Sentencia Civil 390/2023 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 345/2023 de 10 de mayo del 2023

Tema litigiós.

PRIMER. La societat immobiliària demandant sol·licita el desnonament dels ignorats ocupants de l'habitatge objecte d'aquest litigi.

Aquesta pretensió es fonamenta en què no tenen cap títol que legitimi la seva possessió.

SEGON. Fet l'emplaçament, va comparèixer com a part demandada la Sra. Marí Luz, al·legant que té un contracte de lloguer sobre la finca litigiosa que la legitima per a la seva possessió.

TERCER. La sentència de primera instància ha estimat íntegrament la demanda.

Aquesta decisió es basa en què el procediment de precari seguit és adequat per tramitar las pretensió de la societat demandant, atès que es fonamenta en la possessió sense títol de l'immoble.

També considera que el contracte de lloguer no és oposable a la demandant en aplicació de l' article 13 de la LAU, en la seva redacció introduïda per la Ley 4/2013, de 4 de junio.

Segons el que argumenta, l'habitatge hauria estat objecte d'una alienació forçosa (execució hipotecària), el que fa aplicable aquella norma.

Com el contracte no consta inscrit en el Registre de la Propietat, no és oposable a la demandant com a tercera adquirent de bona fe.

Finalment, desestima la petició relativa a la situació de precarietat de la demandada compareguda i la imposició d'un lloguer social.

QUART. La demandat no està d'acord amb aquestes decisions.

El seu recurs barreja en els diversos motius que l'articulen diverses argumentacions sense una sistemàtica massa clara.

A continuació extractarem d'una manera ordenada els diversos motius del recurs.

Primer, inadequació del procediment.

Atès que hi ha un contracte de lloguer que l'autoritza a posseir l'habitatge propietat de la demandant, el procés adequat no hagués estat el de desnonament per precari, sinó el de resolució per expiració del termini contractual del contracte de 14 de maig de 2.015, que va signar amb una altra persona jurídica, aleshores propietària de l'immoble.

Segon, considera que, en principi, la reforma de la LAU aplicable és la que va introduir la Ley 4/2013, de 4 de junio, concretament, el seu article 13.

Ara bé, quan es va produir l'adjudicació a la demandant, el contracte de lloguer es trobaria en situació de tàcita reconducció, el que abocaria a l'aplicació de la redacció actual de l'article 13, amb el manteniment del contracte per la durada que preveu.

Concepte de precari.

CINQUÈ. El Tribunal Suprem ha definit reiteradament que s'ha d'entendre per precari.

Les seves sentències de 19 de setembre i 28 de febrer de 2.013 i d'1 d'octubre de 2014, entre altres, el configuren de la següent manera:

"Se define el precario como una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho y que "el hecho de pagar merced que excluya la condición de precarista no está constituido por la mera entrega de una cantidad de dinero, sino que ha de ser esa entrega por cuenta propia y a título de merced o de alquiler por el arrendamiento constituido o presunto a nombre del que paga... ( SSTS 30 de octubre 1986 ; 31 de enero 1995 i 6-11-2008 )".

Específicament la de 28 de maig de 2.015 diu:

"La jurisprudencia ha considerado el precario en un sentido muy amplio, sin entrar en conceptuaciones dogmáticas. Lo considera en todo caso de disfrute o simple tenencia de una cosa sin título y sin pagar merced o de detentar una cosa con la tolerancia o por cuenta de su dueño o sin ella, carente de título o abusiva; lo resume como situación de hecho que implica la utilización gratuita de una cosa ajena; en todo caso, falta de título que justifique la posesión; y también en todo caso, sin pagar merced".

SISÈ. Més recentment, la sentencia del mateix Tribunal de 16 de setembre de 2022, fa una recopilació de les últimes sentències que ha dictat sobre aquesta matèria:

"como declaramos en las sentencias 134/2017, de 28 de febrero ; 379/2021, de 1 de junio ; 502/2021, de 7 de julio y 783/2021, de 15 de noviembre , entre otras, el precario es una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho ( sentencias 110/2013, 28 de febrero ; 557/2013, 19 de septiembre ; 545/2014, de 1 de octubre ).

En el mismo sentido, se han pronunciado las sentencias 109/2021, de 1 de marzo y 212/2021, de 19 de abril .

