Sentencia Civil Nº 204/2009, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 559/2008 de 01 de Junio de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 559/2008

Procediment ordinari núm. 558/2007

Jutjat Primera Instància 1 Cervera

SENTÈNCIA núm. 204/2009

President/a:

SR. ALBERT GUILANYA FOIX

Magistrats/ades:

SR. ALBERT MONTELL GARCÍA

SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, u de juny de dos mil nou

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 558/2007, del Jutjat Primera Instància 1 Cervera, en virtut del recurs

interposat per la part actora, Eulalia , representat/da pel procurador/a LAIA MINGUELLA BARALLAT i

assistit/da pel/per la lletrat/da RAFAEL GIL LEMUS contra sentència de data vint-i-set de maig de dos mil vuit dictada en el procediment esmentat , rotlle de sala núm. 559/2008. La part demandada, Carlos Alberto , representat/da pel/per la

procurador/a SAGRARIO FERNANDEZ GRAELL i assistit/da pel/per la lletrat/da JOSE MARIA MIR PADULLES impugna l'apel·

lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat Sr. ALBERT GUILANYA FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-set de maig de dos mil vuit , és la següent: "FALLO. Desestimo la demanda interpuesta por Doña Eulalia contra Don Carlos Alberto y declaro que es propiedad del Sr. Carlos Alberto la franja de 3 metros de ancho y de superficie 113,76 metros cuadrados, estando 78 metros cuadrados calificados como urbanos y 35,76 metros cuadrados calificados como rústicos, limitan al norte con Carlos Alberto , al Sur con Ismael , al este con el camino de Ibars y al Oeste con la Sra. Eulalia , situados en la parcela NUM000 del Polígono NUM001 según el Catastro. Se imponen las costas a la Sra. Eulalia . [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Eulalia va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 1 de juny de 2009 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part actora s'alça contra la sentència de primera instància i ho fa per dos motius; per una banda perquè considera que el jutge no ha valorat correctament la prova en l'extrem relatiu a l'acreditació per part de l'actora de títol suficient, ja que és clar que el terreny que es reivindica es va vendre a l'avi de l'actor, desprès d'haver-lo segregat el seu propietari d'una altra finca, i que des d'aleshores ençà ha passat pel seu pare i ara ell, encara que no s'hagi fet constar en l'inventari de bens i l'escriptura d'acceptació d'herència atès que tant el seu pare com ell han estat hereus universals; per altra banda la sentència és completament incongruent quan declara que la franja de terreny discutida és propietat de la demandada atès que aquella no ha exercitat cap acció que tingui per finalitat reclamar-la, és a dir, no ha reconvingut, raó per la que no escau fer aquella declaració no demanada.

La part demandada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. Tota l'argumentació de la part actora passa per la consideració que l'escriptura de 1924 acompanyada a l'escrit de demanda ( Doc. 2) és títol suficient per acreditar que el seu avi va adquirir una franja de terreny que ara es demana es declari de la seva propietat, atès que no hi pot haver dubte al voltant de que l'escriptura és de venda, i que des d'aleshores fins al dia d'avui aquella franja de terreny ha fet trànsit al seu pare i ara a l'actor. S'al·lega una sèrie de jurisprudència en relació a que, la no inclusió de la finca en l'inventari de bens de l'herència, no pot suposar mai el que no se'n sigui propietari (criteri que en tot cas compartim), però que això no obsta a la necessitat d'acreditar l'existència de títol vàlid, especialment aquell del que es diu es porta causa, això és l'escriptura de 1924. En definitiva, es sosté que des d'aleshores la franja de terreny no ha sortit del patrimoni dels seus avantpassats, la qual cosa vindria contradita pels títols de la demandada.

Atès doncs, que tot el plet gira al voltant de la validesa dels títols d'un i altre, escau recordar que quan la jurisprudència analitza els requisits necessaris per tal de que pugui triomfar una acció declarativa o reivindicatòria i quan es fa referència de forma especial al títol, ja es diu per part del TS en la seva Sentència de 14 de desembre de 1979 que "...tratándose de las acciones reivindicatoria y declarativa el «título», en cuanto requisito cuya existencia resulta indispensable para el éxito de ambas, es concepto que se corresponde no con la causa «traditionis et usucapionis» conforme a la referencia contenida en los arts. 609 y 1952 del C. Civ ., sino que equivale a la justificación de la adquisición y en tal sentido una reiterada doctrina de esta Sala tiene declarado que la prueba del dominio no significa la aportación del documento en que se refleja el hecho jurídico idóneo para generar el derecho real de que se trata, sino que su existencia puede acreditarse por los distintos medios de prueba que la Ley admite - SS. de 3 octubre 1958 , 7 marzo y 8 mayo 1964, 3 febrero y 24 junio 1966, 7 octubre 1968 y 5 octubre , con su precedente la S. de 4 diciembre 1931 -, elemento cuya apreciación, así como el de la identidad, corresponde al Tribunal de instancia - SS. de 23 abril 1953 10 abril 1963 , 24 junio 1966 y 7 octubre 1968 , entre otras"

