Sentencia CIVIL Nº 135/2017, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 8/2017 de 27 de Marzo de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel.lació civil: nº 8/2017

JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 8 FIGUERES

Actuacions núm. 562/2015

Classe: procediment ordinari

SENTÈNCIA 135 / 2017.

Il lms. Srs.:

PRESIDENT

Sr. JOAQUIM MIQUEL FERNÁNDEZ FONT

MAGISTRATS

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, vint-i-set de març de dos mil disset.

VIST, davant aquesta Sala el Rotlle d'apel.lació núm. 8/2017, en el que ha sigut part apel.lant/apel lada RIO ESPAÑA S.A. i FRIGOCAR FIGUERES S.L. representades per les Procuradores ROSA MARIA BARTOLOMÉ FORASTER i IRENE GUMÀ TORRAMILANS, respectivament i pels Lletrats PERE LOPEZ CUMBRIU i JOAN BALDOYRA BOSCH, respectivament.

Antecedentes

PRIMER.El present procés es va iniciar mitjançant la demanda presentada en nom de RIO ESPAÑA S.A. contra FRIGOCAR FIGUERES S.L.

SEGON.La sentència que posa fi a la primera instància diu en la seva part dispositiva:'Que estimo parcialmente la demandada interpuesta por RIO ESPAÑA SA frente a FRIGOCAR FIGUERES SL y se condena a ésta a pasar por que la actora haga suya la cantidad de 7500 euros (siete mil quinientos euros) que la demandada ya le había entregado en concepto de fianza, sin imposición de costas.'.

TERCER.En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovats per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha pertocat el coneixement del present recurs a la Secció Segona.

QUART.En la tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquest classe de recurs, havent efectuat les parts les al.legacions que poden veure's en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància. Es va assenyalar per la deliberació i votació del recurs el dia 20 de març de 2017.

CINQUÈ.Conforme el que disposen les indicades normes de repartiment, es va designar ponent d'aquest recurs a l'Il.lm. Sr. JAUME MASFARRÉ COLL.

Fundamentos

PRIMER.Ambdues parts litigants qüestionen la decisió presa a la instància pel que fa a l'aplicació de la clàusula penal inclosa en el contracte subscrit per les parts. La part demandada, per sol licitar la seva nul litat i, conseqüentment, que no sigui aplicada. La part actora per combatre que s'hagi moderat judicialment.

Quant a la possible nul litat de la clàusula cal tenir en compte, en primer lloc, que la demandada no té la condició de consumidora. Admetent aquest fet, la recurrent sosté que és aplicable al cas la normativa pròpia de les condicions generals de la contractació. Defensa que no és una clàusula comprensible per Frigocar Figueres, SL, des del punt de vista de la càrrega econòmica i jurídica que comporta, en el sentit de poder comprendre 'en qué condiciones se podría exigir la cláusula penal en caso de desistimiento unilateral'.

La clàusula controvertida estableix el següent: 'En caso de que el arrendatario quiera interrumpir el contrato antes del vencimiento tendrá que comunicarlo fehacientemente con 6 meses de antelación a la arrendadora, ingresándole una indemnización económica que las partes acuerdan, ahora para aquel entonces, ser de 6 mensualidades'.

El primer que cal dir és que l'al legació de part de trobar-nos davant d'una condició general de la contractació que la demandant inclouria en tots els seus contractes no té cap base probatòria. Només disposem d'un sol contracte fet entre particulars que, per altra banda, es va modificar parcialment el 2013 (document número 3 de demanda) pel que fa a la quantia de la renda i en benefici de l'ara recurrent.

Per altra banda, la clàusula és clara tant pel que fa a la seva dicció (llevat d'un aspecte en què la interpretació haurà d'afavorir al deutor) com a les seves condicions i conseqüències. Superaria, per dir-ho d'una altra manera, el doble control de transparència que impediria considerar que la recurrent va atorgar un consentimient viciat per un error en la seva comprensió.

Per les raons esmentades el recurs de la demandada ha de ser desestimat.

Quant al recurs de la part demandant, ens diu que la clàusula penal no seria moderable d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem de la que fa cita, segons la qual no procedeix la moderació quan es compleix el supòsit expressament pactat per la seva aplicació.

