Encabezamiento
Secció núm. 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil
Passeig Lluís Companys, 14-16, 1a planta - Barcelona
08018 Barcelona
Tel. 934866210
Fax: 934866302
A/e: aps17.barcelona@xij.gencat.cat
NIG 0827942120168216847
Recurs d'apel·lació 918/2018 G
Matèria: Judici verbal (efectivitat dº. reals inscrits)
Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Terrassa
Procediment d'origen: Judici verbal (efectivitat drets reals inscrits - art. 250.1.7) 1107/2016
Part recurrent / Sol·licitant: Horacio, Ignacio , Rocío, Íñigo, Sagrario , Julián, Laureano , Tatiana, Leovigildo , Valle , Marcelino, Mariano, Ignorats Ocupants C/ DIRECCION000, NUM000
Procurador/a: Jana Vilma Isern Marrero, Pilar Lopez Rodriguez, Jose Lopez Fernandez, Monica Lopez Manso, Mª Isabel Bernal Borrego, Andrea Maria Beneyto Catala, Oscar Berbegal Añon, Magdalena Lucan Peralta, Mª Paz Lopez Lois, Jose Antonio Lopez Arboles, Sonia Berenguer Lassaletta, Carlos Paloma Marin
Advocat/ada: Jaume Freixa Julia, TANIA BELDA GARCIA, Miquel Gabarro Pont, Albert Fetscher Vela, Silvia Bazán Sullá, Cristina Gali Sampalo, Montserrat Flores Orpez, Anabel De La Torre Vates, Pilar Rodríguez Suárez, Sergio Escorihuela Busqueta, Juan Jose Garcia De Alcaraz Vazquez
Part contra la qual s'interposa el recurs: VISOLGRAN, S. L
Procurador/a: Joaquim Tarin Bellot
Advocat/ada: Ramon Clapes Torrens
SENTÈNCIA NÚM. 44/2021
magistrats: Jose Antonio Ballester Llopis Ana Maria Ninot Martinez Joan Cardona Ibañez
Ponent: Joan Cardona Ibañez
Barcelona, 29 de gener de 2021
Antecedentes
PRIMER.El 8 d'octubre de 2018 es van rebre les actuacions del recurs d'apel·lació interposat contra la sentència dictada en el JV 1107/2016 pel Jutjat de Primera Instància 2 de Terrassa. Són apel·lants els demandats Horacio, Ignacio, Rocío, Íñigo, Sagrario, Laureano, Tatiana, Leovigildo, Valle, Marcelino i Mariano. S'oposa al recurs l'actora VISOLGRAN, SL.
Rebudes les actuacions, es va nomenar ponent al magistrat de reforç Joan L. Cardona Ibáñez, es va assenyalar la deliberació per al dia 17 de desembre de 2020 i les actuacions van quedar vistes per a la seva resolució.
Fundamentos
PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS EN PRIMERA INSTÀNCIA I DELS MOTIUS DEL RECURS.
El 14 de novembre de 2016 la societat VISOLGRAN, SL, va interposar una demanda de judici verbal per a la protecció dels drets reals inscrits contra els ocupants ignorats de la finca de la seva propietat situada en el c/ DIRECCION000 núm. NUM000, de Terrassa. El decret de 13 de desembre va admetre a tràmit la demanda i la provisió d'aquest mateix dia va fixar una caució de 300 € perquè els demandats poguessin contestar a la demanda, conforme a l' article 441.3 Lec.
La demanda va ser contestada inicialment pels demandats ja indicats. Emperò, el demandat Mariano va presentar un recurs de reposició contra la provisió que va fixar en 300 € la quantia de la caució per a contestar a la demanda. El mateix van fer el senyors Leovigildo, Tatiana, Valle, Marcelino, Ignacio, Laureano, Alvaro i Íñigo. Es va desestimar el recurs de reposició, així com l'aclariment posterior, i es va fixar una caució de 300 € a prestar per cadascun dels demandats, que únicament va ser consignada per Julián.
