Sentencia Civil 180/2023 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 14, Rec. 524/2021 de 16 de marzo del 2023

Primer. BREU HISTÒRIA DEL PLET. EL PACIENT. Camilo, nascut l'any mil nou-cents quaranta-sis, patia la malaltia d'Steinert, una forma de distròfia muscular mio-tònica. Als quaranta-cinc anys, es van produir els símptomes inicials d'aquesta malaltia (turpitud a les mans, i anomalies en caminar) Als cinquanta-set, ja n'hi va haver de més importants (cataractes precoces, hipersòmnia diürna per hipoventilació nocturna -era roncador-, bloqueig auriculoventricular de primer grau, trastorn de la personalitat amb estigmes depressius importants i atròfia muscular, disfàgia, amb episodis d'ennuegament amb líquids i sòlids, etc.) Entretant, havia patit un traumatisme toràcic, i tenia antecedents, també, de malaltia respiratòria crònica. En resum, era una persona que depenia, per a les activitats bàsiques de la vida diària, de l'auxili de tercers (Li calia ajut per vestir-se, per bé que menjava sol i podia sortir, també, sol. Reconeixia els seus familiars, amb els quals podia entaular una conversa senzilla, i tenia dificultats de mobilitat, de manera que es desplaçava amb caminador, però anava a piscina tres o quatre cops per setmana)

Segon. EL TRACTAMENT. El dos de juny de dos mil catorze, en ocasió d'una caiguda casual, Camilo, que tenia ja seixanta-set anys, es va trencar el turmell dret (doble fractura mal·leolar), i va ingressar a l'Hospital de la Vall d'Hebron- El dia quatre de juny, li van començar a administrar analgèsics amb opiacis. La nit del quatre al cinc de juny, i com que el pacient estava desorientat i agitat, van avisar el metge de guàrdia, que va prescriure, com a calmant, l'administració d'un diazepam. Poc abans de la mitjanit del cinc al sis de juny, va patir un episodi de bronco-aspiració amb aturada càrdio-respiratòria. El van haver de recuperar amb reanimació càrdio-pulmonar. Un cop estable, el van ingressar a la unitat de cures intensives. En ocasió de la col·locació d'una sonda nasogàstrica, en van extreure, segons consta en una anotació del seu historial mèdic, trossos d'aliments. El divuit de juny, li van fer una traqueotomia. No va ser fins el deu de juliol que li van poder intervenir la fractura del mal·lèol dret. Abans, el tres de juliol, s'havia observat, en un cultiu de secrecions bronquials, una colonització per pseudomones aeruginoses. No va ser fins el disset de juliol que li van començar a administrar antibiòtics per combatre la infecció. El vint-i-tres de gener de dos mil quinze, després de diverses incidències, que inclouen, com a fites més remarcables, nous episodis d'infecció, la col·locació d'una gastrostomia per facilitar l'alimentació del pacient i la d'un marcapassos per als seus problemes de cor, va ser traslladat a un centre sociosanitari. Abans que hi tornés, el catorze de desembre, va haver d'ingressar dos cops més a l'hospital, per un recanvi de cànula i una altra parada càrdio-respiratòria. Després d'aquest periple, les seves aptituds funcionals havien minvat d'una manera molt significativa, fins el punt que necessitava una cadira de rodes per desplaçar-se, i, com a conseqüència de tot plegat, com és natural, el seu estat d'ànim havia empitjorat, també, de manera sensible.

Tercer. LA DEMANDA, LA SENTÈNCIA DE PRIMERA INSTÀNCIA, I EL RECURS D'APEL·LACIÓ. Sobre la base d'aquests fets, i en la convicció que havia estat víctima d'una mala praxi mèdica, que li havia causat diversos mals, i n'havia agreujats els que ja l'afectaven, Camilo va demandar la companyia que cobria la responsabilitat civil de l'Hospital que l'havia atès, perquè fos condemnada a pagar-li una indemnització pels danys i perjudicis que se n'havien derivat, de la mala praxi. Amb el suport d'un dictamen mèdic, hi feia constar fins a tres títols d'imputació de mala praxi: l'administració d'una medicació inadequada per a un malalt que patia una distròfia muscular mio-tònica, que havia propiciat l'espasme bronco-respiratori a què ens hem referit abans; la manca de cura en la preparació dels aliments que havia d'ingerir el pacient, amb problemes de deglució, que s'havia fet palesa amb la recuperació de trossos sencers d'aliments; i la demora en el tractament de la infecció hospitalària que havia sofert. Per reblar el clau, hi afegia que la mala praxi es podia desprendre sense més de la desproporció que hi havia entre el mal que havia justificat l'ingrés hospitalari, una fractura del turmell, i els mals que se n'havien derivat. En atenció a aquests criteris, que va considerar corroborats després de la valoració de la prova practicada en el plet que ha seguit la demanda que hem dit, la jutge que n'ha conegut en primera instància ha estimat de manera íntegra les pretensions de l'actor. La demandada i l'Institut Català de la Salut, que ha intervingut en aquest procediment com a coadjuvant, han interposat sengles recursos d'apel·lació contra la sentència de primera instància, en els quals discuteixen, en termes molt similars, tant els títols d'imputació de responsabilitat a què ens hem referit com la quantia en què s'han avaluat els danys i perjudicis que havia sofert el demandant.

