Sentencia CIVIL Nº 339/2017, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 452/2016 de 28 de Julio de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 452/2016

Procediment ordinari núm. 113/2012

Jutjat Primera Instància 1 Vielha

SENTÈNCIA núm. 339/2017

PRESIDENT:

ALBERT MONTELL GARCIA

MAGISTRATS:

MARIA CARMEN BERNAT ALVAREZ

MERÇE DE JUAN AGUSTÍN

Lleida, vint-i-vuit de juliol de dos mil disset

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel lació, les actuacions de procediment ordinari número 113/2012, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vielha, en virtut del recurs interposat per Rodrigo , Evangelina , Luz I Reyes , representats per la procuradora BELEN FONT GONZALO i assistits pel lletrat J.RAMON VIDAL CABIRO contra sentència de data vint-i-tres de febrer de dos mil quinze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 452/2016. Juan Luis I Antonieta , representats per la procuradora Mª JOSE CASASNOVAS CAPDEVILA i assistits pel lletrat ANGEL BUERBA MUR impugnen l'apel lació. La COMUNIDAD DE PROPIETARIOS CALLE000 Nº NUM000 DE ARROS, va ser declarada en rebel lia processal en primera instància, i CAP D'ARAN, S.L va ser declarada en rebel lia processal en aquesta segona instància. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-tres de febrer de dos mil quinze, és la següent: 'FALLO

Queestimandoen partela demandainterpuesta por la Procuradora Doña MARIA JOSE CASASNOVAS CAPDEVILA en la representación procesal acreditada de D. Juan Luis y Doña Antonieta contra la COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DE LA CALLE000 Nº NUM000 DE ARRÓS, D. Rodrigo , Doña Evangelina , Doña Reyes , D. Serafin , Doña Luz y CAP D'ARAN, S.L., declaro que la finca urbana registral núm. NUM001 , al Tomo NUM002 , Libro NUM003 de Arrós, propiedad de los demandantes, está libre de toda servidumbre de paso de todo tipo y de toda servidumbre de luces y vistas a través de ventanas, balcones o voladizos a favor de las fincas registrales núm. NUM004 y núm. NUM005 a NUM006 , ambas inclusive, fruto de la división horizontal de la primera, y condeno a los demandados a: 1º) cerrar o retirar a la distancia de 9 palmos araneses (2,15 metros) todas y cada una de las ocho ventanas y de la escalera-balcón existentes en la fachada norte de su edificio con luces y vistas directas a la finca de los demandantes; 2º) cerrar y eliminar la puerta de acceso a una de las viviendas desde el pasaje propiedad de los actores; 3º) cerrar y eliminar el acceso al edificio de la demandada que, mediante la escalera, parte del pasaje propiedad de los actores; y 4º) eliminar la tubería de desagüe que conduce las aguas del tejado del edificio de la demandada a la finca de los actores en la que vierte y la instalación eléctrica en el tramo que discurre por la misma; todo ello con la advertencia a los demandados de que en el futuro se abstengan de perturbar la propiedad de los demandantes y con expresa condena en costas. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Rodrigo , Evangelina , Luz i Reyes van interposar un recurs d'apel lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 28 de juliol de 2017 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.Els demandats interposen recurs d'apel lació contra la sentència de primera instància que estima l'acció negatòria de servitud de llums, vistes i pas exercitada pels demandants, i ho fan tornant a reiterar la prescripció de l'acció (l'edifici dels codemandats va ser construït el 1990), en base a l' art. 2.5 de la Llei 13/90, de 9 de juliol , de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, tot afegint la necessitat de preservar els principis de seguretat jurídica i el d'irretroactivitat de les lleis, al mateix temps que considera que els arguments sostinguts per aquesta secció de l'Audiència Provincial de Lleida i, sobre tot, pel TSJC no poden contravenir els principis esmentats. Doncs bé, aquest primer motiu de recurs no pot ser admès tota vegada que el Sr. Jutge de primera instància recull abastament la doctrina jurisprudencial forjada a l'efecte pel TSJC de forma reiterada, amb esment de les seves sentències que ja recollíem a la nostra de 16-6-11, com també recull la posterior STSJC de 21-6-11, a la qual ens remetem. Però, a més, resulta que aquesta ja consolidada jurisprudència, també ha estat aplicada per les altres Audiències Provincials de Catalunya, com no podia ser d'una altra manera, com és el cas, per exemple, de la de Barcelona, secció 13, a la seva sentència de 15-6-16 , o la de Tarragona, secció 1, en sentència de 12-3-13 .

