Sentencia Civil Nº 405/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 9/2013 de 03 de Diciembre de 2013

Encabezamiento

AUDIENCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 9/13

Verbal 123/11 del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell

S E N T È N C I A

MAGISTRAT

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

Tarragona, 3 de desembre de 2013

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per AXA SEGUROS S.A., representada en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Farré Lerín i defensada pel Lletrat/da Sr. Forcada Fornés, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell de data 27-12-2011 , en procediment Verbal 123/11, en el que figura com a demandants Rita i Beatriz , i com a part demandada la recurrent.

Antecedentes

PRIMER.- En data 23-1-2012 es va presentar per AXA SEGUROS S.A. recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Estimo íntegrament la demanda interposada per Rita i Beatriz , i en conseqüència, condemno AXA SEGUROS S.A. a pagar les quantitats següents: a) La quantitat de 1.900 euros a la demandant Beatriz pels danys causats al seu vehicle. b) La quantitat de 1.979,23 euros a la demandant Rita per les lesions. A les anteriors quantitats se'ls hi aplicarà l'interès fins al seu total pagament, que serà l'interès de l' art. 20 LCS . Les costes del procediment s'imposen a la part demandada'.

SEGON.- Rita i Beatriz en data 2-3-2012 es varen oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Interposa el recurs la demandada al legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, no s'aprecia error en la valoració de la prova a la sentència impugnada, considerant aquest Tribunal que prova l'actora suficientment -i a ella li corresponia la càrrega- la responsabilitat del vehicle del demandat en l'accident.

Al lega la recurrent, per a fonamentar el seu recurs, que s'ha de tenir en compte l'informe que varen fer sobre l'accident els agents de la Policia Nacional (informe que consta com a documental), que anaven al cotxe policial que circulava pel tercer carril, el qual diu que va ser l'actora la que va perdre el control del seu vehicle. Resulta, però, que cap dels tres agents de la Policia Nacional han ratificat al judici tal informe, ja que solament hi ha comparegut un agent, i, a més, manifesta que no va veure res més que el vehicle de l'actora ja davant seu, és a dir, que no va veure la causa de l'accident. Per contra, l'actora fonamenta la seva posició en un informe del Mossos d'Esquadra, que considera que l'accident es va produir quan el camió assegurat per la demandada, que circulava pel carril central, envaeix part del carril dret per on circulava el vehicle de l'actora, col lidint lateralment contra el mateix, el que va fer que aquest sortís projectat cap al davant i contra el tercer carril (el de l'esquerra) per on circulava el vehicle policial. Els dos mossos que varen fer l'informe manifesten al judici que, per a determinar la responsabilitat, varen parlar immediatament després del sinistre amb tots els intervinents (el conductor polonès del camió -amb anglès i per gestos, però havent-lo entès-, dos agents de la policia nacional i l'actora), així com varen tenir en compte els danys materials patits pels vehicles. No es pot considerar millor prova l'al legada per la demandada que l'aportada per l'actora, ja que front un informe fet pels mossos que varen anar al lloc del sinistre immediatament després de passar, i fruit tant de la seva experiència com del que els hi varen dir tots els implicats i varen veure, la demandada es recolze en un informe escrit no ratificat al judici i contradit, a més, per un dels signants del mateix.

Es desestima el motiu d'impugnació.

SEGON.-S'impugna, en segon lloc, pel que fa a la indemnització concedida pels danys al vehicle de l'actora, considerant que no s'han de donar els 1.900 euros sinó el valor venal incrementat en el seu 30% (1.094,60 euros).

El vehicle, un Ford Escort, matriculat l'any 1994, no va ser reparat, al costar la reparació 4.000 euros, reparació antieconòmica ja que el valor venal del vehicle l'any de l'accident (2008) era de 842 euros, segons el perit judicial del previ Procediment de faltes (foli 92). L'actora reclama -i la sentència impugnada dóna- 1.900 euros, en base a una pericial aportada per l'actora on es diu que l'estat del vehicle era regular, que tenia 150.000 km, i que el valor de mercat del mateix l'any 2008 era de 1.900 euros (doc. 6 de la demanda).

Procedeix examinar, doncs, si hi ha infracció de l' art. 26 LCS , cosa que ja ha fet aquesta Audiència en nombroses ocasions, com per exemple a les Sentències d'11 de desembre de 2006 i 31 de gener de 2012 , entre moltes.

