Sentencia Administrativo Nº 149/2014, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 6, Rec 466/2012 de 18 de Junio de 2014

Encabezamiento

Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6

de Barcelona

Recurs núm.: PA 466/12 B

Part actora: Carlos Jesús

Part demandada: AJUNTAMENT DE VILANOVA I LA GELTRÚ

SENTÈNCIA Nº 149/14

Barcelona, 18 de juny de 2014

Margarita Cuscó Turell, Magistrada jutge del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 6 de la Província de Barcelona, he vist el recurs promogut per D. Carlos Jesús contra AJUNTAMEN DE VILANOVA I LA GELTRÚ.

Antecedentes

Primer. L'actora interposa el present recurs contenciós administratiu el 19 de novembre de 2012 contra la resolució de 30 de maig de 2012 de desestimació del recurs de reposició interposat contra la desestimació de la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada pel recurrent pels danys patits al seu vehicle mentre circulava el dia 14-5-2011 per l'Av. Rocacrespa com a conseqüència del desplaçament d'una tapa de claveguera degut a les pluges.

En atenció a la quantia es segueix pels tràmits corresponents al procediment abreujat previstos a la Ley 29/1998, reguladora de la Jurisdicción Contencioso Administrativa.

Segon. El recurs va ésser admès a tràmit i s'assenyalà l'acte del judici pel dia 12 de juny de 2014 i s'ordenà reclamar l'expedient administratiu. Un cop rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest a les parts fins el dia anterior a l'acte del judici.

Tercer . En l'acte de la vista oral, el lletrat de la part actora s'afirmà i ratificà en la seva demanda. El lletrat de l'Administració va emetre la seva contesta, afirmant la conformitat a dret de l'actuació administrativa i s'oposà a l'estimació del recurs. Es fixa la quantia del present procediment en 7511,50 euros. Desprès de practicada la prova proposada i admesa amb el resultat que figura a les actuacions, els lletrats d'ambdues parts van exposar les seves conclusions, declarant-se les actuacions concluses i vistes per sentència.

Fundamentos

Primer.- Constitueix l'objecte d'aquestes actuacions la resolució de 30 de maig de 2012 de desestimació del recurs de reposició interposat contra la desestimació de la reclamació de responsabilitat patrimonial formulada pel recurrent pels danys patits al seu vehicle mentre circulava el dia 14-5-2011 per l'Av. Rocacrespa com a conseqüència del desplaçament d'una tapa de claveguera degut a les pluges.

Segon.- En la demanda, el lletrat de la part actora sol·licita que es declari la responsabilitat de l'administració demandada i se la condemni a indemnitzar a l'actora en la quantitat de 7511,50 euros, més els interessos legals i les costes. L'anterior pretensió la fonamenta en el deficient manteniment del sistema de clavegueram i la seva insuficiència, motiu pel qual degut a les pluges la tapa va sortir del seu emplaçament. Reclama a l'administració demandada pel fet d'ésser responsable del servei de clavegueram i d'assegurar-ne el seu manteniment.

Tercer.- Per la seva banda, el lletrat de l'administració en l'acte de la vista va sol·licitar una sentència desestimatòria de la demanda al·legant una situació de força major degut a les fortes pluges que van caure en mitja hora. I subsidiàriament planteja plus petició.

Quart.- Per l'adequada resolució de les pretensions de les parts en aquest procés és necessari, en primer lloc, fixar el marc normatiu de la responsabilitat patrimonial extracontractual de les Administracions Públiques. En segon lloc, determinar la concurrència o no en el present cas dels requisits necessaris per declarar la responsabilitat patrimonial de l'administració demandada.

En aquesta línia, cal tenir en compte que a partir del principi de responsabilitat dels poders públics constitucionalment reconegut a l' article 9.3, com element expressiu dels valors superiors de l'ordenament jurídic propugnats per l'Estat social i democràtic de dret, el particular sistema de responsabilitat patrimonial de les Administracions Públiques té el seu fonament en l ' article 106.2 de la Constitució , que assenyala: ' Los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos'. Pronunciament de caràcter general que va ser concretat per l' article 40 de la Ley de Régimen Jurídico de la Administración del Estado i posteriorment pels números 1 i 2 de l'article 139 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común ,i pel Real Decreto 429/1993, de 26 de marzo, por el que se aprueba el Reglamento de los procedimientos en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas.

