer lloc, en el moment de cometre els fets delictius de què porta causa la reclamació, l'agressor, estava ingressat en un centre penitenciari, des del 13 de gener de 2010, procedent d'un altre centre penitenciari, on havia causat alta el 8 d'octubre de 2009, en qualitat de pres preventiu. En data 24 de desembre de 2010, el reu va passar a penat, i el 15 de març de 2011 va ser classificat inicialment en segon grau de tractament penitenciari.

 

El pres extingia una condemna total de 3 anys i 27 mesos de presó (Executòria XXX/2010 d'un Jutjat Penitenciari), per la comissió de diversos delictes i faltes, que va perpetrar, d'una manera continuada, l'octubre de 2009, en concret: diversos delictes de robatori amb intimidació; un delicte de robatori amb intimidació i ús d'instrument perillós; un delicte d'amenaces; una falta d'amenaces; un delicte de robatori amb intimidació i ús d'instrument perillós en grau de temptativa; un delicte d'atemptat contra els agents de l'autoritat; dues faltes de lesions, i un delicte d'atemptat contra els agents de l'autoritat. Pel que fa a les dates de compliment, aquestes eren: un quart de la pena, a X de gener de 2011; la meitat, a X de maig de 2012; dos terços, a X de març de 2013; tres quarts, a X de setembre de 2013, i la llibertat definitiva, el X de desembre de 2014. Convé apuntar que es tractava d'un intern reincident penalment i penitenciària, amb una activitat delictiva principalment vinculada a la problemàtica toxicològica que patia, i que aquell era el seu quart ingrés a presó (el primer va ser com a pres preventiu).

 

Segonament, i pel que fa a l'evolució penitenciària, en el període comprès entre l'ingrés al centre penitenciari fins al gaudiment del permís penitenciari, en el marc del qual va cometre els fets delictius contra la reclamant, convé distingir dues etapes: en la primera, el pres va presentar una evolució conductual irregular, ja que, un cop va iniciar el gaudiment de permisos de sortida (del dia 6 al 8 i del dia 29 al 30 de març de 2012 ?ambdós permisos aprovats per la Junta de Tractament de 26 de gener de 2012?; del 26 d'abril a l'1 de maig i del 5 al 6 de maig de 2012 ?aprovats per la Junta de Tractament de 29 de març de 2012?), els va interrompre el mes de maig de 2012, quan va ser regressat a primer grau, arran de l'acumulació de diversos expedients disciplinaris, per desobediències, una baralla i, sobretot, per la incoació d'un expedient disciplinari per la confiscació d'haixix. En la segona etapa, que s'inicia l'agost de 2012, el pres és progressat a segon grau i ubicat a un altre mòdul, i durant els mesos següents, en paraules dels professionals del centre penitenciari, va mostrar una ?conducta impecable?.

 

En vista d'aquesta conducta positiva i de la concurrència de la resta de variables ?de la qual donen compte els informes favorables del jurista-criminòleg, la psicòloga, l'educador i la treballadora social?, primer l'equip tècnic i, seguidament, la Junta de Tractament, van informar favorablement sobre la concessió de successius permisos de sortida, que van ser autoritzats per un Jutjat de Vigilància Penitenciària. En concret, l'any 2003 va gaudir dels permisos següents: del 15 al 18 de juliol ?proposat per la Junta de Tractament de 30 de maig de 2013 i autoritzat pel jutge l'1 de juliol de 2013?; del 16 al 22 d'agost ?proposat per la Junta de Tractament de 24 de juliol de 2013 i autoritzat pel jutge el 6 d'agost de 2013?; del 17 al 22 d'octubre, i del 31 d'octubre a l'1 de novembre, quan va gaudir d'una manera fraccionada d'un permís proposat per la Junta de Tractament de 19 de setembre de 2013 i autoritzat pel jutge el 9 d'octubre de 2013; i més endavant, del 24 al 27 de desembre de 2013 i del 30 de desembre de 2013 al 2 de gener de 2014, que va gaudir d'una manera fraccionada d'un permís proposat per la Junta de Tractament de 21 de novembre de 2013 i autoritzat pel jutge el 10 de desembre de 2013. No consta que en cap d'aquests permisos es registrés cap mena d'incidència negativa. A l'últim, l'any 2004, va gaudir d'un permís del X de febrer al X de març ?proposat per la Junta de Tractament de 23 de gener de 2014 i autoritzat per Resolució del jutge d'11 de febrer de 2014?, en el decurs del qual va cometre els fets delictius de què porta causa la reclamació.

