Sentencia Civil Nº 106/2016, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 612/2015 de 04 de Mayo de 2016

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 612/2015

Actuacions: procediment ordinari núm. 342/2013

Jutjat Mercantil 1 Girona

SENTÈNCIA NÚM. 106/16

PRESIDENT

Fernando Ferrero Hidalgo

MAGISTRATS

Carles Cruz Moratones

Núria Lefort Ruiz de Aguiar

Girona, cinc de maig de dos mil setze

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 612/2015, en el qual ha estat part apel·lant Ángel , representada per la procuradora ROSA BOADAS VILLORIA i dirigida pel lletrat ANDRÉS ALMAR AMER, i part apel·lada Celso , representada per la procuradora CARME PEIX ESPÍGOL i dirigida pel lletrat JOAN XIFRA GARCIA; i essent parts apel·lades no comparegudes en aquesta alçada l'entitat MISSATGERS COSTA BRAVA, S.L. i Enriqueta Ha actuat com a ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer.El Jutjat Mercantil 1 Girona, en les actuacions 342/2013, que se segueixen a instància de Celso , representat per la procuradora CARME PEIX ESPÍGOL i defensat pel lletrat JOAN XIFRA GARCIA, contra l'entitat MISSATGERS COSTA BRAVA, S.L., Ángel i Enriqueta , representats per la procuradora ROSA BOADAS VILLORIA, i defensats pel lletrat ANDRÉS ALMAR AMER, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: ' FALLO:Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por la Procurador/a de los Tribunales Carme Peix, actuando en nombre y representación de Celso DEBO CONDENAR a MISSATGERS COSTA BRAVA, Ángel y Enriqueta a pagar a la parte actora la cantidad de 8.896 euros más los intereses determinados en el Fundamento quinto de la presente resolución.

Se imponen las costas a la parte demandada'.

Segon.La part demandada D. Ángel va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer.En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer.No acceptem parcialment els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon.La part actora, el senyor Celso , va presentar demanda davant Missatgers Costa Brava, S.L., la senyora Enriqueta i el senyor Ángel , en la seva condició d'administradors solidaris de la societat demandada, en què va acumular les següents accions: reclamació de quantitat davant la societat, així com acció de responsabilitat per deutes posteriors a la causa de dissolució (causa objectiva) i de manera poc clara podia ser que també reclamés per responsabilitat individual de l'article 241 en relació l'article 236 de l text refòs de la Llei de societats de capital aprovat per RD legislatiu 172010 de 2 de juliol (en endavant LSC), davant els administradors de la societat, en què sol licitava la condemna solidària de tots els demandats a pagar la quantitat reclamada. En l'acte de l'audiència prèvia va aclarir la part demandant que reclamava per la causa prevista en l'article 363.1 c) (per impossibilitat manifesta d'aconseguir el fi social) en relació l'article 367.1 de la mateixa LSC.

La sentència estima íntegrament la demanda en considerar acreditada l'existència del deute reclamat a càrrec de la societat i els requisits de les accions de responsabilitat exercides davant els administradors, tant la individual, com l'objectiva.

El condemnat Sr. Ángel s'oposa a la decisió judicial i la impugna i l'actora s'oposa al recurs i sol licita la confirmació de la sentència contra la qual es recorre. No impugnen la sentència els altres dos condemnats.

Tercer.Responsabilitat solidària i efecte expansiu del recurs d'apel lació

Atès que d'una banda el Sr. Ángel impugna la sentència en base a dos objectius: 1) la quantia objecte de condemna a la societat Missatgers Costa Brava,SL i 2) la manca de responsabilitat dels administradors 8per tant afecta també a l'altra administradora solidària Doña. Enriqueta i que la condemna és solidària per a tots tres, ens hem de preguntar si en cas de prosperar qualsevol de les seves pretensions, l'efectes es farà expansiu als dos condemnats que no han impugnat la sentència ni s'han adherit al recurs.

