Sentencia CIVIL Nº 173/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 267/2022 de 28 de Abril de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1707942120208082165

Recurs d'apel·lació 267/2022 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Girona

Procediment d'origen: Procediment ordinari 692/2020

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012026722

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012026722

Part recurrent / Sol·licitant: Martina

Procurador/a: Rosa Llum Fernandez Feliu

Advocat/ada: Gerard Costal Coll

Part contra la qual s'interposa el recurs: SOCIETÉ HOSTILALIÈRE D?ASSURANCES MUTUELLES ( SHAM ) SHAM SUCURSAL EN ESPAÑA , Nieves, GIAH SOCIEDAD CIVIL

Procurador/a: Narcís Jucglà Serra

Advocat/ada: Salvador Capdevila Bas

SENTÈNCIA NÚM. 173/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 28 d'abril de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 8 d'abril de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 692/2020, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Girona, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Rosa Llum Fernandez Feliu, en representació de Martina, contra la Sentència de data 11 de febrer de 2022, rectificada per interlocutòria de data 16 de febrer de 2022, en què consta com a part apel·lada el procurador Narcís Jucglà Serra, en representació de Societé Hostilalière d'Assurances Mutuelles, Nieves i Giah Sociedad Civil .

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'Que desestimando la demanda interpuesta por Dña. Martina debo absolver y absuelvo a Dña. Nieves, GIAH Gabinet de Ginecología i Obstetricia Clinica Bofill S.L.P y Société Hospitalière d'Assurances Mutuelles Sucursal en España de las pretensiones deducidas contra los mismos en el presente proceso, con imposición de las costas a la parte actora.'

L'anterior Sentència va ser rectificada per interlocutòria de data 16 de febrer de 2022, que va concloure en el sentit següent:

'Estimo la petición formulada por el/la Procurador/a Narcís Jucglà Serra de la la parte demandada, la parte demandada, la parte demandada de rectificar la resolución dictada en el presente procedimiento con fecha 11 de febrero de 2022, en el sentido de que queda definitivamente redactada de la siguiente forma: la fecha correcta de la sentencia debe ser 11 de febrero de 2022 .'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 27/04/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.El dia 13 de març de 2.018, la Sra. Martina va ser visitada en el gabinet mèdic conegut com GIAH SC per la Dra. Nieves.

El motiu de la consulta va ser la picor vulvar que patia.

La Dra. Nieves, després d'examinar-la, va apreciar unes lesions papil·lars a l'introit, que va procedir a cauteritzar amb un bastonet de nitrat de plata (Argenpal), i li va recomanar l'ús d'una crema coneguda com Cuatrocrem i de probiòtics vaginals.

SEGON.La Sra. Martina ha presentat una demanda contra la metgessa que la va atendre, el centre mèdic on va ser visitada i la mútua que assegurava la responsabilitat civil de la professional sanitària esmentada.

Des d'una perspectiva jurídica, aquesta demanda es basa en l'existència de responsabilitat civil de la Dra. Nieves, de la qual derivaria igualment la responsabilitat de les altres dues codemandades.

Aquella responsabilitat, tan de caire contractual com extracontractual, resultaria del fet que la metgessa demandada no hauria observat una correcta praxis mèdica, perquè no hauria fet cap diagnòstic de la dolència que patia la Sra. Martina i no la va informar de l'acte mèdic que anava a fer.

Com a conseqüència d'aquestes omissions, hauria patit dolor vulvar durant un dia, que va provocar que fos atesa a l'Hospital Martí i Julià de Girona, pel qual reclama una indemnització de 30,15 euros, així com un dany moral derivat de la inexistència de consentiment informat (que valora en 15.075,09 euros).

La metgessa actuant tampoc va extraure cap mostra de teixit que permetés fer un estudi anatomopatològic de la possible existència d'un procés tumoral maligne, el que també provocaria un altre dany moral derivat de la pèrdua d'oportunitat, que valora en la mateixa quantitat que la manca de consentiment informat.

De manera subsidiària, pel cas que es considerés que el dany moral és lleu i no greu, sol·lcita que la indemnització per aquest concepte es redueixi a 7.617,69 euros (3.768,77 per la falta d'informació i la mateixa suma per la pèrdua d'oportunitat).

Igualment, sol·licita la devolució dels honoraris professionals que va pagar per la visita (50 euros).

TERCER.La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la pretensió.

Aquesta decisió es fonamenta en què, des del mes de desembre de 2.016, la Sra. Martina va ser atesa, tant al CAP de Santa Coloma de Farners com a l'Hospital Trueta de Girona, de picor i molèsties a la zona vaginal.

El quadre que presentava quan la va visitar la Dra. Nieves, era una lesió papil·lar, que no té res a veure amb cap procés cancerós.

Això implica que la metgessa demandada sí va diagnosticar el problema que patia la pacient, sense que s'hagi demostrat que aquest diagnòstic fos equivocat.