Quart. SOBRE LA MALA PRAXI MÈDICA. PLANTEJAMENT. Les apel·lants coincideixen a afirmar que la praxi que es va observar en el tractament d' Camilo va ser correcta. Neguen que l'administració dels medicaments que hem dit abans afavorís l'aparició del bronco-espasme que va sofrir el pacient. Indiquen que, amb la dosi que es va administrar, no hi havia contraindicació per als malalts d'Steinert, i que, a més, en un medi hospitalari, podia comptar, en cas d'experimentar qualsevol contingència de risc, com així va passar, amb una competent i prompta assistència mèdica. Remarquen que, en qualsevol cas, no es pot establir un nexe causal entre l'administració de la medicació i el bronco- espasme, en vista del lapse temporal que hi ha entre les dues baules de la cadena. Sobretot, perquè, per l'afectació que tenen, en la malaltia d'Steinert, els músculs que intervenen en la deglució, es pot esdevenir un bronco-espasme com a conseqüència de l'empitjorament progressiu que genera la mateixa malaltia. Quant a l'anotació en què es fa constar la detecció de trossos d'aliments en ocasió que es fes servir una sonda nasogàstrica, no la consideren significativa. Si ens fixem en el diàmetre de l'aparell, i el caràcter poc precís de l'expressió que conté l'anotació suara al·ludida, no tenim prou dades com per assegurar que no s'havia observat la pauta prescrita quant a la necessitat de triturar bé els aliments que havia de rebre el pacient. A partir d'aquestes consideracions, conclouen que el mer fet que patís una infecció en el medi hospitalari no ha de comportar cap responsabilitat per als rectors de l'establiment, en no haver estat precedida de cap mala praxi. Quant al temps que va passar entre la detecció dels bacteris i l'administració d'antibiòtics, entenen que és una mesura prudent, atès que, abans de recórrer a un medicament d'aquest tipus, s'ha d'esperar fins que hi hagi signes d'infecció (remarquen, en aquest sentit, que no és el mateix colonització que infecció) No hi cap, tampoc, d'altra banda, segons el seu criteri, una deducció de responsabilitat basada en la desproporció que hi ha entre el mal que va justificar l'ingrés del pacient a l'hospital, el trencament de turmell, i el calvari que va haver de patir després, per la senzilla raó que tot té relació amb la greu afecció que patia d'abans. Impugnen, doncs, el pronunciament que, sobre la base del que les apel·lants consideren que és un error en la valoració de la prova, ha declarat l'existència d'una obligació de cobertura a càrrec de l'asseguradora demandada.