I la resposta ha de ser plenament afirmativa perquè la jurisprudència ja ha resolt contundentment aquesta qüestió en el sentit de que si la causa de la solidaritat és per raons objectives, el resultat judicial ha d'afectar a tots per igual encara que no hagin impugnat la decisió de la instància. La recent sentència del Tribunal Suprem de 5.4.16 (número de sentència 214/2016 ) es fa ressò de les nombroses ocasions en què s'ha mantingut el criteri indicat i transcriu part de la seva anterior sentència de 4.10.11 (núm. 712) quan diu el següent:

»A) El principio general de que, en segunda instancia, no cabe favorecer la situación de quien no apela ni se adhiere a la apelación, ni es posible entrar en cuestiones consentidas por ese litigante que se ha aquietado a lo resuelto por la sentencia de primera instancia, quiebra en aquellos supuestos en que los pronunciamientos deban ser absolutos o indivisibles por su naturaleza y también en aquellos supuestos en los que exista solidaridad procesal por ejercitarse conjuntamente la misma acción frente a varias personas colocadas en idéntica situación procesal ( SSTS de 29 de junio de 1990 , 9 de junio de 1998 ,).

»Este criterio -que la jurisprudencia ha descrito como la fuerza expansiva de lo decidido en el recurso a quienes, unidos por un vínculo de solidaridad con el recurrente, no fueron recurrentes- hace la salvedad de aquellos casos en los que la resolución del recurso se basa en causas subjetivas que afectan solo a la parte

recurrente ( SSTS de 13 de febrero de 1993 , 8 de marzo de 2006 , 24 de noviembre de 2005 , 3 de marzo de 2011 ,).

»B) En el recurso, la decisión de la sentencia impugnada, que declaró los efectos expansivos de la estimación parcial del recurso de apelación formulado por el constructor a favor del arquitecto técnico no apelante es conforme y adecuada a la doctrina que se ha expuesto, por los siguientes razonamientos:

»i) La sentencia de primera instancia -que decidió sobre una acción de responsabilidad extracontractual declaró la responsabilidad solidaria de dos de los demandados, el constructor y el arquitecto técnico.

»ii) La condena solidaria alcanzó al íntegro resarcimiento del perjuicio que la sentencia de primera instancia reconoció a los demandantes.

»iii) En el recurso de apelación formulado solo por el constructor se plantearon -en lo que ahora interesa cuestiones objetivas en las que el apelante fundamentó una disminución de la responsabilidad. En concreto, la existencia de un perjuicio menor que el que había sido fijado por la sentencia de primera instancia.

»iv) El vínculo de solidaridad establecido en la sentencia de primera instancia fue consentido por las partes, por lo que permaneció en la segunda instancia.

»v) En consecuencia, los efectos de la estimación parcial del recurso de apelación del constructor, al decidir la sentencia impugnada que el perjuicio causado a las demandadas era inferior al reconocido por la sentencia de primera instancia, debe extenderse al condenado no-apelante, pues, dada su situación de codemandado obligado al pago, la actuación procesal del otro demandado le alcanza en virtud de la fuerza expansiva que la solidaridad comporta.

»vi) La estimación de la apelación no se basó en una razón subjetiva que solo afectara al recurrente.

En materia de responsabilidad extracontractual, el daño o perjuicio -como el hecho que lo provoca- es un pronunciamiento absoluto e indivisible por su naturaleza, o existe o no existe y tiene, en su caso, una extensión única en el proceso (aunque pueda hacerse una distribución de la responsabilidad atendiendo a las concretas

circumstancias que afecten a los responsables), por lo que, fijado el alcance del perjuicio en el recurso de apelación, este pronunciamiento ha de afectar a quien ha sido condenado solidariamente a su íntegro resarcimiento.

»vii) Este criterio tiene plena virtualidad en los supuestos de solidaridad, incluida la solidaridad impropia que nace con la sentencia en los litigios derivados de un ilícito culposo con pluralidad de agentes y concurrencia de causa única, aunque entre ellos no se dé una situación de litisconsorcio pasivo necesario, pues la justificación del efecto expansivo está en la solidaridad en la obligación [...]

