Dictamen del Consejo Consultivo de Illes Balears núm 039/2014 del 03 de abril del 2014

Resumen

Dictamen núm. 39/2014, relatiu a la reclamació per responsabilitat patrimonial formulada per la senyora M. B. S., el senyor J. B. S., la senyora C. B. S. i el senyor A. B. S. davant el Servei de Salut de les Illes Balears per la mort del seu pare, el senyor P. B. P., com a conseqüència de l?assistència sanitària que li fou prestada*

Ponente/s:

Pere Aguiló Crespí

Contestacion

Dictamen núm. 39/2014, relatiu a la reclamació per responsabilitat patrimonial

formulada per la senyora M. B. S., el senyor J. B. S., la senyora C. B. S. i el

senyor A. B. S. davant el Servei de Salut de les Illes Balears per la mort del seu

pare, el senyor P. B. P., com a conseqüència de l?assistència sanitària que li fou

prestada*

I. ANTECEDENTS

1. El 13 de juny de 2013, té entrada al Registre del Servei de Salut de les Illes Balears

una sol·licitud que presenten, conjuntament, la senyora M. B. S., el senyor J. B. S., la

senyora C. B. S. i el senyor A. B. S. ?sota la direcció lletrada dels advocats

senyor J. P. P. i senyora E. P. C.?, en la qual demanen una indemnització de

100.000 euros per la responsabilitat patrimonial de l?Administració pública, com a

conseqüència de l?atenció sanitària dispensada al senyor P. B. P. (pare dels reclamants) i

de la seva mort.

L?escrit de sol·licitud conté les al·legacions que figuren resumidament a continuació:

a) El senyor P. B. P., de 68 anys d?edat, el 29 de novembre de 2012 pateix una

indisposició sobtada mentre conduïa el seu cotxe ?sensació de mareig amb sudoració

freda? i acudeix al Servei d?Urgències de l?Hospital de Manacor. Dies abans havia

consultat amb el metge de capçalera per una tumefacció derivada de traumatisme a una

cama i perquè tenia una sensació general de malestar.

En els banys del dit Servei d?Urgències, el senyor P. B. P. torna a tenir marejos amb

pèrdua de força. Els serveis mèdics d?Urgències l?atenen i el deriven al Servei de

Medicina Interna amb el diagnòstic de «Probable TVP a nivel femoral superficial.

Dudoso TEP» (TVP: trombosi venosa profunda. TEP: tromboembolisme pulmonar), i

això tot i que «el angioTAC no confirma sospecha de TEP pero está artefactado por las

condiciones del paciente y la sospecha clínica es muy alta, curso ingreso en MI

[Medicina Interna] inicialmente y con la sonda vesical presenta diuresis escasa». En

l?informe d?alta del Servei d?Urgències de 29 de novembre de 2012, consta com a

orientació diagnòstica: «Tromboembolismo pulmonar, sospecha clínica alta.

Tromboflebitis profunda pierna. Hipoxemia severa. Obesidad patológica».

b) El 30 de novembre de 2012, el senyor P. B. P. ingressa al Servei de Medicina Interna

de l?Hospital de Manacor i fins al dia 5 de desembre de 2012, quan han passat sis dies i

és evident l?empitjorament del seu estat de salut ?«con intensa palidez e hiperfusión,

frialdad, sudoración»?, no es pren la decisió de fer-li una «TAC abdominal con

contraste», que posa en evidència el resultat diagnòstic «Aneurisma de aorta abdominal

roto»; en vista d?això, es decideix el trasllat del malalt, amb una UCI mòbil, a l?Hospital

* Ponència de l?Hble. Sr. Pere Aguiló Crespí, conseller.

2

Son Espases, perquè l?operin d?urgència, i passa, en primer lloc, per l?UCI del dit

Hospital.

c) El 5 de desembre de 2012, a les 4.35 hores, el senyor P. B. P. ingressa al Servei de

Cirurgia Cardiovascular de Son Espases amb els símptomes següents: «[...] hipotenso,

sin pulsos femorales, con perfusión de NA, consciente y orientado». Li fan una

transfusió de sang i passa a la sala d?operacions per a cirurgia urgent.

d) S?inicia la cirurgia de «resección aneurisma aorta abdominal infrarenal + injerto

recto»; el pacient pateix un «shock hipovolémico refractario a todo tipo de medidas

(drogas, politransfusión, etc.)» i mor: «[?] exitus a las 8 h 30 min en cuadro por rotura

aórtica».

Els reclamants aporten una «Guía práctica sobre Aneurismas Aórticos» elaborada pel

Servei Navarrès de Salut, en la qual es considera que per a la diagnosi correcta dels

trencaments d?aneurisma aòrtic és fonamental la realització d?una TAC. Aquesta prova

no es va fer al Servei d?Urgències, tot i que el pacient presentava el quadre següent:

«Abdomen: Muy globuloso, refiere dolor a la palpación en hipocondrio derecho, difícil

palpar masas o megalias.»

Es raona que, si s?hagués fet la prova de TAC a temps, s?hauria pogut evidenciar la

possibilitat de la ruptura de l?aneurisma, tal com es va poder comprovar sis dies més

tard. Això condueix els sol·licitants a pensar que, respecte del senyor P. B. P., «[...] se

perdió por lo tanto la oportunidad de que fuera tratado a tiempo de su verdadera

patología, nada menos que un ?aneurisma de aorta abdominal?, y de evitar así el

empeoramiento de su condición física así como los daños ocasionados y, finalmente, su

fallecimiento». A més a més, es fan les consideracions següents:

La tórpida evolución del padre de los ahora reclamantes se complicó debido a la

dejación absoluta de los facultativos adscritos al Hospital de Manacor, respecto al

retraso diagnóstico por no haber realizado a tiempo las oportunas pruebas

diagnósticas con las que se hubiese emitido un diagnóstico de certeza, habiendo

perdido un tiempo precioso, lo cual hubiese evitado el fallecimiento del paciente.

Junto a estos perjuicios, debe tenerse en cuenta la existencia de los riesgos reales e

inherentes a la intervención quirúrgica realizada de carácter urgente, pues

don P. B. P. se tuvo que someter a una intervención que, por mala praxis, debió

haberse realizado mucho antes y en condiciones mucho menos arriesgadas. Esta

circunstancia hace plantear la presente reclamación pues el daño irrogado es

desproporcionado, lo cual revela claramente la penuria negligente de medios

empleados, según el estado de la ciencia y el descuido en su conveniente y diligente

utilización, según la regla «res ipsa logitur» [sic].

