Sentencia Civil Nº 11/2001, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 521/1999 de 19 de Marzo de 2001

Encabezamiento

21

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Cassació núm. 65/00

S E N T È N C I A NÚM. 11

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Barcelona, 19 de març de 2001

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs

extraordinari de cassació interposat pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera, en nom i

representació de l'entitat FARINERA DEL SEGRIÀ, S.A. contra la sentència dictada per la Secció

Segona de l'Audiencia Provincial de Lleida el 15 de setembre de 2000 en resoldre el recurs d'apel·

lació núm. 521/99, que procedeix del judici ordinari de menor quantia núm. 122/98 del Jutjat de

Primera Instància núm. 2 de Balaguer formulat per Rogelio i Almudena

contra la mercantil FARINERA DEL SEGRIÀ, S.A. que va dictar sentència en data 31 d'octubre de

1999. La part recurrent ha estat representada pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera i

defensat pel lletrat Sr. Antonio Palau Povo; i la part recorreguda ha estat representada pel

procurador Sr. Jordi Enric Ribas Ferrer i defensat pel lletrat Sr. Manuel Garreta Mesegue.

Antecedentes

PRIMER.- Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 122/98 a instància Don. Rogelio i Doña. Almudena , contra la mercantil HARINERA DEL SEGRIÁ, S.A., en les quals es va dictar sentència en data 31 d'octubre de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: 'PARTE DISPOSITIVA Se estima parcialmente la demanda interpuesta por DON Rogelio y Dª. Almudena representados por el Procurador de los Tribunales Sr. Xavier Pijuán contra la mercantil HARINERA DEL SEGRIA, S.A. representada por el Procurador Sr. Fernando Vilalta y en consecuencia se condena a la demandada a abstenerse de realizar las actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda de la actora, para lo cual se les prohibe llevar a cabo actividades de carga y descarga por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y por la boca situada a 16 metros de distancia de la misma fachada, concediendo en este caso un mes a la condenada para que traslade las actividades de carga y descarga a la parte trasera de la fábrica. Se les condena asimismo a arreglar los desperfectos causados en la vivienda realizando las obras que constan en el informe pericial del Sr. Narciso , en el plazo que se determine en ejecución de sentencia, y en caso de no hacerse, ejecutándose a su costa.

Se absuelve a los demandados de la pretensión indemnizatoria con respecto a los presuntos daños morales sufridos por los demandados por la actividad de la demandada. Asimismo se les absuelve de la pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de inmisiones de polvo o vibraciones.

Todo ello sin expresa condena en costas, debiendo pagar cada parte las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.

Contra la presente sentencia cabe interponer recurso de apelación en el plazo de cinco días ante este Juzgado, para su resolución por la Ilma. Audiencia Provincial de Lleida.'.

SEGON.- Contra la anterior sentència de primera instáncia, els Don. Rogelio y la Sra. Almudena , així com l'entitat HARINERA DEL SEGRIA, S.A. van interposar recurs d'apel·lació, que es va substanciar davant la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida i va dictar sentència en data 15 de setembre de 2000, amb la següent part dispositiva:' FALLAMOS Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de HARINERA DEL SEGRIA, S.A. y estimando parcialmente el recurso interpuesto por la representación procesal de D. Rogelio y DOÑA Almudena contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de los de Balaguer en autos de juicio de menor cuantía nº 122/98 REVOCAMOS PARCIALMENTE la citada resolución y estimando la pretensión indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a Harinera del Segrià a abonar por tal concepto 3.000.000 Ptas a cada uno de los actores, con imposición de las costas de primera instancia a la mercantil demandada, y confirmamos los demás pronunciamientos de la sentencia de primera instancia.

Imponemos a Harinera del Segriá, S.A. las costas generadas en esta alzada por su recurso, sin especial pronunciamiento sobre las costas del recurso formulado por la parte actora.'.

TERCER.- Contra la sentència dictada en grau d'apel·lació, el procurador Francisco Fernández Anguera, en nom i representació de l'entitat HARINERA DEL SEGRIÁ, S.A. va interposar recurs de cassació davant d'aquesta Sala Civil, que va fonamentar en els motius següents: 'MOTIVO PRIMERO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables para resolver las cuestiones objeto de debate; MOTIVO SEGUNDO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO TERCERO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO CUARTO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO QUINTO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO SEXTO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO SÉPTIMO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; MOTIVO OCTAVO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate; y, MOTIVO NOVENO.- Al amparo de lo dispuesto en el número 4º del Artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil: Infracción de las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que fueren aplicables a las cuestiones objeto de debate.'.

QUART.- Un cop admès el recurs, es va evacuar el tràmit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del dia quinze de març de 2001, per a la votació i decisió d'aquest procediment que va tenir lloc.

Ha actuat com a ponent el magistrat d'aquesta Sala, Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa .

Fundamentos

PRIMER.- La Sentència de l'A.P. de Lleida (Secció Segona) de 15-9-2000 acull en part l'apel·lació interposada pels Don. Rogelio i Sra. Almudena i rebutja del tot la de 'Harinera del Segria S.A.'; recursos ambdós contra la sentència de 31-10-1999 del Jutjat de lª Instància nº 2 de Balaguer. Aquesta ja condemnava a la referida empresa a ' abstenerse de realizar las actividades que causan inmisiones de ruidos en la vivienda de la actora, para lo cual se les prohibe llevar a cabo actividades de carga y descarga por la boca del almacén colindante con la susodicha vivienda y por la boca situada a 16 metros de distancia de la misma fachada, concediendo en este caso un mes a la condenada para que traslade las actividades de carga y descarga a la parte trasera de la fábrica. Se les condena asimismo a arreglar los desperfectos causados en la vivienda realizando las obras que constan en el informe pericial Don. Narciso en el plazo que se determine en ejecución de sentencia, y, en caso de no hacerse, ejecutándose a su costa. Se absuelve a los demandados de la pretensión indemnizatoria con respecto a los presuntos daños morales sufridos por los demandantes por la actividad de la demandada. Asimismo se les absuelve de la pretensión de adopción de medidas para la abstención de la producción de inmissiones de polvo o vibraciones...'. A tal sentència de primera instància, afegeix la de l'A.P. l'estimació de ' la pretensión indemnizatoria por daños morales planteada por los demandantes, condenamos a 'Harinera del Segriá' a abonar por tal concepto 3.000.000 de pesetas a cada uno de los actores, con imposición de las costas de primera instancia a la Mercantil demandada...',

Aquesta darrera sentència és assumida per la part demandant, però no per la seva adversa, la qual formula en el present recurs de cassació nou motius.

Per a dilucidar-los convé fer una breu síntesi del següent:

A).- Tracta el litigi d'una demanda interposada per un matrimoni que vivia en una casa, de la qual n'era propietari el marit i que llindava amb una altra en la qual es desenvolupava una petita indústria de farina, que, per la seva modesta activitat, no causava cap perjudici als demandants. La farinera, però, canvià de mans i, en engrandir-se, es construí l'any 1972 un dipòsit d'aigua, que generà humitats amb afectació del dit habitacle conjugal. Posteriorment, en 1976, la demandada construí sobre el dipòsit una nau de planta baixa amb tres sitges metàl·liques a sobre. Amb el temps, però, s'ensorrà una part de la nau i es trencà una de les sitges. Per evitar la ruïna de l'edificació i que s'estimbés tot sobre la casa del demandants, es col·locaren pedres entre aquesta darrera i la farinera, cosa que tanmateix provocà que les vibracions industrials es comuniquessin a la casa . Fins el 1994 no instà la demandada un expedient per a la legalització de les sitges assenyalades, acordant l'Administració qualificar l'activitat de la farinera com a potencialment perillosa i molesta i informant favorablement l'exercici de l'activitat sempre que s'adoptessin les mesures correctores que s' indicaven. Aquestes mesures es compliren pel que pertoca a una primera fase, però, no a una segona, el que motiva el pronunciament en la sentència de lª instància de que 'la actividad de la Harinera del Segrià no cumple todos los requisitos para ser considerada legal desde el punto de vista administrativo...'

Per tot això reclamaren els demandants el cessament de les pertorbacions i els danys i perjudicis corresponents.

B).- En aquest mateix ordre expositiu, el Tribunal en la seva funció cassacional, haurà de tenir present les següents realitats fàctiques que el vinculen, bé per a conformar fets assumits per ambdós litigants, bé per no haver estat combatuts eficaçment en aquest recurs.

Resten, doncs, incòlumes els elements de fet que segueixen:

a).- ' tratándose de perturbaciones y daños procedentes de una actividad industrial, que se ha prolongado durante años, la causa que las produce no es instantànea, sino que, al igual que la actividad, se producen o se han ido produciendo en serie y de forma ininterrumpida durante el tiempo y por la misma causa' (fonament jurídic segon de la sentència d'instància, assumit per la d'apel·lació).

b).- 'En el supuesto que nos ocupa las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas desde el momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias, no se han realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto, incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido tras el informe técnico de 22-1-1998' (Fonament jurídic tercer).

c).- ...'la demandada continúa la actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la industria y pretende posponer el cese de las perturbaciones, prolongando así una situación...' (fonament jurídic tercer).

d).- 'Las diversas patologías que presenta la vivienda de los demandantes están directamente relacionadas con la actividad de la harinera, apareciendo las primeras fisuras y signos de humedad latente en el almacén a raíz de la construcción del depósito de agua junto a la vivienda, prolongándose durante años los perniciosos efectos de la industria que paulatinamente han dado lugar a la existencia de grietas, humedades generalizadas, fisuras en las paredes y techos, en el pavimento de la fachada, etc....' (fonament jurídic quart).

e).- ' El progresivo deterioro de la vivienda por efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina, que, aunque de modo parcial siguen produciéndose.....'. (fonament jurídic quart).

f).-....'La Sala considera- atendiendo tanto a los referidos informes médicos como a las acreditadas molestias y perturbaciones que durante años han debido soportar los demandantes, con numerosas y reiteradas actuaciones en el orden administrativo para obtener una solución a los problemas denunciados que al día de la presentación de la demanda aún no han obtenido respuesta satisfactoria pese al peregrinaje reclamatorio seguido hasta llegar a obtener una respuesta favorable en vía judicial- que ha de apreciarse la efectiva existancia de los daños morales cuyo resarcimiento se postula'. (fonament jurídic sisè).

