Sentencia Civil 113/2024 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 1, Rec. 773/2023 de 22 de febrero del 2024

PRIMER. Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel·la.

SEGON. En el present procediment la part demandant insta la declaració de resolució del contracte d'arrendament d'habitatge per estimar que ha transcorregut el termini contractual i legal aplicable i, en conseqüència, que es procedeixi al llançament.

La sentència d'instància estima íntegrament la demanda amb imposició de costes.

La part demandada s'alça contra tal decisió.

TERCER. La ficta confessio.

El primer motiu que reitera la part recurrent és la infracció de l' article 304 de la LEC per part de la sentència d'instància doncs en no haver acudit personalment el legal representant de la part demandant a l'acte de la vista, ja era motiu suficient per tenir-lo per confés del fets.

Com ja dèiem en la nostra sentència 20.12.23 (recurs núm.573/23):

"En primer lugar aduce la recurrente que se ha vulnerado e infringido la doctrina y jurisprudencia a propósito de la " ficta confessio.

El articulo 440.1 LEC dispone: " 1. Contestada la demanda y, en su caso, la reconvención o el crédito compensable, o transcurridos los plazos correspondientes, el Letrado de la Administración de Justicia, cuando haya de celebrarse vista de acuerdo con lo expresado en el artículo 438, citará a las partes a tal fin dentro de los cinco días siguientes. La vista habrá de tener lugar dentro del plazo máximo de un mes.

En la citación se fijará el día y hora en el que haya de celebrarse la vista, y se informará a las partes de la posibilidad de recurrir a una negociación para intentar solucionar el conflicto, incluido el recurso a una mediación, en cuyo caso éstas indicarán en la vista su decisión al respecto y las razones de la misma.

En la citación se hará constar que la vista no se suspenderá por inasistencia del demandado y se advertirá a los litigantes que han de concurrir con los medios de prueba de que intenten valerse, con la prevención de que si no asistieren y se propusiere y admitiere su declaración, podrán considerarse admitidos los hechos del interrogatorio conforme a lo dispuesto en el artículo 304. Asimismo, se prevendrá al demandante y demandado de lo dispuesto en el artículo 442, para el caso de que no comparecieren a la vista.

La citación indicará también a las partes que, en el plazo de los cinco días siguientes a la recepción de la citación, deben indicar las personas que, por no poderlas presentar ellas mismas, han de ser citadas por el Letrado de la Administración de Justicia a la vista para que declaren en calidad de parte, testigos o peritos. A tal fin, facilitarán todos los datos y circunstancias precisos para llevar a cabo la citación. En el mismo plazo de cinco días podrán las partes pedir respuestas escritas a cargo de personas jurídicas o entidades públicas, por los trámites establecidos en el artículo 381.."

La aparente contradicción existente entre los dos párrafos del precepto citado ha sido objeto de doctrina y jurisprudencia contradictoria. En concreto, la cuestión que se suscita es si la citación para la vista lo sería, al mismo tiempo, para el interrogatorio siempre que la parte haya sido citada con la prevención establecida en el referido artículo 440.1.II o si, por el contrario, es necesario un acto expreso de la parte dentro de los 5 días siguientes a la recepción de la citación para el acto de la vista solicitando la citación de la contraria para el interrogatorio y la ulterior citación específica a tales efectos

Lo anterior no es baladí en tanto que cabe la posibilidad de que la parte debidamente personada en el procedimiento no asista al acto de la vista a efectos de responder al interrogatorio en la creencia de que para ello debió ser citada específicamente de conformidad con lo previsto en el artículo 440.1.3 LEC , problema que se plantea y cuyas posibles soluciones tienen mucho que ver con la valoración de la ficta confessio.

(.....)

Veamos, la ficta confessio, se configura como una facultad discrecional del juez, de uso tradicionalmente muy limitado. Al tiempo, tiene que ver con lo que sería una admisión tácita de hechos, recogida en la proposición final del art. 316.2 LEC , la cual, no viene referida a los supuestos en que se haya prestado una declaración de parte, sino más bien lo contrario: aparece circunscrita a los supuestos de incomparecencia de la parte ( art. 304 LEC ) o de negativa o respuestas evasivas o inconcluyentes ( art. 307 LEC ).