SEGON.El gruix argumental que exposen els apel lants al seu escrit de recurs parteix com a fonament bàsic que la porció de terreny que serveix per accedir del carrer CALLE000 fins la finca dels demandants, registral NUM001 , és de titularitat pública municipal, atès que les Normes Subsidiàries i Complementàries del Planejament de la Vall d'Aran, el qualifiquen com a vial. Consideren que els demandants, quan van rectificar la descripció registral de la seva finca el 4-9-03 per incloure-hi tot just aquest passatge, van actuar de mala fe perquè sabien que no era de la seva propietat si no que era de propietat pública i es van aprofitar que en aquest procediment no s'hi va personar ni l'Ajuntament ni els propietaris confrontants. Troben suport per la seva tesi en què els Srs. Juan Luis i Antonieta van deixar caducar l'any 1992 un expedient de domini de major cabuda quan s'hi va personar l'Ajuntament de Vielha per oposar-hi en base al planejament urbanístic esmentat que va ser aprovat l'any 1982. I també en l'expedient d'expropiació forçosa que va iniciar l'Ajuntament l'any 1991, que interpreten que va acabar amb la inclusió d'aquest passatge al domini públic, i en el qual es van personar els demandants sense poder acreditar la seva titularitat dominical del terreny objecte de l'expedient expropiatori. També sostenen que pel sol efecte de les Normes Subsidiàries i Complementàries, la porció de terreny discutida és de titularitat pública.

TERCER.Segons consta a l'escriptura pública de compravenda de 24-9-84, per la qual els Srs. Juan Luis i Antonieta van adquirir el domini de la finca registral NUM001 , aquesta es descriu com: 'Linda al frente con CALLE000 y camino particular...', descripció que va tenir accés al registre de la propietat arran del títol adquisitiu de l'aleshores venedor, Sr. Miguel Ángel , de 5-11-81. Semblantment, segons consta a l'historial registral de la finca on s'ha edificat l'edifici d'habitatges dels codemandants, finca NUM004 , quan va ser adquirida l'any 1989 per la societat Cap D'Aran SA, que va ser la promotora de la nova edificació i venedora dels demandats, se la descriu com 'linda [...] Norte, con pasaje particular que conduce a la finca de los herederos de Serafina , hoy Juan Luis '. No és fins que la constructora inscriu l'escriptura notarial d'obra nova i divisió en propietat horitzontal de data 23-1-91, que passa a descriure ara la finca NUM004 com 'linda [...] derecha entrando, pasaje particular que conduce a la finca de Juan Luis , hoy vía pública...'. L'evolució registral de la descripció d'ambdues finques confrontants, la NUM001 i la NUM004 , està perfectament recollida al Fonament de Dret Tercer de la sentència d'aquesta Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida de 7-11-96 , en seu d'un procediment de cancel lació de la inscripció tercera de la finca dels Srs. Juan Luis i Antonieta , a instància de Cap d'Aran SL, i per la qual, amb revocació de la de primera instància, es desestima la demanda, atès que era, i continua sent ara, palmari, que la finca dels Srs. Juan Luis i Antonieta té entrada per un passatge o camí que és particular. Tal i com raona el Sr. Jutge d'instància, que és un passatge particular i, per tant, que no és de domini públic, ho confirma el fet que l'Ajuntament hagués tingut la necessitat d'iniciar un expedient d'expropiació forçosa l'any 1991, és a dir, quan ja estaven vigents les Normes Subsidiàries i Complementàries de Planejament Urbanístic de 1982. La tramitació d'aquest expedient expropiatori no ha acabat, atès que va quedar paralitzat segons informe del tècnic municipal, Sr. Ruperto , perquè no es disposava del número de la finca registral i no se sabia qui era el seu propietari. Així ho va confirmar la Secretària de l'Ajuntament en prova testifical, Sra. Paula , tot i que tan al cadastre com al registre de la propietat, segons s'ha vist, sí que figura que és propietat dels aquí actors. Argumenta el Sr. Jutge de primera instància que l'existència d'un planejament urbanístic que contempli com a vial un terreny que és de propietat privada no implica que automàticament, per la seva mera aprovació, s'incorpori a la propietat pública municipal, com és aquí el cas, prescindint de les normes de desenvolupament i de l'execució urbanística. Així ho té indicat la jurisprudència del Tribunal Suprem, que compendia la sentència de 17-11-15 , dictada també en un supòsit d'acció negatòria de llums, vistes i pas. Indica aquesta resolució el següent:

'[...] lo decisivo sería, en principio, el concepto de vía pública.

4.- La sentencia de esta Sala de 21 de octubre de 2008, Rº. 1006/2003 , citada por el recurrente recoge que: 'En el presente caso, hay que reiterar que las normas administrativas, en general, y urbanísticas, en particular, siempre se aplican sin perjuicio de los derechos de carácter civil que corresponden al sujeto y con respeto a los mismos, a no ser que medie el instituto de la expropiación. Ya la sentencia de 18 de julio de 1997 dijo que 'la regulación administrativa de las construcciones contempla aspecto distinto del puramente civil, y que unas obras con licencia obtenida al amparo de las normas urbanísticas, pueden ser impedidas por los tribunales del orden civil a instancia de los titulares de derecho como el de propiedad, a los que eventualmente puedan afectar, como sucede en el presente caso'; se trataba de un caso de aplicación del artículo 582 del Código Civil , acción negatoria de servidumbre, en que se estimó la demanda.

Así, la servidumbre legal de luces y vistas, tómese como tal servidumbre o como límite al derecho de propiedad, no puede quedar coartado por un plan urbanístico o una licencia de obras. Una de sus manifestaciones se halla en el artículo 582 del Código Civil . No se puede limitar el derecho de propiedad de un sujeto por acto o norma administrativa, si no media la expropiación, tal como proclama el artículo 33.3 de la Constitución Española .'

La precedente de 18 de julio de 1997, Rº. 2181/1993, también citada, sostiene que el recurrente no tiene en cuenta que la regulación administrativa de las construcciones contempla aspectos distintos del puramente civil, y que unas obras con licencia obtenida al amparo de las normas urbanísticas, puede ser impedida por los tribunales del orden civil a instancia de los titulares de derecho como el de propiedad, a los que eventualmente puedan afectar.

5.- Como recogíamos en la sentencia de 29 de octubre de 2014, Rc. 3315/2012 , la sentencia de 3 de octubre de 2014, Rc. 2328/2012 , establece que el concepto de vía pública es jurídico y no de mero hecho, trayendo a colación la de 24 de diciembre de 1996, Rº. 2895/1993, doctrina legal para el presente recurso, que declara rotundamente que la inclusión en un plan de urbanismo no convierte terrenos de propiedad privada destinados a viales en dominio público, sino a través del acto de entrega y aceptación. Dice así: 'La inclusión en un plan general de ordenación de un terreno de propiedad privada como destinado a viales y la obligación...no determinan por sí solas la conversión en dominio público municipal de esos terrenos, sino que es necesario para ello que esa cesión gratuita de viales, establecida en los sistemas de actuación urbanística se lleve a cabo con arreglo a las normas de procedimiento aplicables, normas que son de inexcusable observancia, debiendo señalarse que la cesión, como cumplimiento de esa obligación impuesta a los propietarios de suelo urbano por la legislación urbanística, se produce con la correspondiente acta de entrega y recepción, que produce la transmisión al Ayuntamiento de la titularidad dominical'.

