Sentencia Civil Nº 102/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 318/2012 de 05 de Marzo de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 318/12

Ordinari 606/10 del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus

APELANTE : Constanza Y Magdalena

PROCURADOR :JUAN C. RECUERO MADRID

LETRADO : JAVIER PRIETO RODRIGUEZ

APELADO : SEGURCAIXA, SA

PROCURADOR : ANTONIO ELIAS ARCALIS

LETRADO : ALFREDO PEREZ MORA

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lma. Sra. Mª ANGELES BARCENILLA VISUS (Suplent)

Tarragona, 5 de març de 2013

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Constanza i Magdalena , representats en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Recuero Madrid i defensats pel Lletrat/da Sr. Prieto Rodríguez, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 3-2-2012 , en procediment Ordinari 606/10, en el que figura com a part demandant la recurrent i com a demandada Segurcaixa S.A.

Antecedentes

PRIMER.-La Sentència d'instància disposa: 'Desestimo íntegrament la demanda interposada per Constanza i Magdalena contra Segurcaixa S.A., absolc aquesta última de les pretensions formulades contra ella, amb imposició a l'actora de les costes causades en aquest procediment'.

SEGON.-En data 2-3-2012 es va presentar per Constanza i Magdalena recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.-Segurcaixa S.A. en data 3-4-2012 es va oposar al recurs.

QUART.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va interposar demanda al legant que sobre, les 12 hores del dia 2-11-2008, Feliciano , de 63 anys, encarregat d'obres i jubilat, i la seva esposa, l'aquí actora Constanza , varen anar al xalet propietat de la seva filla Olga i del marit d'aquesta Sr. Roque , situat a Almoster; aquests dos últims estaven fora, de vacances; la nit abans un amic els havia avisat que havia hagut una forta tempesta a Almoster, havent marxat la llum i patint el xalet algun desperfecte; per aquest motiu Olga va trucar als seus pares perquè anessin al xalet i comprovessin si havia danys al mateix; Feliciano i la seva esposa Constanza varen anar al xalet, obrint la porta principal amb les claus que del mateix tenien, passant primer a la cuina i després, al sentir soroll, al garatge; a l'entrar al garatge Feliciano es va intentar il luminar amb un encenedor, moment en que es va produir una gran explosió del gas propà que hi havia acumulat, amb incendi; a conseqüència de l'explosió Feliciano va morir dies després, patint Constanza greus lesions.

S'interposa la demanda contra Segurcaixa S.A., que assegurava la responsabilitat civil del xalet, sent l'assegurat Don. Roque , exercitant l'acció de responsabilitat civil dels arts. 1902 i ss. CC .

La sentència impugnada desestima la demanda, per no haver cap falta de diligència del propietari del xalet i assegurat, que tenia legalitzada la instal lació de gas, sense quedar provat quina va ser la causa de l'acumulació de gas propà al garatge, i havent estat la causa de l'explosió el fet que Feliciano va encendre un encenedor.

Interposa recurs la part actora al legant que els propietaris del xalet -i la seva asseguradora, que és a qui han demandat- han de respondre dels danys pel mer fet de ser tals propietaris, al ser una responsabilitat objectiva; que Feliciano i la seva esposa Constanza no varen olorar el gas propà, que no fa olor; i que els propietaris del xalet varen actuar negligentment, al no desconnectar la caldera, no instal lar detector de gas, no haver en el xalet ventilació i no advertir a Feliciano i a la seva esposa Constanza que hi podia haver perill per poder no haver-hi llum.

SEGON.-En primer lloc, com bé diu la sentència impugnada, la responsabilitat de l'asseguradora demandada deriva d'una pòlissa d'assegurament de la responsabilitat civil, per la qual cosa, i conforme preveu l' art. 73 LCS , l'assegurador queda obligat a cobrir el risc del naixement a càrrec de l'assegurat de l'obligació d'aquest d'indemnitzar a tercers pels danys i perjudicis causats per un fet previst a la pòlissa i del qual sigui responsable l'assegurat.

En segon lloc, la part actora a la seva demanda cap mena de negligència o responsabilitat imputava al propietari del xalet i assegurat, considerant que la responsabilitat de l'asseguradora demandada era objectiva, i en base a tal responsabilitat objectiva reclamava, per molt que ara al recurs d'apel lació, mudi o canviï -cosa que no pot fer- els fets al legats i imputi ara negligència al propietari del xalet i assegurat.

En tercer lloc, el recurs parteix d'una premissa tant falsa com estesa socialment: Que quan un pateix un dany algú altra l'ha d'indemnitzar necessàriament.

