Auto Civil 167/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 365/2023 de 07 de junio del 2023

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

L'actora va interposar una demanda d'acció social de responsabilitat contra el demandat en la qual sostenia que tots dos eren administradors solidaris de la societat ROSTITS CAMÍ-ALARCÓN, SL, de la qual l'actora ostentava un 25% de les participacions socials, i que el demandat era l'administrador únic de l'entitat MARKET FOOD LLEIDA, SL, entitat que n'ostenta el 50% de les participacions.

Després d'un contracte de compravenda de participacions socials que incloïa un document de pactes accessoris, el demandat va incomplir les seves obligacions de lleialtat en desenvolupar amb la societat instrumental MARKET FOOD LLEIDA SL una activitat concurrent i de competència deslleial en uns mercats locals en els quals s'havia pactat que operaria únicament la primera empresa. També es va negar a abonar les despeses del local que compartia la primera societat amb dos dels socis que havien transmès les seves participacions socials i, fent ús de les seves facultats d'administrador, havia tramitat davant l'Oficina Espanyola de Patents i Marques la inscripció de la denominació ROSTITS CAMÍ ALARCON i del logotip a favor de la seva societat instrumental MARKET FOOD LLEIDA SL, a més d'una altra marca i logotip pràcticament idèntics i que indueixen a confusió com és ROSTITS ALARCON & CO. Això entre altres conductes que considera contràries a aquestes obligacions de lleialtat.

En base tot l'anterior sol·licitava el pronunciament declaratiu que el demandat havia incomplert les seves obligacions de diligència i lleialtat i que havia actuat en conflicte d'interessos, i els pronunciaments de condemna "a realizar los trámites y actos que fueren necesarios para restituir a la sociedad ROSTITS CAMI-ALARCON SL la propiedad de la marca y logotipo correspondientes a dicha entidad, los cuales ha puesto nombre de sociedad instrumental", "a realizar los trámites y actos necesarios para que su sociedad instrumental no utilice la marca y logotipo ROSTITS ALARCON&CO por su similitud gráfica y fonética, generadora de confusión con la marca ROSTITS CAMÍ-ALARCÓN, SL", i a abonar a la societat 14.411,05 € més els danys i perjudicis ocasionats pel seu comportament il·legal com a administrador, a determinar pericialment en un moment posterior.

Com a mesures cautelars se sol·licitava que el demandat "cese provisionalmente en el uso de la marca y logotipo" de la primera societat " así como la de ROSTITS ALARCON&CO, por su similitud fonética y gráfica hasta tanto no exista sentencia definitiva en este procedimiento ordinario". Inicialment també es pretenia que s'adoptés inaudita parte la destitució immediata de l'administrador solidari i la suspensió del procediment de jurisdicció voluntària que havia presentat en el mateix Jutjat d'instància per instar l'extinció de la societat, tot i que aquestes dues últimes peticions (l'adopció inaudita de les quals part es va desestimar) van quedar sense objecte en haver-se decretat judicialment la dissolució de la societat, el cessament dels dos administradors solidaris i haver-s'hi nomenat un liquidador.

El demandat es va oposar a les peticions, es va celebrar la corresponent vista i es va dictar una resolució que va desestimar les mesures cautelars i va imposar les costes a l'actora. La demandada apel·la la resolució, amb l'oposició del demandat, per diferents motius que es resolen separadament en els fonaments jurídics següents..

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LA INFRACCIÓ DELS ARTICLES 726 LLEI I 232 LSC .

En la resolució que s'apel·la s'indica que l'acció exercitada en el procediment principal és l'acció social de responsabilitat contra l'administrador, en reclamació dels danys que la seva actuació ha causat a la societat. La legitimació de l'actora es fonamenta en l' article 239 Lsc i es remarca que aquesta acció únicament contempla la possible indemnització per danys causats per l'administrador deslleial i no pas un pronunciament sobre altres qüestions com les que es pretenen, això és, el cessament de la conducta de l'administrador demandat que es considera contrària al deure de lleialtat i les relatives a l'ús indegut de la marca i el logotip de la societat. Per això, resol que no escauen aquelles peticions cautelars.

