Auto CIVIL Nº 198/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 408/2014 de 24 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 408/2014

Execució hipotecària núm. 1523/2013

Jutjat Primera Instància 3 Lleida (ant.CI-3)

INTERLOCUTÒRIA núm.198/2014

PRESIDENT:

EN ALBERT MONTELL GARCIA

MAGISTRATS/ADES:

NA ANA CRISTINA SAINZ PERERA

NA MARIA DEL CARMEN BERNAT ALVÀREZ

Lleida, vint-i-quatre de novembre de dos mil catorze

La secció segona d'aquesta Audiència Provincial, formada per les persones que s'esmenten al marge, ha vist, en grau d'apel· lació, les actuacions de execució hipotecària número 1523/2013, seguides davant del jutjat de primera instància núm.3 de lleida (ant.ci-3), rotlle de sala número 408/2014, en virtut del recurs d'apel·lació interposat contra la interlocutòria de data cinc de maig de dos mil catorze dictada en el procediment esmentat.BARCLAYS BANK, SAUés apel·lant, representada per la procuradora Carmen Gracia Larrosa i defensada pel lletrat Jordi Miquel Canivell. Van apel.lar Elvira , representada per la procuradora Astrid Notario Ruiz assistida per la lletratda Carmen Brovia Ribé i Fausto , representat per la procuradora Ares Jené Zaldumbide i assistit pel lletrat Joan Pere Masip Figuera. És ponent d'aquesta resolució el magistrat el Iltme Sr. ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la interlocutòria definitiva dictada en data cinc de maig de dos mil catorze, és la següent: 'SE ESTIMA LA OPOSICION A LA EJECUCIÓNinterpuesta por la Procuradora Sra Jené, en nombre y representación de Fausto .

SE FIJAcomo tasación a efectos de subasta el importe de 271.636,56 euros.

Cada parte pagará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.[...]'

SEGON.Contra l'anterior interlocutòria definitiva, Barclays Bank SAU va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre i en va donar trasllat a l'altra part, que el va impugnar. A continuació, va trametre les actuacions a aquesta Audiència, secció segona.

TERCER.Un cop rebudes les actuacions, el Tribunal va disposar formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent al/a la qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 24 de novembre de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-En aquest procediment d'execució hipotecària, els deutors han plantejat com a motiu d'oposició, que el valor de taxació de la finca hipotecada fixat a l'escriptura notarial per a que serveixi de tipus per a la subhasta és inferior al 75 % del valor establert en la taxació feta segons les previsions de la Llei 2/1981, de 25 de març, de regulació del mercat hipotecari. D'haver-se respectat aquest mínim del 75 %, el seu valor hauria de ser de 271.636 ,56 Â?, mentre que a l'escriptura es va taxar per a subhasta en un import de 101.450,84 Â?. D'aquesta forma, s'infringeix el mandat de l' art. 682.2.1 de la LEC , en la seva redacció donada per la Llei 1/2013 de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. Convé precisar que la diferència entre ambdues valoracions està determinada pel fet que la hipoteca es va constituir el 23-10-99, per bé que gairebé nou anys després, l'1-4-08, es va atorgar escriptura pública de novació, per la qual s'ampliava l'import del préstec, es modificava també el termini de devolució i l'interès, però també es va realitzar una nova taxació de l'immoble per part d'una societat especialitzada. Com es pot comprovar, doncs, tant l'escriptura de constitució de la hipoteca com la seva novació són anteriors a la modificació de l' art. 682.2.1 de la LEC , realitzada per la Llei 1/2013 de 14 de maig, que és quan s'introdueix per primera vegada l'exigència que la taxació a efectes de subhasta no pot ser inferior al 75 % del valor taxat de l'immoble hipotecat. Ara bé, el procediment d'execució hipotecària s'inicia amb posterioritat a l'entrada en vigor de la Llei 1/13, atès que la demanda executiva s'interposa el 29-11-13, la qual cosa planteja el problema de la incidència que ha de tenir en aquest procés la nova regulació legal.