La posició de la recurrent és contrària al que la jurisprudència del Tribunal Suprem ha manifestat pel cas específic que és aquí objecte de controvèrsia. Podem citar, a títol d'exemple, el que recull la STS 29/5/2014 , que fa cita d'altres sentències dictades pel mateix tribunal:'3.- La jurisprudencia, cuando ha aplicado la doctrina anterior al desistimiento en el arrendamiento urbano, sea la cláusula prevista en la Ley de Arrendamientos Urbanos o en pacto contractual (como en el presente caso) ha sido la contraria.

La sentencia de 3 febrero 2006 ya estableció la moderación, para mantener la igualdad y el equilibrio entre arrendador y arrendatario. La de 7 junio del mismo año también la acepta , al constar una nueva ocupación. La de 5 julio 2006 alude a que procede la moderación y no cabe en casación, discutirla En el mismo sentido, sentencias de 30 octubre 2007 y 18 marzo 2010 .

En definitiva la justificación de la moderación la hace la sentencia de 9 abril 2012 en estos términos:

La Sala considera, estimando los argumentos del recurso, que establecer una equivalencia entre los perjuicios económicos futuros con el importe íntegro de la renta dejada de percibir durante los seis años establecidos para la vigencia mínima del contrato -presumiendo implícitamente que el bien arrendado no pudo ser objeto de explotación económica alguna durante esos años- significa desconocer la racionabilidad económica de la posibilidad de que la arrendadora concertase un nuevo arrendamiento, en principio por una renta similar, transcurrido un período razonable desde el momento de la resolución unilateral del contrato por parte de la arrendataria, u obtuviese un beneficio o renta por el bien mediante operaciones económicas de otro tipo (a este criterio responde la interpretación jurisprudencial del artículo 56 LAU 1964 , invocada por la parte recurrente).Es cierto que la resolución injustificada del contrato demuestra por sí misma la falta de abono de las rentas futuras y con ello el cese de un lucro futuro originado por el incumplimiento; pero la cuantía del lucro frustrado, teniendo en cuenta las circunstancias económicas, debe hacerse partiendo de una moderación del importe total de la renta pendiente, por la razón que ha quedado indicada.

TERCERO .- 1.- La Ley de Arrendamientos Urbanos de 24 noviembre de 1994, que es la aplicable en el presente caso, cuyo artículo 11 prevé este supuesto de desistimiento en el arrendamiento de vivienda. Nada dispone en relación al arrendamiento para uso distinto de la vivienda.

El problema que se plantea es, como se ha apuntado, si este pacto se ha de aplicar literalmente conforme al principio de pacta sunt servanda. La jurisprudencia, conforme a unos principios y argumentos superiores, responde negativamente y permite la moderación, al amparo del artículo 1154 del Código civil .

2.- Ante todo, hay que advertir que la jurisprudencia ha reiterado que la facultad de moderar, no sólo en su cuantía, sino incluso en su aplicación, es una facultad de los juzgadores de instancia ( sentencia de 9 octubre 2000 ).

La sentencia de 5 julio 2006 dice explícitamente en relación con el arrendamiento urbano y el desistimiento:

'es doctrina jurisprudencial consolidada la que afirma que la facultad que permite al Juez, a tenor del artículo 1154 del Código Civil , moderar equitativamente la pena cuando la obligación principal arrendaticia hubiera sido en parte o irregularmente cumplida por el deudor, es una facultad que en los juzgadores de instancia es ilimitada y no sujeta a las reglas del recurso de casación - sentencias de 12 de febrero de 1998 y 9 de octubre de 2000 , que recogen otras anteriores.'

Y añade la misma sentencia:

'la posibilidad de aplicar tal moderación es una 'questio facti' que entra de lleno en las facultades soberanas del tribunal 'a quo' y que la misma no puede ser variada casacionalmente, salvo que la misma se base en una apreciación ilógica e irracional, cosa que desde luego no se da en la sentencia recurrida. Y así se establece en la doctrina jurisprudencial de esta Sala que va desde la vetusta sentencia de 16 de marzo de 1910 hasta el 23 de mayo de 1997, pasando por otras muchas más'.

Lo que reitera la sentencia de 30 octubre de 2007 , con referencia al desistimiento del contrato de arrendamientos urbanos, con cita de otras muchas sentencias.

3.- Las razones que justifican la moderación de la cláusula penal en los casos de desistimiento de la relación contractual arrendataria son, en primer lugar, que ésta pretende una indemnización global por incumplimiento total del contrato, a partir del desistimiento, siendo así que la cláusula penal tiene como función, además de la coercitiva, la liquidadora de daños y perjuicios ( artículo 1152 del Código civil y sentencias de 26 marzo de 2009 , 10 noviembre 2010 , 21 febrero 2012 ) y no cabe aplicarla automática y enteramente, cuando consta que es superior a los que se han producido realmente.