Hemos dicho también que existe el precario: (i) cuando hay una situación de tolerancia sin título; (ii) cuando sobreviene un cambio de la causa por cesar la vigencia del contrato antes existente, (iii) o incluso la posesión gratuita sin título y sin la voluntad del propietario ( SSTS de 3 de diciembre de 1.958 y 30 de octubre de 1.986 , entre otras).

Por su parte, en las sentencias 691/2020, de 21 de diciembre y 502/2021, de 7 de julio , precisamos:

"El precario no se refiere exclusivamente a la graciosa concesión al detentador y a su ruego del uso de una cosa mientras lo permite el dueño concedente (en el sentido que a la institución del precario le atribuyó el Digesto), sino que se extiende a cuantos sin pagar merced utilizan la posesión de un inmueble sin título para ello o cuando sea ineficaz el invocado para enervar el cualificado que ostente el actor ( sentencias de 13 de febrero de 1.958 , 30 de octubre de 1.986 y 6 de noviembre de 2008 )".

Cosa jutjada del procediment verbal per precari.

SETÈ. El Tribunal Suprem ha admès d'una manera reiterada que les sentències dictades en aquesta classe de procediments verbals, tenen força de cosa jutjada.

La sentència de 16 de setembre de 2.022, argumenta:

"4.- La LEC introdujo la novedad de suprimir el carácter de procedimiento sumario del desahucio por precario, pues la sentencia que le pone término tiene plenos efectos de cosa juzgada, ya que no está incluida en el apartado segundo del art. 447 LEC ...

En consecuencia, en este procedimiento podrán enjuiciarse las relaciones jurídicas que puedan alegarse como justificación de la posesión cuya recuperación se pretenda y la existencia de una situación posesoria que revista las características propias del precario, sin las limitaciones propias de un procedimiento sumario en cuanto a los medios de ataque y defensa (no se limitan los medios de prueba, a diferencia de los desahucios por impago de rentas), al tratarse de un procedimiento que, si bien limitado a ese objeto, tiene carácter plenario".

En el mateix sentit s'han pronunciat les sentències de l'esmentat Tribunal de 7 de juliol de 2.021 i de 21 de desembre de 2.020.

Inadequació del procediment.

VUITÈ. Sobre la base del que acabem de dir, el procediment de precari tramitat és l'adequat.

La demanda es fonamenta, precisament, en la manca de títol que justifiqui la possessió de l'immoble.

Que la demandada afirmi l'existència d'un contracte de lloguer, no implica per sí mateix que el procediment esdevingui inadequat i que s'hagi de tramitar, com sol·licita, un procediment verbal de desnonament per expiració del termini contractual del lloguer.

L'abast que acabem d'exposar d'aquesta classe de procediment, permet entrar a valorar si ha existit títol i, en cas afirmatiu, si perdura actualment o si s'ha extingit.

Recordem que la situació de precari es dona tant quan mai ha existit cap títol legitimador de la possessió com, en el cas que hagi existit, nítidament hagi quedat ja extingit.

Aquesta procedència d'alguna manera la va reconèixer l'apel·lant, quan en el seu recurs fa cita de la sentència del Tribunal Suprem de 16 de setembre de 2.022 que, com diu l'escrit de l'apel·lació, admet que en aquesta classe de procediments es discuteixi l'existència i eficàcia del títol.

Contracte de lloguer.

NOVÈ. Dels documents presentats amb la demanda queda demostrat que la demandada compareguda, el dia 14 de maig de 2.015, va signar un contracte de lloguer sobre l'habitatge que pretén recuperar la demandant.

Aquest contracte mai va tenir accés al Registre de la Propietat.

Transmissió de la propietat de l'immoble.

DESÈ. Tant la contestació a la demanda, com la sentència i el recurs d'apel·lació, fan esment a què l'habitatge va canviar de propietari com a conseqüència d'un procediment d'execució hipotecària.

La resolució impugnada no ho diu de manera expressa, però se'n dedueix de l'article de la LAU que considera aplicable.

ONZÈ. Dels documents presentats no consta per enlloc que hi hagués cap execució hipotecària sobre la finca.

Està demostrat que la societat que la va llogar a l'ara apel·lant va ser "Alquigran, 2014 SL".

Igualment queda provat que la titular actual, "Majoro Reo II Spain SL", la va adquirir per compravenda i cancel·lació de la garantia hipotecària que gravava aquesta i altres finques, en el procediment de concurs de "Mobles Mataró 2.000 SL".