»viii) Todo lo dicho excluye la infracción de incongruencia y del principio tantum devolutum quantum apellatum [solo se defiere al tribunal superior lo que se apela] y la vulneración de la cosa juzgada formal, en que se funda el motivo».

En el cas present, la responsabilitat reclamada al Sr. Ángel es troba fermament vinculada a la suma objecte de condemna de la societat i, per tant, pot impugnar-la i veure's beneficiat si prospera la seva reclamació i també el vincle de solidaritat amb la Sra. Enriqueta és plenament objectiu (causa de dissolució de la societat i no haver convocat junta ni haver instat un procediment concursal). En conseqüència tot allò que aquí es resolgui afectarà positivament a les altres parts que s'han aquietat a la decisió de la instància.

Quart.

Quant a la impugnació de la suma objecte de condemna el recurrent presenta el greuge de la condemna en una valoració errònia de la prova atès que considera que en el procediment monitori se li van reclamar únicament 7.158,55€ i posteriorment en la demanda de judici ordinari se li reclamen 8.896€. Com admet el Sr. Ángel , una petició prèvia de monitori no té perquè condicionar la pretensió posterior en un declaratiu perquè la primera no és un requisit processal de procedibilitat i, per això, és pot intentar prèviament la via del monitori o no. El que resulta essencial en el declaratiu posterior és que allò que reclamis ho puguis demostrar. En aquest cas s'han presentat els documents 2,3,i 4 de la demanda on hi han les tres factures pendents de pagament i en una d'elles es reconeix que s'ha cobrat a compte de la mateixa factura la suma de 500€. Aleshores, si sumem l'import de les tres factures reclamades i li descomptem el pagament parcial de 500 €, el saldo deutor és el que es reclam en la demanda: 8.896€. Si la part demandada hagués demostrat més pagaments a compte podria prosperar la seva impugnació, però en no resultar així la suma objecte de condemna és la correcta. Aquest motiu ha de fracassar.

Cinquè.Quant al segon motiu del recurs que concerneix la responsabilitat dels administradors, el demandat, el senyor Ángel , fonamenta el recurs en els arguments següents: a) error en la valoració de la prova quan estima l'acció de responsabilitat objectiva per concórrer pèrdues agreujades, quan l'actora va fonamentar la demanda en la impossibilitat manifesta d'aconseguir el fi social (article 363.1, apartat c de la TRLSC), b) la impossibilitat d'aconseguir el fi social deriva de la resolució del contracte de franquícia que vinculava la societat demandada amb l'entitat Dronas 2002, S.L. a partir de l'impagament de determinades liquidacions, c) no concorre tampoc la causa de dissolució per pèrdues agreujades, i les úniques factures pendents són les immediatament anteriors al tancament, de la qual causa va ser la resolució del contracte de franquícia, d) de concórrer causa de dissolució, seria en qualsevol cas posterior a l'obligació de la que es pretén que sigui declarada la responsabilitat solidària dels administradors socials.

Sisè.Responsabilitat dels administradors pels deutes socials

Amb caràcter previ a pronunciar-nos sobre la qüestió objecte de recurs convé fer una breu referència a la responsabilitat dels administradors de les societats i les diferents accions a què pot donar lloc. Com ja varem dir en la nostra Sentència de 4 de desembre de 2014 i recordar en la de 31.3.16 (rotlle 596/15 ) la qual afectava a la mateixa societat i administradors:

'Estableix el TRLSC (en termes idèntics al que va disposar anteriorment el TRLSA i la LSRL) tres accions diferenciades: l'acció social, l'acció individual i l'acció de responsabilitat per deutes. Totes tenen per objecte declarar la responsabilitat de l'administrador social per deutes originàriament aliens al seu patrimoni, ja que l'eren de la societat. Aquesta previsió trenca el règim general de limitació de la responsabilitat en aquest tipus d'entitats, i per això és d'interpretació restrictiva, fet que suposa que ha de quedar terminantment provada en tots els seus punts.

En virtut del que disposa l' article 236 del TRLSC (abans 134 i 135 del TRLSA , aplicables a la societat limitada en virtut del que disposa l' article 69 LSRL ), l'administrador respon pels danys causats a la societat, així com els que causi directament al patrimoni de socis o tercers.