En los supuestos de incomparecencia ( art. 304 LEC ), que es el que nos ocupa, la ficta confessio está sujeta al requisito de la citación en legal forma a la parte, la inexistencia de justa causa que justifique la incomparecencia , el previo apercibimiento en la citación y la existencia de hechos perjudiciales para la parte en los que haya intervenido personalmente y puedan deducirse de la demanda, contestación y reconvención. Por lo que respecta al apercibimiento no basta la expresión "haciendo los apercibimientos legales", siendo necesario unapercibimiento específico y expreso. En tal sentido, se pronuncia, por ejemplo, la Sentencia de la Audiencia Provincial de Valencia de 14 de mayo de 2009 ."

En aplicació d'aquesta doctrina ens reiterem que en no haver demanat la part demandada la presencia a l'acte de la vista del legal representant de la part actora, no pot ara pretendre que la seva absència li pugui afavorir.

El motiu decau.

QUART. Existència de pròrroga

En el present litigi les parts estaven vinculades per un contracte de lloguer social (pàg. 8) amb BANCO SABADELL,SA de l'habitatge de data 15.8.16 de tres anys de durada situat a Banyoles, CALLE000 NUM000 i una renda de 162,66€ al mes. El motiu de discrepància de la part arrendatària rau en el fet que sosté que en acabar els tres anys es va acordar un nou contracte. En realitat, posteriorment es va prorrogar per tàcita reconducció fins al 15.8.20 en aplicació de l' article 10 de la LAU en la reacció vigent en 2016.

En conseqüència el requeriment de resolució contractual que la part arrendadora va trametre en juny de 2020 per anunciar que el contracte s'extingiria en 15.8.20, ha de resultar vàlid i eficaç perquè respecte tàcita reconducció en haver estat prorrogat un any més (fins 15.8.20) en aplicació de l'esmentat article 10.

En conseqüència no estem davant d'un nou contracte a l'any 2019 sinó d'una tàcita reconducció (que fins i tot va ser reflectida per escrit per document de 8.11.19 que la part demandada ha aportat).

CINQUÈ. Risc d'exclusió social. Lloguer social. Les lleis catalanes 24/2015 i 4/2016; la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 8/2019 i la reforma operada pel D- Llei 17/2019 , la llei catalana 1/2022 i la llei espanyola, RD Llei 37/2020 de 22 de desembre i les seves successives actualitzacions.

En el segon motiu del seu recurs es queixa el recurrent de que està en situació de vulnerabilitat social. Vegem la legislació aplicable.

Llei 24/2015. A Catalunya el legislador ha fet l'abordatge de la situació d'habitatges desnonats per persones en determinades circumstancies. Pel que fa l'aplicació de la llei 24/2015, hem de recordar que si bé els seus preceptes són d'aplicació als supòsits de persones afectades per execucions hipotecàries o bé que es troben afectades per procediments de desnonament per manca de pagament de les rendes a afectes d'oferir un lloguer social, la reforma operada pel DL 17/2019 en la seva disposició addicional primera també admet l'ampliació de l'àmbit d'aplicació de l' article 5.2 de la Llei, als ocupants sense títol que portin més de 6 mesos d'ocupació, es tracti d'un habitatge buit d'un gran tenidor i que presentin un informe favorable dels serveis socials però aquesta reforma operada per Decret Llei 17/19 ha estat declarada parcialment nul·la per la STC de 28.1.21 que afecten precisament a l'ampliació esmentada, nul·litat també declarada del Decret Llei 1/20.

