Sentencia CIVIL Nº 1/2017, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 229/2016 de 10 de Enero de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SEC. 3a

Apel lació 229/16

Ordinari 742/14 del Jutjat de 1a Instància 5 del Vendrell

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 10 de gener de 2017

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Modesta , representada en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Carrera Portusach i defensada pel Lletrat/da Sra. Angulo Izquierdo, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 5 del Vendrell de data 2-11- 2015, en procediment Ordinari 742/14, en el que figura com a demandant la recurrent i com a demandats Domingo i Zaira .

Antecedentes

PRIMER.- En data 4-12-2015 es va presentar per Modesta recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo totalment la demanda interposada per Modesta contra Domingo i Zaira . Amb imposició de costes a l'actora'

SEGON.- Domingo i Zaira en data 28-1-2016 es varen oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.- Es va interposar demanda exercitant acció declarativa del domini. Al lega l'actora que la finca objecte del plet era propietat de Construccions Joan Anton Martin S.L., la qual la tenia inscrita al seu nom al Registre de la propietat; que l'any 2010 Construccions Joan Anton Martín S.L. va adjudicar, en pagament de deutes, tal finca al seu soci Jon ; que l'any 2011 es va adjudicar tal finca a l'actora, mitjançant conveni d'extinció de parella de fet entre l'actora i Jon , conveni aprovat judicialment; cap de les dues anteriors transmissions es va inscriure al Registre de la propietat.

La sentència impugnada desestima la demanda, al considerar que els demandats estan protegits per l' art. 34 Lh , ja que són tercers adquirents a títol onerós i de bona fe, al haver adquirit la finca, mitjançant subhasta instada per la TGSS, del titular registral Construccions Joan Anton Martín S.L.

SEGON.- Interposa recurs la demandant al legant error en la valoració de la proba, considerant que els demandats no són tercers adquirents de bona fe.

I) L' art. 34 Lh disposa que 'El tercero que de buena fe adquiera a título oneroso algún derecho de persona que en el Registro aparezca con facultades para transmitirlo, será mantenido en su adquisición, una vez que haya inscrito su derecho, aunque después se anule o resuelva el del otorgante por virtud de causas que no consten en el mismo Registro.

La buena fe del tercero se presume siempre mientras no se pruebe que conocía la inexactitud del Registro'.

La sentència del Tribunal Suprem, Sala 1a Ple, S 5-3-2007, nº 255/2007 , que fixa la doctrina sobre l' art. 34 Lh , després de fer un detallat estudi sobre l'evolució de la mateixa, diu que 'el criterio favorable a mantener en su adquisición a quien adquiere a título oneroso y de buena fe del titular registral puede considerarse francamente mayoritario en el repertorio de las sentencias más recientes de esta Sala. Así, la sentencia de 19 de octubre de 1998 (recurso núm. 938/98 ) declara rotundamente que la adquisición a non domino es 'la manifestación característica de la protección de la fe pública registral en favor del tercero hipotecario, aunque en la realidad extrarregistral el transmitente (titular según el Registro) no fuera dueño del piso, a virtud de la declaración de nulidad (que no constaba en el Registro) de la subasta por la que había adquirido el referido piso'. (...)

La sentencia de 24 de junio de 2004 (recurso núm. 2193/98 ), aun calificando los hechos de venta de cosa ajena y no de doble venta, protege la adquisición a non domino de quien confió en el Registro, por no poder afectarle la posible inexactitud de su contenido cualquiera que fuera su causa.

La sentencia de 25 de octubre de 2004 (recurso núm. 2274/01 ) declara que la fe pública registral no se puede enervar porque en la verdad material el transmitente ya no fuera dueño de la cosa transmitida, pues por el artículo 34 de la Ley Hipotecaria 'se viabilizan las adquisiciones a non domino'. (...)

SEXTO.- El panorama jurisprudencial que se acaba de describir aconseja que para resolver el presente recurso, fundado en infracción del artículo 34 de la Ley Hipotecaria y de la jurisprudencia al respecto, se fije definitivamente la doctrina de esta Sala sobre si dicho precepto ampara o no las adquisiciones a non domino.(...)