SEGON: En el present recurs s'hauran d'utilitzar conceptes i elements, eminentment jurídics, que, a causa de l'escassetat de casos sobre els que s'ha pogut pronunciar aquest Tribunal venen essent utilitzats per la doctrina o per altres òrgans judicials amb una significació no sempre unívoca.

Potser ha arribat, doncs, l'hora d'aclarir algunes de les qüestions més controvertides respecte a la Llei 13/1990, de 9 de Juliol, de l'acció negatòria, les immisions, les servituds i les relacions de veïnatge ( d'aquí endavant LANISRV).

I.- Distinció entre servituds i immisions.

A).- S'observa molta incertesa al respecte. Com assenyala autoritzada doctrina el fet que l'art. 3 de la LANISRV no defineixi ni exemplifiqui què s'ha d'entendre per immissió ha contribuït a que sovint s'identifiqui amb qualsevol mena d'ingerència en la propietat.

Amb la nova Llei, apareix, en efecte, un concepte, el de les immisions, que és inèdit pel que pertoca a l'esfera de la legislació civil. En la data de promulgació de la Llei regien en l'àmbit del Dret Administratiu i des de feia temps moltes disposicions definidores i reguladores de les immisions, de les que mereix destacar-se'n el Reglament d' Activitats Classificades, de 30 de Novembre de 1961 i el seu conegut Nomenclàtor. En la Jurisprudència civil pot esmentar-se, com a Resolució que utilitza expressament el terme 'immisions', a la sentència del T.S. de 3-4-1984.

En definitiva, s'ha criticat, amb raó, la indefinició de la Llei, sobretot en tractar-se d'un neologisme absent llavors de tot esment en els Diccionaris i Enciclopèdies més importants de Catalunya. Encara s'entén menys si hom considera que la mateixa Llei 13/1990, de 9 de Juliol, delimita conceptes de definició molt menys necessària, per prou coneguts, com els de 'servitud' (art. 4.1) o 'paret mitgera' (art. 27).

Cal, doncs, que aquest Tribunal es reafirmi en la seva anterior sentència de 26-3-1994 en la qual es deia que 'immisió, el la seva accepció tècnica, implica, com diu la doctrina, una ingerència o intromissió indirecta sobre el predi produïda per l'activitat del propietari en l'exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en el predi veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la pròpia activitat, però no abraça les ingerències per via directa o per actes materials, les que determina el concepte de servitud (art. 4 de la mateixa Llei 13/1994, de 9 de juliol), ja que la servitud és l'atribució d'una utilitat d'una possessió, en perjudici d'una altra'.

Aquesta Sala també repetí en la sentència de 21-12-1994 que 'una cosa són les immissions i una altra el problema de parets mitgeres o de servituds, que són les qüestions que han estat realment objecte del debat en aquest litigi....el concepte d'immisions no es pot fer extensiu a les ingerències directes o per actes materials, que són constitutives de servituds'.

En resum, i assumint la Sala coneguda doctrina. s'ha entendre que 'immisió és una ingerència físicament apreciable en el predi veí de substàncies, partícules o ones, que es propaguen sense intervenció de la voluntat humana, ans com a conseqüència de l'actuació de principis físics, ja sigui per mitjà de l'aire (olors), del sòl o les parets (vibracions) i que tenen el seu origen en l'activitat del propietari o del posseïdor de l'immoble com a conseqüència del gaudiment de la finca, i que s'interfereixen en el gaudi pacífic i útil del dret de propietat o de possessió d'un predi veí que no és absolutament necessari que sigui limítrofa'.

Contemplada analíticament tal definició, d'ella en surten les següents característiques:

a).- La condició física o material de la intromissió, que no vol dir corpòria, doncs és sabuda l'equivalència, en la física moderna, de matèria i energia. A aquest efectes, tan capaç de penetració o intromissió en propietat aliena presenta, per exemple, la pols, com les ones, lumíniques, sonores electromagnètiques o de qualsevol classe.

b).- El caràcter indirecte de la intromissió, pel que s'ha d'eliminar del concepte d'immissió qualsevol activitat que tingui com a finalitat precisament la pertorbació directa de l'altra finca.

c).- La vocació de permanència de la pertorbació,sense que això equivalgui a l'exigència d'una continuïtat, doncs complimenta igualment tal requisit una actuació intermitent però regular.

d).- L'origen de la pertorbació ha de ser de causa no natural, derivada, doncs, de l'activitat del propietari o del posseïdor d'un altra finca.

e).- Encara que la colindància de predis serà el supòsit més habitual, no exclou l'immisió el caràcter no limítrofa de les finques, ja que el que importa és la idoneïtat per a la pertorbació, essent indiferent el sistema de propagació.

B).- A partir d'aquí, no haurien de presentar-se més dubtes en la diferenciació entre immisions i servituds.