 

Els fets que consten com a provats per sentència penal ferma són que, el dia X de febrer de 2014, el pres va abordar la reclamant, prop d'una estació de tren, i va introduir-la per la força al seu vehicle. Mentre conduïa vers un descampat, es va creuar amb uns agents de la Guàrdia Urbana, que afirmen que van veure els senyals de socors de la víctima des de l'interior del cotxe, però que el conductor va aconseguir fugir. Posteriorment, es va produir l'agressió sexual amb penetració vaginal i, acte seguit, el pres va amenaçar la víctima i la seva família si aquesta acudia a denunciar els fets a la policia. L'examen mèdic, realitzat seguint el Protocol d'agressió sexual, va detectar un hematoma sincrònic a l'ull esquerre i un estat de xoc reactiu emocional, sens perjudici de les seqüeles psicològiques ulteriors, acreditades pericialment, que són al·legades per la instant en la reclamació formulada davant de l'Administració.

 

IV.2. Posició de la reclamant

 

La reclamant imputa els danys reclamats a un funcionament anormal dels serveis públics penitenciaris, per tal com ?la lesión patrimonial sufrida [...] es consecuencia directa del mal funcionamiento de los Servicios adscritos a Instituciones Penitenciarias de la Generalitat de Catalunya, entre otros la Junta de Tratamiento y Equipo Técnico del Centro Penitenciario [...]? (primer paràgraf de l'escrit inicial de reclamació).

 

Més concretament, manifesta que l'Administració pública ha estat partícip en la causació del dany ?[...] con su actuación negligente al conceder un permiso penitenciario a un interno que no estaba en condiciones de merecerlo [per bé que no indica els requisits que havien de concórrer perquè en fos mereixedor i quins es van deixar d'observar i/o no complir]. De no haber concedido ese permiso el daño no se habría producido [...]? (darrer paràgraf de l'escrit de reclamació).

 

Altrament, amb citació de diverses sentències recaigudes en aquesta matèria, invoca el caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial i apel·la a l'antijuridicitat del dany i a la reparació integral d'aquest.

 

En l'escrit d'al·legacions al tràmit de vista, la reclamant posa èmfasi en el fet que l'intern havia tingut una conducta institucional irregular, amb la incoació de diversos expedients disciplinaris per tinença d'haixix, substàncies prohibides i una baralla amb un intern; que l'havien regressat a primer grau; que, malgrat això, incomprensiblement es va decidir autoritzar-li permisos de sortida, i que, des de l'informe de data 30 de maig de 2013, no es va tornar a realitzar cap valoració posterior per tal de comprovar la idoneïtat que en continués gaudint.

 

IV.3. Posició de l'Administració

 

En el cas que s'analitza, i de resultes de tenir com a punt de partida dues posicions diferents sobre la interpretació dels requisits materials de la responsabilitat patrimonial de l'Administració penitenciària, l'òrgan instructor i l'Assessoria Jurídica arriben a solucions divergents.

 

   a) Proposta de resolució de l'òrgan instructor

 

L'òrgan instructor parteix de la concepció doctrinal i jurisprudencial d'acord amb la qual l'obligació de la societat d'assumir els danys derivats dels fracassos dels permisos penitenciaris i la consegüent responsabilitat patrimonial de l'Administració [això és, mitjançant el reconeixement als perjudicats a obtenir una indemnització compensatòria del dany patit, el qual, atesa la seva excepcionalitat, no pot ser considerat com una càrrega general d'obligat compliment, sinó un dany antijurídic] únicament es produeix quan és possible demostrar que la comissió dels fets damnosos tenia relació amb una perillositat del penat anterior a la sortida de l'establiment penitenciari que objectivament va poder ser apreciada i no ho fou per les autoritats penitenciàries (amb citació de la Sentència de 16 de desembre de 1997 del Tribunal Suprem i la Sentència de 18 de març de 2005 de l'Audiència Nacional).

 

Partint d'aquesta premissa, l'òrgan instructor examina si l'atorgament del permís es va ajustar a les exigències legals i reglamentàries i si els fets damnosos pels quals se sol·licita una indemnització guarden relació amb una perillositat del penat anterior a la sortida del permís que no va ser detectada. I, en vista de les dades que concorren en el cas, considera que no hi va haver cap funcionament anormal dels serveis públics penitenciaris en la concessió dels permisos de sortida de què va gaudir l'intern, per tal com, d'una banda, l'atorgament es va ajustar al procediment establert legalment i, d'una altra, perquè l'intern reunia els requisits per a ser-ne mereixedor.

 

En particular, s'aprecia la concurrència dels requisits objectius establerts en l'article 154 del Reglament penitenciari: l'intern estava classificat en segon grau de tractament penitenciari; tenia extingida la quarta part de la condemna i estava molt pròxim al compliment de les tres quartes parts; i consta que durant els nou mesos anteriors a la primera proposta de permís havia estabilitzat la seva conducta i evolucionava positivament. I, pel que fa al compliment dels requisits subjectius, fixats per l'article 156 del Reglament penitenciari, i tenint en compte que, si bé la trajectòria delictiva de l'intern havia estat marcada per la necessitat de costejar-se el consum de drogues, al centre penitenciari havia seguit el programa motivacional de toxicomanies, no havia presentat cap conducta relacionada amb el consum durant els darrers mesos, tenia proper el compliment de la condemna i comptava amb suport familiar a l'exterior.