La correcció del tractament no ha estat posat en entredit.

Tampoc calia administrar anestèsia per fer-lo.

Per altra banda, no hi havia cap sospita de la possible existència d'una tumoració maligne que aconsellés fer una extracció de teixit per analitzar-la.

La visita al servei d'urgències que va fer l'endemà, no era conseqüència d'una mala praxis mèdica per part de la Dra. Nieves, sinó de la persistència de les molèsties que ja tenia anteriorment.

Tot i que per l'escassa entitat de l'acte mèdic no calia que el consentiment es formalitzés per escrit, la metgessa estava obligada a donar una informació suficient a la seva pacient sobre la naturalesa de la seva lesió, l'actuació mèdica que seguiria, les seves conseqüències i les hipotètiques alternatives, fent-ho constar en la història clínica, que no va implementar, el que fa que no es pugui saber si la informació procurada a la pacient va ser suficient

Tanmateix, no hi va haver cap mena de dany causalment derivat d'aquella manca d'informació, ni tampoc una pèrdua d'oportunitat, el que exclou l'existència de responsabilitat civil i de qualsevol indemnització per dany material o moral.

QUART.La Sra. Martina no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es basa en una errònia valoració de la prova presentada.

Segons el que argumenta, la metgessa demandada no la va informar adequadament, el que va provocar que permetés una actuació que li va generar molt de dolor.

La jutgessa d'instància ha considerat acreditat que no hi va haver prou informació.

Aquest fet ha quedat demostrat per la sanció administrativa que la Direcció General d'Ordenació Professional i Regulació Sanitària li va imposar.

Tampoc va recollir cap mostra de teixit per analitzar-la, el que implica una pèrdua d'oportunitat d'excloure una lesió més greu.

Per tot això, considera que ha demostrat l'existència tant d'un dany material (dolor) com un dany moral (falta d'informació i pèrdua d'oportunitat), pels quals ha de ser indemnitzada.

En el cas que es desestimi l'anterior motiu del recurs, sol·licita que no s'imposin les costes de la primera instància perquè, com a mínim, hi hauria un perjudici personal bàsic (dolor), i perquè la seva imposició resultaria exagerada.

Finalment, al·lega que, tot i que no ha estat resolta aquesta qüestió per la sentència impugnada, la societat GIAH està legitimada per suportar les conseqüències del procediment.

CINQUÈ. A continuació estudiarem de manera separada els diversos motius del recurs.

Abans de fer-ho, considerem necessari per centrar adequadament el tema litigiós, fer unes consideracions prèvies sobre l'abast de la responsabilitat civil mèdica, sobre la càrrega de la prova de demostrar la negligència, la valoració de les proves pericials, les conseqüències jurídiques d'un error diagnòstic, el deure d'informació als pacients i la pèrdua d'oportunitat.

Abast de la responsabilitat civil per actes mèdics.

SISÈ. Com a regla general, els metges no assumeixen una obligació de resultats, en el sentit que la finalitat de la seva actuació no és obtenir en tot cas la curació del pacient.

La seva obligació és posar a la seva disposició els mitjans necessaris, segons l'estat de la ciència mèdica, per mirar d'aconseguir aquell guariment o una millora de la patologia que presenta.

És el que s'ha definit com una obligació de mitjans, no de resultat.

Aquest principi general només té com excepció els casos de medicina coneguda com voluntària o de satisfacció, per exemple, en supòsits de medicina estètica, en què no es tracta de guarir cap patologia sinó d'obtenir un determinat resultat.

SETÈ.El Tribunal Suprem reiteradament ha perfilat els límits i requisits de la responsabilitat civil del personal sanitari en general i dels metges en particular, fent aplicació dels criteris que acabem de resumir.

Les sentències de 7 de maig de 2.014 i de 30 de juny de 2.009 diuen:

'La responsabilidad del profesional médico es de medios, y como tal no puede garantizar un resultado concreto. Obligación suya es poner a disposición del paciente los medios adecuados comprometiéndose no solo a cumplimentar las técnicas previstas para la patología en cuestión, con arreglo a la ciencia médica adecuada a una buena praxis, sino a aplicar estas técnicas con el cuidado y precisión exigible de acuerdo con las circunstancias y los riesgos inherentes a cada intervención, y, en particular, a proporcionar al paciente la información necesaria que le permita consentir o rechazar una determinada intervención. Los médicos actúan sobre personas, con o sin alteraciones de la salud, y la intervención médica está sujeta, como todas, al componente aleatorio propio de la misma, por lo que los riesgos o complicaciones que se pueden derivar de las distintas técnicas de cirugía utilizadas son similares en todos los casos y el fracaso de la intervención puede no estar tanto en una mala praxis cuanto en las simples alteraciones biológicas. Lo contrario supondría prescindir de la idea subjetiva de culpa, propia de nuestro sistema, para poner a su cargo una responsabilidad de naturaleza objetiva derivada del simple resultado alcanzado en la realización del acto médico, al margen de cualquier otra valoración sobre culpabilidad y relación de causalidad y de la prueba de una actuación médica ajustada a la lex artis, cuando está reconocido científicamente que la seguridad de un resultado no es posible pues no todos los individuos reaccionan de igual manera ante los tratamientos de que dispone la medicina actual ( STS 12 de marzo 2008 )'.