SEGON.-Aquesta seqüència temporal, fa que es plantegi un problema de dret transitori, que la interlocutòria de primera instància, ara apel·lada, resolt aplicant un criteri que anomena de 'retroactivitat intermitja', de forma que entén que no es pot denegar el despatx de l'execució per no complir el títol executiu el requisit de l' art. 682.2.1 de la LEC , per bé que entén que és possible elevar el valor de taxació a efectes de subhasta fins el 75 % establert legalment. El que no fa la resolució apel·lada és donar resposta al primer argument adduït per l'entitat creditora per a que sigui desestimada l'oposició a l'execució plantejada pel deutor, consistent en què aquest motiu de defensa de l'hipotecant no està inclòs dintre dels supòsits taxats, en forma de 'numerus clausus', que preveu l' art. 695.1 de la LEC , com resulta clarament del seu redactat literal quan diu que 'només s'admetrà l'oposició de l'executat quan es fonamenti en les següents causes'. Així, cal recordar que el procediment d'execució hipotecària regulat actualment als arts. 681 i següents de la LEC , està dotat dels mateixos principis i naturalesa que el procediment regulat a l'antic art. 131 de la LH . Així ho diu de forma expressa l'Exposició de Motius de la LEC, quan indica que: ' La Llei dedica un capítol especial a les particularitats de l'execució sobre béns hipotecats o pignorats. En aquest punt es manté, en el que és substancial, el règim precedent de l'execució hipotecària, caracteritzat per la limitació dràstica de les causes d'oposició del deutor a l'execució i dels supòsits de suspensió de l'execució. El Tribunal Constitucional ha declarat reiteradament que aquest règim no vulnera la Constitució i que introduir-hi canvis substancials pot alterar greument el mercat del crèdit hipotecari, fet que no sembla gens aconsellable'. Per tant, al igual que succeïa a la precedent regulació, l'actualment establerta per la LEC continua perfilant aquest tipus de procediment com un procediment privilegiat pel creditor, de constrenyiment especial sobre els béns hipotecats, en el qual no hi ha una prèvia fase de cognició en la què es discuteixi sobre l'existència i exigibilitat del dret de crèdit. Així, la posició del creditor es veu reforçada atès que si disposa de la documentació exigida per la llei, pot iniciar directament la fase de realització o execució del bé hipotecat. També es veu enfortida la seva posició pel fet que a l'executat només si li permeten formular uns motius taxats d'oposició, que són els recollits a l' art. 695 de la LEC . Ho confirma també l'Exposició de Motius quan diu que es manté: 'la limitació dràstica de les causes d'oposició del deutor a l'execució'. En aquest sentit, continua sent vigent la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional en relació a l'antic procediment hipotecari. I així, a la seva sentència 29/2003, 23 de febrer diu que: 'En consecuencia nuestra doctrina parte -al analizar las situaciones concretas- de que el procedimiento sumario ejecutivo previsto en el art. 131 de la LH se caracteriza por la extraordinaria fuerza ejecutiva del título y la paralela disminución de la posibilidad de contenerla mediante excepciones ( STC 64/1985, de 17 de mayo , F. 2). Por ello, hemos afirmado que el procedimiento de ejecución de los arts. 131 - 132 de la Ley Hipotecaria (en la regulación vigente en la fecha en que acaecen estos hechos) no se oponía al art. 24.1 CE en general, pues quien constituye una hipoteca se somete voluntariamente a un procedimiento con elementos de cognición limitados ( SSTC 41/1981, de 18 de diciembre , F. 7, 8/1991, de 17 de enero, F. 2 y 6/1991, de 16 de enero , F. 2)' . En concret, aquesta darrera STC indica: 'Las resoluciones recurridas se han producido en el curso de un procedimiento judicial sumario al que se refieren los arts. 131 y ss. de la Ley Hipotecaria , y cuyo objeto se dirige a realizar el valor de la finca hipotecada; procedimiento de ejecución de créditos hipotecarios que se caracteriza por la extraordinaria fuerza ejecutiva del título y la paralela disminución de las posibilidades de oponerse a la ejecución solicitada mediante la formulación de excepciones, las cuales sólo pueden plantearse, por regla general, en el juicio declarativo correspondiente, a salvo los supuestos rigurosamente tasados de suspensión que se reseñan en el art. 132 de la referida Ley . A las peculiaridades del procedimiento sumario aludido se ha referido en anteriores pronunciamientos este Tribunal en las SSTC 41/1981 , 64/1985 , 41/1986 (RTC 1986/41 ), 148/1988 (RTC 1988/148 ) y 8/1991 (RTC 1991/8), afirmando que la limitación de controversia y demás peculiaridades de este procedimiento (entre las que se encuentra la estricta limitación de los llamados al procedimiento como partes legitimadas) no vulneran el derecho a la defensa consagrado en el art. 24.1 CE , ya que queda abierta a los interesados la vía del juicio declarativo para la defensa de sus derechos. Precisamente por esta posibilidad, es decir, por quedar abierta a los interesados la vía del juicio declarativo para la defensa de sus derechos, este Tribunal Constitucional pudo afirmar entonces que la sumariedad del procedimiento hipotecario y sus limitaciones no vulneraban el derecho a la defensa consagrado en el art. 24.1 de la Constitución ' . Actualment, la possibilitat d'acudir al procediment declaratiu ordinari està prevista a l' art. 698.1 de la LEC . Es tracta, doncs, d'un procediment especial i sumari, en el sentit que estan limitats els motius d'oposició que poden ser al·legats, que queden restringits als que estableix de forma expressa l'art. 695, i amb el corol·lari que qualsevol altre motiu d'oposició només es pot fer valer en un procediment declaratiu ordinari (art. 698.1).

