Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120188045739

Recurs d'apel·lació 655/2018 B

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida

Procediment d'origen: Judici verbal (250.2) (VRB) 193/2018

Part recurrent / Sol·licitant: Guillerma

Procurador/a: Mªjosé Altisent Camarasa

Advocat/ada: RAFAEL GONZALEZ TORRES

Part contra la qual s'interposa el recurs: Luz , Mateo

Procurador/a:

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 413/2019

Magistrat únic: Albert Montell Garcia

Lleida, 28 d'agost de 2019

Antecedentes

PRIMER. El 26 de setembre de 2018 es van rebre les actuacions de Judici verbal (250.2) (VRB) 193/2018, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Mª josé Altisent Camarasa en representació de Guillerma , contra Sentència - 29/05/2018 , la qual ha estat aclarida per Interlocutòria de data 5 de juny de 2018.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'F A L L O

Por todo lo expuesto,

ESTIMO PARCIALMENTE a demanda interpuesta por Guillerma representada por el/la procurador/a Sr/a. Altisent y asistida por el/la letrado/a Sr/a. González contra Mateo y Luz en rebeldía en las presentes actuaciones y por ello,

CONDENO a Mateo y Luz a pagar a Guillerma el importe de 738'67 euros más el interés legal desde la fecha de la demanda.

CADA PARTE pagará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad. '

Aquesta resolució ha esta aclarida per Interlocutòria de data 5 de juny de 2018, la qual diu literament:

[...] 'TERCERO - Por lo que se refiere a este caso debe aclararse la sentencia al haberse producido un error material y omisión de pronunciamiento, de modo se ha de añadir al fallo que la condena es SOLIDARIA.

Igualmente se ha de corregir el fallo en el sentido de que frente a esta sentencia CABE RECURSO DE APELACIÓN. Se acumulan varias acciones y para una rige el tipo de juicio por la materia pero para las otras no. No obstante y aras a la tutela judicial efectiva cabe estimar la procedencia del recurso de apelación.

No procede aclaración de conceptos ya que se han sumado rentas, consumos e IPC pero se ha descontado la fianza y calefacción, y se ha desestimado expresamente la indemnización por resolución y por daños.

En cuanto a los gastos judiciales cabe aclarar que no procede su inclusión puesto que rige el criterio del vencimiento con independencia de lo pactado en el contrato y por ello cada parte ha de satisfacer sus costas al estimarse parcialmente la demanda.

PARTE DISPOSITIVA

Por todo lo expuesto,

SE ESTIMA LA SOLICITUD DE ACLARACIÓN presentada por el/la Procurador/a Sr/a. Vila, en nombre y representación de la parte demandante y por ello se aclara la sentencia en el sentido expuesto en el fundamento de derecho tercero de esta resolución. '

TERCER. El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Fundamentos

PRIMER.- El recurs interposat per la demandant arrendadora planteja, en primer lloc, la nul·litat d'actuacions per un seguit d'infraccions processals causants d'indefensió que s'haurien comés a la mateixa sentència de primera instància. Els vicis denunciats, segons sosté la recorrent, produeixen la vulneració de tota una corrua de drets i principis processals. Els primers que haurien estat infringits estan tots ells relacionats amb la denúncia de la infracció de les normes sobre la càrrega de la prova, que haurien estat incorrectament aplicades pel Sr. Jutge de primera instància, així com la infracció de les normes reguladores de les presumpcions legals i judicials. Ara bé, la vulneració de les normes reguladores de la distribució de la càrrega de la prova i de la regla de judici determinant de a quina part litigant ha de perjudicar la falta de prova d'allò que hauria d'haver acreditat com a conseqüència de les primeres, així com de les normes sobre les presumpcions, certament que suposa la vulneració de normes adjectives, per bé que la conseqüència no és la declaració de nul·litat d'actuacions amb retroacció al moment on es cometen aquests vicis (la sentència), atès que aquesta conseqüència està reservada pels actes processals originadors de nul·litat d'actuacions ( arts. 465.4 , 225.3 i 227.1 de la LEC ). La seva subsanació escau per la via del recurs ordinari d'apel·lació ( arts. 459 i 465.3 de la LEC ), que és el mecanisme adient per corregir o subsanar els possibles errors i omissions comesos en la valoració de la prova que tinguin rellevància suficient i adequada com per provocar l'efecte revocatori de la resolució objecte de recurs.