El dia del judici la magistrada d'instància únicament va admetre la intervenció en la vista del Sr. Julián, en ésser l'únic que havia prestat la fiança. La decisió va ser recorreguda en reposició en aquest moment, que es va desestimar, i els lletrats van formular-hi la seva protesta.
El lletrat del senyor Julián també va sol·licitar la suspensió del procediment ja que un dels demandats va manifestar que el seu lletrat no era a la sala, petició que es va desestimar amb la corresponent protesta. Igualment, aquest lletrat va plantejar com a qüestió prèvia la inadequació del procediment pels motius expressats en la demanda, qüestió que es va desestimar oralment, amb la corresponent protesta, però que es resol també formalment en la sentència en haver estat reiterada pel lletrat en les seves conclusions finals. La sentència estima la demanda, sobre la base dels arguments següents.
Pel que fa a la qüestió d'inadequació del procediment, es considera que és l'adequat sobre la base dels arguments jurídics continguts en la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, Secció 13, de 28 de febrer de 2013, així com la de la Secció 1a de 27 de juny de 2016.
A continuació la sentència apel·lada fa un resum de la naturalesa de l'acció exercitada i els seus requisits legals, en el fonament jurídic quart resol les causes d'oposició de fons i conclou que:
A la vista de la prueba practicada - consistente en la documental aportada por ambas partes y en el interrogatorio de las misma - no existe la apariencia de relación alguna que legitime el uso y la posesión de la finca objeto de procedimiento, más allá de la mera tolerancia y/o permisibilidad de la parte actora y titular registral de la misma. Ni siquiera el pacto y/o acuerdo verbal de autorización de uso de la finca como sostiene la parte demandada.
En els paràgrafs següents es resumeix la declaració del representant legal de l'entitat actora, que va manifestar que exercia el càrrec des de l'any 2009, que la finca es va adquirir l'any 2015 i que també va ser administrador de la societat anterior propietari de la finca; 'que sabía que la finca estaba ocupada, que no se hizo nada entonces porque estaban en crisis y no tenían liquidez, siendo poco eficaz iniciar un procedimiento porque volverían a ocuparla y no tenían recursos para poner un procedimiento; (...) que recibieron comunicación de Ajuntament de Terrassa por desprendimientos de la fachada, para cortar ramas, para borrar pintadas y para reparar el balcón que no estaba en buenas condiciones, que se envió a alguien para efectuar las reparaciones y que se habló con alguien de los ocupantes para que permitieran hacerlas'.
Quant a les declaracions dels codemandats, s'indica que van coincidir a assenyalar que feien ús de la finca des de feia anys (entre els anys 2004 a 2013 depenent de cadascun), que hi havia una 'permissibilitat' en el referit ús per part de la propietat i que mai els havia comunicat que havien de marxar i deixar de fer les activitats culturals, públiques i musicals que desenvolupaven en la finca.
Conforme a l'anterior, la magistrada d'instància conclou que:
Esa concesión y/o 'permisibilidad' en el uso de la finca por parte de los demandados, no es desde luego título que ampare la ocupación de la misma, en tanto que no pagando renta ni merced alguna por la ocupación de local, y no existiendo contrato alguno que justifique la ocupación del mismo, la permanencia en su día tolerada, pero ya no consentida, no es desde luego 'título' que impida la protección que reclama la parte actora en su demanda.
La sentència és apel·lada pels demandats que es van indicar en els antecedents de fet, mentre que l'actora s'oposa a l'estimació del recurs. Els motius d'apel· lació són coincidents en els recursos, per la qual cosa es resolen conjuntament en els fonaments jurídics següents.
SEGON. RESOLUCIÓ DELS MOTIUS D'APEL·LACIÓ RELATIUS A l'EXIGÈNCIA D'UNA CAUCIÓ DE 300 €.