En el recurs se sosté "una errónea apreciación del concepto daño", i que "en el ordenamiento jurídico español no existe una definición de tal concepto y que la Lsc , en lo que se refiere a la responsabilidad de los administradores, establece una serie de consecuencias que va más allá de conseguir una simple indemnización económica para la sociedad, sus socios o los acreedores sociales. Así, el artículo 232 establece que el ejercicio de la acción de responsabilidad de los artículos 286 y siguientes no obsta para el ejercicio de las acciones de impugnación, cesación, remoción de efectos y en su caso anulación de los actos y contratos celebrados por los administradores con violación de su deber de lealtad, de manera que el concepto de daño no queda circunscrito a una simple indemnización económica, sino que se prevé dicha cesación, remoción y anulación para evitar que el administrador continúe en su actuación perjudicial para la sociedad".

Igualment, que les mesures cautelars no tenen únicament com a objecte garantir el resultat del procés mitjançant l'assegurament d'una eventual sentència favorable, sinó que també pretenen evitar perjudicis eventuals als litigants, com en aquest cas, mitjançant l'adopció de les actuacions sol·licitades.

Plantejat així el motiu d'apel·lació, cal recordar de nou que com a peticions principals de la demanda se sol·liciten, d'una banda, la declaració que el demandat ha comès una infracció dels deures de diligència i lleialtat propis del seu càrrec per actuar en conflicte d'interessos amb la segona societat indicada; i d'una altra banda, unes peticions de condemna per restituir a la primera societat la propietat de la marca i el logotip discutits, perquè es deixin d'utilitzar els que se'n consideren semblants i a més a més uns pronunciaments de condemna dinerària.

Les peticions anteriors es pretenen en base a l'acció social de responsabilitat de l' article 238 Lsc, doncs s'empra expressament aquesta denominació tant en la pètita com en l'encapçalament de la demanda i en els fonaments de dret, en els quals s'al·lega la infracció dels articles 225, 227, 228, 229, 236, 238, 239 "y demás concordantes de la LSC " i s'hi reprodueix el text literal d'aquests set articles. Emperò, no és que no s'hi reprodueixi el text de l' article 232 sinó que en la demanda no se cita en cap moment aquesta disposició i la seva invocació únicament podria entendre's feta per la referència a "los demás concordantes de la LSC ".

Formulada així la demanda principal, de la qual no pot apartar-se la petició de mesures cautelars perquè estan destinades a assegurar-ne el resultat, escau indicar això següent.

En primer lloc, que tal com indica el jutge d'instància l'acció social de responsabilitat té per objecte exclusivament obtenir una indemnització econòmica, com exposa amb claredat, entre d'altres, la SAP Pontevedra, Secció 1a, núm. 240/2022:

39. La acción social de responsabilidad es una acción indemnizatoria, dirigida a restañar el patrimonio social, dañado a consecuencia de una conducta antijurídica del administrador demandado. Por esta razón, la obligación de reparar el daño, como toda deuda indemnizatoria, reviste la naturaleza de una deuda valor, que permite situar el patrimonio de la sociedad en la misma situación en la que se encontraría de no haberse realizado la conducta ilícita. Este carácter reparador se consigue mediante la restitución de un equivalente pecuniario, computado a la fecha en que se declara la responsabilidad, razón por la cual el importe patrimonial del daño debe incrementarse desde la fecha de su causación con el interés legal, en el régimen común de la responsabilidad por daños. La sentencia ha aplicado correctamente este principio, que ajusta el importe del daño al momento de su liquidación, por lo que la tesis nominalista del crédito resarcitorio que propone el recurrente no podemos compartirla. Se desestima el motivo.

La consideració d'aquesta acció com indemnitzatòria, amb aquesta mateixa definició, es recull en nombroses resolucions, com la SAP Barcelona, Secció 15ª, núm. 1019/2020.

Per tant, amb el seu exercici no es poden obtenir els pronunciaments no indemnitzatoris que es pretenen en la demanda. Malgrat això, ara la recorrent sosté que s'ha vulnerat l'article 232, que com s'ha dit estableix:

Accions derivades de la infracció del deure de lleialtat.

L'exercici de l'acció de responsabilitat prevista en els articles 236 i següents no obsta a l'exercici de les accions d'impugnació, cessació, remoció d'efectes i, en el seu cas, anul·lació dels actes i contractes subscrits pels administradors amb violació del seu deure de lleialtat.

En relació a les accions que es deriven d'aquest article, la jurisprudència ha establert el següent.