De l'esmentat article 139 es desprèn que ' los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por las Administraciones Públicas correspondientes, de toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento anormalo anormal de los servicios públicos.

En todo caso, el daño alegado habrá de ser efectivo, evaluable económicamente e individualizado con relación a una persona o grupo de personas.'

D'acord amb aquestes normes i amb reiterada i constant doctrina jurisprudencial d'aquest ordre jurisdiccional contenciós administratiu (des de la positivització en el nostre ordenament jurídic administratiu del sistema de responsabilitat administrativa extracontractual amb els articles 121 i següents de la Ley de Expropiación Forzosa de 1954 i dels articles 40 i concordants de la posterior Ley de Régimen Jurídico de las Administración del Estado de 1957 ),els requisits que necessària i simultàniament han de concórrer per donar lloc al dret a ser indemnitzat a conseqüència de la responsabilitat patrimonial de l'Administració Pública són els següents:

1. L'existència i realitat d'un dany. Aquest dany per transformar-se d'un simple dany o perjudici en una autèntica lesió indemnitzable requereix, a la vegada, de:

- la concurrència simultània de tres circumstancies fàctiques:

a) certesa o efectivitat;

b) individualització amb relació a una persona o grup de persones; i c) possibilitat de ser avaluable econòmicament;

- l'antijuridicitat del dany, és a dir, que el particular no tingui el deure jurídic de suporta'l.

La jurisprudència entén per dany el que és cert, ja produït, no simplement possible, real, efectiu i avaluable econòmicament. Alhora el dany ha de ser individualitzable en relació a una persona o grup de persones, i antijurídic, de tal manera que si la persona té el deure jurídic de suportar la lesió, decau l'obligació d'indemnitzar.

2. La lesió antijurídica ha de ser imputable al funcionament normal o anormal dels serveis públics, en l'accepció més amplia d'aquest concepte que comprèn tant l'eventual responsabilitat per fets com per actes, lícits o il·lícits, així com per acció o per omissió o inactivitat administrativa.

Per la jurisprudència, el dany s'ha d'haver causat en virtut d'un acte emmarcat en la gestió pública, i és indiferent que la gestió del servei, això és, que el funcionament del servei públic, sigui normal o anormal, en tant que solament decau l'obligació d'indemnitzar en els supòsits de força major.

3. La relació de causalitat entre la lesió en sentit tècnic i el títol d'imputació, és a dir, el nexe causal entre el funcionament del servei públic i el dany o lesió produïts de tal manera que la lesió sigui conseqüència del funcionament del servei i no existeixin causes d'exoneració de la responsabilitat administrativa com la culpa de la pròpia víctima, la conducta de terceres persones o la força major.

Ha de concórrer un nexe causal entre l'activitat administrativa i el dany causat, assenyalant la STS de 6 d'octubre de 1998 que

'Aun cuando la jurisprudencia ha venido refiriéndose con carácter general a un carácter directo, inmediato y exclusivo para particularizar el nexo causal entre la actividad administrativa y el daño o lesión que debe concurrir para que pueda apreciarse responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas, no queda excluido que la expresada relación causal -especialmente en los supuestos de responsabilidad por funcionamiento anormal de los servicios públicos- pueda aparecer bajo formas mediatas, indirectas y concurrentes, circunstancia que puede dar lugar o no a una moderación de la responsabilidad.'

Resulta d'això que encara que la jurisprudència del Tribunal Suprem té una concepció de la responsabilitat patrimonial com purament objectiva o de resultat, i que l'única qüestió rellevant i exigible és que sigui conseqüència del funcionament de l'administració, cal que concorri una relació de causa a efecte entre l'actuació administrativa i el dany invocat; doncs com assenyala la sentència del Tribunal Suprem de 13 de novembre de 1997 :

'aun cuando la responsabilidad de la Administración ha sido calificada por la jurisprudencia de esta Sala como un supuesto de responsabilidad objetiva, no lo es menos que ello no convierte a la Administración en un responsable de todos los resultados lesivos que puedan producirse por el simple uso de instalaciones públicas, sino que, como antes señalamos, es necesario que esos daños sean consecuencia directa e inmediata del funcionamiento normal o anormal de aquélla.'