Por lo anterior, consideramos que la cuantía de 100.000 euros solicitada se encuentra

dentro de los márgenes comprensibles dada la gravedad del caso y los argumentos

ya expuestos, ya que el Baremo de Accidentes de Tráfico no es vinculante para los

tribunales de justicia.

Es completa la sol·licitud amb una abundosa menció de fonaments jurídics i

deontològics i amb un extens raonament sobre responsabilitat patrimonial, considerant

3

que es dóna en aquest cas una lesió que s?ha de reparar; que el dany és antijurídic i que,

objectivament, s?ha vulnerat la lex artis ad hoc; que no hi concorre força major i,

contràriament, que sí que hi ha un retard diagnòstic que produeix un dany, i que hi ha

nexe de causalitat amb l?actuació dels facultatius, el qual es basa en la indicació

següent:

En el caso de don P. B. [P.] la relación causa efecto se pone de manifiesto cuando,

ante la falta de diligencia por las escasas pruebas diagnósticas practicadas al

paciente que conformaron el retraso diagnóstico por el que se presenta esta

reclamación y a consecuencia del mismo, el senyor [P.] B. [P.] desarrolló en mayor

medida la patología que presentaba (aneurisma de aorta abdominal), que de haberla

detectado a tiempo podría haber tenido otro tratamiento y se podría haber evitado su

fallecimiento. Se da por tanto una reacción causa efecto del daño soportado por mis

representados el cual no tenían el deber de soportar.

D?altra banda, els reclamants pensen que la responsabilitat de l?Administració sanitària

és objectiva i que això comporta que la càrrega probatòria sigui pròpia de la dita

Administració; es mencionen les sentències del Tribunal Suprem de 28 d?octubre de

1998 i 13 de juliol de 2000, per estalonar la seva posició. Conclouen que

l?Administració sanitària és responsable objectivament i directament perquè:

[...] si la actuación administrativa tiene por objeto beneficiar, con mayor o menor

intensidad, a todos los ciudadanos, lo justo es que, si con ello se causa un perjuicio,

éste se distribuya también entre todos, de forma que el dato objetivo de la causación

de una lesión antijurídica por la actuación de la Administración constituye ahora el

fundamento de la responsabilidad de la misma. La responsabilidad, por tanto, surge

con el perjuicio que se causa, independientemente de que éste se haya debido a una

actuación lícita o ilícita de los poderes públicos y de quien haya sido concretamente

su causante, como claramente acontece en el caso que nos ocupa. Así la

responsabilidad administrativa viene caracterizada por dos importantes notas: es de

tipo directo y objetivo. Al afirmar que la responsabilidad es objetiva, se entiende que

no se requiere culpa o ilegalidad en el autor del daño, a diferencia de la tradicional

responsabilidad subjetiva del Derecho Civil. Como señala la Sentencia del Tribunal

Supremo de 29 de mayo de 1991, se trata de una responsabilidad que surge «al

margen de cuál sea el grado de voluntariedad y previsión del agente, incluso cuando

la acción originaria es ejercida legalmente».

Esta parte considera que de la actuación de los facultativos adscritos al Servicio

Sanitario del IB-Salut se ha causado un daño irreparable a mis representados, no

acorde con el tratamiento que, en consideraciones normales, se da a los pacientes

con los mismos síntomas como el que padecía don P. B. P.

En cuanto a la responsabilidad del Servicio Sanitario del IB-Salut derivada de la

actuación de sus facultativos, se concreta en la culpa «in eligendo» o «in vigilando»

por infracción del deber de cuidado reprochable a la empresa en la selección del

médico o en el control de la actividad por éste desarrollada (SS 4-1-82 y 8-5-99).

En l?escrit de reclamació, se sol·licita la pràctica de prova amb la inclusió en l?expedient

de la història clínica del pacient. Tot i això, s?hi adjunta, a més, una còpia de l?annex del

llibre de família, un certificat de defunció del senyor P. B. P., la història clínica de

4

l?Hospital de Manacor i de l?Hospital Son Espases i la guia pràctica sobre els

aneurismes aòrtics mencionada.

2. El 3 de juliol de 2013, el secretari general del Servei de Salut resol iniciar el

procediment i en nomena la instructora. La instructora comunica a la companyia

d?assegurances Zurich Insurance PLC, sucursal a Espanya, la circumstància de

l?expedient i se li tramet una còpia de la reclamació.

3. El 4 de juliol de 2013, el secretari general tramet al lletrat senyor J. P. P. un ofici en

què es comunica als sol·licitants l?inici de l?expedient, el nomenament de la instructora i

els tràmits que tindrà el procediment que s?ha obert. En el mateix escrit, informa que la

representació en aquest procediment no està suficientment acreditada. Per esmenar

aquesta deficiència, els sol·licitants compareixen a la Unitat de Responsabilitat

Patrimonial, el 19 de juliol de 2013, i atorguen la plena representació, d?acord amb

l?article 32.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, als advocats senyor J. P. P. i

senyora E. P. C., tal com consta en la diligència signada i incorporada a l?expedient.

4. El mateix 4 de juliol, la instructora de l?expedient sol·licita a l?Hospital de Manacor

els documents següents: comunicat de la reclamació, còpia de la història clínica, i

informe dels professionals que hi han intervingut i del cap de servei o unitat pertinent

que respongui als fets objecte de reclamació. D?altra banda, el mateix dia, sol·licita a

l?Hospital Son Espases la còpia de la història clínica. La documentació es tramet,

respectivament, el dies 26 i 29 de juliol de 2013 a la Unitat de Responsabilitat

Patrimonial del Servei de Salut de les Illes Balears.

S?incorpora a l?expedient la documentació mèdica sol·licitada, entre la qual destaquen

els informes següents:

? El del doctor L. B. G., cap del Servei de Medicina Interna de l?Hospital de Manacor,

i de la doctora P. G. C., especialista en medicina interna del mateix Servei, en què

expliquen els tractaments i l?evolució del pacient mentre estava ingressat a aquest

Hospital i conclouen:

EVOLUCIÓN

Dada la clínica de dolor en miembro inferior izquierdo, el resultado analítico

(dímero D elevado) y ecografía doppler compatible con trombosis venosa profunda

se inicia tratamiento anticoagulante con enoxaparina.

Durante todo el ingreso el paciente se queja de dolor en ambas caderas con los

movimientos, dolor en flanco derecho abdominal de carácter continuo y parestesias

en tercio superior de cara externa de muslo derecho. Durante las primeras 48 horas

de ingreso presenta febrícula, posteriormente fiebre (hasta 38.1º C).