Llei 4/2016. Pel que fa al reallotjament en determinats supòsits de persones o unitats familiars en risc d'exclusió residencial, hem de recordar que l'article 16.2 (reformat) de la dita Llei preveu els supòsits d'emparament: "2. Els supòsits de pèrdua de l'habitatge establerts per aquest article són els següents:

a) La transmissió d'habitatges derivats d'acords de compensació o dació en pagament de préstecs o crèdits hipotecaris sobre l'habitatge habitual o la signatura de la compravenda d'un habitatge que tingui com a causa de la venda la impossibilitat del prestatari de retornar el préstec o crèdit hipotecari.

b) L'execució hipotecària o d'altre tipus derivada de la reclamació d'un deute hipotecari i el desnonament per impagament de les rendes de lloguer."

Això explica que aquest precepte en el seu apartat 1 disposi d'un sistema transitori i excepcional per a reallotjar les persones o unitats familiars ocupants de determinats habitatges si es troben en risc d'exclusió residencial i poden perdre l'habitatge habitual. O sigui que no només han d'estar el risc d'exclusió residencial sinó també "poden perdre l'habitatge habitual" i en l'apartat 2 ja hem vist què entén el legislador per perdre l'habitatge.

Pel que fa la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 8/2019 ha declarat inconstitucionals altres preceptes de la Llei que ara aquí no interessen i ha mantingut el text de l' article 16 que estava també impugnat però que el Govern central va desistir de manera parcial del seu recurs d'inconstitucionalitat. Per tant el text que hem transcrit està plenament vigent en el seu redactat i solament afectat per la reforma del DL 17/2019, però ja hem dit que no és aplicable al cas present.

SISÈ. Pel que fa la normativa continguda en la Constitució (art. 47) i les recomanacions del Comitè DESC de NNUU, òrgan d'interpretació i garantia del PIDESC, en cap cas estableixen que la disposició d'un habitatge digne sigui a càrrec d'una entitat provada sinó que van dirigides als poders públics de cada Estat (com el RDL 19/2017 en el cas d'Espanya) i en el nostre cas ja hem analitzat els efectes de la normativa reguladora específica, així com del protocol davant de llançaments que de ben segur aplicarà el jutjat d'instància quan la seva sentència sigui ferma i hagi d'aplicar-se aquella normativa pel que fa als grans propietaris.

Però això no afecta al contingut de la sentència impugnada que està perfectament ajustat a dret.

Pel que fa la reforma de la llei 24/2015 operada pel Decret-Llei 37/2020 (que no consta estigui en suspens) que afegeix un apartat 1 bis a la disposició addicional primera i una nova disposició addicional tercera. En la primera es preveu la interrupció del procediment d'execució si no consta que s'hagi ofert un lloguer social. La segona disposició addicional preveu la suspensió de l'execució de les resolucions judicials en temps de l'estat d'alarma o d'una mesura que comporti restriccions a la llibertat de circulació per raons sanitàries quan comportin el llançament de persones o unitats familiars que estiguin dins els paràmetres d'exclusió residencial. Serà doncs en el moment de l'execució quan caldrà examinar l'aplicació del esmentat D-Llei.

Igualment esdevé amb la Llei 1/2022de 3 de març que afegeix una disposició addicional a la Llei 24/2015 de 29 de juliol que és d'aplicació als procediments ja iniciats sobre l'obligació d'oferiment d'un lloguer social en determinades condicions recollides en la nova disposició addicional, amb la qual cosa també haurà de ser en fase d'execució en la qual el jutjat d'instància haurà de veure si concorren en aquell moment tots els requisits i, en especial, la situació de vulnerabilitat social.

Tot això sense perjudici que, en fase d'execució també, calgui tenir present el que disposa la legislació espanyola, concretament l' article 1 bis del RD-Llei 37/2020 de 22 de desembre, sobre situacions de vulnerabilitat social i econòmica en l'àmbit de l'habitatge i el transport el qual va ser convalidat per Resolució de 28.1.22 pel Congrés dels Diputats, i mentre duri l'estat d'alarma el qual va ser reinstaurat pel període 9.11.20 a 8.5.21, inclòs pel RD 956/2020 de 3 de novembre, i de nou prorrogat el termini per executar llançaments en aquest casos fins al 9.8.21, segons RD Llei 8/2021 de 4 de maig i posteriorment la pròrroga fins al 28.2.22 per RD Llei 21/2021 de 26 d'octubre. En l'actualitat, el RD Llei 6/2023 ha prorrogat de nou el termini pels llançaments fins al 31.12.24.