És cert que la Jurisprudència determina que, quan s'ha generat un incendi, explosió o un altre risc greu o extraordinari dins de l'àmbit de control del posseïdor, ja sigui el propietari, l'arrendador o qui per altra títol estigui en contacte amb ella, s'ha de presumir que li és imputable, excepte que provi que va obrar amb tota la diligència exigible per a evitar la producció del dany o bé que aquest va ser causat per factors externs, com són l'acció de tercers, la força major, el cas fortuït, etc. ( Tribunal Suprem Sala 1a, S 3-2-2005, nº 17/2005 ). Com a norma la responsabilitat extracontractual ex art. 1902 i ss CC es segueix configurant com a culpabilística, no com a objectiva, de manera que la Jurisprudència no ha acceptat la inversió de la càrrega de la prova més que en els casos de riscos extraordinaris, dany desproporcionat o falta de col laboració del causant del dany especialment obligat a donar-la per les seves circumstàncies professionals o d'altre tipus ( SSTS de 31-5-2011, nº 385/2011 , i de 2-3-2006 , entre moltes). I, en tot cas, correspon al perjudicat la càrrega de provar el nexe causal entre l'acció u omissió del responsable, susceptible de causar un risc que origini el sinistre, i el dany causat, de manera que aquell pugui ser considerat responsable del dany per haver actuat imprudent o negligentment. Així diu el Tribunal Suprem Sala 1a, S 30-1-2012, nº 26/2012 : 'La responsabilidad prevista en el artículo 1.902 del Código Civil no se funda única y exclusivamente en la situación de riesgo sino que exige la culpa o negligencia del demandado como presupuesto de su obligación de reparar el daño ( SSTS 13 de marzo de 2.002 , 4 de julio y 6 de septiembre de 2.005 , 25 de enero de 2006 , 7 de enero de 2.008 , entre otras). Y si bien es cierto que la técnica de inversión de la carga de la prueba tiene su ámbito de aplicación precisamente en ese elemento subjetivo de la culpa o negligencia, también lo es que en todo caso (imputación objetiva o subjetiva), es preciso que se pruebe la existencia del nexo causal, correspondiendo la carga de la prueba al perjudicado que ejercita la acción'; Tribunal Suprem Sala 1a, S 16-12-2008, nº 1200/2008 i S 25 enero 2007: 'Destacan dos aspectos en relación con la responsabilidad por riesgo: 'el primero, que sólo cabe acudir a títulos de imputación de la responsabilidad basados en criterios distintos al subjetivo, con la subsiguiente consecuencia en el orden procesal de la inversión de la carga de la prueba, en los casos en que exista una actividad peligrosa que implique un riesgo considerablemente anormal en relación con los estándares medios; y el segundo, que, en cualquier caso, sea cual fuere el título de imputación de la responsabilidad, es preciso que concurra la necesaria causalidad en su secuencia o vertiente jurídica, apreciada conforme a criterios de adecuación o eficiencia, que posibilite la atribución del daño'. Tribunal Suprem Sala 1a, S 21-3-2006, nº 258/2006 : 'Nos hallamos de nuevo ante un problema de imputación objetiva, que ha sido utilizado por esta Sala como vía para determinar si por parte de los recurridos, en su día demandados, se ha creado un riesgo relevante que les pueda ser atribuido ( sentencias de 30 de junio de 2000 y 6 de septiembre de 2005 ). En consecuencia, para que pueda ser imputada la responsabilidad a las entidades demandadas y hoy recurridas, los demandantes deberían haber probado la existencia de una relación de causalidad entre la conducta de los demandados, susceptible de crear un riesgo que originara el siniestro, y el daño producido. Esta prueba incumbe siempre a quien demanda, sea cual sea el criterio que se utilice para la imputación de la responsabilidad, el cual, 'ha de basarse en una certeza probatoria, que no puede quedar desvirtuada por una posible aplicación de la teoría del riesgo, la objetivación de la responsabilidad o la inversión de la carga de la prueba', como afirman las sentencias de 2 de abril y 17 de diciembre de 1998 , añadiendo otras decisiones que a la prueba del nexo causal no le alcanza la presunción insita en la doctrina de la carga de la prueba, por lo que incumbe al actor probar por qué se imputa al demandado la responsabilidad por los daños probados ( sentencia de 14 de febrero de 1994 , entre otras)'.

En el present cas, no hi ha discussió respecte als fets -perquè la demandada no els qüestiona-, que són els ressenyats al FJ 1er, per la qual cosa cap problema de valoració de la prova hi ha.