Cinquè. DECISIÓ DEL TRIBUNAL. No podem titllar de poc raonable, il·lògica o arbitrària una valoració que, a partir de la constatació que s'havien administrat a un pacient uns medicaments contraindicats per a la seva malaltia, conclou que hi ha un vincle causal entre aquest fet i l'esdeveniment d'un resultat que va posar de manifest el risc que es podia derivar, precisament, de la ingesta dels fàrmacs al·ludits. No podem acceptar el suggeriment de treure importància a aquest risc pel fet que, en un medi hospitalari, es pogués dispensar una ràpida atenció a l'afectat -com si contribuir a apagar el foc dispensés de responsabilitat el piròman- És natural pensar, en vista del resultat -i sense que això signifiqui que es dedueixi la responsabilitat del mer fet que s'hagi produït un determinat resultat, sinó que ens posa sobre la pista de la mala praxi precedent- que, si es va produir un dels mals que justificava la contraindicació, va ser, si més no en part, com a efecte dels medicaments en qüestió. Ni la dosi administrada ni el fet que el bronco-espasme sigui una contingència que s'associa amb la malaltia que patia invaliden el raonament precedent. Com diu la mateixa iudex a quo, no hi havia cap antecedent d'un episodi tan greu -és clar que sí que n'hi havia de contingències més lleus, relacionades amb la disfàgia, com s'encarreguen de destacar les apel·lants- però hi ha un salt qualitatiu que va més enllà del que podem qualificar com a fruit del progressiu empitjorament que s'associa amb la malaltia que afectava el pacient. Com deia el filòsof, natura non facit saltus. A partir d'aquí, podem discutir si la troballa dels trossos d'aliments té una significació més gran o més petita, o si, en comptes d'una demora en l'atenció de la infecció, el que hi ha hagut és una pauta prudent en l'administració dels antibiòtics. És cert, també, que hem de tenir cura de no caure en el parany de basar l'exigència de responsabilitats en l'esdeveniment d'un resultat desafortunat, o en el de prescindir, en la valoració dels fets, d'una visió completa de l'estat del pacient, que abasti no només l'accident que el va portar a l'hospital, sinó també la malaltia prèvia que limitava en bona mesura les seves aptituds funcionals. Però no podem negar que la contingència que es va derivar d'una mala pauta en l'administració de medicaments va desfermar un procés causal que va prolongar de forma molt significativa l'estada del pacient a l'hospital, va permetre que contragués infeccions nosocomials i el va conduir al significatiu deteriorament del seu estat de salut que va justificar la seva demanda. No cal que ho reiterem, perquè ho diem molt sovint: dins l'àmbit mèdic, la responsabilitat és de mitjans, i no de resultats. En qualsevol cas, però, l'exigència ha de ser màxima, perquè hi ha en joc un dels nostres béns més preuats: la salut. La més mínima manca de cura permet exigir la plena responsabilitat pel qualsevol mal que se'n derivi. Hem de ratificar doncs, el pronunciament que declara la responsabilitat de l'asseguradora demandada.

Sisè. SOBRE EL MARC DE REFERÈNCIA PER A L'AVALUACIÓ DELS DANYS I PERJUDICIS. Passem així a la segona part de la controvèrsia, que es refereix a l'avaluació pecuniària dels mals de la producció dels quals ha de respondre l'asseguradora demandada. En primer terme, s'ha discutit quin és el marc legal que s'havia de prendre com a referència. La jutge de primera instància ha observat que, encara que fora del seu estricte àmbit d'aplicació, limitat a l'avaluació dels danys derivats d'accidents de trànsit, el barem que acompanya la Llei sobre Responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor no sigui vinculant, pot ser una referència molt vàlida, per la seva combinació d'exhaustivitat i precisió. Hi estem d'acord. En la mateixa línia, la iudex a quo justifica que es prengui en consideració, si s'escau, el barem que es va publicar amb la reforma derivada de la Llei 35/15, de vint-i-dos de setembre, en la mesura que ha de ser considerat com a millora de l'instrument de valoració anterior. Segons el criteri d'aquest Tribunal, l'encerta un altre cop. No ens trobem davant d'una aplicació retroactiva d'una llei, perquè el cas que ens ocupa no entra dins l'àmbit en què la norma que diem es vinculant. L'assumpte no cau, doncs, dins del supòsit de fet de la Disposició Transitòria de la mateixa Llei 35/15, de vint-i-dos de setembre. En acabat, no es tracta d'aplicar un règim legal vinculant, sinó de prendre com a referència, per fer una estimació que té un component indubtable d'equitat, i només a l'efecte de definir de manera més precisa, quan calgui, alguns conceptes, i de fer servir regles orientatives més depurades, un instrument de valoració del dolor. Com més ben calibrat sigui aquest instrument, millor. En podríem tenir dubtes, de l'oportunitat de la seva presa en consideració, si, en haver-se entaulat la discussió abans d'acudir als tribunals, la irrupció d'elements de valoració no tinguts en compte abans pogués trencar els límits amb què les mateixes parts haguessin emmarcat el debat. Això, però, tampoc s'ha esdevingut. Dit això, hem de donar la raó a les apel·lants quan manifesten que, un cop s'ha afirmat que es prendrà com a referència un determinat barem, no resulta procedent ometre l'observança d'alguns dels seus principis bàsics. Més endavant, precisarem, quan calgui, quina significació ha de tenir aquest criteri en la resolució del cas.

