Sentencia Administrativo Nº 113/2013, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 6, Rec 532/2011 de 22 de Abril de 2013

Encabezamiento

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6

de Barcelona

Ronda de la Universitat, 18, 5a planta

08007 Barcelona

Recurs núm.: PA 532/2011 C

Part actora: Alberto

Part demandada: DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

SENTÈNCIA NÚM. 113 /13

Barcelona, 22 d'abril de 2013

Margarita Cuscó Turell, magistrada jutgessa del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de Barcelona, he vist el recurs promogut per Alberto contra DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

Antecedentes

Primer. L'actora interposa el present recurs contenciós administratiu el 10 d'octubre de 2011 contra la desestimació presumpta de la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada pels danys soferts el dia 5 de setembre de 2009 , com a conseqüència de l'accident sofert degut a l'existència d'una taca d'oli. Segons l'actora, circulava amb la seva motocicleta per la via BP1503 pk 15,5 al seu pas per la localitat de Sant Cugat del Vallès quan va relliscar degut a una taca d'oli que hi havia a la calçada. Degut a la caiguda la motocicleta va patir uns danys i el recurrent unes lesions per la qual cosa sol·licita una indemnització de 1875,35 euros. Posteriorment el recurs va ser ampliat a la resolució expressa dictada en datada 9 d'octubre de 2012 que declara la manca de legitimació de la procuradora per actuar en nom i representació del recurrent i desestima la reclamació formulada.

Es segueix aquest recurs pels tràmits corresponents al procediment abreujat previstos a la Ley 29/1998, reguladora de la Jurisdicción Contencioso Administrativa.

Segon. Una vegada esmenats els defectes processals advertits d'ofici, el recurs va ésser admès a tràmit i s'assenyalà l'acte de la vista oral pel dia 18 d'abril de 2013 i s'ordenà reclamar l'expedient administratiu. Un cop rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest a les parts fins el dia anterior a l'acte del judici.

Tercer . En l'acte de la vista oral, el lletrat de la part actora s'afirma i ratifica en la seva demanda. El lletrat de l'Administració emet la seva contesta, plantejant dues causes d'inadmissibilitat del recurs i tot afirmant la conformitat a dret de l'actuació administrativa i s'oposa a l'estimació del recurs. A proposta de les parts hom va fixar la quantia del recurs en 1875,35 euros. Desprès de practicar-se la prova proposada i admesa amb el resultat que figura a les actuacions, els lletrats d'ambdues parts van exposar les seves conclusions, declarant-se les actuacions concluses i vistes per sentència.

Fundamentos

Primer.- Constitueix l'objecte d'aquestes actuacions la desestimació presumpta i expressa de 9 d'octubre de 2012 de la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada pels danys soferts el dia 5 de setembre de 2009, com a conseqüència de l'accident sofert degut a l'existència d'una taca d'oli.

Segon.- En la demanda, el lletrat de la part actora sol·licita que es declari la responsabilitat de l'administració demandada i se la condemni a indemnitzar a l'actora en la quantitat de 1875,35 euros, interessos i costes processals. L'anterior pretensió la fonamenta en el fet que a conseqüència del líquid lliscant que hi havia a la calçada la seva motocicleta va relliscar i va patir uns danys. Reclama a l'administració demandada pel fet d'ésser titular de la via publica i responsable del seu manteniment, neteja i conservació.

Tercer.- Per la seva banda, el lletrat de l'administració en l'acte de la vista va sol·licitar una sentència que declari la inadmissibilitat del recurs per manca de legitimació activa al no haver-se acreditat la titularitat del vehicle i per manca de representació del procurador i subsidiàriament, desestimatòria de la demanda tot negant el nexe de causalitat

Quart.- D'entrada convé resoldre les causes d'inadmissibilitat del recurs plantejades per la demandada. Per una banda al·lega manca de legitimació activa pel fet que el recurrent no ha acreditat ser el propietari del vehicle i per l'altra manca de representació de la procuradora en via administrativa.

En aquest punt cal tenir en compte que l'administració demandada va resoldre en via administrativa la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada pel recurrent en el sentit de desestimar les pretensions formulades per la qual cosa si va entrar a resoldre el fons de l'assumpte sense considerar que existia manca de legitimació activa del recurrent no pot, en via contenciós administrativa, anar contra els seus propis actes i pretendre una declaració d'inadmissibilitat del recurs per aquest motiu. Així mateix, ates que en via jurisdiccional ha quedat acreditada la representació processal mitjançant designa apud actano és procedent declarar la inadmissibilitat del present recurs pel fet que en via administrativa no s'acredités dita representació, quan l'administració si bé va declarar la inadmissibilitat de la reclamació va procedir tot seguit a desestimar-la. Ultra l'anterior, el caràcter revisor de la jurisdicció imposa admetre aquest recurs jurisdiccional i entrar a resoldre el fons de l'assumpte.

Cinquè .- Per l'adequada resolució de les pretensions de les parts en aquest procés és necessari, en primer lloc, fixar el marc normatiu de la responsabilitat patrimonial extracontractual de les Administracions Públiques. En segon lloc, determinar la concurrència o no en el present cas dels requisits necessaris per declarar la responsabilitat patrimonial de l'administració demandada.

