Sentencia Civil Nº 265/2011, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 454/2010 de 08 de Septiembre de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 454/2010

Procediment ordinari núm. 657/2009

Jutjat Primera Instància 1 Tremp

SENTÈNCIA núm. 265/2011

PRESIDENT:

En ALBERT GUILANYA I FOIX

MAGISTRATS:

En ALBERT MONTELL GARCIA

Na ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vuit de setembre de dos mil onze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 657/2009, del Jutjat Primera Instància 1 Tremp , en virtut del recurs interposat per Encarna, representada pel procurador JORDI DAURA RAMON i assistida pel lletrat ANTONIO J. ANGUITA GARCIA contra sentència de data dinou de maig de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 454/2010. Purificacion i REALE SEGUROS GENERALES, S.A., representats pel procurador JOSÉ Mª GUARRO CALLIZO i assistits pel lletrat JOAN CASTELLTORT impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dinou de maig de dos mil deu , és la següent: " FALLO. Que he de desestimar i desestimo la demanda interposada per Encarna contra Purificacion i REALE SEGUROS GENERALES, S.A. a qui he d'absoldre de les peticions contra seva formulades, amb imposició de costes a l'actora per ser preceptiu. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la demandant, Encarna va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 6 de setembre de 2011 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. L'exposició que realitza la sentència de primera instància pel que fa a la manera en la qual la demandant Sr. Encarna va caure de les escales de la casa d'allotjament rural anomenada Casa Baró, es correspon amb el que recull la prova pericial aportada per la companyia asseguradora demandada, elaborada pel perit Sr. Pascual. Segons aquesta versió, la demandant i els seus familiars estaven a punt per sortir a fer una excursió quan es va adonar que s'havia deixat algun objecte a la casa on s'hostatjava, per la qual cosa hauria anat a recollir-lo a corre-cuita, sent de tornada quan, al baixar les escales interiors, va caure causant-se importants lesions. És cert, tal i com indica la demandant ara recorrent, que la prova practicada a l'acte del judici difereix d'aquest relat, en el sentit que la Sra. Encarna ni s'havia deixat oblidat res a la casa, ni anava de pressa per no fer esperar els seus acompanyants. Tan el seu marit com la seva tieta, el Sr. Ángel Jesús i la Sra. Nicolasa, van coincidir amb el què havia dit la pròpia Sra. Encarna en prova d'interrogatori, en el sentit que tots tres sortien de la casa baixant les escales, primer el Sr. Ángel Jesús, després la Sra. Encarna i, finalment, la Sra. Nicolasa, qui s'havia entretingut en tancar una balconada abans de marxar. Va ser aleshores quan va caure la Sra. Encarna. No es discuteix que l'escala, formada només per tres graons i un replà, estava en bon estat i, per tan, no tenia cap rajola mal col·locada, mal subjecta o trencada, ni tampoc relliscava. El judici de causalitat jurídica que realitza la recorrent, és a dir, el judici d'imputabilitat que permetria considerar que existeix responsabilitat per part de la propietària de la casa rural i de la seva companyia d'assegurances, es fa radicar en el fet que l'escala no complia amb la normativa vigent pel que fa a la diferent alçada dels seus graons; que, a més, tots superen l'alçada màxima permesa; el seu rodapeus és de diferent amplada; i, finalment, no tenia barana.

SEGON. La part actora només indica a la demanda, a la seva declaració en prova d'interrogatori i al seu escrit de recurs, que va caure per l'escala, sense donar cap mena de detall. Només se sap que la caiguda no va poder ser causada pel seu mal estat de conservació, i que s'atribueix la responsabilitat a la demandada per un mal disseny de l'escala, que és allò que en el fons s'al· lega quan s'imputa la caiguda al fet que no complia amb la normativa vigent. En aquest sentit, el perit de la demandant, el Sr. Lázaro, va indicar a l'acte del judici que, a parer seu, l'important no és que els graons fossin de diferents alçades, totes superiors a la norma, o que no tingués barana, si no que el problema està en la distribució dels graons, que al tenir cadascun una dimensió diferent, trenca el ritme de pas que té tota persona, que habitualment és inconscientment constant, però que en aquest cas no ho podia ser al ser tots els graons diferents, amb la qual cosa en cada un d'ells cal adaptar cada passa a les seves característiques. Les explicacions Don. Pascual, però, van resultar contradites pels testimonis anteriorment esmentats i per la pròpia declaració de la Sra. Encarna. Tots ells van coincidir en indicar que feia ja tres dies que estaven a la casa rural i que no es van adonar de les característiques particulars de l'escala fins que s'hi van fixar arran de la caiguda de la Sra. Encarna. De fet, és significativa la declaració de la Sra. Nicolasa, que en aquell moment tenia 73 anys d'edat, i que va afirmar que mai havia tingut cap problema amb l'escala i que no es va fixar que els graons eren tots diferents fins que va caure la seva neboda. I el testimoni Sr. Ángel Jesús va coincidir en dir que durant els tres dies que havien estat a la casa rural sempre havien pujat i baixat l'escala amb normalitat, i que qui podria haver tingut més problemes per a fer-ho hauria de ser la tieta per ser la persona de més edat de tots els integrants del grup. Tanmateix, i com s'ha dit, la Sr. Nicolasa va indicar que havia pogut utilitzar l'escala sense cap problema. Una altra dada que no és pot oblidar és que l'escala estava en bon estat de conservació, no era lliscant (ho admeten tots els testimonis), i, a més, és una escala d'una casa rural antiga, destinada a turisme rural i, per tan, amb un disseny propi d'aquestes construccions, és a dir, més o menys irregular.