TERCER.-És cert que aquesta construcció normativa i dogmàtica del procés d'execució hipotecària ha estat qüestionat fortament per recents resolucions del TJUE, en especial a la seva sentència de 14-3-14 , en matèria de protecció dels consumidors i usuaris, fins el punt que ha provocat la reacció del legislador espanyol en un intent d'adaptar la regulació processal a les exigències de la normativa europea i del TJUE. I ho ha fet, precisament, amb la ja esmentada Llei 1/13, de 14 de maig . Amb aquesta norma s'ha introduït una nova causa d'oposició a l'art. 695, que permet al consumidor al·legar l'existència de clàusules abusives, però malgrat tot, continuen sent taxats els motius d'oposició, entre els quals, en principi, no figura l'incompliment del requisit establert a l' art. 682.2.1, que és el que van al·legar els deutors ara apel·lats. Al contestar al recurs d'apel·lació, manifesten aquests que la seva al·legació té encaix, precisament, al nou motiu d'oposició introduït per la Llei 1/13, de 14 de maig , és a dir, l' actual apartat 4, de l' art. 695.1 de la LEC . Tanmateix, no van dir res al respecte al seu escrit d'oposició, on no s'esmenta en quin dels motius recollits a l' art. 695 de la LEC té encaix el motiu d'oposició al·legat. Això suposa que s'ha impedit el debat contradictori sobre si es tracta d'un supòsit d'abusivitat, de forma que no s'ha pogut argumentar i proposar prova, de ser el cas, sobre aquesta qüestió, fins el punt que la creditora es va veure obligada a al·legar, atesos els termes en què es va plantejar l'oposició, que el motiu adduït no tenia encaix en cap dels supòsits taxats de l' art. 695 de la LEC . Això suposa que, al introduir arran de l'oposició al recurs d'apel·lació, que és d'aplicació el supòsit previst a l' art. 695.1.4 de la LEC , es modifiquen els termes del debat i s'introdueix una qüestió nova que no ha estat ni plantejada ni discutida en primera instància. La prohibició d'introduir nous motius de defensa amb el recurs d'apel·lació està recollida a l'art. 456 de