Així mateix, la sentència del Tribunal Suprem de 14 d'octubre de 2003 assenyala:

' la prestación por la Administración de un determinado servicio público y la titularidad por parte de aquella de la infraestructura material para su prestación no implica que el vigente sistema de responsabilidad patrimonial objetiva de las Administraciones Públicas, convierta a éstas, en aseguradoras universales de todos los riesgos, con el fin de prevenir cualquier eventualidad desfavorable o dañosa para los administrados que pueda producirse con independencia del actuar administrativo, porque de lo contrario, como pretende el recurrente, se transformaría aquél en un sistema providencialista no contemplado en nuestro ordenamiento Jurídico.'

4. En darrer terme, cal que la reclamació s'interposi dins del termini legalment establert ( STS de 3 d'octubre de 2000 ).

Cinquè.- Pel que fa la càrrega de la prova correspon inicialment a qui reclama, d'acord amb la regla establerta tradicionalment a l' article 1214 del Codi Civil , i ara a l' article 217.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil, de forma que quan es planteja el compliment d'una obligació per part d'altri -en aquest cas l'obligació de respondre dels danys causats- ' el litigante que reclame dicho cumplimiento debe acreditar los hechos constitutivos de su pretensión y los necesarios para el nacimiento de la acción ejercitada y la parte oponente ha de establecer los elementos obstativos de la misma' ( STS 3ª sec. 7ª, 20-04-1999 ). Aquest principi es tradueix en l'àmbit de la responsabilitat patrimonial en el fet que la càrrega de la prova correspon inicialment a qui planteja la reclamació. En aquest sentit s'expressa el Tribunal Superior de Justícia del País Basc en la sentència d'11 de novembre de 1999:

' es a la parte demandante a quien corresponde, en principio, la carga de la prueba sobre las cuestiones de hecho determinantes de la existencia, de la antijuridicidad, del alcance y de la valoración económica de la lesión, así como del substrato fáctico de la relación de causalidad que permita la imputación de la responsabilidad a la Administración.'

En canvi, que la càrrega de provar que la inicial imputació del dany al servei públic excedeix els estàndards exigibles correspon a l'Administració en expressió del principi de facilitat probatòria ( TC 2ª, S 17-01-1994, núm. 7/1994 ) i del principi general ' semper necesitas probandi incumbit illi qui agit',deduïble del article 217.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil. Dit en termes de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de 8 de juny de 2000,:

' es a la parte demandante a quien corresponde, en principio, la carga de la prueba sobre las cuestiones de hecho determinantes de la existencia, de la antijuridicidad, del alcance y de la valoración económica de la lesión, así como del substrato fáctico de la relación de causalidad que permita la imputación de la responsabilidad a la Administración. En tanto que, en el caso de ser controvertido, le corresponde a la Administración la acreditación de las circunstancias de hecho que definan el estándar de rendimiento ofrecido por el servicio público para evitar las situaciones de riesgo de lesión patrimonial; y, también, le corresponde la carga de probar la concurrencia de acontecimientos que producen la ruptura del nexo causal, no siendo exigible de la parte reclamante ni demostrar que la Administración que causó el daño procedió con negligencia, ni probar que quien padeció el perjuicio actuó con prudencia ( sentencias de la Sala Tercera (6ª) del Tribunal Supremo de 9 de marzo y 28 de octubre de 1998 ).'

Sisè.- Si traslladem els fonaments jurídics anteriors al cas que ens ocupa i admesa la realitat de l'accident i la seva causa ja que practicada prova testifical del conductor val a dir que l'administració no ha aportat cap prova, indici o argument versemblant que permeti qüestionar l'autenticitat dels fets denunciats pel recurrent.