El 3/12 durante la tarde presenta episodio de dolor torácico izquierdo de carácter

pleurítico, con sudoración profusa, se observa taquicardia, extrasistolia

supraventricular frecuente y leve elevación de troponina; se añade entonces

tratamiento antibiótico con cetriaxona y betabloqueante.

El 4/12 presenta de nuevo, a las 23 horas, episodio de dolor brusco que aumenta con

5

la respiración a nivel de omóplato izquierdo, con cortejo vegetativo intenso. Se

comenta con Sº intensivos y se decide ingreso en UCI para monitorización

hemodinámica.

JUICIO CLÍNICO:

TVP

DOLOR TORÁCICO EN ESTUDIO

FIEBRE SIN FOCO

Aquestes conclusions són el resultat de l?anamnesi, una exploració general i d?altres de

complementàries, una ecografia Doppler, una angiotac de tòrax i una ecocardiografia

transtoràcica.

? El de la doctora M. M. L., facultativa especialista en medicina intensiva de la Unitat

de Cures Intensives de l?Hospital de Manacor, en què explica:

Ingresa en M. Interna con el diagnóstico de alta probabilidad de TEP,

anticoagulando con Enoxaparina dosis máxima. Durante su estancia se han repetido

episodios de hipotensión, sudoración profusa e hipoperfusión, con dolor mal

definido, en ocasiones de características pleuríticas y sensación de «plenitud»

abdominal con dolorimiento en HD, flanco dcho. y cadera. Esta noche, a las 23 h,

episodio similar, con dolorimiento abdominal brusco, taquipnea superficial,

desaturación e intenso cortejo vegetativo.

ECG sin cambios, no dolor torácico ni semiología de insuficiencia cardíaca. Se

comenta con UCI valoramos al paciente y se decide su ingreso.

[...]

EVOLUCIÓN CLÍNICA: En situación de shock al ingreso, se coloca CVC

(subclavia dcha.) = PVC 4, sobrecarga de fluidos, monitorización analítica y TAC

abdominal urgente, diagnosticando aneurisma de aorta abdominal roto, por lo que se

contacta con CIR vascular, que admite al paciente para intervención urgente.

Iniciamos transfusión de 2CH + 900 ml UPFC.

Entre les proves mèdiques que s?apliquen al pacient, fetes a l?UCI de l?Hospital de

Manacor, es decideix una «TAC abdominal amb contrast», amb la qual, com s?ha dit, es

constata un «Aneurisma de aorta abdominal roto».

? El del doctor R. R. V., emès en l?informe d?alta d?hospitalització, de l?Hospital Son

Espases, que determina en l?apartat d?evolució clínica els aspectes següents:

Paciente con aneurisma de aorta abdominal roto infrarrenal que presenta shock

hemorrágico. Se realiza intervención quirúrgica de urgencias mediante laparatomía

media y resección de aneurisma de unos 11 cm de diámetro, con rotura en cara

lateral izquierda e interposición de injerto recto. Mala evolución intraoperatoria a

pesar de sueroterapia, drogas vasoactivas, politransfusión de hematíes, plasma y

plaquetas sin poder revertir la situación de shock y produciéndose el exitus a las 8 h

30 min (5/12/2012).

6

5. Amb un ofici de 16 d?agost de 2013, s?informa la part interessada sobre els mitjans

de prova que s'han proposat en l?escrit de reclamació i que s?accepten les documentals

sol·licitades. A més, es concedeix un període de prova de deu dies, comptadors a partir

de l?endemà de la recepció de l?ofici, perquè es puguin proposar els mitjans de prova

que es considerin adequats.

6. El 15 d?octubre de 2013, se sol·licita a la inspectora mèdica l?emissió d?un informe

sobre la reclamació mencionada.

7. El 26 de novembre de 2013, la instructora signa una diligència d?incorporació de

documentació a l?expedient. En aquesta diligència es fa constar que s?ha reunit la

Comissió de Seguiment entre el Servei de Salut de les Illes Balears i la companyia

d?assegurances Zurich i que s?han aportat l?informe mèdic d?especialistes de medicina

interna, elaborat a instància de la dita asseguradora, i el de la inspectora mèdica.

Del dictamen emès a instància de la companyia asseguradora per Dictamed I & I SL,

signat pels doctors J. M. M., M. M.M., R. V. R. i J. P. M., podem destacar:

Respecto a la clínica la mayor parte de los aneurismas de aorta abdominal (AAA)

permanecen asintomáticos constituyendo un hallazgo casual durante una exploración

física o una prueba radiológica realizada por otro motivo. Cuando el aneurisma se

expande puede producir sintomatología especialmente en forma de percepción de

latido abdominal y dolor de localización torácica, lumbar o en escroto. La aparición

de dolor es habitualmente el preludio de una rotura, aunque más frecuentemente la

rotura aneurismática se produce sin sintomatología previa, produciendo un cuadro

de dolor abdominal o lumbar, shock y masa abdominal pulsátil palpable (tríada

típica) [?].

[...] la asistencia dispensada en el Servicio de Urgencias del Hospital de Manacor es

correcta. El paciente consulta por un cuadro que podríamos definir como

presincopal. La valoración del paciente resulta exhaustiva y la orientación

diagnóstica coherente con los datos disponibles. Los facultativos que atendieron al

paciente valoraron la presencia de un episodio presincopal en un paciente con

antecedentes de obesidad mórbida, sintomatología en extremidades inferiores, con

datos en la exploración de insuficiencia venosa crónica y edemas de predominio en

una extremidad, hipoxemia importante sin insuficiencia respiratoria, datos de

sobrecarga derecha en el electrocardiograma, un d-dímero con un valor unas 5 veces

superior al límite de la normalidad y una ecografía doppler informada como TVP.

Pese a la dificultad diagnóstica que entrañaba el caso los facultativos realizaron

todos los pasos que debemos dar en una situación como la que nos ocupa. En base a

todos estos datos el diagnóstico ETEV era claro y la sospecha diagnóstica de TEP

evidente. La negatividad de la TC, cuya realización no era imprescindible, no

permite descartar el mismo, como lo acredita el algoritmo que presentamos

previamente, y la decisión correcta es iniciar tratamiento anticoagulante como se

hizo en este caso.