No n'hi ha prou amb dir, sense més, que el motiu de defensa al·legat té encaix en el supòsit de l' art. 695.1.4 de la LEC , especialment quan estem davant un requisit legal que no existia en el moment de constitució de la hipoteca ni en el moment de la seva ampliació. Això no vol pas dir, però, que fixat un tipus per a la subhasta molt baix no pugui ser oposat eficaçment en base a l'esmentat motiu d'oposició i, per tant, pugui ser considerat com abusiu. Un tipus molt bais o infratipus, pot arribar a constituir un supòsit d'abús atès que un cop subhastat l'immoble, el deutor corre el risc que el deute quedi insatisfet en una part més o menys important, amb la qual cosa queda sotmès a l'acció de responsabilitat personal per part del creditor ( art. 579 de la LEC ). O també podrà ser-ho si el tipus que es fixa per a subhasta es fa coincidir amb l'import del préstec o de les responsabilitats que garanteix la hipoteca, si aquests imports són molt inferiors al valor real de la finca. O també, per exemple, quan s'ha utilitzat per l'entitat financera per aconseguir un sobreendeutament del seu client, amb l'esquer d'unes aparents futures revaloritzacions de l'habitatge. O també, el risc d'infravaloració de la finca podria ser abusiu i produir l'efecte de la descapitalització del deutor. Així ho explica la resolució de la DGRN de 29-10-13, quan diu: 'Pero estas normas, en caso de que la hipoteca no se incluya en la cartera de los créditos de cobertura de emisiones hipotecarias, no amparaban a los usuarios de los servicios financieros del peligro inverso al de la sobretasación del bien dado en garantía, esto es, del riesgo que representa la situación contraria de la infravaloración del bien al fijar el precio de tasación a efectos de subasta, situación que en los ciclos económicos de crisis y de contracción de la demanda inmobiliaria como el actual, puede llegar a traducirse en un quebranto patrimonial relevante para el deudor ejecutado. Así resulta del hecho de que en los casos -hoy no infrecuentes- de subasta desierta por falta de licitadores, la finca hipotecada se adjudique al acreedor por un valor resultante de la aplicación de ciertos porcentajes (cincuenta o setenta por ciento, según se trata de vivienda habitual o no) sobre el valor de tasación para subasta fijado en la escritura de constitución (cfr. artículo 671 de la Ley de Enjuiciamiento Civil ). De poco sirve que el Real Decreto-Ley 8/2011, de 1 de julio, elevase el antiguo porcentaje del cincuenta al sesenta por ciento (que la disposición adicional sexta de la Ley de Enjuiciamiento Civil , introducida por la Ley 37/2011, de 10 de octubre, de medidas de agilización procesal, restringió a las viviendas habituales del deudor), o que la Ley 1/2013 eleve nuevamente dicho porcentaje hasta el setenta por ciento, si la base sobre la que esos porcentajes se aplican carece de toda correlación con el valor real del bien hipotecado y subastado. Y lo mismo sucede en el caso de adjudicación de la finca al acreedor por ser la mejor postura inferior al setenta por ciento y no poder el deudor presentar tercero que la mejore (cfr. artículo 670 de Ley de Enjuiciamiento Civil )'.

Res de tot això, però, ha estat al·legat i, per tant, debatut i provat en aquest procés, per la qual cosa el recurs ha de ser estimat.

