Sentencia Civil Nº 378/2015, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 82/2014 de 24 de Septiembre de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 82/2014

Procediment ordinari núm. 544/2009

Jutjat Primera Instància 1 Solsona

SENTÈNCIA núm. 378/2015

PRESIDENT:

En ALBERT MONTELL GARCIA

MAGISTRATS:

Na ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Na MARIA CARMEN BERNAT ALVAREZ

Lleida, vint-i-quatre de setembre de dos mil quinze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 544/2009, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Solsona, en virtut del recurs interposat per Santiago i per FALLURO S.L., representats, respectivament, per les procuradoras EULALIA CULLERE LAVILLA i EVA SAPENA SOLER, i assistits, respectivament, pels lletrats EUNICE PERIS LATORRE i MANUEL SOLÀ FARRÉ contra sentència de data quinze de novembre de dos mil dotze (aclarida mitjançant interlocutòria de data disset de desembre de dos mil dotze) dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 82/2014. Salvadora , representada per la procuradora PAULINA ROURE VALLES; Concepción i Olga , representades per la procuradora BELEN FONT GONZALO i, totes tres, assistides, respectivament, pels lletrats ANTONIO DOMENECH BLAZQUEZ i FRANCESC COSTA FERNANDEZ impugnen l'apel·lació. Els codemandats PEDRAGOSOL SL i Germán (aquest va impugnar la sentència en primera instància) van ser declarats en rebel·lia processal en aquesta segona instància. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de novembre de dos mil dotze , és la següent: ' DECISIÓ

Estimo íntegrament la demanda presentada per Concepción i Olga contra la societat Pedragósol, SL, i:

1. Declaro que Concepción i Olga són propietàries del ple domini, a raó de la nua propietat i el dret d'usdefruit vitalici respectivament, de la porció de terreny que limita al nord amb el carrer Nou del municipi de Gósol, segons el plànol que s'ha annexat assenyalat com a document número 9 de la demanda, i que s'integra a la finca registral NUM000 del Registre de la Propietat de Solsona.

2. Condemno Pedragósol, SL, a cessar en qualsevol acte de possessió sobre la finca referida i a reintegrar la possessió a les anteriors.

3. Declaro la nul·litat de l'excés de qualitat que constitueix l'objecte de la inscripció novena de la finca registral NUM001 , i ordeno la cancel·lació dels assentaments registrals i de les inscripcions cadastrals que en siguin conseqüència.

4. Declaro la nul·litat i ordeno la cancel·lació dels assentaments registrals que s'oposin a les declaracions de propietat anteriors, i en particular la de la inscripció novena de la finca registral NUM001 .

5. Disposo la modificació de la descripció i la titularitat cadastral de la parcel·la amb referència cadastral NUM002 , d'acord amb les declaracions contingudes en els anteriors pronunciaments.

6. Condemno Pedragósol, SL, a abonar totes les costes processals causades.

Estimo íntegrament la demanda presentada per Salvadora contra la societat Pedragósol, SL, i:

1. Declaro el dret de propietat de Salvadora sobre la finca registral número NUM003 del Registre de la Propietat de Solsona, descrita en el fet quart del cos de la demanda, en la qual es troba construïda la quadra-paller i la corralina descrita en el fet sisè de la demanda.

2. Ordeno la modificació o cancel·lació de tots els assentaments i inscripcions registrals contradictoris amb el domini indicat en el punt anterior, tant en el Registre de la Propietat com a l'Oficina del Cadastre.

3. Ordeno, en la fase d'execució de sentència, la delimitació i fitació de les finques registrals NUM003 i NUM001 d'acord amb els límits establerts en el punt primer i en la forma descrita en el fet desè de la demanda.

4. Declaro la constitució d'una servitud de pas forçosa per a persones, amb una amplada d'1,20 m, sobre la finca registral NUM001 propietat de Pedragósol, SL, que serà el predi servent, a favor de la finca registral NUM003 , propietat de Salvadora , que serà el predi dominant. Això en la forma que consta grafiada en el plànol annex 2.12 del dictamen pericial aportat per Salvadora ; això és, en forma de lletra L girada, d'amplada total d'1,20 m, que parteix del camí en el límit més a l'oest de la finca NUM001 , en una longitud de 3,41 m, descendint en cota fins a arribar a la paret de l'actual quadra i paller de la finca NUM003 , en la qual efectua un gir de 180° en direcció sud, seguint la paret de l'actual quadra i paller en una longitud de 7,21 m fins a arribar a la porta d'aquesta construcció, ocupant una superfície total d'11,63 m². Això amb la indemnització a Pedragósol, SL, per part de Salvadora de la quantia de 1.977,10 euros.

5. Condemno Pedragósol, SL, a abonar totes les costes processals causades.

Condemno Pedragósol, SL, a abonar les costes processals causades a Santiago , Falluro SL i Germán . [...]'