Resultaba imposible a nuestro criterio plantear la posibilidad de una rotura de

aneurisma de aorta abdominal como causa de la sintomatología relatada por el

paciente por lo atípico que para dicho diagnóstico resultaba la misma, por el tiempo

transcurrido pese al uso del tratamiento anticoagulante y fundamentalmente porque

ya existía un diagnóstico alternativo confirmado, no sólo por la impresión clínica

sino por una prueba objetiva como es una ecografía de miembros inferiores. Además

7

ni siquiera cuando se realizó la ecografía abdominal, prueba que se encuentra dentro

de las indicadas para el diagnóstico de la patología aneurismática de la aorta, el 4 de

diciembre de 2012, fue posible establecer el diagnóstico de aneurisma de aorta

abdominal lo que da una idea de la dificultad de este caso, motivado sin duda por lo

atípico de su presentación, la presencia de un doppler informado como positivo para

TVP y las características del paciente (obesidad mórbida) que dificultan el

diagnóstico.

Tot això indica, per als metges que emeten el dictamen, que l?assistència que el Servei

d?Urgències i el de Medicina Interna de l?Hospital de Manacor van prestar al

senyor P. B. P. va ser completament correcta.

L?informe de la Inspecció Mèdica, emès per la doctora I. L., després d?examinar el

tractament rebut pel senyor P. B. P., conté les conclusions següents:

PRIMERA. La asistencia prestada fue correcta; se ajustó a la lex artis ad hoc en

todo momento. De dicha asistencia no se deriva daño alguno.

SEGUNDA. Se diagnosticó una trombosis venosa profunda que el paciente padecía

y ante la alta sospecha clínica de padecer un tromboembolismo pulmonar (TEP), de

forma correcta, se indicó su ingreso hospitalario para el tratamiento de ambos

procesos mediante la administración de heparina de bajo peso molecular.

TERCERA. Durante el ingreso se prosiguió con el procedimiento diagnóstico, de

acuerdo con los síntomas que el paciente presentaba. La constitución patológica del

paciente, que padecía una obesidad mórbida, dificultó la obtención de resultados en

la palpación abdominal o en la ecografía de abdomen que se le realizó, que

teóricamente hubieran permitido el diagnóstico del aneurisma de aorta abdominal

antes de su rotura.

CUARTA. Cuando se produjo dicha rotura, fue rápidamente diagnosticada mediante

TAC abdominal; el paciente fue trasladado e intervenido, a pesar de lo cual falleció

por un shock hipovolémico secundario a su patología de base, el aneurisma de aorta

abdominal roto.

QUINTA. De haberse podido diagnosticar el aneurisma de aorta antes de su rotura,

no puede asegurarse que el pronóstico vital del paciente hubiese variado. La

obesidad mórbida es uno de los factores que condicionan que fracase la cirugía de

reparación del aneurisma de aorta abdominal aunque la intervención quirúrgica se

realice antes de su rotura.

8. El 28 de novembre de 2013, la instructora de l?expedient tramet un ofici al lletrat

senyor J. P. P., que representa els reclamants. D?acord amb l?article 84 de la Llei

30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del

procediment administratiu comú, i l?article 11 del Reial decret 429/1993, de 26 de març,

pel qual s?aprova el Reglament dels procediments de les administracions públiques en

matèria de responsabilitat patrimonial, aquest ofici suposa l?obertura del tràmit

d?audiència, un cop acabada la fase d?instrucció. Es notifica la composició de

l?expedient de responsabilitat patrimonial i s?indiquen els drets que es poden fer servir

en els quinze dies següents a la recepció de l?ofici: obtenir còpies dels documents que

formen l?expedient, formular al·legacions i/o aportar els documents i les justificacions

que es considerin pertinents.

8

9. El 3 de desembre de 2013, la senyora M. B. S., en nom propi i en nom de la resta de

reclamants, examina l?expedient i n?obté una còpia.

10. El 30 de desembre de 2013, els reclamants presenten un escrit d?al·legacions, en què

argumenten que l?actuació facultativa no es va ajustar a la lex artis ad hoc i això va

conduir el senyor P. B. P. a la pèrdua de l?oportunitat de curar-se. Interessa destacar

d?aquest escrit la informació següent:

[...] esta representación entiende de la documental aportada que no se tuvieron en

cuenta todos los síntomas que presentaba el paciente en relación con el «aneurisma

de aorta» que presentaba, ni tampoco los antecedentes con los que contaba

D[on] P. B. P.; tratando al paciente según un diagnóstico inicial de «trombosis

venosa profunda», dejando evolucionar otra de las patologías (aneurisma de aorta)

[...] [se] espera por parte de los facultativos que se diagnostiquen todas las

patologías que el mismo puede presentar, y no que se diagnostique solamente una de

ellas, sin que quepa por esta parte aceptar el argumento esgrimido por parte de la

asesoría médica Dictamed en cuanto a que «ya existía un diagnóstico alternativo

confirmado», ni tampoco por parte de la Inspección Médica sobre «el retraso

diagnóstico no se produjo por la falta de diligencia de los facultativos que le

atendían sino por la forma de presentación concreta en su caso y por la constitución

patológica del paciente» [...], porque este no presentaba una constitución media [?]

no puede dejar de emitirse un diagnóstico certero en relación a una posible

patología, ni tampoco porque haya otro tipo de enfermedad diagnosticada.

[...]

En el caso del padre de mis representados, si se hubiera diagnosticado a tiempo el

aneurisma de aorta que presentaba, se podría haber evitado su ruptura, y con ello su

fallecimiento. A este respecto calificamos de subjetivo el siguiente fundamento

esgrimido por la Inspección Médica: «De haberse podido diagnosticar el aneurisma

de aorta antes de su rotura, no puede asegurarse que el pronóstico vital del paciente

hubiese variado. La obesidad mórbida es uno de los factores que condicionan que

fracase la cirugía de reparación del aneurisma de aorta abdominal aunque la

intervención quirúrgica se realice antes de su rotura», pues en contra de lo

manifestado, no cabe duda de que si el aneurisma se hubiese diagnosticado desde el

día del ingreso del paciente (29 de noviembre de 2012) y no el 5 de diciembre de

2012 (hasta seis días después de su ingreso) el pronóstico vital del paciente sí que

hubiese variado.

[...]

La responsabilidad del sector médico es un deber jurídico u obligación de medios, es

obligada una actitud apta, eficiente e idónea. En el caso que nos ocupa, es indudable

que desde un primer momento no se consideró convenientemente la verdadera

dimensión de los diversos síntomas que presentaba el paciente a su ingreso, ni

durante su estancia hospitalaria, haciendo caso omiso y contribuyendo con dicha

omisión al gran empeoramiento del estado de salud del paciente desde su entrada al

Hospital de Manacor hasta su fallecimiento en el Hospital Son Espases, ambos en

Palma de Mallorca [sic].