SEGON.- Com a infracció processal causant de nul·litat d'actuacions també s'al·lega la comissió de vici d'incongruència omissiva. Ara bé, tal i com admet el propi apel·lant, aquest defecte processal va ser corregit a través de la interlocutòria d'aclariment de sentència de 5-6-18 . Es queixa l'apel·lant, però, de la manca de fonamentació d'aquesta resolució i, en efecte, s'ha de compartir, perquè és evident, que els raonaments que s'hi exposen no són gaire exhaustius. Ara bé, tot i que la fonamentació tant de la sentència de primer grau com de la interlocutòria d'aclariment sigui concisa pel que fa als raonaments fàctics i jurídics, no per això se li pot atribuir la infracció imputada per la part recorrent, de manca de fonamentació, atès que encara que succinta, existeix i és suficient per conèixer els motius que determinen els pronunciaments desestimatoris de part de les accions exercitades. És d'aplicació, doncs, la jurisprudència constitucional i del TS sobre l'exhaustivitat de la motivació de les resolucions judicials, i que fa: 'como destaca la Sentencia del Tribunal Constitucional 165/1.999, de 27 de septiembre , el mencionado derecho no faculta a las partes a exigir una argumentación jurídica exhaustiva, que alcance a todos los aspectos y perspectivas que puedan tener de la cuestión que se decide. La Sentencia 100/1.987, de 9 de julio , puso de relieve que el deber de motivar las resoluciones judiciales no exige del Juez o Tribunal una exhaustiva descripción del proceso intelectual que le ha llevado a resolver en un determinado sentido, ni le impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, ya que para su cumplimiento es suficiente que conste de modo razonablemente claro cuál ha sido el fundamento en derecho de la decisión adoptada, criterio de razonabilidad que ha de medirse caso por caso, en atención a la finalidad que con la motivación ha de lograrse, y que queda confiado al órgano jurisdiccional competente. La Sentencia 56/1.987, de 5 de junio , reitera, en fin, que lo determinante es que el interesado conozca las razones decisivas, el fundamento de las resoluciones que le afectan, en tanto que instrumentos necesarios para su posible impugnación o para saber en general qué remedios procesales puede utilizar, exigiendo su información' (vide SSTS de 1-7-11 , 21-9-11 , 7-11-11 i 2-11-2012 , entre moltes altres).

TERCER.- Directament vinculat amb l'anterior es troba l'al·legació sobre la incorrecta identificació de l'acció de rescabalament de danys i perjudicis, acumulada a l'acció principal de reclamació de rendes i quantitats assimilades. Que al Fonament de Dret Primer de la sentència de primer grau s'identifiqués només com acció de reclamació de danys causats a l'immoble llogat no obeeix més que a l'omissió de pronunciament anteriorment esmentada i que va ser subsanada amb la interlocutòria d'aclariment, on es pronuncia de forma expressa sobre la pretensió relativa a la reclamació de despeses judicials, per desestimar-la. Pel que fa a la també denunciada infracció de les fonts del dret, atès que la resolució d'instància es basa en sentències d'audiències provincials en lloc de fer-ho en la jurisprudència del Tribunal Suprem, només indicar que és obvi que només les sentències reiterades de la Sala Primera del TS, o les del seu Ple, tenen el valor de jurisprudència, però això no treu el valor que, de sempre, s'ha reconegut a les sentències de les Audiències sense arribar mai, però, a les del TS, fins el punt d'arribar a anomenar-la 'petita jurisprudència', com, de fet, admet implícitament l'apel·lant al seu escrit de recurs on fa un ampli recull de múltiples resolucions de diferents resolucions d'Audiències Provincials. Una altra cosa és que la doctrina del Tribunal Suprem hagi estat incorrectament aplicada o omesa, en el qual cas la via ordinària per rectificar-ho torna a ser el recurs d'apel·lació.