I la transcripció literal de la part dispositiva de la interlocutòria d'aclariment dictada en data disset de desembre de dos mil dotze, és la següent: 'Aclareixo i corregeixo la sentència dictada en aquest procés, en el següent sentit:

1. La referència que es fa en la pàg. 4 de la Sentència a ' Mateo ' es substitueix per ' Carlos Ramón '.

2. La referència en la part dispositiva, en el seu punt número 3, a la 'nul·litat de l'excés de qualitat' se substitueix per 'nul·litat de l'excés de cabuda'.

3. El pronunciament a costes processals queda de la següent manera:

Condemno la societat Pedragósol, SL, a abonar les costes processals causades a Concepción , Olga , Salvadora i Santiago .

Germán i la Societat Falluro, SL, ha de suportar les seves pròpies costes processals. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Santiago i FALLURO S.L. van interposar, respectivament, recurs d'apel· lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 24 de setembre de 2015 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.Contra la sentència de primera instància interposen recurs d'apel·lació Don. Santiago i Falluro SL, tots dos cridats al procés per la via de l' art. 14 de la LEC , per la seva condició de venedors de la finca propietat de l'ara demandada Pedragòsol SL, i amb la finalitat de possibilitar la seva responsabilitat en cas d'evicció, segons estableixen els arts. 1481 , 1482 i concordants, tots ells del C.c . Atès que els demandants no han dirigit formalment la demanda contra el Sr. Santiago i Falluro SL (ni tampoc contra l'altre cridat per evicció, Sr. Germán , rebel en segona instància), el primer que qüestionen els apel·lats és que aquells puguin interposar recurs d'apel·lació quan no hi ha cap pronunciament de la sentència (a banda de les costes), que els condemni o absolgui de cap pretensió plantejada pels demandants. Tanmateix, no pot haver dubtes al respecte. Ens trobem davant unes persones que no van ser demandades i contra les quals en cap moment del procés els demandants han dirigit cap pretensió. Ara bé, malgrat ser, doncs, inicialment aliens al procés, hi van ser cridats per la via prevista a l' art. 14 de la LEC , és a dir, pel mecanisme de la intervenció provocada, en aquest cas, cridats al procés a instàncies dels qui eren demandats. Aquesta crida està fonamentada en una norma legal que expressament preveu aquesta possibilitat, que és el requisit essencial per poder aplicar l' art. 14 de la LEC , i que no és altra que l'anteriorment esmentat art. 1482 del C.c ., dintre de l'àmbit del sanejament per evicció. La conseqüència processal que en resulta és que el cridat al procés, tot i que no sigui estrictament part demandada perquè contra ell el demandant no demana res, sí que, en canvi, pot actuar com a tal, coadjuvant al demandat i actuant com a tal en defensa d'un dret propi que es pot veure afectat segons quin sigui el resultat del procés. Podrà, així, efectuar al·legacions, proposar prova i, també, interposar recursos, encara que no ho faci el demandat. Ho pot fer, precisament, perquè és la llei substantiva (aquí l' art. 1482 i concordants del C.c .), qui li permet intervenir en el procés, mentre que l' art. 14 de la LEC (norma processal), només regula com s'ha de produir la seva intervenció en el procés. És cert que l' art. 14 de la LEC no diu res de forma expressa sobre la possibilitat que el cridat pugui recórrer en apel·lació quan no ho fa el demandat, però si que diu que un cop el Tribunal ha admès la seva intervenció en el procés: 'disposarà de les mateixes facultats d'actuació que la llei concedeix a les parts', entre les quals es troba, òbviament, la d'interposar recursos.

Com s'ha dit, aquest precepte processal regula la intervenció provocada, mentre que l' art. 13 regula la intervenció voluntària, és a dir, i a grans trets, la d'aquell que no sent part en el procés, cap de les parts el crida al mateix (com sí succeeix amb el cas de l ' art. 14 de la LEC ), malgrat la qual cosa és ell qui vol intervenir com a part perquè detenta un interès legítim que considera que es pot veure afectat segons quin sigui el resultat del procés. En aquests casos l' art. 13.3 de la LEC sí que preveu de forma expressa que aquest intervinent voluntari pugui interposar recursos encara que no ho faci ningú. No té sentit, doncs, que qui només té un interès legítim pugui recórrer i, en canvi, qui té un dret que li atorga una norma legal substantiva no ho pugui fer.

Aquesta conclusió troba suport en la jurisprudència del Tribunal Suprem que esmenta la sentència apel·lada. En concret, a la sentència del ple del TS de 20-12-11 , reiterada per les de 19-6 - 12 i 27-12-13. Així , diu la de 19-6-12 el següent: 'Esta Sala declaró en Pleno jurisdiccional que: 'En consecuencia, el tercero cuya intervención ha sido acordada solo adquiere la cualidad de parte demandada si el demandante decide dirigir la demanda frente al tercero. Si el demandante no se dirige expresamente una pretensión frente al tercero, la intervención del tercero no supone la ampliación del elemento pasivo del proceso. El tercero no será parte demandada y la sentencia que se dicte no podrá contener un pronunciamiento condenatorio ni absolutorio del tercero.