Son estas circunstancias las que hicieron plantear la presente reclamación, pues el

daño irrogado a mis patrocinados es desproporcionado, lo cual revela claramente la

penuria negligente de medios empleados, según el estado de la ciencia y el descuido

en su conveniente y diligente utilización, según la regla res ipsa logitur [sic].

9

Els reclamants no aporten cap informe mèdic que estaloni els seus arguments i que entri

en contradicció amb els informes mèdics dels establiments hospitalaris implicats, de la

companyia asseguradora o de la Inspecció Mèdica.

11. La proposta de resolució, de 17 de febrer de 2014, després d?un examen acurat de la

prova i dels arguments jurídics que hi són aplicables, conclou que s'ha de desestimar la

reclamació per manca de nexe causal entre l?actuació de l?Administració i la mort del

pacient, perquè aquest fou correctament diagnosticat i tractat, i que es van posar a la

seva disposició tots els mitjans tècnics i humans dels quals es disposava i que eren

pertinents.

12. El director general del Servei de Salut de les Illes Balears formula la consulta

preceptiva al Consell Consultiu. La sol·licitud de dictamen s?ha registrat d?entrada a la

nostra seu el 19 de febrer de 2014.

II. CONSIDERACIONS JURÍDIQUES

Primera

D?acord amb el que disposa l?article 18.12.a de la Llei 5/2010, de 16 de juny,

reguladora del Consell Consultiu de les Illes Balears, el dictamen és preceptiu en els

procediments tramitats per les administracions públiques de les Illes Balears referits a

reclamacions per responsabilitat patrimonial la quantia de les quals és superior a 30.000

euros. És indubtable, per tant, el caràcter preceptiu d?aquest dictamen, ja que s?ha

demanat una indemnització de 100.000 euros, i el Consell Consultiu és competent per

emetre?l.

Està legitimat el director general del Servei de Salut de les Illes Balears per formular

aquesta consulta, d'acord amb la lletra c de l'article 21 de la Llei 5/2010, esmentada, atès

que els estatuts del dit Servei li atribueixen facultats de representació de l?ens públic.

Segona

Quant al procediment i la seva tramitació es formulen les observacions següents:

? Els reclamants, com a fills del difunt senyor P. B. P., tenen, sens dubte, la condició

d?interessats, atès el que disposa l?article 31.1.a de la Llei 30/1992, de 26 de novembre.

? Quant a la legitimació passiva, no hi ha dubte que correspon al Servei de Salut de les

Illes Balears, organisme públic regulat per la Llei 5/2003, de 4 d?abril, de salut de les

Illes Balears, atès que l?atenció sanitària objecte de reclamació fou prestada en diferents

hospitals integrats en la xarxa d?aquest ens públic.

? La competència per resoldre aquest procediment correspon al conseller de Salut,

segons es desprèn de la modificació de l'article 70.4 de la Llei 5/2003, de 4 d'abril,

10

operada pel Decret llei 10/2012, de 31 d'agost. Aquesta previsió s?incardina

perfectament en la normativa bàsica que conté l?article 142.2 de la Llei 30/1992.

? Quant al procediment administratiu, s?ha tramitat de manera adequada, seguint el

que es preveu en el Reial decret 429/1993, amb totes les garanties, principalment per les

possibilitats que han tingut els reclamants per aportar documents i proves i poder

consultar altres opinions mèdiques. Així mateix, pel que fa al tràmit d?audiència, aquest

s?ha atorgat de manera prèvia a la proposta de resolució, tal com estableix l?article 84.1

de la Llei 30/1992. Per tot el que s?ha dit abans, cal concloure que el procediment

s?ajusta a dret.

? La reclamació, que té entrada al Servei de Salut l?11 de juny de 2013, s?ha interposat

dins el termini establert, perquè el procés assistencial pel qual es reclama comença el 29

de novembre de 2012, quan el senyor P. B. P. acudeix al Servei d?Urgències, i conclou

amb l?exitus del pacient el 5 de desembre de 2013.

Tercera

A partir de l?article 106.2 de la Constitució espanyola i els articles 139 i següents de la

Llei 30/1992, són ja molts els dictàmens i les sentències que estableixen els elements

coincidents en el reconeixement de la responsabilitat de les administracions públiques.

Són els següents:

a) La realitat efectiva de la lesió o del perjudici causat, avaluable econòmicament i

individualitzat respecte d?una persona o d'un grup de persones.

b) La lesió és conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics en

una relació de causa i efecte, sense intervenció d?elements estranys que puguin influir-hi

i alterar-ne el nexe causal.

c) L'absència de força major.

d) El perjudicat (o lesionat) no té el deure jurídic de suportar el mal.

En el cas de la responsabilitat de l?Administració sanitària o en ocasió de l?atenció

prestada pels serveis públics de salut, la doctrina i la jurisprudència han elaborat criteris

que permeten concloure que en el camp de la medicina curativa els usuaris o ciutadans

no poden exigir del funcionament dels serveis públics un resultat conforme a allò que

esperaven o de curació absoluta, sinó que únicament poden exigir:

? Una aplicació correcta de tots els mitjans i remeis sanitaris a l?abast en el lloc i el

moment de l?assistència mèdica.

? La informació al pacient o, quan pertoqui, als familiars del diagnòstic de la malaltia

o la lesió, el pronòstic que del tractament se'n pot esperar, els mitjans de curació i els

riscs que se?n poden derivar i, si és el cas, la insuficiència dels mitjans disponibles, per

donar opció a continuar el tractament en un altre lloc.

11

? La continuació del tractament fins que es pugui donar l?alta i la informació dels

possibles riscs d?abandonar-lo voluntàriament.

D?una altra manera i com ha dit reiteradament aquest Consell Consultiu:

Així les coses, podem afirmar que la condició perquè hi hagi responsabilitat

patrimonial sanitària és que l?actuació del metge o del professional hagi produït una

infracció de les normes de precaució i cautela que les circumstàncies del cas

requereixen per evitar danys a la vida, la salut o la integritat física del pacient. En

canvi, quan la prestació sanitària s?hagi aplicat respectant els paràmetres de la lex

artis, el dany que pugui produir-se en la salut del pacient no podrà imputar-se a la

prestació assistencial, sinó que procedirà del mateix fet de la salut, considerada

aquesta com un bé respecte del qual no es poden oferir, lamentablement, garanties

de manteniment, i per tant s?ha de considerar que el mal no és antijurídic i que

existeix el deure jurídic de suportar-lo.

