Sentencia Civil Nº 291/2009, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 242/2009 de 21 de Julio de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 242/2009

Procediment ordinari núm. 533/2007

Jutjat Primera Instància 2 Balaguer

SENTÈNCIA núm. 291/2009

PRESIDENT:

Sr. ALBERT GUILANYA I FOIX

MAGISTRATS:

Sr. ANTONIO ROBLEDO VILLAR (en substitució)

Sr. ANTONI VAQUER ALOY (suplent)

Lleida, vint-i-u de juliol de dos mil nou

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de

procediment ordinari número 533/2007, del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, en virtut del recurs interposat pels demandants, Daniela i Blas , representats pel procurador ISIDRO GENESCA LLENES, i assistits pel lletrat JAUME LIÑAN

CARRERA i del recurs interposat pels demandats, Higinio i Remedios , representats per la procuradora

MARÍA FERRE TORNOS i assistits per la lletrada ANNA HUGUET CANALIS contra sentència de data trenta-u de desembre de dos mil vuit dictada en el

procediment esmentat, rotlle de sala núm. 242/2009. Ambdues parts, respectivament, es van oposar al recurs interposat de contrari. És ponent d'aquesta

resolució el magistrat suplent Sr. ANTONI VAQUER ALOY.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data trenta-u de desembre de dos mil vuit, és la següent: "DECISIÓ.-

DECISIÓ

Estimo parcialment la demanda formulada per la Sra. Bergé en nom i representació de Daniela I Blas contra Higinio I Remedios , declaro la resolució del contracte d'arrendament de les finques descrites, condemnant al demandat a estar i passar per aquesta resolució, que les finques ja han estat lliurades als actors durant els transcurs d'aquest procediment al març de 2008 i ja estan a disposició dels actors i condemno a Higinio a abonar al actor el import de les rendes meritades que ascendeixen a 11.020 euros i condemno a Higinio a indemnitzar als actors pels danys causats en les finques en execució de sentencia. Sense fer cap pronunciament sobre les costes respecte a la demanda principal.

Estimo totalment la demanda formulada pel Sr. Pijuan en nom i representació de Higinio I Remedios contra Daniela I Blas i en conseqüència declaro que la demandada reconvencional és responsable dels danys i perjudicis produïts a la part actora reconvenient, condemno Daniela I Blas a satisfer a la part arrendatària la suma de 7.032,54 euros pels danys i perjudicis ocasionats i condemno Daniela I Blas al pagament de les costes de la demanda reconvencional. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, els demandants, Daniela , Blas , Higinio i Remedios va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 20 de juliol de 2009 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. Demandants i demandats recorren la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm 2 de Balaguer el dia 31 de desembre de 2008 , que va estimar parcialment la demanda i íntegrament la reconvenció, essent la base del plet el contracte d'arrendament verbal concertat entre les parts amb relació a diverses parcel·les situades al terme municipal de Vilanova de Meià, als nuclis de Lluçars i de Santa Maria de Meià. La sentència és apel·lada per ambdues parts. En primer lloc analitzarem el recurs d'apel·lació de la part demandada i, a continuació, en el de la part demandant, i intentarem seguir l'ordre de les seves respectives al·legacions.

SEGON. Recurs d'apel·lació dels demandats

La primera al·legació del recurs d'apel·lació denuncia l'error en la valoració de la prova en què hauria incorregut la sentència de primera instancia. Hem de recordar, abans d'entrar en l'anàlisi de cadascuna de les qüestions en què es desglossa aquesta al·legació primera, que la valoració de la prova és competència del jutge de primera instància i que la seva valoració ha de prevaler per la seva neutralitat i imparcialitat, sobre la que proposen les parts, naturalment interessades en un resultat del plet favorable a llurs pretensions, i això fins i tot encara que no sigui l'única interpretació possible, llevat que sigui una interpretació arbitrària o irracional, o que s'hagi infringit alguna norma legal o que s'hagin omès mitjans de prova presents a les actuacions, pesant sobre la part recorrent l'acreditació d'aquestes circumstàncies.