 

Així, des d'un punt de vista procedimental, l'actuació de l'Administració penitenciària no admetria cap retret, atès que, el 30 de maig de 2013, la Junta de Tractament va acordar informar favorablement sobre l'inici de gaudiment de permisos ordinaris de sortida en llibertat, d'acord amb l'informe previ favorable de l'equip tècnic; acord que va elevar al Jutjat de Vigilància Penitenciària, qui, l'1 de juliol de 2013, va autoritzar-ne el permís. Entre el 15 i el 18 de juliol de 2013, l'informat va gaudir del primer permís, i va reingressar al centre sense que es posés de manifest cap incidència negativa, per la qual cosa a partir d'aquesta data es va proposar que gaudís de permisos d'una manera habitual.

 

En relació amb el criteri que atén la perillositat del pres, no apreciada per l'Administració, l'òrgan instructor sosté que ?res en l'evolució de l'intern posava de manifest cap variable qualitativa rellevant que pogués fer sospitar que [...] cometria un delicte com el que va cometre durant el gaudiment d'un permís, atès que [...] l'intern era reincident en delictes contra la propietat, però no tenia cap antecedent per la comissió de delictes contra la llibertat sexual, ni la seva conducta a l'interior del centre havia posat de manifest cap factor especialment rellevant en aquest sentit, i, per tant, l'equip del centre no tenia forma raonable ni possible de valorar ni anticipar aquest risc?, i que ?la seva perillositat en aquest sentit era absolutament imprevisible?.

 

En definitiva, conclou que l'actuació de l'equip multidisciplinari del centre penitenciari va ser correcta i diligent, que no se'ls podia formular cap retret, que l'actuació protagonitzada per l'intern durant el gaudiment del permís era totalment imprevisible, per la qual cosa, ni des de la perspectiva del nexe causal ni de l'antijuridicitat, no es podia atribuir cap responsabilitat a l'Administració penitenciària per la causació del dany.

 

   b) Posició de l'Assessoria Jurídica

 

L'informe de l'Assessoria Jurídica del Departament de Justícia discrepa de la conclusió a la qual arriba l'òrgan instructor, i entén que la doctrina predominant a dia d'avui manté la plena objectivació de la responsabilitat patrimonial respecte dels danys causats als ciutadans a mans d'interns que gaudeixen de permís o es troben en una situació assimilada, amb base als principis de solidaritat social i igualtat en el repartiment de les càrregues públiques (amb citació de les sentències de 4 de juny de 2002 i de 29 de novembre de 2011 del Tribunal Suprem, i de diverses sentències de l'Audiència Nacional ?d'1 de març i de 10 d'octubre de 2006, de 30 de setembre de 2009 i de 16 de desembre de 2015?, i de la Sentència de 4 de desembre de 2009 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).

 

En aquest sentit, porta a col·lació i reprodueix l'argumentació adduïda en les sentències del Tribunal Suprem de 4 de juny de 2002 i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 4 de desembre de 2009; i, en relació amb aquestes, s'assenyala el caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial en aquest àmbit, amb la superació del criteri més restrictiu que requereix la concurrència de culpa de l'Administració. Igualment, es fa ressò de part del contingut del Dictamen 404/2012 de la Comissió Jurídica Assessora, en què s'assumeix l'objectivació d'aquesta classe de responsabilitat.

 

En relació amb el cas examinat, l'informe finalitza que, d'acord amb la posició jurisprudencial predominant, hi concorren els requisits materials per a apreciar l'existència de responsabilitat patrimonial de l'Administració, per tal com els danys patits per la reclamant s'han de qualificar d'antijurídics, i hi ha nexe causal entre el funcionament de l'Administració i els danys irrogats, que es concreta en la creació d'un risc objectiu i inevitable derivat de l'activitat de l'Administració penitenciària, que s'orienta envers la reinserció dels interns; nexe que només es pot considerar trencat per supòsits de força major o pel comportament de la mateixa víctima en la producció o el patiment del dany, o per la seva negligència greu, sempre que aquestes circumstàncies hagin estat determinants de l'existència de la lesió i de la consegüent obligació de suportar-la en tot o en part.

 

 

V. Naturalesa i quantificació del dany per part dels reclamants i l'Administració

 

La instant sol·licita una indemnització de 50.000 euros per les lesions patides i les seqüeles existents derivades de l'agressió soferta. En l'escrit de reclamació, es posa de manifest que en la Sentència penal dictada el maig de 2015 es va apreciar que la reclamant va patir ?lesiones físicas leves?, així com ?un cuadro de ansiedad?, que li haurien provocat ?una afectación emocional intensa, precisando de tratamiento psicológico y psiquiátrico, [...] afectación que se ha trasladado a diferentes aspectos que afectan el normal desarrollo de su vida cotidiana [...] ha cambiado de domicilio y dejado atrás el trabajo que desarrollaba como consecuencia de la tensión emocional [...]?, i assenyala que, a dia d'avui, com acredita l'informe pericial que lliura la reclamant, emès per una psicòloga col·legiada el 25 de març de 2016, perduren les seqüeles psicològiques, ja que continua en tractament psiquiàtric, i li han diagnosticat un ?trastorn de caràcter adaptatiu de conseqüències permanents?.