En el mateix sentit podem citar les sentencies de 3 de febrer de 2.015 , 19 de juliol de 2.013 , 17 de setembre de 2.008 , 25 de novembre de 2.010 i de 15 de febrer de 2.006 .

Prova de la negligència mèdica.

VUITÈ. La responsabilitat per actes mèdics no és de caràcter objectiu, fonamentada només en l'existència del risc, sinó que és subjectiva i es basa en la existència de culpa o negligència en la realització de l'actuació mèdica.

És el pacient qui ha de demostrar la negligència vinculada causalment al resultat lesiu.

Per tant, no es produeix una inversió de la càrrega de la prova.

Aquest principi no s'aplica en aquells casos en què s'ha produït el que es coneix com un dany desproporcionat.

En aquests supòsits serà el professional sanitari qui haurà de demostrar perquè, malgrat la seva total diligència, s'ha produït un dany que no es pot considerar normal en funció de l'actuació desenvolupada.

NOVÈ. Aquests principis han estat reiteradament establerts per la jurisprudència del Tribunal Suprem.

De manera general, la seva sentència de'11 de març de 2.020 recorda:

'Si hay algo que caracteriza la jurisprudencia de este tribunal en los últimos tiempos es el indiscutible retorno, por elementales exigencias de lo normado en los arts. 1902 y 1101 del CC , a la constatación de la culpa como fundamento de la responsabilidad civil tanto contractual como extracontractual.

Podemos en este sentido sostener que la jurisprudencia de este tribunal se fundamenta en los postulados siguientes: 1.- La responsabilidad subjetiva, por culpa, solo se excepciona por ley. 2.- El carácter anormalmente peligroso de una actividad puede justificar la inversión de la carga de la prueba y, por lo tanto, la necesidad de acreditar la falta de culpa. 3.- Para el resto de actividades, en aplicación del art. 217 LEC , es al perjudicado que reclame a quien compete la carga de la demostración de la culpa del demandado...

En definitiva, la jurisprudencia descarta las soluciones objetivistas para supuestos no previstos expresamente en la ley, que erijan el riesgo como fundamento de la responsabilidad y que generalicen la inversión de la carga de la prueba'.

Específicament, en els supòsits de responsabilitat mèdica, la sentència de 25 de novembre de 2.010 diu:

'En el ámbito de la responsabilidad del profesional médico debe descartarse la responsabilidad objetiva y una aplicación sistemática de la técnica de la inversión de la carga de la prueba, desaparecida en la actualidad de la LEC, salvo para los supuestos tasados ( art. 217.5 LEC). El criterio de imputación del artículo 1902 CC se funda en la culpabilidad y exige del paciente la demostración de la relación o nexo de causalidad y la de la culpa en el sentido de que ha quedar plenamente acreditado en el proceso que el acto médico o quirúrgico enjuiciado fue realizado con infracción o no-sujeción a las técnicas médicas o científicas exigibles ( STS 24 de noviembre de 2005 ).

En un cas en què es discutia la possible existència d'un error en el diagnòstic, la sentencia de 10 de desembre de 2.010 va argumentar.

'El criterio de imputación resulta del art. 1902 CC y exige del paciente la demostración de la relación o vínculo de causalidad entre el daño y el equivocado diagnóstico, así como la culpa en el sentido de que ha quedar plenamente acreditado que el acto médico o quirúrgico fue realizado con infracción o no-sujeción a las técnicas médicas o científicas exigibles para el mismo ( STS 24 de noviembre de 2005 ; 10 de junio 2008 ), ya que a la relación causal material o física ha de sumarse el reproche culpabilístico, sin lo cual no hay responsabilidad sanitaria'.

Valoració de la prova pericial.

DESÈ.D'acord amb l' article 335.1 de la LEC, quan la valoració dels fets rellevants d'un procediment requereixi coneixements científics, tècnics o artístics, les parts poden optar per presentar proves pericials confegides per professionals que els tinguin.

Per definició, es tracta d'aportar al procediment coneixements dels quals no disposen els jutges i tribunals, que són coneixedors del Dret però no d'altres matèries tècniques o científiques alienes a la seva titulació.

Malgrat aquest desconeixement de matèries científiques o tècniques, se'ns imposa valorar uns informes que s'han fet, precisament, sobre la base d'uns coneixements normalment adquirits i acreditats per unes titulacions de les que no disposem.

