Auto CIVIL Nº 318/2016, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 680/2016 de 19 de Diciembre de 2016

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ SEGONA

GIRONA

Rotlle núm. 680/2016

Actuacions núm. 436/2016

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 4 GIRONA (ANT.CI-4)

Classe: Execució hipotecària

INTERLOCUTÒRIA NÚM. 318 / 2016.

Il·lms. Srs.:

PRESIDENT

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

MAGISTRATS

MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, dinou de desembre de dos mil setze

Aquesta Sala ha vist el rotlle d'apel·lació núm. 680/2016 en el qual ha intervingut com a part apel·lant Julio , representada pel procurador AUREA TETILLA IGLESIAS, i pel lletrat MONTSERRAT VINYET PAGÈS, i com a part apel·lada BANKIA, representada pel procurador CARLOS JAVIER SOBRINO CORTÉS i pel lletrat XAVIER CASAS MARTINEZ.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de BANKIA, contra Julio .

SEGON.La interlocutòria que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva:'Que, desestimando como desestimo la oposición formulada por la representación procesal de Julio ,frente a la ejecución despachada a instancia de BANKIA SA , debo acordar y acuerdo seguir adelante la ejecución despachada, con expresa imposición a la ejecutada de las costas de este incidente.'.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el coneixement d'aquest recurs ha correspost a la Secció Segona.

QUART. En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables en aquesta classe de recurs, i les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per a la deliberació i la votació del recurs el dia 19 de desembre de 2016.

CINQUÈ. Conforme al que disposen les normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La interlocutòria de primera instància ha desestimat íntegrament els motius d'oposició a l'execució hipotecària plantejats pel demandat, que es basaven en la no concurrència d'alguns requisits necessaris per poder despatxar l'execució de l'escriptura pública que solemnitzava el préstec que la demandant li va atorgar.

El demandat no hi està d'acord.

Torna a plantejar en aquesta segona instància com a motius del seu recurs els que van fonamentar l'oposició a l'execució durant la primera.

Aquests motius són la manca de legitimació activa de l'entitat financera demandant perquè la hipoteca no està inscrita en el Registre de la Propietat al seu nom, que no se li ha notificat abans d'aquest procediment el saldo deutor amb els requisits legals i que la demanda no desglossa les operacions de càlcul en què basa la quantitat reclamada.

Admissibilitat dels motius del recurs.

SEGON.Abans d'estudiar els concrets motius del recurs, escau examinar si es poden plantejar en segona instància.

El procediment espanyol d'execució hipotecària tradicionalment limitava d'una manera molt considerable les causes d'oposició a l'execució iniciada i de recurs.

L' article 695.4 de la LEC només permetia presentar recurs d'apel lació contra la interlocutòria que resolia l'oposició a l'execució hipotecària quan s'havia decidit el sobreseïment del procediment.

La conseqüència d'aquesta previsió legal era que només tenia legitimació activa per impugnar aquesta resolució el demandant.

Arran de diverses qüestions prejudicials plantejades per diferents tribunals espanyols davant del TJUE, aquest tribunal va resoldre que aquest tipus de procediment no s'ajustava al principi d'eficàcia en l'aplicació de la normativa comunitària en matèria de protecció dels drets dels consumidors.

La sentència del TJUE de 14 de març de 2.013, va provocar la reforma de diverses lleis internes entre les quals la LEC. Concretament, hi va introduir l'article 695.1.4 que permetia als demandats al legar el caràcter abusiu de les clàusules del títol que fonamentava l'execució.

La reforma introduïda en l'article esmentat per la llei 1/2.013, de 14 de maig, va ampliar la possibilitat de presentar recurs al cas que es declarés la no aplicació d'alguna clàusula del contracte que hagués fonamentat l'execució pel seu caràcter abusiu per als consumidors demandats.

Es mantenia, per tant, la situació que només permetia apel lar a la part demandant, tot afegint un nou motiu del recurs.

Posteriorment, la sentència del tribunal europeu esmentat de 17 de juliol de 2.014 , va declarar que aquesta regulació del recurs, que no permetia als consumidors demandats accedir a la segona instància, s'oposava a la normativa comunitària perquè els deixava en una situació de desigualtat respecte del professional, afectant al principi d'efectivitat de la protecció que aquella normativa els hi atorga.