Lo dicho no se contradice con las previsiones de la LEC sobre la actuación del tercero. Que el tercero pueda actuar como parte demandada significa que su posición formal es la de una parte -aunque no desde el punto de vista material porque no ha sido demandado- por lo que tendrá las oportunidades de alegación y defensa que la tramitación del concreto proceso permita a las partes. La situación del tercero que no ha sido demandado es la posición de quien está al cuidado del litigio, como sujeto interesado al que, sin soportar la acción, la LEC le permite una actividad en el proceso dirigida a conseguir que este tenga un resultado lo menos adverso posible para los intereses del tercero que puedan verse afectados de forma refleja, con la función de precaverse de la gestión procesal de la parte correspondiente' (la cursiva és nostra).

SEGON.El recurs interposat pel Sr. Santiago bandeja l'argumentació de la sentència de primera instància per espigolar allò que més convé als seus interessos subjectius. Causa sorpresa que es desqualifiqui la labor del Jutjador de primera instància per una pretesa manca de dedicació i esforç ('Para un Juez que tiene ante sí un expediente muy voluminoso y complejo, el dictamen del Sr. Carlos Jesús ofrece una vía para terminar pronto y rápido. Y -dicho sea con el debido respeto- el Juzgado a quo ha tomado este atajo del mínimo esfuerzo', foli 23 del recurs d'apel·lació) quan, tot just, la sentència que ara apel·la té vint planes de fonamentació que han anat precedides d'un acte de reconeixement judicial del terreny durant el qual, a més, s'han practicat les proves testificals, d'interrogatori de part i pericials, en part sota cobert a l'Ajuntament de Gósol quan plovia, però en la seva major part sobre el mateix terreny, a peu dret, i trescant amunt i avall per examinar un indret tortuós des de cinc punts predeterminats, tot recorrent-lo en el seu perímetre. També intenta la part confondre el nucli de la controvèrsia, limitant-la a una qüestió de confusió de confins, quan es tracta d'una acció reivindicatòria, que s'ha de resoldre segons els seus propis requisits. Cosa diferent és que s'oposi a l'acció per manca d'un dels requisits de l'acció reivindicatòria, com és ara la manca d'identificació de les porcions de finques reclamades, en la seva transposició sobre el terreny, que és el que en realitat està fent, igual com fa l'altra apel·lant, Falluro SL.

Per altra banda, no és sostenible, perquè va contra consolidadíssima jurisprudència, donar, com fa, valor essencial a les dades físiques que sobre les finques publica el Cadastre, de la mateixa manera que tampoc el tenen les que publica el mateix registre de la propietat. Manta vegades s'ha pronunciat el Tribunal Suprem per dir que la fe pública registral afecta només als drets inscrits, però no a les situacions de fet, és a dir, a les concretes característiques físiques de les finques, per molt que el registre de la propietat cerqui, com és lògic, que la realitat registral s'acosti al màxim a la realitat extraregistral. El legislador, conscient de la discordança existent entre el registre de la propietat i la realitat, ha establert diferents mecanismes per pal·liar aquest defecte indesitjat i, entre ells, precisament, es troba la via prevista a l' art. 205 de la LH i a l' art. 298 del RH , que és la que es va emprar a l'escriptura de compravenda de 20-6-03, per la qual el Sr. Santiago va comprar la finca registral NUM001 a Falluro SL i a Germán , amb la finalitat d'augmentar la cabuda de la finca objecte de compravenda de 250 m2 a 709 m2. Aquesta major cabuda és la que, en tesi de les demandants, i que acull la sentència de primera instància després d'efectuar una acurada i més que extensa valoració probatòria, produeix com a conseqüència la invasió, absorció o 'fagocitació' de part de la finca registral NUM000 (de les demandants Sres. Concepción i Olga ) i de bona part de la finca NUM003 (de la demandant Sra. Salvadora ).

