Sentencia CIVIL Nº 394/2019, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 658/2018 de 31 de Julio de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120178088595

Recurs d'apel·lació 658/2018 C

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida

Procediment d'origen: Procediment ordinari 770/2017

Part recurrent / Sol·licitant: Eloisa

Procurador/a: Ignacio Bartret Gutierrez

Advocat/ada: Fernando Miguel Alamillo Domingo

Part contra la qual s'interposa el recurs: MERCADONA, S.A.

Procurador/a: Montserrat Vila Bresco

Advocat/ada: SOFÍA FERNÁNDEZ CORREAS

SENTÈNCIA NÚM. 394/2019

President:

Il.lm. Sr. Albert Montell Garcia

Magistrades:

Il.lma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez Il.lma. Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, 31 de juliol de 2019

Antecedentes

PRIMERO.-Es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 770/2017, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Ignacio Bartret Gutierrez en representació de Eloisa , contra la Sentència de data 02/07/2018 , en què consta com a part apel·lada la procuradora Montserrat Vila Bresco, en representació de MERCADONA, S.A..

SEGON.-El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'DESESTIMO la demanda interpuesta por la representación procesal de Doña Eloisa contra MERCADONA, S.A., y, en consecuencia, ABSUELVO a la parte demandada de todos los pedimentos del escrito de demanda.[...]'

TERCER.-El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 31/07/2019.

QUART.-En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia.

Fundamentos

PRIMER.-És important destacar que la sentència de primera instància desestima la demanda perquè no s'ha acreditat la forma en què es va produir l'acció ni tampoc s'ha provat la negligència imputable a la demandada. La falta de prova de la forma en que es va produir el dany, o causalitat fàctica, és el pressupòsit previ a poder aplicar la causalitat jurídica, és a dir, el títol d'imputació de la responsabilitat del causant del dany. Només quan s'ha determinat la forma en què es produeix el fet és possible, en una segona fase, entrar a examinar si d'aquest fet és possible atribuir la responsabilitat a l'agent, en forma de relació de causalitat jurídica, que és el que fa que li pugui ser atribuïda responsabilitat i, per tant, l'obligació de reparar el dany. Davant aquesta falta de prova declarada en primera instància, el recurs interposat no es dirigeix a rebatre aquest extrem de la sentència recorreguda. Des d'un punt de vista de l'esdevenir fàctic es limita a efectuar una petita ressenya de la declaració testifical del Sr. Eloisa , fill de la lesionada demandant, i de les manifestacions de la testimoni Sra. Patricia , empleada de Mercadona, que poc pot aportar atès que aquesta ja va manifestar a l'acte del judici que no va veure com es va produir la caiguda del o dels paquets de detergent que es trobaven apilats en un palet. A la demanda s'indica que la Sra. Eloisa estava agafant un 'adminículo' (sic) que estava en un palet quan li va caure sobre la cama esquerra una caixa de detergent, degut a una mala col·locació del gènere. Aquesta narració inclou tant l'element causal fàctic, és a dir, la caiguda d'una caixa de detergent sobre la cama de la lesionada, i també inclou el títol d'imputació, consistent en la mala col·locació del gènere, és a dir, de les caixes de detergent, que hauria provocat que, al agafar-ne una, caigués una altra a sobre del client. També es fa radicar el títol d'imputació en la falta de cartells d'advertiment de perillositat quan el client realitza aquesta acció, absència de cartells que no és controvertida. Però mentre a la demanda s'indica que és només una caixa la que cau a sobre de la demandant, el testimoni Sr. Eloisa sosté que van ser vàries caixes. Aquesta contradicció, s'accentua en la descripció de l'accident narrada a l'expedient de la demandada, on es fa constar que quan la clienta agafa una caixa de detergent, arrastra la de sota que és la que li cau a sobre. Aquests elements aportats al procés són els que condueixen al Sr. Jutge de primera instància a considerar no provada la forma en què es va produir l'acció, és a dir, la forma en què es van produir els fets. A més, al testimoni Sr. Eloisa no se li va efectuar cap pregunta sobre la forma en què es trobaven les caixes de detergent en aquell moment, només se li va preguntar sobre com estan habitualment, a la qual cosa va contestar dient que acostumen a estar mal posades i que poden caure. S'ignora, però, si aquest era el cas quan la demandant va agafar la caixa que pretenia comprar, com també s'ignora si, atès el pes de les caixes, va ser ella qui va realitzar un moviment d'arrastrar la situada sota o si li va caure una o més d'una caixa.