SÉPTIMO.- La doctrina sobre el artículo 34 de Ley Hipotecaria que procede dejar sentada comprende dos extremos:

Primero, que este precepto ampara las adquisiciones a non domino precisamente porque salva el defecto de titularidad o de poder de disposición del transmitente que, según el Registro, aparezca con facultades para transmitir la finca, tal y como se ha mantenido muy mayoritariamente por esta Sala.

Segundo, que el mismo artículo no supone necesariamente una transmisión intermedia que se anule o resuelva por causas que no consten en el Registro, ya que la primera parte de su párrafo primero goza de sustantividad propia para amparar a quien de buena fe adquiera a título oneroso del titular registral y a continuación inscriba su derecho, sin necesidad de que se anule o resuelva el de su propio transmitente'.

Així doncs, l' art. 34 Lh protegeix al adquirent a títol onerós i de bona fe que, confiant en el que consta al Registre de la propietat, adquireix del titular registral. El que oposa la mala fe en l'adquisició assumeix la càrrega de la seva prova, per a destruir la presumpció legal de bona fe que l'adquirent té ex art. 34 Lh .

II) Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

TERCER.- En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, no s'aprecia error en la sentència impugnada.

Corresponia a l'actora acreditar complidament que els demandats, quan varen adquirir en subhasta la finca, coneixien que no era propietat del titular registral, que tals adquirents eren, doncs, de mala fe, i la prova aportada per l'actora és manifestament insuficient.

Al lega la recurrent que tal prova seria: a) La ficta confessio de la codemandada per no assistir al judici; b) Que el demandat no va comprovar que el titular registral fos el real, no examinant l'expedient d'embargament de la TGSS, i havent de deduir que el propietari de la finca era un tercer perquè la subhasta es va ajornar; i c) La testifical de Jon , soci de Joan Anton Martín S.L. i exparella de l'actora, que va manifestar que un tal Jose Pedro va contactar amb ell en nom de la part demandada interesant-se per la finca, al igual que ho va fer el demandat, i que els hi va comunicar que la finca no era seva.

Respecte a la ficta confessio de la codemandada per no assistir al judici, l'operativitat de l' art. 304 LEC , i com diu literalment el propi article quan parla de que el Jutge 'podrà' considerar reconeguts els fets, suposa que, si bé faculta al jutge per tenir per reconeguts el fets, no per això ho ha de fer imperativament, ja que el jutge queda obligat a fer una valoració conjunta del material probatori que li permeti formar lliurament la seva convicció en un o altre sentit.

Respecte a que el demandat no va comprovar que el titular registral fos el real, no va examinar l'expedient d'embargament de la TGSS, i que havia de deduir que el propietari de la finca era un tercer perquè la subhasta es va ajornar, no tenia la part demandada cap d'aquestes obligacions, doncs la mínima diligència que el TS exigeix al adquirent d'una finca ( STS de 25-5-2006, nº 526/2006 ), per a poder ser considerat adquirent de bona fe, no pot arribar a tals extrems, no havent tampoc prova que la part demandada conegués que l'actora va presentar una reclamació prèvia a la terceria de domini a la TGSS, que aquesta va desestimar.

Finalment, manifestament insuficient per acreditar la mala fe dels demandats resulta la testifical de Jon , soci de Joan Anton Martín S.L. i exparella de l'actora, no solament per l'interès que pot tenir en el plet, sinó també per la seva insuficiència per tenir per acreditats els fets que relata, referents a que un tal Jose Pedro -que no s'ha ni proposat com a testimoni- va contactar amb ell en nom de la part demandada interesant-se per la finca, al igual que ho va fer el demandat, i que els hi va comunicar que la finca no era seva.

Es desestima, en conseqüència, el recurs.

QUART.- Conforme als arts. 394 i 398 LEC , en desestimar el recurs, s'imposen les costes del mateix a la recurrent.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per Modesta contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 5 del Vendrell de data 2-11- 2015, en procediment Ordinari 742/14. S'imposen les costes del mateix a la recurrent. S'acorda la pèrdua del dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día diez de enero de dos mil diecisiete. Doy fe.