Com a conseqüència d'aquesta decisió, l'article avantdit de la LEC ha estat novament modificat en virtut del Real Decret Llei 11/2.014, de 5 de setembre.

La reforma legal admet ara que el demandat pugui presentar recurs d'apel lació fonamentat en la desestimació de les seves al legacions sobre abusivitat de les clàusules del contracte.

TERCER.Arribats a aquest punt, el problema que es planteja és si els motius d'oposició a l'execució que s'han al legat tenen encaix dins de l'àmbit limitat del recurs d'apel lació que contempla l' article 695.1 de la LEC .

Si acceptéssim una interpretació completament literal d'aquesta norma, arribaríem a la conclusió que aquests motius del recurs no es podrien plantejar en aquesta classe de procediments, perquè només serien admissibles els que es basessin en l'existència de clàusules abusives que hagin fonamentat l'execució o que determinin la quantitat exigible.

És possible, però, una interpretació més amplia que permeti el seu control.

Es tracta de garantir el compliment de certs requisits exigits per la norma per habilitar una execució sobre la base de la garantia hipotecària quan constitueixen autèntics pressupòsits de l'execució, la concurrència dels quals també s'han de controlar en la segona instància.

Per tot això entrarem a valorar els diversos motius del recurs perquè malgrat que no es fonamenten en l'existència de clàusules abusives en el contracte que fonamenta l'execució, es tracta de requisits formals que constitueixen autèntics pressupòsits de l'execució hipotecària.

Falta de legitimació activa.

QUART.Aquest qüestió ja ha estat resolta per aquesta Secció Segona de l'Audiència de Girona varies vegades.

Per exemple a les nostres interlocutòries de 13 i 16 de febrer, 12 d'abril, 19 i 10 de juny i de 17 de juliol de 2.013 o de 16 de febrer, 29 d'abril i 7 de setembre de 2.015 i 5 i 12 de setembre de 2.016, hem dit:

L' article 149 de la Llei Hipotecaria estableix el següent:

'El crédito o préstamo garantizado con hipoteca podrá cederse en todo o en parte de conformidad con lo dispuesto en el art. 1526 del Código Civil . La cesión de la titularidad de la hipoteca que garantice un crédito o préstamo deberá hacerse en escritura pública e inscribirse en el Registro de la Propiedad.

El deudor no quedará obligado por dicho contrato a más que lo estuviere por el suyo.

El cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente...'

El Tribunal Suprem entén que la cessió no inscrita situa al creditor davant del prestatari en la posició que tenia el cedent sense necessitat d'inscriure registralment l'escriptura de cessió i, per tant, el legitima per actuar també dins l'àmbit del procés que ens ocupa.

En aquest sentit podem citar la STS 29/6/1989 (referida al llavors procés d'execució hipotecària de l' article 131 LH ) que diu el següent:

'en contra de la tesis sostenida en el motivo que se examina, en el procedimiento judicial sumario cuya nulidad se solicita a medio del escrito de la demanda iniciadora del juicio motivador el recurso determinante de esta sentencia, se ha dado cumplimiento lo prevenido en el precitado epígrafe 1 de la regla 2.º del artículo 131 de la Ley Hipotecaria , pues se ha hecho constar en la demanda iniciadora del referido procedimiento judicial sumario, los hechos y las razones jurídicas determinantes de la certeza, subsistencia y exigibilidad del crédito de que se trata, así como a la exigencia del apartado 2 de la regla 4.º del indicado artículo 13 1, de exigirse constancia y no cancelación de la hipoteca a favor del ejecutante 'Banco V., S. A.', desde el momento que en la correspondiente certificación registral, emitida al respecto, expresamente se manifiesta que la hipoteca constituida sobre la finca objeto del aludido procedimiento judicial sumario en que éste se basa se encontraba vigente y sin cancelar, y sin que, a fines de entender cumplimentada esta exigencia, sea obstáculo el que la hipoteca en cuestión figure con inscripción a favor de la entidad 'Banca V., S. A.' y no nominalmente a favor de la entidad 'Banco V., S. A.', promotora del tan citado procedimiento judicial sumario,...