Aquesta paradoxa la resol la normativa processal sotmetent els informes pericials a les regles de la 'sana crítica' (article 348).

En definitiva els jutges, a l'hora de valorar proves pericials, ens haurem de guiar per diversos paràmetres que ha sintetitzat la jurisprudència.

ONZÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 19 de juliol de 2.018 s'ocupa de determinar els elements que han de ponderar els tribunals a l'hora de valorar una prova pericial:

'el tribunal, al valorar la prueba por medio de dictamen de peritos, deberá ponderar, entre otras cosas, las siguientes cuestiones:

1.º. - Los razonamientos que contengan los dictámenes y los que se hayan vertido en el acto del juicio o vista en el interrogatorio de los peritos, pudiendo no aceptar el resultado de un dictamen o aceptarlo, o incluso aceptar el resultado de un dictamen por estar mejor fundamentado que otro.

2.º. - Deberá también tener en cuenta el tribunal las conclusiones conformes y mayoritarias que resulten tanto de los dictámenes emitidos por peritos designados por las partes como de los dictámenes emitidos por peritos designados por el tribunal, motivando su decisión cuando no esté de acuerdo con las conclusiones mayoritarias de los dictámenes.

3.º. - Otro factor a ponderar por el tribunal deberá ser el examen de las operaciones periciales que se hayan llevado a cabo por los peritos que hayan intervenido en el proceso, los medios o instrumentos empleados y los datos en los que se sustenten sus dictámenes.

4.º-También deberá ponderar el tribunal, al valorar los dictámenes, la competencia profesional de los peritos que los hayan emitido, así como todas las circunstancias que hagan presumir su objetividad, lo que le puede llevar en el sistema de la nueva LEC a que dé más crédito a los dictámenes de los peritos designados por el tribunal que a los aportados por las partes'.

Error diagnòstic.

DOTZÈ. La sentència de 18 de juny de 2.013 raona:

'El médico, en su ejercicio profesional, es libre para escoger la solución más beneficiosa para el bienestar del paciente poniendo a su alcance los recursos que le parezcan más eficaces en todo acto o tratamiento que decide llevar a cabo, siempre y cuando sean generalmente aceptados por la Ciencia médica, o susceptibles de discusión científica, de acuerdo con los riesgos inherentes al acto médico que practica, en cuanto está comprometido por una obligación de medios en la consecución de un diagnósticoo en una terapéutica determinada, que tiene como destinatario la vida, la integridad humana y la preservación de la salud del paciente ( SSTS 24 de noviembre 2005 ; 8 de enero de 2006 ).

La de 10 de desembre de 2.010 argumenta:

'es obligación del médico realizar todas las pruebas diagnósticas necesarias, atendido el estado de la ciencia médica en ese momento, de tal forma que, realizadas las comprobaciones que el caso requiera, sólo el diagnóstico que presente un error de notoria gravedad o unas conclusiones absolutamente erróneas, puede servir de base para declarar su responsabilidad, al igual que en el supuesto de que no se hubieran practicado todas las comprobaciones o exámenes exigidos o exigibles. En segundo, que no se pueda cuestionar el diagnóstico inicial por la evolución posterior dada la dificultad que entraña acertar con el correcto, a pesar de haber puesto para su consecución todos los medios disponibles, pues en todo paciente existe un margen de error independientemente de las pruebas que se le realicen ( SSTS 15 de febrero 2006 ; 19 de octubre 2007 ; 3 de marzo de 2010 )'.

En el mateix sentit, sentència de 25 de novembre de 2.010.

Consentiment informat.

TRETZÈ.L'exigència d'una informació veraç i suficient a qualsevol pacient dels actes mèdics que l'afectin, en funció de les circumstàncies del cas, és tant una exigència legal com jurisprudencial.

Des de la perspectiva legal, així ho imposen els articles 4, 5 i 10 de la Llei estatal de 14 de novembre de 2.002, de autonomía del paciente, i els articles 2 i 3 de la Llei 21/2.000, de 29 de desembre, del Parlament de Catalunya sobre els drets d'informació dels pacients.

CATORZÈ.Des de l'òptica de la jurisprudència, la sentència del Tribunal Suprem de 19 de juliol de 2.013 argumenta:

'el consentimiento informado es presupuesto y elemento esencial de la lex artis y como tal forma parte de toda actuación asistencial ( SSTS 29 de mayo ; 23 de julio de 2003 ; 21 de diciembre 2005 ; 20 de enero y 13 de mayo 2011 ), constituyendo una exigencia ética y legalmente exigible a los miembros de la profesión médica,antes con la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, y ahora, con más precisión, con la ley 41/2002, de 14 de noviembre de la autonomía del paciente, en la que se contempla como derecho básico a la dignidad de la persona y autonomía de su voluntad'.

La de 21 de gener de 2.009 explica:

'La vulneración del deber de obtener el consentimiento informado constituye una infracción de la lex artis ad hoc, o lo que es lo mismo un supuesto y elemento esencial de la lex artis para llevar a cabo la actividad médica.