El primer que s'ha d'indicar és que el fet de no haver consignat la caució en primera instància no impedeix als demandats interposar el recurs d'apel·lació. Efectivament, la Sentència d'aquesta Secció núm. 330/2019 establia:
TERCERO.- En reunión de Presidentes de las Secciones Civiles de esta Audiencia Provincial de 20/4/18, se decidió que la ausencia de prestación de caución prevenida en los artículos 439.2.2 º, 440.2 y 444.2 de la LEC en cualquiera de las formas previstas en el párrafo segundo del apartado 2 del artículo 64 de la misma norma no justifica la inadmisión del recurso de apelación. Se justificaba el acuerdo con base en la sentencia del Tribunal Constitucional de 25/2/02 , que analiza las circunstancias que deben ponderarse para la adopción de la caución en este tipo de procedimientos, que no se puede impedir la tutela efectiva y que su exigencia haga impracticable el ejercicio del derecho de defensa, haciendo necesaria la posibilidad de examen tanto de la concreción de la caución como de las circunstancias económicas del demandado, también en sede de recurso de apelación, para lo que no puede ser obstáculo la ausencia de prestación de caución, exigencia que no deriva de los artículos 449 y 455 de la LEC .
El artículo 444,2, párrafo 2 LEC establece que ' En los casos del número 7 del apartado 1 del artículo 250, el demandado sólo podrá oponerse a la demanda si, en su caso, presta la caución determinada por el tribunal en cualquiera de las formas previstas en el párrafo segundo del apartado 2 del artículo 64 de esta Ley '. Se configura la prestación de la caución, a que se refieren además los artículos 439.2.2 y 440.2, como un requisito necesario para que el demandado pueda oponerse, de modo que, en caso de que no constituya la misma, el Juez debe dictar sentencia ' acordando las actuaciones que, para la efectividad del derecho inscrito, hubiere solicitado el actor ' ( art.440.2 LEC ); lo que determina el carácter imperativo de la misma incluso cuando el demandado litiga con derecho de justicia gratuita.
Escau per tant examinar els motius que sostenen els demandats.
1. Resolució sobre l'exempció de l'obligació a dipositar la caució per ser els demandats beneficiaris del Dret a la Justícia Gratuïta.
Aquesta qüestió ja ha estat resolta per aquesta Secció en un sentit contrari al que ara pretenen els recurrents, tal i com recull la Sentència núm. 226/2019:
En primer lugar, la concesión del beneficio de justicia gratuita, que tienen reconocido los recurrentes, no excusa de su prestación, pues no está contemplado este beneficio dentro del contenido material del derecho que recoge el art. 6 de la Ley 1/1996 de asistencia jurídica gratuita, ya que esta caución no es ni una tasa judicial ni un depósito necesario para interponer recursos a que alude dicho precepto. Por el contrario, constituye un requisito de procedibilidad para oponerse a la demanda, aún en el supuesto de que los demandados gocen del derecho a justicia gratuita, que ha sido declarado procedente por el Tribunal Constitucional, que en sentencia de 25 de febrero de 2002 ha precisado que: ' en el procedimiento para la efectividad de los derechos reales inscritos, previsto en el art. 41 LH (desarrollado en el art. 137) y regulado en la actualidad en la Ley de Enjuiciamiento Civil ( arts.250.7 , 439.2 , 440.2 , 441.3 , 444.2 y 447.3), la caución se configura legalmente como una garantía que debe prestar el demandado (en cualquiera de las formas actualmente previstas en el art. 64.2 LEC ) para que le sea admitida la oposición a la demanda mediante la formulación de la llamada 'demanda de contradicción '.
2. Resolució sobre el fet que la quantia de la caució es va fixar sense donar als demandats el tràmit d'al·legacions.
La qüestió també ha estat analitzada i resolta per aquesta Secció en un sentit contrari al que pretenen els demandats. Efectivament, la Sentència núm. 325/2019 establia:
TERCERO.- El recurrente, con carácter principal, solicita que se declare la nulidad de actuaciones alegando que se ha infringido el art. 440.2 LEC pues no se le escuchó para fijar la caución prevista en dicho precepto. Aduce el apelante que el decreto y la cédula de emplazamiento no dio traslado a los demandados de la caucion solicitada por la demandante con carácter previo a la fijación de la cuantia por el Juez, sino que, al contrario, con el emplazamiento se notificó a los ignorados ocupantes la providencia de 1 de octubre de 2018 que fijaba, sin posibilidad de contradicción, en 6.000 € la caución a prestar.