1. La manca de legitimació activa de l'actor

En primer lloc, s'insisteix en la manca de legitimació de l'actor per pledejar en nom propi, ja que es manifesta que no s'ha reconegut extraprocessalment la seva condició d'arrendador.

No podem estimar aquest motiu, ja que és constant en les actuacions el reconeixement del paper cabdal del Sr Castellà en la relació contractual amb els Srs. Higinio Remedios . Així, a l'al·legació 4, de la que ens ocuparem després, es reconeix expressament que el Sr. Castellà és qui gestiona les terres propietat de la seva mare i que va presentar la declaració de la DUN, fet pel qual van reconvenir demanant una indemnització de danys i perjudicis, a banda de la generalitat del poder que ha acompanyat atorgat per la seva mare. Fins a tal punt és així que l'informe pericial de la Sra. Esteve que s'acompanya amb la contestació de la demanda fa contínua referència al Sr Blas com a propietari. Hem de confirmar, doncs, que els actes propis dels demandats, reconeixent àmpliament fora del procés la legitimació amb relació al contracte d'arrendament de l'actor, el seu compliment i extinció, els impedeixen ara negar-li legitimació dins del procés (STS 13 desembre 2002).

2. L'existència de dos contractes d'arrendament distints entre les parts

És qüestió discutida entre les parts l'existència d'un o de dos contractes d'arrendament. La sentència apel·lada considera que només s'ha provat l'existència d'un contracte, mentre que al seu recurs la part demandada insisteix que, en realitat, es van atorgar dos contractes d'arrendament, un que comprenia les finques situades a Lluçars i l'altre les finques situades a Santa Maria de Meià. És evident que la prova de l'existència de dos contractes pesa sobre la part demandada que és qui ho al·lega, i cal coincidir amb la jutgessa a quo que no s'ha aportat una prova prou contundent. En primer lloc, no resulta convincent el que explica el demandat Sr. Higinio durant el seu interrogatori. Segons exposa, l'arrendament de les finques de Lluçars, d'una extensió poc superior a les vint hectàrees, va començar el 1996 i es va completar amb més finques fins a l'any 1999, en què ja es conreaven totes les finques, però sempre es va pagar, segons es manifesta, una quantitat global de 6.000 euros; a banda que no s'ha aportat cap comprovant d'aquest pagament o del pagament d'una altra quantitat, sobta que es pagui una mateixa quantitat amb independència del nombre de finques que integren el contracte. També sorprèn la diferència de preu existent entre les finques de Lluçars i les de Santa Maria de Meià, per les quals es diu pagar 960 euros, amb una superfície superior en poc a les quatre hectàrees, essent insuficient que es pretengui justificar la diferència de preu tan considerable de l'arrendament d'unes i altres finques en la qualitat de la terra i la distància entre el nucli de Lluçars, on resideix el demandat, i el nucli de Santa Maria de Meià. A més, cal notar que al document núm. 5 aportat amb la demanda, un burofax datat el 5 de març de 2007 de resposta de la lletrada del demandat al lletrat del demandant, si bé es fa referència a l'existència de dos "blocs" de finques, es parla sempre d'arrendament en singular. La valoració d'aquests minsos elements probatoris no és suficient perquè puguem entendre acreditada l'existència de dos contractes d'arrendament distints, per la qual cosa cal confirmar la sentència en aquest extrem.

3. Duració del contracte d'arrendament

"Esta parte quiere manifestar también su disconformidad... no reconocemos que el plazo de duración del contrato de arrendamiento fuese anual". En realitat, la sentència de primera instància no diu en cap moment que la duració del contracte fos anual, sinó que s'aplica la LAR 1980 modificada per la LMEA, essent correcte que la duració legal del contracte és de cinc anys, prorrogables per triennis. El que probablement pretén la part demandada es tornar a fer qüestió de l'existència de dos contractes distints, un sobre les finques del nucli de Lluçars i un altre sobre les finques del nucli de Santa Maria, qüestió que ja hem abordat al fonament de dret anterior tot assenyalant que no hi ha prou elements probatoris que permetin concloure que certament eren dos els contractes verbals subscrits entre les parts. Per consegüent, aquesta al·legació no pot ser estimada, com tampoc la menció que es fa al principi de la protecció més feble en el contracte d'arrendament rústic, ja que en cap moment no es concreta com hauria pogut infringir la sentència apel·lada aquest principi.