L' art. 26 LCS , norma general aplicable doncs a tot tipus de contracte d'assegurances, disposa que 'el seguro no puede ser objeto de enriquecimiento injusto para el asegurado. Para la determinación del daño se atenderá al valor del interés asegurado en el momento inmediatamente anterior a la realización del siniestro'.

El problema es planteja en el cas -com el present- en que la reparació supera en escreix el valor del vehicle, és a dir, en els casos de reparació antieconòmica. En aquests casos, i com bé diu la SAP Madrid, sec. 19a, S 21-12-2005, núm. 598/2005 , 'se han venido dando en doctrina tres distintas soluciones, a saber: 1) la puramente valorativa, que atiende al valor en venta del vehículo, por considerar desproporcionado o exorbitante la prestación que se exige al asegurador y apunta a la de un posible enriquecimiento sin causa; 2) la radical contraria, llamada de la 'restitutio in natura', amparada en que la reparación del daño es la solución indemnizatoria principal ( art. 1902 CC ) y que se acoge por el Tribunal Supremo (entre otras en SS 3 marzo 1978 y 9 julio 1987 ) en base a la doctrina de que, aun cuando la cuantía de la reparación del vehículo siniestrado pudiera ser superior al valor en venta que éste alcanzare al tiempo de sobrevenir el accidente, ello no podría obligar al perjudicado a admitir que se le sustituya por otro idéntico o de similares características y estado de conservación del que tenía en lugar de procederse a su restauración, no sólo por la dificultad de encontrar en el mercado otro vehículo de ocasión de semejantes condiciones, sino también por los vicios o defectos ocultos que pudiera tener el adquirido y la falta de seguridad en cuanto a posterior funcionamiento y, 3) por último, la tesis ecléctica, que mantiene la procedencia de fijar una indemnización más equitativa, superior al simple valor de mercado e inferior a su coste de reparación, por estimarlo excesivo en el caso de automóviles de escaso valor; siendo la segunda de las soluciones a las que este Tribunal se ha acogido, salvo en aquellos casos de evidente y manifiesta desproporción entre el valor de reparación y el valor venal, en modo tal que pudiera llevar a un enriquecimiento injusto en el perjudicado o en aquellos en que se manifestare que no existe un propósito de reparación'.

La mateixa doctrina manté reiteradament i des de fa anys aquesta Audiència (SAP Tarragona, sec. 3a, S 13-4-2005, núm. 239/2005 ; Sentència d'11 de desembre de 2006 , entre moltes): Quan el vehicle no es repara o la reparació supera amb escreix el valor del vehicle, és a dir, en els casos de reparació antieconòmica, procedeix donar el valor del mercat del mateix -valor venal- incrementat en el seu 30% per afecció (molèsties, danys morals, etc.).

En el present cas tenim dues pericials contradictòries sobre el valor venal del vehicle, la del perit judicial i l'aportada per l'actora, fixant aquesta última el valor de mercat en base -diu- a un sondeig fet per Internet de vehicles semblants que no acredita, al presentar amb la seva pericial unes fotos sembla que d'Internet d'una qualitat ínfima i il legibles. Ens sembla més creïble, doncs, la pericial judicial, per la qual cosa procedeix donar el valor venal incrementat en el seu 30%, que serà la indemnització de 1.094,60 euros.

En conclusió, estimo parcialment el recurs, estimo parcialment la demanda interposada, i fixo la indemnització per danys al vehicle en 1.094,60 euros, sense fer imposició de costes en primera instància conforme l' art. 394 LEC .

TERCER.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar parcialment el recurs no es fa imposició de les costes del mateix.

Fallo

ESTIMO parcialmentel recurs d'apel lació interposat per AXA SEGUROS S.A. contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell de data 27-12-2011 , en procediment Verbal 123/11, que es REVOCA en l'únic sentit de:

1.- Estimar parcialment la demanda, fixant la indemnització a pagar pels danys al vehicle en 1.094,60 euros, sense fer imposició de costes en primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes del recurs.

3.- Retorneu a l'apel lant el dipòsit per a apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordo, mano i signo.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día cinco de diciembre de dos mil trece. Doy fe.