Aquestes darreres es fonamenten sempre en una pertorbació directa i amb actuacions materials de clara connotació jurídica. Com expressa l'esmentada sentència d'aquesta Sala de 26- 3- 1994 ' Les immisions es valoren en l'àmbit de la funció social, es mesura si encaixen o no en el règim normal i ordinari de la propietat, si constitueixen límits del domini ( que no requereixen acte constitutiu), ja que les servituds són limitacions (en sentit tècnic) que requereixen acte constitutiu ( ja sigui forçós o ja sigui únicament voluntari). L'al.legació de gaudir d'una servitud pressuposa, com assenyala la doctrina, que 'algú contradiu, limitant-lo, el dret de propietat d'un altre, pretenent emparar-se en un dret real que no ostenta'.

II.- Classes d'immisions.

La primera gran divisió l'ofereix l'article 3 de la LANISRVA en diferenciar les immisions legítimes de les il·legítimes.

1º).- Aquestes últimes són totes les excloses de la classe de les legítimes que tot seguit s'exposarà, abastant tant la il·legitimitat originària, com la sobrevinguda, identificable aquesta última amb el supòsits d'immisions que, essent o havent pogut ser originàriament legítimes, van 'dirigides especialment o artificialment vers la seva propietat' ( del que les sofreix, és clar).

2º).- Són immisions legítimes:

a).- Les 'innòcues' i les que causen perjudicis no substancials', les quals hauran de ser tolerades en tot cas pel propietari afectat ( art. 3.2).

b).- Aquelles que, malgrat generar perjudicis substancials, presenten la doble circumstància de ser conseqüència de l'ús normal del predi veí, segons el costum local, i que la seva cessació comporti una despesa desproporcionada econòmicament. En aquest supòsits l'immisor haurà d'adoptar mesures de atenuació dels danys i indemnitzar els causats en el passat ( en el sentit de danys anteriors a l'adopció de les mesures referides), havent-se d'indemnitzar també els danys futurs sempre que l'afectació produïda sigui 'exagerada' (art. 3.3 i 4).

c).- Les substancials que deriven d'instal·lacions autoritzades administrativament. S'ha d'entendre que es corresponen amb les abans derivades de l'exercici d'Activitats Classificades del Reglament de 30 de Novembre de 1961 i Nomenclàtor annex i actualment, ( des del 30-6-1999), de la Llei 3/1998, de 27 de Febrer, de la Intervenció Integral de l'Administració Ambiental (desenvolupada per Decret 136/1999, de 18 de Maig, pel qual s'aprova el Reglament General de Desplegament i s'adapten els seus annexos i pel Decret 170 /1999, de 29 de Juny, pel qual s'aprova el Reglament provisional regulador de les entitats ambientals de control); normativa que ha deixat, a Catalunya, sense efecte el repetit Decret 2414/1961).

III.- La qüestió de la prescripció.-

1º).- Des de la promulgació de la LANISRV ha vingut assenyalant la millor doctrina la singularitat del termini de cinc anys que, per a l'exercici de l'acció negatòria, estableix l'apartat 5 de l'art.2 de tal Llei. S'ha dit que la retallada, respecte al termini anterior dels 30 anys, és molt notable, no solament per l'escurçament dràstic del lapse de temps en sí, sinó també perquè això suposa, en matèria de prescripció, un trencament de la tradició jurídica catalana, la qual, arrencant del 'Usatge' 'omnes causae' ha sobreviscut fins els nostres temps, regulant-se sempre la durada de la prescripció en el termini dels trenta anys dels arts.342 i 344 de la Compilació, i tant pel que fa a l'adquisitiva com a l'extintiva.

S'ha dit també que, per això mateix, sorprèn que el Legislador, en redactar el Preàmbul de la LANISRV, no s'hagi preocupat d'explicar a què obeeix canvi tan radical ni quines finalitats es perseguien.

Tal silenci del legislador s'agreuja si es té en compte que tal termini

sembla doblement incoherent, tant des d'una vessant 'interna' de la Llei com atenent a consideracions externes a la mateixa.

a).- En efecte, dins la mateixa Llei, només cal avançar 3 articles més per adonar-se'n (art. 5.3) que l'acció contraposada a la negatòria, o sigui, la confessòria manté la duració tradicional dels trenta anys. Sembla, doncs, que el legislador, per a un canvi d'aquesta entitat, hauria d'haver-ne explicat els motius ja que es fa difícil entendre, per exemple, perquè es considera de millor condició el que postula una limitació a la propietat que el que en defensa la seva llibertat, ja que aquest darrer, per a fer cessar les immisions només disposarà de cinc anys.

b).-La incoherència externa també resulta de que només es podria parlar d'una ordenació sistemàtica de la prescripció si, correlativament a l'esmentada prescripció dels cinc anys hagués estat també reduïda al mateix termini la de naturalesa adquisitiva, però no ha estat així i l'usucapió es manté en el referit lapse temporal tradicional dels trenta anys. Això podria portar a l'absurd que, exhaurits el cinc anys que té el propietari per a combatre la immisió, haurà de suportar-la ja per sempre, sense que el correlatiu beneficiari, o sigui, el pertorbador hagi consolidat cap dret i sí només un estat jurídic d'expectativa per a quan hagin transcorregut els esmentat trenta anys. Aquestes incoherències foren copsades per la doctrina des dels primers moments, especulant-se, per exemple, que ' tal vegada la possibilitat que també es pugui exercitar l'acció negatòria en el cas de les immisions ha aconsellat redüir el termini de prescripció als cinc anys... que en el cas de les immissió sembla acceptable'.

