Sentencia CIVIL Nº 191/2017, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 246/2017 de 09 de Mayo de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel lació civil núm. 246/2017

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 2 GIRONA (ANT.CI-6)

Procediment núm. 1020/2015

Classe: procediment ordinari

SENTÈNCIA 191 / 2017

Il lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, nou de maig de dos mil disset

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel lant Margarita , representada pel procurador ANIOL PEYA DEL MORAL, i defensada per la lletrada MONTSERRAT MAGIN FERRER, i com a part contra la qual s'apel la ZURICH I DALMAU CARLES PLA,SA. representada pel procurador JOAN ROS CORNELL, i defensada pel lletrat GABRIEL JAMBERT PASCUAL.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de Margarita contra DALMAU CARLES PLA,SA i ZURICH

SEGON.La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així:'Que desestimando la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D. Aniol Peya del Moral en nombre y representación Dª. Margarita debo absolver y absuelvo a los demandados COMPANYIA D'ASSEGURANCES ZURICH y DALMAU CARLES PLA S.A. de la pretensión ejercitada con expresa imposición de costas a la parte actora.'.

TERCER.En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART.En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 8 de maig de 2017.

CINQUÈ.Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La demandant reclama en aquest procés una indemnització per les lesions que va patir quan va caure en un local destinat a aparcament de cotxes explotat per la societat Dalmau Carles Pla SA.

Aquesta caiguda s'hauria produït quan la demandant, juntament amb una altra senyora, es dirigia al vehicle aparcat propietat d'aquesta darrera. En aquell moment va trepitjar un toll d'aigua, el que va provocar que rellisqués i caigués a terra.

SEGON.La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la demanda.

Aquesta decisió es fonamenta en què hauria quedat demostrat tant el fet de la caiguda com que la seva causa va ser l'existència d'aigua en el terra del garatge, sense que aquell dia plogués.

Tanmateix, la resolució esmentada afegeix que no s'ha demostrat cap mena de negligència per part de la societat demandada en el manteniment de les instal lacions de l'aparcament.

TERCER.La demandant no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en una errònia valoració de la prova practicada i en la infracció de la jurisprudència aplicable.

Responsabilitat extra contractual. L' article 1.902 del CC espanyol.

QUART.Atès que la fonamentació jurídica de la pretensió de la demandant es basa en la teoria de la responsabilitat extra contractual, de la qual derivaria la negligència de la demandada en el correcte manteniment de les instal lacions destinades a garatge, és procedent resumir la reiterada jurisprudència sobre aquesta mena de títol d'imputació de responsabilitat.

CINQUÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 5 de novembre de 2.014 fa un resum de la seva jurisprudència sobre aquest tema jurídic:

'1. A partir de la sentencia de 10 de julio de 1943 , citada por la sentencia de 12 de noviembre de 1993 , «la responsabilidad por culpa extracontractual o aquiliana, aunque basada en el elemento subjetivo de la culpabilidad, según impone el artículo 1902 del Código Civil ha ido evolucionando [...] hacia un sistema que sin hacer plena abstracción del factor moral o psicológico o del juicio de valor sobre la conducta del agente, acepta soluciones cuasi objetivas, demandadas por el incremento de actividades peligrosas consiguientes al desarrollo de la técnica y el principio de ponerse a cargo de quien obtiene el provecho la indemnización del quebranto sufrido por el tercero'.

Pel que fa a la inversió de la càrrega de la prova diu que es presumirà culposa:

'toda acción u omisión generadora del daño indemnizable, a no ser que el agente demuestre haber procedido con la diligencia debida a tenor de las circunstancias de lugar y tiempo, o bien exigiendo una diligencia especifica más alta que la administrativamente reglada, entendiendo que la simple observación de tales disposiciones no basta para exonerar de responsabilidad cuando las garantías para prever y evitar los daños previsibles no han ofrecido un resultado positivo'.

I afegeix:

'3. No obstante, la evolución de la perspectiva para analizar la responsabilidad extracontractual no permite imponer una objetivación absoluta y, en consecuencia, no permite sin más la exclusión del principio básico de responsabilidad por culpa a que responde nuestro ordenamiento positivo.