Setè. SOBRE L'EXISTÈNCIA PRECEDENT D'UNA MALALTIA GREU. En la sentència impugnada, hi diu que, amb independència del seu estat de salut precedent, la víctima d'una mala praxi ha de rebre la mateixa protecció legal. Entén, per tant, la jutge de primera instància, que l'avaluació del dany corporal del lesionat no havia de prendre com a punt de partida el seu estat de salut precedent, perquè, aleshores, es vulneraria el principi d'igualtat davant la Llei. No és aquest principi, però, el que discuteixen els apel·lants, sinó la manera en què ha estat aplicat, sense cap matís, en aquest cas. És cert que, des d'un punt de vist moral, totes les vides valen el mateix. El fet que una persona tingui una constitució més robusta i una altra una de més feble no significa que els perjudicats per la mort d'aquesta hagin de rebre una indemnització més baixa de la que correspondria als afectats per la defunció de la primera. Ara bé, fins i tot en la parcel·la que correspon al dany moral, ja hi fem una primera distinció segons l'edat del finat. No per raó de la dignitat de la persona, que és la mateixa, sinó per la presumpció que, com més elevada sigui l'esperança de vida del finat, més intens és el dolor que pateixen els familiars. No es considera discriminació, tampoc, indemnitzar a part els mateixos familiars per la pèrdua dels diners que se suposa que hauria guanyat la persona que ha traspassat, tot i que es tracta d'una partida que, en els casos en què no hi ha una bona expectativa de vida professional, no es percep. Si ens referim a les lesions permanents derivades del fet que genera la responsabilitat, és més clar que s'ha de prendre en consideració, per a l'avaluació pecuniària del mal, l'estat de salut precedent del perjudicat. No perquè discriminem les persones que ja patissin des d'abans del sinistre un menyscapte en les seves aptituds funcionals, sinó, ans al contrari, per ajustar l'avaluació del mal derivat de l'accident de què es tracti al grau de pèrdua efectiva que hagi experimentat l'afectat, i evitar una altra mena de desigualtat (la de tractar de manera homogènia situacions diferents) Il·lustra molt bé el criteri que justifica aquesta idea un episodi de la primera novel·la que va publicar l'escriptor i jurista Miguel Delibes, "La sombra del ciprés es alargada." Un carro aixafa una de les potes d'una gossa, i la deixa coixa. Arran d'això, el mentor del protagonista fa una reflexió sobre el fet que si, en comptes d'haver nascut amb l'aptitud de fer servir quatre potes, n'hagués tingut només, abans de l'accident, dues d'útils, encara seria feliç. Podem mirar d'expressar-ho en termes lògics. Si una persona té l'aptitud de fer un moviment d'ics graus amb el braç, i una altra només arriba a dos terços d'ics, el perjudici que els causa un accident que limita els seus moviments a la meitat d'ics és més gran en la primera víctima que no pas en la segona. Un en perd la meitat, del seu arc de moviment, i un altre en perd la quarta part. És clar que no tot es pot reduir a un mer càlcul matemàtic. Hem de considerar, també, per exemple, que, per a un coix, la pèrdua de la seva única cama útil te un significat qualitatiu que no té, per a una altra persona, la pèrdua d'una de les seves cames. Sigui com sigui, l'estat de salut precedent del perjudicat s'ha de prendre en consideració. Potser no cal tanta explicació, perquè tot això se'n deriva, sense més, de la mateixa Llei que es pren com a referència. N'és una manifestació l' article 100 de la Llei sobre Responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, tal com ha quedat redactat després de la reforma de l'any dos mil quinze. Això no significa, nogensmenys, que, tal com demanen les recurrents, s'hagi de reduir en un determinat percentatge, sense més, un cop calculada, la indemnització que correspon a l'estimació pecuniària global del dany sofert pel perjudicat. Ja veurem en quina manera afecta aquest criteri les decisions relatives a l'avaluació que ens ocupa.