El precepte distingeix dos supòsits, segons el patrimoni que resulti afectat pels actes de l'administrador. D'aquesta distinció resulten dues accions: l'acció social i l'acció individual. Comparteixen caràcters i elements, atès que tenen un origen comú -l'actuació il lícita de l'administrador del qual resulta un dany-, una finalitat comuna -la reintegració del patrimoni que ha resultat perjudicat per l'actuació il lícita de l'administrador-, però es distingeixen en l'àmbit dels interessos econòmics en joc: segons quin sigui el patrimoni perjudicat -el de la societat o el d'un tercer o soci- i la relació jurídica existent entre el subjecte actiu (administrador) i el perjudicat (la pròpia societat, el soci o un tercer).

Així, quan per actes il lícits, dolosos, culposos o contraris als estatuts, l'administrador causa un dany a la societat, aquesta pot reaccionar mitjançant l'exercici de l'acció social (art. 239 TRLSC).

Al contrari, si el patrimoni que ha patit el dany és el del soci o un tercer, l'acció de responsabilitat, per a l'exercici del qual només estarà legitimat el subjecte directament perjudicat, és l'acció individual (article 241 del TRLSC).

Juntament amb les accions enunciades, l'ordenament jurídic preveu la responsabilitat per deutes o responsabilitat objectiva, regulada en l' article 367 TRLSC (abans article 262 TRLSA en relació amb el 104 de la LSRL ) que estableix la responsabilitat solidària dels administradors de la societat que, trobant-se aquesta incursa en causa de dissolució, no convoquin, en el termini de dos mesos, junta de socis perquè adopti l'acord de dissolució o sol licitin la dissolució judicial o el concurs.'

En aquest supòsit, encara que la demanda no és un exemple de claredat expositiva, la part actora semblava acumular a l'acció de reclamació de quantitat davant la societat les dues accions que podia exercir davant els administradors solidaris, tant l'acció de responsabilitat individual (article 236 de la LSC) com l'acció de responsabilitat objectiva (article 367). Però en l'audiència prèvia ja va aclarir que només exercia l'objectiva, segons recorda en el propi recurs la part apel lant , afirmació no desmentida per la part apel lada.

Malgrat aquesta precisió la sentència d'instància també considera que hi ha una responsabilitat individual dels administradors de l'article 236 i seg. de la LSC en una clara incongruència amb l'aclariment de la demanda feta per la part demandant en l'audiència prèvia.

Vegem a continuació les dues causes de responsabilitat que imputa la sentència d'instància (en base a una jurisprudència anterior al Text Refós de la Llei de societats de capital) la responsabilitat per causes objectives i la responsabilitat individual dels administradors que també li imputa la sentència d'instància.

Setè.Acció de responsabilitat objectiva

Com també varem dir en la nostra sentència de 31.3.16 ja esmentada :

L'article 367.1 del TRLSC diu que 'Respondran solidàriament de les obligacions socials posteriors a l'esdeveniment de la causa legal de dissolució els administradors que incompleixin l'obligació de convocar en el termini de dos mesos la junta general perquè adopti, si escau, l'acord de dissolució, així com els administradors que no sol licitin la dissolució judicial o, si fos procedent, el concurs de la societat, en el termini de dos mesos a comptar de la data prevista per a la celebració de la junta, quan aquesta no s'hagi constituït, o des del dia de la junta, quan l'acord hagi estat contrari a la dissolució'.

Als efectes de resoldre sobre l'acció de responsabilitat objectiva serà necessari posar en relació el precepte transcrit amb el que disposa l'article 363 del mateix text legal que estableix les causes de dissolució i això per determinar si concorre o no la causa de dissolució al legada ('impossibilitat manifesta d'aconseguir el fi social'), així com fixar el moment en què es va produir, a l'efecte d'estimar o no l'acció exercida.