Como señalan las sentencias de 31 de octubre de 2006 , 22 de febrero y 1 de julio de 2007 , «la jurisprudencia no ha llegado nunca al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el artículo 1902 del Código Civil , pues este exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño'.

A continuació aquesta resolució s'ocupa de determinar quin és el grau de diligència exigible:

'4. El «Estándar de conducta exigible» es definido en los «Principios de Derecho Europeo de la Responsabilidad Civil» (ya citados por la sentencia de esta Sala de 17 de julio de 2007 cuando estaban en preparación) como «el de una persona razonable que se halle en las mismas circunstancias, y depende, en particular, de la naturaleza y el valor del interés protegido de que se trate, de la peligrosidad de la actividad, de la pericia exigible a la persona que la lleva a cabo, de la previsibilidad del daño, de la relación de proximidad o de especial confianza entre las personas implicadas, así como de la disponibilidad y del coste de las medidas de precaución y de los métodos alternativos (artículo 4.102.1)».

5. Los anteriores criterios pueden tomarse como referencia para integrar la escueta formulación del artículo 1902 del Código Civil y, como indica la citada sentencia de 17 de julio de 2007 , completar el valor integrador generalmente aceptado de otros preceptos del propio Código encuadrados en el apartado relativo a la naturaleza y efectos de las obligaciones, como el artículo 1104 cuando alude tanto a la «diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar, como a la que correspondería a un buen padre de familia para así configurar un modelo de conducta diligente, válido para la mayoría de los casos».

6. De esos principios importa subrayar, de acuerdo con la doctrina, la naturaleza y el valor del interés protegido, de forma que se dé una especial relación entre el valor y el esfuerzo que debe realizar la persona cuya conducta puede lesionarlo: cuanto mayor sea el valor, mayor debe ser el esfuerzo. También destaca la peligrosidad de la actividad, de suerte que la diligencia del que actúa debe ser adaptada a la naturaleza de la actividad que realiza. En tercer lugar, no puede desconocerse la previsibilidad del daño, entendida como apreciable antes de la producción del hecho dañoso. Por último, no puede pasarse por alto la disponibilidad y el coste de las medidas de precaución y de los métodos alternativos, que comporta una aplicación de los principios de la buena fe y proporcionalidad, de forma que cuando un resultado puede alcanzarse de distintos modos, el agente debe ser consciente de los peligros que su conducta puede comportar para terceros y escoger, en la medida de lo posible y razonable, la vía menos peligrosa para obtenerlo'.

SISÈ.La sentència del mateix Tribunal de 31 de maig de 2.011 explica la qüestió relativa a l'objectivació del risc com a fonament de la responsabilitat extra contractual amb els següents arguments:

'La jurisprudencia de esta Sala no ha llegado al extremo de erigir el riesgo como criterio de responsabilidad con fundamento en el artículo 1902 CC ( SSTS 6 de abril de 2000 , 10 de diciembre de 2002 , 31 de diciembre de 2003 , 4 de julio de 2005 , 6 de septiembre de 2005 , 10 de junio de 2006 , 11 de septiembre de 2006 , 22 de febrero y 6 junio de 2007 ) y ha declarado que la objetivación de la responsabilidad civil no se adecúa a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando este está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( SSTS 16 de febrero , 4 de marzo de 2009 y 11 de diciembre de 2009 ). Es un criterio de imputación del daño al que lo padece la asunción de los riesgos generales de la vida ( STS 21 de octubre de 2005 y 5 de enero de 2006 ), de los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar ( SSTS de 11 de noviembre de 2005 y 2 de marzo de 2006 ) o de los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida ( STS 17 de julio de 2003 y 31 de octubre de 2006 ). En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados ( STS de 22 de febrero de 2007 ).

Como declaran las SSTS de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , de 22 de febrero de 2007 y 17 de diciembre de 2007 en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de dicha Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles, tal y como se plasma en las sentencias citadas en la STS de 25 de enero de 2007 . Dicha resolución señala que, por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad o tiene carácter previsible para la víctima.

Valoració de la prova.

SETÈ.Sobre la base d'aquestes premisses jurisprudencials, estem en condicions d'analitzar la prova practicada amb la finalitat de determinar si ha existit alguna mena de negligència a càrrec de la societat explotadora de l'aparcament que fonamenti la seva responsabilitat en la caiguda de la demandant i, com a conseqüència, la seva obligació d'indemnitzar-la pels perjudicis patits.