El mateix hem de dir quant al protocol per execució de diligències de desnonament no és en aquest tràmit on cal demanar la seva aplicació, sinó un cop sigui ferma la sentència.

En conseqüència, en cas que s'acrediti en fase d'execució de sentència la situació de vulnerabilitat social que s'atribueix el demandat, aquesta seria la normativa que li seria d'aplicació i caldrà examinar si resulta aplicable al cas present.

El motiu tampoc pot prosperar.

SETÈ. El requeriment previ extrajudicial

Ha quedat plenament acreditat documentalment que la part executant va requerir de manera extrajudicial en data 9.6.20 en el domicili que ja és reconeix era el correcte y l'entitat repartidora (CORREOS) va deixar avís de recepció en 13.6.20 sense que el destinatari es personés en cap moment a recollir-lo i aquest avís ha quedat acreditar de manera digital. En el propi requeriment ja se li oferia la possibilitat d'estudiar un nou contracte de lloguer social i se'l convidava en 30 dies a presentar la documenta escaient a la seva situació familiar.

Com ja deia la Sentència de l'AP de Barcelona (Secció 15ena.) de 15-6-92 cal aplicar la "regla de l'autoresponsabilitat" en base a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem ( SSTS 26-5-76 i 29-9-81), mitjançant la qual s'ha d'estimar equivalent a conèixer el fet d'impedir la recepció, la qual depenia exclusivament de la voluntat del destinatari. En el mateix sentit s'han pronunciat posteriorment altres sentències en el mateix sentit com les esmentades en el recurs entre d'altres, d' Albacete de 25.3.02; de Santa Cruz de Tenerife de 16.1.05 o de Tarragona de 29.5.2006.

Recordem també el que motiva la STS 493/2022 de 22 de juny quan diu:

3 "Los actos de comunicación producen efectos cuando su frustración se debe, únicamente, a la voluntad expresa o tácita de su destinatario, o a la pasividad, desinterés, negligencia, error, o impericia de la persona a la que va destinada, y, en este caso, no consta que la parte demandada no recogiera la comunicación remitida por la arrendadora por alguna causa justificada distinta de su propia voluntad e interés. [...] La naturaleza recepticia, que corresponde a toda notificación o requerimiento, legalmente practicado, exige la colaboración del destinatario, en el sentido de que admita y no obstaculice intencionada o negligentemente su recepción, de manera tal que la frustración de su práctica no responda a causas que le sean directamente imputables y no al requirente. No es posible que la eficacia de un acto jurídico penda de la voluntad del requerido. En la sentencia del Pleno de esta Sala 552/2010, de 17 de septiembre, con cita de otras muchas resoluciones, se conjugó, tratándose del contrato de opción de compra, el criterio de la recepción con el principio de auto [1]responsabilidad, o de razonable posibilidad de conocimiento de la aceptación por el requerido, y, en el mismo sentido, la sentencia 738/2016, de 21 de diciembre. El Código Civil proclama, en el art. 1119 del Código Civil, que "se tendrá por cumplida la condición cuando el obligado impidiese voluntariamente su cumplimiento". En definitiva, practicado el requerimiento fehaciente del art. 22 de la LEC, su no recepción, por causa imputable al arrendatario, no impide que desencadene su eficacia, y sin que exija una reiteración de su práctica para desencadenar eficacia jurídica, cuando la sentencia recurrida da por acreditado que quedó a su disposición mediante el correspondiente aviso. Cuestión distinta es que se demostrase que el arrendatario no pudo acceder a su contenido, lo que no es el caso".