En qualsevol cas, la persistència del problema semblaria aconsellar una decidida acció legislativa correctora.

2º).- Pel demés, és obvi que, en no contenir tampoc la LANISRV Disposició Transitòria de cap mena, ha d'operar l'art. 1939 del Codi Civil, el que 'debe ser considerado como derecho transitorio común, pudiendo aplicarse también a las leyes que no poseen propias y específicas normas especiales de transición, sin que ello comporte efecto retroactiuvo, contrario al nº 3 de l'art.2 del Codi Civil' (S. del T.S. de 16-11-1988). D'això en resulta que , vigent ja la Llei Catalana 13/90, el termini per a l'exercici de l'acció negatòria, no serà el de 30 anys sinó el de cinc, però, sense que pugui tenir-se en consideració a efectes de còmput del termini el lapse de temps transcorregut abans de l'entrada en vigor de la referida Llei, no iniciant-se, doncs, el 'dies a quo' abans de l'entrada en vigor de la LANISRV.

IV.- Immissions i danys consegüent:

A).- Ha estat també voluntat del legislador agrupar processalment, mitjançant el seu comú tractament, les immisions i els danys i perjudicis per elles produïts. Clarament en resulta d'una interpretació literal, sistemàtica i teleològica de la LANISVR i del seu art. 2.2. La Llei, lluny de separar els conceptes d'immissió', de 'dany' i de 'perjudici' els engloba, per lògica raó de causalitat, dins un mateix i indestriable paradigma processal. La persona afectada, doncs, per les immisions no té perquè exercitar, per una part, la genuïna acció negatòria per a postular la cessació de la immissió de l'art. 2.2. de la LANISV i, per l'altra, i acumulativament o no, un altre tipus d'acció indemnitzatòria segons paràmetres distints. Res, doncs, té a veure la nostra Llei amb la regulació del BGB alemany, que sí separa l'acció negatòria de l'acció per responsabilitat. Aquesta voluntat de tractament jurídic simultani de causa i conseqüència (cessació de la pertorbació i restitució o indemnització conseqüents) feu que, tant en el primer com en el segon Dictamen de la Comissió Jurídica Assessora de la repetida LLei, es proposés, com a text definitiu que 'l'acció negatòria inclou la condemnar a indemnitzar a l'actor els perjudicis soferts'. I, encara que en la redacció definitiva de la Llei no ho recollís literalment així el Parlament de Catalunya, pocs dubtes hi ha que la LLei Catalana permet la reclamació de danys i perjudicis al marge de les normes específiques de la responsabilitat extracontractual dels arts. 1902 i següents del Codi Civil, cosa que és tant com dir que, causat el perjudici a conseqüència d'una pertorbació il·legítima, a més a més de la cessació, haurà d'assumir-se el pagament de la corresponent indemnització, amb independència de que existeixi culpa o negligència per part del pertorbador.

Aquesta unitat de tractament mena a una altra conseqüència, que és la de que, encara que només fos per evitar la divisió de la continència de la causa, única haurà de ser també la regulació de la prescripció i no altre que la que recull la LANISRV. Això vol dir, doncs, que en tals ocasions no opera el termini prescriptiu de l'any de l'art. 1902 del Codi Civil i sí el de cinc anys de la Llei Catalana.

B).- En aquest mateix ordre d'idees participa la Sala de l'opinió dominant en la doctrina segons la qual, en el supòsit de l'art. 3.5 , no només son indemnizables els danys que no es puguin evitar després que judicialment es determini l'adopció de les mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables, sinó que també ho són els que s'hagin produït abans. Per tant, encara que l'art. 3. 5 de la repetida Llei, respecte a les immisions procedents d'instal·lacions autoritzades administrativament ( a diferència del que disposa l'apart 4º del mateix precepte per les que deriven de l'ús normal) , no parli de 'danys prodüits en el passat', aquest també han de ser indemnizats. Per això, l'expressió 'perjudicis que sofreixin' s'ha d'entendre sense cap tipus de limitació respecte del moment en què s'hagin ocasionat els danys, llevat, és clar, que entri en joc el termini de prescripció previst a l'art. 2.5 LANISRV.

TERCER.- Aquestes prèvies precisions jurídiques facilitaran l'examen dels concrets motius de cassació, així com la seva agrupació temàtica, efecte que, d'entrada, ja s'ha de predicar del tres primers motius.