Es un acto que debe hacerse efectivo con tiempo y dedicación suficiente y que obliga tanto al médico responsable del paciente, como a los profesionales que le atiendan durante el proceso asistencial, como uno más de los que integran la actuación médica o asistencial, a fin de que pueda adoptar la solución que más interesa a su salud.

Y hacerlo de una forma comprensible y adecuada a sus necesidades, para permitirle hacerse cargo o valorar las posibles consecuencias que pudieran derivarse de la intervención sobre su particular estado, y en su vista elegir, rechazar o demorar una determinada terapia por razón de sus riesgos e incluso acudir a un especialista o centro distinto ( SSTS 15 de noviembre 2006 , y las que en ella se citan).

Como tal forma parte de toda actuación asistencial, constituyendo una exigencia ética y legalmente exigible a los miembros de la profesión médica, antes con la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, y ahora, con más precisión, con la ley 41/2002, de 14 de noviembre de la autonomía del paciente, que constituye el marco normativo actual, en la que se contempla como derecho básico a la dignidad de la persona y autonomía de su voluntad.

Su exigencia, tanto si existe vínculo contractual - contrato de servicio sanitario, sea arrendamiento de servicio o de obra- como si opera en la relación meramente extracontractual, debe considerarse con independencia del cumplimiento del deber de que la intervención en si misma se desarrolle con sujeción a la lex artis ( STS 19 de noviembre de 2007 ), pues una cosa es que la actuación del médico se lleve a cabo con absoluta corrección y otra distinta que la reprochabilidad pueda basarse en la no intervención de un consentimiento del paciente o sus familiares debidamente informado por el médico.

La doctrina de esta Sala ha declarado con reiteración que la exigencia de la constancia escrita de la información tiene, para casos como el que se enjuicia, mero valor 'ad probationem' ( SSTS 2 octubre 1997 ; 26 enero y 10 noviembre 1998 ; 2 noviembre 2000 ; 2 de julio 2002 ; 29 de julio de 2008 ), garantizar la constancia del consentimiento y de las condiciones en que se ha prestado, pero no puede sustituir a la información verbal, que es la más relevante para el paciente, especialmente en aquellos tratamientos continuados en los que se va produciendo poco a poco dentro de la normal relación existente con el médico, a través de la cual se le pone en antecedentes sobre las características de la intervención a la que va a ser sometido así como de los riesgos que la misma conlleva; habiendo afirmado la sentencia de 29 de mayo de 2003 , que debe al menos 'quedar constancia de la misma en la historia clínica del paciente y documentación hospitalaria que le afecte', como exige la Ley de 24 de noviembre de 2002; doctrina, por tanto, que no anula la validez del consentimiento en la información no realizada por escrito, en la forma que previene la Ley General de Sanidad para cualquier intervención, y que exige como corolario lógico invertir la carga de la prueba para que sea el médico quien pruebe que proporcionó al paciente todas aquellas circunstancias relacionadas con la intervención mientras este se halle bajo su cuidado, incluyendo diagnóstico, pronóstico y alternativas terapéuticas, con sus riesgos y beneficios'.

Insisteixen en la mateixa idea la sentència d'11 d'abril de 2.013.

QUINZÈ.La de 23 d'octubre de 2.008, expressament argumenta que la absència o insuficiència d'informació, no poden produir una declaració de responsabilitat civil del professional si no hi ha cap mena de dany vinculat a aquella manca d'informació:

'La doctrina jurisprudencial sobre la información médica, en lo que aquí pueda interesar, cabe resumirla en los siguientes apartados:

1. La finalidad de la información es la de proporcionar a quien es titular del derecho a decidir los elementos adecuados para tomar la decisión que considere más conveniente a sus intereses ( SS., entre otras, 23 de noviembre de 2007, núm. 1.197 ; 4 de diciembre de 2007, núm. 1.251 ; 18 de junio de 2008 , núm. 618). Es indispensable, y por ello ha de ser objetiva, veraz y completa, para la prestación de un consentimiento libre y voluntario, pues no concurren estos requisitos cuando se desconocen las complicaciones que pueden sobrevivir de la intervención médica que se autoriza.

2. La información tiene distintos grados de exigencia según se trate de actos médicos realizados con carácter curativo o se trate de la medicina denominada satisfactiva ( SS. 28 de junio de 2007, núm. 1.215 ; 29 de julio de 2008 , núm. 743); revistiendo mayor intensidad en los casos de medicina no estrictamente necesaria ( SS., entre otras, 29 de octubre de 2004 ; 26 de abril de 2007, núm. 467 ; 22 de noviembre de 2007 , núm. 1.194).