 

Aquesta Comissió aprecia que la reclamant, tal com reconeix la sentència condemnatòria esmentada, ha patit uns danys reals, efectius i individualitzats, respecte dels quals no ha estat rescabalada, en haver-se decretat la insolvència del condemnat. No obstant això, se susciten dubtes quant a l'abast i, sobretot, la valoració econòmica d'aquests danys, els quals s'hauran d'analitzar en relació amb les qüestions de fons que planteja la present reclamació.

 

En aquest sentit, convé notar que la indemnització reclamada duplica la que va establir el tribunal sentenciador a l'hora de fixar la responsabilitat civil derivada de delicte, en determinar que el condemnat havia d'indemnitzar la reclamant amb la quantia de 25.000 euros ?por las lesiones y el daño moral causado a la antedicha?. La part reclamant manifesta, en referir-se a aquest increment, que la quantia fixada en seu penal en cap cas vincula l'Administració i que la indemnització sol·licitada, en via administrativa, es considera més justa i raonada, per tal com la reclamant continua patint una greu afectació emocional, que ha derivat en un trastorn adaptatiu de conseqüències permanents que li afecten el desenvolupament normal de la vida quotidiana.

 

D'altra banda, l'advocat de la companyia asseguradora de la Generalitat, en les al·legacions presentades el 16 de juny de 2016, denuncia que hi ha una pluspetició en la suma reclamada, que no està justificada, i que l'avui reclamant no va impugnar ni apel·lar la sentència per disconformitat amb la quantia indemnitzatòria fixada, ni va reclamar en un altre procediment.

 

En relació amb el mateix punt, la proposta de resolució, que, com s'ha dit, és desestimatòria, posa de manifest que la part reclamant no ha acreditat objectivament la quantia indemnitzatòria sol·licitada, i que, per al cas d'una eventual estimació, es podria prendre de referència la valoració del dany efectuada a la seu penal. Altrament, considera que no sembla raonable que l'Administració pugui assumir una indemnització superior a la imposada a l'autor material dels fets (així es pronuncia, com palesa l'òrgan instructor, la Sentència de l'Audiència Nacional de 2015, referida per la part reclamant en l'escrit inicial), i que, si escau, la quota de responsabilitat de l'Administració penitenciària seria del cinquanta per cent, atenent el caràcter bifàsic del procediment de concessió dels permisos penitenciaris com el debatut, en el qual correspon a la primera l'estudi previ i la proposta, mentre que la decisió d'autoritzar-lo s'atribueix legalment al jutge de vigilància penitenciària.

 

Finalment, l'informe de l'Assessoria Jurídica es fa ressò dels raonaments esgrimits en la proposta per al càlcul de la indemnització, que comparteix, i conclou que la suma a satisfer per l'Administració penitenciària hauria de ser ?d'acord també amb el criteri seguit per la Comissió Jurídica Assessora en el Dictamen 404/2012? de 6.250 euros, que s'hauria d'actualitzar a la data de la resolució que posi fi al procediment, d'acord amb les previsions contingudes en l'article 141.3 de l'LRJPAC, sense que sigui procedent la petició de la reclamant que la indemnització s'incrementi amb els interessos legals computats des de la interposició de la reclamació.

 

 

VI. La responsabilitat patrimonial de l'Administració penitenciària pels danys irrogats per presos en situació de permís penitenciari

 

En matèria de responsabilitat patrimonial de l'Administració, la doctrina constant d'aquesta Comissió estableix com a requisits materials: l'existència d'un dany real i efectiu, individualitzable i avaluable econòmicament, i del qual es pugui predicar el caràcter antijurídic; a més, la lesió soferta en els béns i drets s'ha d'haver produït per l'activitat normal o anormal de l'Administració, amb la qual s'apreciï un nexe causal, i no hi ha de concórrer força major.

 

La Comissió Jurídica Assessora s'ha pronunciat en diversos dictàmens sobre reclamacions de responsabilitat adreçades a l'Administració penitenciària pels danys irrogats a tercers per reclusos, amb ocasió del gaudiment de permisos ordinaris de sortida (vid., entre d'altres, dictàmens 438/2001, 438/2002, 139/2005, 404/2012, 284/2014 i 221/2016). En vista del nombre de reclamacions de què ha conegut aquesta Comissió, en relació amb les estadístiques sobre el total de permisos de sortida concedits per l'Administració penitenciària, d'entrada convé destacar el baix nombre de delictes perpetrats per interns que es trobaven de permís o en situació assimilada, almenys pel que fa a delictes de gravetat. La doctrina consultiva en aquest àmbit específic comprèn els elements següents: en primer lloc, el reconeixement de les obligacions de l'Administració penitenciària, com a executora de la pena, respecte dels actes comesos pels presos, que no desapareixen fins al llicenciament definitiu de la condemna; segonament, la incidència en aquesta matèria del precepte constitucional que estableix la reinserció social dels condemnats penalment com un dels fins propis de les penes (art. 25 de la CE); manament que és desplegat per la regulació legal dels permisos de sortida, sense que se'n desprengui la comprensió d'aquests darrers com a expressió directa d'un dret fonamental; i, a l'últim, la necessitat de tenir en compte un principi de solidaritat social, que comporta l'assumpció per part de l'Administració de la responsabilitat patrimonial derivada de la materialització dels riscos que aquestes excarceracions representen, de manera que es distribueixin entre els ciutadans els costos i les càrregues que se'n desprenen, en un cas concret.