El motivo no puede ser estimado.
Es verdad que el art. 440.2 prevé que el Juez oiga al demandado antes de determinar el importe de la caución. Y también es cierto que en el presente caso, la Juez fijó la caución sin oír al demandado. Ello no obstante, no es posible declarar la nulidad de actuaciones peticionada por impedirlo el artículo 227 LEC a cuyo tenor ' la nulidad de pleno derecho, en todo caso, y los defectos de forma en los actos procesales que impliquen ausencia de los requisitos indispensable para alcanzar su fin o determinen efectiva indefensión, se harán valer por medio de los recursos establecidos en la ley contra la resolución de que se trate '.
Contra la providencia que fijó la caución pudo el demandado interponer recurso de reposición, como así se indicaba en la citada resolución. Al no haber recurrido la providencia cuando se le notificó, el demandado la consintió, por lo que no puede ahora pretender que se decrete la nulidad de lo actuado por tal motivo.
En el cas que ara ens ocupa és cert que es va obviar aquell tràmit, però també ho és que els demandats van interposar un recurs de reposició contra la provisió de 13 de desembre de 2016 que va establir la quantia de la caució, o van deixar passar l'oportunitat de fer-ho, segons el cas. Amb aquell recurs van poder al·legar la nul·litat que ara es torna a plantejar, juntament amb les manifestacions al respecte de la seva capacitat econòmica i la quantia concreta a fixar, i tot plegat va estar valorat i resolt per la magistrada d'instància. Per tant, aquest motiu d'apel·lació s'ha de desestimar igualment.
3. Resolució sobre la proporcionalitat de la quantia de la caució.
La Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de de 2002 ( STC 45/2002 ) establia el següent al respecte de la naturalesa d'aquesta caució:
'En el procedimiento para la efectividad de los derechos reales inscritos, previsto en el art. 41 LH (desarrollado en el art. 137 RH ) y regulado en la actualidad en la Ley de enjuiciamiento civil ( arts. 250.7 , 439.2 , 440.2 , 441.3 , 444.2 y 447.3 LEC 2000 ), la caución se configura legalmente como una garantía que debe prestar el demandado (en cualquiera de las formas actualmente previstas en el art. 64.2 LEC ) para que le sea admitida la oposición a la demanda mediante la formulación de la llamada 'demanda de contradicción'. Esta caución , que deberá solicitarse por el actor ( arts. 137, regla 2, RH y 439.2.2 LEC ), y cuya cuantía, dentro de los límites de la interesada por el demandante, será fijada por el Juzgado ( arts. 137, regla 6, RH y 440.2 LEC ), tiene como finalidad -expresamente declarada por la ley- la de responder de la devolución de los frutos percibidos indebidamente y del pago de los daños y perjuicios causados, así como de las costas procesales ( arts. 41.4 LH , 137, regla 2, RH y 439.2.2 LEC ). Por tanto, la caución se diferencia netamente de otras medidas cautelares que puedan solicitarse y acordarse para la efectividad de la Sentencia que se dicte ( arts. 137, reglas 2 y 3, RH y 439.2.1 y 2 y 441.3 LEC ).
La regulación legal que se deja sucintamente expuesta impone a los órganos judiciales, a la hora de fijar la cuantía de la caución que debe prestar el demandado, una ponderación de las circunstancias del caso que tenga en cuenta el objeto y contenido de la pretensión ejercitada en la demanda, las consecuencias económicas que para el demandante se derivan de la conducta perturbadora del derecho real inscrito que se imputa al demandado (frutos, daños y perjuicios y costas procesales), así como la capacidad económica de éste, pues la exigencia de una caución que hiciera impracticable el ejercicio de su derecho de defensa, impidiéndole contestar a la demanda y oponerse a la pretensión del actor ('demanda de contradicción'), podría constituir una privación del derecho a la tutela judicial efectiva que vulneraría el art. 24.1 CE al impedir el acceso al proceso sumario en el que le ha situado la contraparte.