4. Pagament de les rendes

L'al·legació que porta aquest encapçalament torna a ser una acumulació poc ordenada de manifestacions adreçades a combatre la valoració probatòria realitzada per la jutgessa a quo, en què es reitera l'existència de dos contractes distints d'arrendament, aspecte en el qual és innecessari tornar a entrar. La sentència aplica correctament la càrrega de la prova: el demandant ha de provar l'impagament, ja que és qui ho al·lega, i el demandat el pagament, ja que aquesta és la seva defensa. I és evident que no hi ha cap prova que s'hagi pagat l'arrendament de l'any 2007, amb independència de quan s'hagués exigit dit pagament i de quan s'hagués hagut de fer efectiu. L'acreditació del pagament incumbeix a qui l'al·lega, i la manca de prova només el pot perjudicar a ell. I quant a la mala fe de l'arrendador, malgrat que no guarda relació directa amb el fet objectiu que la renda s'hagi pagat o no, ja ha estat valorada i, en particular, no s'ha donat credibilitat a l'afirmació que la data del contracte d'arrendament era 2004, per la qual cosa la sentència de primera instància ja valora el comportament de cadascuna de les parts en la relació jurídica. Per consegüent, aquesta al·legació del recurs d'apel·lació tampoc no pot prosperar.

5. Voluntat resolutiva de l'arrendador

Un altre cop aquesta al·legació conté desordenadament relat de fets en la versió que interessa a la part demandada i consideracions diverses, sense fer peticions concretes de revocació de la sentència tot concretant quins punts haurien de ser modificats, i tornant a insistir en l'existència de dos contractes d'arrendament, qüestió ja rebutjada. I aleshores planteja que, "subsidiariamente, en el caso de que se considerase que existe una sola relación contractual, apelamos a la literalidad de la LAU (sic) que prevé como causa de resolución el abandono parcial 'salvo en los casos impuestos por programas y planes, cuyo cumplimiento sea necesario para la percepción de ayudas o compensaciones en aplicación de la normativa estatal, autonómica o comunitaria aplicable", la qual cosa la vincula la part demandada al fet que es va procedir a una "retirada voluntària" que, en la mesura que suposa la percepció de DUN, no suposa un "abandó" de les terres.

Cal dir, en primer lloc, que l' art. 25.c (que no 35) de la LAR (que no LAU) transcrit no és aplicable al cas que ens ocupa, ja que ho és de la LAR de 2003 , mentre que la LAR aplicable és al de 1980 en atenció a la data en què es va perfeccionar el contracte verbal d'arrendament (DF 1a LAR 2003).

En segon lloc, la sentència dóna per provat, i res s'al·lega en contra al recurs, que van deixar-se sense conrear diverses de les parcel·les arrendades. El que sí s'al·lega és que no es va tractar d'un abandó de les finques, sinó d'una retirada voluntària, que va quedar igualment sotmesa als ajuts de la PAC. No obstant, de la documentació relativa al SIG-PAC recollida a les actuacions (foli 207) en resulta que aquesta retirada voluntària es refereix a una única parcel·la, la 00262 del polígon 6, d'una extensió de 0,50 hectàrees, quan el total arrendat a Santa Maria de Meià era de més de 4 hectàrees, de manera que no es justifica la manca de conreu de les altres parcel·les que no es van sembrar, per la qual cosa cal confirmar el criteri de la jutgessa a quo quan entén que concorre la causa de resolució de l'abandó parcial de els finques. Per consegüent, cal desestimar també aquesta al·legació, ja que l'únic motiu nou és el relatiu a la inexistència d'abandó, essent els altres motius que apareixen en l'al·legació repetició d'altres que ja hem considerat abans.

