Sentencia CIVIL Nº 291/2019, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 414/2019 de 03 de Julio de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1716042120188178321

Recurs d'apel lació 414/2019 2

Matèria: Apel lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Sant Feliu de Guíxols

Procediment d'origen: Judici verbal (efectivitat drets reals inscrits - art. 250.1.7) 459/2018

Part recurrent / Sol licitant: Norberto , Victor Manuel

Procurador/a: Aniol Peya Del Moral

Advocat/ada: Cesar Giovany Gonzalez Bello

Part contra la qual s'interposa el recurs: BANKIA S.A.

Procurador/a: MARIA DE LA FE ALBERDI VERA

Advocat/ada: BEATRIZ FERNANDEZ-TOSTADO VILLA

SENTÈNCIA NÚM. 291/2019

Il lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 3 de juliol de 2019

Antecedentes

PRIMER.El 4 de juny de 2019 es van rebre les actuacions de Judici verbal (efectivitat drets reals inscrits - art. 250.1.7) 459/2018, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Sant Feliu de Guíxols, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat pel procurador Aniol Peya Del Moral en representació de Norberto i de Victor Manuel , contra sentència de 25 de març de 2019 , en què consta com a part apel lada la procuradora Maria De La Fe Alberdi Vera, en representació de BANKIA S.A.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'Que ESTIMANDO ÍNTEGRAMENTE la demanda de juicio verbal promovida por BANKIA SA, representado por la procuradora de los tribunales doña María de la Fe Alberdi Vera, frente a los IGNORADOS OCUPANTES DE LA CALLE000 (COMPLEJO RANCHO SUIZO), Nº NUM000 , ESCALERA NUM000 , PLANTA NUM000 , PUERTA NUM000 , de la localidad de Castell- Platja D'Aro, habiéndose personado por tales Norberto y Victor Manuel , representados por la Procuradora doña Claudia Dandart Minue, debo condenar a dichas personas a que restituyan a la actora la posesión de dicho inmueble, dejándolo libre, vacuo y expedito y a su entera disposición, cesando en cualquier acto que pueda limitar el ejercicio de su derecho de posesión, bajo apercibimiento de proceder al lanzamiento, con ayuda de la fuerza pública si fuere preciso, cso de no proceder al desalojo voluntario.

Todo ello con expresa condena en costas a la parte demandada.'.

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 03/07/2019.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La societat actora ha presentat una demanda instant la tramitació d'un procediment verbal de protecció dels drets reals inscrits previst per l' article 250.1. 7 de la LEC .

Ho ha fet contra els ignorats ocupants de la finca de la seva propietat identificada en la demanda.

En la finca es va localitzar a les persones que han comparegut en qualitat de demandades.

SEGON.Anteriorment va instar un procediment verbal per precari igualment contra els ignorats ocupants de la finca, en què també es va identificar com a ocupants a les mateixes persones contra les que ara es dirigeix la demanda.

TERCER.La sentència de primera instància ha estimat de manera íntegra la pretensió.

Considera que ha quedat demostrada la titularitat de la demandant sobre la finca i que la sentència dictada en l'anterior procés de precari no té força de cosa jutjada en aquest.

Aquesta afirmació es fonamenta en què no concorreria la identitat objectiva necessària, juntament amb la identitat de causa de demanar i de parts, atès que es tracta de procediments diferents: Un de precari, el primer, i un altre de protecció de drets reals inscrits, l'actual.

Igualment argumenta que no s'ha presentat la demanda del primer procediment, el que impediria valorar la identitat de l'objecte d'ambdós.

Per altra banda, la demanda diu que l'ocupació es va produir el mes de juliol de 2.018, data posterior a la del procediment verbal, el que fa que es tracti de fets diferents.

Finalment, els ocupants localitzats, no han presentat el contracte de lloguer, el que impediria determinar si tenen títol que legitimi la possessió.

QUART.Els demandats no estan d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en dos motius.

Primer, la sentència de l'anterior procediment verbal de precari té força de cosa jutjada en aquest procediment.

Això implica que s'ha d'admetre que tenen títol que legitima la seva possessió perquè així es va reconèixer en el procés antecedent.

Segon, incongruència per omissió sobre la seva voluntat d'exercir el dret de tanteig sobre l'habitatge objecte del procés.

El procediment de protecció dels drets reals inscrits.

CINQUÈ.El procediment per a la protecció dels drets reals inscrits en el Registre de la Propietat, és de naturalesa sumària.

Té com a finalitat protegir als esmentats titulars de qualsevol pertorbació que pateixin en la possessió del dret inscrit sense que la persona que el pertorba tingui títol que el legitimi per a fer-ho.

Aquest procediment, que abans estava regulat per l' article 41 de la Llei hipotecària , ara ho està dins de la LEC com un procediment verbal per raó de la matèria (article 250.1.7 ), que presenta algunes especialitats.

La LEC preveu uns casos que permetran no admetre a tràmit la demanda ( article 439.2), contempla l'adopció de mesures cautelars amb la finalitat d'assegurar l'efectivitat de la sentència ( article 441.3), limita els motius d'oposició als que especifica l ' article 444.2 i condiciona la possibilitat de fer oposició a la constitució d'una caució (article 439.2). Finalment, la sentència que es dicti no tindrà força de cosa jutjada (article 447.3)

Aquesta protecció especial deriva de la presumpció que el dret real inscrit pertany al seu titular registral i que en té la seva possessió ( article 38 de la Llei hipotecària ), el que fa que la legitimació activa per instar-lo es limiti als titulars de drets reals inscrits.

En el mateix sentit, la sentència de la Secció Quarta de l'Audiència de Granada de 28 d'abril de 2.017 configura així les característiques d'aquesta classe de procediments:

' es un proceso declarativo, especial y sumario que tiene por finalidad la efectividad de las acciones reales que dimanen de los derechos inmobiliarios inscritos en el registro, concediendo fuerza ejecutiva provisional a los asientos del Registro de la Propiedad que quedan así equiparados a una resolución provisoria y producen, si no hay contradicción, plenos efectos ejecutivos, por lo que con su ejercicio se pretende, y no es otra su finalidad, conseguir un resultado de hecho idéntico al que se lograría con la ejecución de la Sentencia que se hubiere obtenido, de haber ejercitado con éxito en la vía ordinaria una acción real, entre las que se incluye como característica , la reivindicatoria. La acción derivada, pues, del precitado art. 41 de la L.H , (EDL 1946/59), no es otra cosa que una consecuencia más del principio legitimador contenido en el art. 38 de la misma LH (EDL 1946/1959) que presume la posesión del derecho real inscrito, a favor del titular que aparece en el asiento como tal al decir que se presume que los derechosreales inscritosexiste y pertenecen a quien en ellos aparece como titular en la forma que determina el asiento respectivo, presunción iuris tantum de concordancia entre la realidad extra registral y la registral que no impide la oposición si bien si bien por unos motivos determinados y concretos. Para el éxito y la viabilidad de la acción ejercitada pues son necesarios la concurrencia de los siguientes requisitos o circunstancias a) que los demandantes iniciales tengan inscritos en el Registro el dominio o derecho real cuya tutela solicitan en asiento vigente y sin contradicción, b) que la demanda se dirija contra las personas designadas por el titular registral como causantes del despojo o perturbación, c) Que no concurran ninguna de las causas de oposición que el repetido art. 41 recoge (hoy art. 444.2 LEC (EDL 2000/1977463).

La naturaleza jurídica de ésta acción ha sido y es muy discutida, ya se considere un procedimiento ejecutivo dirigido a la tutela de los derechos amparados por los asientos registrales, ya un auténtico proceso declarativo, pero, en todo caso y cualquiera que sea el criterio sostenido, lo cierto es que presenta un carácter especial, singular y expeditivo, orientado a la protección de los derechosreales inscritos, en tanto que consecuencia de la fuerza legitimadora del Registro de la propiedad, al presumirse concordantes Registro y realidad, en el sentido de que el derecho inscrito existe y pertenece a su titular en la forma determinada en el asiento respectivo, al extremo de que, para contradecir esta concordancia, deberá formularse oposición con base en alguna o algunas de las causas taxativamente contempladas en la Ley, cuya prueba incumbe al contradictor. En definitiva, lo que sí aparece fuera de toda duda, y así debe resaltarse por su importancia en la presente litis, es la sumariedad, lo que provoca que la apertura de una fase cognitiva abreviada, caracterizada por la inversión del contradictorio, no tiene por objeto, ni el procedimiento en general, declaraciones de derechos, ni pueden examinarse cuestiones complejas, que exceda de su ámbito propio, especial y reducido, estando tales declaraciones o cuestiones reservadas para su discusión, examen y decisión en el juicio declarativo ordinario que corresponda, que queda abierto, pues la resolución o sentencia que se dicte no produce la excepción de cosa juzgada material'.

El mateix criteri trobem a les sentències de la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona de 28 de març de 2.017 o a la de la Secció Tercera de l'Audiència de Tarragona de 19 d'abril de 2.016 .

La cosa jutjada.

SISÈ.Ens hem ocupat moltes vegades de definir l'abast de la cosa jutjada i els seus requisits. Escau recordar el criteri de la jurisprudència sobre aquesta qüestió.

A les nostres resolucions de 8 de novembre de 2.006, 23 de gener de 2.008, 2 i 30 de novembre de 2.009, 15 de febrer, 28 d'abril i 10 de maig de 2.010, 2 de març i 6 de juliol de 2.011, 8 de maig de 2.013, 3 de març de 2.015, 27 d'abril i 7 de setembre de 2.016 i 25 de setembre de 2.017 dèiem:

'como señala la sentencia del Tribunal Supremo de 26 de mayo de 2.004 , la cosa juzgada constituye un estatuto de naturaleza esencialmente procesal, dirigida a impedir la repetición indebida de litigios y a procurar, mediante el efecto de vinculación positiva a lo juzgado anteriormente, la armonía de las sentencias que se pronuncien sobre el fondo en asuntos prejudicialmente conexos. La sentencia del indicado Tribunal de 26 de mayo de 1.998 manifiesta que se funda en haber quedado satisfecha en el primer proceso la misma pretensión que se propone en el siguiente y no existe razón válida para volver a ocuparse de ella.

La de 15 de julio de 2.004 razona que 'la jurisprudencia sobre cosa juzgada es muy abundante y reiterada, aparte de numerosas sentencias que han tocado puntos específicos y problemáticos, las sentencias de 10 de junio de 2002 y 31 de diciembre de 2002 resumen las directrices jurisprudenciales en estos términos:

La intrínseca entidad material de una acción permanece intacta sean cuales fueren las modalidades extrínsecas adoptadas para su formal articulación procesal ( SSTS de 11-3-85 y 25-5-95 ).

La causa de pedir viene integrada por el conjunto de hechos esenciales para el logro de la consecuencia jurídica pretendida por la parte actora ( STS 3-5-00 ) o, dicho de otra forma, por el conjunto de hechos jurídicamente relevantes para fundar la pretensión ( SSTS 19-6-00 y 24-7-00 ) o título que sirve de base al derecho reclamado ( SSTS 27-10-00 y 15-11-01 ).

La identidad de causa de pedir concurre en aquellos supuestos en que se produce una perfecta igualdad en las circunstancias determinantes del derecho reclamado y de su exigibilidad, que sirven de fundamento y apoyo a la nueva acción ( STS 27-10-00 ).

No desaparece la consecuencia negativa de la cosa juzgada cuando, mediante el segundo pleito, se han querido suplir o subsanar los errores alegatorios o de prueba acaecidos en el primero, porque no es correcto procesalmente plantear de nuevo la misma pretensión cuando antes se omitieron pedimentos, o no pudieron demostrarse o el juzgador no los atendió ( SSTS 30-7-96 , 3-5-00 , 27-10-00 y 12 de diciembre de 2.003 ).

La cosa juzgada se extiende incluso a cuestiones no juzgadas, en cuanto no deducidas expresamente en el proceso, pero que resultan cubiertas igualmente por la cosa juzgada impidiendo su reproducción en ulterior proceso, cual sucede con peticiones complementarias de otra principal u otras cuestiones deducibles y no deducidas, como una indemnización de daños no solicitada, siempre que entre ellas y el objeto principal del pleito exista un profundo enlace, pues el mantenimiento en el tiempo de la incertidumbre litigiosa, después de una demanda donde objetiva y causalmente el actor pudo hacer valer todos los pedimentos que tenía contra el demandado, quiebra las garantías jurídicas del amenazado ( SSTS 28-2-91 y 30-7-96 ), postulados en gran medida incorporados explícitamente ahora al art. 400 de la nueva LEC .

El juicio sobre la concurrencia o no de la cosa juzgada ha de inferirse de la relación jurídica controvertida, comparando lo resuelto en el primer pleito con lo pretendido en el segundo ( SSTS 3-4-90 , 31-3-92 , 25-5-95 y 30-7-96 ).'

La de 24 de septiembre de 2.003 establece que 'la eficacia vinculante de la cosa juzgada material exige la concurrencia de las tres identidades de personas, cosas y causa o razón de pedir, determinando la preclusión de todo ulterior juicio sobre el mismo objeto y la imposibilidad de decidir de manera distinta al fallo precedente, evitando que la controversia se renueve o que se actúen pretensiones que contradigan el sentido de la sentencia firme, siempre partiendo de la certeza de una resolución sobre idéntico conflicto, aun recaído en un procedimiento de distinta naturaleza ( sentencias de 5 de octubre y 23 de noviembre de 1983 y 21 de julio de 1988) puesto que , como dice la sentencia de 5 de junio de 1987 , la pretensión que ya ha sido examinada y resuelta, ha quedado satisfecha y no existe razón válida para volver a ocuparse de ella, siendo así que la concurrencia de las referidas identidades ha de apreciarse estableciendo un juicio comparativo entre la sentencia anterior y las pretensiones del ulterior proceso'.

Més recentment trobem aquest mateix criteri a les sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny de 2.008 , 7 de setembre de 2.007 i 10 de febrer de 2.006 . Totes tres insisteixen en què:

'No desaparece la consecuencia negativa de la cosa juzgada cuando, mediante el segundo pleito, se han querido suplir o subsanar los errores alegatorios o de prueba acaecidos en el primero, porque no es correcto procesalmente plantear de nuevo la misma pretensión cuando antes se omitieron pedimentos, o no pudieron demostrarse, o el juzgador no los atendió ( sentencias de 30 de julio de 1996 , 3 de mayo de 2000 y 27 de octubre de 2000 )'.

La de 17 de juny de 2.009 explica:

'La cosa juzgada despliega sus efectos negativos en el segundo proceso en el caso de existir identidad subjetiva y objetiva entre él y el primero - sentencias de 12 de febrero de 1.977 , 5 de octubre de 1.983 , 26 de junio , 18 y 21 de septiembre de 2.006 , 31 de enero de 2.007 , 10 y 18 de junio y 11 de diciembre de 2.008 , entre otras -.

Para determinar la existencia de la identidad objetiva ha de tomarse en consideración lo deducido en el primer proceso y, además, lo que hubiera podido deducirse en él - sentencias de 26 de junio de 2.006 , 28 de febrero de 2.007 y 6 de mayo de 2.008 -.

Tal identidad entre la ' res iudicata ' y la ' res iudicanda ' no desaparece porque en el segundo proceso se introduzcan variaciones intrascendentes y destinadas a subsanar errores o a suplir omisiones que se hubieran padecido en el primero, ya sea en la fase de alegaciones, ya en la de prueba - sentencias de 12 de febrero de 1.977 y 28 de febrero de 2.007 -.

El ámbito objetivo de lo deducible ha sido ampliado, conforme a la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil, por la regla de preclusión que contiene su artículo 400, apartado 1, a cuyo tenor cuando lo que se pida en la demanda pueda fundarse en diferentes hechos o en distintos fundamentos o títulos jurídicos, habrán de aducirse en ella cuantos resulten conocidos o puedan invocarse al tiempo de interponerla, sin que sea admisible su alegación para un proceso ulterior - lo que se pone de relieve, pese a que dicha Ley no era aplicable al primer proceso -.

No desaparece la identidad subjetiva entre los dos procesos cuando se llama al segundo a personas que no lo habían sido al primero, si ello se hace con el fin de crear una apariencia de diversidad carente de razón bastante - sentencias de 12 de febrero de 1.977 , 5 de octubre de 1.983 , 25 de febrero de 1.984 , entre otras - '.

Valoració de la Sala.

SETÈ.Del contingut dels números 2 , 3 i 4 de l'article 447 de la LEC , no resulta que els procediments verbals de desnonament per precari no tinguin força de cosa jutjada.

Per tant, en una primera aproximació al tema litigiós, no es pot excloure que el primer procediment seguit entre les parts tingui eficàcia de cosa jutjada en aquest.

Convé parar atenció que la sentència de primera instància no nega que el que es decideixi en aquella classe de procediments tingui eficàcia de cosa jutjada. El que diu és que no existeix la identitat objectiva necessària.

Del que acabem de dir resulta que no nega la identitat subjectiva ni de la causa de demanar entre ambdós processos.

No hi ha cap dubte que en tots dos la demanda es va presentar contra els ignorats ocupants de la finca, ni tampoc en què les persones que es van identificar com a ocupants eren les mateixes.

VUITÈ.Pel que fa a la identitat objectiva, negada per la resolució impugnada, tant el procediment de precari com el de protecció dels drets rals inscrits, que es tramiten pel procediment verbal tot i que amb les especialitats avantdites pel que fa al segon, tenen com a finalitat la recuperació de la possessió d'un bé immoble.

En el cas de protecció dels drets reals inscrits, ho fa, a més, sobre la base de la presumpció de propietat dels immobles per la persona que consta com a titular registral del domini.

En definitiva, la seva finalitat és coincident.

NOVÈ.La sentència de l'antecedent procés de desnonament per precari, va considerar demostrat que els demandats tenien un títol que legitimava la seva possessió: Un contracte de lloguer de l'any 2.016 amb els anteriors propietaris de la finca, que la van perdre arran d'un procediment d'execució hipotecària instada per la societat demandant.

Aquesta afirmació té força de cosa jutjada en aquest procediment.

Si allà es va considerar demostrat que els demandats tenien un títol que legitimava la possessió, aquí no es pot arribar a la conclusió contrària.

El contracte en què basen la seva possessió els demandats és exactament el mateix que va fonamentar la sentència del procediment de precari.

DESÈ.La sentència impugnada argumenta que els demandats no han presentat ni la demanda del primer procediment ni el contracte de lloguer.

Si partim de la base que la sentència del procediment de precari deia clarament que existia el contracte i que era títol suficient, era a la societat demandant a qui corresponia demostrar que s'havia produït alguna modificació d'un fet substancial entre un procés i l'altre, de manera que els que van servir per arribar a la decisió avantdita havien canviat, el que faria que allò que es va decidir ja no tingués força de cosa jutjada, per exemple per expiració del termini contractual.

Que la demanda digui que la ocupació es va produir el mes de juliol de 2.018, com diu la sentència apel lada, a manca d'altres proves, és completament incert.

Si la sentència del procediment de precari es va dictar l'11 d'octubre de 2.017 i la demanda del nostre procediment es va presentar el 31 de juliol de 2.018, sembla fora de qualsevol dubte que si als demandats se'ls va reconèixer en que tenien títol que legitimava la seva possessió, estaven posseint sobre la base del mateix títol.

Per altra banda, l'actuació de la demandant infringeix els principis mínims de la bona fe processal.

Que després de seguir un procediment en què no només es demostra qui ocupa l'habitatge sinó també que té títol per fer-ho, insti un segon procés on torni a dir que desconeix qui són els ocupants, no es pot qualificar de cap altra manera que d'actuació contrària a la bona fe.

ONZÈ.De tot el que hem argumentat arribem a la conclusió que s'ha d'estimar el recurs, apreciar l'existència de cosa jutjada i revocar la sentència impugnada.

Dret de tanteig.

DOTZÈ.Aquesta petició dels apel lants no es pot plantejar en un procediment com aquest, la finalitat del qual no és altra que determinar si el titular inscrit en el Registre ha de recuperar la possessió de l'immoble o, contràriament, si el demandat té títol que legitimi la possessió.

El que pretenen els demandats és adquirir la finca, la qual cosa excedeix totalment de l'àmbit d'aquest procés.

Costes.

TRETZÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.

CATORZÈ.D'acord amb el que preveu l' article 394.1 de la mateixa llei processal , és procedent imposar les de la primera instància a la part demandant.

Fallo

PRIMER.Estimem en part el recurs d'apel lació presentat en nom de Norberto i Victor Manuel contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit d'absoldre els demandats de la pretensió de la demandant.

SEGON.No imposem les costes de la segona instància.

TERCER.Imposem les de la primera instància a la part demandant.

Contra aquesta sentència no es pot presentar cap recurs extraordinari ja que en aquests procediments la sentència no té efectes de cosa jutjada (interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 21 de desembre de 2.006 , de 13 de desembre de 2.010 , de 21 de juliol de 2 . 011 i de 13 de febrer de 2.012 , entre altres).

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.