QUART.-L'anterior no pot impedir, però, efectuar algunes consideracions al respecte, deixant palès ja des d'ara que el criteri adoptat a la resolució apel·lada, recollint el de la interlocutòria de l'AP de Cáceres, secció primera, de 10-10-13, i que posteriorment també han seguit la de Córdoba, secció 1, de 25-1-14, i Alacant, secció 9, de 16-5-14, és, en essència, correcte. Cal aclarir que es tracta d'un problema de dret transitori, de tipus processal. En cap cas, però, pot afectar a les hipoteques constituïdes abans de l'entrada en vigor de la Llei 1/13. Cal recordar que el dret real d'hipoteca per a que quedi constituït precisa un requisit de forma essencial, consistent en què s'hagi atorgat en escriptura pública. A més, i per això la formalitat notarial és merament instrumental, exigeix que hagi tingut accés al registre de la propietat ( art. 1875 del C.c . i 145 de la LH ). Sobre el caràcter constitutiu, diu la STS 16-2-01 que: 'conviene traer a colación la STS de 24 de marzo de 1983 , donde se sienta que 'el procedimiento judicial sumario, regulado en los artículos 129 y siguientes de la Ley Hipotecaria como simple proceso de ejecución dirigido a la realización del valor en cambio de la finca hipotecada, carece de fase contenciosa yse atiene estrictamente a los datos del Registro(la cursiva és nostra), por cuanto entraña una acción directa contra los bienes hipotecados, según señala aquel precepto, sin más trámite previo que la comprobación de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito en cuanto encaminado a que la consecución del valor se obtenga de forma rápida ( SSTS de 9 de febrero de 1943 y 14 de marzo de 1959 ),para lo cual además de suprimir trámites y eliminar trabas, hace llevar al momento de constitución de la garantía hipotecaria, como requisito esencial para su existencia, todos aquellos datos y elementos susceptibles de ser previstos, logrando con ello no sólo que la hipoteca tenga el carácter privilegiado que le hace superior a todos los contratos de garantía, sino que su efectividad sea lograda sin demora en el procedimiento que establece para la satisfacción del crédito'.

La inscripció és, doncs, constitutiva i és un requisit de validesa. Per tant, les hipoteques ja inscrites amb anterioritat a l'entrada en vigor de la llei ja s'han constituït vàlidament i tenen eficàcia real des de la inscripció. Per tant, no són modificables per la nova llei pel que fa als requisits de validesa que han estat inscrits i que es van poder inscriure perquè, precisament, s'ajustaven a la normativa legal aleshores vigent, com és el cas del tipus de la subhasta. Aquest, fins la llei 1/13, es trobava dintre del poder de disposició de les parts contractants i de la seva autonomia de la voluntat, per bé que a partir de la seva entrada en vigor, la constitució de les noves hipoteques queda sotmesa a una norma imperativa de forma que ara queda exclòs de la lliure disponibilitat de les parts contractants. Si s'apliqués la nova exigència legal a les hipoteques ja inscrites la conseqüència seria que caldria la seva modificació en escriptura pública i amb posterior accés al registre de la propietat, doncs en cas contrari, atès el caràcter constitutiu de la inscripció, no seria possible continuar mantenint l'acció real i, fins i tot, l'existència del dret real de garantia, de forma que el creditor només conservaria l'acció hipotecaria ordinària o l'executiva de títol no judicial ( art. 517.2.4 de la LEC ). Per això, en relació a la nova redacció de l' art. 682.2.1 de la LEC , diu la DGRN en resolucions de 29-10-13, 9-12-13, 18- 2-14 i 24-2-14 que: 'El precepto se refiere únicamente a la 'escritura de constitución de hipoteca' por lo que no puede extenderse a otros actos otorgados con posterioridad durante la vida de la hipoteca, ni se exige tampoco su actualización en ningún caso. La referencia literal a la 'escritura de constitución' es más significativa teniendo en cuenta que la legislación hipotecaria distingue perfectamente entre los títulos de constitución de los derechos reales y los demás títulos de reconocimiento, transmisión y modificación de los mismos, según resulta de la enumeración del artículo 2.2 de la Ley Hipotecaria al diferenciar los títulos de constitución de otros de reconocimiento, modificación transmisión y extinción y resulta también del propio Código Civil, que en el artículo 1880 se refiere a lo relativo a la 'constitución, modificación y extinción' de la hipoteca, como supuestos distintos, lo que confirma el artículo 144 de la Ley Hipotecaria regulando la modificación de la obligación hipotecaria anterior, como supuesto diferente de la constitución de hipoteca contemplada en el siguiente artículo 145 de la misma, por lo que la referencia específica a la 'constitución' de la hipoteca en el artículo 682.2.1.º de la Ley de Enjuiciamiento Civil no incluye el supuesto diferente de la modificación en diferentes variantes, entre ellas la mera novación modificativa, ni tampoco la ampliación del préstamo o crédito con paralelo incremento de la responsabilidad hipotecaria. Siendo ello así, y dado que respecto de venta extrajudicial del bien hipotecado, conforme al artículo 1.858 del Código Civil , 'el valor en que los interesados tasen la finca para que sirva de tipo en la subasta no podrá ser distinto del que, en su caso, se haya fijado para el procedimiento de ejecución judicial directa' (cfr. artículo 129.2.a de la Ley Hipotecaria ), idéntica solución se ha de aceptar en esta materia en caso de que la acción hipotecaria se ejercite mediante la venta extrajudicial del bien hipotecado.