TERCER.Malgrat que ja ho deixa ben clar el Sr. Jutge d'instància, amb la jurisprudència que esmenta, la protecció que atorga la fe pública registral no afecta les dades de fet de les finques, i encara menys ho fa el Cadastre. Cosa diferent és que un i altre puguin tenir valor de prova quan es tracta de controvèrsies entre propietaris, com és aquí el cas. Però seran una prova més a tenir en compte junt amb totes les altres que hom pugui aportar. És clara la STS de 13-7-11 quan diu: 'Esta Sala ha declarado con reiteración que la fe pública del Registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas ( Sentencias de 30 de octubre de 1961 , 16 de abril de 1968 , 3 de junio de 1989 ; y, como más recientes, las de 5 junio 2000 , 6 julio 2002 , 15 abril 2003 y 30 junio 2010 ). Por ello la presunción del artículo 38 de la Ley Hipotecaria (principio de legitimación registral) y la norma del artículo 34 de la misma Ley (protección del tercero hipotecario) se refieren a la titularidad sobre el derecho inscrito y no a los datos de hecho que figuran en la inscripción. Baste citar al respecto la sentencia de esta Sala nº 580/2000, de 5 de junio , la cual afirma que « el principio de legitimación registral así como el de fe pública, artículo 34 de la Ley Hipotecaria , debe ser matizado ya que, siguiendo la doctrina de la Sala Primera del Tribunal Supremo, la fe pública del registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas ( sentencias del Tribunal Supremo de 30 de octubre de 1961 , 16 de abril de 1968 y 3 de junio de 1989 )» (la cursiva i subratllat sempre són nostres).

I reitera la STS 26-1-12 que: 'no obstante, la delimitación gráfica de la finca meramente alegada por los interesados y mencionada en la inscripción no ha de gozar necesariamente de la presunción de veracidad derivada del artículo 38 de la Ley Hipotecaria , pues no ha sido objeto de comprobación y calificación en el Registro de la Propiedad, y por tanto, no puede obtener ningún efecto jurídico añadido por el mero hecho de su mención en el folio registral .

La sentencia de esta Sala de 2 noviembre 2009 (Rec. 1833/2005 ) afirma que « el artículo 38 se concreta a 'los derechos reales inscritos...' y no alcanza a las circunstancias de hecho que se recogen en la inscripción, como la extensión de la finca, la situación exacta en el terreno, las características de éste (secano o regadío, edificada o no), lo cual ha sido mantenido unánimemente por la doctrina y seguido reiteradamente por la jurisprudencia , ya que no sólo la filosofía de la ley, sino su propio texto (así, artículo 2 y 9. 1º de la Ley Hipotecaria ) se refiere siempre al derecho que recae sobre una cosa, pero no a la exactitud de esta misma, la cual se basa en las declaraciones que constan en la escritura y se fija por los linderos, pero nunca queda constancia de los detalles fácticos, que pueden coincidir o no con la realidad extraregistral o con la que aparece en el Catastro'.

Per això la STS de 13-3-12 diu: 'La jurisprudencia tiene declarado que la identificación de las fincas ha de concurrir de forma totalmente evidenciada para que no ofrezca duda alguna a las que se reivindican, debiendo fijarse con la debida precisión su cabida, situación y linderos, y con la cumplida probanza que son las que se refieren los títulos y los demás medios probatorios en los que los actores fundan su derecho y tal identificación exige un juicio comparativo entre la finca real y la titular( Sentencias de 5-3-1991 , 25-11-1991 , 26-11 - 1992 , 4-11-1993 , 11-6-1993 , 6-5-1994 , 28-3-1996 1-4-1996 ). ( STS 17-3-2005 ).

Los requisitos de esta acción son los mismos que los de la acción reivindicatoria, salvo, claro es, la posesión actual por parte del demandado ( sentencia de 17 de enero de 2001 ). Son presupuestos, pues, de la acción, primero, la acreditación del título de propiedad por parte del demandante, por lo cual no es preciso que el demandado pruebe su derecho sino simplemente que aquél no acredite el suyo y, segundo, la identificación, como cosa señalada y reconocida e identidad, como la misma que es objeto de la demanda, 'tanto en su superficie como en su contenido' (dice la sentencia de 30 de diciembre de 2004 ), cuya 'carga de probar que aquel bien inmueble del que se dice ostentar su dominio se corresponde efectivamente, en perfecta identidad, con lo descrito en el título legitimador( sentencia de 21 de noviembre de 2005 y 30 de junio de 2011. Rec. 431/2007 )'.

Tal i com s'ha dit abans, la controvèrsia sorgeix arran de la major cabuda atribuïda a la finca NUM001 mitjançant escriptura de compravenda de 20-6-03, que al ser document públic permet inscriure la major cabuda per la via dels ja esmentats arts. 205 de la LH i 298 del RH . Doncs bé, en relació a la cabuda i al principi de la fe pública registral, arriba a dir la STS de 27-5-15 que: 'y en concreto las sentencias que cita de 10 julio 2002 y 28 marzo 1996 , entre otras- se refieren a la inexistencia de título o la existencia de un título de inferior valor por parte del demandado no se está refiriendo a la acreditación de la superficie de las fincas -sobre la que el propietario puede actuar en nuestro sistema inmobiliario fijándola a su antojo, rectificando su título-'.