VUITÈ.La sentència de primera instància, com hem vist més amunt, considera demostrat tant el fet de la caiguda com que la seva causa va ser l'existència d'una bassa o toll d'aigua a tocar de la plaça d'aparcament on estava estacionat el turisme al qual volien pujar la demandant i la seva acompanyant.

Són circumstàncies rellevants a l'hora de determinar si ha existit negligència o no o per part de la demandada les següents:

Primera, la caiguda es va produir a l'interior d'un local destinat a aparcament de pagament.

La demandada, Dalmau Carles Pla SA, desenvolupa en el garatge un negoci de pupil latge de vehicles a canvi d'un preu.

Segona, que ens trobem en presència d'una activitat de negoci remunerada, de manera que els ciutadans hi poden aparcar vehicles a canvi d'un preu, implica que la societat que l'explota ha d'extremar les seves precaucions i la seva diligència a l'hora de mantenir el local en bon estat, de manera que s'evitin riscos innecessaris per als seus usuaris.

Tercera, segons la pericial del Sr. Bruno presentada per la demandada, el garatge és de considerables dimensions atès que té una capacitat de 317 places d'aparcament distribuïdes en quatre plantes.

Això implica un gens menyspreable trànsit de persones i de vehicles, que obliga a la societat explotadora a extremar la seva vigilància i el control de les instal lacions, el que suposa tenir una especial cura de la neteja.

Quarta, segons la mateixa pericial, el garatge disposa de diversos mitjans de neteja, entre els quals s'hi troba un vehicle que apareix fotografiat en una de les fotografies inserides en l'informe pericial.

El pèrit també diu que diàriament es fa una neteja de les instal lacions, especialment a les nits.

Per tant, s'ha de concloure que la demandada disposa de suficients mitjans per evitar que taques de materials lliscants en el terra del garatge comprometin la seguretat dels seus usuaris.

Cinquena, el fet que el dia que va esdevenir-se la caiguda de la demandant no plogués, no implica que la societat demandada no hagués d'extremar les precaucions amb la finalitat que no hi hagués aigua en el terra del garatge.

Contràriament al que diu la sentència impugnada, si el dia hagués estat plujós, podríem entendre amb més facilitat que els usuaris de l'aparcament i els vehicles que hi entren i surten deixessin restes d'aigua.

Això faria que els vianants haguessin d'anar amb compte, perquè en aquest cas sí que seria difícil exigir a la societat explotadora que, malgrat el pas de vehicles i vianants, el terra estigués completament sec.

En aquestes circumstàncies seria exigible a la demandant una cura superior, de manera que la previsibilitat de la presència d'aigua seria més gran.

Ara bé, si no plovia, els usuaris no tenien perquè preveure que en un aparcament de pagament hi hauria al terra taques d'aigua que podien comprometre la seva seguretat.

Sisena, la demandada no ha presentat cap prova que permeti determinar amb quina freqüència es feien les tasques de manteniment i neteja en un aparcament de vehicles que hem qualificat de gran (distribució de torns, fulls de comprovació de les tasques de neteja etc).

De l'informe pericial resultaria que només es feia de nits.

De les declaracions de l'empleat del garatge que s'ocupa de cobrar, se'n derivaria que quan pot es dedica a aquestes tasques.

De tot això sembla deduir-se que la presència d'empleats de manteniment i neteja no és la suficient a la vista de les dimensions de l'aparcament.

Setena, finalment, les al lusions del pèrit a què el terra seia antilliscant, queden desmentides per l'obvietat del fet que la demandant, quan va trepitjar una bassa d'aigua, va relliscar i va caure per terra.

NOVÈ.De la valoració de la prova que acabem de fer arribem a la conclusió que la demandada no va actuar amb tota la diligència exigible a la vista de les circumstàncies concurrents.

Contràriament, entenem que a la demandant no li era exigible una diligència ni una previsió superior a les que va tenir. No ens trobem davant d'un risc general de la vida essencialment previsible o a una distracció.

La demandant no tenia perquè preveure que a tocar del vehicle estacionat al que volia pujar hi hauria una bassa d'aigua, si tenim en compte que no plovia ni havia cap motiu per pensar que podia existir.