Per tant, no podem concloure que no s'hagués efectuat el preceptiu requeriment en un mes abans de de la resolució per venciment anticipat que exigeix la Llei 1/2022 però l'arrendatari no el va voler recollir.

El motiu ha de fracassar

VUITÈ. Vulnerabilitat social.

Ja hem dit que el recurrent ja gaudia d'un lloguer social i que en la comunicación extrajudicial que sed li va trametre en el mes de juny de 2020 ja se li oferia la possibilitat de fer un nou contracte de tals característiques. No li va interesar l'oferiment. El motiu ha de decaure.

NOVÈ. Per finalitzar la part recurrent i demandada al·lega en favor de la seva tesi de que a partir del 15.8.19 s'havia pactat un nou contracte i no una pròrroga anterior (desmentit clarament pel document de 8.11.19 aportat per dita part) estaria el fet de que la part arrendadora va seguir cobrant les rendes que l'arrendatari anava satisfent a partir del 19.8.20 hem de portar el la motivació de la SAP de Barcelona (4ª) de 636/23 de 24 d'octubre (recurs 831-2022 ):

"..... el mero hecho de haber seguido abonando la demandada cantidades en concepto de renta no priva de operatividad a la acción de desahucio por expiración del plazo ejercitada de contrario. Como recuerda la Sentencia de la Sección 13ª de esta Audiencia de 29 de junio de 2023 :

" Centrado así el motivo de la apelación, es doctrina reiterada ( Sentencias del Tribunal Supremo de 3 de julio de 1990 , y 17 de marzo de 1992 ), que el pago de la renta es una contraprestación a la tenencia de la cosa, de modo que atendida la bilateralidad consustancial al contrato de arrendamiento, hasta el momento de la extinción de la prestación del arrendador, consistente en la cesión del uso de la finca, no queda extinguida también la prestación periódica a cargo del arrendatario, consistente en el pago de las rentas, con independencia de la fecha de la declaración judicial resolviendo el contrato, como lo demuestran los artículos 449 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento Civil , referidos a la obligación de pago de la renta tras la resolución del contrato, por ser el pago la simple consecuencia de la posesión.

Además, imponiendo el artículo 1561 del Código Civil al arrendatario la obligación de devolver la finca al concluir el arriendo, significa que las obligaciones propias del contrato subsisten en tanto el arrendatario no desista de la ocupación, mediante un acto devolutivo de la posesión al arrendador, sin que baste con el mero desalojo, devolución que únicamente se entiende producida cuando la finca es puesta de nuevo en poder y posesión del arrendador, normalmente mediante la devolución de las llaves u otro acto de tradición ficticia, en aplicación de la doctrina de los artículos 1462 y 1463 del Código Civil , entrega que lo mismo puede hacerse al arrendador o a persona por él autorizada, en aplicación de las normas sobre el cumplimiento de las obligaciones de los artículos 1162 y 1163,párrafo segundo, del Código Civil ."

Aquesta mateixa argumentació ja l'hem compartit en altres resolucions (la darrera en data 12.2.24, recurs núm. 607/23) i per aquesta raó el fet de seguir pagant les rendes, ja no com a tal, sinó com a indemnització per l'ocupació de l'habitatge no es cap signe de voluntat de continuar amb un contracte ja extingit sinó per pal·liar els efectes perjudicials d'una ocupació post contractual que impossibilita la possessió immediata al seu propietari.

El motiu no pot ser atès i amb ell decau tota el recurs que és desestimat.

DESÈ. La desestimació del recurs d'apel·lació comporta fer pronunciament sobre les costes d'aquesta alçada a la part recurrent ( article 398.1 de la LEC) i ratifiquem la imposició de les de la instància perquè la part demandant va acudir a la via legal que li era permesa davant de la no voluntat de deixar l'habitatge en el moment de l'expiració del termini que recordem podia haver prorrogat amb un any mes de lloguer social si el demandat hagués acreditat que la seva situació familiar seguia situant-lo en una posició de vulnerabilitat social.