3. Cuando se trata de la medicina curativa no es preciso informar detalladamente acerca de aquellos riesgos que no tienen un carácter típico por no producirse con frecuencia ni ser específicos del tratamiento aplicado, siempre que tengan carácter excepcional o no revistan una gravedad extraordinaria ( SS. 17 de abril de 2007 ; 30 de abril de 2007 ; 28 de noviembre de 2007, núm. 1.215 ; 29 de julio de 2008 , núm. 743). La Ley de Autonomía del Paciente 41/2002 señala como información básica (art. 10.1 ) 'los riesgos o consecuencias seguras y relevantes, los riesgos personalizados, los riesgos típicos, los riesgo probables y las contraindicaciones'...

4. En la medicina satisfactiva (dice la Sentencia de 22 de noviembre de 2007 , núm. 1.194, con cita de las de 12 de febrero y de 23 de mayo del mismo año ) la información debe ser objetiva, veraz, completa y asequible, y comprende las posibilidades de fracaso de la intervención, es decir, el pronóstico sobre la probabilidad del resultado, y también cualesquiera secuelas, riesgos, complicaciones o resultados adversos que se puedan producir, sean de carácter permanente o temporal, con independencia de su frecuencia, dada la necesidad de evitar que se silencien los riesgos excepcionales ante cuyo conocimiento el paciente podría sustraerse a una intervención innecesaria -prescindible- o de una necesidad relativa.

5. La denuncia por información deficiente resulta civilmente intrascendente cuando no existe ningún daño vinculado a su omisión o a la propia intervención médica; es decir, no genera responsabilidad civil ( SS., entre otras, 21 de diciembre de 2006, núm. 1.367 , y 14 de mayo de 2008 '.

Pèrdua d'oportunitat.

SETZÈ. Aquesta teoria, de la que trobem alguns exemples en la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Suprem, ha estat desenvolupada per la Sala Contenciosa en el marc de la responsabilitat sanitària de les administracions públiques.

Segons aquesta teoria, la possibilitat de declarar una responsabilitat civil no es produeix només quan s'hagi produït una actuació mèdica contrària a la 'lex artis', sinó també en casos en què aquella intervenció sanitària ha estat correcta, però també hi ha la probabilitat que un tractament diferent no hagués produït el resultat lesiu o hagués tingut menys importància.

DISSETÈ. La sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem d'11 de març de 2.020 determina quan és d'aplicació:

'Está prevista para los supuestos de indeterminación de la relación de causalidad entre el hecho ilícito y el resultado producido'.

La de 16 de gener de 2.012 també incideix en aquesta incertesa del resultat que s'hauria pogut produir.

La sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 24 d'abril de 2.018 recorda els requisits que perfilen la viabilitat d'aquesta pèrdua d'oportunitat:

'la pérdida de oportunidad, según constante jurisprudencia, centra su atención en el nexo causal, en la estructura general de la responsabilidad de las Administraciones, porque si bien el resultado lesivo del tratamiento no tiene como causa el tratamiento a que ha sido sometido el perjudicado, se genera la duda de que si se hubiese prestado una asistencia, un tratamiento diferente, pudiera haberse reducido los efectos de la enfermedad o las lesiones, pero sin desconocer que la asistencia que le fue prestada era la aconsejable y procedente a las vista de las circunstancias concurrente, que es lo que concluye la Sala de instancia.

Y es que no puede olvidarse, de una parte, que la asistencia médica no tiene por objeto y finalidad la recuperación, en todo caso, de la salud del paciente o su curación; de otro, que actuando la asistencia médica sobre el presupuesto de un diagnóstico, éste no es, como tenemos declarado, sino una opinión que hace el profesional médico a la vista de las circunstancias que presenta el paciente en un determinado momento, pero que apreciado con perspectiva temporal a posteriori permite aconsejar una alternativa cuya efectividad genera esa oportunidad que ha de valorarse atendiendo a probabilidad de sus efectos sobre la salud del paciente...

la Jurisprudencia de esta Sala, ya desde los años noventa del pasado siglo, ha venido admitiendo en el ámbito de la responsabilidad sanitaria de las Administraciones Públicas, la posibilidad de que se pueda acceder a la declaración de dicha responsabilidad, no solo por el hecho que se haya omitido la 'lex artis ad hoc' que requería la asistencia sanitaria prestada a un ciudadano por los servicios sanitarios, que es el parámetro de determinar la antijuridicidad en este ámbito de la institución indemnizatoria.

Existe un supuesto intermedio entre esa vulneración de la 'lex artis' o la concurrencia de la misma, con los relevantes efectos de acceder a la indemnización de los daños y perjuicios ocasionados o denegar dicha indemnización, es el supuesto de la pérdida de oportunidad...

Ahora bien, en este supuesto el daño viene propiciado por el hecho de que, si bien a tenor de la prueba no cabe apreciar un tratamiento médico contrario a los cánones aceptados en cada momento por la ciencia médica, es lo cierto que de haber existido un tratamiento diferente, que no es ajeno a la propia medicina, existe la duda de si se habría producido el resultado lesivo, exigencia de esa probabilidad sobre la que se pone la nota de la pérdida de oportunidad por la jurisprudencia ( sentencia de 3 de julio de 2012; recurso de casación 6787/2010 )'.