por lo que, en virtud de esa total adjudicación, en lo sucesivo será la expresada entidad bancaria adjudicataria quien ostente todos y cada uno de los derechos y obligaciones, incluso situaciones transitorias o de hecho, que pudieran corresponder a la repetida entidad adjudicante, por el título que fuere, y cuya cuestión, en cuanto se estime generante de cesión de la hipoteca que dio origen a la tan meritada entidad 'Banco V., S. A.', confiere a ésta facultad legitimadora para ejercitar a su amparo el procedimiento judicial sumario que autoriza el artículo 131 de ta Ley Hipotecaria , por causa del fenómeno jurídico de la subrogación de derechos, inherentes además a la cesión de la invocada- hipoteca...

SEGUNDO.- Tampoco es de acoger el motivo segundo, formulado al amparo del número 5.º del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , y 5-4.º de la Ley Orgánica del Poder Judicial, por alegada violación del principio de legalidad (constitucional y registral) contenido en el artículo 9.3 de la Constitución española y artículos 149, 18 , 20 y 30 de la Ley Hipotecaria y 244 del su Reglamento, en relación con el artículo 1.256 del Código Civil , porque si ciertamente la normativa contenida en los indicados preceptos de la Ley Hipotecaria y de su Reglamento aluden a la exigencia de inscripción en el Registro de la Propiedad del crédito hipotecario cedido, ello hay que entenderlo en sus efectos con relación a terceros, puesto que en esta materia el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario, sigue la orientación, y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia, sólo robustece el título inscrito frente a dichos terceros a los efectos de la fe pública registral y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo.

Tratándose de la cesión de créditos hipotecarios, como lo está poniendo de manifiesto el párrafo segundo del invocado artículo 149 de la Ley Hipotecaria cuando previene que 'el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' significativo, como tiene declarado la Resolución de 22 de diciembre de 1945, de que el hecho de que el demandante actuase en el procedimiento judicial como cesionario del crédito hipotecario, no le priva de la condición de titular favorecido por la inscripción frente al demandado, aunque la cesión haya sido inscrita frente al demandado en fecha posterior, ya que el cesionario se subroga en todos los derechos del acreedor cedente , y por tanto asume la posición jurídica del acreedor hipotecario anterior y preferente al demandado...

També, en aquesta mateixa línia podem esmentar la STS de data 23/11/1993 , que amb cita d'altres anteriors, estableix el següent:

'la omisión de los requisitos de forma establecidos en el art. 149 de la Ley Hipotecaria no da lugar a la nulidad, como ya declaró una antigua jurisprudencia ( Sentencia de 11 de mayo de 1905 ), reiterada en la Sentencia de 29 de junio de 1989 , expresiva de que 'el Ordenamiento jurídico español, tanto en el orden civil como en el hipotecario , sigue la orientación y consiguiente normativa, de que la inscripción es meramente declarativa, y en consecuencia sólo robustece el título inscrito frente a terceros a los efectos de la fe pública registral, y por ello la inscripción no tiene valor constitutivo tratándose de cesión de créditos hipotecarios , como lo está poniendo de manifiesto el párrafo tercero del invocado art. 149, cuando previene que el cesionario se subrogará en todos los derechos del cedente' de donde se sigue el fracaso del motivo'.

CINQUÈ.Sobre la base d'aquesta doctrina del Tribunal Suprem moltes Audiències reconeixen legitimació activa a les entitats que han succeït a la financera que havia subscrit el préstec, malgrat que no hagin inscrit aquesta transmissió del crèdit en el Registre de la Propietat.

Adopten aquest criteri, entre altres, les sentències de la Secció Primera de l'Audiència de Càceres de 5 de febrer de 2.013 , de la Secció Segona de l'Audiència de Madrid de 11 de gener de 2.013 , de la Secció Sisena de la d'Alacant de 12 de juliol de 2.012 , de la de la Secció Divuitena de la de Madrid de 23 de gener de 2.012 .