Vuitè. CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE L'AVALUACIÓ DE LES SEQÜELES FUNCIONALS. Després d'assumir que havia de prendre com a referència, per avaluar en termes pecuniaris els mals que patia el demandant, un barem legal subjecte a unes regles i fórmules precises, la jutge de primera instància es va haver d'enfrontar al repte de conciliar aquest punt de partida amb el respecte del principi adreçat a preservar el poder de disposició de les parts sobre la delimitació de l'objecte del debat. Perquè la pretensió de l'actor no s'ajusta, quant a la deteminació de les sumes que demana en concepte d'indemnització per les seves lesions permanents, a l'instrument legal de referència. En comptes d'avaluar amb els punts corresponents les diverses seqüeles, i aplicar-hi la fórmula de Balthazard per ponderar el fet que, amb la concurrència de més d'una, el resultat global, quant al dolor que se'n deriva, no equival a la suma aritmètica dels components, assigna una estimació a preu fet a cada un dels conceptes el rescabalament dels danys i perjudicis derivats dels quals reclama. La sentència impugnada opta per tallar el nus gordià, i concedir, sense més, el mateix que reclama l'actor. Ja veurem, però, com, fet i fet, la cosa no és pas tan greu.

Novè. DETERMINACIÓ DE LES SEQÜELES FUNCIONALS PER LES QUALS HA DE SER INDEMNITZAT L'ACTOR. Si hem atribuït el bronco-espasme i la ulterior aturada càrdio-respiratòria a una negligència mèdica, no resulta difícil concloure que la seqüela de traqueotomia amb necessitat permanent de cànula forma part dels conceptes pels quals ha de ser indemnitzat l'actor. No considerem discutible, tampoc, que el procés global desfermat per la mala praxi mèdica inicial ha empitjorat la síndrome depressiva que afectava el pacient. En canvi, no ens han aportat cap informació que ens porti a afirmar que l'estenosi de la tràquea (un trenta per cent de la llum) comporti cap repercussió funcional afegida. Quant a la seqüela derivada de la gastrostomia, no podem descartar, en una persona que ja patia disfàgia, associada amb la seva malaltia precedent de distròfia muscular mio-tònica, que sigui un tractament que haurien acabat per implantar igualment. El punt més delicat, però, és el que es refereix a la involució que ha experimentat l'estat de salut del pacient durant l'estada hospitalària. Les apel·lants insisteixen a argumentar, amb el suport dels dictàmens pericials que han presentat, que els mals que afecten al pacient formen part de l'evolució natural de la seva malaltia precedent. Expressen la necessitat de fer-ne una estimació estructurada sobre la base de dos judicis hipotètics i un altre basat en l'observació de l'evolució real dels esdeveniments. Es fa una estimació sobre quina hauria estat l'evolució de la malaltia sense el sinistre; una altra per avaluar com hauria afectat el mateix accident a una persona que no la patís; i, dins d'aquest marc hipotètic, es pot copsar d'una manera més precisa l'abast real del mal que ha sofert. El criteri d'aquest Tribunal, que es pot desprendre ja del que hem avançat en ocasió de l'argumentació relativa a la qualificació de la praxi mèdica observada en aquest cas, és que la minva que ha experimentat el pacient en el seu estat de salut com a conseqüència de la seva llarga estada hospitalària va més enllà del que hauria estat esperable, amb la mateixa malaltia de base, en un altre context. És raonable pensar que, tal com suggereix el perit que ha informat a instància de l'actor, l'estada a l'hospital ha tingut una incidència molt significativa en una malaltia com la seva, que afecta la coordinació muscular.