SAP Màlaga, Secció 4ª, de 19 d'octubre de 2022:

Con carácter previo, es pertinente analizar el sistema de acciones diseñado por la reforma operada por la Ley 31/2014. En efecto, como expone de modo esquemático e ilustrativo Blanco García-Lomas (Guía de Sociedades de Capital 2017, Ed. Sepin), este texto legal articula las acciones relacionadas con la actuación de los administradores como reacción o remedio al incumplimiento de los deberes impuestos a su actuación. No es tanto como en el sistema anterior, en que la acción se diseñaba como el remedio ante el daño causado por la actuación del administrador, como lo que ocurre en el caso presente, en el que el elenco de acciones se diseñan como remedios a la infracción de los deberes impuestos a los administradores. Podemos distinguir dos grandes grupos de deberes: deberes de lealtad y deberes de diligencia.

Lo que infringe el deber de lealtad del administrador es la conducta de éste en el tráfico jurídico, en el mercado, que distorsione el fin último de su actuación, cual es de priorizar los intereses de la sociedad sobre los suyos propios. De esta forma, la normativa societaria reacciona frente a esta infracción, tratando de dejar sin efecto el acuerdo de la Junta General o del órgano colegiado de administración adoptado en infracción del deber de lealtad (acción de impugnación), de paralizar la conducta infractora (acción de cesación), de retornar la situación al momento anterior a la realización de la conducta infractora (acción de remoción), o de anular los actos jurídicos consecuencia de la infracción del deber de lealtad (acción de anulación).

En realidad, puede afirmarse que estas acciones, al reaccionar frente a la infracción por los administradores del deber de lealtad, lo que realmente trata de impedir es la actuación concurrencial del administrador (no en el mercado, sino respecto del interés social, en el que entra en abierta contradicción), quien interviene en la vida de la sociedad, con el fin de obtener una ventaja de una actuación desleal y en perjuicio del superior interés de la sociedad .

I la SAP Girona, Secció 1a, núm. 416/2020 estableix:

El artículo 232 LSC se refiere a tres grupos de acciones adicionales a la acción social de responsabilidad cuyo ejercicio estará sujeto a la naturaleza y estado del comportamiento constitutivo de la infracción del deber de lealtad: En primer lugar, la acción societaria de impugnación de los acuerdos de la junta general y el consejo de administración y órganos colegiados del consejo adoptados en contradicción con el deber de lealtad. En segundo lugar, la acción de Derecho común de anulación de los actos y contratos celebrados por los administradores con infracción del deber analizado, y que ya ha sido aceptada por los Tribunales, como correctamente se argumenta por el propio recurrente. Y, en tercer lugar, las acciones de cesación y remoción. La duda estribaría en determinar el alcance sobre todo de la acción de remoción, pues la de cesación, parece claro que su finalidad se encuentra en la obtención de una resolución judicial de cese de actividades del administrador contrarias al deber de lealtad.

Per tant, les accions de l'article 232 són "addicionals" i diferents a les de l'acció social de responsabilitat, i precisament per això aquesta disposició estableix que exercitar-ne la primera "no obsta a l'exercici" de les altres. De fet, si s'examinen les resolucions de les Audiències Provincials que resolen l'acció social de responsabilitat conjuntament amb alguna de les peticions de l'article 232 es pot comprovar que s'hi s'exerciten acumuladament i no pas com a pretensions que formen part d'una mateixa acció, com recull la SAP Barcelona, Secció 15a, núm. 35/2019.

En el mateix sentit, la SAP Oviedo, Secció 1a, núm. 1144/2020 estableix que les accions de l'article 232 són "un complement" de la de l'article 236 i següents:

TERCERO: La ineficacia del contrato de prestación de servicios

El art. 232 LSC dispone que "El ejercicio de la acción de responsabilidad prevista en los artículos 236 y siguientes no obsta al ejercicio de las acciones de impugnación, cesación, remoción de efectos y, en su caso, anulación de los actos y contratos celebrados por los administradores con violación de su deber de lealtad".