SISÈ.El criteri clarament majoritari entre les Audiències parteix de la base de traçar una distinció entre les cessions particulars de préstecs o crèdits i la universal.

Segons aquest sector majoritari, només a la primera li resultarà d'aplicació el que disposa l' article 149 de la Llei hipotecària i l' article 1.526 del Codi civil .

A la segona, li resulta aplicable la llei 3/2.009, de 9 d'abril, sobre modificacions estructurals de les societats mercantils, que preveu una forma de successió universal entre aquestes, com és la cessió global.

Aquesta cessió pot significar la desaparició de la societat cedent, si transmet la totalitat del seu patrimoni, o no, si només en transmet una part prèviament segregada, la qual forma una unitat econòmica. En ambdós casos s'ha d'entendre que s'ha produït una cessió universal.

En aquest sentit s'han pronunciat també, entre altres moltes, les interlocutòries de la Secció Vuitena de l'Audiència de Madrid, de 21 d'octubre de 2.016, la de la Secció Dotzena de la mateixa Audiència de 22 de setembre de 2.016, la de 27 de setembre de 2.016 de la Secció Primera de la de Girona, o la de la Secció Dissetena de la de Barcelona, de 25 de febrer de 2.016.

La identitat absoluta que existeix entre els casos que acabem de transcriure i el que ara estudiem fa que la decisió sobre la legitimació activa de la demandant per promoure l'execució hipotecària sigui exactament la mateixa, el que implica la desestimació d'aquest motiu del recurs.

Notificació del saldo deutor.

SETÈ.L' article 585.2 de la LEC fa aplicable al procediment d'execució hipotecària el requisit de notificar el saldo deutor exigible al demandat abans d'instar l'execució, sense que imposi cap manera específica de fer-ho ni el desglossament dels conceptes que el configuren.

En el nostre cas aquesta notificació es va fer, com ho demostren els documents que s'adjunten a la demanda, el que fa que aquest motiu del recurs també quedi abocat a la seva desestimació.

Identificació en la demanda dels càlculs fets.

VUITÈ.La demanda especifica d'una manera clara quines són les quantitats que reclama per cada concepte i en el cas dels interessos a quin tipus han estat calculats.

Per altra banda ha presentat, d'acord amb el que exigeix l' article 573. 1. 1 de la LEC , l'extracte de les operacions derivades del contracte de préstec que afecten a la determinació de la quantitat reclamada.

Per tot això, arribem a la conclusió que les operacions matemàtiques fetes queden clares, fins el punt que han estat corroborades per un fedatari públic i que ni tan sols han estat impugnades per la part executada.

Interès moratori.

NOVÈ.La interlocutòria de primera instància no ha entrat a valorar si la clàusula d'interessos moratoris prevista en el contracte és abusiva.

El recurs no impugna la resolució esmentada respecte d'aquesta qüestió.

Ara bé, convé recordar que d'una manera reiterada hem argumentat que els tribunals han d'apreciar d'ofici el caràcter abusiu d'una clàusula sobre interessos de demora en els contractes celebrats entre un professional i un consumidor, encara que aquest no ho hagués al legat.

En aquest sentit, per exemple, les interlocutòries de 14 d'octubre de 2.016, 9 de setembre de 2.015, 5 de novembre, 30 de setembre i 23 de juliol de 2.014, i 25 de setembre de 2.013, entre altres moltes.

Aquest criteri ha estat refermat pel de les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de juny de 2.012 , 14 de març de 2.013 i 17 de juliol de 2.014 .

Per tant, la determinació de si la clàusula que fixava els interessos moratoris és o no abusiva esdevé indispensable.

DESÈ.El contracte de préstec amb garantia hipotecària que vincula a les parts fixava un tipus d'interès de demora quatre punts per damunt de l'interès retributiu o ordinari aplicable en cada moment.

De manera reiterada aquesta Audiència venia considerant nul les per abusives les clàusules relatives als interessos de demora quan fixaven un interès superior 2'5 vegades el tipus d'interès legal dels diners.

Actualment el Tribunal Suprem s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió i ha fixat el límit a partir del qual s'ha de considerar nul la la clàusula d'interessos moratoris en funció de la diferència que determinin entre aquest interès i el retributiu o ordinari.