Ara bé, no sempre qualsevol dany genera una responsabilitat patrimonial de l'administració i si bé, el plantejament tradicional de la responsabilitat extracontractual queda referit al funcionament normal o anormal dels serveis públics, el dany derivat d'un funcionament administratiu o relacionat amb qualsevol instal·lació o servei públic no sempre és imputable a l'Administració. En aquest sentit, certament no es pot demanar a l'administració una activitat consistent en mantenir de forma constant cadascuna de les instal·lacions i vies públiques que gestiona en un estat absolutament impecable. És per això que cal reconduir la idea de funcionament normal a uns estàndards de qualitat determinats que seran els estàndards exigibles pel ciutadà, i si la mateixa administració no fixa aquests estàndards, caldrà deduir-los de forma casuística a partir d'allò que sigui raonable i pressupostàriament sostenible. En allò que superi aquests estàndards és el ciutadà o l'usuari el que ha d'assumir els riscos inherents a les seves activitats -activitats que hom exerceix en règim de llibertat i sota la pròpia responsabilitat-. En aquest sentit la sentència del Tribunal Suprem de 27 de juliol de 2002 (secció 6ª, recurs nº 4012/98 ) considera en relació al nexe de causalitat que:

' una interpretación laxa del citado precepto hasta el extremo de convertir a las Administraciones Públicas en aseguradoras de todos los riesgos sociales, dada la amplitud de los servicios que prestan y de las competencias que ostentan, es la más perturbadora para una correcta realización y progresiva ampliación de tales servicios públicos, pues el principio de solidaridad de riesgos que late en el sistema de responsabilidad patrimonial de la Administración con el fin de lograr un mejor reparto de los beneficios y cargas sociales, puede verse frustrado con interpretaciones extensivas del requisito del nexo causal, aunque sea por razones tan atendibles jurídicamente como es la de evitar el desvalimiento de una persona que ha sufrido un grave quebranto en su salud, para lo que, sin embargo, no está concebido el instituto de la responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas si no concurren los requisitos para declararla y que debe tener amparo por otras vías no menos eficaces, y, en cualquier caso, más justas para paliar un problema siempre que no concurran todos los requisitos legalmente establecidos para que nazca dicha responsabilidad patrimonial por más que ésta sea objetiva o de resultado'.

Així mateix, en allò que es refereix a l'estat de les vies públiques i del servei de clavegueram, resulta exigible a l'administració un manteniment suficient en relació als usos que li són propis. Consegüentment, no resulta exigible una inversió inicial que asseguri el màxim estàndard de qualitat a totes i cadascuna de les vies públiques, ni tampoc es pot demanar una acció de manteniment que comporti l'esmena immediata de qualsevol perill derivat de les circumstàncies meteorològiques de cada moment. En aquest sentit, les incidències de la meteorologia en el servei de clavegueram i concretament en la correcta posició de les tapes que es troben a les vies públiques, poden ser inevitables i no previsibles i en aquest cas ens trobaríem en un supòsit de força major que exclouria la responsabilitat de l'administració.

L'existència de força major és excloent de responsabilitat patrimonial de l'administració per expressa disposició legal, i així ho ha recollit la jurisprudència ( sentències, per totes, de 20 de desembre de 2004 i 10 de febrer de 2005 ) aplicant estrictament el que disposen els seus preceptes reguladors. Ha declarat, no obstant això, que perquè es pugui apreciar la concurrència de força major, el succés ha de ser aliè al servei públic ( sentències de 10 de febrer 30 de setembre i 18 de desembre de 1995 , 6 de febrer de 1996 , 31 de juliol de 19 , 19 d'abril , 11 de maig , 19 i 21 de juny de 2001 , 1 de desembre de 2003 i 26 d'abril de 2004 , entre d'altres) .

És doctrina també consolidada la que declara que, per exonerar-se de la seva responsabilitat, l'administració ha d'acreditar l'existència de força major, recaient així la càrrega de provar-la sobre la mateixa administració ( sentències de 2 de febrer de 1998 , 6 de febrer de 1996 , entre d'altres).

En el cas que ens ocupa, resulta que el motiu pel qual la tapa de la claveguera es va desplaçar va ser per la pluja, (segons ambdues parts admeten) i d'acord amb l'informe del cap de sanejament que consta al foli 18 de l'expedient administratiu en el moment de l'accident la intensitat màxima instantània de pluja va ser de 288 mm/h a les 19:00 hores -quantitat que es considera torrencial al Manual d'estil d'interpretació de les informacions meteorològiques-. Així consta a l'informe esmentat i a la relació de les dades meteoròlogues recollides cada mitja hora que acompanya. Document quest darrer la qual autenticitat va ser impugnada a l'acte de la vista oral per la defensa lletrada de la part actora per no estar signat ni identificat el seu autor.