Escau recordar que la interlocutòria d'1 de setembre de 2017, que va resoldre el recurs de reposició contra la provisió que va fixar-hi el seu import, indicava el següent:
Y en relación al importe de la caución, a la vista de las circunstancias concurrentes, se estima adecuada, si se tiene en cueta que la entidad actora VISOLGRAN S.L. solicitó en su demanda la fijación de una caución por importe de 2.400 €. Y de hecho, no ha habido reparo, impedimento u objeción en su consignación 'por parte del co-demandado D. Julián.
En els diferents recursos d'apel·lació s'insisteix que la magistrada d'instancia va establir una quantia de 300 € per a cadascun dels 11 demandats, per la qual cosa el total acumulat que es va exigir era de 3300 €, superior a la quantitat de 2400 € fixada per l'actora en la seva demanda. En establir la llei que la quantia ha de fixar-se pel jutge 'dins de l'assenyalada per l'actor', superar-la hauria de suposar automàticament la nul·litat de les actuacions en haver-se causat indefensió als demandats. Aquest motiu ha de desestimar-se.
En primer lloc, i tal com es va resoldre a l'inici d'aquest Fonament, el fet de no prestar la caució en primera instància no impedeix als demandats interposar el recurs d'apel·lació, per la qual cosa les seves al·legacions són examinades en segona instància i se salva qualsevol nul·litat antecedent a la fixació de la caució.
En segon lloc, fins i tot acceptant l'argument al·legat el resultat seria l'establiment d'una caució de 2400 €, quantia molt superior a les que en el seu moment van oferir prestar els demandats, els qui van sol·licitar o bé directament la seva exempció en ser titulars del Dret a la Justícia Gratuïta o bé quantitats que rondaven els 60 €, de manera que ni tan sols sumant totes les quanties s'arribaria a la quantitat de 2400 €.
En tercer lloc, i finalment, no hi ha més que reiterar els arguments inclosos en l'anterior Sentència del Tribunal Constitucional per a concloure que el dret la tutela judicial efectiva s'ha de ponderar amb la finalitat perseguida per la norma legal, així com recordar que un dels demandats sí va prestar la caució malgrat realitzar al·legacions similars a la resta dels demandats.
TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LES AL·LEGACIONS RELATIVES A LA INADEQUACIÓ DE PROCEDIMENT.
Diversos recurrents reiteren en els seus escrits la inadequació del procediment en entendre que en no fer-se constar en la transmissió de la propietat que la finca no es trobava lliure d'ocupants no es podia accedir al procediment especial que s'ha exercitat i que la tramitació legal era el declaratiu. S'insisteix que el procediment triat part de la presumpció de concordança entre la realitat registral i la fàctica, en el sentit que el dret escrit existeix i pertany al seu titular en la forma determinada en el seient respectiu, cosa que no és el cas. També se sosté que el procediment no era l'adequat ja que en el moment en què l'actora va adquirir la finca l'actor no tenia la possessió, en estar ja ocupada pels demandats. Per això el procediment adequat hauria de ser un judici de precari i no el que es va interposar.
Aquestes qüestions ja han estat resoltes per aquesta Secció en un sentit diferent al que pretenen els recorrents, com es pot comprovar en la Sentència núm. 85/2019:
SEGUNDO.- El procedimiento para la protección de los derechos reales inscritos en el Registro de la Propiedad es aquél que va destinado a proteger, de forma rápida y mediante una tutela sumaria, al titular de ciertos derechos reales inscritos frente a actos de perturbación material; encontrándose regulado este proceso especial en el artículo 41 de la Ley Hipotecaria , que remite su sustanciación a las normas del juicio verbal regulado en el artículo 250.1.7º LEC .