Les seves sentències de 22 d'abril , 7 i 8 de setembre de 2.015 van establir doctrina respecte dels préstecs personals o sense garantia hipotecaria. Les sentències de 23 de desembre de 2.015 , de 18 de febrer i 3 de juny de 2.016 han considerat aplicable aquest criteri també als préstecs amb garantia hipotecària.

La darrera de les resolucions citades argumenta::

'En la sentencia 265/2015, de 22 de abril , razonamos por qué la cláusula de intereses de demora es susceptible de control de contenido de abusividad (si, en contra de las exigencias de la buena fe y en perjuicio del consumidor y usuario, causa un desequilibrio importante de los derechos y obligaciones de las partes que se deriven del contrato):

«La cláusula que establece el interés de demora no define el objeto principal del contrato ni la adecuación entre el precio y la prestación. Regula un elemento accesorio como es la indemnización a abonar por el prestatario en caso de retraso en el pago de las cuotas (en el caso enjuiciado, mediante la adición de diez puntos porcentuales al tipo de interés remuneratorio) y, como tal, no resulta afectada por la previsión del art. 4.2 de la Directiva, que solo prevé el control de transparencia sobre las cláusulas que definan el objeto principal del contrato o a la adecuación entre precio y retribución, por una parte, y los servicios o bienes que hayan de proporcionarse como contrapartida. Es más, tanto la Directiva como la Ley, actualmente el Texto Refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, prevén expresamente la abusividad de este tipo de cláusulas cuando existe una desproporción de la indemnización por incumplimiento del consumidor con el quebranto patrimonial efectivamente causado al profesional o empresario.»

También resulta de aplicación la argumentación que hacíamos en la citada sentencia 265/2015, de 22 de abril , sobre el sentido de la cláusula de intereses de demora, su finalidad indemnizatoria y disuasoria, y el límite que supone, cuando se contrata bajo condiciones generales de la contratación con consumidores, que esta indemnización no sea abusiva por ser desproporcionadamente alta:

«es admisible que una cláusula no negociada en un contrato celebrado con un consumidor establezca una indemnización de los daños y perjuicios causados por el incumplimiento del consumidor [...], y que tal cláusula tenga un cierto contenido disuasorio. Pero no es admisible, porque tiene la consideración legal de abusivo, que sea una indemnización 'desproporcionadamente alta'».

De tal forma que lo determinante, para saber en cada caso si es abusiva, es «el examen de esa proporcionalidad entre el incumplimiento del consumidor y la indemnización asociada al incumplimiento»...

»La Sala considera que el incremento de dos puntos porcentuales previsto en el art. 576 de la Ley de Enjuiciamiento Civil para la fijación del interés de mora procesal es el criterio legal más idóneo para fijar cuál es el interés de demora en los préstamos personales concertados con consumidores, que no suponga la imposición de una indemnización alta al consumidor que no cumpla con sus obligaciones. Se trata del criterio previsto para el interés de demora a devengar por la deuda judicialmente declarada y a cuyo pago se ha condenado al demandado. Tiene un ámbito de aplicación general, no ceñido a un campo concreto del Derecho sustantivo, evita que el interés de demora pueda ser inferior al remuneratorio, indemniza de un modo proporcionado los daños que sufre el demandante que ha vencido en el litigio por el retraso del condenado en el cumplimiento de la obligación judicialmente declarada, y asimismo contiene un factor disuasorio para que el condenado no demore en exceso el cumplimiento de la sentencia.

»La adición de un recargo superior a esos dos puntos porcentuales supondría un alejamiento injustificado de la mayoría de los índices o porcentajes de interés de demora que resultan de la aplicación de las normas nacionales a que se ha hecho referencia».

En este momento, si partimos del presupuesto condicionante de que el límite legal previsto en el art. 114.3 LH para los intereses de demora en préstamos hipotecarios destinados a la adquisición de la primera vivienda no sirve de criterio para el control de abusividad, y advertimos la conveniencia, por seguridad jurídica, de establecer un criterio objetivo, no encontramos razones para separarnos del adoptado en la sentencia 265/2015, de 22 de abril , para los préstamos personales.

