Última revisión
10/01/2013
Sentencia Civil Nº 407/2011, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 463/2010 de 13 de Diciembre de 2011
Relacionados:
Tiempo de lectura: 11 min
Orden: Civil
Fecha: 13 de Diciembre de 2011
Tribunal: AP - Lleida
Ponente: GUILAÑA FOIX, ALBERTO
Nº de sentencia: 407/2011
Núm. Cendoj: 25120370022011100349
Encabezamiento
AUDIÈNCIA PROVINCIAL
DE LLEIDA
Secció segona
El Canyaret, s/n
Rotlle núm. 463/2010
Procediment ordinari núm. 371/2009
Jutjat Primera Instància 2 Lleida (ant.CI-2)
SENTÈNCIA núm. 407/2011
PRESIDENT :
En ALBERT GUILANYA I FOIX
MAGISTRATS:
En ALBERT MONTELL GARCIA
Na ANA CRISTINA SAINZ PEREDA
Lleida, tretze de desembre de dos mil onze
La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 371/2009, del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida (ant.CI-2), en virtut del recurs interposat per la demandant, Julia , representada per la procuradora ROSA SIMO ARBOS i assistida pel lletrat Ferran Guiu Modol contra sentència de data vint-i-vuit d'abril de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 463/2010. La part demandada, FIAT, representada per la procuradora CARMEN GRACIA LARROSA i assistida pel lletrat JOSEP POL BELLART impugna l'apel·lació. La codemandada SALA DE BALL ROYAL PALACE SL va ser declarada en rebel·lia processal en primera instància. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT GUILANYA I FOIX.
Antecedentes
PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-vuit d'abril de dos mil deu , és la següent: " FALLO. Que debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por Julia representada por la Procuradora ROSA SIMO ARBOS contra la SALA DE BALL ROYAL PALACE,S.L. y FIAT y debo absolver y absuelvo a éstas de todos los pedimentos de la demanda, imponiendo a la actora el pago de las costas causadas en la presente instancia. [...]"
SEGON. Contra l'anterior sentència, la demandant, Julia va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.
TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 22 de novembre de 2011 per a la votació i decisió.
QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
Fundamentos
PRIMER. La part actora recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova atès que el jutge a quo no ha pres en consideració una sèrie de circumstàncies importants per a la decisió del plet. Així no es té en compte que el propietari del local no hi era en el moment de l'accident; que l'aforament estava sobrepassat; que la part actora no estava tant sota els efectes de l'alcohol com sembla desprendre's de la sentència; que el servei de vigilància no existia; que es vulnerava el contingut del Decret 205/2005 de serveis de vigilància d'espectacles i el Decret 348/2004 de personal de control; que hi havia d'haver tres vigilants de seguretat; que l'informe pericial és de 7 mesos posteriors a l'accident; que si la demandant no recorda l'accident és pel trastorn que va patir, o en fi que el muntacàrregues no estava correctament senyalitzat.
La part demandada s'oposa la recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.
SEGON . Així plantejats els termes del recurs escau recordar primerament que aquesta Sala té reiteradament assenyalat que l'existència d'un error en la valoració de la prova com a motiu d'apel·lació només pot ser apreciat quan les conclusions obtingudes pel Jutjador de primera instància al valorar la prova practicada puguin arribar a ser il·lògiques, irracionals, absurdes o contràries a la raó, o quan hagi deixat de considerar com a prova objectiva alguna que la contradigui, però sense que aquest motiu d'apel·lació pugui servir per intentar substituir el criteri objectiu del Jutjador pel subjectiu i propi de l'apel·lant. Resulta evident que la valoració feta pel Jutge a quo és correcta i s'ajusta a la prova practicada, descansant no només en la pericial practicada (prou evident en quan al seu resultat) sinó també en la documental, la testifical i en els nombrosos indicis de que es corresponen i s'ajusten totes elles a la realitat dels fets judicats.
Es diu que no s'ha tingut en compte que el propietari del local no hi era en aquell moment o que l'aforament estava ultrapassat, circumstàncies aquestes que cap incidència han de tenir en el resultat del plet ja que ni afegeixen ni treuen res a l'iter de l'accident ja que són causalment insubstancials. Es diu també que no s'ha valorat correctament la situació de possible embriaguesa de la demandada, la qual cosa no compartim en absolut atès que a foli 41 de les actuacions consta informe mèdic de l'hospital Arnau de Vilanova del moment de l'ingrés posterior a l'accident a les 5:56 hores de la matinada on com a diagnòstic consta, a part de les múltiples fractures produïdes, "Intoxicació alcohòlica aguda".