TERCER. Ateses, doncs, totes aquestes circumstàncies, s'ha d'aplicar la doctrina elaborada pel Tribunal Suprem segons la qual no origina cap mena de responsabilitat els danys que puguin ser produïts pels riscos no qualificats, és a dir, aquells riscos o perills que entren dintre d'allò que és ordinari en la vida diària. Així, diu la STS 17-7-07 que: "Como señala la sentencia de 31 de octubre de 2006 (recurso nº 5379/99), seguida por la de 22 de febrero de 2007 (recurso nº 3278/99 ), con cita en ambas de otras muchas sentencias de esta Sala, la jurisprudencia nunca ha llegado al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el art. 1902 CC , pues éste exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño... 2ª.- Como también indican ambas sentencias con cita de otras anteriores, han de excluirse del ámbito del art. 1902 CC los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar, el riesgo general de la vida o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida". En aquesta mateixa línia, i pel que fa a lesions provocades per caigudes, diu la STS 25-3-10 que: "La jurisprudencia de esta Sala sobre daños personales por caídas en establecimientos abiertos al público se recopiló extensamente en su sentencia de 31 de octubre de 2006 (rec. 5379/99 ) que, por un lado, siempre con base en sentencias anteriores, descartó como fuente autónoma de responsabilidad el riesgo general de la vida, los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar o los riesgos no cualificados; y por otro, aun reconociendo que algunas sentencias habían propugnado una objetivación máxima de la responsabilidad mediante inversión de la carga de la prueba en contra del demandado, concluyó que "la jurisprudencia viene manteniendo hasta ahora la exigencia de una culpa o negligencia del demandado suficientemente identificada para poder declarar su responsabilidad", conclusión ratificada por la sentencia de 17 de julio de 2007 (rec. 2727/00 ) en materia de "caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio". Més precisa és la STS 17-12-07 que diu: "Como indica la Sentencia de 22 de febrero de 2007 , es procedente prescindir, en términos generales, de una supuesta objetivación de la responsabilidad civil que no se adecua a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado con carácter general una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en los supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( sentencias de 2 de marzo de 2006 y de 22 de febrero de 2007 ). C) En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario, no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados. Debe excluirse como fuente autónoma de responsabilidad, y por el contrario, debe considerarse como un criterio de imputación del daño al que lo padece, el riesgo general de la vida ( sentencia de 5 de enero de 2006, con cita de las de 21 de octubre y 11 de noviembre de 2005 ), los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar ( Sentencia de 2 de marzo de 2006, que también cita la de 11 de noviembre de 2005 ), o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida ( sentenica de 17 de junio de 2003, y de 31 de octubre de 2006 ). D) Como indican las Sentencias de 31 de octubre de 2006, de 29 de noviembre de 2006, y de 22 de febrero de 2007 , entre las más recientes, en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio atributivo de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las sentencias de 21 de noviembre de 1997 (caída por carencia de pasamanos en una escalera); de 2 de octubre de 1997 (caída en una discoteca sin personal de seguridad); de 10 de diciembre de 2004 (caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); de 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); de 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 (caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); de 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel

considerable). E) Por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima. Así, se ha rechazado la responsabilidad por estas razones en las sentencias de 28 de abril de 1997, 14 de noviembre de 1997 y 30 de marzo de 2006 (caída en restaurante de un cliente que cayó al suelo cuando se dirigía a los aseos por escalón que debía ser conocido por la víctima); 2 de marzo de 2006 (caída de una persona que tropezó con una manguera de los servicios municipales de limpieza que no suponía un riesgo extraordinario y era manejada por operarios con prendas identificables); 17 de junio de 2003 (daño en la mano por la puerta giratoria de un hotel que no podía calificarse de elemento agravatorio del riesgo); 6 de febrero de 2003, 16 de febrero de 2003, 12 de febrero de 2003, 10 de diciembre de 2002 (caídas en la escalera de un centro comercial, en las escaleras de un hotel, en el terreno anejo a una obra y en una discoteca, respectivamente); 30 de octubre de 2002 (caída de la víctima sin causa aparente en un local); 25 de julio de 2002 (caída en una discoteca sin haberse probado la existencia de un hueco peligroso); 6 de junio de 2002, 13 de marzo de 2002, 26 de julio de 2001, 17 de mayo de 2001, 7 de mayo de 2001 (caídas sin prueba de la culpa o negligencia de los respectivos demandados); de 11 de febrero de 2006 (caída en una cafetería-restaurante por pérdida de equilibrio); de 31 de octubre de 2006 (caída en un local de exposición, al tropezar la cliente con un escalón que separaba la tienda de la exposición, perfectamente visible); de 29 de noviembre de 2006 (caída en un bar); de 22 de febrero de 2007 (caída en un mercado por hallarse el suelo mojado por agua de lluvia), y de 30 de mayo de 2007 (caída a la salida de un supermercado)". El recurs, doncs, no pot prosperar.

QUART.- La desestimació del recurs comporta que les costes causades amb el mateix hagin de ser imposades a l'apel·lant ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Doña. Encarna, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Tremp, en procediment de judici ordinari núm. 657/09 , que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.