Auto CIVIL Nº 283/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 405/2015 de 07 de Septiembre de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ SEGONA

GIRONA

Rotlle núm. 405/2015

Actuacions núm. 93/2014

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 1 SANT FELIU DE GUÍXOLS

Classe: Execució hipotecària.

INTERLOCUTÒRIA NÚM. 283

Il·lms. Srs.:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, set de setembre de dos mil quinze

Aquesta Sala ha vist el rotlle d'apel·lació núm. 405/2015 en el qual ha intervingut com a part apel·lant Felisa , representada per la procuradora EVA Mª CAMPANON PINTIADO, i per la lletrada TANIA DEL MORAL GRANADOS, i com a part apel·lada BANKIA, S.A., representada pel procurador MIQUEL JORNET BES i pel lletrat LUIS MARÍA MIRALBELL GUERÍN.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom deBANKIA, S.A., contra Felisa .

SEGON.La interlocutòria que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva:'DESESTIMO INTEGRAMENTE la oposición presentada por la Procuradora de los Tribunañes Dña Eva Maria Campanon Pintiado, en nombre y representyación de D. Marcos y Dña. Felisa , y, por lo tanto, declaro que la ejecución siga adelante por los trámites legales.

Procede imponer las costas a la parte ejecutada de conformidad con el articulo 5612 en relacion con el artículo 394.1 de la LEC '

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el coneixement d'aquest recurs ha correspost a la Secció Segona.

QUART. En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables en aquesta classe de recurs, i les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació del recurs el dia 7 de septiembre de 2015.

CINQUÈ. Conforme al que disposen les normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT .

Fundamentos

PRIMER.La interlocutòria de primera instància ha desestimat l'oposició a l'execució hipotecària plantejada per una de les persones demandades, que es basava en la manca de legitimació activa de Bankia i en l'existència de clàusules abusives en el contracte.

El primer motiu d'oposició es fonamentava en què tot i que el contracte d'hipoteca es va signar entre Caja Madrid i els demandats, qui reclama l'execució de la hipoteca és la primera, que no consta inscrita en el Registre de la Propietat com a titular del dret real de garantia que vol executar.

La interlocutòria impugnada ha desestimat aquest motiu d'oposició.

La demandada apel lant no està d'acord amb aquesta decisió.

A continuació estudiarem de manera separada els diferents motius del recurs.

Falta de legitimació.

SEGON.Aquest motiu del recurs té un encaix molt difícil, per no dir que impossible, dins del que preveu l' article 695.4 de la LEC .

Escau recordar que aquest precepte només permetia presentar recurs d'apel lació contra la interlocutòria que resolia l'oposició a l'execució hipotecària quan s'havia decidit el sobreseïment del procediment.

La conseqüència d'aquesta previsió legal és que només tenia legitimació per a impugnar aquesta resolució el demandant.

Arran de la reforma introduïda en l'article esmentat per la llei 1/2.013 com a conseqüència de la sentència del TJUE de 14 de marc de 2.013, es va ampliar la possibilitat de presentar recurs en el cas que es declarés la no aplicació d'alguna clàusula del contracte que hagués fonamentat l'execució pel seu caràcter abusiu per als consumidors demandats.

Per tant, es mantenia la situació que només permetia apel lar a la part demandant, tot afegint un nou motiu del recurs.

La sentència del TJUE de 17 de juliol de 2.014 va declarar que aquesta regulació del recurs, que no permetia als consumidors demandats accedir a la segona instància, s'oposava a la normativa comunitària perquè els deixava en una situació de desigualtat respecte del professional, afectant al principi d'efectivitat de la protecció que aquella normativa els hi atorga.

Com a conseqüència d'aquesta decisió, l'article avantdit de la LEC ha estat novament modificat en virtut del Real Decret Llei 11/2.014, de 5 de setembre.

La reforma legal admet ara que el demandat pugui presentar recurs d'apel lació fonamentat en la desestimació de les seves al legacions sobre abusivitat de les clàusules del contracte.