En aquesta línia, cal tenir en compte que a partir del principi de responsabilitat dels poders públics constitucionalment reconegut a l' article 9.3, com element expressiu dels valors superiors de l'ordenament jurídic propugnats per l'Estat social i democràtic de dret, el particular sistema de responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques té el seu fonament en l ' article 106.2 de la Constitució , que assenyala: ' Los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos'.

Aquest pronunciament de caràcter general va ser concretat per l' article 40 de la Ley de Régimen Jurídico de la Administración del Estado i posteriorment pels números 1 i 2 de l'article 139 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común ,i pel Real Decreto 429/1993, de 26 de marzo, por el que se aprueba el Reglamento de los procedimientos en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas.

De l'esmentat article 139 es desprèn un règim de responsabilitat patrimonial segons el qual l'administració respon dels danys causats als ciutadans com a conseqüència de qualsevol lesió sempre que es donin les circumstàncies següents:

- Que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics (article 139)

- Que el dany sigui efectiu, econòmicament avaluable i individualitzat en relació a una persona o grup de persones (article 139)

- Que el ciutadà afectat no tingui el deure jurídic de suportar el dany (article 141).

- Que no hi hagi força major (article 139)

- Que els fets no s'hagin pogut preveure o evitar segons l'estat dels coneixements o de la ciència o de la tècnica existents en el moment de producció dels danys ( article 141, en la redacció introduïda per la Llei 4/99 ).

- En darrer terme, cal que la reclamació s'interposi dins del termini legalment establert ( STS de 3 d'octubre de 2000 ).

La mera existència de les anteriors circumstàncies és determinat de la responsabilitat patrimonial de l'administració. Una responsabilitat configurada de forma objectiva -com a conseqüència de la mera existència d'un nexe causal entre el dany produït i l'acció o omissió administrativa- amb independència de la existència d'una culpa o negligència que es allò característic de la responsabilitat extracontractual de dret privat. Així l'element determinant de la responsabilitat és la relació de causalitat entre la lesió en sentit tècnic i el títol d'imputació, és a dir, el nexe causal entre el funcionament del servei públic i el dany o lesió produïts de tal manera que la lesió sigui conseqüència del funcionament del servei i no existeixin causes d'exoneració de la responsabilitat administrativa com la culpa de la pròpia víctima, la conducta de terceres persones o la força major.

Resulta d'això que encara que la jurisprudència del Tribunal Suprem té una concepció de la responsabilitat patrimonial com purament objectiva o de resultat, i que l'única qüestió rellevant i exigible és que sigui conseqüència del funcionament de l'administració, cal que concorri una relació de causa a efecte entre l'actuació administrativa i el dany invocat; doncs com assenyala la sentència del Tribunal Suprem de 13 de novembre de 1997 'aun cuando la responsabilidad de la Administración ha sido calificada por la jurisprudencia de esta Sala como un supuesto de responsabilidad objetiva, no lo es menos que ello no convierte a la Administración en un responsable de todos los resultados lesivos que puedan producirse por el simple uso de instalaciones públicas, sino que, como antes señalamos, es necesario que esos daños sean consecuencia directa e inmediata del funcionamiento normal o anormal de aquélla.'

Així mateix, la sentència del Tribunal Suprem de 14 d'octubre de 2003 assenyala: ' la prestación por la Administración de un determinado servicio público y la titularidad por parte de aquella de la infraestructura material para su prestación no implica que el vigente sistema de responsabilidad patrimonial objetiva de las Administraciones Públicas, convierta a éstas, en aseguradoras universales de todos los riesgos, con el fin de prevenir cualquier eventualidad desfavorable o dañosa para los administrados que pueda producirse con independencia del actuar administrativo, porque de lo contrario, como pretende el recurrente, se transformaría aquél en un sistema providencialista no contemplado en nuestro ordenamiento Jurídico.'

Sisè.- Pel que fa la càrrega de la prova correspon inicialment a qui reclama, d'acord amb la regla establerta tradicionalment a l' article 1214 del Codi Civil , i ara a l' article 217.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil, de forma que quan es planteja el compliment d'una obligació per part d'altri -en aquest cas l'obligació de respondre dels danys causats- ' el litigante que reclame dicho cumplimiento debe acreditar los hechos constitutivos de su pretensión y los necesarios para el nacimiento de la acción ejercitada y la parte oponente ha de establecer los elementos obstativos de la misma' ( STS 3ª sec. 7ª, 20-04-1999 ). Aquest principi es tradueix en l'àmbit de la responsabilitat patrimonial en el fet que la càrrega de la prova correspon inicialment a qui planteja la reclamació. En aquest sentit s'expressa el Tribunal Superior de Justícia del País Basc en la sentència d'11 de novembre de 1999: ' es a la parte demandante a quien corresponde, en principio, la carga de la prueba sobre las cuestiones de hecho determinantes de la existencia, de la antijuridicidad, del alcance y de la valoración económica de la lesión, así como del substrato fáctico de la relación de causalidad que permita la imputación de la responsabilidad a la Administración.'