A).- En efecte, tots ells giren en torn d'idèntica qüestió, o sigui, la ja abans referida de la prescripció. Es diu, en síntesi, que la sentència combatuda infringeix l'art. 3.1 en relació amb l'art. 2.5 de la LANISRV, perquè, en haver-se iniciat les immisions l'any 1976 i no haver-se presentat la demanda fins l'any 1998 passà amb escreix el termini de cinc anys per exercitar l'acció, sense que sigui d'aplicació la doctrina dels danys continuats perquè ha d'operar el concepte d'immisions i no el de danys ( motiu primer); que, excepte els danys derivats de la fressa...'el resto de los daños cesaron ya en Noviembre de 1996, y,en consecuencia, la sentencia recurrida amplia el alcance y contenido de la doctrina jurisprudencial que cita...relativa a daños continuados, entendiendo como tales, no sólo aquellos que acaso pudieran derivarse de la señalada emisión de ruídos, sino todos los posibles daños derivados de todas las posibles immisiones imputadas....' ( motiu segon) i, finalment, que també s'ha vulnerat l'article 3 de la Llei 13/1990 en relació als arts. 1968.2 i art. 1.902 del Codi Civil, per tal com havia d 'aplicar-se el termini d'un any de prescripció des de que cessaren les immisions, cosa que tingué lloc el 1996 i, no existint danys continuats perquè tampoc existien les immisions causants, s'havia d'aplicar l'art. 1902 del C.Civil en haver-se de judicar el cas per les normes sobre responsabilitat per danys. (motiu tercer).

B).- Els tres motius estan abocats al fracàs per les correlatives raons següents:

a).- Pel que fa al primer, ja s'ha dit que el termini de prescripció aplicable és del de cinc anys de l'art. 2.5 de la LANISRV, en l'entesa de que el 'dies a Quo' no s' inicià en l'any 1976, com pretén la recurrent, sinó, pel que s'ha raonat, en data no anterior a la d'entrada en vigor de la repetida Llei Catalana el 1990. Això considerat, s'ha de ponderar, a més, la vehement voluntat conservativa del dret manifestada pels demandants des del 1993, any en que començaren allò que la sentència combatuda qualifica de 'pereginaje reclamatorio', com també basta estar a l'afirmació de fet no combatuda eficaçment per la part recurrent sobre el caràcter continuat del danys, no podent-se tampoc compartir l'afirmació de que l'únic legitimitat per l'exercici de l'acció negatòria fos el Sr. Rogelio en la seva condició de propietari, ja que la Sra. Almudena és l'esposa del primer, i, en tal qualitat, habitant en el seu domicili, havent sofert perjudicis propis els quals han de ser igualment reparats.

b).- Pel que pertoca a l'intent de la recurrent de diferenciar els danys i perjudicis en funció del seu origen i amb la pretensió de que el no originats pel soroll s'han de considerar prescrits, cal dir que amb tal diferenciació es fa supòsit de la qüestió perquè ha quedat com a declaració fàctica intangible la de que 'el progresivo deterioro de la vivienda por efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina...'; és a dir, de les totals immissions, no resulta provat quines són les específicament responsable d'un determinat dany; per contra, sí es declara provat que tals danys deriven del conjunt de l'explotació industrial, independentment del major o menor grau d'influència de cada concreta immissió.

c).- Finalment, i amb referència a la suposada inaplicació de l'art. 1968 del Codi Civil, també s'ha raonat a bastament que sobre tal norma prevalen els art.s 1, 2 i 3 de la repetida LANISRV; abstracció feta de que, tant en aquest supòsit com en el negat d'aplicació del referit ordinal del Codi civil, el resultat hauria de ser igualment desestimatori, per tal com el recurrent no ha combatut l'afirmació fàctica de que en el cas es produeix un supòsit de danys continuats,. en el qual és prou sabut que el 'dies a Quo' per l'inici del còmput prescriptiu no s'ha de retrotraure al del començament de l'activitat danyosa, sinó en el del seu acabament, hipòtesi per definició no produïda en cas de danys continuats i presents.

QUART.- No altra alternativa espera al correlatiu motiu de recurs, en el qual, amb denúncia com a infringit de l'art. 3.5 de la LANISRV, es diu que, en desenvolupar la indústria litigiosa una activitat autoritzada administrativament, el perjudicat només tindria dret, arribat el cas, a sol·licitar la corresponent indemnització pels danys derivats de la descàrrega del camions (' única immisión capaz de ser qualificada de substancial desde hace al menos dos años'), considerant també la recurrent que 'en ningún caso se está facultado para reclamar daños y perjuicios anteriores a la adopción de tales medidas.'

El motiu no pot reeixir perquè:

a).- De bell nou s'intenta fer supòsit de la qüestió, ja que ha restat incòlume la declaració fàctica segons la qual....' las inmisiones por ruido han de considerarse como ilegítimas desde el momento en que, además de ser intolerables y antirreglamentarias, no se han realizado las medidas previstas en la segunda fase del proyecto, incumpliendo la demandada el requerimiento efectuado en tal sentido...(Fonament jurídic tercer), de tal manera que ...'la demandada continúa la actividad al margen de las obligaciones contraídas para la legalidad de la industria....'(fonament jurídic tercer).

Per tant, la sentència combatuda no només no infringeix el numeral invocat sinó que aplica correctament la previsió del seu nº 1 segons el qual les immisions produïdes per actes il·legítims que causin danys a l'immoble són prohibides i generen responsabilitat pel dany causat....

b).- 'ad abundantia major', ja s'ha assenyat suara que l'acció negatòria abasta no només la cessació de la immissió, sinó també la reclamació pels danys i perjudicis que se n'hagin derivat en el passat, la reparació dels qual no te límit altre que la prescripció, no concurrent en el cas.