Desè. AVALUACIÓ PECUNIÀRIA DE LES SEQÜELES FUNCIONALS. Així, prenem com a punt de partida la concurrència de les següents lesions permanents amb repercussions funcionals: traqueotomia amb necessitat permanent de cànula; progressió dels mals associats amb la distròfia muscular mio-tònica, que ha passat d'un estat que es podia considerar moderat a un de greu; i agreujament de la síndrome depressiva. Amb subjecció al barem que fem servir com a referència, assignem quaranta punts a la traqueotomia -de la qual deriva un mal completament nou-; trenta-tres punts a l'empitjorament de la distròfia -si l'equiparem, com fa el perit que ha emès dictamen a instància de l'actor, amb una atàxia, i entenem que passa d'un estat moderat (cinquanta-cinc punts) a un de greu (setanta), l'aplicació de la fórmula de l' article 100.2 de la Llei sobre Responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor ens duu a la puntuació indicada-; i, per fi, cinc punts a l'agreujament de la síndrome depressiva que té, com a tal agreujament, una previsió específica al barem. Hem tingut en compte, doncs, l'estat precedent del pacient per assignar les puntuacions corresponents a les seqüeles d'empitjorament de la distròfia i de la síndrome depressiva. En el cas de la traqueotomia, considerem, en canvi, com ja hem dit, que es tracta d'un mal sense cap precedent. Per ponderar el fet que concorren diverses seqüeles, hem d'aplicar, segons el criteri que ja hem avançat, la fórmula de Bhaltazard, tal com disposa l'article 98 de la Llei abans esmentada. Quant a la versió anual del barem, ha de ser, per ajustar millor l'estimació al poder adquisitiu del diner, la de l'any dos mil quinze. Quan dèiem que havíem d'aplicar, si s'esqueia, els criteris del barem que va entrar en vigor l'any dos mil setze, ens referíem, únicament, a això, als criteris, a les regles d'avaluació, i només en la mesura que fossin més precises i millors que les de la regulació anterior, i permetessin solucions més justes i equitatives. Però, per tal d'ajustar les quanties que s'assignen a cada punt al poder adquisitiu del diner, s'ha de fer servir la versió anual corresponent al moment en el qual s'entén que s'han de començar a produir els interessos de demora. Al capdavall, la Llei que venim citant, acull, en el seu article 40.2, aquest mateix criteri. No aplicarem pas les quanties del barem amb el que va ser publicada la nova regulació en contra del criteri de la mateixa Llei. El millor del cas és que, si als seixanta-dos punts que es desprenen de l'aplicació de la fórmula de Bhaltazard els assignem el valor que resulta de la versió anual que hem dit, i tenim en compte que el perjudicat havia fet ja els seixanta-cinc anys, arribem a una xifra prou alta com per encabir la pretensió expressada per l'actor en concepte d'indemnització per les seqüeles funcionals que havíem d'avaluar: setanta-quatre mil vuit-cents noranta- cinc euros, amb tretze cèntims. Ja tenim, doncs, un dels conceptes, el de lesions permanents, liquidat.

Onzè. SEQÜELES ESTÈTIQUES. Quant al perjudici estètic que va patir el demandant, podem considerar que es moderat, per comparació amb els exemples que expressa la regla e) de l'article 102.2 de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor. L'apartat 3 d'aquesta mateixa disposició legal aconsella fer aquesta comparació, i seguir criteris de proporcionalitat i analogia. Ja hem dit com, a part del fet que abans de l'accident que el va fer entrar a l'hospital el pacient es podia desplaçar amb caminador, i va acabar amb una cadira de rodes, hi ha les conseqüències visibles de la traqueotomia, esdeveniment del tot nou. Ho podem equiparar amb les cicatrius en zones diferents de la facial. Així, ho deixem en deu punts de barem, que ens permeten afegir a la indemnització que havia d'haver rebut el demandant una suma de sis mil cinc-cents cinquanta-quatre euros, amb quaranta cèntims. L'actor demanava, sense prou justificació, segons el criteri d'aquest Tribunal, una suma molt superior per aquest concepte.

Dotzè. DANY MORAL ADDICIONAL. La sentència impugnada concedeix una partida addicional d'indemnització, per dany moral, de vint-i-cinc mil euros. Les apel·lants hi objecten, no sense raó, que les quanties bàsiques que s'assignen a la indemnització de les lesions, tant permanents com temporals, responen, en essència, a la cobertura del dany moral. Així, concedir, sense més, la partida que diem vindria a ser una duplicació no justificada. Una altra cosa passaria si ens referíssim a un dany moral extraordinari, com el que permet, en l'article 105 de la Llei que acompanya el barem, una indemnització addicional per aquest concepte. Ara bé, no arribem als límits que expressa aquesta disposició perquè es pugui apreciar aquest concepte de dany moral extraordinari. No hi ha cap seqüela que arribi als seixanta punts ni la suma de totes en fa vuitanta.

Tretzè. PÈRDUA DE QUALITAT DE VIDA. La mateixa sentència en concedeix una altra, de partida addicional d'indemnització per dany moral, també de vint-i-cinc mil euros, per la limitació de l'autonomia personal que va experimentar el pacient com conseqüència de la seva llarga estada hospitalària. En aquest cas, hi estem d'acord, en vista de la regulació que en fan, d'aquest concepte, els articles 107 i 108 de la Llei que ens fa de guia en aquest viatge. És clar que el pacient va baixar de cop i volta un dels graons de l'escala amb què aquestes disposicions descriuen els nivells de limitació de l'autonomia personal que es poden arribar a assolir. Així que la diferència entre el grau d'autonomia personal precedent i el que tenia en sortir de l'hospital bé es pot estimar, amb subjecció al barem legal, en vint-i-cinc mil euros.

