Sentencia CIVIL Nº 100/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 14, Rec 377/2015 de 16 de Febrero de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE BARCELONA

Secció Catorze

Rotllo 377/2015

SENTÈNCIA N. 100/2017

ILMS. SRS./AS.

PRESIDENT

AGUSTÍ VIGO MORANCHO

MAGISTRATS

RAMÓN VIDAL CAROU

ESTEVE HOSTA SOLDEVILA

En Barcelona, a 16 de febrer de 2017

VIST per la Secció Catorze d'aquesta Audiència Provincial el rotllo nº 377/2015 dimanant de les actuacions de procediment ordinari seguides amb el nº 172/2014 pel Jutjat de Primera Instància nº 3 de Mataró a instancia de la Sra. Rosana contra CAFE-BAR MANAUS, SL, i MAPFRE FAMILIAR, en virtut del recurs d'apel lació interposat per la part actora contra la Sentència dictada el 22 de desembre de 2014 pel jutge de l'expressat Jutjat.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la Sentència apel lada és del tenor literal següent:

Que desestimando la demanda interpuesta por doña Rosana contra CAFÉ BAR MANAUS, S.L. y MAPFRE FAMILIAR, debo absolver a las mismas de la reclamación efectuada, con imposición de las costas causadas.

SEGON.- La part actora hi va interposar recurs d'apel lació, que fou admès a tràmit. Ambdues parts demandades es van oposar al recurs i les actuacions originals es van elevar a l'Audiència Provincial de Barcelona, que les va repartir a aquesta Secció Catorze, en la qual, seguits els corresponents tràmits processals, va tenir lloc la deliberació el dia 9 de febrer de 2017.

TERCER.- En la tramitació del present procediment s'han observat i complit les prescripcions legals.

VIST, sent ponent el magistrat Sr. ESTEVE HOSTA SOLDEVILA .

Fundamentos

PRIMER.- Antecedents i objecte del recurs.

Rosana va presentar demanda contra Café Bar Manaus, SL, i la seva asseguradora Mapfre Familiar en reclamació del pagament d'una indemnització de 22.555,87 € pels danys personals (dies de baixa i seqüeles) patits arran d'una caiguda acorreguda a la discoteca Manaus de Mataró titularitat de la primera la matinada del 15 de setembre de 2012.

La Sentència de primera instància, després de reproduir el fonament de dret Tercer de la STS 149/2007, de 22 de febrer de 2007 , que inclou una nombrosa casuística de la jurisprudència sobre caigudes en llocs, dependències i establiments públics, conclou que en les discoteques no és aplicable la inversió de la càrrega de la prova ni la doctrina de la responsabilitat objectiva per risc, al no exercir-se en el local cap activitat generadora de risc; així mateix considera va considerar que el lloc concret del local on es va produir la caiguda, una grada de dos esglaons al costat d'un tram d'escala de tres esglaons per a cobrir el mateix desnivell que la grada, no presentava en si mateix un perill extraordinari; i desestima la demanda.

El recurs d'apel lació no impugna la fonamentació jurídica de la Sentència relativa que la naturalesa de la responsabilitat civil de la discoteca no és objectiva, sinó que es basa en un únic motiu: error en la valoració de la prova.

SEGON.- Fets de rellevància per a resolució del plet, que resulten de la prova practicada.

1.- L'actora Rosana va caure la matinada del 15 de setembre de 2012 a la discoteca Manaus de Mataró, on havia anat a celebrar l'aniversari d'una amiga juntament amb cinc amigues més.

2.- En la caiguda la Sra. Rosana es va fracturar el turmell esquerre.

3.- La caiguda es va produir en una zona de la discoteca en què hi ha un desnivell d'aproximadament mig metre entre una barra de bar amb tamborets (al nivell superior) i una pista de ball (a l'inferior). El desnivell es salvat per una escala de tres esglaons, situada al costat de la paret, i en la resta per una mena de grada de dos graons.

4.- Entre l'escala i la grada no hi ha barana, passamans ni muret de separació.

5.- La visibilitat era la pròpia d'una discoteca: en penombra. Tot i que en la contrapetja de tots els esglaons, tant de l'escala com en la grada, havia petits llums encastats, que no ha quedat acreditat que el dia de l'accident no funcionessin.

6.- Les set amigues es dirigien en fila índia cap a la sortida del local, situada en una terrassa exterior més enllà de l'escala, la grada i la pista de ball. La Sra. Eva , que era la que més coneixia el local i feia de guia de les altres, anava la primera; la Sra. Paloma , que també coneixia el local, la segona; i la Sra. Rosana , la tercera. Tot i que això darrer no ha quedat prou acreditat, ja que la Sra. Eva en un moment de la seva declaració ha dubtat si l'actora anava la tercera o la quarta de la fila.