I encara de manera més clara en el Dictamen 9/2012, en el qual argumentàvem:

Tanmateix, en l'àmbit de les prestacions mèdiques dels serveis públics sanitaris, tal

com de manera reiterada i ja clàssica ha estat considerant la doctrina jurisprudencial,

no n'hi ha prou amb la mera concurrència de la relació de causalitat sinó que es

necessita que l'actuació mèdica sigui contrària al principi de la lex artis, d?acord amb

el qual l'obligació és de mitjans i no de resultats, de tal manera que l'obligació del

professional de la medicina és la de prestar l'assistència mèdica deguda mitjançant

l?aportació correcta dels mitjans i les tècniques que la ciència mèdica posa al seu

abast en cada moment.

Així, per totes, la Sentència del Tribunal Suprem de 7 de juliol de 2008 considera:

«La responsabilidad de las administraciones públicas, de talante objetivo porque se

focaliza en el resultado antijurídico (el perjudicado no está obligado a soportar el

daño) en lugar de en la índole de la actuación administrativa [por todas, véanse

las sentencias de esta Sala de 11 de mayo de 1999, 24 de septiembre de 2001, 23 de

noviembre de 2006, 31 de enero de 2008 y 22 de abril de 2008], se modula en el

ámbito de las prestaciones médicas, de modo que a los servicios públicos de salud

no se les puede exigir más que ejecuten correctamente y a tiempo las técnicas

vigentes en función del conocimiento de la práctica sanitaria. Se trata, pues, de una

obligación de medios, por lo que sólo cabe sancionar su indebida aplicación, sin que,

en ningún caso, pueda exigirse la curación del paciente. La Administración no es en

este ámbito una aseguradora universal a la que quepa demandar responsabilidad por

el sólo hecho de la producción de un resultado dañoso. Los ciudadanos tienen

derecho a la protección de su salud (artículo 43, apartado 1, de la Constitución), esto

es, a que se les garantice la asistencia y las prestaciones precisas [artículos 1 y 6,

apartado 1, punto 4, de la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad (BOE de

29 de abril)] con arreglo al estado de los conocimiento de la ciencia y de la técnica

en el momento en que requieren el concurso de los servicios sanitarios (artículo 141,

apartado 1, de la Ley 30/1992); nada más y nada menos.»

És per això que, de conformitat amb aquesta doctrina jurisprudencial i així ho ha

anat estimant aquest òrgan consultiu, sols és antijurídic el dany que no supera el

criteri de la lex artis o «estat del saber», com recentment l?ha identificat la Sala

Tercera del Tribunal Suprem, perquè l'obligació de l'Administració sanitària és que

l'assistència del Sistema Públic de Salut sigui la més adequada a les circumstàncies i

sempre dins els marges marcats per la lex artis.

12

Quarta

El motiu principal de la reclamació formulada per la mort del senyor P. B. P., com a

conseqüència dels efectes del trencament d?un aneurisma d?aorta abdominal, se centra

en el retard en la realització de les proves pertinents que haurien permès detectar la dita

patologia i en la pèrdua de la possibilitat d?aplicar un tractament adequat. Per tant, el

que es reclama no és que el pacient difunt no hagués rebut tractament o que el

tractament aplicat no fos correcte per a la patologia aparent, sinó que els facultatius que

tractaren el pare dels reclamants se centraren en la simptomatologia primària, derivada

de la realització d?un conjunt de proves mèdiques que la confirmaven, els quals, fins

que l?estat de salut del senyor P. B. P. no va tenir característiques molt greus, no

aplicaren la tècnica conduent a detectar l?aneurisma aòrtic, però, en aquell moment, ja

s?havia trencat i havia produït els efectes que portaren a la mort del pacient. Aquest

plantejament condueix la part reclamant a creure que hi ha hagut una contravenció de la

lex artis en l?actuació dels serveis sanitaris que van atendre el pacient i una consegüent

pèrdua d?oportunitat curativa.

Aplicant allò que s'ha explicat en la consideració jurídica anterior, el Consell Consultiu

s'ha de plantejar, en primer lloc, la possible antijuridicitat del dany produït, perquè com

és sabut només quan el dany pel qual es reclama té la condició d'antijurídic pot néixer

l'obligació de les administracions públiques de rescabalar-lo. En el supòsit de

reclamacions en l'àmbit sanitari aquesta antijuridicitat, com ja s'ha dit, troba el seu

mòdul rector en la lex artis ad hoc. Si els professionals que hi intervenen adeqüen la

seva actuació a aquesta lex, no és possible considerar el dany antijurídic i el perjudicat

l?haurà de suportar. Així ho assenyala la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de

novembre de 2006 quan afirma:

La recurrente se apoya en una concepción del carácter objetivo de la responsabilidad

patrimonial que no se corresponde con la doctrina de esta Sala, que, tratándose de la

responsabilidad patrimonial derivada de la prestación sanitaria, viene declarando que

no resulta suficiente la existencia de una lesión (que llevaría la responsabilidad

objetiva más allá de los límites de lo razonable), sino que es preciso acudir al criterio

de la lex artis como modo de determinar cuál es la actuación médica correcta,

independientemente del resultado producido en la salud o en la vida del enfermo, ya

que no le es posible ni a la ciencia ni a la Administración garantizar, en todo caso,

ese resultado.

En el mateix sentit, la Sentència de 16 de febrer de 2011 del Tribunal Suprem

manifesta:

La responsabilidad de las administraciones públicas es objetiva al residenciarse en el

resultado antijurídico. Ya, en el ámbito sanitario, su evidencia constituye una

obligación de medios. Y así a los servicios públicos de salud no se les puede exigir

más que una actuación correcta y a tiempo conforme a las técnicas vigentes en

función del conocimiento de la práctica sanitaria.

13

O, amb unes altres paraules, el compliment diligent dels protocols mèdics és la ratio per

decidir l'existència de responsabilitat, de tal manera que resulta necessària una desviació

de la lex artis ad hoc perquè neixi la responsabilitat.

Tanmateix, en aquest supòsit, un cop analitzada la documentació de l?expedient,

contràriament a allò que manifesten els reclamants no es pot deduir que hi hagués un

funcionament anormal del servei sanitari. Els tractaments que va rebre el pacient a

Urgències, durant l?ingrés a planta i a la Unitat de Cures Intensives van ser, malgrat el

dissortat resultat final, adequats en cada cas en funció de la patologia que presentava el

pacient. El Consell Consultiu arriba a aquesta conclusió en vista de la documentació

mèdica continguda en l?expedient i de les valoracions dels diferents informes mèdics (el

que s'ha elaborat a instància de l?entitat asseguradora i el de la inspectora mèdica) que

s?han emès en el decurs del procediment.