 

A partir de l'anterior, els pronunciaments de la Comissió inclouen supòsits en els quals la determinació de la responsabilitat administrativa es fonamenta en la constatació d'un funcionament anormal de l'Administració penitenciària (vid., per exemple, els dictàmens 284/2014 i 221/2016); com també d'altres, més escassos, en els quals la determinació de la responsabilitat patrimonial es vincula preferentment amb un funcionament normal, però del qual resulta un dany que es considera antijurídic i, per tant, susceptible d'indemnització per aquesta via, ?especialment si s'hi afegeix l'altra argumentació de l'actuació no del tot acurada de l'Administració en concedir el permís? (Dictamen 404/2012).

 

En termes més generals, resulta possible distingir dues concepcions doctrinals i jurisprudencials diferenciades ?i de les quals són una mostra, en el cas examinat, l'informe de l'Assessoria Jurídica i la proposta de resolució? en relació amb els criteris o paràmetres aplicables per a poder predicar o rebutjar la responsabilitat patrimonial de l'Administració penitenciària en aquest tipus de supòsits. D'una manera sintètica, la primera concepció sostindria, sobre la base del principi de responsabilitat objectiva i solidarització dels riscos, que, en principi, en aquests casos s'ha d'indemnitzar, excepte si s'aprecia la concurrència de determinades circumstàncies excloents d'imputació de la responsabilitat a l'Administració (com ho serien, principalment, la intervenció decisiva de la mateixa víctima o de força major); mentre que la segona, com a matisació de la precedent, defensaria que només escau una indemnització quan s'ha produït un funcionament anormal dels serveis públics penitenciaris, que derivaria bàsicament del fet que els nous fets damnosos guarden relació directa amb una perillositat del penat anterior a la sortida de l'establiment, la qual objectivament havia de ser apreciada i no ho va ser per les autoritats penitenciàries.

 

En l'actualitat, ambdues concepcions coexisteixen dins la jurisprudència i la doctrina emanada d'altres organismes consultius de les administracions públiques, si bé amb un grau d'acceptació desigual, ja que la majoria dels tribunals es decanten vers una concepció eminentment objectiva de la responsabilitat de l'Administració penitenciària pels danys irrogats pels presos en situació de permís o evadits; mentre que, d'altra banda, el Consell d'Estat segueix mantenint l'exigència d'elements d'anormalitat en el funcionament del servei per a apreciar la responsabilitat de l'Administració en els supòsits esmentats (dictàmens 896/2013, 937/2011, 1270/2014, 1336/2015 i 99/2016 del Consell d'Estat), tot i constatar-se discrepàncies en el si de l'òrgan sobre aquest punt (vid. un el vot particular del conseller permanent Sr. José Luís Manzanares Samaniego en el Dictamen 1336/2015, qui assenyala que els raonaments relatius a la improcedència de la concessió del permís esdevenen innecessaris i àdhuc pertorbadors, una vegada la jurisprudència ha establert el criteri objectiu). En són exemples, dins la jurisprudència recent del Tribunal Suprem, després que en la Sentència de 4 de juny de 2002 es fixés la doctrina general sobre l'objectivació de la responsabilitat en aquest àmbit, les sentències de 31 d'octubre de 2007, de 18 de maig de 2010 i de 29 de novembre de 2011.

 

En la mateixa línia, l'Audiència Nacional, en la recent Sentència 32/2016, de 20 de gener, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena, relativa a l'agressió comesa per un pres durant el gaudi d'un permís de sortida de l'establiment penitenciari, assenyala que en aquests casos la jurisprudència: «[?] no considera relevante el punto de vista jurídico relativo al nexo de causalidad, pues, entre las diversas concepciones con arreglo a las cuales la causalidad puede concebirse, se imponen, en materia de responsabilidad patrimonial de la administración, aquéllas que explican el daño por la concurrencia objetiva de factores cuya inexistencia, en hipótesis, hubiera evitado aquél (Sentencia de 25 de enero de 1997) por lo que no son admisibles, en consecuencia, restricciones derivadas de otras perspectivas tendentes a asociar el nexo de causalidad con el factor eficiente, preponderante, socialmente adecuado o exclusivo para producir el resultado dañoso, puesto que ?válidas como son en otros terrenos? irían en éste en contra del carácter objetivo de la responsabilidad patrimonial de las administraciones públicas (Sentencia de 5 de junio de 1997)?.