QUART.- Pel que fa a les qüestions de fons plantejades a l'escrit de recurs, en primer lloc, en base a la clàusula cinquena del contracte d'arrendament de 4-4-16, es reclamen 568,75 € per rescissió unilateral del contracte d'arrendament per part dels arrendataris, atès que establerta una durada contractual de tres anys, el van deixar el 17-1-18. Atès que el contracte d'arrendament es va subscriure l'any 2016 li és d'aplicació l' art. 11 de la LAU en la redacció donada per la Llei 4/2013 de 4 de juny, segons la qual: ''El arrendatario podrá desistir del contrato de arrendamiento, una vez que hayan transcurrido al menos seis meses, siempre que se lo comunique al arrendador con una antelación mínima de treinta días. Las partes podrán pactar en el contrato que, para el caso de desistimiento, deba el arrendatario indemnizar al arrendador con una cantidad equivalente a una mensualidad de la renta en vigor por cada año del contrato que reste por cumplir. Los períodos de tiempo inferiores al año darán lugar a la parte proporcional de la indemnización'. Aquest precepte estableix el dret de desistiment de l'arrendatari per la seva sola i exclusiva voluntat, sense necessitat d'al·legar causa. Del seu contingut resulta que l'arrendatari té dret a desistir del contracte sempre i quan hagi transcorregut els sis primers mesos de la seva durada, per a la qual cosa haurà de comunicar a l'arrendador la seva voluntat en el termini mínim de trenta dies d'antelació. El precepte, a més, permet que les parts puguin pactar que, en cas de produir-se el desistiment unilateral de l'arrendatari en temps i forma, aquest pugui pagar una indemnització. Es tracta, doncs, d'una facultat que queda al principi de la lliure autonomia de la voluntat dels contractants, de forma que poden pactar, o no, l'obligació d'indemnitzar en aquest cas. El que disposa l' art. 11 de forma imperativa és el contingut de la indemnització, que ha de ser d'una mensualitat de lloguer per cada any que quedi de vigència al contracte, i en la part proporcional pels períodes inferiors a un any. Aquest redacció de l ' art. 11 de la LAU és substancialment diferent a la seva redacció originària, que feia: 'En arrendamientos de duración pactada superior a cinco años, podrá el arrendatario desistir del contrato siempre que el mismo hubiere durado al menos cinco años y dé el correspondiente preaviso al arrendador con una antelación mínima de dos meses. Las partes podrán pactar en el contrato que, para el caso de desistimiento, deba el arrendatario indemnizar al arrendador con una cantidad equivalente a una mensualidad de la renta en vigor por cada año del contrato que reste de cumplir. Los períodos de tiempo inferiores al año darán lugar a la parte proporcional de la indemnización '. Com es pot comprovar, només permetia el desistiment unilateral un cop transcorregut el període de durada mínima legal de l'arrendament, que aleshores eren cinc anys. En canvi, amb la modificació de la Llei 4/13, s'amplia la facultat de desistiment de l'arrendatari a partir del sisè mes de vigència del contracte, encara que la seva durada mínima sigui de tres anys. El caràcter dispositiu de la indemnització a càrrec de l'arrendatari i l'ampliació del temps en el qual aquest pot desistir ja la indica l'Exposició de Motius de la Llei 4/13, quan estableix que es modifiquem 'los siguientes aspectos fundamentales: [...] La previsión de que el arrendatario pueda desistir del contrato en cualquier momento, una vez que hayan transcurrido al menos seis meses y lo comunique al arrendador con una antelación mínima de treinta días. Se reconoce la posibilidad de que las partes puedan pactar una indemnización para el caso de desistimiento'. Com es pot veure d'aquest darrer incís, la indemnització per cas de desistiment és una 'posibilidad' que 'las partes pueden pactar'. En el cas que ens ocupa, com indica la sentència de primera instància, a la clàusula cinquena no es va establir a favor de l'arrendador el dret a ser indemnitzat pel cas de desistiment. Fins i tot, es disposa que renuncia a ser indemnitzat en cas que l'arrendatari desisteixi abans dels sis mesos inicials de vigència del contracte d'arrendament, supòsit en el qual més que un cas de desistiment seria un incompliment contractual.