Por tanto, la referencia a la 'constitución' no sólo por la interpretación literal del término, sino también atendiendo a su contexto y a la significación jurídica del mismo, inclina a la solución de no ser exigible el certificado de tasación en otros actos distintos de la constitución de hipoteca. Ello naturalmente siempre que, con motivo de esos otros actos, no se modifique expresamente el valor de tasación contenido en la escritura de constitución, pues en tal caso, la modificación de la escritura de constitución en ese aspecto concreto determinaría que fuese necesario que se acompañase el certificado de tasación, pues entonces se estaría modificando expresamente uno de los elementos previstos en la escritura de constitución, que requeriría en tal caso que se cumplieran los requisitos relativos al valor de subasta cuando éste se modifica. Y lo mismo cabe decir en el supuesto de que el pacto de ejecución judicial directa o extrajudicial no figurase en la escritura de constitución inicial y se integrase en la configuración del derecho real de hipoteca con ocasión de una novación o ampliación posterior, pues en tales supuestos el derecho al ejercicio de la acción hipotecaria por las vías judicial o extrajudicial previstas en el artículo 129 de la Ley Hipotecaria surge en un momento ya posterior a la entrada en vigor de la Ley 1/2013 y, por tanto, sujeta a sus requisitos específicos'.

En realitat, la Disposició Transitòria Primera de la Llei 1/13 , analitzada a la resolució apel·lada, no pot ser contemplada de forma aïllada, sinó que s'ha de posar en relació amb les altres Disposicions Transitòries. Així, la Disposició Transitòria Segona, també és aplicable al procediments d'execució hipotecària (aquí en matèria d'interessos de demora). I és que també és aplicable a aquests procediments la Disposició Transitòria Quarta, tal i com es pot comprovar en el seu apartat segon. Per tant, cal considerar que encara que les innovacions introduïdes per la nova llei siguin aplicables a tots els procediments, anteriors o posteriors a la seva entrada en vigor, amb el límit temporal que no s'hagi efectuat encara el llançament, cal també tenir en compte l'apartat primer de la DT Quarta quan indica que 'Les modificacions de la Llei 1/2000, de 7 de gener , d'enjudiciament civil, introduïdes per la present llei seran d'aplicació als processos d'execució (a tots, sense distingir si són o no hipotecaris), iniciats a la seva entrada en vigor,únicament respecte a aquelles actuacions executives pendents de realitzar'. Per tant, la nova normativa processal serà aplicable encara que la hipoteca sigui de data anterior a la llei. La hipoteca atorgada i inscrita abans del 15-5-13 és vàlida i té transcendència real, de forma que el creditor ostenta l'acció hipotecaria executiva. Però el procés d'execució hipotecària que s'enceti quan està en vigor la nova llei (o que ja estigués iniciat sense haver arribat a la fase de llançament), s'haurà d'ajustar i se li hauran d'aplicar les innovacions introduïdes per la llei 1/13, amb el límit de les actuacions pendents de realitzar. Aquesta és la conclusió a la qual arriba la mateixa DGRN a les resolucions anteriorment esmentades, on diu: 'Respecto a las cuestiones de Derecho transitorio, los porcentajes establecidos a partir de la nueva Ley 1/2013, respecto al valor de tasación, son aplicables a los procesos que se inicien a partir de la entrada en vigor de la Ley e incluso a los que estén ya en curso. Pero, en cambio, los nuevos requisitos previstos respecto a la escritura de constitución de hipoteca no son aplicables a las hipotecas que ya están constituidas con anterioridad, pues ninguna disposición transitoria lo establece así (cfr. disposiciones transitorias 1 .