Atès que es planteja un problema de superfície de la finca NUM001 , bé especialment a tomb la STS de 30-6-11 , que diu: 'III.- Principio de legitimación registral. La eficacia del sistema registral reside en la presunción de exactitud del Registro de la Propiedad que se desdobla en dos tipos de presunciones que dan lugar a dos principios ( sentencia de 20 de julio de 2001 ). El principio de legitimación registral es un principio de cara al titular inscrito y constituye la llamada eficacia defensiva de la inscripción que, como presunción iuris tantum que admite prueba en contrario, presume, como dice el artículo 38 de la Ley Hipotecaria , que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo. Y el principio de fe pública registral, proclamada en los artículos 32 y 34 de la Ley Hipotecaria , como eficacia ofensiva de la inscripción, principio de cara al tercero, protege a éste cuando concurren los presupuestos legales.

En lo que aquí interesa, el principio de legitimación registral no alcanza a los hechos o datos fácticos que constan en la inscripción registral. Ya la sentencia de 1 de octubre de 1991 recordaba que el principio de legitimación registral, desarrollado en el art. 38, bastará recordar la constante doctrina jurisprudencial -así, sentencia de 13-11-1987 - expresiva de que « el Registro de la Propiedad carece de una base física fehaciente ya que reposa sobre las simples declaraciones de los otorgantes y así caen fuera de la garantía que presta cuantos datos registrales se corresponden con hechos materiales, tanto a los efectos de la fe pública como de legitimación registral de que aquí se trata, sin que la institución responda de la exactitud de los datos y circunstancias de puro hecho ni, por consiguiente, de los datos descriptivos de las fincas», como son los referentes a su superficie'. Y acaba afegint que: ' En consecuencia queda acreditado que el exceso de cabida inscrito lo fue en virtud del contenido de la certificación catastral y por la vía del art. 205 de la LH . Siendo que la fe pública del Registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas y la superficie de la finca de la actora constituye un dato de mero hecho, no puede predicarse el derecho que pretende la demandante, por la mera inscripción registral; sino que habrá que estar a las pruebas aportadas'.

QUART.De fet, el mecanisme que regula l' art. 205 de la LH i l' art. 298 del RH per adequar el registre de la propietat a la realitat extraregistral és un mecanisme molt senzill, que només exigeix que qui inscrigui, en el cas que ara es planteja, una majora cabuda, tingui un títol de domini que consti en document públic i que qui li hagi transmès el dret també en tingui un altre de data anterior. Només caldrà disposar, a més, de certificació cadastral per després utilitzar la publicació d'edictes al taulell d'anuncis de l'Ajuntament com a mitjà de publicitat pels tercers interessats (confrontants o titulars d'altres drets reals limitatius), que, no cal dir, és un mitjà de comunicació que obeeix a una ficció legal. Atesa aquesta simplicitat, el mateix legislador desconfia d'aquest mecanisme i per això limita l'eficàcia de la inscripció fins al cap de dos anys des de que es pràctica ( art. 207 de la LH ), i permet de forma expressa anar contra la inscripció així efectuada a tots aquells que es creguin amb dret sobre 'la finca o part d'ella' ( art. 298.4 del RH ). Sobre la desconfiança que inspira l' art. 205 de la LH és prou eloqüent la STS de 13-11-08 quan diu: 'El artículo 207 de la Ley Hipotecaria dispone lo siguiente: «Las inscripciones de inmatriculación practicadas con arreglo a lo establecido en los dos artículos anteriores no surtirán efectos respecto de tercero hasta transcurridos dos años desde su fecha». Dicha norma, introducida por la Ley Hipotecaria de 1909 , encuentra su ratio en la excesiva facilidad que la propia Ley Hipotecaria da para lograr la inmatriculación de fincas por medio de título público de adquisición y de certificaciones administrativas de dominio, con la finalidad de adecuar el contenido del Registro a la realidad jurídica; de modo que, ante la necesidad de evitar posibles fraudes, se adopta la medida de suspender la fe pública registral por dos años desde la fecha del asiento, sometiendo al mismo a una especie de período de prueba y abriendo un plazo de impugnabilidad que actúa como llamada al verus dominus para que acuda a desvirtuar la inmatriculación operada, defendiendo así su derecho de propiedad, al tiempo que advierte al adquirente de cualquier derecho real sobre la finca así inmatriculada de que, a pesar de tener la condición de tercero hipotecario, su plena protección no se produce durante dicho plazo y solo será efectiva una vez transcurrido éste. De ahí que dicho 'tercero' no queda amparado respecto de la acción reivindicatoria o declarativa de dominio que dentro del referido período de dos años entable el dueño real o sus derechohabientes.