 

También se resalta que ?la responsabilidad patrimonial de la Administración se funda en postulados objetivos, los cuales excluyen a priori las nociones subjetivas de culpa o negligencia. Es cierto, sin embargo, que subsiste el requisito de que el daño causado sea antijurídico y, en consecuencia, que constituya un perjuicio o sacrificio patrimonial que no deba soportar el perjudicado. En la determinación de si se da esta circunstancia es preciso realizar un examen valorativo partiendo de las circunstancias del caso examinado. El examen de la casuística resuelta en la jurisprudencia conduce a incluir como perjuicios necesitados de resarcimiento, entre otros, aquellos a cuya producción confluyen circunstancias similares a las propias de la culpa o anormalidad en el funcionamiento del servicio ?pues el carácter objetivo de la responsabilidad no excluye que el carácter antijurídico del daño causado pueda inferirse de factores subjetivos de culpabilidad o del incumplimiento objetivo de normas o deberes? y aquellos que se generan en determinados supuestos en que la administración previamente ha creado un riesgo, o en que el sufrido por el particular o el usuario del servicio es superior al objetivamente admisible en función de los estándares sociales de funcionamiento del mismo (Sentencia de 18 de octubre de 1996)?» (FJ 2).

 

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Quarta), en la Sentència 949/2014, de 15 de desembre, ha avalat aquesta concepció, en un cas on apreciava igualment una perillositat anterior de l'intern que hauria passat desapercebuda a l'equip de tractament de l'Administració, tot afegint: «[?] teniendo en cuenta a mayor abundamiento que la responsabilidad de la Administración Pública no exige como objetiva que es ni siquiera un juicio de culpabilidad sino de nexo de causalidad por aplicación de los artículos 106 de la Constitución y 139 y siguientes de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre , que exigen para su reconocimiento un perjuicio que no se tenga el deber jurídico de soportar, no imputable a la propia víctima y no causado por fuerza mayor, y relacionado con el funcionamiento normal o anormal de la Administración» (FJ 5).

 

I, amb uns termes similars, es pronuncia el mateix Tribunal Superior de Justícia en la Sentència de 4 de desembre de 2009, en relació amb els danys causats per un pres que gaudia d'un permís de sortida, i en què, després de recordar la doctrina jurisprudencial prevalent en aquest àmbit (FJ 3), es diu que, si bé la concessió del permís s'ha ajustat a la legalitat ?ello no impide reconocer que se ha creado un riesgo, a la vista del conjunto de circunstancias expuestas, cuyas consecuencias, precisamente para no desvirtuar el sistema de rehabilitación previsto en la Ley aprobada, exige que sean asumidas y soportadas por la Administración a título de responsabilidad patrimonial de la Administración? (FJ 5).

 

Per consegüent, no es tracta de dues concepcions antagòniques o incompatibles, si bé l'assumpció de la concepció restrictiva ?que ofereix criteris aplicables als casos en els quals la responsabilitat administrativa es desprèn de no haver valorat adequadament els riscos de perillositat de l'intern, en relació amb el tipus de delictes pels quals complia condemna, la seva actitud prèvia o els trets de la seva personalitat o de no haver-los evitat quan podria fer-ho, per exemple, per la previsió de controls insuficients del permís o per una actuació policial negligent en casos de trencament de condemna? no permetria determinar la responsabilitat en absència de l'element d'anormalitat, com sí que ho permet el criteri de la responsabilitat objectiva per materialització dels riscos creats per l'Administració, sempre que hi hagi elements suficients per poder considerar antijurídic el dany que en resulta.

 

La Comissió Jurídica Assessora no pot romandre al marge de la línia jurisprudencial avui predominant, i dotada d'una base constitucional i legal prou sòlida, la qual va ser adoptada pel Dictamen 404/2012 d'aquest òrgan consultiu, en què es deia: ?Per a afirmar la responsabilitat de l'Administració penitenciària existeix un fonament principal: D'acord amb una reiterada jurisprudència, en supòsits de delictes comesos per reclusos en el decurs de permisos penitenciaris, la jurisprudència ha establert una doctrina tendent a objectivar la institució de la responsabilitat patrimonial en matèria de danys ocasionats en el marc del gaudiment de beneficis penitenciaris, de tal manera que es fa descansar aquesta responsabilitat en el caràcter antijurídic dels danys soferts pels perjudicats. A criteri de l'alt Tribunal, al ciutadà que hagi tingut la desgràcia de suportar un dany com a conseqüència del risc que subjau inherent a la concessió d'un permís penitenciari, no se li pot imposar el deure de suportar a títol individual el dany en qüestió; el dany haurà de ser suportat pel conjunt de la societat, en virtut dels principis de solidaritat i igualtat davant les càrregues públiques. Així, l'obligació de suportar els danys derivats del fracàs del sistema de resocialització dels penats que inspira la política dels permisos penitenciaris recau sobre la societat, en general, que ha d'assumir, en aquests casos, el cost dels eventuals fracassos penitenciaris, com a contrapartida als beneficis que, amb caràcter general, representa la resocialització dels qui han delinquit.?