TERCER. Coincidim amb la part actora respecte que el contracte, acompanyat com a Doc 2 de la demanda, és una escriptura de compravenda i no la constitució de cap servitud atès que s'empra expressions com ".. Calixto vende perpetuamente a Guillermo ..", o quan es diu que "Se segrega (referint-se a la part venuda) de la siguiente TOTALIDAD:...". Sosté la part apel·lant que sent que el Sr Guillermo era el seu avi i que l'hereu universal d'aquell va ser el seu pare i que ell és a la vegada hereu universal del seu pare, no consta que ni l'avi ni el pare haguessin venut el terreny, és clar que l'hi pertany per herència.

La part demandada per contra sosté que aquella presumpta compravenda mai no va ser inscrita en el registre de la propietat i el cert és que ell porta causa de titular inscrit. Efectivament acredita la part demandada que a l'any 1932 els seus causants varen adquirir la finca registral NUM002 que va ser reinscrita a l'any 1964 amb el numero NUM003 , i la van adquirir en la seva total superfície, això és 48,42 àrees, sense que constés que s'hagués efectuat cap segregació d'aquella, sent a més que a l'any 1932 la finca no solament era propietat del Sr Calixto sinó també de la seva esposa la Sra. Gracia que no consta hagués atorgat el consentiment per a la venda de cap porció de terreny.

Així les coses sembla evident que la part demandada és tercer emparat per l' article 34 de la LH . Fa l'esmentat precepte "El tercero que de buena fe adquiera a título oneroso algún derecho de persona que en el Registro aparezca con facultades para transmitirlo, será mantenido en su adquisición, una vez que haya inscrito su derecho, aunque después se anule o resuelva el del otorgante por virtud de causas que no consten en el mismo Registro. La buena fe del tercero se presume siempre mientras no se pruebe que conocía la inexactitud del Registro."

Com recordàvem en la nostra Sentència de 13 de novembre de 2007 "...De conformidad con lo dispuesto en el art. 34 L.H . para que quien adquiere un inmueble a título oneroso pueda gozar de la condición de tercero protegido por la fe pública registral -" tercero hipotecario" - es necesario, según constante y reiterada doctrina jurisprudencial (por todas, sentencia del Tribunal Supremo de de 23 de septiembre de 2004, y las que en ella se citan, de 21-7-1993 y 15-11-1990 ) la concurrencia de varios requisitos, entre los que cabe destacar, por lo que ahora interesa, que la adquisición se haya llevado a cabo confiando en lo que el Registro publica, y que el disponente o transferente sea un titular inscrito, es decir, que el tercero o terceros deben adquirir de persona que en el Registro aparezca con facultades para transmitirlo. En definitiva, el tercero para estar protegido en la forma que indica este precepto, ha de haber adquirido el bien del titular registral, confiando en el contenido del Registro (e inscribiendo su propia adquisición).".

Afegirem que el concepte registral de bona fe té una vessant positiva, consistent en la creença que el qui transmet una finca ho fa en les condicions que publica el registre de la propietat, i una altra de negativa, consistent en el desconeixement o ignorància de que el que diu el registre de la propietat no és exacte ( STS d'11-7-05 ), o com diu la STS de 8-3-01 : " no sólo significa el desconocimiento total de una situación, sino también la posibilidad de conocer la exactitud" . I la STS de 18-2-05 diu que: " la buena fe del art. 34 LH comprende no solo el desconocimiento de la inexactitud registral sino también que no haya podido conocerse la situación real desplegando una mínima diligencia, sin que sea preciso desarrollar una especial labor investigadora, ni tabular ni extratabular" .

No podem estar d'acord amb l'afirmació de la part actora de que no s'aplica en aquest cas l' article 34 de la LH atès que estaríem davant d'una simple qüestió de fet, ja que aquí no estem discutim simplement si és una finca de més o menys metres quadrats, sinó, si el que va vendre a l'any 1932 el Sr Calixto , va ser la finca sencera o la finca sencera però sense aquell pas de carro presumptament segregat a l'any 1924, i el cert és que al registre de la propietat consta la venda de la totalitat de la finca, i no solament per ell sinó també per la seva dona que apareix com a copropietària, sent que la inscripció causant d'aquella venda, ha fet trànsit a la part demandada, que adquireix de titular inscrit confiat en la fe pública registral i que resulta emparat no solament per l' article 34 sinó també per l' article 38 "...A todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo. De igual modo se presumirá que quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos.".