SEGON.-La part recorrent vindria a sostenir la responsabilitat del comerciant perquè o bé va incrementar o va crear una situació de perill o risc al col·locar les caixes de detergent d'una forma poc estable, creant un risc de caiguda d'alguna d'elles; o bé que la mala col·locació obeís a l'acció de clients que amb anterioritat haguessin agafat/manipulat les caixes apilades, de forma que quedessin desordenades i en situació d'inestabilitat. En canvi, la sentència de primera instància considera que no s'ha provat que les caixes poguessin representar un perill per a ningú. Com s'ha dit, el primer problema, i essencial, amb el qual es troba la part apel·lant és de caràcter fàctic, és a dir, sobre la forma i circumstàncies en què es va produir la caiguda de la caixa o de les caixes, la qual cosa podria determinar si existeix responsabilitat de l'establiment o, en canvi, si la caiguda és atribuïble a la mateixa demandant que a l'agafar-ne una, va arrastrar la de sota o les de sota, que són les que sembla ser que van caure i no, per exemple, una o unes del costat o de sobre. La falta de determinació de la forma en què estaven apilades les caixes de detergent implica la impossibilitat d'atribuir una responsabilitat jurídica al titular del comerç, atès que s'ignora si per acció o omissió va incrementar o crear una situació de risc segons la forma en què estiguessin aplicades les caixes. El recurs d'apel·lació hauria d'haver raonat i justificat la descripció de la forma en què es va produir la caiguda de la caixa o de les caixes, de manera que fos possible considerar que s'hagués creat o incrementat una situació de perill o risc de part de Mercadona. En canvi no ho fa, sense que n'hi hagi prou amb afirmar que el comerciant té obligació de no crear condicions de perill a l'interior del seu establiment. Sobretot hauria d'haver desvirtuat els raonaments que condueixen al Sr. Jutge de primer grau a la conclusió exposada, on té especial rellevància la valoració que realitza de la mateixa declaració del fill de la demandant.