En segundo lugar, si el arrendador percibiese la totalidad de la cláusula penal y, además, rentas de un nuevo arrendatario (extinguido el anterior por el desistimiento) se daría un claro enriquecimiento injusto, como ha mantenido la sentencia de 30 octubre 2007 , en aplicación del artículo 56 de la Ley de 1964 que recoge la doctrina anterior expuesta en la sentencia de 3 febrero 2006 que cita jurisprudencia muy reiterada.

En tercer lugar, el principio de pacta sunt servanda no siempre puede aplicarse literalmente. Así, la sentencia de 20 de marzo 2012 alteró (realmente, prescindió) de un pacto del contrato de sociedad, por la razón de la injusticia misma y la desproporción del resultado. Y lo mismo se ha reiterado en los casos del desistimiento de arrendamiento urbano.

4.- La sentencia de 9 abril 2012 trata de la extinción anticipada del arrendamiento de uso distinto al de vivienda, conforme a la Ley de 1994 y se reclama indemnización por las rentas dejadas de percibir por dicha extinción (desistimiento del arrendatario) anticipada. Recoge la jurisprudencia dictada en aplicación del artículo 56 de la Ley de 1964. Dice literalmente:

'la jurisprudencia de esta Sala de los últimos años, en la cual se declara que «para que sea indemnizable el lucro cesante se requiere necesariamente una evaluación basada en la realidad y dotada de cierta consistencia, como tantas veces ha dicho esta Sala (SSTS 17 de julio de 2002 , 27 de octubre de 1992 , 8 de julio y 21 de octubre de 1996 , entre tantas otras), pues es preciso probar que realmente se han dejado de obtener unas ganancias concretas que no han de ser dudosas ni contingentes ( SSTS 29 de diciembre de 2000 ; 14 de julio de 2003 , entre otras muchas), y que únicamente se puede establecer mediante una presunción de cómo se habrían sucedido los acontecimientos en el caso de no haber tenido lugar el suceso dañoso ( STS 27 de julio 2006 )» ( STS de 14 de julio de 2006 )'.

La última de las sentencias dictadas en esta cuestión es la del 27 septiembre 2013 , que no la resuelve por entender que el arrendador aceptó el desistimiento del arrendatario, sin perjuicio de la indemnización, conforme a la cláusula penal establecida contractualmente. Dice así:

'ha valorado la existencia de una previsión contractual de desistimiento unilateral del arrendatario mediante el pago de una indemnización, el contenido del documento de entrega de llaves y los demás hechos alegados por el arrendatario, y ha concluido que no hubo renuncia por parte del arrendador a la percepción de la indemnización prevista en el contrato para el caso de desistimiento unilateral del arrendatario ni a la percepción de las rentas adeudadas. Tal criterio responde a la doctrina de esta Sala, que ha declarado con reiteración que la renuncia de derechos no puede apoyarse en actos que no sean clara e inequívocamente expresivos de ella'.

No aparece sentencia alguna de esta Sala que en los casos de desistimiento, extinción de la relación arrendaticia anticipadas, sea de vivienda o de local de negocio, sea de la Ley de 1964 o de 1994, haya aplicado de forma entera y automática la cláusula penal expresada en el contrato.

CUARTO .- 1.- En consecuencia de todo lo expresado hasta aquí, es clara la desestimación del motivo único del recurso de casación y, por ende, de éste, por la razón de que la moderación de la cláusula penal, no aplicable cuando está prevista para un caso concreto de incumplimiento parcial, sí se aplica cuando se trata de la pactada en caso de desistimiento anticipado de la relación arrendaticia urbana, por parte del arrendatario. Con lo que en la presente sentencia se reitera la constante doctrina jurisprudencial.'

La recurrent demana que, en tot cas, el seu càlcul s'hauria de fer amb base a la renda inicialment pactada i no sobre aquella altra més reduïda pactada amb posterioritat. La clàusula penal estableix un penalització de '6 mensualidades'. No diu quines mensualitats han de ser. L'expressió 'ahora para aquel entonces' no suposa, en la seva literalitat, sinó una forma poc clara de dir que l'acord es pren en el moment de signar el contracte i s'ha d'aplicar en el moment en què tingui lloc el desistiment. En el dubte, sembla més lògic que la penalització prengui com a base la renda que es paga en el moment en què té lloc el desistiment. En tot cas, el dubte que podria sorgir d'un redactat poc clar del contracte no pot interpretar-se en el sentit d'un major perjudici per l'arrendatari, que no consta per altra banda que sigui qui va confeccionar el contracte.