No obstante, transcurridos los dos años sin que, quien se considera verus dominus, haya instado la correspondiente reclamación para destruir la apariencia registral frente a quienes en el Registro aparecen como titulares de derechos inscritos, el tercero hipotecario queda protegido en cuanto a la adquisición de su derecho, sin quedar afectado por una posible anulación del derecho de su otorgante. En consecuencia, transcurrido el plazo sin reclamación dirigida contra él, se consolida la posición del tercero hipotecario de igual forma que si su inscripción se hubiera llevado a cabo una vez concluido el citado plazo'. Però el transcurs d'aquest període de temps de dos anys no implica que la inscripció en el registre efectuada per aquesta via esdevingui inatacable i definitiva, doncs això no ho diu l' art. 207. El que diu és que des de que hagin transcorregut els dos anys, l'adquirent de qui ha inscrit la major cabuda, en el nostre cas, sempre que reuneixi els requisits de l ' art. 34 de la LH , serè tercer hipotecari típic protegit per la fe pública del registre. Però, tal i com ja s'ha dit anteriorment, la fe pública no abasta a les dades de fet, inclosa la superfície de la finca, doncs només abasta els drets reals inscrits. Per això mateix, la resolució de la Direcció General del Registre i del Notariat de 2-2-00, estableix que 'la registración de un exceso de cabida srictu sensu sólo puede configurarse como la rectificación de un erróneo dato registral referido a la descripción de la finca inmatriculada'.

CINQUÈ.Una cosa semblant succeeix amb les dades de que publica el cadastre. Encara que puguin arribar a ser útils com a mitjans de prova, el cadastre i les seves certificacions no fan prova plena ni, pes sí sols, vinculen els tribunals de la jurisdicció civil, únics competents en matèria de drets reals. Així també ho ha declarat en tot temps el TS, i, només a tall d'exemple, esmentarem la seva sentència de 26-5-00 , que recull la seva doctrina al respecte: 'Se pretende por la entidad municipal recurrente dar a las certificaciones catastrales una fuerza probatoria de la que carecen; ya dijo la sentencia de esta Sala de 4 de noviembre de 1961 que 'la inclusión de un mueble o un inmueble en un Catastro, Amillaramiento o Registro Fiscal, no pasa de constituir un indicio de que el objeto inscrito puede pertenecer a quien figura como titular de él, en dicho Registro, y lo mismo los recibos de pago de los correspondientes impuestos; y tal indicio, unido a otras pruebas, puede llevar al ánimo del Juzgador el convencimiento de que, efectivamente, la propiedad pertenece a dicho titular; pero no puede constituir por sí sola un justificante de tal dominio, ya que tal tesis conduciría a convertir a los órganos administrativos encargados de ese registro en definidores del derecho de propiedad y haría inútil la existencia de los Tribunales de justicia, cuya misión es precisamente la de declarar los derechos controvertidos'.

SISÈ.Un cop examinades les actuacions, la prova documental, les dues pericials i els enregistraments que figuren incorporats a les actuacions en suport de sis DVD i un llapis USB, hem de compartir la valoració de la prova que realitza el Sr Jutge de primera instància, així com les conclusions a les quals arriba, i que donem aquí per reproduïdes. Així ho determinen les descripcions registrals de les tres finques que conflueixen al lloc: la NUM000 propietat ara de les demandants Sres. Concepción i Olga ; la finca NUM001 , actualment de Pedragòsol SL; i la NUM003 procedent d'una segregació de 105,20 metres de la finca NUM000 , efectuada en escriptura de segregació i compravenda de data 12-8-83, en virtut de la qual l'aleshores fill del propietari de CASA000 , Sr. Agustín , la va adquirir. Tal i com resulta dels plànols aportats, i va quedar palès a l'acte de reconeixement judicial amb pràctica simultània de gairebé totes les proves 'ad hoc', les tres finques es troben en un espai de terreny elevat i emmarcat pels caminis costeruts que hi menen, un, el que constitueix el carrer Nou, i l'altre el camí de la canal. També contribueixen a fixar els límits d'aquest espai, els murs de contenció de pedra que hi ha construïts i el de formigó, més modern, que es veu a l'acte de reconeixement judicial. Físicament, doncs, no hi ha possibilitat que l'espai delimitat per aquests accessos pugui ampliar-se, la qual cosa suposa que qualsevol modificació d'alguna de les tres finques indicades s'ha de fer a costa de les altres. L'altra possibilitat de modificació estaria al confí sud, on es troba el terreny comunal, però que roman aliè a la controvèrsia ara suscitada, que es centra a la banda nord. És per aquesta configuració accidentada del terreny que les descripcions registrals de les finques romanen gairebé inalterables al llarg dels anys i les seves descripcions fan referència als dos accessos esmentats, al comunal i a la finca o finques confrontants que es troben en aquest espai delimitat. Les úniques variacions que es produeixen són la segregació de 105, 20m2 de la finca NUM000 , que donarà lloc a la finca NUM003 (de data 12-8-83), i l'excés de cabuda de la NUM001 , que de 250 m2 passa a tenir-ne 709 m2 (el 20-6-03).