La norma contempla por tanto la compatibilidad entre el ejercicio de la acción de responsabilidad por infracción del deber de lealtad con la acción anulación de los contratos celebrados por el administrador con violación de este deber, como pudieran ser las transacciones vinculadas llevadas a cabo por Don Nicanor con "Somió Park, S.L.", y ello por la ilicitud de la causa que entraña todo negocio jurídico concertado en perjuicio de tercero. No aclara el precepto a quien corresponde la legitimación activa para ejercicio de estas acciones de anulación, existiendo un criterio que restringe su ejercicio tan solo a la sociedad, nunca directamente al socio, por cuanto el deber de lealtad del administrador lo es para la sociedad administrada, de manera que será esta última quien podrá ejercitar las acciones derivadas del incumplimiento de este deber (así SAP Barcelona, Secc 15ª de 19 enero 2018 ). Frente a ello un sector autorizado de la doctrina mantiene la plena legitimación del socio toda vez que las acciones que contempla el art. 232 LSC son complemento de la acción general de daños del art. 236 LSC (estando el socio minoritario legitimado subsidiariamente para su ejercicio ex art. 239 LSC , y directamente si se trata de la infracción del deber de lealtad), y así lo pone incluso de manifiesto la propia norma del art. 232 LSC con el empleo del enunciado "no obsta" expresivo del carácter de remedio adicional que tienen estas acciones encaminadas a eliminar las consecuencias del acto.

En conclusió, l'acció exercitada en la demanda era únicament la de l'article 236 i no pas cap de les previstes en l'article 232, que constitueixen accions diferents i que en el seu cas s'haurien d'haver interposat de manera acumulada. Pretendre en aquesta segona instància que la demanda es fonamentava també en aquesta segona disposició i que s'exercitaven les accions que hi conté, implica una alteració de l'objecte processal que no és admissible i que no es pot salvar per l'aplicació dels principis iura novit cúria i da mihi factum dabo tibi ius consagrats en l' article 218 Lec. Escau, doncs, desestimar aquest motiu d'apel·lació.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE L'APLICACIÓ INDEGUDA DE LA LLEI 17/2001.

La resolució recorreguda aclareix la competència objectiva del jutjat per determinar la responsabilitat per danys en el sentit que s'ha exposat, però resol que en manca per resoldre sobre la restitució de la propietat de la marca i el logotip de la societat actora, marca i logotip que a més a més estan fent-se servir per una societat que no està demandada en el procediment, MARKET FOOD LLEIDA, SL.

El jutge argumenta que les peticions referents a la utilització de la marca són accions de reivindicació i cessació recollides en els articles 40 i 41 de la Llei 17/2001, de marques, la qual cosa exigiria determinar apriorísticament si existeix aquesta marca, si hi està protegida i si hi ha actes d'invasió sobre els quals sol·licitar-ne el cessament, accions per a les quals el Jutjat no té competència. Això perquè la disposició addicional primera de la Llei 17/2001 remet a les normes contingudes en el títol XIII de la Llei 11/1986, de patents, i l' article 125.2 d'aquesta norma estableix que la competència per conèixer d'aquestes accions correspondrà al jutge de Primera Instància de la ciutat seu del TSJ de la Comunitat Autònoma del domicili del demandat, podent-se designar un amb caràcter permanent on n'hi hagués varis. Conforme a l'actual article 86 ter LOPJ aquesta designació s'ha fet a favor dels jutjats mercantils, per la qual cosa el jutge d'instància seria competent objectivament per conèixer d'aquelles accions però no ho seria pas territorialment, doncs la competència correspondria als jutjats d'aquest ordre de la ciutat de Barcelona, seu del TSJ de Catalunya.

I tampoc no seria admissible l'acumulació d'accions, perquè d'acord amb l' article 73.1.1r Lec per això cal que el tribunal que hagi de conèixer de l'acció principal tingui jurisdicció i competència per raó de la matèria o de la quantia per conèixer-hi de l'acumulada, i l'òrgan d'instància no té competència tal i com s'ha indicat.

En el recurs se sosté que no s'exercita cap acció reivindicatòria dels drets de marca, sino que " como en cualquier procedimiento derivado del ejercicio de la acción social de responsabilidad ex artículos 236 y siguientes de la LSC ) su único objeto consiste en solicitar la restitución al patrimonio de la sociedad del menoscabo o daño por la actuación ilícita, desleal y culpable del administrador por la infracción de los deberes inherentes al ejercicio de su cargo. Y en las medidas cautelares tampoco que se solicita ninguna que pueda considerarse sometida a la Ley de marcas".