CINQUÈ.- La demandant reclama als arrendataris la quantitat de 179,08 € que ha hagut de gastar per reparar les làmpades del menjador (20 €); la botonera de l'inodor (22 €); l'aixeta de la banyera que s'ha hagut de canviar (98 €); i en siliconar l'inodor (8 €). El Sr. Jutge de primera instància desestima aquesta pretensió perquè entén que són danys que no han estat causats per dol o negligència dels arrendataris. Doncs bé, pel que fa a la regulació de les despeses de conservació i manteniment de l'habitatge llogat, l' art. 21 de la LAU disposa: 'El arrendador está obligado a realizar, sin derecho a elevar por ello la renta, todas las reparaciones que sean necesarias para conservar la vivienda en las condiciones de habitabilidad para servir al uso convenido, salvo cuando el deterioro de cuya reparación se trate sea imputable al arrendatario a tenor de lo dispuesto en los artículos 1.563 y 1.564 del Código Civil '. I al seu paràgraf quart afegeix: 'Las pequeñas reparaciones que exija el desgaste por el uso ordinario de la vivienda serán de cargo del arrendatario'. El contingut d'aquest precepte figura inclòs al contracte d'arrendament, a la seva clàusula onzena, que afegeix: 'Del mismo modo, será de cuenta de los Arrendatarios los gastos ocasionados por los desperfectos que se produzcan, ya sean cristales, cerraduras, puertas paredes, persianas y demás bienes de que disponga el inmueble; los gastos de conservación y reparación de instalaciones, electrodomésticos o cualquier otro aparato eléctrico, siempre y cuando todo ello sea como consecuencia del deterioro o uso ordinario, mientras dure la vigencia del contrato'. En conseqüència, les petites despeses que reclama l'arrendadora obeeixen a reparacions que, llevat de prova en contrari que no s'ha aportat, obeeixen al desgast o ús ordinari que l' art. 21.4 de la LAU estableix que són a càrrec de l'arrendatari. Per tant, escau estimar aquest motiu de recurs.

SISÈ.- Finalment, es reclama com a dany emergent i com a despesa judicial, els honoraris del lletrat de la demandant, establint al respecte la clàusula tretzena que: 'en caso de incumplimiento por parte de los arrendatarios, que conlleve la interposición de la correspodiente demanda civil o denuncia penal ante los juzgados, serán a cargo de los arrendatarios todos los gastos y costas judiciales y extrajudiciales que originen su incumplimiento, incluso honorarios de Letrado, Procurador, Peritos y demás profesionales que intervengan, anque su intervención no sea preceptiva'. Doncs bé, si s'examina la minuta del Sr. lletrat que es reclama a la demanda, per import de 605 €, la mateixa obeeix als següents conceptes: 'Elaboración de Demanda de juicio verbal ejercitando acumuladamente la acción de reclamación de rentas debidas y cantidades asimilables a la renta no abonadas tras la extinción del contrato de arrendamiento y acción de resarcimiento de daños y perjuicios e intereses, contra los arrendatarios deudores contra D. Mateo y Dª Luz , en reclamación del importe adeudado de 2.191,57 euros. Todo ello en atención al acuerdo alcanzado libremente entre cliente y letrado en fecha 12/2/2018, a tenor del art. 1255 del código Civil '. Com es pot comprovar, doncs, es tracta dels honoraris del Sr. Lletrat originats per la interposició de la demanda que dona origen a aquest procediment, per la qual cosa aquesta pretensió no pot ser estimada. Aquesta despesa forma part de les costes del procés per imperatiu de l' art. 241 de la LEC , que disposa: 'Salvo lo dispuesto en la Ley de Asistencia Jurídica Gratuita, cada parte pagará los gastos y costas del proceso causados a su instancia a medida que se vayan produciendo.

Se considerarán gastos del proceso aquellos desembolsos que tengan su origen directo e inmediato en la existencia de dicho proceso, y costas la parte de aquéllos que se refieran al pago de los siguientes conceptos:

1.º Honorarios de la defensa y de la representación técnica cuando sean preceptivas'.

I com a tals costes del procés es regeixen pel règim de l' art. 394 de la LEC que, en aquest cas, al ser l'estimació de la demanda parcial, el pronunciament de la sentència de primera instància és sense costes.

SETÈ.- L'estimació parcial del recurs interposat comporta que no escaigui efectuar condemna pel que fa a les costes causades amb el mateix ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimo, parcialment, el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Guillerma , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida, en procediment de judici verbal núm. 193/18, que revoco, parcialment, en el sentit que la quantitat que el Sr. Mateo i la Sra. Luz han de pagar, conjunta i solidàriament, a la Sra. Guillerma es la de 917,75 €. Confirmo la resta dels seus pronunciaments. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes de segona instancia.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ ).

Contra aquesta resolució no s'hi pot interposar cap recurs.

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.