En el nostre cas, només una interpretació molt àmplia del que s'ha d'entendre per clàusules abusives permetria admetre aquest motiu del recurs, atès que no té cap connexitat pròxima amb la qüestió que permet l'accés a la segona instància en aquesta classe de procediments, on queda sensiblement alterat el règim ordinari del recurs d'apel lació.

TERCER.Si hipotèticament admetéssim aquesta possibilitat, convé recordar que la qüestió jurídica plantejada pel recurs ja ha estat resolta per aquesta Secció Segona de l'Audiència de Girona varies vegades.

Per exemple a les nostres interlocutòries de 13 i 16 de febrer, 12 d'abril, 19 i 10 de juny i de 17 de juliol de 2.013 o de 16 de febrer i 29 d'abril de 2.015 hem dit:

'L' article 149 de la Llei Hipotecaria estableix el següent:

El crédito o préstamo garantizado con hipoteca podrá cederse en todo o en parte de conformidad con lo dispuesto en el art. 1526 del Código Civil . La cesión de la titularidad de la hipoteca que garantice un crédito o préstamo deberá hacerse en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad.

El deudor no quedará obligado por dicho contrato a más que lo estuviere por el suyo.

El cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente...

El Tribunal Suprem entén que la cessió no inscrita situa al creditor, davant del prestatari, en la posició que tenia el cedent sense necessitat d'inscriure registralment l'escriptura de cessió i, per tant, el legitima per actuar també dins l'àmbit del procés que ens ocupa.

En aquest sentit podem citar la STS 29/6/1989 (referida al llavors procés d'execució hipotecària de l' article 131 LH ) que diu el següent:

'en contra de la tesis sostenida en el motivo que se examina, en el procedimiento judicial sumario cuya nulidad se solicita a medio del escrito de la demanda iniciadora del juicio motivador el recurso determinante de esta sentencia, se ha dado cumplimiento lo prevenido en el precitado epígrafe 1 de la regla 2.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria , pues se ha hecho constar en la demanda iniciadora del referido procedimiento judicial sumario, los hechos y las razones jurídicas determinantes de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito de que se trata, así como a la exigencia del apartado 2 de la regla 4.º del indicado artículo 13 1, de exigirse constancia y no cancelación de la hipoteca a favor del ejecutante 'Banco V., S. A.', desde el momento que en la correspondiente certificación registral, emitida al respecto, expresamente se manifiesta que la hipoteca constituida sobre la finca objeto del aludido procedimiento judicial sumario en que éste se basa se encontraba vigente y sin cancelar, y sin que, a fines de entender cumplimentada esta exigencia, sea obstáculo el que la hipoteca en cuestión figure con inscripción a favor de la entidad 'Banca V., S. A.' y no nominalmente a favor de la entidad 'Banco V., S. A.', promotora del tan citado procedimiento judicial sumario, pues que precisamente la cuestión de la cesión de tal hipoteca por 'Banca V., S. A.' a 'Banco V., S. A.', es el núcleo esencial del debate jurídico en cuestión, como consecuencia de la escritura pública de 24 de julio de 1969, otorgada por D. Alejandro , D. Alfonso y D. Amadeo , actuando en nombre y representación de la tan meritada 'Banca V., S. A.'... adjudicaron a 'Banco V., S. A.', bienes del activo social de 'Banca V., S. A.', como único - accionista, subrogándole, en la forma más amplia y que en derecho procede, en cuantos bienes, derechos y obligaciones de todo orden, presentes y futuros, puedan corresponder a la expresada entidad 'Banca V., S. A.'... por lo que, en virtud de esa total adjudicación, en lo sucesivo será la expresada entidad bancaria adjudicataria quien ostente todos y cada uno de los derechos y obligaciones, incluso situaciones transitorias o de hecho, que pudieran corresponder a la repetida entidad adjudicante, por el título que fuere, y cuya cuestión, en cuanto se estime generante de cesión de la hipoteca que dio origen a la tan meritada entidad 'Banco V., S. A.', confiere a ésta facultad legitimadora para ejercitar a su amparo el procedimiento judicial sumario que autoriza el artículo 131 de ta Ley Hipotecaria , por causa del fenómeno jurídico de la subrogación de derechos, inherentes además a la cesión de la invocada- hipoteca...