No consta la relació ni la manera en què es va transmetre de "Alquigran, 2014 SL" a "Mobles Mataró 2.000 SL".

El que convé destacar, és que no tenim cap evidència de l'existència d'un procediment d'execució hipotecària.

DOTZÈ. Del que acabem de dir, resulta que la normativa aplicable no és l' article 13.1 de la LAU, sinó el 14.1 de la mateixa norma.

El primer fa esment a transmissions per causes específiques, entre les quals s'hi troba l'execució hipotecària, que impliquen la pèrdua del dret de propietat per causes no voluntàries de l'arrendador.

El segon, es refereix a transmissions com la venda o la dació en pagament, produïdes de manera voluntària.

Que l'habitatge litigiós estigués gravat per una hipoteca, no vol dir que per aquesta sola raó fos objecte d'un procediment d'execució hipotecària.

La lectura de l'escriptura que va formalitzat l'adquisició del domini per la demandant, demostra que la va adquirir en un procés concursal (no d'execució hipotecària) a canvi de cancel·lar l'esmentada hipoteca.

TRETZÈ. Aquesta modificació, no altera la causa de demanar.

Efectivament, el fet essencial és exactament el mateix: adquisició de la finca per una empresa diferent de l'arrendadora.

La conseqüència jurídica pretesa, també és igual: llançament de la demandada i recuperació.

En definitiva, es tracta de ponderar si el dret empara l'efecte jurídic reclamat sobre la base dels fets produïts.

Normativa aplicable.

CATORZÈ. La disposició transitòria Primera del Real Decreto-ley 7/2019, de 1 de marzo, de medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler, diu:

"Los contratos de arrendamiento sometidos a la Ley 29/1994, de 24 de noviembre, de Arrendamientos Urbanos, celebrados con anterioridad a la entrada en vigor de este real decreto-ley, continuarán rigiéndose por lo establecido en el régimen jurídico que les era de aplicación.

Sin perjuicio de ello, cuando las partes lo acuerden y no resulte contrario a las previsiones legales, los contratos preexistentes podrán adaptarse al régimen jurídico establecido en este real decreto-ley".

QUINZÈ. Com ja hem dit més amunt, el contracte de lloguer que la demandada considera títol que legitima la seva possessió, es va signar el 14 de maig de 2.015.

En aquell moment la redacció en vigor de la LAU era la que havia introduït la Ley 4/2013, de 4 de junio.

A aquests efectes és irrellevant que en el moment de l'adquisició per la demandant la normativa aplicable fos la derivada de la reforma de 2.019, perquè la citada disposició transitòria no estableix aquesta excepció.

SETZÈ. El recurs, tot i que considera que aquella era la norma aplicable per la data del contracte, argumenta que la durada legal contractual prevista per l' article 9 de la LAU en la redacció de la llei l'any 2.015, era de tres anys a voluntat del llogater, prorrogables per un any més.

Per tant, quan es va produir l'adquisició de l'immoble per la demandant, el contracte ja es trobava en tàcita reconducció, el que faria que s'hagués d'aplicar la reforma introduïda pel Real Decreto-ley 7/2019, de 1 de marzo.

Segons l'article 13.1, l'adquirent estaria obligat a mantenir el contracte fins que haguessin passat cinc anys, si l'arrendador és una persona física, o set si és una persona jurídica.

Del que ja hem argumentat, aquest article s'ha d'entendre substituït pel 14 perquè no s'ha produït cap execució hipotecària.

DISSETÈ. L' article 14.1, en la redacció introduïda en la LAU de 1.994 per la Ley 4/2013, de 4 de junio deia:

"El adquirente de una finca inscrita en el Registro de la Propiedad, arrendada como vivienda en todo o en parte, que reúna los requisitos exigidos por el artículo 34 de la Ley Hipotecaria , sólo quedará subrogado en los derechos y obligaciones del arrendador si el arrendamiento se hallase inscrito, conforme a lo dispuesto por los artículos 7 y 10 de la presente ley , con anterioridad a la transmisión de la finca".

És a dir, a no ser que el contracte de lloguer s'hagués inscrit en el Registre de la Propietat abans del dret de l'adquirent, aquest no es subrogava en el contracte de lloguer.