6. Art. 1124 CC i danys i perjudicis

La sisena al·legació combat la condemna que s'efectua en la sentència a la indemnització de danys i perjudicis als demandants, en la seva condició d'arrendadors. Al respecte, cal acudir en primer lloc a la demanda, en la súplica de la qual es pot llegir la sol·licitud adreçada al jutge: "así com a indemnizar a mi mandante por los daños causados en las fincas que puedan acreditarse en el curso del procedimiento o, en su caso, en ejecución de sentencia". Cap altra referència en el cos de la demanda ni en els seus fonaments de dret apareix amb relació a aquests danys. Per la seva part, la sentència conté la següent condemna en la seva part resolutiva: "condemno a Higinio a indemnitzar als actors pels danys causats en les finques en execució de sentència", sense que en els fonaments de dret es faci esment de quins són aquests danys. En conclusió, s'ha infringit l' art. 219 LEC , que estableix que "1. Cuando se reclame en juicio el pago de una cantidad de dinero determinada o de frutos, rentas, utilidades o productos de cualquier clase, no podrá limitarse la demanda a pretender una sentencia meramente declarativa del derecho a percibirlos, sino que deberá solicitarse también la condena a su pago, cuantificando exactamente su importe, sin que pueda solicitarse su determinación en ejecución de sentencia, o fijando claramente las bases con arreglo a las cuales se deba efectuar la liquidación, de forma que ésta consista en una pura operación aritmética. 2. En los casos a que se refiere el apartado anterior, la sentencia de condena establecerá el importe exacto de las cantidades respectivas, o fijará con claridad y precisión las bases para su liquidación, que deberá consistir en una simple operación aritmética que se efectuará en la ejecución. 3. Fuera de los casos anteriores, no podrá el demandante pretender, ni se permitirá al tribunal en la sentencia, que la condena se efectúe con reserva de liquidación en la ejecución. No obstante lo anterior, se permitirá al demandante solicitar, y al tribunal sentenciar, la condena al pago de cantidad de dinero, frutos, rentas, utilidades o productos cuando ésa sea exclusivamente la pretensión planteada y se dejen para un pleito posterior los problemas de liquidación concreta de las cantidades". Al respecte ja existeix, des d'abans de l'entrada en vigor de la nova LEC, una consolidada jurisprudència del Tribunal Suprem, i podem citar, només a tall d'exemple, les STS 27.12.2001: "la doctrina pacífica y consolidada plasmada en sentencias de esta Sala, que establece de una manera reiterada que la prueba de los daños y perjuicios emanados de un incumplimiento negocial ha de practicarse en el pleito, y que una vez probados puede quedar para ejecución de sentencia la determinación de su cuantía. En otras palabras, que se han de concretar las bases para la fijación de los daños y perjuicios sin perjuicio de determinar más tarde -en ejecución de sentencia- la cuantía de los mismos"; STS 4.7.2006: "Es doctrina reiterada de esta Sala que en virtud del artículo 360 LECiv , que se alega como infringido, debe probarse la existencia de los daños reclamados «como presupuesto ineludible para poder después fijar la cantidad a la que ascienden» y que «sólo puede dejarse la determinación de la cuantía de las daños y perjuicios para el trámite de ejecución de sentencia cuando en ésta se declara la realidad y existencia de los daños»"; STS 3.10.2008: "es necesario probar la existencia de los daños y perjuicios en el correspondiente período de la litis, como destacó la sentencia de 28 de julio de 1995, pudiendo dejarse para la ejecución de sentencia la determinación de las bases con arreglo a los que debe hacerse la liquidación". Ni la demanda ni tampoc la sentència no determinen ni les bases de càlcul de la indemnització dels pretesos danys i perjudicis "en les finques", sense que tampoc s'observi en les actuacions una activitat orientada a aquest fi, per la qual cosa sí cal estimar aquest motiu del recurs i, conseqüentment, revocar la sentència quant a la condemna al pagament de danys i perjudicis a determinar en execució de sentència.