SEGUNDO.- Tampoco es de acoger el motivo segundo, formulado al amparo del número 5.º del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , y 5-4.º de la Ley Orgánica del Poder Judicial, por alegada violación del principio de legalidad (constitucional y registral) contenido en el artículo 9.3 de la Constitución española y artículos 149, 18 , 20 y 30 de la Ley Hipotecaria y 244 del su Reglamento, en relación con el artículo 1.256 del Código Civil , porque si ciertamente la normativa contenida en los indicados preceptos de la Ley Hipotecaria y de su Reglamento aluden a la exigencia de inscripción en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo.

tratándose de la cesión de créditos hipotecarios, como lo está poniendo de manifiesto el párrafo segundo del invocado artículo 149 de la Ley Hipotecaria cuando previene que 'el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente ' significativo, como tiene declarado la Resolución de 22 de diciembre de 1945, de que el hecho de que el demandante actuase en el procedimiento judicial como cesionario del crédito hipotecario, no le priva de la condición de titular favorecido por la inscripción frente al demandado, aunque la cesión haya sido inscrita frente al demandado en fecha posterior, ya que el cesionario se subroga en todos los derechos del acreedor cedente , y por tanto asume la posición jurídica del acreedor hipotecario anterior y preferente al demandado; lo confirma el también invocado artículo 32 de la referida Ley Hipotecaria cuando se manifiesta en el sentido de que los derechos reales no inscritos en el Registro de la Propiedad no perjudicarán a tercero, determinando, como tiene declarado esta Sala en sentencias de 15 de abril de 1899 , 27 de octubre y 28 de noviembre de 1900 , 1 de junio de 1901 , 13 de junio de 1902 y 17 de enero de 1903 , que los títulos no inscritos en el Registro de la Propiedad pueden y deben ser estimados, cuando las personas a quienes perjudican no ostentan frente a ellos otros inscritos , dado que, en virtud de lo establecido en el artículo 33 de la referida Ley Hipotecaria , conforme tiene declarado esta sala en Sentencias de 11 de enero de 1888 , 26 de octubre de 1899 , 22 de diciembre de 1915 y 8 de marzo de 1922 , la inscripción: en el Registro de la Propiedad no es por si un titulo de derecho, sino corroboración y garantía de los que revisten tal solemnidad; lo corrobora el artículo 1.526 del Código Civil cuando indica que 'la cesión de un crédito, derecho o acción no surtirá efecto contra tercero, sino desde que su fecha deba tenerse por cierta en conformidad a los artículos 1.218 y 1.227' y 'si se refiere a un inmueble, desde la fecha de su inscripción en el Registro 'lo que,'a sensu contrario', da a entender, como proclaman las sentencias de 16 de octubre de 1982 , 11 de octubre de 1983 y 23 de octubre de 1984 , que tal precepto se limita a expresar los. efectos contra terceros en cuanto a fecha de la cesión , pero no que prive de eficacia a la cesión entre el cesionario demandante y ejecutante del crédito hipotecario cedido y el demandado deudor hipotecario, de una parte en razón a que siendo la hipoteca un derecho de naturaleza real, es de afirmar que genera un derecho de realización de valor, con la característica, que ya apunta el artículo 1.858 del Código Civil , de ser un señorío típico que ejerce el titular hipotecario, o acreedor, que confiere el poder o facultad de hacerse con dinero a cargo de la cosa hipotecada, y de otra parte por tener la hipoteca un carácter accesorio del crédito, de modo que aquélla subsiste en tanto éste también subsiste, lo que atribuye al crédito la cualidad de elemento principal de la relación jurídica y lo lleva a, reconocer que corresponde a la misma persona que sea titular del crédito garantizado, al no ser la hipoteca un derecho independiente, o sea, con existencia propia, sino que vive al servicio de crédito, estando conectado a éste y que sigue su suerte y así viene calificado por el artículo 1.528 del Código Civil .