7.- No ha quedat acreditat si les set amigues baixaven en sentit recte o en forma obliqua o diagonal. Tampoc no ha quedat acreditat si la caiguda es va produir exactament a la grada o en el límit entre aquesta i l'escala.

8.- No ha quedat acreditat com i perquè va caure exactament la Sra. Rosana , ja que -com hem senyalat- la part actora només ha portat com testimonis les dues primeres amigues de la fila, que no van veure la caiguda perquè l'actora caminava a la seva esquena, darrera seu.

9.- No ha quedat acreditat que la discoteca en general i en concret l'indret on es va produir l'accident incomplissin cap normativa administrativa de seguretat.

TERCER.- La jurisprudència del Tribunal Suprem sobre la responsabilitat civil en caigudes en llocs públics.

Està recopilada a la STS 385/2011, de 31 de maig :

Configuración jurisprudencial de la responsabilidad civil por culpa extracontractual.

A) En los litigios sobre responsabilidad civil por culpa extracontractual cabe discutir en casación el juicio del tribunal de instancia sobre el criterio de imputación subjetiva de los daños al causante de los mismos y sobre los aspectos de la relación de causalidad entre la acción u omisión y el daño que exigen una valoración jurídica, cifrados en la llamada imputación causal, pero no la determinación objetiva de los hechos sobre la existencia o inexistencia del daño y sobre la naturaleza y circunstancias de la acción u omisión ( SSTS 13 de octubre de 1992 , 14 de febrero de 1994 , 31 de enero de 1997 , 29 de mayo de 1998 , 8 de septiembre de 1998 , 4 de junio de 2001 , 7 de junio de 2002 , 14 de noviembre de 2002 , 4 de noviembre de 2004 y 22 de febrero de 2007 , entre otras).

B) La jurisprudencia de esta Sala no ha llegado al extremo de erigir el riesgo como criterio de responsabilidad con fundamento en el artículo 1902 CC ( SSTS 6 de abril de 2000 , 10 de diciembre de 2002 , 31 de diciembre de 2003 , 4 de julio de 2005 , 6 de septiembre de 2005 , 10 de junio de 2006 , 11 de septiembre de 2006 , 22 de febrero y 6 junio de 2007 ) y ha declarado que la objetivación de la responsabilidad civil no se adecua a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando este está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( SSTS 16 de febrero , 4 de marzo de 2009 y 11 de diciembre de 2009 ). Es un criterio de imputación del daño al que lo padece la asunción de los riesgos generales de la vida ( STS 21 de octubre de 2005 y 5 de enero de 2006 ), de los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar ( SSTS de 11 de noviembre de 2005 y 2 de marzo de 2006 ) o de los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida ( STS 17 de julio de 2003 y 31 de octubre de 2006 ). En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados ( STS de 22 de febrero de 2007 ).

C) Como declaran las SSTS de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , de 22 de febrero de 2007 y 17 de diciembre de 2007 en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las SSTS 21 de noviembre de 1997 ( caída por carencia de pasamanos en una escalera); 2 de octubre de 1997 ( caída en una discoteca sin personal de seguridad); 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel considerable); 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 (caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); 10 de diciembre de 2004 ( caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); 25 de marzo de 2010 ( caída de una señora de 65 años, afectada de graves padecimientos óseos y articulares, al entrar en un restaurante y no advertir un escalón en zona de penumbra y sin señalización)

D) Por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad o tiene carácter previsible para la víctima. Así, SSTS 28 de abril de 1997 , 14 de noviembre de 1997 , 30 de marzo de 2006 ( caída en restaurante de un cliente que cayó al suelo cuando se dirigía a los aseos por escalón que debía ser conocido por la víctima); 6 de junio de 2002, 13 de marzo de 2002, 26 de julio de 2001, 17 de mayo de 2001, 7 de mayo de 2001 (caídas sin prueba de la culpa o negligencia de los respectivos demandados); 6 de febrero de 2003, 16 de febrero de 2003, 12 de febrero de 2003, 10 de diciembre de 2002 (caídas en la escalera de un centro comercial, en las escaleras de un hotel, en el terreno anejo a una obra y en una discoteca, respectivamente); 17 de junio de 2003 (daño en la mano por la puerta giratoria de un hotel que no podía calificarse de elemento agravatorio del riesgo); 2 de marzo de 2006 ( caída de una persona que tropezó con una manguera de los servicios municipales de limpieza que no suponía un riesgo extraordinario y era manejada por operarios con prendas identificables), 31 de octubre de 2006 ( caída en exposición de muebles por tropiezo con escalón de separación de nivel perfectamente visible) y 29 de noviembre de 2006 ( caída en un bar); 22 de febrero de 2007 ( caída en un mercado por hallarse el suelo mojado por agua de lluvia) y de 30 de mayo de 2007 ( caída a la salida de un supermercado); 11 de diciembre de 2009 ( caída de un ciclista en el desarrollo de una carrera por causa de la gravilla existente en la bajada de un puerto).