CINQUÈ.- Aquest motiu i l'octau poden també agrupar-se atesa la unitat de precepte denunciat com a infringit, que és el 359 de la LEC. Ambdues censures jurídiques prediquen de la sentència combatuda la seva incongruència 'extrapetita', en haver atorgat cosa distinta a la demanda en imposar el termini d'un mes pel trasllat de la zona de càrrega i descàrrega dels camions (motiu cinquè) i per 'establecer en tres millones de pesetas la indemnización que a cada demandante le corresponde por los daños morales que supuestamente padecen sin haberse siquiera instado prueba alguna acreditativa del grado de afectación física o moral de cada uno de los esposo demandantes' (motiu octau)

Ambdues crítiques jurídiques han de claudicar perquè, respectivament:

a).- 'la congruencia no obliga a los órganos jurisdiccionales a la aceptación o denegación escrita y literal de lo solicitado por las partes, sino que permite matizar lo por ellas pedido, de acuerdo con la esencia de lo debatido en la litis, por lo que la concesión de un plazo para el cumplimiento del contrato pedido por los demandados reconvinientes, aun no solicitado expresasment por ellos, no integra un defecto de incongruencia' (S. del T.S. de 22-9-1994), abstracció feta de que la segona fase del Projecte d'Impacte Ambiental ja contemplava la possibilitat del trasllat de la zona de càrrega i descàrrega del camions a la part posterior de la fàbrica i també abstracció feta de que, com diu la sentència combatuda, la recurrent 'pretende posponer el cese de las perturbaciones, prolongando así una situación que los actores no tienen porqué soportar por más tiempo'.

b).- Respecte a una suposada incongruència de la sentència recorreguda en relació a les indemnizacions atorgades per danys morals, no s'entén la canalització d'aquesta censura per la vía de la infracció de l'art. 359 LEC. En efecte, es situa la referida incongruència, no en cap extralimitació de la Sentència per atorgar més o cosa diferent a la demanda, sinó en que, segons s'al·lega, es produieix una falta de la prova del dany, així com la 'ausencia de todo razonamiento y remisión a la prueba practicada' respecte al rescabalament atorgat.

Com es prou sabut, la 'ratio' de la congruència és evitar la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas de que es produeixin 'excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido debate y oposición' (S. del T.S. de 2-11-1993), no registrant el cas cap alteració dels marges fàctics de debat imposats per les part.

Pel demés ' no es dable confundir el principio de congruencia, prohibitivo de toda resolución extrapetita con la facultad de apreciación de la prueba hecha por el órgano jurisdiccional en función de lo postulado en la demanda' (S. del T.S. de 28-1-1983).

Finalment, i pel que pertoca a una suposada falta de motivació, n'hi ha prou en comprovar que- com es veurà en resoldre el motiu setè- la sentència combatuda explicita suficientment tant la raó de l'atorgament de les indemnitzaciones per danys morals com la prova de la qual en treu la seva existència.

SISÈ.- Els motius sisè i setè també poden abordar-se conjuntament en invocar-se com a infringit el mateix precepte, aquesta vegada ll'art, 1.214 del Codi Civil. Es diu que als esposos demandants incumbia acreditar les immisions i la relació causal amb els danys i que no ho han fet, insistint-se, en particular, en que no hi ha connexió entre les fresses i els danys causats (motiu sisè) i que tampoc ha quedat acreditada la relació causal entre les immisions i el danys moral ( Motiu setè).

Ambdós crítiques han de decaure atès que:

a).- ' el art. 1214 del Código Civil, por su carácter genérico no permite el éxito de un recurso más que en los supuestos en que la Sala ' a quo' haya invertido el 'onus probandi', pero no en aquellos otros en los que lo pretendido consiste en combatir la valoración de la prueba del Tribunal (S. del T.S. de 16-10-1995), en l'entesa de que si s'al.lega l'alteració del principis que regulen la càrrega de la prova, la part recorrent 'habrá que señalar las razones y criterios concretos por los que se ha aletrado esta regla' (S. del T.S. de 18-6-1996).

En el cas, ja s'ha repetit que els danys de referència son producte del 'efecto conjunto de todas las perturbaciones provocadas por la industria vecina' i no pot la part substituir amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del Jutjador mitjançant una valoració 'pro domo sua' de les proves practicades.

b).- En relació als danys morals i ,abstracció feta que 'la apreciación del daño a indemnizar, en su existencia y alcance es cuestión de hecho reservada única y exclusivamente al Tribunal de Instancia...' (per totes, S. del T.S. 18-7-1996), sí pot assenyalar-se, contràriament al que afirma la part recorrent sobre inexistència probatòria i falta de motivació, que la sentència combatuda ressenya que 'los informes médicos incorporados a los auto (documentos nº 29 a 32 de la demanda), debidamente ratificados en período probatorio, ponen de manifiesto que tanto el Sr. Rogelio como la Sra. Almudena se encuentran en tratamiento en el centro de salud mental del Hospital Santa María presentado ambos sintomatología de carácter ansioso de diferente gravedad según el momento clínico evolutivo; estos trastornos tienen un claro origen reactivo a consecuencia de un factor estressante de origen ambiental...' i no cal oblidar que 'los dañosmorales....representan el impacto, quebranto o sufrimiento psíquico que ciertas conductas, actividades o, incluso, resultados, pueden producir en la persona afectada y cuya reparación va dirigida a proporcionar, en la medida de lo posible, una compensación a la aflicción causada, cuya determinación compete al Juzgador de instancia' (S. del T.S. de 12-7-1999).