Es diu també que no s'ha pres en consideració que no existia un servei de vigilància i control adequat amb infracció dels reglaments que ho estableixen, al·legacions aquestes que novament no tenen una relació directa amb l'accident ni poden vincular-se causalment a aquell. Així cal recordar que l'activitat de sala de festes no és una activitat de risc ni exigeix adoptar per part de l'empresari unes prevencions que vagin més enllà de les adoptades per tal d'evitar accidents com el que ara és judica. No estem aquí davant d'un dels típics supòsits de relliscades per mal manteniment del pis del local, o de danys ocasionats per vidres trencats o en fi davant de la múltiple casuística que pot produir-se en un local d'aquelles característiques. Aquí es tracta de que la part actora s'introdueix en una estança del local que es troba tancada i que solament és possible obrir-la empentant fortament la porta, que per altra banda es troba en un lloc que no és de pas i dissimulada. Al dit cal afegir-li que aquesta porta es troba justament al costat de la porta d'accés al guarda-roba, amb el personal de la qual la part actora havia mantingut moments abans una forta discussió al no voler-li lliurar aquells el seu abric ja que havia perdut el tiquet, havent-li manifestat que hauria d'esperar-se fins al final de la sessió. Si al dit li afegim l'estat acreditat d'embriaguesa de la demandant, és plausible arribar a la conclusió a la que arriba la jutge a quo, és a dir que la part actora el que pretenia era accedir per la força al guarda- roba per tal de recuperar el seu abric. La conclusió és perfectament lògica i racional i fonamentada en els fets declarats provats, que en cap cas han quedat desvirtuats per prova en contra. Com recordàvem més amunt, no estem davant d'una activitat de risc i no hi ha inversió de la càrrega de la prova el que fa que correspongui a la part actora l'acreditació de quina ha estat la manca de diligencia de la part demandada.
Efectivament, per a que neixi l'obligació d'indemnitzar, cal que el subjecte que es considera responsable del dany, hagi incidit en culpa o negligència, ja sigui per acció o per omissió. Resulta interessant la STS de 17-7-07 , que respecte de la responsabilitat extracontractual diu: "Como señala la sentencia de 31 de octubre de 2006 (recurso nº 5379/99), seguida por la de 22 de febrero de 2007 (recurso nº 3278/99 ), con cita en ambas de otras muchas sentencias de esta Sala, la jurisprudencia nunca ha llegado al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el art. 1902 CC , pues éste exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño" . Més endavant afegeix que " Como también indican ambas sentencias con cita de otras anteriores, han de excluirse del ámbito del art. 1902 CC los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar, el riesgo general de la vida o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida." Per acabar més endavant dient que " Al examinar esas dos sentencias la jurisprudencia de esta Sala sobre responsabilidad por daños a consecuencia de caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, la conclusión es que para declarar tal responsabilidad ha de concurrir necesariamente una culpa o negligencia identificable, que no se dará cuando por distracción del perjudicado éste tropiece con un obstáculo que se encuentre dentro de la normalidad ."
En els treballs preparatoris dels " Principios de derecho europeo de la responsabilidad civil", es defineix el " Estándar de conducta exigible " com " el de una persona razonable que se halle en las mismas circunstancias, y depende, en particular, de la naturaleza y el valor del interés protegido de que se trate, de la peligrosidad de la actividad, de la pericia exigible a la persona que la lleva a cabo, de la previsibilidad del daño, de la relación de proximidad o de especial confianza entre las personas implicadas, así como de la disponibilidad y del coste de las medidas de precaución y de los métodos alternativos" ( article 4: 102. -1-).
Per últim i dins de la cita de la STS de 17-7-07 es diu que " Tales criterios pueden tomarse como referencia para integrar la lacónica formulación del art. 1902 CC y completar el valor integrador generalmente aceptado de otros preceptos del propio Código encuadrados en el capítulo relativo a la naturaleza y efectos de las obligaciones, como el art. 1104 cuando alude tanto a la "diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar" como a "la que correspondería a un buen padre de familia" para, así, configurar un modelo de conducta diligente válido para la mayoría de los casos."
Per tant, no considerem que la valoració de la prova que fa la jutge a quo sigui incorrecta, ja que parteix de la base de la que s'ha practicat a les actuacions i la valora en consciència, de forma conjunta i lògica sense que deixa de valorar allò que tingui directa relació amb l'accident i així es desgrana tota la prova practicada i s'analitza abastament, tant la documental com els interrogatoris com la pericial i les testificals i tot per arribar a una conclusió fonamentada en dret que no escau ara modificar.
Afegirem que no es obstacle a la valoració efectuada el fet de que el perit hagi efectuat el seu dictamen 7 mesos després de l'accident ja que no consta que res s'hagi canviat en aquell interval de temps, sent incert per altra banda, que el muntacàrregues no contingui cap indicació, com de fet resulta de les fotografies aportades. En definitiva i com dèiem, tots ens mena a la confirmació de la sentència d'instància i a la consegüent desestimació del recurs.
TERCER. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i al haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.
Fallo
DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Simo contra la sentència de data 28 d'abril de 2010 del Jutjat de primera instància número 2 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.
Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.
Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,
PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.