També, en aquesta mateixa línia podem esmentar la STS de data 23/11/1993 , que amb cita d'altres anteriors, estableix el següent:

'la omisión de los requisitos de forma establecidos en el art. 149 de la Ley Hipotecaria no da lugar a la nulidad, como ya declaró una antigua jurisprudencia ( Sentencia de 11 de mayo de 1905 ), reiterada en la Sentencia de 29 de junio de 1989 , expresiva de que 'el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario , sigue la orientación y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia sólo robustece el título inscrito frente a terceros a los efectos de la fe pública registral, y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo tratándose de cesión de créditos hipotecarios , como lo está poniendo de manifiesto el párrafo tercero del invocado art. 149, cuando previene que el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' de donde se sigue el fracaso del motivo'.

QUART.Sobre la base d'aquesta doctrina del Tribunal Suprem, moltes Audiències reconeixen legitimació activa a les entitats que han succeït a la financera que havia subscrit el préstec, malgrat que no hagin inscrit aquesta transmissió del crèdit en el Registre de la Propietat.

Adopten aquest criteri, entre altres, les sentències de la Secció Primera de l'Audiència de Càceres de 5 de febrer de 2.013 , de la Secció Segona de l'Audiència de Madrid de 11 de gener de 2.013 , de la Secció Sisena de la d'Alacant de 12 de juliol de 2.012 , de la de la Secció Divuitena de la de Madrid de 23 de gener de 2.012 .

CINQUÈ.La identitat absoluta que existeix entre els casos que acabem de transcriure i el que ara estudiem fa que la decisió sobre la legitimació activa de la demandant per promoure l'execució hipotecària sigui exactament la mateixa, el que implica la desestimació d'aquest motiu del recurs.

Venciment anticipat.

SISÈ.El recurs considera nul la per abusiva la clàusula del contracte que permet a l'entitat financera demandant declarar la resolució unilateral del contracte i el seu venciment anticipat per un sol incompliment de les obligacions de pagament del demandat.

SETÈ.Abans d'entrar a resoldre aquest motiu del recurs, convé recordar quin ha estat el criteri del Tribunal Suprem i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre aquesta qüestió.

El primer dels tribunals esmentats, en la seva sentència de 17 de febrer de 2.011 argumentava:

' Esta Sala tiene declarado en sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que si ciertamente la doctrina del Tribunal Supremo abogó inicialmente (en la sentencia que cita la parte recurrente de 27 marzo 1999 ) por la nulidad de tales cláusulas de vencimiento anticipado en los préstamos hipotecarios, con invocación de la legislación hipotecaria y con referencia también a los artículos 1125 y 1129 del Código Civil , no puede desconocerse que este pronunciamiento, que no tuvo acceso al fallo y se emitió 'obiter dicta', en unsupuesto además en que se estipularon una serie de condiciones que desvirtuaban el contenido del préstamo y suponían prerrogativas exorbitantes y abusivas para el Banco prestamista, no fue seguido por otras resoluciones posteriores en las que esta Sala, con carácter general, ha mantenido como válidas estas cláusulas, por ejemplo en sentencia de 9 de marzo de 2001 y también, en el ámbito del contrato de arrendamiento financiero, en la de 7 de febrero de 2000.

Añade la sentencia núm. 506/2008, de 4 de junio , que en efecto, como viene señalando la doctrina moderna atendiendo a los usos de comercio, y vista la habitualidad de dichas cláusulas en la práctica bancaria reciente, existen argumentos para defender la validez de tales estipulaciones al amparo del principio de autonomía de la voluntad ( artículo 1255 del Código Civil ) cuando concurra justa causa para ello, es decir, cuando nos encontremos ante una verdadera y manifiesta dejación de las obligaciones de carácter esencial contraídas, como puede ser, ciertamente, el incumplimiento por el prestatario de la obligación de abono de las cuotas de amortización de un préstamo'.

El mateix criteri trobem a les sentències de 16 de desembre de 2.009 , 12 de desembre i 4 de juliol de 2.008 , 9 de març de 2.001 i 7 de febrer de 2.000 .

Al seu torn, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la sentència de 14 de març de 2.013 , fixa els criteris que els tribunals nacionals han de tenir en compte a l'hora d'apreciar si una clàusula d'aquesta classe es pot qualificar d'abusiva.

Primer, s'haurà d'analitzar si el venciment anticipat està condicionat contractualment a un incompliment d'una obligació essencial.