QUART.- La Sentència de Primera Instància.

La Sentència apel lada, després de transcriure la fonamentació jurídica de la STS 149/2007, de 22 de febrer (al seu torn recollida a la STS 385/2011 que hem transcrit al fonament de dret anterior), ve a senyalar que en la discoteca litigiosa no s'exercia cap activitat susceptible de generar un risc de caure superior als riscos generals que presenta la vida diària, cosa que determina que per establir la possible responsabilitat de les demandades en la caiguda de l'actora no sigui d'aplicació la inversió de la càrrega de la prova, ni tampoc la doctrina de la responsabilitat per risc, sinó que regeix el règim el règim tradicional de la responsabilitat per culpa de l' art. 1902 del CC , de manera que la part demandant està obligada a provar les circumstàncies concretes de la caiguda generadores del naixement de la responsabilitat a títol de culpa de la titular de la discoteca, així com la relació de causalitat entre aquesta culpa i el dany patit per la demandant.

L'actora-apel lant no impugna aquesta fonamentació jurídica de la Sentència, sinó que es limita a al legar error en la valoració de la prova.

CINQUÈ.- Decisió de la Sala.

Les condicions ambientals de la discoteca Manaus la matinada de l'accident devien ser les previsibles, per habituals, en els establiments d'aquesta mena: música eixordadora i il luminació en penombra. Tampoc és rar que en aquest tipus de locals el terra presenti petits desnivells per a delimitar zones i ambients.

Entenem que l'existència de l'escala i la grada, tot i la manca de barana, passamans o muret de separació, no comportaven un increment extraordinari del risc de caure superior al d'altres situacions de la vida quotidiana, que hagi de determinar sense més la declaració de la responsabilitat objectiva de la discoteca en la caiguda que va patir la demandant. Continua sent d'aplicació el règim tradicional de la responsabilitat per culpa, en el qual a la part actora li cal provar la culpa o negligència de la demandada i la relació de causalitat entre aquesta i el dany patit. En aquest sentit, malgrat la penombra general, la presència de la grada i de l'escala devia ser evident i no explica sense més la caiguda de la demandant. A més, cal tenir en compte que almenys dues de les amigues, precisament les que anaven al davant de la fila índia formada per totes elles, coneixien el local i que la primera d'elles feia com de guia de les altres. Tanmateix, el resultat de la prova practicada no permet establir amb certesa el com i el perquè de la caiguda, en l'origen la qual no és descartable un descuit o distracció de l'actora, ja que les dues testimonis presentades per la part demandant no la van veure perquè caminaven davant la demandant, i la part no ha proposat com testimoni cap de les altres amigues que circulaven darrera, que són les úniques que van poder presenciar el que va passar.

Atès que ens movem en el camp de la responsabilitat per culpa, aquesta manca de prova de l'exacte com i perquè de l'accident implica que hem de desestimar el recurs i confirmar la Sentència de Primera Instància.

CINQUÈ.- Les costes d'aquesta alçada.

D'acord amb l' art. 398.2 de la LEC , atesa la desestimació del recurs, imposem a la part apel lant el pagament de les costes de l'apel lació.

Fallo

1.- Desestimant el recurs d'apel lació interposat per la Sra. Rosana contra la Sentència dictada el 22 de desembre de 2014 pel Jutjat de Primera Instància nº 3 de Mataró , confirmem la resolució recorreguda.

2.- Imposem a la part recurrent el pagament de les costes d'aquesta alçada.

Declarem la pèrdua del dipòsit constituït per a recórrer. Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació sempre que la resolució del recurs presenti interès cassacional, per escrit presentat davant d'aquest tribunal dintre del termini dels vint dies següents a la seva notificació. Un cop notificada la resolució, les actuacions seran retornades al jutjat d'instància, amb un testimoni seu, per a compliment.

Així ho pronunciem i signem.

PUBLICACIÓ.-En aquest dia, i una vegada signada per tots els magistrats que l'han dictada, es dóna a l'anterior sentència la publicitat ordenada per la Constitució i les Lleis. EN DONO FE.