Plantejat així el motiu d'impugnació, s'ha de desestimar per dues raons.

La primera, perquè hi concorre el mateix impediment que ja es va indicar en el fonament jurídic anterior: l'actora ha exercitat únicament l'acció social de responsabilitat i per molt que torni a reiterar en el recurs que el que sol·licita és "la restitución al patrimonio de la sociedad del menoscabo o daño por la actuación ilícita", l'únic pronunciament que es pot obtenir del seu exercici és una indemnització econòmica i no pas els quins es pretenen en la petició de la demanda, que no reiterarem.

I la segona, perquè coincidim amb el jutge d'instància que en la demanda es pretenen pronunciaments que efectivament impliquen l'aplicació de la Llei de marques i que hi concorre la falta de competència que s'argumenta en la resolució.

Això darrer perquè, per molt que s'insisteixi en el recurs, en el petitum de la demanda principal se sol·licita la reclamació de la titularitat del dret de marca que considera propi i del logotip, així com el cessament d'uns altres actes per entendre que concorre, precisament, el supòsit de l'article 6.1.b de la Llei de marques, això és, " que per ser idèntics o semblants a una marca anterior i per ser idèntics o similars els productes o serveis que designen, existeixi un risc de confusió en el públic; el risc de confusió inclou el risc d'associació amb la marca anterior".

Tal com indica la sentència d'instància, l'article 40 de la Llei de marques legitima el titular d'una marca registrada per exercitar davant els òrgans jurisdiccionals les accions civils o penals que li corresponguin contra qui lesionin el seu dret i per poder exigir les mesures necessàries per a la seva salvaguarda, mentre que l'article 41 estableix que "especialment, el titular el dret de marca el qual s'ha lesionat podrà reclamar en la via civil: a) la cessació dels actes que violin el seu dret i b) la indemnització dels danys i perjudicis soferts". Això és, que en la demanda es pretenen pronunciaments que exigeixen l'aplicació de la Llei indicada i que a més, reiterem, excedeixen del contingut d'una acció social de responsabilitat.

Dit l'anterior, sobre la qüestió competencial ja ens vam pronunciar en la nostra interlocutòria 126/2017, de 4 de juliol, en la qual vam establir un criteri coincident amb el de jutge d'instància:

PRIMER.- La part apel lant sol licita la pràctica de diligències preliminars previstes a l' art. 256.1.8 de la LEC perquè considera que s'estan infringint els seus drets de propietat industrial sobre les marques nacionals núm. 1.921.544 "Sebastian" i núm. 2.008.311 "S Sebastian", atès que "Perfumeria Internacional SL" estaria comercialitzant-les sense la seva autorització i, per tant, infringint el dret d'exclusiva de l' art. 34 de la Llei de Marques . Es planteja a qui correspon la competència objectiva per conèixer d'aquest procediment atès que el Sr. Jutge Mercantil considera competents els Jutjats Mercantils on es troba la seu del TSJ de Catalunya, atès que no està derogat l' art. 125.2 de la Llei 11/1986, de 20 de març, de Patents , aplicable a la Llei 17/01, de Marques, segons la seva Disposició Addicional Primera. L 'apel lant, The Wella Corporation, considera que la menció als Jutjats de Primera Instància de la seu del TSJ que realitza l' art. 125 ha de ser entesa tàcitament derogada a l'entrar en funcionament els Jutjats Mercantils arran de la competència que els atribueix l ' art. 86 ter 2 de la LOPJ , creats per norma posterior, la Llei Orgànica 8/03, de forma que considera que es compleix el principi d'especialitat que cercava el legislador, però ara en favor dels òrgans mercantils del domicili del demandat en lloc dels Jutjats de primera instància de la localitat on es trobi la seu del Tribunal Superior de Justícia de torn. En suport de la seva posició aporta interlocutòries del TSJ d'Extremadura, de 8-11-10, i del TSJ de Galicia de 25-10-11.

SEGON.- La qüestió plantejada ha originat una certa controvèrsia, on la tesi mantinguda per l'ara recorrent, amb suport de les resolucions esmentades, ha trobat una important acceptació. Així, per exemple, també la segueixen el TSJ del País Basc, en interlocutòria d'11-10-12; de Galicia, amb interlocutòries de 25-10-11 o 8-11-10; i d'Andalusia, a la seva interlocutòria de 27-1-05; com també la sentència de l'Audiència Provincial de Guipuzcoa, secció segona, de 3-9-14 .