Abans de la segregació que el 1983 va donar lloc a al finca NUM003 , les finques NUM000 i NUM001 confrontaven entre sí. El punt per on ho feien ho proporciona, precisament, la finca NUM003 . El seu adquirent, Sr. Agustín , també era el propietari de la finca NUM001 , CASA000 . Per ser més exactes ho era el seu pare. La compra va obeir a les necessitats d'ampliar o millorar les instal·lacions ramaderes de la família de CASA000 , de manera que al 1984 construeix una quadra i paller sobre terreny de la finca NUM003 , ocupant la major part de la seva superfície. Aquesta edificació està adossada a la quadra que inicialment tenia l'habitatge CASA000 , en unitat constructiva de materials (pedra), perfectament diferenciats dels de la quadra i paller de 1984 (estructura de formigó i totxo vist). Posteriorment, el mateix propietari de CASA000 construeix una nova corralina, també en totxo vist, i adossat a la quadra primigènia de pedra, també sobre terreny de la finca NUM003 . Sabem que és així perquè la nova quadra i paller no té cap obertura sobre la finca matriu NUM000 , només la té sobre la NUM001 , atès que pertanyia a la mateixa família i satisfà les necessitats de la seva explotació ramadera, encara que unes edificacions estiguin sobre la finca NUM001 i altres sobre la NUM003 . Per això, la quadra i paller comuniquen interiorment per la planta baixa amb la quadra de pedra, inicial de CASA000 , i la corralina ho fa també amb la quadra de pedra antiga de CASA000 . Aquesta evolució constructiva apareix clarament al material fotogràfic antic que figura incorporat i explicat a l'informe pericial Don. Carlos Jesús , i ho corroboren els testimonis que van declarar sobre el terreny, a la vista dels esmentats edificis, i des de les diferents perspectives dels punts on van declarar. En especial són clars i rotunds en les seves manifestacions els Srs. Jacinto , Secundino , Donato i Eliseo . És precisament en base a l'historial registral de les finques, les noves construccions que el Sr. Agustín va anar edificant sobre la finca NUM003 , adossades i comunicades interiorment amb CASA000 , i en base a la documentació gràfica aportada al procés, que el perit Don. Carlos Jesús conclou sense cap mena de dubte que la major cabuda que es va practicar de la finca NUM001 arran de la seva venda efectuada pel Don. Santiago en favor de Falluro SL i Don. Germán en escriptura de 20-6-03, en virtut de la qual va passar a tenir 709 m2 en lloc dels 250 m2 que tenia des de la seva immatriculació l'any 1975 (però en base a documentació datada de 1912), va suposar que amb aquest augment de cabuda s'annexionés part de la finca NUM003 i part de la finca NUM000 . Queda tot això perfectament explicat i raonat a la sentència de primer grau, als fonaments de la qual ens hem de remetre per encertats.

SETÈ.Aquesta conclusió no queda desvirtuada pel fet que la finca NUM003 no hagués estat mai donada d'alta al cadastre, ni tampoc pel fer que les noves edificacions anteriorment descrites (junt amb l'ampliació de la mateixa CASA000 ), tampoc hagin tingut accés al registre de la propietat al no haver-se fet la corresponent declaració d'obra nova. Tampoc ho desvirtua la manca de constitució per títol de cap servitud entre les finques NUM003 i NUM001 atès que pertanyien a la mateixa família i estaven al servei d'una mateixa unitat d'explotació ramadera. Es significativa, en aquest sentit, la passarel·la que es va construir per poder accedir a la planta primera de la quadra i paller nous des del camí, i poder salvar així el desnivell existent. Aquesta passarel·la, les restes de la qual són ben visibles a l'enregistrament de l'acte de reconeixement judicial, sobrevola terreny de la finca NUM001 , en paral·lel a la façana de CASA000 . Tampoc és obstacle, malgrat la insistència del recorrent Sr. Santiago , que segons els amidaments del perit Don. Carlos Jesús , la finca NUM003 no tingui 105,20 m2, si no que en tingui 128,52 m2, atès que es tracta d'una diferència escassa, producte dels mitjans tècnics de cada època. De fet, els amidaments que obté el perit de les finques NUM001 i NUM000 tampoc coincideixen al punt amb les superfícies registrals i cadastrals. En canvi, si féssim cas de la proposta que realitza el recorrent Sr. Santiago , les diferències encara serien més grans.

Per altra banda, és inconsistent que el recorrent vulgui fer coincidir la finca NUM003 amb el que serien porcions de cessió obligatòria per a vials, i menys encara que la segregació de la finca NUM003 ho fos en contemplació d'aquesta cessió obligatòria, en lloc de fer- se en vistes a satisfer les necessitats de l'explotació ramadera de CASA000 . No es poden bandejar tampoc les propostes de contractes efectuades per la lletrada de Pedragòsol SL amb les demandants Sres. Concepción i Olga , en les quals s'evidencia com a mínim la creença que la finca NUM001 ha envaït part de la finca NUM000 . Encara que es tracti de simples propostes contractuals, que no han estat signades, sí que denoten l'existència de negociacions precontractuals motivades per l'ocupació de part de terreny de la finca de les demandants i, com a tal, i només com a tal, s'afegeix a tot l'argumentari efectuat.