ª, 2 .ª, 4 .ª y 5.ª de la Ley 1/2013, de 14 de mayo ), lo que sería, además, perturbador pues implicaría que todas las hipotecas constituidas con anterioridad tendrían que modificarse en cuanto al valor de tasación para incorporar la certificación de tasación de la regulación del mercado hipotecario, lo que ni está previsto legalmente ni concuerda tampoco con la necesaria reducción de costes en esta materia, ni con la propia naturaleza de los procedimientos de ejecución directa y de venta extrajudicial, en los que no hay previsión legal alguna de valoración o avalúo pericial de la finca para subasta como requisito dentro del proceso ni siquiera a efectos de su iniciación, porque el legislador parte de la valoración de la escritura de constitución, a diferencia del procedimiento de ejecución ordinaria en que existe un trámite dentro del mismo proceso para el avalúo de los bienes, lo que es incompatible con la mayor simplicidad y la base registral del procedimiento de ejecución directa y del extrajudicial, que constituyen el fundamento de su regulación y de las diferencias de estos procedimientos con el de ejecución ordinaria'. Doncs com recorda també: 'Dado el carácter constitutivo de la inscripción de la hipoteca el procedimiento de ejecución hipotecaria se desarrolla sobre la base de los pronunciamientos registrales. Por ello el tipo para subasta no sólo se hace constar en la escritura de constitución de la hipoteca, sino también en la propia inscripción causada por aquélla ( artículo 130 de la Ley Hipotecaria )'.

Confirma l'anterior la nova redacció que la Llei 8/2013 de 26 de juny, va donar al primer paràgraf de la Disposició Transitòria Cinquena de la Llei 1/13 , que es refereix al procediment d'execució extrajudicial,i que deixa clar que la nova regulació procedimental és aplicable a totes les hipoteques amb independència de la seva data de constitució, la qual cosa, evidentment, és també predicable de l'execució judicial. Així, l'esmentada DT 5ª queda amb la següent redacció: 'Lo previsto en el artículo 3. Tres se aplicará a las ventas extrajudiciales de bienes hipotecados que se inicien con posterioridad a la entrada en vigor de esta Ley , cualquiera que fuese la fecha en que se hubiera otorgado la escritura de constituciónde hipoteca'. Noteu que no exigeix la modificació de la escriptura pública d'hipoteca ni de la seva inscripció al registra, per a que s'adapti a la nova regulació i així pugui conservar l'acció executiva hipotecària. Per tant, totes les continuen conservant, per bé que cal que el procediment s'adapti a les noves previsions legals.

CINQUÈ.-Atès que la qüestió plantejada presenta dubtes de dret atribuïbles a una nova normativa de recent aplicació, que pateix una certa confusió en la seva redacció, no escau efectuar condemna pel que fa a les costes de totes dues instàncies.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Barclays Bank SAU, contra la interlocutòria dictada el dia 5-5-14 pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Balaguer, en procediment de judici d'execució hipotecària núm. 1523/13, que revoquem, i desestimem l'oposició a l'execució plantejada pel Sr. Fausto , havent de continuar endavant l'execució. No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes de totes dues instàncies.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de d'aquesta resolució als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.