Pues bien, la citada protección no es sino una consecuencia procesal de la presunción de exactitud derivada del principio de legitimación registral en el aspecto de presunción de la titularidad del derecho inscrito; encontrando su fundamento legal en el artículo 38 de la Ley Hipotecaria que establece la presunción de que los derechos reales inscritos existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo. Por tanto, la protección se interesa con base en la inscripción en el Registro de la Propiedad y no en el hecho mismo de la posesión, como ocurre en los interdictos.
Como viene señalando la jurisprudencia de forma reiterada, se trata de un proceso sumario, caracterizado, entre otros rasgos, por la limitación de los medios de defensa que puede utilizar el demandado que quedan restringidos a los que taxativamente se recogen en el artículo 444.2 LEC , sin que sea suficiente la mera alegación o apariencia de un título para enervar la acción o la simple alegación de prescripción adquisitiva; debiendo los tribunales examinar las alegaciones de los demandados para determinar si las mismas tienen consistencia jurídica para impedir la protección de los derechos interesada por el titular registral, bien que sin que pueda exigirles en este procedimiento sumario una prueba plena o demostración completa y acabada del derecho que opone, pues basta demostrar que ostentan una apariencia legitima de que la posesión se halla amparada por una relación jurídica cuya plena efectividad deberá ser objeto del correspondiente proceso declarativo que resuelva sobre los derechos en litigio.
Con todo, no puede desconocerse que, dada la fuerza de la legitimación registral, y en la medida que la inscripción está bajo la salvaguardia de los tribunales y ha de mantenerse mientras no se pruebe su inexactitud, el poseedor demandado debe vencer aquella fuerza para lograr que esa verdad registral, que el ordenamiento jurídico protege especialmente, ceda ante la acreditada posesión legítima del poseedor, que lo es si está respaldada por un título que merece también protección y está dotado de entidad suficiente para neutralizar la presunción legitimadora que el Registro avala; lo que supone que incumbe a los demandados la carga de una prueba suficiente para, siquiera en principio, comprometer la presunción que a favor del titular inscrito establece el art. 38 LH , dado que lo contrario llevaría a debilitar en grado extremo la presunción derivada del Registro de la Propiedad y la finalidad del procedimiento que nos ocupa. (...)
Per tant, és clar que el procediment triat per l'actora és conforme a la legalitat processal i les al·legacions dels recorrents al respecte de la 'complexitat de la qüestió' en res no hi obsten, doncs precisament la Lec pretén establir un procediment ràpid i sumari i és per això que l'art. 447.3 conclou que les Sentències que s'hi dicten no tenen els efectes de la cosa jutjada. En conclusió, la part demandada té al seu abast la possibilitat d'interposar una demanda de judici plenari per discutir aquella pretesa complexitat.
I quant a si el procediment adient seria el de precari, la Sentència d'aquesta Secció núm. 507/2019 va establir:
SEGUNDO.- En primer lugar por lo que se refiere a la inadecuación de procedimiento debe decirse que el art. 250.1.7 LEC prevé que se tramitarán por el juicio verbal las acciones 'instadas por los titulares de derechos reales inscritos en el Registro de la Propiedad, demanden la efectividad de esos derechos frente a quienes se oponga a ellos o perturben su ejercicio, sin disponer de título inscrito que legitime la oposición o la perturbación.'
Dicha acción fue la ejercitada por la parte actora sin que la parte demandada haya probado que se trate de una inadecuación de procedimiento por cuanto la ley no impone que el actor deba ejercitar la acción de desahucio por precario, y así si se cumplen los presupuestos procesales conforme al art. 439 LEC la demanda deberá ser admitida sin que la demandada haya justificado el incumplimiento de dichos presupuestos.
I la Sentència núm. 434/2019 arriba a la mateixa conclusió.
QUART. RESOLUCIÓ SOBRE L'ERROR EN LA VALORACIÓ DE LA PROVA.