7. Devolució de la possessió de la finca

La setena al·legació combat l'apreciació realitzada en la sentència de primera instància que entén que les finques no les va poder cultivar el propietari arrendador fins al mes de març de 2008. Pretén combatre el recurs aquesta apreciació de la jutgessa a quo amb una simple remissió a la demanda, sense cap altra prova en les actuacions, per la qual cosa, davant d'aquesta evident insuficiència probatòria, cal confirmar la valoració realitzada en la sentència apel·lada.

8. Indefensió

En el vuitè apartat de els al·legacions s'invoca indefensió, però sense dir com ha perjudicat tal hipotètica indefensió i, en particular, sense efectuar cap petició a la Sala, per la qual cosa s'ha d'entendre que és una simple manifestació sense cap altra transcendència als efectes del recurs, a banda que l'actor tenia poder fins i tot per a absoldre posicions, per la qual cosa res hagués afegit l'interrogatori que es diu que s'hagués hagut de practicar malgrat el certificat mèdic aportat.

TERCER. Incongruència de la sentència apel·lada

Sota aquest enigmàtic títol amb relació al seu contingut, l'al·legació que el recurs d'apel·lació retola com a "segunda" no pretén altra cosa que la confirmació de la sentència apel·lada quant al rebuig de la cessió dels drets de producció de les finques als actors. Aquesta és una pretensió de la part actora que no va ser estimada, per la qual cosa el que interessa és que es confirmi, però atès que no hi ha pròpiament recurs sobre aquest tema per part de la part demandada reconvinent -i, en canvi, sí que és objecte del recurs d'apel·lació de la part actora-, no escau aquí que ens pronunciem sobre aquesta qüestió, que serà abordada quan, a continuació, analitzem el recurs d'apel·lació de dita part actora.

QUART. Recurs d'apel·lació de la part demandant

1. Renda anual de l'arrendament

Amb caràcter previ, cal recordar que, com ja hem dit en començar l'anàlisi del recurs d'apel·lació de la part demandada reconvinent, la valoració de la prova que ha realitzat la jutgessa a quo ha de prevaler sobre la que proposin les parts, llevat que acreditin que ha incorregut en una valoració arbitrària o il·lògica o que s'ha menystingut algun element de prova existent en les actuacions.

Doncs bé, la primera al·legació del recurs d'apel·lació de la part actora invoca l'error en l'apreciació de la prova, amb relació a l'import de la renda de l'arrendament de les finques, i el que pretén no és altra cosa que es doni preponderància a les seves afirmacions unilaterals efectuades en la demanda i al silenci de la part demandada quant a l'import de els rendes, oblidant que la part demandada només ha de provar el preu de l'arrendament si pretén obtenir-ne algun avantatge, i que qui afirma un fet l'ha d'acreditar, per la qual cosa si l'actor sap que la renda és una distinta de la que sosté la sentència apel·lada, ho haurà d'acreditar amb fets objectius, i és evident que la demanda no és un fet que constitueixi prova, ni el silenci pot equivaler a l'assentiment en una quantitat fixada unilateralment (vegeu, en el mateix sentit, la SAP Jaén 28.4.2006 ). Les parts van decidir no documentar els pagaments, o no han volgut o pogut aportar tal documentació a les actuacions, i han d'assumir les conseqüències negatives que els suposi aquesta manca de documentació.

2. L'aplicació proporcional de la renda anual

La mateixa sort desestimatòria ha de merèixer l'al·legació següent, ja que fa qüestió del moment en què la sentència apel·lada entén que es van restituir les finques, però no recolza en cap prova objectiva les seves afirmacions, ni tampoc demostra amb la contundència necessària que no fos possible conrear les finques restituïdes més que amb afirmacions genèriques com que l'any agrícola s'inicia al setembre -la qual cosa, sigui dit de pas, no és pas la que estableix ara l'art. 10 de la Llei de Contractes de Conreu , precepte que, recollint una pràctica habitual a moltes comarques, indica que l'any agrícola comença el dia 1 de novembre, llevat del que pactin les parts d'acord amb els usos-, la qual cosa per si sola no demostra que no es puguin sembrar conreus en altres èpoques de l'any.

3. La transmissió dels drets a les subvencions agràries als propietaris de la finca

Demana l'actor que es revoqui la sentència quant al pronunciament que no estima la pretensió de la transmissió a la propietat dels drets a les subvencions agràries obtingudes al llarg de la vigència del contracte d'arrendament. Entén la sentència que aquests drets generats no queden vinculats a les parcel·les, per la qual cosa no escau la seva restitució a la propietat.

La normativa sobre les subvencions agrícoles de la Unió Europea (PAC) ha anat evolucionant amb el transcurs del temps. Aquesta evolució ha estat paral·lela a la pròpia vida del contracte d'arrendament acordat verbalment sobre les finques objecte del plet que ara ens ocupa. Els Reglaments (CEE) núm. 1765/92 del Consell, de 30 de juny de 1992 , pel qual s'estableix un règim de suport als productors de determinats conreus herbacis, i 3508/92, del Consell, de 27 de novembre de 1992, que establia un sistema integrat de gestió i control de determinats règims d'ajuda comunitaris, assenyalaven que el titular d'una explotació podia sol·licitar una subvenció d'acord amb els diferents règims d'ajuda. L' art. 6 del Reglament CEE 3508/92 disposava, en la seva versió en espanyol, que "cada titular de explotación presentará, por cada año, una solicitud de ayuda «superficies» que indique:

las parcelas agrícolas, incluidas las superficies forrajeras, las parcelas retiradas de la producción y las que se hayan dejado en barbecho,

en su caso, cualquier otra información necesaria, bien prevista en los reglamentos relativos a los regímenes comunitarios, bien prevista por el Estado miembro de que se trate".

La legislació d'arrendaments rústics vigent al temps d'atorgar-se el contracte verbal, la LAR de 1980, no contenia cap disposició sobre la regulació de les subvencions de la PAC, com tampoc no ho fan els arts. 1546 i seg. del Codi Civil espanyol que regulen els arrendaments rústics. L' art. 1 de la LAR de 1980 establia que l'objecte de l'arrendament era la cessió temporal "de una o varias fincas para su aprovechamiento agrícola, pecuario o forestal, a cambio de precio o renta". No obstant, amb l'entrada en vigor de la PAC, ha estat habitual cedir a l'arrendatari la possibilitat de sol·licitar les subvencions agrícoles de la PAC. Ambdues parts en els seus escrits admeten que la propietat va cedir als arrendataris el dret a sol·licitar els ajudes de la PAC. Així, es llegeix al recurs d'apel·lació (fol. 634-635) que "está aceptado por la parte demandada (...) que junto con la explotación de las fincas se concedía el derecho a percibir las subvenciones"; mentre que la Sra. Remedios , en el seu escrit de compareixença (fol. 239) afirma que "al solicitar unilateralmente e incumpliendo lo pactado la actora dichas subvenciones...", la qual cosa acredita q ue és cert que es va cedir, junt amb l'explotació de les finques, el dret a demanar les ajudes de la PAC.

Aquest pacte, que com hem dit, ha estat freqüent a la pràctica, comporta que és l'arrendatari el perceptor de la PAC, mentre que l'arrendador s'abstenia de demanar-la. Això suposa que el contracte verbal atorgat entre les parts tenia un doble objecte: per un costat, la cessió temporal de la finca; i, per un altre costat, la cessió temporal del dret a sol·licitar la PAC. Una cessió que evidentment es presenta interrelacionada en un únic i mateix contracte d'arrendament, un pacte del contracte, doncs, que segueix la mateixa sort que l'obligació principal de cedir l'ús de les terres, llevat el que disposa l' art. 1207 CC .

No es tracta d'una cessió de crèdit, ja que el dret a cobrar la subvenció de la Unió Europea encara no ha nascut, sinó que neix quan es dóna compliment a tots els requisits fixats a la normativa de la PAC, inclosa la sol·licitud o DUN presentada en temps i forma.

L'exercici del dret a sol·licitar la subvenció de la PAC que estableix la normativa de 1992 és un requisit sine qua non per tal de poder obtenir els drets de pagament únic creats arrel de la Mid-Term Review de 2003. Per tant, sense la cessió temporal d'aquell dret en el moment de la perfecció del contracte d'arrendament de les finques rústiques, l'arrendatari no hagués pogut demanar els ajuts de la PAC, que van donar lloc a l'assignació dels drets de pagament únic i que, al capdavall, constitueixen l'instrument a fi de seguir percebent la PAC.

La situació ha canviat amb l'aprovació a Catalunya de la Llei de Contractes de Conreu, l'art. 2 de la qual estableix que la cessió dels drets de pagament únic vinculats a les finques objecte del contracte integra el contingut del contracte de conreu. Aquesta previsió legal no existia al temps de contractar les parts en aquest procediment, per la qual cosa van haver d'incloure tal pacte en el contracte verbal que van perfeccionar.

Un cop s'han assignat els drets de pagament únic (sota la vigència de la reforma de la PAC operada pel RUE 1782/2003), aquests habiliten per cobrar la PAC; tanmateix, aquesta assignació depèn de l'exercici del dret que l'arrendador va cedir a l'inici de la relació contractual. L'antic dret cedit a demanar les subvencions de la PAC es transforma en el dret al pagament únic.

Certament, els drets de pagament únic, un cop generats, s'independitzen de les finques que n'han permès la generació, i l'arrendatari els pot vincular a altres finques que conreï. Però aquesta no és la qüestió. Com ja hem dit, va existir un pacte de cessió o, més concretament, un doble pacte de cessió: de l'ús de la terra i del dret a sol·licitar les subvencions, transformat després dels canvis legislatius comunitaris en els drets de pagament únic. I ja que es van cedir temporalment tant la finca com els drets a les subvencions, ambdós s'han de retornar a l'extinció del contracte. Per la qual cosa la tesi que es defensa a la sentència apel·lada és insostenible i ha de ser revocada: extingit el contracte, cal retornar tant la finca com els drets de subvenció agrària, atès que ambdós van ser objecte de cessió temporal per la propietat.

4. L'estimació de la reconvenció

El darrer motiu impugna l'estimació de la reconvenció formulada dels demandats que suposa la condemna a indemnitzar els perjudicis derivats de la duplicitat en la PAC que també va sol·licitar l'actor Sr. Blas i que va suposar a la Sra. Remedios la pèrdua de la subvenció corresponents als anys 2006 i 2007. Aquesta pretensió no pot ser estimada en coherència amb els nostres fonaments de dret anterior. En efecte, venim de dir que va existir un pacte de cessió del dret a demanar les ajudes de la PAC, per la qual cosa és evident que el Sr. Blas no podia exercir el mateix dret que s'havia cedit i que hem condemnat a retornar. I, de la mateixa manera, hem estimat provat que fins al 2008 no es van restituir les finques, per la qual cosa els ajuts comunitaris corresponents a l'any 2007 els haguessin hagut de percebre els arrendataris. Amb remissió als nostres fonaments de dret III.7 i IV.3, hem de desestimar aquesta petició del recurs.

CINQUÈ. Costes

L'estimació parcial dels dos recursos d'apel·lació impedeix que imposem les costes de l'alçada a cap de les parts d'acord amb l'art. 398 LEC .

Fallo

ESTIMEM PARCIALMENT el recurs d'apel·lació interposat pel Don Higinio i Doña Remedios contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer el dia 31 de desembre de 2008 , que REVOQUEM PARCIALMENT, en el sentit de no condemnar els demandats al pagament d'una indemnització dels danys i perjudicis causats a les finques a determinar en execució de sentència.

ESTIMEM PARCIALMENT el recurs d'apel·lació de Doña Daniela i el Sr. Blas contra la mateixa sentència, en el sentit de condemnar els demandats a la transmissió dels drets a les subvencions agràries a la part demandant d'aquest procediment.

La resta de la part dispositiva de la sentència es manté. Sense costes de l'alçada.

Així per aquesta la nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.