En aquest supòsit l'apel lant argumenta en el recurs que la causa de dissolució al legada en la demanda va ser la impossibilitat manifesta de complir el fi social, prevista en l'apartat 1.c) de l'article 363, per la qual cosa no és procedent analitzar si concorren pèrdues agreujades, a les quals es refereix l'apartat e) del precepte esmentat.

És per això que en aquest cas cal analitzar si, abans del naixement de l'obligació, concorria causa de dissolució segons els apartats c i e de l'article 363 de LSC.

Així doncs, les causes de dissolució que finalment al legà l'actora és: la impossibilitat que manifesta de complir el fi social o, en la forma que la denomina l'actora 'el tancament de facto'

Això suposa que, si la societat acumula pèrdues que redueixen el patrimoni net a menys de la meitat del capital social, l'administrador té l'obligació de convocar la junta de socis a fi que sigui aquesta la que decideixi si dissol la societat, amplia, redueix capital o, si escau, presenta concurs. Per al cas que els administradors incompleixin aquesta obligació, la llei estableix que, transcorreguts dos mesos, passaran a ser responsables solidaris amb la societat de les obligacions posteriors a l'esdeveniment de la causa legal de dissolució (impossibilitat manifesta d'acomplir el fi social, en aquest cas).

Com assenyala la Sentència del Tribunal Suprem de 26 de setembre de 2007 la norma té per objecte la protecció 'dels interessos dels creditors socials, que veuen correlativament ampliada l'esfera de les seves facultats de cobrament mitjançant un increment del número dels seus deutors - solidaris-, davant el perill que representa per als seus crèdits que una societat que està sotmesa a la regla de limitació de responsabilitat subsisteixi sense dissoldre's - i liquidar-se-, quan això era el que era procedent' i la més recent de 23 de febrer de 2012 puntualitza que la responsabilitat solidària 'constitueix una reacció de l'ordenament davant una conducta considerada antijurídica, que es tradueix en una mesura aflictiva per al seu autor' o la més recent de 16 de juliol de 2012 assenyala que té per objecte establir 'mecanismes dirigits a tutelar directament els interessos dels creditors, i imposa en determinats supòsits la responsabilitat solidària per deute aliè.'

La prova de la concurrència de la causa de dissolució correspon al creditor que exerceix l'acció de responsabilitat. La presumpció establerta en el 367.2 determina que, a la pràctica, provada l'existència de la causa de dissolució, sigui l'administrador el que hagi d'aportar la prova que no existia en el moment en què va néixer de l'obligació de què se'l pretén fer responsable.

L'èxit de l'acció exercida requereix que l'actora provi: a) l'existència d'un deute a càrrec de la societat Missatgers Costa Brava, S.L., b) la condició d'administradors dels aquí demandats, c) la concurrència de causa de dissolució, d) que l'obligació de què es pretén que responguin els administradors hagi nascut amb posterioritat a l'esdeveniment de la causa de dissolució.

En aquest supòsit no hi ha discussió sobre l'existència del deute a càrrec de la societat que ni tan sols ha recorregut contra la sentència, per la qual cosa la condemna en contra seva és ferma i no hi ha discussió sobre quin seria l'import de la responsabilitat derivada als administradors socials després del que hem dit en el Fonament Jurídic Quart.

Pel que fa a la data de naixement de l'obligació objecte d'aquest litigi cal establir-la en la data que es van prestar els serveis dels quals l'actor reclama el pagament, és a dir, juliol, agost i setembre de 2012.

Tampoc es discuteix la condició d'administradors de la societat Missatgers Costa Brava, S.L. dels demandats, així com tampoc que ho eren en el moment en què es van produir els fets litigiosos.

Encara que en la demanda l'actora no ho digui expressament, entén que la societat demandada es trobava incursa en causa de dissolució abans del naixement de l'obligació que es reclama aquí. Així ho considera la sentència objecte de recurs, per bé que no és fàcil endevinar els motius pels quals ho conclou, ni la data en què considera que es va produir la causa de dissolució.