Partint, com hem dit, de la inexistència de responsabilitat objectiva per part del propietari de l'habitatge -i conseqüentment de la seva asseguradora, aquí demandada-, s'ha de compartir amb el Jutge a quo que no s'aprecia negligència en el mateix causant del sinistre i fonamentadora de la responsabilitat que aquí es reclama, estant la seva actuació dins dels cànons de la normalitat pel que fa a la diligència. En primer lloc, perquè ni la part actora a la seva demanda cap mena de negligència o responsabilitat imputava al propietari del xalet i assegurat, per molt que ara al recurs d'apel lació, mudi o canviï -cosa que no pot fer- els fets al legats i imputi ara negligència al propietari del xalet i assegurat. En segon lloc, perquè es desconeix la causa de l'acumulació de gas, considerant fins i tot l'actora que, segurament, es va produir per la fallada del subministrament elèctric causat per la forta tempesta, de manera que va sortir el gas per la caldera al no tenir la flama encesa al no haver-hi llum, de manera que al no ser pròpiament una fuita no es varen accionar les vàlvules de seguretat de la caldera, causa doncs -fallada del subministrament elèctric- que no és en absolut imputable als propietaris de l'habitatge, els quals estaven absents i sense cap mena de domini del fet. En tercer lloc, perquè el propietari de l'habitatge cap mena de risc va causar, sent merament el propietari del xalet i un consumidor de gas, no el subministrador o instal lador del mateix, tenint a més -i això sí que era de la seva responsabilitat- perfectament legalitzada i revisada la instal lació, no havent creat cap mena de risc quan varen marxar de casa seva. I, finalment, perquè la causa directe de l'explosió va ser un fet de la pròpia víctima, ja que Feliciano va encendre un encenedor, fent-ho en una casa que havia patit danys per una forta tempesta, és a dir, en una situació doncs d'un cert risc encara que difícilment previsible.

Procedeix, en conseqüència, desestimar el motiu d'impugnació.

TERCER.-Es demana, finalment, la no imposició de costes per plantejar el cas series dubtes de fet o de dret i no haver temeritat.

Respecte a les al legades 'series dubtes de dret i no haver temeritat', i com deia la SAP Tarragona de 26 d'octubre de 2006 , 'El art. 394.1º de la LEC establece el principio de vencimiento objetivo en materia de costas, salvo que el Juzgador -y de un modo excepcional-, aprecie que el asunto presentaba serias dudas de hecho o de derecho, y para estos casos, el párrafo segundo de dicho precepto, establece que para apreciar si el caso presenta serias dudas de hecho o de derecho, habrá de tenerse en cuenta 'la jurisprudencia recaída en casos similares'.

A tal respecto debemos recordar que como indicaba la Sentencia del Tribunal Supremo de 4 de noviembre de 1994 , la jurisprudencia 'ha razonado en numerosas sentencias (entre otras, S 22 junio 1993 ) el alcance del cambio operado por virtud de la modificación que introdujo la reforma del art. 523 LEC por ley 34/1984, de 6 agosto, fundada en el principio ''victus victoris', o criterio del vencimiento objetivo, pero también ha reconocido la posible suavización de la referida condena que se infiere de la propia literalidad del precepto, aunque por la modificación que representa del principio general tenga que razonarla debidamente el juez, apreciando y señalando las circunstancias excepcionales que conducen a aquella ( STS 2 julio 1991 ). Esta libertad de apreciar 'justos motivos'' que hagan quebrar el principio general supone una ''discrecionalidad razonada'' que corresponde ser apreciada por el Tribunal ''a quo'' no siendo susceptible de revisión casacional ( STS 30 abril 1991 ).'

Ahora, conforme al art. 394 L.E.C. de 2000 , el concepto es más restringido, pues no hay remisión al concepto indeterminado de circunstancias excepcionales, sino que se limita a dos elementos: las serias dudas de hecho o de derecho, o de ambos. Como tales, han de ser serias y razonablemente fundadas, o lo que es lo mismo contrarias al buen hacer profesional de los letrados intervinientes, y han de ser fundadas de acuerdo con la jurisprudencia en torno a la cuestión debatida'.

Cap mena d'aquestes especials circumstàncies concorren en el present cas, ja que el resultat del present procediment era previsible a la vista de la reiterada Jurisprudència relativa a la responsabilitat extracontractual.

Procedeix desestimar el recurs.

QUART.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes del mateix als recurrents.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per Constanza i Magdalena contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 3-2-2012 , en procediment Ordinari 606/10. S'imposen les costes del seu recurs als recurrents. S'acorda la pèrdua del dipòsit per a apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día trece de marzo de dos mil trece. Doy fe.