QUART. Per contra, sí que hem de donar la raó a la part apel·lant quan aquella denuncia incongruència de la sentència per extra petita, atès que és cert que en cap cas s'ha exercitat acció reconvencional per part de la demandada, el que fa que mal pugui declarar-se a aquell com a propietari.

Efectivament la sentència apel·lada fa una incorrecta lectura del contingut de l' article 218 de la LEC i del principi del iura novit curia. Aquesta Sala té dit, per exemple, en la sentència de 26 d'abril de 2006 , per citar-ne una de recent que " ....Los principios "iura novit curia" y "da mihi factum dabo tibi ius", suponen que los órganos judiciales no tienen obligación de ajustar los razonamientos jurídicos de la sentencia a las alegaciones sobre normas jurídicas aducidas por las partes en el curso del proceso pues el Juez está facultado para establecer la fundamentación jurídica que estime más oportuna, pudiendo basar su decisión en normas distintas e incluso en preceptos no invocados por las partes cuando aprecie que son éstos aplicables al caso. El art. 218-1 de la LEC , en su inciso segundo, consagra estos principios al señalar que el tribunal, sin apartarse de la causa de pedir acudiendo a fundamentos de hecho o de derecho distintos de los que las partes hayan querido hacer valer, resolverá conforme a las normas aplicables al caso, aunque no hayan sido acertadamente citadas o alegadas por los litigantes. De ello se deriva que, en términos generales, no se vulnera el principio de congruencia ( art. 218-1 LEC ) cuando el tribunal aplica los preceptos legales que estime más oportunos al caso debatido, resolviendo la cuestión litigiosa dándole una configuración jurídica diferente de la formulada por las partes. Ahora bien, lo anterior no puede entenderse de forma totalmente libre e ilimitada puesto que siempre ha de condicionarse a los componentes fácticos esenciales de la acción ejercitada, que vendrá constituida por los hechos alegados y que resulten probados y por la inalterabilidad de la causa petendi pues lo contrario supondría una vulneración de los principios de contradicción y defensa. En relación con estos mismos principios, la sentencia del Tribunal Supremo de 13 de mayo de 2002 señala que "la doctrina de esta Sala viene declarando que los Tribunales deben atenerse a las cuestiones de hecho y de derecho que las partes le hayan sometido, las cuales acotan los problemas litigiosos y han de ser fijadas en los escritos de alegaciones, que son los rectores del proceso. Así lo exigen los principios de rogación ( sentencias de 15 de diciembre de 1984, 4 de julio de 1986, 14 de mayo de 1987, 18 de mayo y 20 de septiembre de 1996, 11 de junio de 1997 ), y de contradicción ( sentencias de 30 de enero de 1990 y 15 de abril de 1991 ), por lo que el fallo ha de adecuarse a las pretensiones y planteamientos de las partes, de conformidad con la regla "iudex iudicare debet secundum allegata et probata partium" ( sentencias de 19 de octubre de 1981 y 28 de abril de 1990 ), sin que quepa modificar los términos de la demanda (prohibición de la "mutatio libelli", sentencia de 26 de diciembre de 1997 ), ni cambiar el objeto del pleito en la segunda instancia ("pendente apellatione nihil innovetur", sentencias de 19 de julio de 1989, 21 de abril de 1992 y 9 de junio de 1997 ). La alteración de los términos objetivos del proceso genera una mutación de la "causa petendi", y determina incongruencia "extra petita", todo ello de conformidad con la doctrina jurisprudencial que veda, en aplicación del art. 359 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , resolver planteamientos no efectuados ( sentencias de 8 de junio de 1993, 26 de enero, 21 de mayo y 3 de diciembre de 1994, 9 de marzo de 1995, 2 de abril de 1996, 19 de diciembre de 1997 y 21 de diciembre de 1998 ), sin que quepa objetar la aplicación del principio "iura novit curia", cuyos márgenes no permiten la mutación del objeto del proceso, o la extralimitación en la causa de pedir ( sentencias de 8 de junio de 1993, 7 de octubre de 1994, 24 de octubre de 1995 y 3 de noviembre de 1998 ), ni en definitiva autoriza, como dice la sentencia 25 de mayo de 1995 , la resolución de problemas distintos de los propiamente controvertidos".

En el supòsit d'autos la demandada en cap cas exercita acció reconvencional, raó per la que no escau fer el pronunciament que fa la sentència i que ha de ser deixat sense efecte.

CINQUÈ.- Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i l'estimació parcial del recurs d'apel·lació no escau fer declaració de les costes d'aquesta alçada..

Fallo

ESTIMEM parcialment el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Minguella contra la sentència de data 27 de maig de 2008 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Cervera que REVOQUEM en l'únic sentit de deixar sense efecte la declaració de propietat a favor de Carlos Alberto al temps que CONFIRMEM la resta de pronunciaments i sense fer especial declaració de les costes d'aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.