DIVUITÈ. Aquesta situació ha canviat radicalment amb la modificació operada en la LAU per la reforma que hi ha fet el Real Decreto-ley 7/2019, de 1 de marzo, que disposa:

"El adquirente de una vivienda arrendada quedará subrogado en los derechos y obligaciones del arrendador durante los cinco primeros años de vigencia del contrato, o siete años si el arrendador anterior fuese persona jurídica, aun cuando concurran en él los requisitos del artículo 34 de la Ley Hipotecaria .

Si la duración pactada fuera superior a cinco años, o superior a siete años si el arrendador anterior fuese persona jurídica, el adquirente quedará subrogado por la totalidad de la duración pactada, salvo que concurran en él los requisitos del artículo 34 de la Ley Hipotecaria . En este caso, el adquirente sólo deberá soportar el arrendamiento durante el tiempo que reste para el transcurso del plazo de cinco años, o siete años en caso de persona jurídica, debiendo el enajenante indemnizar al arrendatario con una cantidad equivalente a una mensualidad de la renta en vigor por cada año del contrato que, excediendo del plazo citado de cinco años, o siete años si el arrendador anterior fuese persona jurídica, reste por cumplir.

Cuando las partes hayan estipulado que la enajenación de la vivienda extinguirá el arrendamiento, el adquirente sólo deberá soportar el arrendamiento durante el tiempo que reste para el transcurso del plazo de cinco años, o siete años si el arrendador anterior fuese persona jurídica."

Aquesta reforma, que torna al redactat originari de la LAU, a excepció de la distinció entre la durada del contracte quan l'arrendador és una persona física o jurídica, té una finalitat completament diferent que el redactat de la reforma de 2.013, i molt més proteccionista del dret del llogater.

El que vol preservar és que, malgrat l'alienació voluntària de l'habitatge llogat, l'arrendatari pugui disposar-ne durant els períodes mínims que marca la llei (cinc o set anys).

DINOVÈ. Per tant, és aplicable la l' article 14.1, en la redacció introduïda en la LAU de 1.994 per la Ley 4/2013, de 4 de junio.

El contracte no ha estat inscrit en el Registre de la Propietat.

En el contracte de compra per la societat demandant, es va fer constar de manera expressa que la finca no estava llogada (clàusula cinquena).

A partir d'aquesta afirmació, no tenim cap prova que l'ara demandant, quan va comprar, tingués cap mena de coneixement del fet que hi havia un contracte de lloguer sobra l'habitatge que ara ens ocupa.

Finalment, tampoc consta que l'apel·lant hagi pagat cap renda per la possessió del pis des del mes de març de 2.017, el que ja fa dubtar de la subsistència del contracte.

VINTÈ. Per tot el que hem exposat, entenem que la situació de l'apel·lant és la de precarista.

No perquè mai no hagi tingut cap títol que justifiqui la seva possessió, sinó perquè l'ha perdut a causa de la transmissió per la venda del pis.

En aquest mateix sentit s'han pronunciat, entre moltes altres, les sentències de 2 de febrer de 2.023 de la Secció sisena de l'Audiència de Pontevedra, de 26 de gener de 2.023 de la Secció Tercera de la de Tarragona, de la Secció Setzena de la de Barcelona de 28 de juliol de 2.022, de 22 de desembre de 2.021 de la Secció Cinquena de la de Màlaga, de 28 d'abril de 2.021 de la Secció Segona de la de Huelva o de 25 de febrer de 2.021 de la Secció Vint-i-unena de la de Madrid.

VINT-I-UNÈ. El que acabem de dir aboca necessàriament a la desestimació del recurs.

Si de manera hipotètica i per un moment partíssim de la base que la norma aplicable és la reforma de la LAU introduïda pel Real Decreto-ley 7/2019, de 1 de marzo, en el seu article 14 (no 13), la conseqüència pràctica seria la mateixa.

Ja que l'arrendador és una persona jurídica, la durada màxima del contracte per voluntat unilateral del llogater seria de set anys, que es compten des de l'inici del contracte, no des de l'adquisició, com sembla que dona a entendre el recurs.

A la vista de la data del contracte de lloguer, aquell període mínim de permanència en l'habitatge, s'ha superat amb escreix, el que igualment ens faria arribar a la conclusió que el contracte s'hauria extingit i que la situació de l'antiga llogatera ara és de precari.

Aplicació de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya.