En els recursos s'insisteix que tant l'actora com l'anterior propietària van tolerar la possessió en virtut d'un acord verbal, que mai se'ls va requerir perquè abandonessin la finca i que fins i tot es va col·laborar per a mantenir l'immoble en bones condicions. No s'indica, no obstant això, quins són els errors concrets en què incorre la valoració de la prova.
Aquest motiu ha de ser igualment desestimat, doncs la magistrada d'instància recull perfectament quins van ser els elements probatoris que la van portar a la seva decisió, valorant les declaracions contradictòries de les dues parts en litigi. No existeix cap element que permeti concloure en el sentit que pretenen els recurrents i, de fet, si alguna cosa s'ha de presumir és que la propietat privada ha de servir al seu titular per a les seves finalitats econòmiques i que el suposat pacte verbal tan al·legat no s'ha provat en absolut. El representant legal de la societat actora va explicar detalladament quins van ser els motius pels quals va tolerar l'ocupació de la finca, i totes les circumstàncies que es reiteren en els recursos sobre suposades converses i intercanvis de telèfons van ser explicades de manera convincent per l'actor i, en qualsevol cas, no passarien de ser fets accessoris.
CINQUÈ. RESOLUCIÓ SOBRE LA FALTA D'IDENTITAT DE LA FINCA OCUPADA.
S'al·lega que no existeix identitat entre la finca identificada en la demanda i la que consta en la certificació registral i la realitat i que en la certificació registral s'omet l'existència d'un segon pis en la finca, que existeix en la realitat i que no consta ni en la certificació registral ni en el relat de fets de la demanda. Concretament s'indica que 'd'estimar-se la demanda es podria donar la paradoxa que el dia del llançament dels ocupants de la finca, aquests es trobessin en la segona planta de l'edifici, que no existeix en actuacions però si que existeix en la realitat, per la qual cosa difícilment podrien ser desallotjats d'aquesta'. Per a acreditar l'existència d'aquesta segona planta, el recurrent es remet a la certificació cadastral aportada com a document 2 de l'escrit d'oposició a la demanda.
Enfront de l'argument anterior, la demandant al·lega en primer lloc que de la documentació aportada durant la fase probatòria no es desprèn l'existència del segon pis i la terrassa, per la qual cosa aquesta qüestió no es pot plantejar en la fase d'apel·lació; i en segon lloc que l'article 444.2.4t no exigeix que la realitat física concordi plenament amb la registral, sinó que únicament han de ser coincidents les titularitats.
El motiu ha de desestimar-se pels arguments defensats per l'actora en el seu escrit de contestació al recurs.
Efectivament, i en primer lloc, certament és discutible que aquesta al·legació constitueixi una qüestió nova sobre la qual no és possible que aquesta Sala resolgui, tal com ha establert reiteradament i així és pot comprovar, per exemple, en la Sentència núm. 771/20:
Se trata ésta de una cuestión nueva que la Sra. Delia no alegó en su escrito de contestación a la demanda. Cabe recordar a la parte que rige en segunda instancia el principio que prohíbe a los litigantes introducir, con ocasión del recurso de apelación, hechos o cuestiones nuevas que no fueron oportunamente alegadas en la primera instancia, ya que con tal conducta se estaría vulnerando el artículo 456 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que delimita el ámbito del recurso de apelación y que impide, so pena de vulnerar el principio de defensa y de igualdad de las partes en el proceso, introducir en esta alzada hechos o planteamientos nuevos que no pueden ser contrarrestados por la otra parte litigante, prohibición conocida desde antiguo bajo el aforismo pendente apellationes nihil innovetur.
El art. 456 LEC dispone que 'en virtud del recurso de apelación podrán perseguirse, con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia...'. El citado precepto prohíbe, por tanto, que el ámbito del recurso supere o sea más amplio que el de las actuaciones que lo motivaron, al no permitirse la posibilidad de formalizar nuevas pretensiones o motivos de oposición por las partes, so pena de originar indefensión a la parte contraria por infracción del principio de audiencia bilateral, el cual exige que cuantas cuestiones acudan al órgano 'ad quem' hayan sido previamente discutidas (o susceptibles de serlo). En definitiva, la apelante debe atenerse a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia.