Catorzè. LESIONS TEMPORALS. Quant a les lesions temporals, estem d'acord a deduir de l'import en què s'estima l'avaluació pecuniària global d'aquest concepte la suma que correspon a l'afectació que hauria sofert el pacient si el mal s'hagués limitat al que provoca, d'ordinari, una fractura de turmell. El que passa és que l'actora proposava un descompte mínim, per aquest concepte, equivalent a l'estimació pecuniària de trenta dies d'estada hospitalària. Considerem que l'avaluació que n'ha fet el traumatòleg que ha informat a instància de l'asseguradora demandada s'ajusta més al que és esperable en un tipus de fractura com la que va patir el lesionat, en expressar la hipòtesi que hauria trigat una mitjana de cent cinquanta dies a recuperar-se, i que n'hauria passat cinc d'aquests a l'hospital. Hem de prendre com a punt de partida, doncs, el període transcorregut fins a l'estabilitat de les lesions, assignar l'avaluació pecuniària que correspon a cada un dels seus components, i deduir-ne després la que s'hauria fet servir per estimar el període de baixa associat amb la fractura del turmell. Hem de considerar, com fa el barem que publica la Llei 35/15, de vint-i-dos de setembre, que els dies d'assistència a la UCI tenen una significació especial, que no tenen la resta dels dies d'estada a l'hospital. Però no els podem avaluar a cent euros el dia, que és l'estimació pecuniària que se'n va fer perquè es comencés a fer servir l'any dos mil setze. Ara bé, amb una senzilla regla de tres, podem concloure que aquest mateix concepte s'ha d'estimar, pel que fa a les lesions temporals el valor del qual es liquida sobre la base del cost que tenia la vida l'any dos mil quinze, en noranta- cinc euros amb setanta-nou cèntims el dia. Així, pels quaranta-set dies d'estada a la UCI, l'actor té dret a una indemnització de quatre mil cinc-cents dos euros, amb tretze cèntims. Pels altres cent noranta-dos dies d'estada a l'hospital, a setanta-un euros, amb vuitanta-quatre cèntims cada un, n'ha de rebre tretze mil set-cents noranta-tres euros, amb vint-i-vuit cèntims. És a dir, que, de no ser per la deducció que hem de fer per prendre en consideració la fractura del turmell -un cop més, prenem en consideració quin era l'estat precedent del pacient per fer l'avaluació pecuniària del mal pel qual ha de ser indemnitzat- l'estimació dinerària de les lesions temporals seria divuit mil dos-cents noranta-cinc euros, amb quaranta-un cèntims. Quant a l'estimació pecuniària de les lesions temporals que podria haver provocat, en un pacient com l'actor, una fractura de turmell, tenim: cinc dies d'estada hospitalària, a setanta-un euros amb vuitanta-quatre cèntims cada un, fan tres-cents cinquanta-nou euros, amb vint cèntims; i els altres cent quaranta-cinc del període de baixa estimat, a cinquanta-vuit euros amb quaranta-un cèntims el dia, en fan altres vuit mil quatre-cents seixanta-nou, amb quaranta- cinc. L'estimació conjunta de les lesions temporals derivades de la fractura de turmell és, doncs, de vuit mil vuit-cents vint-i-vuit amb seixanta-cinc. En conclusió, dels divuit mil dos-cents noranta-cinc amb quaranta-un de l'estimació inicial en traiem la quantitat que acabem de dir, per arribar al resultat final de nou mil quatre-cents seixanta-sis euros, amb setanta-sis cèntims, en què fixem la indemnització per lesions temporals.