En consecuencia, la franja aquí discutida no es al día de hoy vía pública en sentido jurídico y, por tanto, no puede calificarse como tal para producir efectos jurídicos en relación con las servidumbres de luces, vistas y paso objeto del debate'

Només afegir que no concorre en el supòsit que ens ocupa l'excepció que admeten aquestes mateixes resolucions del TS a la doctrina exposada, consistent en que el promotor immobiliari realitzi en el seu terreny segregacions de parcel les: 'y las enajena sometiéndose a las alineaciones proyectadas en el plan general de urbanismo de la localidad de Olivenza. Vende manzanas limitadas por viales y otras dotaciones, con una finalidad clara de construir para la sociedad adquirente. Hasta tal punto era así que, si fueron autorizadas las segregaciones de la finca matriz, lo fue porque se acomodaban al plan general de urbanismo de la localidad, en el que aparecen delimitados tales viales. Como afirma esta Sala en las Sentencias que cita la recurrida de 13 de mayo de 1989 y 15 de febrero de 1995 '...en supuestos de parcelación de una finca ha de entenderse que ha habido cesión implícita a los adquirentes de solares de las superficies correspondientes a instalaciones y servicios comunes puesto que en caso contrario la finalidad de la parcelación se vería frustrada...' ( STS de 29-10-14 ).

QUART.No els és aplicable als demandats tampoc la protecció registral que atorga l' art. 34 de la LH , atès que es pretén fer valer no en relació a la seva pròpia finca, si no en relació a una part de la finca dels demandants i al caràcter de públic, i per tant no privat, de pertinença dominical dels actors, de la porció de terreny discutida. Aquest passatge només apareix com a vial públic a la descripció registral dels confins de la finca NUM001 dels demandats, no de la NUM004 dels actors, on sempre apareix com a 'particular'. A més, és quan es realitza la declaració d'obra nova i divisió en propietat horitzontal de la finca NUM001 que s'introdueix la descripció de 'linda [...] derecha entrando, pasaje particular que conduce a la finca de Juan Luis , hoy vía pública...'. La protecció que el registre atorga al tercer hipotecari ho és en relació al títol de qui li ha venut la finca, però no abasta les característiques de la finca confrontant i menys si aquella se la descriu unilateralment com a vial públic o privat. La protecció que atorga la fe pública registral no afecta les dades de fet de les finques. És clara la STS de 13-7-11 quan diu: 'Esta Sala ha declarado con reiteración que la fe pública del Registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas ( Sentencias de 30 de octubre de 1961 , 16 de abril de 1968 , 3 de junio de 1989 ; y, como más recientes, las de 5 junio 2000 , 6 julio 2002 , 15 abril 2003 y 30 junio 2010 ). Por ello la presunción del artículo 38 de la Ley Hipotecaria (principio de legitimación registral) y la norma del artículo 34 de la misma Ley (protección del tercero hipotecario) se refieren a la titularidad sobre el derecho inscrito y no a los datos de hecho que figuran en la inscripción. Baste citar al respecto la sentencia de esta Sala nº 580/2000, de 5 de junio , la cual afirma que « el principio de legitimación registral así como el de fe pública, artículo 34 de la Ley Hipotecaria , debe ser matizado ya que, siguiendo la doctrina de la Sala Primera del Tribunal Supremo, la fe pública del registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas ( sentencias del Tribunal Supremo de 30 de octubre de 1961 , 16 de abril de 1968 y 3 de junio de 1989 )'.

En definitiva, no consta que la finca dels demandats tingui llums i vistes sobre terreny propi ni sobre un vial de domini públic, com tampoc que tingui constituïda la corresponent servitud de llums i vistes, ni tampoc de pas, sobre la finca dels demandants, per la qual cosa la sentència de primera instància ha des ser confirmada pels seus propis i encertats raonaments, amb desestimació del recurs interposat.

CINQUÈ.La desestimació del recurs comporta la condemna de l'apel lant a pagar les costes causades amb el mateix ( arts. 398.1 i 394 de la LEC ). Igualment suposa la pèrdua del dipòsit constituït per formular-ho, el qual es destinarà als fins legalment previstos ( Disposició Addicional Quinzena de la Llei Orgànica del Poder Judicial ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel lació interposat per la representació processal de la Sra. Evangelina , del Sr Rodrigo , la Sra. Reyes i la Sra. Luz , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Vielha, en procediment de judici ordinari núm. 113/12, que confirmem, i condemnem els apel lants a pagar les costes d'aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Destineu el dipòsit consignat per a formular el recurs d'apel lació als fins previstos legalment.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.