VINT-I-DOSÈ. L'article 5.2 d'aquesta norma disposava:

"2. Abans d'interposar qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, el demandant ha d'oferir als afectats una proposta de lloguer social, si el procediment afecta persones o unitats familiars que no tinguin una alternativa d'habitatge pròpia i que es trobin dins els paràmetres de risc d'exclusió residencial que defineix aquesta llei, la qual cosa ha de comprovar el mateix demandant, que ha de requerir prèviament la informació als afectats, i sempre que es doni un dels dos supòsits següents:

a) Que el demandant sigui persona jurídica que tingui la condició de gran tenidor d'habitatge.

b) Que el demandant sigui persona jurídica que hagi adquirit després del 30 d'abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d'execucions hipotecàries, provinents d'acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari".

VINT-I-TRESÈ. Aquest apartat de l'article 5, així com els seus números 1, 3, 4 i 9, van quedar suspesos en virtut del que va decidir la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 24 de maig de 2.016, publicada al BOE el 3 de juny del mateix any.

Aquesta suspensió es va produir per la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per part del Govern espanyol contra els esmentats apartats i altres disposicions de la llei.

Mentre va durar aquesta suspensió, vam argumentar de manera reiterada quan els recursos d'apel·lació al·legaven la seva aplicació que, a banda d'altres raons, mentre durés la seva suspensió, esdevenia impossible aplicar-la.

VINT-I-QUATRÈ. La sentència de l'esmentat Tribunal de 31 de gener de 2.019, publicada al BOE el 21 de febrer del mateix any, va aixecar la suspensió d'aquell article sobre la base del desistiment parcial del recurs d'inconstitucionalitat, que va afectar a aquells apartats.

VINT-I-CINQUÈ. Aixecada la suspensió, vam argumentar en moltes sentències que l'article 5.2 de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya, condicionava la seva aplicació a l'existència d'un procediment d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de rendes i que no era aplicable a les situacions de precari o de protecció dels drets reals inscrits, perquè la norma es limitava a aquells dos supòsits sense incloure els posseïdors sense títol.

VINT-I-SISÈ. L' article 5.8 del Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge, que va entrar en vigor el dia 31 de desembre del mateix any, va introduir en la llei 24/2015 una disposició addicional primera amb el següent contingut:

"1. L'obligació a què fa referència l'article 5.2, d'oferir una proposta de lloguer social abans d'interposar determinades demandes judicials, es fa extensiva en els mateixos termes a qualsevol acció executiva derivada de la reclamació d'un deute hipotecari i a les demandes de desnonament següents:

a) Per venciment de la durada del títol jurídic que habilita l'ocupació de l'habitatge. La proposta de lloguer social és exigible durant un període de tres anys comptadors a partir de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.

b) Per manca de títol jurídic que habiliti l'ocupació, quan el demandant tingui la condició de gran tenidor d'acord amb la lletra a de l'apartat 9 de l'article 5 i amb la lletra a de l'apartat 3 d'aquesta disposició, sempre que concorrin les circumstàncies següents:

1r. Que l'habitatge es trobi en la situació d'utilització anòmala a què fa referència l' article 41.1.a de la Llei 18/2007, de 28 de desembre , del dret a l'habitatge.

2n. Que els ocupants acreditin per qualsevol mitjà admès en dret que l'ocupació sense títol es va iniciar, com a mínim, sis mesos abans de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.

3r. Que els ocupants no hagin rebutjat cap opció de reallotjament social en els darrers dos anys oferta per qualsevol administració pública o d'acord amb l'article 5.2.

4t Que els serveis municipals emetin informe favorable sobre el compliment, per part dels ocupants, dels paràmetres de risc d'exclusió residencial i sobre l'arrelament i la convivència en l'entorn veïnal".

VINT-I-SETÈ. Arran d'aquesta modificació normativa, la Junta General de Magistrats de les Seccions Civils de l'Audiència de Girona de 10 de febrer 2020, va adoptar el següent Acord respecte de l'aplicació d'aquesta norma i la seva eventual transcendència processal en els procediments de desnonament o d'execució hipotecària.

"El posicionament sobre si cal considerar o no com a requisit de procedibilitat per admetre o no una demanda d'execució hipotecària o una determinada demanda de desnonament en el fet que no s'hagi ofert el lloguer social, en els supòsits previstos en l' article 5. 2 i la disposició addicional primera de la Llei 24/2015 de 29 de juliol després de la redacció operada pel RD Llei 17/2019 de 23 de desembre (abans de qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, desnonament per expiració del termini o desnonament d'ocupants sense títol), és, a judici unànime de la Junta de magistrats de les seccions civils de Girona, negatiu".