En canvi, el mateix TSJ d'Andalusia canvia de criteri a la seva interlocutòria, més recent que l'anteriorment esmentada, de 12-11-15, on introdueix un argument interessant quan raona que: "La Sala no comparte esa tesis, por cuanto si es cierto que el artículo 86 ter LOPJ se refiere a los Juzgados de lo Mercantil en general, sin más especificaciones, ha de admitirse como presunta voluntad del legislador que la especialización pretendida alcanza también al órgano de apelación, que no se conseguiría si para la designación como competente en primera instancia se hubiera de seguir el criterio general del domicilio del demandado. En todo caso, si hipotéticamente pudiera admitirse tal interpretación del Juzgado de lo Mercantil de Sevilla, entonces la improcedencia de su inhibición derivaría del hecho de que, al considerar que resulta de aplicación el artículo 51 LEC , no sería posible una apreciación de oficio de la falta de competencia, puesto que este precepto no tiene carácter imperativo y, por tanto, cabría sumisión tácita, por lo que sería necesario el planteamiento de declinatoria por la demandada."

En el mateix sentit, però amb arguments diferents, es pronuncia la interlocutòria del TSJ de Castilla La Mancha de 30-3-09, que fa: "Resulta ciertamente razonable la interpretación efectuada por el Auto del Juzgado de lo Mercantil de Albacete al atender a la finalidad perseguida por la reforma operada por la Ley Orgánica 8/2003 de crear órganos judiciales de ámbito provincial con sede en la capital de provincia, especializados en determinadas materias, para dotar de funcionalidad y especialización a dichos órganos, sin exclusión ni distinción de clases o categorías entre ellos.

Ahora bien, la interpretación finalista no puede aplicarse cuando, como ocurre en el presente supuesto, la interpretación literal del precepto en cuestión no deja duda sobre el alcance de su dicción, por cuanto no es posible entender que aquella norma derogue expresamente el artículo 125 de la Ley de Patentes , ni tampoco puede considerarse derogado dicho precepto tácitamente pues, en efecto, el artículo 2.2 del Código Civil exige para que ello pueda producirse que la regulación de una misma materia en la regulación nueva resulte incompatible con la anterior. Y en este caso, no se produce tal incompatibilidad porque puede concordarse perfectamente el contenido del artículo 125 de la Ley de Patentes en su redacción anterior a la Ley Orgánica 8/2003, con la posterior, en el sentido de sustituir la referencia a "Juzgado de Primera Instancia" por "Juzgado de lo Mercantil", dejando vigente todo lo demás, y en consecuencia la referencia a la sede del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Autónoma del demandado.

Por otra parte, acogiendo una de las razones que manifiesta el Auto de 18 de octubre de 2004 del Juzgado de lo Mercantil nº 1 de Alicante , si se entendiese derogado tácitamente el artículo 125 de la Ley de Patentes "ello conllevaría la pérdida de sentido de la regla 13ª del artículo 52.1 LECiv y en definitiva la ausencia de toda norma específica que fijase la competencia territorial en materia de propiedad industrial y marcas, lo cual es contrario a la tendencia legislativa de establecer fueros territoriales específicos en estas materias, de carácter indisponible". A favor de esta interpretación se ha de citar también la Exposición de Motivos de la Ley Orgánica 8/2003, cuando declara: "Por un lado, será necesaria la creación de algunos nuevos juzgados, especialmente en aquellas capitales de provincia en las que, tanto por ser núcleos en donde los procedimientos concursales son estadísticamente más frecuentes, como por tener atribuido el conocimiento de determinadas pretensiones con exclusividad al resto (sedes del Tribunal Superior de Justicia), resulte así conveniente para el adecuado cumplimiento de la función jurisdiccional". Este es el criterio de este Tribunal, que es el seguido también por algunos Juzgados de lo Mercantil, como el de Alicante ( Auto de 18 de octubre de 2004 ), San Sebastián (Auto de 3 de diciembre de 2004), o Valencia (Auto de 18 de enero de 2005)".

