Sentencia Civil Nº 293/2007, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 316/2006 de 20 de Julio de 2007

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3ª

Apel·lació 316/06

Ordinari 149/05 del Jutjat de 1ª Instància de Falset

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il·lma. Sra. Mª ANGELES GARCIA MEDINA

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 20 de juliol de 2007.

Vist en aquesta Secció 3ª de la Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per ARNAMAT S.A., representada en aquesta

instància pel Procurador Sra. Martínez Bastida i defensada pel Lletrat Sr. Lligoña Doménech, contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància de Falset de data 3-2-2006, en procediment Ordinari 149/05 , en el que figura com a demandant FOMENT DE VINYES

S.A., i com a demandat ARNAMAT S.A.

Antecedentes

PRIMER.- La Sentència d'instància disposa: "Que debo estimar y estimo íntegramente la demanda promovida por el Procurador de los Tribunales D.Josep María Blade Bru, en nombre y representación de D. FOMENT DE VIÑES S.A., contra la entidad ARNAMAT, S.A., y debo declarar y declaro que la demandantes propietaria dela finca inscrita en el Registro de la Propiedad de Falset, Tomo NUM000 , libro NUM001 , folio NUM002 , finca nº NUM003 , que se corresponde conla parcela NUM004 del polígono NUM005 de Porrera. Así mismo se acuerda la cancelación de todas las anotaciones e inscripciones que figuren en el Registro de la Propiedad de Falset, en el Tomo NUM006 , libro NUM007 , folio NUM008 , sobre la finca registral nº NUM009 y constando una inexactitud en relación con la finca registral nº NUM010 , inscrita en el tomo NUM006 , folio NUM011 , libro NUM007 del Registro de la Propiedad de Falset, procede rectificación del asiento registral de la mentada finca nº NUM010 del Registro de la Propiedad de Falset, en cuanto a la cancelación de la referencia contenida en su inscripción segunda a que la finca consta catastrada como parcela NUM005 del polígono NUM005 , debiendo para ello librarse los oporuntos mandamientos al Registro de Propiedad de Falset.".

SEGON.- En data 28-3-2006 es va presentar per ARNAMAT S.A. recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.- En data 4-5-2006 FOMENT DE VINYES S.A. es va oposar al recurs i va impugnar la sentència.

QUART.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals, excepte el termini per a dictar sentència per l'existència d'altres tasques.

VIST i sent el Ponent el Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA,

Fundamentos

PRIMER.- Discuteixen les parts la propietat d'una finca. Aquesta finca -i no hi ha controvèrsia al respecte- està doblement immatriculada al Registre de la propietat de Falset: com a finca núm. NUM003 , tomo NUM000 , llibre NUM001 , foli NUM002 i com a finca núm. NUM009 , tomo NUM006 , llibre NUM007 , foli NUM008 . L'actora FOMENT DE VINYES S.A. va adquirir la finca núm. NUM003 , per escriptura de compra de data 1-12-2000, a la titular registral Sra. Penélope , havent inscrit la compra al Registre el 19-1-2001. La demandada ARNAMAT S.A. va adquirir la finca núm. NUM009 per aportació dels seus socis, hereus del Sr. Miguel Ángel , la qual la va adquirir en subhasta, derivada de procediment administratiu, l'any 1961, havent inscrit l'adquisició al Registre. La finca núm. NUM003 va ser immatriculada al Registre l'any 1947; la finca núm. NUM009 va ser immatriculada al Registre l'any 1963.

La sentència impugnada considera que tant l'actora com la demandada són tercers hipotecaris, per la qual cosa aplica les normes del Dret civil, i considerant que la bondat dels drets dels dos són similars, determina que la finca és propietat de l'actora per haver accedit la finca adquirida per aquesta -la núm. NUM003 - abans al Registre.

SEGON.- RECURS D'ARNAMAT S.A.

Al·lega la recurrent que: a) L'actora no és tercer hipotecari, doncs no era de bona fe quan va adquirir la finca per no haver anat a consultar el Cadastre, on podia haver vist que els impostos de la finca els pagava la recurrent, o s'ha de deduir que sí va anar a consultar-lo, ja que no es compra una finca sense anar prèviament al Cadastre; b) Que la inscripció de l'adquisició feta per l'actora no sana el títol de la seva adquisició, doncs tal adquisició era nul·la ja que la va adquirir de qui ja no era propietària ( Doña. Penélope ), al haver estat realment la finca subhastada i adquirida per la demandada prèviament; c) Que aplicant les normes del Dret civil, la preferència la tindria la recurrent, primer, per haver inscrit l'adquisició l'any 1993 mentre que l'actora va inscriure la seva compra l'any 2001, i segon, perquè s'ha de tenir en compte la qualitat dels títols d'adquisició, i mentre que el títol del recurrent és correcte, no ho és el títol de l'actora per haver adquirit de qui no era propietària.

L' art. 34 Lh disposa que "El tercero que de buena fe adquiera a título oneroso algún derecho de persona que en el Registro aparezca con facultades para transmitirlo, será mantenido en su adquisición, una vez que haya inscrito su derecho, aunque después se anule o resuelva el del otorgante por virtud de causas que no consten en el mismo Registro.

La buena fe del tercero se presume siempre mientras no se pruebe que conocía la inexactitud del Registro.

Los adquirentes a título gratuito no gozarán de más protección registral que la que tuviese su causante o transferente".

La recent i interessant sentència del Tribunal Suprem, Sala 1a Ple, S 5-3-2007, nº 255/2007, que fixa la doctrina sobre l' art. 34 Lh , després de fer un detallat estudi sobre l'evolució de la mateixa, diu que "el criterio favorable a mantener en su adquisición a quien adquiere a título oneroso y de buena fe del titular registral puede considerarse francamente mayoritario en el repertorio de las sentencias más recientes de esta Sala. Así, la sentencia de 19 de octubre de 1998 (recurso núm. 938/98) declara rotundamente que la adquisición a non domino es "la manifestación característica de la protección de la fe pública registral en favor del tercero hipotecario, aunque en la realidad extrarregistral el transmitente (titular según el Registro) no fuera dueño del piso, a virtud de la declaración de nulidad (que no constaba en el Registro) de la subasta por la que había adquirido el referido piso". (...)

La sentencia de 24 de junio de 2004 (recurso núm. 2193/98), aun calificando los hechos de venta de cosa ajena y no de doble venta, protege la adquisición a non domino de quien confió en el Registro, por no poder afectarle la posible inexactitud de su contenido cualquiera que fuera su causa.

La sentencia de 25 de octubre de 2004 (recurso núm. 2274/01) declara que la fe pública registral no se puede enervar porque en la verdad material el transmitente ya no fuera dueño de la cosa transmitida, pues por el artículo 34 de la Ley Hipotecaria "se viabilizan las adquisiciones a non domino". (...)

SEXTO.- El panorama jurisprudencial que se acaba de describir aconseja que para resolver el presente recurso, fundado en infracción del artículo 34 de la Ley Hipotecaria y de la jurisprudencia al respecto, se fije definitivamente la doctrina de esta Sala sobre si dicho precepto ampara o no las adquisiciones a non domino.(...)

SÉPTIMO.- La doctrina sobre el artículo 34 de Ley Hipotecaria que procede dejar sentada comprende dos extremos:

Primero, que este precepto ampara las adquisiciones a non domino precisamente porque salva el defecto de titularidad o de poder de disposición del transmitente que, según el Registro, aparezca con facultades para transmitir la finca, tal y como se ha mantenido muy mayoritariamente por esta Sala.

Segundo, que el mismo artículo no supone necesariamente una transmisión intermedia que se anule o resuelva por causas que no consten en el Registro, ya que la primera parte de su párrafo primero goza de sustantividad propia para amparar a quien de buena fe adquiera a título oneroso del titular registral y a continuación inscriba su derecho, sin necesidad de que se anule o resuelva el de su propio transmitente".

La anterior jurisprudència deixa ja sense efecte l'al·legació b) del recurs, doncs és inqüestionable que l'actora va adquirir la finca de la titular inscrita i amb possibilitats de transmissió segons el Registre, amb independència que la demandada hagués adquirit prèviament tal finca però sense que aquesta inscripció constés a la fulla registral de la mateixa.

Igualment deixa sense efecte l'al·legació a), doncs l' art. 34 Lh protegeix al adquirent a títol onerós i de bona fe que, confiant amb el que consta al Registre, adquireix del titular registral, sense que sigui exigible que per a l'adquisició hagi d'anar a veure la totalitat del Registre de la Propietat per si de cas pogués haver -com en el present cas- doble immatriculació de la finca, ni el Cadastre, doncs la mínima diligència que el TS exigeix al adquirent d'una finca ( STS de 25-5-2006, nº 526/2006 ), per a poder ser adquirent de bona fe, no pot arribar a tals extrems en els casos, com el present, de doble immatriculació. Així la recent SAP Asturias, sec. 6ª, S 15-1-2007, nº 6/2007 assenyala que "no puede oponerse con éxito la titularidad que de la parcela litigiosa figura en el catastro a favor del demandado, no ya solo porque es sabido que la constancia en los libros catastrales no tiene eficacia en el orden civil para acreditar el dominio sobre las parcelas de que se trate, constituyendo un simple indicio aquí desvirtuado con los títulos de dominio e inscripciones regístrales ya analizados, sino porque además es un dato constatado en ambos informes periciales el de que las parcelas catastrales no se corresponden ni con la realidad física de las fincas a que se refieren ni, se añade ahora, con la titularidad registral de las mismas, a la que siempre ha de darse prevalencia y de la que resulta la preferencia del titulo del actor".

Qüestió diferent seria que el recurrent, que oposa la mala fe de l'actora en l'adquisició, i, per tant, assumeix la càrrega de la seva prova per a destruir la presumpció legal de bona fe que l'adquirent té ex art. 34 Lh , hagués provat tal mala fe de l'actora quan va adquirir la finca. Però cap mena de prova ha aportat al respecte, tal i com reconeix al seu recurs quan diu que "la realidad es que no hay prueba directa de que la demandante conociese el contenido del Catastro y del Registro", però afegeix que, com "tampoco hay prueba directa de que no lo conociese", s'ha de presumir que coneixia el contingut del Cadastre, presumpció impossible, no solament per no ser lògica, si no també per no haver-se aportat cap mena d'indici que permeti contradir la presumpció de bona fe de l' art. 34 Lh . I no és cap indici que l'actora manifestés a la seva demanda que, quan Don. Miguel Ángel va adquirir la finca en subhasta administrativa i la va immatricular amb un número diferent al Registre, va actuar de mala fe, doncs queda provat que tal informació li varen donar a l'actora una vegada ja havia adquirit la finca i quan es va plantejar el present conflicte, segons manifesten tots els testimonis al judici. Per tant, s'ha de concloure que l'actora és adquirent de bona fe del l' art. 34 Lh .

TERCER.- Queda per a resoldre l'al·legació c), és a dir, que aplicant les normes del Dret civil, la preferència la tindria la recurrent, primer, per haver inscrit l'adquisició l'any 1993 mentre que l'actora va inscriure la seva compra l'any 2001, i, segon, perquè s'ha de tenir en compte la qualitat dels títols d'adquisició, i mentre que el títol del recurrent és correcte, no ho és el títol de l'actora per haver adquirit de qui no era propietària.

Sobre la qüestió, diu la STS 12-12-2005, nº 985/2005 : "Como ya señalaba la sentencia de esta Sala de 25 de mayo de 1995, resumiendo la doctrina jurisprudencial al respecto, en los supuestos de doble inmatriculación se han de tener en cuenta los siguientes principios:

1.º No se pueden dar fórmulas genéricas aplicables a todos los casos;

2.º Procede atender primeramente a las normas de Derecho Civil, con prevalencia sobre las de Derecho Hipotecario, dando preferencia a la titulación material sobre la formal;

3.º La preferencia entre dos títulos inscritos debe buscarse en el título civil originario de la adquisición, es decir, alguno de los enumerados en el artículo 609 del Código Civil ;

y 4.º Sólo cuando no pueda determinarse la preferencia con arreglo a la norma de derecho civil, se acudirá a los principios registrales, que puedan servir para completar o reforzar las titulaciones, añadiendo un soporte suplementario.

Dicha doctrina jurisprudencial estaba ya presente en la sentencia de 18 de junio de 1970 en la cual, invocándose igualmente por la parte recurrente la infracción de los mismos artículos 34 y 38 de la Ley Hipotecaria , se decía que "tratándose de un caso de doble inmatriculación de la finca que discuten, el problema no puede decidirse aplicando los preceptos legales que se citan como infringidos, los cuales no operan en tal supuesto, toda vez que los efectos que la inscripción confiere a sus respectivos titulares se neutralizan al ser incompatibles entre sí, debiendo solventar el conflicto conforme a los principios y reglas del ordenamiento común, y así lo tiene establecido esta Sala, entre otras, en las Sentencias de 10 enero 1962, 31 marzo 1964 y 22 junio 1967"; e igualmente esta Sala ha sentado como criterio prevalente el de la aplicación de las normas de derecho civil puro para los casos de doble inmatriculación en sentencias, entre otras, de 30 de diciembre de 1993, 30 de septiembre de 1994, 28 de enero de 1997, 18 de diciembre de 2000 y 11 de octubre de 2004.

Afirma esta última que "de modo prácticamente unánime, la más moderna jurisprudencia precisa que ese conflicto debe ser resuelto en el proceso declarativo conforme a las normas del derecho civil y no por aquellas del derecho hipotecario que, en otro caso, serían aplicables. La coexistencia de dos asientos incompatibles de igual rango y naturaleza origina la quiebra de los principios rectores del sistema tabular (Sentencias de 16 de diciembre de 1993, 30 de diciembre de 1993, 30 de septiembre de 1994, 28 de enero de 1997, 29 de mayo de 1997, 12 de marzo de 1999, 18 de diciembre de 2000). Entre esas normas aplicables ocupa un lugar la reflejada en la regla "prior tempore, potior est iure", que atiende a la prioridad de toda adquisición válida respecto de la posterior (Sentencia de 29 de mayo de 1997), ya que, en los casos en que la propiedad haya tenido un titular anterior único, en la transmisión que sea segunda en el tiempo el transmitente carecerá de poder de disposición sobre la cosa en cuanto la misma habrá sido adquirida antes por otro como consecuencia del precedente negocio".

En igual sentido, la sentencia ya citada de 18 de diciembre de 2000, recoge lo ya expresado por la de 30 de noviembre de 1989 en el sentido de que la doctrina jurisprudencial establece la prevalencia de la inscripción de la finca cuyo dominio sea de mejor condición atendiendo al derecho civil y afirma que "en el campo del derecho civil, son dos los criterios sentados por la doctrina de esta Sala: a) el de la prevalencia de la hoja registral de la finca cuyo dominio sea de mejor condición atendiendo al Derecho Civil, es decir, abstracción hecha de las normas inmobiliarias registrales; b) el de la prevalencia de la hoja registral de finca cuya inmatriculación sea más antigua por ser la primera que acudió al Registro en orden al tiempo; ahora bien, del examen de dicha doctrina fácilmente se deduce que la regla general la constituye el primero de los criterios jurisprudenciales".

Es cierto, y ello se tiene presente por la Audiencia sentenciadora, que algunas resoluciones de esta misma Sala, en determinados casos y atendiendo a lo ya expresado sobre la imposibilidad de fijar criterios inamovibles para la resolución del conflicto, ha atendido a la condición de tercero hipotecario según el Registro de la Propiedad, que era predicable de uno de los contendientes sin concurrir en el otro (sentencias de 16 de diciembre de 1993, 1 de marzo y 9 de diciembre de 1997 y 9 de mayo de 2003)".

Jurisprudència tradicional, con assenyala la STS de 29-5-1997, nº 489/1997 quan diu que "como sientan, entre otras, las Sentencias de 31 Mayo 1961, 5 y 17 Enero 1963, 22 Junio 1972, 28 Marzo 1980, 27 Octubre 1983 y 30 Noviembre 1989, para resolver los problemas de doble inmatriculación se aplican las normas de derecho civil, si bien una de ellas, que es la de la preferente cualidad del título prioritario, utiliza como criterio accesorio el de la inmatriculación anterior del título, es decir la primera de las inmatriculaciones, criterio este utilizado por la resolución recurrida y que, dada su validez, debe ser confirmado".

En el present cas, i conforme la Jurisprudència anterior, per a resoldre el plet s'ha d'examinar, en primer lloc, les normes del Dret civil, per ser preferents a les hipotecàries, i, subsidiàriament, els principis registrals, especialment el de primera immatriculació de la finca.

Examinant la qualitat del títol d'adquisició conforme les normes del Dret civil, es pot dir que la finca ha tingut dues vides paral· leles diferents derivades de la doble immatriculació que han generat títols de propietat diferents: la que resulta dels negocis dels seus copropietaris originals ( Marí Jose i Penélope , que la tenien immatriculada des de l'any 1947 al Registre), de la que deriva el dret de propietat de l'actora, no apareixent en la fulla registral res ni del expedient administratiu, ni de l'adjudicació a Miguel Ángel ; i la que resulta de l'adjudicació l'any 1961 a Miguel Ángel , de la que deriva el dret de propietat de la demandada.

El conflicte sorgeix doncs quan la finca, no obstant estar immatriculada des de l'any 1947 al Registre, sent copropietat de Marí Jose i Penélope , és treta a subhasta, en base a les dades cadastrals (folis 55 i 56), per procediment administratiu d'apremi seguit contra Marí Jose , en rebel·lia (foli 212 i 55), i adjudicada l'any 1961 a Miguel Ángel , immatriculant aquesta última adquisició com a finca número NUM009 l'any 1962, és a dir, fent-se una nova immatriculació de la finca que ja estava però immatriculada.

Per tant, en primer lloc, la doble immatriculació de la que deriva el present conflicte seria imputable a Miguel Ángel , que, per la raó que fos, la va immatricular de nou quan ja estava prèviament immatriculada, i, derivant el dret de la demandada del mateix, ha de suportar aquesta el perjudici; i, en segon lloc, cap prova, ni tant sols cap indici, hi ha que la venedora, Penélope , sabés que no era propietària de la finca quan la va vendre a la aquí actora, quedant provat -testificals i documental- que la possessió real de la finca la va tenir aquella (de fet, l'únic acte de possessió que la demandada acredita és el pagament de la contribució des de l'any 1999), i com la bona fe de l'actora ha estat ja establerta en el FJ anterior, suposa que el títol d'adquisició de l'actora no sigui d'inferior qualitat o condició que el de la demandada.

Anant doncs ja al criteri jurisprudencial subsidiari que, en el casos com el present, en el que no hi ha una doble venda pel mateix titular que permeti aplicar l' art. 1473 CC i els títols d'adquisició són de la mateixa o similar qualitat, dóna preferència a la immatriculació més antiga de la fulla registral o finca, i sent la de l'actora de l'any 1947 i la de la demandada de l'any 1963, ha de prevaldre la de la primera, tal i com deia la sentència impugnada.

Procedeix, per tant, desestimar el recurs d'ARNAMAT S.A.

QUART.- IMPUGNACIÓ DE LA SENTÈNCIA PER FOMENT DE VINYES S.A.

La impugnant manifesta que solament si s'estima el recurs d'ARNAMAT S.A. vol que es procedeixi a resoldre la seva impugnació de la sentència (foli 421). Havent doncs desestimat el recurs no procedeix resoldre la impugnació de la sentència.

CINQUÈ.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes d'aquesta instància a la recurrent.

Respecte a les costes de la impugnació, si bé no es resol la mateixa a petició del impugnant, procedeix, conforme l' art. 398 LEC , imposar les costes de la impugnació al impugnant, més encara quan aquesta sentència no aprecia algun dels seus motius d'impugnació (que la demandada no era tercer hipotecari).

Vistos els preceptes citats i demés de general y pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per ARNAMAT S.A., contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància de Falset de data 3-2-2006, en procediment Ordinari 149/05 . S'imposen les costes d'aquesta instància a la recurrent.

DESESTIMEM la impugnació de FOMENT DE VINYES S.A. contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància de Falset de data 3-2- 2006, en procediment Ordinari 149/05. S'imposen les costes de la impugnació a la impugnant.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem y signem.