La sentència de 15 de març de 2.018 determina els paràmetres que s'han de tenir en compte per poder aplicar-la:

'la doctrina de la pérdida de oportunidad exige que la posibilidad frustrada no sea simplemente una expectativa general, vaga, meramente especulativa o excepcional ni puede entrar en consideración cuando es una ventaja simplemente hipotética'.

En definitiva, la pérdida de oportunidad exige tomar en consideración dos elementos: el grado de probabilidad de que la actuación médica omitida hubiera podido producir un resultado beneficioso y el alcance o entidad del mismo'.

En el mateix sentit, entre moltes altres, podem citar les sentències de 4 de febrer de 2.021, 14 de maig de 2.020, 6 de febrer de 2.018 o 20 de març de 2.018.

Valoració de la Sala.

DIVUITÈ.El primer que hem de constatar, és que la inconsistència de la pretensió no passa desapercebuda al recurs, que es veu en la necessitat de justificar el plantejament de la demanda sobre la base de l'expedient administratiu, en què es va sancionar la metgessa demandada per no haver reflectit en la història clínica el diagnòstic, el tractament, ni la informació donada a la Sra. Martina.

El que no ha tingut en compte l'apel·lant és que la responsabilitat declarada és estrictament administrativa, que no necessàriament i en tot cas ha de portar aparellada una declaració de responsabilitat civil.

Com hem vist més amunt, tota declaració de responsabilitat civil implica la demostració de l'existència d'un dany, material o moral, sense el qual aquella no pot reeixir.

Que s'hagi obviat fer constar en la història clínica de la Sra. Martina aquelles circumstàncies, és rellevant des d'un punt de vista administratiu, i ha de ser valorat per les autoritats de la inspecció mèdica.

Ara bé, no ha d'implicar que per aquesta sola raó s'hagi produït el dany del qual depèn el naixement de la responsabilitat civil, així com la seva conseqüència inherent: la indemnització del danys produïts, ja sigui per una responsabilitat contractual o extracontractual.

DINOVÈ.En segon lloc, tampoc podem obviar que el dany, consistent en les lesions produïdes a la Sra. Martina per l'acte mèdic presumptament negligent tindria, en el millor del casos, una rellevància tan escassa que només provoca la petició d'una indemnització de 30,15 euros per un dia de patiment de dolors en la zona afectada per l'acte mèdic posat en entredit.

A partir d'una suposada lesió tan petita, derivar una reclamació de ni més ni menys que 30.150,18 euros per danys morals, no resulta massa coherent.

Tant evident és el que acabem de dir, que a aquesta petició és immediatament rebaixada per la demanda i el recurs, de manera que el dany moral quedaria situat només en 7.617,69 euros.

VINTÈ.Igualment constatem una confusió conceptual entre dany material i moral.

Si l'acte mèdic discutit hagués generat un patiment excessiu a la pacient respecte del que hagués estat normal, la indemnització adequada és la corresponent al dany material, com sol·licita en un import de 30,15 euros la demanda.

Però el rescabalament d'aquest suposat dany, també genera una petició molt més elevada per dany moral.

Si l'acte mèdic qüestionat ha generat un dany físic, és així com s'hauria d'indemnitzar, no duplicant els conceptes reclamant també un rescabalament per dany moral.

VINT-I-UNÈ.Fetes les anteriors precisions, entrarem a valorar si ha existit un dany per a la Sra. Martina, connectat a una negligència professional de la metgessa demandada.

Ha quedat demostrat que l'endemà (14 de març de 2.018) de l'actuació de la Dra. Nieves, la demandant va anar al servei d'urgències de l'Hospital Martí i Julià, segons ella pel dolor que sentia a la zona vaginal.

Del que va fer constar la metgessa que la va atendre en el corresponent informe mèdic derivat de l'assistència, presentava prurit i molèsties vulvars des del mes d'octubre anterior.

Es va constatar restes de la cauterització feta el dia abans i va ser diagnosticada d'ulceració vaginal, receptant-li un gel terapèutic.

Tot i que l'informe fa expressa al·lusió a la visita del dia anterior amb la metgessa demandada i a l'existència de signes visibles de la cauterització, no diu per enlloc que les molèsties que tenia la Sra. Martina provinguessin d'aquella actuació.

Contràriament, fa referència a les mateixes molèsties vulvars que venia patint des del mes d'octubre de l'any anterior.

Per altra banda, l'existència d'aquestes molèsties es constata des de l'any 2.016 i amb posterioritat a l'acte mèdic qüestionat també las va seguir patint, com aprecien de forma unànime tant el pèrit presentat pel la demandant (Dr. Lucio), com el que va proposar la demandada (Dr. Marino).