 

 

VII. El pronunciament de la Comissió Jurídica Assessora

 

En els apartats precedents d'aquest Dictamen s'han analitzat les circumstàncies fàctiques de la reclamació formulada i les posicions manifestades per les parts ?en vista de la jurisprudència i la doctrina consultiva més recent en aquest àmbit?, així com les diverses propostes referents a la quantificació del dany. Escau, doncs, que la Comissió es pronunciï sobre la concurrència en el cas examinat dels requisits materials de la responsabilitat administrativa i sobre l'eventual quantia indemnitzatòria.

 

   a) La determinació de la responsabilitat

 

Anteriorment s'ha palesat la posició discrepant que manifesten l'òrgan instructor i l'Assessoria Jurídica del Departament de Justícia, els quals arriben a solucions no coincidents en el cas examinat: el primer sosté que l'acció rescabalatòria no pot prosperar, atès que el procediment de concessió del permís penitenciari en el decurs del qual es van produir els delictes de què porta causa la reclamació va ser ajustat a dret, en concórrer-hi i respectar-se tant els requisits procedimentals com els materials o de fons, i en descartar que la comissió dels fets damnosos guardés relació amb una perillositat del penat anterior a la sortida de l'establiment que objectivament podia ser apreciada i no ho va ser; mentre que, d'altra banda, l'Assessoria Jurídica no entra a valorar la correcció o no de la concessió del permís, sinó que, des d'una perspectiva de responsabilitat netament objectiva, centra el debat en l'antijuridicitat dels danys i en l'existència de nexe causal derivat de la creació d'un risc, sense intervenció de culpa o negligència greu de la víctima ni concurrència de força major, i manté que la reclamant ha de ser rescabalada. Aquesta Comissió considera que això no l'eximeix d'analitzar les circumstàncies concretes del cas, per tal de dirimir si hi concorren o no circumstàncies excloents de la imputació de la responsabilitat a l'Administració.

 

Amb caràcter previ, convé assenyalar que, conformement amb el títol VI del Reial decret 190/1996, de 9 de febrer, pel qual s'aprova el Reglament penitenciari (RP), i que porta per títol ?Dels permisos de sortida?, pel que ara interessa, als penats classificats en segon grau de tractament penitenciari que hagin extingit una quarta part de la condemna i no tinguin mala conducta, se'ls poden concedir permisos de sortida ordinaris, amb l'informe preceptiu previ favorable de l'equip tècnic, com a preparació per a la vida en llibertat, amb un màxim anual de 36 dies, que s'han de distribuir, com a regla general, en els dos semestres naturals de cada any, i concedir-ne en cada un fins a divuit dies (art. 154 de l'RP). En tot cas, d'acord amb l'article 156.1 de l'RP, l'informe de l'equip tècnic ha de ser desfavorable quan, per la trajectòria delictiva peculiar, la personalitat anòmala de l'intern o per l'existència de variables qualitatives desfavorables, sigui probable el trencament de la condemna, la comissió de nous delictes o una repercussió negativa de la sortida sobre l'intern des de la seva preparació per a la vida en llibertat o del seu programa individual de tractament.

 

La Instrucció 4/2005, de la Direcció General de Recursos i Règim Penitenciari, relativa a determinades condicions per a l'accés a permisos de sortida i sortides programades d'interns en règim ordinari, explicita, entre d'altres, els criteris i la tramitació que cal seguir en relació amb els interns considerats d'alt risc, això és, aquells que han comès delictes dolosos i violents, amb resultat de mort i lesions molt greus o greus, o danys a la salut física o mental, o delictes contra la llibertat sexual i delictes relacionats amb la violència de gènere.

 

Pel que fa al procediment de concessió, l'article 160 de l'RP disposa que l'equip tècnic ha de fer un informe sobre la sol·licitud de permisos que formuli l'intern i també ha de comprovar que concorrin els requisits objectius exigits per a gaudir del permís, ha de valorar les circumstàncies peculiars determinants de la seva finalitat i ha d'establir, quan sigui procedent, les condicions i els controls a què es refereix l'article 156 del Reglament; això és, les condicions i els controls que s'hagin d'observar, si escau, durant el gaudiment del permís de sortida, el compliment del qual ha de ser valorat per a la concessió de nous permisos. En vista del contingut de l'informe preceptiu esmentat, la junta de tractament ha d'acordar la concessió o denegació del permís sol·licitat. En el cas que la junta de tractament acordi concedir el permís sol·licitat per l'intern, ha d'elevar l'acord esmentat, juntament amb l'informe de l'equip tècnic, al jutge de vigilància penitenciària per a l'autorització corresponent. En aquest sentit, l'article 76.2.i) de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària, disposa que correspon especialment al jutge de vigilància penitenciària autoritzar els permisos de sortida la durada dels quals sigui superior a dos dies, excepte els dels classificats en tercer grau.