En canvi, que la càrrega de provar que la inicial imputació del dany al servei públic excedeix els estàndards exigibles correspon a l'Administració en expressió del principi de facilitat probatòria ( TC 2ª, S 17-01-1994, núm. 7/1994 ) i del principi general 'semper necesitas probandi incumbit illi qui agit', deduïble del article 217.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil. Dit en termes de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de 8 de juny de 2000, (EDJ 2000/30951), ' es a la parte demandante a quien corresponde, en principio, la carga de la prueba sobre las cuestiones de hecho determinantes de la existencia, de la antijuridicidad, del alcance y de la valoración económica de la lesión, así como del substrato fáctico de la relación de causalidad que permita la imputación de la responsabilidad a la Administración. En tanto que, en el caso de ser controvertido, le corresponde a la Administración la acreditación de las circunstancias de hecho que definan el estándar de rendimiento ofrecido por el servicio público para evitar las situaciones de riesgo de lesión patrimonial; y, también, le corresponde la carga de probar la concurrencia de acontecimientos que producen la ruptura del nexo causal, no siendo exigible de la parte reclamante ni demostrar que la Administración que causó el daño procedió con negligencia, ni probar que quien padeció el perjuicio actuó con prudencia ( sentencias de la Sala Tercera (6ª) del Tribunal Supremo de 9 de marzo y 28 de octubre de 1998 ).'

Setè.- Tenint en compte el contingut dels fonaments jurídics anteriors i de la prova practicada es desprèn que l'actor va patir un accident que va ser causat per la presència d'una taca d'oli la calçada. Ara bé, aquesta taca provenia, a manca de prova en contra, d'un vessament realitzat per un altre vehicle o per un tercer, de forma que la causa de l'accident ha de ser imputada en primer terme al responsable del vessament de l'oli.

Cal admetre responsabilitat de l'administració titular de la via quan es pot constatar un retràs no raonable en la retirada del líquid lliscant o en la neteja de la via pública, però no quan l'accident es produeix sense donar temps raonable a l'Administració a resoldre el problema. En aquest sentit consta a les actuacions informe del servei de Carreteres que assenyala que la BP 1503 és una carretera convencional objecte de recorreguts periòdics de vigilància, i s'acrediten els recorreguts més popers al dia del sinistre, concretament el dia abans (4 de setembre de 2009) i el dia 8 de setembre de 2009 i no consta que l'equip informés prèviament de la presència de cap taca d'oli en l'indret en què es produí la incidència. Per tant, si no es van produir incidents anteriors es pot deduir que la taca feia pocs estona que estava a la via i la demandada no va tenir coneixement de la seva existència fins el moment de l'accident d'autes.

Alhora consta les actuacions que el Centre de Control de Carreteres de Vic va avisar a les 11.50 hores de l'accident a les brigades adscrites al Parc de Conservació de Sabadell que van actuar en aquesta carretereta en una operació de neteja de calçada per taca d'oli el dia 5 de setembre de 2009 a les 12.45 hores i a les 14.30 hores quedava finalitzada la incidència per la qual cosa l'administració va actuar amb rapidesa.

Per tot això, no es pot concloure que hi hagi una responsabilitat de l'Administració demandada en no reaccionar amb immediatesa, ja que no seria raonable exigir a l'administració un deure de manteniment de les vies públiques que comporti una reacció immediata a qualsevol vessament que es produeixi en la via pública ni tampoc que assumeixi sense més les responsabilitats o els riscos que generen els altres usuaris de la via. En definitiva, no es pot atribuir a l'administració el deure de reaccionar de forma immediata davant de qualsevol incident ( STS 11-2-1987 ).

Consegüentment, i ateses les circumstàncies cal entendre que la responsabilitat en el vessament de l'oli que va provocar l'accident de referència resulta exclusivament imputable al vehicle que va provocar el vessament i, en cas que aquest fos desconegut, la responsabilitat pertoca en substitució al Consorci de Compensació d'Assegurances en els termes de l' article 11.1.a/ de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança de la circulació de vehicles a motor aprovat per Real Decret Legislatiu 8/2004, de 29 d'octubre , però en cap cas a l'administració titular de la via pública afectada ja que no es pot considerar que sigui responsabilitat del servei púbic en qüestió el manteniment impecable de la mateixa minut a minut.

En conseqüència procedeix desestimar el recurs interposat sense necessitat d'un pronunciament sobre els danys i les lesions al·legades.

Vuité. - No s'aprecien en aquest cas les especials circumstàncies de l' article 139 de la llei jurisdiccional per imposar les costes processals.

Atesos els fonaments esmentats,

Fallo

He resolt desestimar el recurs presentat per Alberto contra DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT, sense imposició de costes.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que no es pot interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb el que preveu l' article 81 de la Llei jurisdiccional .

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.

La magistrada jutgessa

PUBLICACIÓ.Faig constar que avui la magistrada jutgessa ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.