TERCER.-No podem estar d'acord, per altra banda, en què el fet d'agafar una caixa de detergent d'un munt apilat a un supermercat no formi part d'allò que la jurisprudència del Tribunal Suprem considera que no són més que riscos ordinaris de la vida, en els quals no es pot efectuar un judici de responsabilitat llevat que s'hagi posat en joc qualsevol circumstància que faci augmentar el risc o que el creï. S'ha d'aplicar la doctrina elaborada pel Tribunal Suprem segons la qual no originen cap mena de responsabilitat els danys que puguin ser produïts pels riscos no qualificats, és a dir, aquells riscos o perills que entren dintre d'allò que és ordinari en la vida diària. Així, com diu la STS de 17-12-07 : 'no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima'. Aquest és el cas, atès que és raonablement previsible que quan s'agafa una caixa de detergent de més cinc quilos que està apilada amb d'altres, si no es fa amb força suficient per aixecar-la un mínim, és perfectament possible que s'arrastri la que es troba sota mateix i pugui caure. En el mateix sentit diu la STS 17-7-07 que: 'Como señala la sentencia de 31 de octubre de 2006 (recurso nº 5379/99 ), seguida por la de 22 de febrero de 2007 (recurso nº 3278/99 ), con cita en ambas de otras muchas sentencias de esta Sala, la jurisprudencia nunca ha llegado al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el art. 1902 CC , pues éste exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño... 2ª.- Como también indican ambas sentencias con cita de otras anteriores, han de excluirse del ámbito del art. 1902 CC los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar, el riesgo general de la vida o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida'. En aquesta mateixa línia, i pel que fa a lesions provocades per caigudes, diu la STS 25-3-10 que: 'La jurisprudencia de esta Sala sobre daños personales por caídas en establecimientos abiertos al público se recopiló extensamente en su sentencia de 31 de octubre de 2006 (rec. 5379/99 ) que, por un lado, siempre con base en sentencias anteriores, descartó como fuente autónoma de responsabilidad el riesgo general de la vida, los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar o los riesgos no cualificados; y por otro, aun reconociendo que algunas sentencias habían propugnado una objetivación máxima de la responsabilidad mediante inversión de la carga de la prueba en contra del demandado, concluyó que 'la jurisprudencia viene manteniendo hasta ahora la exigencia de una culpa o negligencia del demandado suficientemente identificada para poder declarar su responsabilidad', conclusión ratificada por la sentencia de 17 de julio de 2007 (rec. 2727/00 ) en materia de'caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio'. Més precisa és la STS 17-12-07 que diu: 'Como indica la Sentencia de 22 de febrero de 2007 , es procedente prescindir, en términos generales, de una supuesta objetivación de la responsabilidad civil que no se adecua a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado con carácter general una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en los supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( sentencias de 2 de marzo de 2006 y de 22 de febrero de 2007 ). C) En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario, no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados. Debe excluirse como fuente autónoma de responsabilidad, y por el contrario, debe considerarse como un criterio de imputación del daño al que lo padece, el riesgo general de la vida ( sentencia de 5 de enero de 2006 , con cita de las de 21 de octubre y 11 de noviembre de 2005 ), los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar (Sentencia de 2 de marzo de 2006 , que también cita la de 11 de noviembre de 2005 ), o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida (sentenica de 17 de junio de 2003, y de 31 de octubre de 2006). D) Como indican las Sentencias de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , y de 22 de febrero de 2007 , entre las más recientes, en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio atributivo de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las sentencias de 21 de noviembre de 1997 (caída por carencia de pasamanos en una escalera ); de 2 de octubre de 1997 (caída en una discoteca sin personal de seguridad ); de 10 de diciembre de 2004 (caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); de 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); de 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 (caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); de 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel considerable). E) Por el contrario,no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima(la cursiva és nostra). Así, se ha rechazado la responsabilidad por estas razones en las sentencias de 28 de abril de 1997 , 14 de noviembre de 1997 y 30 de marzo de 2006 (caída en restaurante de un cliente que cayó al suelo cuando se dirigía a los aseos por escalón que debía ser conocido por la víctima); 2 de marzo de 2006 (caída de una persona que tropezó con una manguera de los servicios municipales de limpieza que no suponía un riesgo extraordinario y era manejada por operarios con prendas identificables); 17 de junio de 2003 (daño en la mano por la puerta giratoria de un hotel que no podía calificarse de elemento agravatorio del riesgo); 6 de febrero de 2003, 16 de febrero de 2003, 12 de febrero de 2003, 10 de diciembre de 2002 (caídas en la escalera de un centro comercial, en las escaleras de un hotel, en el terreno anejo a una obra y en una discoteca, respectivamente); 30 de octubre de 2002 (caída de la víctima sin causa aparente en un local); 25 de julio de 2002 (caída en una discoteca sin haberse probado la existencia de un hueco peligroso); 6 de junio de 2002, 13 de marzo de 2002, 26 de julio de 2001, 17 de mayo de 2001, 7 de mayo de 2001 (caídas sin prueba de la culpa o negligencia de los respectivos demandados); de 11 de febrero de 2006 (caída en una cafetería-restaurante por pérdida de equilibrio); de 31 de octubre de 2006 (caída en un local de exposición, al tropezar la cliente con un escalón que separaba la tienda de la exposición, perfectamente visible); de 29 de noviembre de 2006 (caída en un bar); de 22 de febrero de 2007 (caída en un mercado por hallarse el suelo mojado por agua de lluvia), y de 30 de mayo de 2007 (caída a la salida de un supermercado)'. El recurs, doncs, no pot prosperar.

QUART.-La desestimació del recurs comporta que les costes causades amb el mateix hagin de ser imposades a l'apel·lant ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la Sra. Eloisa , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 770/14, que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Contra aquesta resolució es pot interposar unrecurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i unrecurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC ) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC ), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial , reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així la pronunciem, manem i signem.