La valoració de la prova pericial efectuada a la sentència de primera instància ha de ser mantinguda, sense que puguin ser admeses les desqualificacions que realitza el recorrent Sr. Santiago , no només del seu contingut, si no del propi perit. No pot ser compartida tampoc la seva predilecció per la prova pericial judicial confeccionada pel Sr. Casimiro . No és que aquesta pericial sigui incorrecta, si no que el seu objecte no s'ajustava a la controvèrsia existent entre les parts i, per tant, les seves conclusions no són del tot útils per resoldre-la. Així, va indicar el propi perit Don. Casimiro que no havia fet amidaments sobre el terreny; que no havia fet cap estudi dels confins de les finques perquè no se li havia demanat; que no havia estudiat els respectius historials registrals de les finques ni les seves segregacions; que no havia vist ni, per tant, utilitzat, les fotografies aèries de diferents èpoques que figuren al dictamen Don. Carlos Jesús ; i que els límits de les finques dibuixats al plànol que figura al foli 372 de les actuacions (que es correspon amb la proposta de l'ara apel·lant Sr. Santiago ), no els ha situat sobre el terreny.

VUITÈ.En allò que sí estem d'acord amb el recurs del Sr. Santiago és en el fet que atès que l'excés de cabuda de la finca NUM001 no s'inscriu al registre de la propietat per la via d'una acta de notorietat, si no per la via de l' art. 205 de la LH (en la modalitat en la què no cal la complementació d'acta de notorietat), no regeix la norma de competència territorial del notari autoritzant que sí regeix per les primeres. Ara bé, l'admissió de les dues demandes produeix com a conseqüència necessària la cancel·lació pretesa per les actores, i admesa per la sentència de primer grau, de la inscripció de l'excés de cabuda, tal i com contempla i preveu el darrer paràgraf de l' art. 298 del RH . Això suposa que, en aplicació de la doctrina d'equivalència de resultats, cap transcendència hagi de tenir en aquest procés, ni en la resolució del recurs d'apel·lació, i ni tant sols en el pronunciament relatiu a les costes, tota vegada que s'estima la pretensió sol·licitada com és ara la cancel·lació de la inscripció novena que figura a l'historial registral de la finca NUM001 , accessòria de la pretensió principal i conseqüència de la seva estimació, és a dir, l'acció reivindicatòria. Així ho diu la STS de 30-3-15 : 'la doctrina sobre la falta de efecto útil del recurso o de la equivalencia de resultados lleva a la desestimación del recurso cuando, como es el caso, el fallo de la sentencia recurrida, sustentado en gran parte en una argumentación no del todo aceptable jurídicamente, resulta, sin embargo, el procedente conforme a fundamentos distintos, ya contenidos en la propia sentencia -a ellos también se alude, aunque no parece que como razón esencial-, o bien que podrían haber concurrido para decidir la cuestión ( SSTS de 20 de febrero de 2007, rec. 3609/1999 ; 11 de octubre de 2006, rec. nº 4490/1999 ; 10 de diciembre de 2008, rec. nº 2901/2003 ; 3 de junio de 2009, rec. nº 1389/2006 , y 28 de junio de 2012, rec nº. 75/2010 )'. En el mateix sentit veure les SSTS de 9-3-10 , 10-11-11 , 25-6-15 .

NOVÈ.Pel que fa a la servitud de pas, han de ser mantinguts els raonaments i pronunciaments de la resolució de primera instància, que no han quedat desvirtuats, doncs la seva constitució esdevé necessària des del moment que la finca NUM003 ja no pertany al propietari de la finca NUM001 . Com ha s'ha indicat anteriorment, l'accés a camí públic des de la NUM003 es feia a través de CASA000 , finca NUM001 , quan ambdues pertanyien a la mateixa família, fins el punt que els nous corrals i paller construïts durant la dècada de 1980 es comunicaven interiorment amb passos expressament oberts als antics edificis (casa i quadra), de CASA000 .

DESÈ.També ha de ser mantingut el pronunciament de la sentència apel·lada relatiu a les costes dels intervinents cridats al procés, Sr. Germán i Falluro SL, atès que la seva posició processal ha estat la d'oposar-se a les pretensions de les demandants per, en canvi, defensar la postura de la demandada principal i del primer cridat Sr. Santiago , les quals han estat desestimades.

ONZÈ.La desestimació dels recursos comporta la condemna a pagar les costes de segona instància causades amb els mateixos ( arts. 394 i 398 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem els recursos d'apel·lació interposats per les representacions processals de Santiago , Falluro SL i Germán , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Solsona, en procediment de judici ordinari núm. 544/99, que confirmem, i condemnem els apel·lants a pagar les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.