 

Conformement amb l'article 157.2 de l'RP, si l'intern aprofita el gaudiment de qualsevol permís per a escapar-se o comet un nou fet delictiu durant el permís, queda sense efecte el permís concedit, sens perjudici de les conseqüències que es puguin derivar de la seva conducta en l'ordre penal i penitenciari, i que les circumstàncies esmentades hagin de ser valorades negativament per l'equip tècnic per a la concessió de futurs permisos ordinaris de sortida.

 

L'examen de l'expedient, d'acord amb el relat fàctic efectuat (vid. l'apartat IV del Dictamen), palesa que, en el cas examinat, es van complir els requisits legalment i reglamentària establerts per a la concessió del permisos a l'intern. L'al·legació de la reclamant en el sentit que va produir-se una actuació negligent de l'Administració penitenciària no és avalada per la informació que consta en l'expedient. Tampoc resulta acceptable, ateses les circumstàncies del cas, l'argument relatiu a la conducta prèvia del pres, atès que no s'aprecia cap tipus de relació entre les faltes disciplinàries comeses durant l'estada al centre penitenciari i el delicte d'agressió sexual perpetrat mentre gaudia del permís de sortida. De la mateixa manera que no es pot argüir una actuació negligent de l'Administració penitenciària en la proposta successiva dels permisos, atès que, des de la data de 30 de maig de 2013, no consta cap canvi en les circumstàncies del pres, ni aquest va protagonitzar cap incident durant els permisos previs, que obliguessin a revisar la valoració de la seva idoneïtat per a gaudir-ne.

 

D'acord amb l'anterior, la determinació de la responsabilitat de l'Administració, en el cas present, ha de fundar-se en l'acreditació ?mitjançant sentència ferma? del dany causat per l'intern, el qual esdevé antijurídic, en la mesura que no recau sobre la instant l'obligació individual de suportar la materialització dels riscos objectius i inevitables en l'activitat de l'Administració penitenciària orientada a la reinserció dels interns. S'observa, a més, que no concorren en aquest cas cap de les circumstàncies que permetrien excloure la imputació del dany a l'Administració penitenciària, i és suficient, a aquest efecte, apreciar el nexe entre l'acció d'aquesta, com a autora de la tramitació i la proposta de permís penitenciari, i els danys irrogats a la reclamant per part del pres, d'acord amb la doctrina que assumeix el caràcter objectiu de la responsabilitat en aquest àmbit.

 

   b) La quantificació de la indemnització

 

En darrer terme, correspon a aquesta Comissió pronunciar-se sobre la qüestió relativa a la quantificació de la indemnització; aspecte que, en el cas examinat, ha suscitat també visions contraposades de la part reclamant, l'entitat asseguradora i els òrgans administratius preinformants, els quals proposen diversos criteris moduladors aplicables al cas analitzat (vid. l'apartat V del Dictamen).

 

En aquest sentit, conforme ha declarat aquesta Comissió (vid. dictàmens 284/2014 i 221/2016), la quantia indemnitzatòria reconeguda en seu de responsabilitat patrimonial no pot ser igual, sinó que forçosament ha de ser inferior a la consignada en la sentència penal per al responsable directe del dany.

 

Per contra, la reclamant sol·licita el doble d'allò acordat en seu judicial com a reparació civil del dany (25.000 euros), atès que formula una reclamació per la quantia de 50.000 euros, sense que, com fa notar l'entitat asseguradora, s'acrediti la raó de la quantia esmentada, més enllà d'adduir la continuïtat del dany. Així mateix, s'ha fet notar que el penat no ha satisfet la indemnització fixada penalment, atesa la declaració d'insolvència decretada judicialment el dia 15 de desembre de 2015.

 

En relació amb el criteri esmentat, la Comissió considera ajustat a dret, i conforme amb la doctrina consultiva emanada d'aquest òrgan, el criteri modulador de la quantia indemnitzatòria proposat pels òrgans preinformants que determina la meitat de la quantia fixada per la sentència penal en concepte de responsabilitat civil per a l'autor material dels fets, sense que en aquesta seu sigui procedent un pronunciament sobre la possible quota de responsabilitat que dimana de la no-intervenció exclusiva de l'Administració penitenciària en la concessió del permís de sortida al pres.

 

D'acord amb l'anterior, la Comissió Jurídica Assessora estima raonable una indemnització de 12.500 euros per a la víctima dels danys.

 

 

CONCLUSIÓ

 

És procedent estimar, en 12.500 euros, la reclamació de responsabilitat instada davant del Departament de Justícia per la Sra. A, pels danys i perjudicis soferts com a conseqüència de l'agressió d'un pres que gaudia d'un permís penitenciari.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga