Sentencia CIVIL Nº 31/2017, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 79/2016 de 18 de Enero de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 79/2016

Procediment ordinari núm. 1366/2014

Jutjat Primera Instància 5 Lleida (ant.CI-5)

SENTÈNCIA núm. 31/2017

PRESIDENT:

D. ALBERT GUILANYÀ FOIX

MAGISTRATS:

D. ALBERT MONTELL GARCÍA

DÑA. MARÍA DEL CARMEN BERNAT ÁLVAREZ

Lleida, divuit de gener de dos mil disset

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1366/2014, del Jutjat Primera Instància 5 Lleida (ant.CI-5), en virtut del recurs interposat per Margarita , representada pel procurador RICARDO PALA CALVO i assistida per la lletrada Nuria Antorn Santacana contra sentència de data quinze de desembre de dos mil quinze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 79/2016. ORTOPEDIA RUBIO, S.L. i MUTUA GENERAL DE SEGUROS, representats per la procuradora CARMEN GRACIA LARROSA i assistits pel lletrat JOSEP LLUÍS GÓMEZ GUSI impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCÍA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de desembre de dos mil quinze , és la següent:

'DECISIÓ.-DESESTIMO íntegramentela demanda interpuesta por el Procurador Sr. Palá en nombre y representación de D. ª Margarita frente a Ortopedia Rubio, S.L. y frente a Mutua General de Seguros, imponiendo a la parte demandante el pago de lascostascausadas en esta instancia. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Margarita va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre i, ORTOPEDIA RUBIO, S.L. i MUTUA GENERAL DE SEGUROS es van oposar al recurs, un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 18 de gener de 2017 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-La sentència de primera instància no considera acreditat que la caiguda de la Sra. Margarita a l'interior del comerç 'Ortopedia Rubio' hagi estat conseqüència de que algú hagués deixat darrera seu, de forma inadvertida i mentre pagava al taulell, una caixa de grans dimensions (que li arribava a l'alçada del genoll), i amb la qual hauria ensopegat al donar-se la volta per abandonar ja l'establiment comercial. No qüestiona que havia una o vàries caixes apilades, però el Sr. Jutge de primera instància considera que les caixes es trobaven arraconades a alguna cantonada de l'espai destinat als clients i, unit al fet que el local era estret i de reduïdes dimensions, considera que necessàriament hauria d'haver estat percebuda la seva presència des de que la demandant va entrar al local. Al seu escrit de recurs, l'apel·lant considera que l'existència de la caixa a l'espai destinat al públic per accedir i deambular per l'interior del local, que per sí mateix era un espai estret, suposa que els responsables del comerç van incrementar les condicions de perill pel públic, al col· locar obstacles a l'espai destinat al pas dels clients. Aquesta situació fàctica és la que li permet realitzar un judici de causalitat jurídica, és a dir, el judici d'imputabilitat que permetria considerar que existeix responsabilitat per part del titular del comerç.

SEGON.-Succintament exposat, doncs, la part recorrent vindria a sostenir la responsabilitat del comerciant perquè va incrementar o va crear una situació de perill o risc al col·locar una caixa o unes caixes a l'espai del seu comerç destinat al pas dels clients, mentre que la sentència de primera instància considera que la caixa o caixes es trobaven arraconades i, per tant, sense representar un perill per a ningú atès que podien ser vistes per tothom. Al mateix temps, considera que no obstaculitzaven el pas. El primer problema, i essencial, amb el qual es troba la part apel·lant és de caràcter fàctic, és a dir, sobre la forma i circumstàncies en què es va produir la caiguda de la Sra. Margarita , atès que la resolució de primera instància considera que la caixa o caixes estaven arraconades, sense obstruir per tant el pas, i que al acostar-s'hi la Sra. Margarita , per un motiu o altre, es va desequilibrar i va caure d'esquena. Aquesta conclusió sobre la forma en què es va produir la caiguda implica la impossibilitat d'atribuir una responsabilitat jurídica al titular del comerç, atès que malgrat ser un espai estret i de reduïdes dimensions, no hauria incrementat o creat una situació de risc amb les caixes col·locades de forma que ineludiblement poguessin ser vistes per la clientela i, a més, estiguessin disposades de manera que no interrompessin o obstaculitzessin el pas. El recurs d'apel·lació, en conseqüència, hauria d'haver intentat desvirtuar aquesta descripció de la forma en què es va produir la caiguda, de manera que fos possible considerar que s'hagués creat o incrementat una situació de perill o risc. En canvi no ho fa, sense que n'hi hagi prou amb afirmar que el comerciant té obligació de no crear condicions de perill a l'interior del seu establiment. Sobretot hauria d'haver desvirtuat els raonaments que condueixen al Sr. Jutge de primer grau a la conclusió exposada, on té especial rellevància la valoració que realitza de la mateixa declaració de la Sra. Margarita i del seu fill efectuades a l'acte del judici. Tots dos van coincidir en dir que després de pagar la seva compra, la Sra. Margarita es va girar per sortir del comerç i va ser aleshores quan afirmen que es va trobar amb una caixa que havia tot just darrera seu. Tots dos van coincidir en dir que quan van entrar a l'establiment la caixa no hi era o no la van veure, i que tampoc van veure ni sentir ningú que la hi deixés. Tampoc van indicar que a l'interior de la botiga hi hagués cap altra persona (un client, un proveïdor, un altre empleat a banda del que hi havia al taulell...) que hagués pogut moure la caixa de forma inadvertida. La sentència apel·lada no considera acreditada aquesta descripció de com van anar els fets perquè atès que es tracta d'un espai estret i que la caixa va ser descrita per mare i fill com de gran volum, necessàriament s'haurien d'haver adonat que algú (un empleat, un transportista...) havia deixat un obstacle a un lloc de pas i tot just darrera una persona. Aquest raonament lògic és el que porta a donar major versemblança a la versió que dóna dels fets la dependenta del comerç, és a dir, que les caixes estaven apilades a un racó o lateral i quan s'hi va acostar la Sra. Margarita es va desequilibrar i va fer gest de caure cap en darrera, sense arribar a fer-ho.

TERCER.-Amb la descripció fàctica declarada provada per la sentència de primera instància (un espai reduït, que les caixes ja hi eren quan la Sra. Margarita va entrar al comerç, que ningú les va moure ni canviar de lloc i que es trobaven apilades a un lateral sense impedir ni obstaculitzar el pas), la qual no ha estat desvirtuada pel recurs d'apel·lació, ens trobem amb un supòsit dels que la jurisprudència del Tribunal Suprem considera que no són més que riscos ordinaris de la vida, en els quals no es pot efectuar un judici de responsabilitat llevat que s'hagi posat en joc qualsevol circumstància que faci augmentar el risc o que el creï. S'ha d'aplicar la doctrina elaborada pel Tribunal Suprem segons la qual no origina cap mena de responsabilitat els danys que puguin ser produïts pels riscos no qualificats, és a dir, aquells riscos o perills que entren dintre d'allò que és ordinari en la vida diària. Així, com diu la STS de 17-12-07 : 'no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima'. En el mateix sentit diu la STS 17-7-07 que: 'Como señala la sentencia de 31 de octubre de 2006 (recurso nº 5379/99 ), seguida por la de 22 de febrero de 2007 (recurso nº 3278/99 ), con cita en ambas de otras muchas sentencias de esta Sala, la jurisprudencia nunca ha llegado al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el art. 1902 CC , pues éste exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño... 2ª.- Como también indican ambas sentencias con cita de otras anteriores, han de excluirse del ámbito del art. 1902 CC los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar, el riesgo general de la vida o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida'. En aquesta mateixa línia, i pel que fa a lesions provocades per caigudes, diu la STS 25-3-10 que: 'La jurisprudencia de esta Sala sobre daños personales por caídas en establecimientos abiertos al público se recopiló extensamente en su sentencia de 31 de octubre de 2006 (rec. 5379/99 ) que, por un lado, siempre con base en sentencias anteriores, descartó como fuente autónoma de responsabilidad el riesgo general de la vida, los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar o los riesgos no cualificados; y por otro, aun reconociendo que algunas sentencias habían propugnado una objetivación máxima de la responsabilidad mediante inversión de la carga de la prueba en contra del demandado, concluyó que 'la jurisprudencia viene manteniendo hasta ahora la exigencia de una culpa o negligencia del demandado suficientemente identificada para poder declarar su responsabilidad', conclusión ratificada por la sentencia de 17 de julio de 2007 (rec. 2727/00 ) en materia de'caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio'.Més precisa és la STS 17-12-07 que diu: 'Como indica la Sentencia de 22 de febrero de 2007 , es procedente prescindir, en términos generales, de una supuesta objetivación de la responsabilidad civil que no se adecua a los principios que informan su regulación positiva.

La jurisprudencia no ha aceptado con carácter general una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en los supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( sentencias de 2 de marzo de 2006 y de 22 de febrero de 2007 ). C) En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario, no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados. Debe excluirse como fuente autónoma de responsabilidad, y por el contrario, debe considerarse como un criterio de imputación del daño al que lo padece, el riesgo general de la vida ( sentencia de 5 de enero de 2006 , con cita de las de 21 de octubre y 11 de noviembre de 2005 ), los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar (Sentencia de 2 de marzo de 2006 , que también cita la de 11 de noviembre de 2005 ), o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida (sentenica de 17 de junio de 2003, y de 31 de octubre de 2006). D) Como indican las Sentencias de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , y de 22 de febrero de 2007 , entre las más recientes,

en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio atributivo de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las sentencias de 21 de noviembre de 1997 ( caída por carencia de pasamanos en una escalera); de 2 de octubre de 1997 ( caída en una discoteca sin personal de seguridad); de 10 de diciembre de 2004 (caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); de 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); de 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 (caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); de 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel considerable). E) Por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima. Así, se ha rechazado la responsabilidad por estas razones en las sentencias de 28 de abril de 1997 , 14 de noviembre de 1997 y 30 de marzo de 2006 (caída en restaurante de un cliente que cayó al suelo cuando se dirigía a los aseos por escalón que debía ser conocido por la víctima); 2 de marzo de 2006 (caída de una persona que tropezó con una manguera de los servicios municipales de limpieza que no suponía un riesgo extraordinario y era manejada por operarios con prendas identificables); 17 de junio de 2003 (daño en la mano por la puerta giratoria de un hotel que no podía calificarse de elemento agravatorio del riesgo); 6 de febrero de 2003, 16 de febrero de 2003, 12 de febrero de 2003, 10 de diciembre de 2002 (caídas en la escalera de un centro comercial, en las escaleras de un hotel, en el terreno anejo a una obra y en una discoteca, respectivamente); 30 de octubre de 2002 (caída de la víctima sin causa aparente en un local); 25 de julio de 2002 (caída en una discoteca sin haberse probado la existencia de un hueco peligroso); 6 de junio de 2002, 13 de marzo de 2002, 26 de julio de 2001, 17 de mayo de 2001, 7 de mayo de 2001 (caídas sin prueba de la culpa o negligencia de los respectivos demandados); de 11 de febrero de 2006 (caída en una cafetería-restaurante por pérdida de equilibrio); de 31 de octubre de 2006 (caída en un local de exposición, al tropezar la cliente con un escalón que separaba la tienda de la exposición, perfectamente visible); de 29 de noviembre de 2006 (caída en un bar); de 22 de febrero de 2007 (caída en un mercado por hallarse el suelo mojado por agua de lluvia), y de 30 de mayo de 2007 (caída a la salida de un supermercado)'. El recurs, doncs, no pot prosperar.

QUART.-La desestimació del recurs comporta que les costes causades amb el mateix hagin de ser imposades a l'apel·lant ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Margarita , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 1366/14, que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.