En efecte, tal com explica l?informe de Dictamed, l?atenció i les decisions dels

facultatius que van tractar el pacient són coherents i adequades a la patologia que

presenta: «Los facultativos que atendieron al paciente valoraron la presencia de un

episodio presincopal en un paciente con antecedentes de obesidad mórbida,

sintomatología en extremidades inferiores, con datos en la exploración de insuficiencia

venosa crónica y edemas de predominio en una extremidad, hipoxemia importante sin

insuficiencia respiratoria, datos de sobrecarga derecha en el electrocardiograma, un ddímero

con un valor unas 5 veces superior al límite de la normalidad y una ecografía

doppler informada como TVP. Pese a la dificultad diagnóstica que entrañaba el caso los

facultativos realizaron todos los pasos que debemos dar en una situación como la que

nos ocupa. En base a todos estos datos el diagnóstico ETEV era claro y la sospecha

diagnóstica de TEP evidente.» També són correctes les decisions, i així consta en

l?informe de la inspectora mèdica, de l?ingrés a l?UCI, en vista del fracàs del tractament

que s'havia iniciat, i de dur a terme la intervenció quirúrgica d?urgència.

En altres paraules, detectar l?aneurisma d?aorta abdominal és, en tots els casos, molt

difícil i quan s?aconsegueix, en la majoria de supòsits, és perquè se n?ha produït el

trencament o és imminent. La detecció dels aneurismes sol ser casual i com a

conseqüència de la realització d?altres proves mèdiques iniciades per altres patologies.

Així ho confirmen els pèrits de la companyia d?assegurances: «Respecto a la clínica la

mayor parte de los aneurismas de aorta abdominal (AAA) permanecen asintomáticos

constituyendo un hallazgo casual durante una exploración física o una prueba

radiológica realizada por otro motivo. Cuando el aneurisma se expande puede producir

sintomatología especialmente en forma de percepción de latido abdominal y dolor de

localización torácica, lumbar o en escroto. La aparición de dolor es habitualmente el

preludio de una rotura, aunque más frecuentemente la rotura aneurismática se produce

sin sintomatología previa, produciendo un cuadro de dolor abdominal o lumbar, shock

y masa abdominal pulsátil palpable (triada típica).» Si la detecció d?un aneurisma

d?aorta abdominal és molt difícil en tots els casos, la dificultat s?incrementa quan les

proves mèdiques i l?evidència de l?estat del pacient indiquen altres patologies, que en

aquest cas conduïren els facultatius que atengueren el senyor P. B. P. a aplicar les

14

tècniques i el remeis oportuns. D?aquesta qüestió se?n fa ressò la inspectora mèdica en

les conclusions del seu informe: «Durante el ingreso se prosiguió con el procedimiento

diagnóstico, de acuerdo con los síntomas que el paciente presentaba. La constitución

patológica del paciente, que padecía una obesidad mórbida, dificultó la obtención de

resultados en la palpación abdominal o en la ecografía de abdomen que se le realizó,

que teóricamente hubieran permitido el diagnóstico del aneurisma de aorta abdominal

antes de su rotura.» Quan el pacient comença a presentar els símptomes de la «tríada

típica», se li fan les proves confirmatòries de la presència de l?aneurisma i es decideix

de manera urgent i amb tota diligència la intervenció quirúrgica, com apunta la

inspectora mèdica: «Cuando se produjo dicha rotura, fue rápidamente diagnosticada

mediante TAC abdominal; el paciente fue trasladado e intervenido, a pesar de lo cual

falleció por un shock hipovolémico secundario a su patología de base, el aneurisma de

aorta abdominal roto.»

Per tant, contràriament a allò que s?invoca en els escrits de reclamació i d?al·legacions,

s?ha acreditat que en el cas examinat no hi va haver el retard i l?error de diagnòstic

suposats, sinó que des del moment en què es van manifestar els primers símptomes

compatibles amb la presència d?un aneurisma d?aorta abdominal es van prendre les

decisions mèdiques oportunes i s?aplicà el tractament específic, a pesar del qual,

dissortadament, el pacient va morir.

Cinquena

Els reclamants argumenten, tant en la sol·licitud com en l?escrit d?al·legacions, que el

senyor P. B. P., com qualsevol altre pacient dels serveis sanitaris, tenia dret a rebre un

tractament adequat i els remeis oportuns per recuperar la salut. Afirmen que, en el cas

present, per mancances i inaptituds dels facultatius que van atendre el pacient, es va

produir un tractament erroni del qual es derivà un efecte desproporcionat, la mort del

senyor P. B. P.; això indica que el sistema sanitari va actuar de manera incorrecta i

implica la legitimitat d?una reparació, tenint en compte la doctrina de la res ipsa

loquitur (i no «logitur», com expressen els reclamants), ja que el «sistema» ha de

seleccionar els facultatius o vigilar que actuïn sense negligències.

Ja s?ha dit, en les consideracions jurídiques anteriors, quin és l?abast de l?actuació

sanitària i els elements determinants de la possible responsabilitat patrimonial, i s?ha

descartat que hi hagi una vulneració de la lex artis ad hoc en el cas present, per això

s?ha considerat la no aplicació de la doctrina de la «pèrdua d?oportunitat». Així doncs,

la nostra conclusió és que la conducta dels facultatius es va atenir al protocol aplicable i

a les regles professionals davant la patologia que presentava el senyor P. B. P.

En conseqüència, tampoc no podem acceptar la tesi de la desproporció del resultat i

l?aplicació de la regla res ipsa loquitur, al·legada. La dita expressió, encunyada pels

tribunals dels EUA el segle XIX (Byrne v. Boadle; Scott v. London & St. Katherine

Docks), es presenta en l?àmbit sanitari com un mecanisme per mitjà del qual la part que

demanda o reclama no ha de provar de manera indubtable, en determinats casos, la

15

relació de causalitat entre la negligència mèdica i el dany patit, atès que es desprèn del

resultat danyós de manera evident que hi ha hagut negligència. En aquests casos, com

diu l?expressió, «la cosa parla per si mateixa», i es faria prescindible, en tot o en part, el

procés de prova del perjudicat. Naturalment, aquests casos suposen una evidència

circumstancial que crea una deducció de negligència. Els supòsits en els quals sembla

aplicable la tesi derivada d?aquesta regla són inicialment clars; això no implica que

siguin àmbits en els quals es produeixi una aplicació automàtica de la regla: oblit de

material o objectes dins el cos del pacient després d?una intervenció quirúrgica,

infeccions hospitalàries, o intervencions o amputacions d?un membre equivocat.

En el cas present, atesa l?exhaustiva activitat mèdica realitzada al pacient en el Servei

d?Urgències de l?Hospital de Manacor, que continua en el Servei de Medicina Interna i

en l?acció quirúrgica posterior, no veiem quina negligència es va cometre respecte de la

patologia i les característiques físiques del senyor P. B. P. No podem considerar que la

presentació del cas oferís com a evidència l?existència d?un aneurisma d?aorta

abdominal i que, d?esquena a aquesta suposada evidència, s?aplicàs un tractament exòtic

o, fins i tot, contrari a allò que era procedent. La complexitat de la patologia i les

característiques del pacient ?persona de 68 anys d?edat amb una obesitat mòrbida i

amb altres patologies evidents? descarten l?aplicació de la tesi al·legada. La mort del

senyor P. B. P. no és un esdeveniment impensable o desproporcionat, ja que no hi havia

cap tipus de claredat respecte de l?origen de la patologia que li provocà la mort i, per

tant, els reclamants haurien d?haver aportat una prova mèdica de contrast que desmentís

la que consta en l?expedient, sense abandonar l?activitat probatòria per haver considerat

plenament aplicable la tesi del resultat desproporcionat.

La jurisprudència del Tribunal Suprem accepta la tesi de la desproporció en el resultat

de dany en matèria sanitària i l?aplicació de la regla res ipsa loquitur, però sense oblidar

els límits lògics i la realitat dels fets. En especial, la doctrina se centra a analitzar si

l?efecte danyós era esperable o, per contra, s?ha generat per una claríssima conducta

negligent. Entre d?altres, podem fer menció de la Sentència de 4 de juny de 2013 del

Tribunal Suprem (Sala Tercera), que inclou la referència d?altres sentències d?un sentit

ben clar, en la qual es diu:

A partir de aquí pasamos a resolver sobre las cuestiones que quedan pendientes de

nuestra decisión. La primera de la que nos ocupamos es la relativa a la infracción de

la teoría del daño desproporcionado. Sobre esta cuestión y en sentencia reciente de

esta Sala y Sección de cuatro de diciembre de dos mil doce, recurso de casación

número 5890/2011, hemos declarado que se: «Reprocha a la sentencia de instancia

que, teniendo en cuenta el "daño desproporcionado" producido (el fallecimiento del

paciente, que nadie discute) no aplicara como consecuencia jurídica la declaración

de responsabilidad patrimonial de la Administración.

Según la jurisprudencia comentada, la Administración sanitaria debe responder de

un ?daño o resultado desproporcionado?, ya que éste, por sí mismo, por sí sólo,

denota un componente de culpabilidad, como corresponde a la regla ?res ipsa

loquitur? (la cosa habla por sí misma) de la doctrina anglosajona, a la regla

?Anscheinsbeweis? (apariencia de la prueba) de la doctrina alemana y a la regla de

la ?faute virtuelle? (culpa virtual), que significa que si se produce un resultado

dañoso que normalmente no se produce más que cuando media una conducta

16

negligente, responde el que ha ejecutado ésta, a no ser que pruebe cumplidamente

que la causa ha estado fuera de su esfera de acción (sentencias de 19 de septiembre

de 2012, recurso de casación 8/2010, 17 de septiembre de 2012, recurso de casación

6693/2010, 29 de junio de 2011, recurso de casación 2950/2007, y 30 de septiembre

de 2011, recurso de casación 3536/2007).

Sin embargo, siendo en este caso indudable que el resultado causado fue letal o fatal

y, por ende, gravísimo, no por ello puede calificarse sin más de ?desproporcionado?

a estos efectos, teniendo en cuenta que se trataba de una intervención quirúrgica a un

paciente de 72 años con graves problemas coronarios que no pudo superar un

derramamiento de bilis no detectado a pesar de haberse puesto todos los medios para

ello y que acabó sufriendo varios infartos de miocardio. No existe en estos hechos la

apariencia clara o evidente de actuación negligente que exige la anterior doctrina.

Aparte de que consta la explicación del resultado, lo que la hace igualmente

inaplicable».

Esa declaración es perfectamente trasladable a este supuesto, ya que sin duda el

fallecimiento del recurrente es un desenlace que se puede considerar como

desproporcionado, pero del que no ha de responder la Administración sanitaria,

porque la misma hizo cuanto le correspondía hacer para evitarlo, sin que el resultado

final fuera satisfactorio pese a poner todos los medios a su alcance para ello. No en

vano ya la sentencia cuidaba de advertir en el fundamento cuarto los antecedentes

del paciente como obesidad, HTA y broncopatía obstructiva, que suponían un

especial riesgo al abordar su intervención y posterior tratamiento, y que al

producirse la sepsis, sin duda, contribuyeron al definitivo desenlace.

En definitiva, tots els informes que consten en l?expedient coincideixen a avalar que

l?actuació del servei públic sanitari fou ajustada a la lex artis ad hoc, sense que hi hagi

indicis de mala praxi mèdica. Arribats a aquest punt, i atesa la manca d'actuació

probatòria de la part reclamant, el Consell Consultiu considera que no es donen els

requisits exigits perquè pugui prosperar la reclamació per responsabilitat patrimonial

objecte d'aquest dictamen.

III. CONCLUSIONS

1a. El director general del Servei de Salut de les Illes Balears està legitimat per formular

la consulta i el Consell Consultiu és competent per emetre el dictamen, amb caràcter

preceptiu.

2a. El procediment s?ha tramitat conforme a dret i ha de ser resolt pel conseller de Salut.

3a. Pertoca desestimar la reclamació per responsabilitat patrimonial del Servei de Salut

de les Illes Balears formulada per la senyora M. B. S., el senyor J. B. S., la

senyora C. B. S. i el senyor A. B. S., per la mort del seu pare, el senyor P. B. P., com a

conseqüència de l?assistència sanitària que li fou prestada.

4a. Les conclusions anteriors són substancials a l?efecte de la resolució que es dicti en

aquest procediment, que ha d?incloure la fórmula «d?acord amb el Consell Consultiu» o

17

«oït el Consell Consultiu», de conformitat amb l?article 4.3 de la Llei 5/2010, de 16 de

juny.

Palma, 3 d?abril de 2014