SEGON.L'actora també qüestiona la decisió pressa pel que fa a la determinació de danys i perjudicis reclamats.

Defensa que ha acreditat haver fet unes despeses derivades de la necessitat d'adaptar el sistema elèctric a la potencia contractada, ja que l'arrendatària l'havia modificat de manera il legal. Quant al fet d'haver signat un document on deia que rebia la finca en bon estat de conservació sense tenir res més que reclamar per aquest concepte, sosté que aquest canvi de potència era un fet que no coneixia en aquell moment i que, per tant, no es trobava inclòs en aquest acord de quitança.

La resolució d'instància estableix que no es pot atorgar cap quantitat per aquest concepte ja que la instal lació elèctrica funcionava i a l'acord de resolució es fa constar que les parts no tenen res a reclamar que no sigui els conceptes que s'hi estableixen, entre els quals no es troba aquest que ara tractem.

D'acord amb allò que recull l'informe que s'adjunta com a document número 10 de la demanda, Frigocar va fer una ampliació de potència mitjançant una instal lació exterior de la qual no es va donar coneixement a la companyia subministradora. Això va obligar a fer una actuació amb costos per tal que la instal lació elèctrica tornés a la potència realment contractada i complís amb la normativa. Per tant, la demandant acredita uns danys imputables a l'actuació de la demandada. Pel que fa a l'acord de resolució de contracte, en ell es fa constar l'acord sobre el bon estat de la finca (llevat uns aspectes molt puntuals manuscrits al final del document), que cal entendre, a manca de prova en contrari, que feia referència a l'estat exterior del local, però no a una qüestió com la potencia elèctrica que s'hagués pogut canviar sense complir amb la normativa pròpia en la matèria i sense coneixement de l'arrendadora. L'acord, per tant, no exclou la reclamació d'una despesa que, coneguda després, és conseqüència de l'actuació de l'arrendatari.

Quant a les altres despeses per llums i calefactor que es fan constar en l'acord esmentat també s'inclouen en la peritació feta a instàncies de la demandant, sense que hi hagi cap prova en contra que la desmenteixi, ni cap motiu per dubtar de la quantificació portada a terme.

Procedeix, doncs, estimar el recurs d'apel lació en aquest punt.

TERCER.L'estimació parcial del recurs de la demandant comporta que no fem imposició de les costes derivades de la seva interposició. La desestimació del recurs interposat per la part demandada fa que l'imposem les costes d'aquesta alçada derivades de la seva interposició ( article 398 LEC ).

Fallo

Estimem parcialmentel recurs d'apel lació interposat per RIO ESPAÑA S.A. contra la Sentència de data 13 de juliol de 2016 del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Figueres dictada en el procediment ordinari núm. 562/2015 iDesestimemel recurs d'apel lació interposat per FRIGOCAR FIGUERES S.L. contra la mateixa resolució, i revoquem parcialment la Sentència d'instància, en l'únic sentit d'establir que la condemna de la demandada ho és també en la quantia de 2.960€ més IVA, amb els seus corresponents interessos legals. Es manté la resta de pronunciaments continguts a la sentència impugnada. En matèria de costes cal estar al que disposem en el fonament de dret tercer.

D'acord amb la disposició final 16 i la disposició transitòria tercera de la LEC 1/2000 , contra aquesta Sentència es pot interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem només si concorre la causa prevista en l'apartat tercer del número 2 de l'article 477. També s'hi pot interposar recurs extraordinari per infracció processal davant aquest Tribunal conforme al que preveuen els articles 468 i els següents de la mateixa norma, sempre que concorri aquell interès cassacional exigit pel recurs de cassació i s'hi formuli de manera conjunta. Aquests recursos s'hauran d'interposar davant d'aquesta Sala en el termini de vint dies.

Notifíqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es tornaran la Jutjat de Primera Instància e Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Ilms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

PUBLICACIÓ.-Aquesta sentència ha esta publicada, d'acord amb el que s'estableix legalment, a data d'avui, del que en dono fe com a Lletrada de l'Admció.Justícia d'aquesta Secció.