SETÈ.- El novè i darrer motiu de recurs denuncia la vulneració de l'art. 523 de la LEC amb fonament en que ' si la sentencia dictada en primera instancia no hacía especial pronunciamiento en punto a las costas dada la estimación parcial de la demanda, igual pronunciamiento correspondería haber efectuado por la sentencia de apelación ya que la misma tampoco llega a estimar enteramente las peticiones de los demandantes....'.

Tanmateix el motiu tampoc pot reeixir atès que:

a).- La sentència combatuda raona que la revocació de la d'instància ..'en estos estrictos términos comporta que, acogiéndose por vía de este recurso todas las pretensiones de la demanda, las costas de primera instancia han de imponerse a la demandada, de conformidad con lo dispuesto en el art. 523-1 de la LEC' ( fonament jurídic sisè).

Tal raonament s'esdevé impecable perquè s'ha de tenir en compte que un dels dos motius de recurs davant l'Audiència Provincial formulat per la part demandant denunciava incongruència de la sentència d'instància a causa de que, com assenyala la sentència ara combatuda...'los demandantes denuncian la incongruencia de la sentencia al contener determinados pronunciamientos absolutorios sobre inmisiones por polvo y vibraciones sin que tal pronunciamiento se hubiere interesado en el 'Suplico' de la demanda, en el que se solicitaba, en términos generales, el cese de las pertubaciones con condena a la demanda a tomar las medidas necesarias para cesar en la perturbación.la abstención de causar pereturbaciones futuras y la indemnización por daños materiales y morales', desestimant l'Audiència Provincial tal motiu de recurs de la part ara recorreguda dient que, en el cas, ' no puede apreciarse el vicio procesal que se denuncia toda vez que no existe alteración ni modificación de los términos del debate, sino mera adecuación de la parte dispositiva de la sentencia al resultado que ofrecen las pruebas practicadas en relación a las distintas perturbaciones provocadas por la actividad industrial de la mercantil demandada, concretando finalmente aquéllas que continúan produciéndose en la actualidad y las medidas pertientes para su cese'.

És precisament aquesta general adequació entre la cosa demanada i la concedida el que permet a la sentència recorreguda concloure que, en estimar-se en apel·lació la pètita d'indemnització per danys morals, això comporta que 'acogiéndose por la vía de este recurso todas las pretensiones de la demanda, las costas de la primera instancia han de imponerse a la demandada '.

b).-. Al respecte, té dit el Tribunal Suprem (Sentència de 12-7-1999) que 'aunque esta Sala mantiene la doctrina de que solo cabe fundamentar un motivo con cobertura en el artículo 1692.4 de la Ley Rituaria por la conculcación de normas de derecho privado -civiles y marcantiles-, con categoría de ley o asimiladas a las leyes, y que la alegación del quebrantamiento de preceptos procesales se hará valer por la vía del artículo 1692.3 de dicho ordenamiento, asimismo este Tribunal, en aplicación de su propia doctrina, y de la del Tribunal Constitucional, contrarias a los formalismos enervantes, mantiene un criterio flexible en armonía con el principio 'pro actione' y el derecho a la tutela judicial efectiva, de manera que entra en el examen del motivo aunque menciona equivocadamente el número 4 del artículo 1692. Por lo demás, en el espacio de la imposición de costas, para la aplicación del principio general del vencimiento expresado en el párrafo primero del citado artículo 523, ha de considerarse que la adecuación o ajuste del fallo a lo pedido ha de ser sustancial y no literal, pues, si se entendiera que la desviación de aspectos solo accesorios debería excluir dicha condena, esta posición quebrantaría la equidad, al establecer el abono de una porción de las mismas a quién fue obligado a seguir un proceso para defender su propio derecho, lo que acaece en el supuesto de autos, donde la Sala de instancia ha entendido que, en lo principal, los pedimentos contenidos en el escrito inicial fueron apreciados, en cuya virtud condenó a las costas de primera instancia a la demandada condenada '.

Doctrina la transcrita, aplicable al cas i que comporta la claudicació del motiu i, per tant, del recurs.

VUITÈ. Tal desestimació total comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 L.E.C la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA,

Fallo

que DESESTIMAVA el recurs de cassació interposat per la representació de 'HARINERA DEL SEGRIA, S.A.' contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida (Secció 2ª) de 15 de Setembre del 2000, en el Rotlle d'apel·lació nº 521/99, derivat del Judici de Menor Quantia nº 122/98 del Jutjat de Primera Instància nº 2 de Balaguer, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Aquesta sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data, pel magistrat d'aquesta Sala, Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa , nomenat ponent d'aquestes actuacions. En dono fe.