Ara bé es tracta d'un document que ja constava a l'expedient administratiu i que l'actora no va impugnar en la via administrativa (tot i haver presentat recurs de reposició) i que corrobora el que diu l'informe del cap de sanejament ; és a dir que no aporta res més del que es diu a l'esmentat informe, per la qual cosa aplicant les regles de la sana crítica se li ha d'atribuir valor probatori.

En aquest sentit, cal entendre que la intensitat de les pluges que van caure i en un espai relativament reduït de temps (30 minuts) perfectament podia provocar que la tapa de la claveguera es desplacés i sense que es pugui exigir , en aquest cas, de l'administració que doni una resposta immediata.

Per tant, ha d'afirmar-se que en el cas que ens ocupa no existeix una omissió del deure de conservació del servei de clavegueram sinó una situació de força major d'acord amb el concepte jurídic de força major que s'atribueix als aconteixements aliens a les previsions típiques de cada activitat i en ple respecte a la doctrina continguda a la sentència del Tribunal Suprem de 3 d'octubre de 1994 :

'El concepto jurídico de fuerza mayor - art 1105 CC - está reservado, tanto en la doctrina como en la jurisprudencia, a los acontecimientos ajenos a las previsiones típicas de cada actividad, o , como señala la sentencia de la antigua Sala 4ª del Tribunal Supremo de 3 de noviembre de 1988 , 'al suceso que esté fuera del circulo de actuación obligado, que no hubiera podido preverse o que previsto fuera inevitable, pero no aquellos eventos internos intrínsecos, ínsitos en el funcionamiento de los servicios públicos'.

Ultra l'anterior no s'ha d'oblidar que en aquestes condicions meteoròlogues el conductor hauria d'haver extremat les precaucions i adaptar la conducció a l'estat de la via donat que és un deure dels usuaris circular amb un marge de prudència suficient com per preveure els eventuals desperfectes de la calçada causats pel desgast i l'ús ordinari de la mateixa ( articles 9.2 , 11.2 i 19.1 de la Llei sobre Trànsit , Circulació de vehicles i seguretat Vial aprovada per Real Decret legislatiu 339/1990 i article 45 del Codi de la Circulació ). Dit d'una altra forma, el límit de velocitat exigible al conductor no és necessàriament el que s'estableix amb caràcter general per la via en qüestió, sinó el que exigeixi una conducció prudent atès l'estat de la calçada.

En definitiva, no es pot imputar la responsabilitat dels danys soferts al vehicle a l'administració demandada i per tant es procedent desestimar aquest recurs, sense necessitat de resoldre la resta de qüestions plantejades.

Setè .- A tenor dels articles 68.2 i 139.1 de la vigent llei jurisdiccional , modificat aquest últim per la Llei 37/2011, de 10 d'octubre, de mesures d'agilització processal, les costes processals s'imposaran en primera o única instància a la part que hagi vist rebutjades totes les seves pretensions en la sentència o en la resolució del recurs o de l'incident, excepte que s'apreciï i així es raoni, que el cas presentava series dubtes de fet o de dret.

En aquest cas es considera que, certament, el supòsit presentava series dubtes de dret, la qual cosa justifica la no imposició de les costes tot i la integra desestimació de la demanda

Atesos els fonaments esmentats,

Fallo

He resolt :Desestimar el recurs contenciós administratiu presentat per D. Carlos Jesús contra AJUNTAMENT DE VILANOVA I LA GELTRÚ, sense imposició de les costes processals.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, amb l'advertiment que no es pot interposar recurs ordinari d'apel·lació en contra, d'acord amb el que preveu l' article 81 de la Llei jurisdiccional .

Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.

La magistrada jutgessa

PUBLICACIÓ.Faig constar que avui la magistrada jutgessa ha llegit i publicat aquesta sentència en audiència pública. En dono fe.