Segon, si la manca de compliment ha estat suficientment greu en relació a la durada i quantia del préstec.

Tercer, si aquesta facultat es pot considerar excepcional respecte del conjunt de normes que regulen la matèria de què es tracti.

Quart, si el dret nacional preveu mecanismes adequats i eficaços que permetin al consumidor remeiar els efectes del venciment anticipat.

VUITÈ.Convé recordar, també, que l'antiga redacció de l' article 693.2 de la LEC permetia el venciment anticipat dels deutes a terminis per incompliment de qualsevol d'ells.

Aquesta era la normativa aplicable a la data en què es va signar l'escriptura del contracte de préstec amb garantia hipotecària.

El que demana el recurs és que s'apliqui una norma (l'actual) a un contracte que s'havia signat anys abans de la seva entrada en vigor.

El que preveuen las disposicions transitòries primera i quarta de la llei 1/2.013, de 14 de maig , difícilment pot portar a la interpretació feta pel recurs (nul litat sobrevinguda de la clàusula).

Que actualment l'article 693.2 exigeixi per a la viabilitat del venciment anticipat del deute a terminis que s'hagin incomplert un mínim de tres mesos de l'obligació de pagament, no implica 'per se' la nul litat de les clàusules pactades en contractes anteriors que no contemplessin aquest requisit temporal, entre altres raons perquè s'està obviant que en el moment en què es van signar complien escrupolosament la normativa vigent en aquell moment.

Si admetem que l'exigència de la norma actual és aplicable a totes les execucions hipotecàries independentment de la seva data d'atorgament anterior o posterior a l'entrada en vigor de la llei 1/2.013, de 14 de maig, l'única conseqüència respecte de les escriptures anteriors seria que, cas que l'execució s'hagués demanat abans dels transcurs del termini que ara exigeix la norma, no es despatxés l'execució fins que s'acredités un incompliment d'una durada mínima de tres mesos, però mai declarar la nul litat sobrevinguda de la clàusula de venciment anticipat com ha fet la interlocutòria apel lada.

NOVÈ.Aplicant el que acabem de dir al nostre cas, queda acreditat, i de fet ni tan sols ho nega el recurs, que en el moment en què es va presentar la demanda executiva els demandats devien més de tres quotes d'amortització periòdica del préstec que havien rebut.

DESÈ.Finalment, resta per examinar si concorren els requisits exigits tant per la jurisprudència del Tribunal Suprem com per la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per admetre la viabilitat d'un venciment anticipat del deute per incompliment del deutor.

Primer, ens trobem davant d'un incompliment essencial atès que afecta a l'obligació principal del prestatari, que és la de retornar en les condicions pactades el capital que ha rebut.

Segon,com hem vist, aquest incompliment és reiterat ja que afecta diversos venciments.

Tercer,la facultat conferida contractualment a l'entitat financera demandant no és estranya al règim legal espanyol.

Per una banda, deriva del que disposa l' article 1.124 del CC espanyol.

Per una altra, i com ja hem dit, és una possibilitat contemplada de manera específica tant abans com ara per l' article 693 de la LEC .

Quart,el dret nacional preveia i preveu mecanismes adequats i eficaços que permeten al consumidor remeiar els efectes del venciment anticipat.

En aquest sentit, l' article 693.3 de la LEC permet al deutor alliberar el bé hipotecat fins el dia de la subhasta, consignant només les quantitats impagades fins aleshores i els corresponents interessos.

Pacte de liquiditat

ONZÈ.El recurs al lega que el pacte de liquiditat seria nul, perquè hauria estat introduït de manera unilateral per l'entitat financera demanant i sense permetre que els demandats puguin saber quina és la quantitat que deuen ni cóm s'ha arribat a la fixació del saldo que reclama, atès que el contracte no especificaria com s'han de fer les operacions de liquidació del deute.

DOTZÈ.L' article 572.2 de la LEC permet l'existència del conegut com a pacte de liquiditat o determinació unilateral del saldo deutor per part de l'entitat financera demandant quan s'hagi pactat en el títol que fonamenta l'execució que la quantitat per la qual es despatxarà serà la que aquella determini, sempre i quan ho faci de la manera pactada entre les parts.