Si bien, para justificar el diferencial de dos puntos respecto del interés remuneratorio, advertíamos que en el préstamo personal el interés remuneratorio habitualmente es mucho más elevado, en atención a la ausencia de garantía real, esta diferencia no justifica que variemos de criterio en el caso del préstamo hipotecario. Y de hecho, aunque referido a los efectos derivados de la nulidad de la cláusula de intereses de demora, ya advertíamos en las sentencias 705/2015, de 23 de diciembre , y 79/2016, de 18 de febrero , que «resultaría paradójico, cuando no motivo de agravio para los prestatarios hipotecarios sobre vivienda habitual, que se les aplicara un interés moratorio de carácter legal sumamente alto en relación con el interés remuneratorio usual».

Además, también en este caso, este criterio se acomoda mejor a la jurisprudencia de esta sala sobre los efectos de la declaración de nulidad de la cláusula de intereses moratorios declarados abusivos que, por afectar al incremento respecto del interés remuneratorio, no impide que se siga aplicando a la deuda el interés remuneratorio pactado...

En cuanto a los efectos de la declaración de nulidad de la cláusula de intereses de demora por su carácter abusivo, son los mismos que respecto de los préstamos personales establecimos en la Sentencia 265/2015, de 22 de abril , tal y como declaramos en las sentencias 705/2015, de 23 de diciembre , y 79/2016, de 18 de febrero ...

Por consiguiente [...], la consecuencia de la apreciación de la abusividad del interés de demora no debe ser [...] la moderación de dicho interés hasta un porcentaje que se considere aceptable (que sería lo que se ha dado en llamar 'reducción conservadora de la validez'), pero tampoco el cese en el devengo de cualquier interés, ni la aplicación de la norma de Derecho supletorio que prevé el devengo del interés legal. Es, simplemente, la supresión del incremento del tipo de interés que supone el interés de demora pactado, y la continuación del devengo del interés remuneratorio hasta que se produzca el reintegro de la suma prestada».

ONZÈ.Tot i que aquest criteri consolidat del Tribunal Suprem ha provocat certes crítiques i dubtes sobre la seva correcció jurídica, perquè es podria arribar a entendre que constitueix una integració d'una clàusula nul la prohibida per la normativa comunitària, el cert és que aquest tribunal queda obligat a aplicar la jurisprudència del Tribunal Suprem, independentment de la seva opinió sobre aquesta continuació de la meritació d'interessos retributius més enllà de la data del venciment anticipat del contracte.

En definitiva, l'aplicació d'aquest criteri al nostre cas aboca a l'estimació de la nul litat de la clàusula relativa a l'interès de demora inserida en el contracte, atès que preveu un increment de l'interès de demora respecte del retributiu superior a dos punts, el que comporta la seva nul litat.

D'acord amb la conseqüència jurídica que determina el Tribunal Suprem que s'ha de seguir de la declaració de nul litat de la clàusula examinada, és procedent no aplicar cap interès moratori i mantenir la meritació de l'interès retributiu pactat fins al total retorn de la quantitat manllevada.

Costes.

DOTZÈ.L'estimació parcial del recurs, derivada de l'estimació d'ofici de l'existència d'una clàusula abusiva en el contracte que ha fonamentat l'execució, comporta que de conformitat amb els articles 394.2 i 398.2 de la LEC , no imposem les costes de cap de les dues instàncies.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel lació presentat en nom de Julio contra la interlocutòria de primera instància.

Apreciem d'ofici el caràcter abusiu de la clàusula relativa als interessos de demora.

SEGON.No despatxem execució en concepte d'interessos moratoris.

Fins a la devolució total de la quantitat manllevada, es continuaran meritant els interessos retributius contractualment pactats, fent aplicació de les possibles variacions del tipus d'interès que preveu el contracte.

TERCER.No imposem les costes de cap de les dues instàncies.

Contra aquesta resolució no es pot presentar cap recurs.

Notifiqueu aquesta Interlocutòria a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest Rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeixen.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels magistrats esmentats, que signen a continuació.

DILIGÈNCIA.Seguidament s'acompleix el que han acordat els magistrats. En dono fe.