El fet cert és que la societat va dipositar els comptes anuals corresponents a l'exercici 2011. D'ells es constata que a 31 de desembre de 2011 els fons propis de la societat ascendien a 85.008,89 euros, dels quals 51.687 eren capital i 32.244,35 reserves; el compte de resultats de l'exercici llança un saldo positiu per import de 1.077,54 euros. Per tant, és evident que en aquesta data la societat no es trobava incursa en causa de dissolució per pèrdues.

Atès que el tancament de l'activitat empresarial es va produir el dilluns 1 d'octubre de 2012 (després de la comunicació resolutòria de 28 de setembre precedent -divendres- on es comunicava formalment la resolució unilateral del contracte de franquícia per part Dronas 2002, S.L. per incompliments en el pagament de les liquidacions) es conclou que la causa de dissolució acreditada és posterior al naixement de les obligacions el compliment de les quals és objecte d'aquest plet. Recordem que l'article 367 de la LSC imposa la responsabilitat solidària dels administradors per les obligacions socials posteriors a l'esdeveniment de la causa de dissolució que en aquest cas era el 28.9.12 i, en canvi, les factures que es reclamen són dels mesos anteriors. Això provoca que, amb estimació del motiu del recurs, calgui desestimar l'acció de responsabilitat objectiva.

Vuitè.Acció de responsabilitat individual

La sentència d'instància també considera que concorre la causa prevista en l'article 241 de la LSC però com ja hem dit la part demandant va limitar la seva reclamació a l'acció per responsabilitat objectiva prevista en l'article 363-1,lletra c) ( 'por la imposibilidad manifiesta de cumplir el fin social'). Per aquesta raó, no podia la sentència d'instància incorre en una incongruència extra petitai modificar la causa petendi, si bé hem de dir que la confusa redacció de la demanda el podia confondre. En aquest recurs a diferència del rotlle 596/15, la part apel lant també impugna aquesta declaració de responsabilitat individual i per aquesta raó el motiu també ha de prosperar sense necessitat d'entrar en si ha existit o no responsabilitat individual en els termes que la jurisprudència ha vingut exigint : a) una actuació de l'administrador contrària a la llei o als estatuts, o realitzats sense la diligència deguda, que és la professional i específica d'un ordenat empresari i un representant lleial, tal com està configurada en la legislació societària; b) la causació d'un dany a la societat; c) que el dany sigui imputable causalment a l'actuació de l'administrador.

Novè.La conclusió, doncs a tot el que hem dit és que el recurs ha de ser parcialment estimat i absolem als dos administradors perquè la responsabilitat objectiva atribuïda al Sr. Ángel (i per extensió a la Sra. Enriqueta ) no és ajustada a dret. I quant a la responsabilitat individual no era l'acció exercitada per la part demandant. No fem pronunciament sobre les costes causades en la instància als codemandats, i ara absolts, atesos els dubtes de fet que podien justificar que fossin portats al plet.

Desè.L'estimació parcial del recurs comporta no fer cap pronunciament de condemna respecte la imposició de les costes d' aquesta alçada, en aplicació de l' article 398.2 de la LEC .

Fallo

1. ESTIMEM PARCIALMENTel recurs d'apel lació interposat per la representació processal de Ángel .

2. REVOQUEM PARCIALMENTla Sentència dictada pel Jutjat Mercantil 1 de Girona, en les actuacions Procediment ordinari núm. 342713, de les quals dimana aquests Rotlle en el sentit únicament d'absoldre Don. Ángel i a Doña. Enriqueta de les pretensions deduïdes en contra seva en la demanda i sense fer imposició de costes de la instància respecte l'acció dirigida contra ells. Mantenim la resta del pronunciament.

No fem especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta alçada.

Contra aquesta sentència hi cap recurs de cassació per interès cassacional davant el Tribunal Suprem, en els termes indicats en l' article 476-2-3 ª i 3 de la LEC .

També hi cap recurs extraordinari per infracció processal d'acord amb l' article 469 i la Disposició Final 16 de la LEC .

Procediu a la devolució, si és el cas, del dipòsit constituït per la part demandada en aplicació de l'apartat 8 de la de la DA 15 de la LOPJ .

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel·lació.

PUBLICACIÓ.En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.