VINT-I-VUITÈ. Les raons que ens van portar a aquest Acord són les següents segons el seu contingut:

"1/. Perquè no hi ha cap norma ni substantiva ni processal que determini que si no es fa l'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic sigui el de la no admissió de la demanda o el seu sobreseïment, tal i com exigeix l' article 403 de la LEC .

No es pot passar per alt que l'accés a demanar l'auxili dels Tribunals es troba inclòs en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, recollit en l' article 24.1 de la Constitució i, per aquesta raó, qualsevol restricció a aquest dret fonamental ha de ser interpretada de manera restrictiva.

2/. La norma que exigeix l'oferiment de lloguer social en determinats supòsits té una dimensió legislativa de caire administratiu i d'aquí que la pròpia llei 24/2015 hagués modificat parcialment la llei 18/2007 del dret a l'habitatge, concretament el seu article 124 que recull les infraccions greus, amb unes noves infraccions de les lletres i ) i j) referides al no oferiment de lloguer social, i que la Llei 4/2016 hagi també modificat l' article 118 de la Llei 18/07 que preveu les sancions aplicables als diferents tipus d'infraccions.

És a dir, que en cas d'incompliment d'aquell deure d'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic pot ser el d'una sanció econòmica per part de l'Administració.

3/. En la línia de reforçar la convicció de que el requisit d'oferiment d'un lloguer social en determinats supòsits és una exigència de caire administratiu (que pot comportar sancions fins a 90.000€) i no de caire processal (com a requisits de procedibilitat), destaquem que la defensa lletrada de la Generalitat de Catalunya davant el Tribunal Constitucional en fer les al·legacions en escrit de 6.7.16 al recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei 24/2015 presentat pel President del Govern, ja va fer constar expressament que: "El objetivo del artículo 5 no es limitar la contratación ni establecer requisitos procesales a la interposición de las acciones judiciales, sino delimitar el derecho de propiedad, estableciendo una obligación conforme a una finalidad o utilidad social..." (Antecedent de fet 7 è lletra d ) de la STC 13/2019 de 31 de gener ).

Per la seva banda, el Lletrat del Parlament afirmà en les seves al·legacions a l'article 5 apartats 1 a 4 i 9 que no vulneren el sistema de distribució de competències i que ".... el Letrado autonómico (sic) razona ampliamente que hallan cobertura en las competencias estatutarias en materia de vivienda y Derecho civil" (Antecedent de fet 8è lletra d) de la mateixa STC).

Així doncs, ja des de Catalunya es constata que "en cap moment s'han volgut afegir requisits processals en aquesta qüestió".

VINT-I-NOVÈ. La sentència del Tribunal Constitucional de 28 de gener de 2.021, en el que ara ens interessa, ha considerat inconstitucional la disposició addicional primera de la llei 24/2015 , introduïda pel Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.

TRENTÈ. El Decret llei 37/2.020 de 3 de novembre, va modificar l'esmentada disposición adicional primera.

El seu contingut també va ser declarat inconstitucional per la sentència del Tribunal Constitucional de 24 de febrer de 2.022.

TRENTA-UNÈ. La llei 1/2.022, de 3 de març, ha introduït una altra vegada la disposició addicional primera amb un redactat semblant a les versions anteriors declarades inconstitucionals.

TRENTA-DOSÈ. Per tant, dels arguments que hem exposat resulta que per dos vegades ha estat declarada inconstitucional l'obligació del propietari que legalment tingui la qualitat de gran tenidor d'habitatges, d'oferir un lloguer social que establia la llei 24/2.015, el que fa que no sigui exigible aquell oferiment.

TRENTA-TRESÈ. Del que acabem d'exposar resulta que aquesta norma no permet suspendre el procediment o desestimar les demandes de precari, com sol·licita el recurs, per la manca d'oferiment d'un lloguer social, sens perjudici d'una eventual suspensió del llançament si concorren els requisits temporals i objectius que preveu la legislació actual o de l'activació dels protocols vigents en aquesta matèria.

Costes.

TRENTA-QUATRÈ. De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC, imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.