Quinzè. CENTRE SOCIOSANITARI. Ja hem dit abans que, per tal de poder atendre l'actor, que, tan bon punt havia abandonat l'hospital, precisava, per la limitació funcional que l'afectava, de la cura permanent de terceres persones, el van portar a un centre sociosanitari. En va haver d'assumir una part del cost, així que la sentència de primera instància va acceptar que aquesta despesa havia de ser coberta per l'asseguradora que havia de respondre de la mala praxi que havia propiciat la limitació funcional que diem. La petició que feia el demandant per aquest concepte es dividia en dos: una suma a preu fet pels diners que ja havia hagut de pagar, i una bestreta per les despeses que, segons la previsió que feia de la seva esperança de vida, hauria de fer efectives. Malauradament, la seva previsió va ser massa optimista. Va patir un accident, i va traspassar abans del que s'esperava. De manera, que s'ha pogut liquidar la suma de diners global que podia reclamar per aquest concepte, que resta fixada en vint mil quatre-cents quaranta-cinc euros, amb setanta-vuit cèntims. És la seva hereva qui, com a successora del finat, l'ha substituït en el conjunt de les reclamacions que han donat lloc a aquest plet. Les apel·lants discuteixen en el seu recurs que les despeses del centre sanitari integrin un concepte que hagi de cobrir l'asseguradora de la responsabilitat civil del centre mèdic. Ara bé, de conformitat amb l' article 122 de la Llei sobre Responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, amb la cobertura de la part de les despeses que van a càrrec del pacient l'asseguradora responsable s'allibera d'haver de fer front a una indemnització addicional per compensar l'afectat per la necessitat de rebre l'ajut de terceres persones. En un cas com aquest, en què no s'ha demanat res per aquest específic concepte, és just que l'asseguradora es faci càrrec de la quota que havia de pagar el mateix pacient -i ja li surt a compte, en no haver de pagar l'estimació que fa el barem del cost derivat de l'ajut de terceres persones-

Setzè. RECAPITULACIÓ. En suma, la indemnització del demandant, ha de comprendre els següents conceptes: seqüeles funcionals de traqueotomia amb necessitat de cànula, empitjorament de la distròfia muscular i de la síndrome depressiva; seqüela estètica de perjudici moderat; pèrdua d'autonomia personal; lesions temporals i estada a centre sociosanitari. Amb les estimacions que n'hem fet, el total puja a cent trenta-sis mil tres-cents seixanta-dos euros amb set cèntims. Així, hem d'estimar en part el recurs de les apel·lants, i esmenar el pronunciament principal de la resolució impugnada, en el sentit que la indemnització que ha de rebre l'actor s'ha de limitar a la xifra indicada.

Dissetè. ELS INTERESSOS DE DEMORA. La sentència impugnada condemna l'asseguradora demandada, com a conseqüència de la manca de compliment puntual del seu deure de contribuir a liquidar en diners el dany que havia sofert l'actor i indemnitzar-ne aquest, a pagar els interessos de demora que preveu l' article 20 de la Llei del Contracte d'assegurança. L'asseguradora discuteix, en el seu recurs, aquest pronunciament. Entén, d'una banda, que, com a asseguradora de la responsabilitat civil d'una Administració davant la qual s'estava discutint, a través d'un expedient obert a l'efecte, si aquesta havia omès la diligència deguda, havia de respectar la seva decisió. És a dir, que no havia d'avançar-se als esdeveniments. Considera, d'altra banda, que la primera reclamació del demandant no proporcionava prou dades com per fer una valoració adequada del cas. Incorre així, segons el criteri d'aquest Tribunal, en una petita contradicció. Perquè amb l'expedient obert per la seva assegurada, ja tenia totes les dades que li calien. En darrer terme, l'obertura d'un expedient administratiu no ha de servir com a excusa per no complir de forma puntual el deure de contribuir a liquidar el dany i indemnitzar-ne l'afectat. Si portem fins a les darreres conseqüències la idea que hi ha rere aquesta mena de pretextos, mai no seria procedent reclamar interessos de demora en el període que hi ha entre l'esdeveniment que causa el dany i el moment en què o bé l'assegurat reconeix la seva responsabilitat o bé els tribunals declaren l'existència de la seva obligació. Hem de rebutjar, doncs, el motiu d'impugnació que acabem de tractar.

Divuitè. COSTES DE LA PRIMERA INSTÀNCIA. . L'estimació de les pretensions de l'actor no havia d'haver estat íntegra, sinó, segons el que hem dit abans, parcial. Així, de conformitat amb el criteri del venciment objectiu, que inspira la regla general en aquesta matèria, de conformitat amb el que disposa l' article 394.1 de la LEC, la demandada no havia d'haver estat condemnada a costes en primera instància. Hem de revocar, per tant, el pronunciament de la resolució impugnada que les hi imposava.

Dinovè. COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. No se n'ha de fer càrrec, tampoc, cap de les parts, amb subjecció amb el que disposa l' article 398.2 de la LEC, en haver estat estimats, ni que sigui només en part, els recursos de les apel·lants.