TERCER.- Aquesta darrera és la postura més encertada i que hem d'acceptar, a la llum de l'Exposició de Motius de la nova Llei 24/15, de 24 de juliol, de Patents, que va entrar en vigor el proppassat 1-4-17 (Disposició Final Novena), que indica: "En cuanto a la jurisdicción desaparecen las referencias al Juez de Primera Instancia y en su lugar se atribuye la competencia territorial al correspondiente Juez de lo Mercantil, de conformidad con el artículo 86.ter.2 a) de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . La Ley trata además de conjugar la cercanía y descentralización de la justicia con la profundización en el modelo de especialización judicial en materia de patentes, afianzando este modelo mediante una concentración de los asuntos que atribuye la competencia objetiva al Juez de lo Mercantil de la ciudad sede del Tribunal Superior de Justicia en las que el Consejo General del Poder Judicial haya acordado atribuir en exclusiva el conocimiento de los asuntos de patentes, manteniéndose los mismos criterios de competencia territorial". I així, el seu art. art. 118.2 disposa que: "Será objetivamente competente el Juez de lo Mercantil de la ciudad sede del Tribunal Superior de Justicia de aquellas Comunidades Autónomas en las que el Consejo General del Poder Judicial haya acordado atribuir en exclusiva el conocimiento". Es tracta, doncs, d'una interpretació autèntica que ens dóna el legislador que posa fi a la controvèrsia plantejada en favor de la línia interpretativa que s'ha esmentat en darrer terme i que és la que aplica la resolució apel lada.

QUART. RESOLUCIÓ SOBRE LA VULNERACIÓ DE LA TUTELA JUDICIAL EFECTIVA I L'ERROR EN LA DETERMINACIÓ DE LA PART DEMANDADA.

La vulneració de l' article 24 CE es fonamenta en que la demanda principal, en la qual se sol·licitaven les mesures cautelars, es va presentar al febrer de 2022, la vista de mesures es va celebrar el 26 de juny i la interlocutòria que la resol, malgrat estar datada el 02/06/22, no es va notificar a les parts fins el dia 01/02/23 i una vegada transcorreguts gairebé dos mesos des de la celebració del judici del procediment principal. Per això s'indica que "esta parte es plenamente consciente de que el presente procedimiento de medidas cautelares se ha visto prácticamente condenado al fracaso durante la primera instancia", doncs "no se ha aplicado medida cautelar alguna durante la tramitación del procedimiento en primera instancia ni se ha dado a esta parte la posibilidad de poder recurrir en dicha fase procesal la resolución estimatoria, que dispone de tramitación preferente".

Al respecte no podem més que indicar que encara que s'hagués resolt la petició de mesures cautelars amb antelació, un eventual recurs d'apel·lació hauria obtingut el mateix resultat que el present, per la qual cosa el motiu ha de decaure.

Quant a l'últim motiu, se sosté que resolució d'instància erra en la interpretació de qui és la part demandada respecte a la qual se sol·licita l'adopció de mesures cautelars, doncs el jutge d'instància entén que les actuacions que se sol·liciten només poden ser efectuades per la societat MARKET FOOD LLEIDA, SL, i no pas pel demandat.

En la resolució d'instància es va indicar que el fet que la societat sigui instrumental "és irrellevant a aquest efecte", doncs seria rellevant per determinar que l'administrador l'ha emprada en perjudici de la societat a la qual pertany l'actora, però això no la priva de personalitat jurídica pròpia i que per tant ostenti un dret de defensa diferent al del demandat.

En el recurs s'insisteix que el demandat ha comès els seus actes il·legals mitjançant aquella societat instrumental, de la qual és soci i administrador únic, per la qual cosa "lo más natural y procedente es que tenga que deshacerlos por idéntica vía", i que si no és així difícilment es podria presentar una acció social de responsabilitat contra un administrador infractor que ha comès els actes deslleials a través d'una societat interposada sota el seu complet control, com és el cas.

Al respecte, no podem més que reiterar el ja dit en els fonaments jurídics anteriors i recordar una vegada més que el contingut de l'acció social de responsabilitat únicament pot donar lloc a un pronunciament indemnitzatori, per la qual cosa qualsevol pretensió de condemna a fer, sigui o no mitjançant la societat indicada, queda fora del contingut de l'acció.

CINQUÈ. COSTES PROCESSALS.

La desestimació del recurs implica la imposició de les costes a l'actora ex articles 394 i 398 Lec.