Per tot això, ha quedat demostrada una actuació negligent de la demandada, lligada causalment a la caiguda de la demandant i als perjudicis que va tenir arran d'aquest fet, el que aboca a condemnar-la a indemnitzar a la perjudicada d'acord amb el que preveuen els articles 1.902 i 1.104 del Codi civil espanyol.

Indemnització dels perjudicis.

DESÈ.La sentència de primera instància considera demostrat que arran de la caiguda la demandant va patir lesions.

La pericial mèdica feta per la Dra. Elisabeth afirma que les lesions que presenta es corresponen clarament amb la manera de produir-se que va explicar la Sra. Justa .

Segons aquest informe, les lesions van trigar en guarir 141 dies, dels quals 90 van ser impeditius.

Per altra banda, li reconeix tres seqüeles diferents: Gonalgia posttraumàtica, coxalgia i un empitjorament de l'artrosi lumbar que patia.

Valora les dues primeres en 4 punts cadascuna i la segona en dos punts.

Al efectes de determinar la indemnització corresponent, aplicarem de manera analògica el barem annex a la llei de responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles a motor, com proposa la demanda, sense cap oposició en aquest punt concret per part de la demandada.

ONZÈ.La demanda deixa clar que la quantificació de la indemnització que reclama dependrà de les lesions que determini la pericial mèdica que sol licitava a l'empara de l' article 339.1 de la LEC . És a dir, perquè era titular del dret a la justícia gratuïta.

A continuació feia una computació econòmica, tot insistint que era purament provisional a l'espera del resultat de la pericial que demanava.

Sobre la base d'aquestes premisses, no hi pot haver cap mena d'incongruència d'aquesta sentència pel fet d'atorgar una indemnització ajustada a la valoració econòmica dels dies de guariment i de les seqüeles que fixa la pericial mèdica feta a petició de la demandant, per molt que excedeixi de la quantificació purament provisional del dany corporal que va fer la demanda a l'espera d'aquella valoració.

DOTZÈ.Pel que fa al caràcter impeditiu d'una part dels dies de guariment que reconeix, la pèrit diu que la demandant va treballar de manera continuada sense causar baixa de la seva feina habitual, tot i que havia de dur crosses que dificultaven la realització de les seves tasques quotidianes.

Per tant, no estem davant d'un impediment per treballar sinó més aviat d'unes dificultats que no ens poden portar a considerar-les impeditives, el que fa que tots els dies de guariment s'hagin de qualificar com a no impeditius.

Per tot això, la indemnització que li correspondrà per aquest concepte pujarà a 4.431,63 euros (141 dies x 31,43 euros dia).

TRETZÈ.Respecte de la indemnització per seqüeles, després de l'aplicació de la fórmula per seqüeles concurrents prevista en el barem que apliquem de manera orientativa, resulta un total de 10 punts.

Atesa l'edat de la perjudicada en el moment dels fets, el valor del punt serà de 789,87, el que fa que multiplicat per 10 punts, la indemnització pugi a 7.898,70 euros.

A aquesta quantitat s'ha d'afegir el corresponent factor de correcció (10 per cent), que suma 789,87 euros.

Per tot això, la indemnització total a percebre en concepte de seqüeles serà la de 8.688,57 euros.

La indemnització total, sumada la corresponent als dies de guariment i la que pertoca per les seqüeles, ascendirà a 13.120,20 euros.

Costes.

CATORZÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.

L'estimació íntegra de la demanda implica que, d'acord amb el que disposa l' article 394.1 de la mateixa llei processal les demandades hagin de suportar les costes de la primera instància.

Fallo

PRIMER.Estimem el recurs d'apel lació presentat en nom de Margarita contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit de condemnar de manera solidària a Dalmau Carles Pla SA i a Zurich a pagar a la demandant la quantitat de 13.120,20 euros.

Aquesta quantitat meritarà l'interès legal dels diners des de la data de la demanda contra Dalmau Carles Pla SA i els interessos previstos per l' article 20 de la llei de contracte d'assegurances contra Zurich, des de la data del sinistre fins al total pagament.

SEGON.Imposem les costes de la primera instància a les demandades.

No imposem les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ.Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a Lletrada de l'Admció.Justícia d'aquesta Secció.