El darrer paràgraf del mateix article i l'article 573 estableixen els requisits als quals resta condicionada l'eficàcia del pacte.

A la vista d'aquesta regulació legal, fins i tot podríem discutir si realment ens trobem davant d'una clàusula del contracte que podria ser abusiva o si es tracta de la incorporació a aquest darrer dels requisits legals per a despatxar l'execució per saldos de comptes.

En qualsevol cas, la plena validesa d'aquest pacte ha estat admesa pel Tribunal Suprem, que en la seva sentència de 16 de desembre de 2.009 argumenta:

'El denominado 'pacto de liquidez' -o 'de liquidación'- es válido porque es un pacto procesal para acreditar uno de los requisitos procesales del despacho de ejecución, cual es la liquidez o determinación de la deuda, y, por consiguiente, para poder formular la reclamación judicial de la misma - SS. 30 de abril y 2 de noviembre de 2.002 , 7 de mayo de 2.003 , 21 de julio y 4 de noviembre de 2.005 ; arts. 520.1 , 550.1 , 4 º, 572.2 y 573.1 , 3º LEC -. Esta es la finalidad del pacto -despacho de ejecución- y, por lo tanto, no obsta a la impugnación de la cantidad expresada en la certificación bancaria mediante la oposición correspondiente y sin alterar las normas en materia de carga de prueba. La previsión legal es clara y excusa de cualquier otra información contractual al respecto, y así lo vienen entendiendo los Tribunales, por lo que no se infringen los arts. 2.1,d), y 10.1,a) de la LGDCYU, ni su DA 1ª, apartado 14ª'.

Per altra banda, no podem obviar que l' article 695.1.2 de la LEC inclou entre les causes d'oposició a l'execució hipotecària l'error en la determinació del saldo deutor reclamat si considera que les operacions de càlcul no són correctes.

Ara bé, d'acord amb l' article 695.4 de la LEC , aquesta al legació no podria accedir a la segona instància perquè resta limitada a l'al legació de clàusules abusives que no hagin estat estimades durant la primera, i en aquest cas estem davant d'un motiu d'oposició diferent.

De la lectura de l'escriptura resulta que en les seves clàusules 6, 8 i 10, s'especifica quins seran els tipus d'interès retributiu i de demora aplicables i com es determinaran, el que fa que quedi determinat cóm s'han de liquidar les quantitats a pagar en cada moment. Per tant, el pacte de liquiditat previst per la clàusula dotzena no resta buit de contingut, com diu el recurs, sinó que s'ha de completar amb els pactes contractuals que determinen quines seran les sumes exigibles en cada moment.

El recurs en cap moment especifica ni concreta quines serien les operacions errònies ni quines haurien de ser les suposadament correctes, proposant amb les proves documentals corresponents un resultat diferent.

Responsabilitat universal.

TRETZÈ.El recurs també al lega que l'entitat financera demandant no el va informar de la possibilitat que permet l' article 140 de la Llei hipotecària , és a dir, de limitar la responsabilitat del deutor a la pròpia finca, de manera que allò que obtingui el banc amb la seva execució impliqui en tot cas l'extinció del deute.

Aquest motiu del recurs no té absolutament res a veure amb l'al legació d'una clàusula abusiva, com imposa l' article 695.4 de la LEC .

El que està al legant és més aviat un suposat error que ha afectat al seu consentiment i que no té cabuda en els motius d'oposició que el demandat pot presentar contra la demanda d'execució hipotecària. En definitiva, estaríem davant d'una eventual nul litat derivada d'una insuficient informació.

A tot això només podem afegir que avui en dia cap normativa imposa al prestamista l'acceptació de la dació de la finca com a via per a donar per extingit el deute, com una excepció al principi de responsabilitat patrimonial universal de l' article 1.911 del CC espanyol.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel lació presentat en nom de Felisa , contra la resolució de primera instància i la confirmem íntegrament,

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Contra aquesta resolució no es pot presentar cap recurs.

Notifiqueu aquesta Interlocutòria a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest Rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeixen.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels magistrats esmentats, que signen a continuació.