Per tant, el dolor o les molèsties que es van manifestar l'endemà de l'actuació professional de la demandada, no són atribuïbles causalment a aquest acte mèdic.

VINT-I-DOSÈ.Fins i tot si acceptem que el dolor o les molèsties van ser superiors durant un dia sobre les que venia patint habitualment, el cert és que no hi ha cap prova que permeti demostrar, dins del caràcter eminentment subjectiu del dolor i la seva apreciació per cadascú, que fos superior al que normalment es deriva les hores o dies següents de la realització de l'actuació mèdica discutida.

Però és que tampoc s'acredita quina intervenció alternativa es podria haver fet.

El pèrit de la demandant ni tan sols la concreta, més enllà de trobar a faltar que s'apliqués una anestèsia local, que el pèrit de la demandada, especialista en ginecologia a diferència del primer, descarta completament.

VINT-I-TRESÈ.La pericial proposada per la demandant, diu clarament que el que considera el Dr. Lucio una mala praxi professional, no ha provocat cap mena de lesió o seqüela, ni ha determinat cap període d'incapacitat.

Tampoc ha estat conseqüència de la cauterització el que qualifica de tumoracions vaginals, ni el prurit o les alteracions d'orina.

VINT-I-QUATRÈ.Del que acabem d'exposar en els fonaments jurídics anteriors, resulta que la falta o insuficiència de la informació a la pacient per part de la Dra. Nieves, no ha provocat cap mena de lesió objectivable.

No es pot considerar un dany moral el sol fet de la manca d'informació quan no hi hagut un dany causalment unit, el que exclou completament l'existència de responsabilitat civil a càrrec de la demandada derivada d'aquesta causa

VINT-I-CINQUÈ.Pel que fa a la suposada pèrdua d'oportunita,t perquè la demandada no va extraure teixit per analitzar-lo als efectes de descartar una patologia més greu, com argumenta encertadament al jutgessa d'instància, d'entrada no deixa de ser contradictori que si el Dr. Lucio considera que la praxi mèdica no ha estat la correcta perquè es va procedir a la cauterització sense anestèsia, trobi a falta la realització d'una actuació encara més invasiva.

VINT-I-SISÈ.La pèrdua d'oportunitat en l'àmbit mèdic, requereix l'existència inexcusable d'un dany en el pacient, lligat causalment a un acte realitzats per professionals sanitaris en principi totalment correcte, però que és possible que no s'hagués produït o ho hagués fet amb menys intensitat, en el cas d'instaurar un tractament alternatiu.

És a dir, es bassa en la possibilitat d'una altra actuació, malgrat la correcció de l'executada, que potser hagués produït una lesió de menys entitat.

Si, com acabem de dir, no hi hagut cap dany per la pacient derivat de l'acte mèdic qüestionat, esdevé impossible fer aplicació d'aquesta doctrina.

VINT-I-SETÈ.Finalment, dels antecedents mèdics de la Sra. Martina, no resulta per enlloc cap motiu que faci sospitar que pot patir un procés cancerós maligne en la zona vulvar.

El Dr. Lucio no explica per quina raó hagués estat convenient fer aquella extracció si, com hem dit, no hi havia cap motiu per sospitar que pogués tenir aquella patologia.

Per altra banda, el temor que pateix la demandant davant d'aquesta possibilitat, ni tan sols s'ha confirmat quan ja han passat quatre anys des de la realització de l'acte mèdic discutit.

Conclusió.

VINT-I-VUITÈ.Per tot el que hem exposat, considerem que l'actuació mèdica de la Dra. Nieves no va provocar cap mena de lesió a la Sra. Martina, ni física ni moral, sense que es pugui derivar una responsabilitat civil per una manca d'informació ni per una pèrdua d'oportunitat, el que comporta la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Aquesta decisió fa que sigui totalment innecessari entrar a valorar, com tampoc ho ha fet la jutgessa d'instància, si el gabinet mèdic on es va desenvolupar l'actuació sanitària qüestionada té o deixa de tenir legitimació passiva.

Costes.

VINT-I-NOVÈ.El darrer motiu del recurs sol·licita que malgrat la desestimació de la demanda, no s'imposin a la demandant les costes de la primera instància, perquè aquesta decisió seria exagerada.

Del que hem argumentat, resulta que la pretensió de la demandant és completament injustificada. Fins i tot podríem dir que s'acosta perillosament a la temeritat .

Amb aquestes premisses, la imposició de costes és la conseqüència inherent a la desestimació de la demanda d'acord amb el que preveu l' article 394.1 de la LEC.

TRENTÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la mateixa llei processal, imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Martina contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3 de la LEC, si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal de conformitat al que preveu la disposició final setzena de la mateixa llei processal.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà de presentar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer, si escau, el pagament del dipòsit preceptiu.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.