A este respecto la STS de 30 de octubre de 2008 afirma que ' Como señala la sentencia de esta Sala de 18 mayo 2006 , el planteamiento en segunda instancia de cuestiones nuevas 'contradice los principios de preclusión y contradicción, generando indefensión para la contraparte, pues rige en nuestro ordenamiento un sistema de apelación limitada, no plena, en el que la regla general es que no cabe introducir cuestiones nuevas -'pendente apellatione nihil innovetur'' ' .
Y en el mismo sentido la STS de 9 de marzo de 2011 señala que ' Los Tribunales deben atenerse a las cuestiones de hecho y de derecho que las partes le hayan sometido, las cuales acotan los problemas litigiosos y han de ser fijadas en los escritos de alegaciones, que son los rectores del proceso. Así lo exigen los principios de rogación ( SSTS de 15 de diciembre de 1984 ( RJ 1984, 6116), 4 de julio de 1986 ( RJ 1986, 4410), 14 de mayo de 1987 ( RJ 1987, 3531), 18 de mayo y 20 de septiembre de 1996 , 11 de junio de 1997 ), y de contradicción ( SSTS de 30 de enero de 1990 y 15 de abril de 1991 ), por lo que el fallo ha de adecuarse a las pretensiones y planteamientos de las partes ( SSTS de 19 de octubre de 1981 y 28 de abril de 1990 ; 26 de febrero 2004 (RJ 2004, 1749) ). Es decir, el contenido del proceso lo fijan las partes como consecuencia del principio dispositivo y de rogación que rige en el proceso y que queda delimitado por los escritos de demanda y de contestación, sin que después de los mismos puedan las partes introducir variaciones sustanciales en virtud de la prohibición de mutatío libelli, lo que tiene su fundamento en la garantía de un ordenado desarrollo del proceso y en el respeto del principio de contradicción y el derecho de defensa, cifrado en la posibilidad de alegar y probar sobre los hechos relevantes aducidos. Entre otras cosas, supone que el demandado no puede modificar de forma sustancial su defensa una vez que ha contestado la demanda.
I, en segon lloc, en qualsevol cas la finca estava correctament identificada, no hi ha existit cap dubte al respecte durant el procés i la coincidència o no de la realitat física i la registral en absolut priva l'actor de la tutela pretesa, doncs la nul·la eficàcia del Registre de la Propietat al respecte de les dades fàctiques és pacífic en la doctrina i la jurisprudència, tal i com recorda la STSJ de Catalunya de 29 de juliol de 2015:
De acuerdo con la jurisprudencia del Tribunal Supremo, el Registro de la Propiedad carece efectivamente de una base física fehaciente ya que reposa sobre las simples declaraciones de los otorgantes, por lo que caen fuera de la garantía que presta cuantos datos registrales se corresponden con hechos materiales, como es el caso de los datos descriptivos de las fincas y, entre ellos, los referentes a su superficie (...) la fe pública del Registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas... la presunción del art. 38 LH (principio de legitimación registral) y la norma del art. 34 de la misma Ley (protección del tercero hipotecario) se refieren a la titularidad sobre el derecho inscrito y no a los datos de hecho que figuran en la inscripción... la fe pública del registro asegura la existencia y contenido jurídico de los derechos reales inscritos, pero no garantiza la exactitud de los datos de mero hecho relativos a la inscripción de la finca quedando ello sometido al resultado de las pruebas practicadas'.
I quant a la información cadastral, la seva Sentència de 23 d'octubre de 2014 establia:
Si bien es cierto que los datos ofrecidos por el Catastro o la inclusión en el inventario de bienes del Ayuntamiento no son por sí mismos y aisladamente considerados prueba plena de propiedad según indican las sentencias del Tribunal Supremo citadas por el recurrente, también lo es que son elementos indiciarios de la misma.
SISÈ. COSTES PROCESSALS.
La desestimació del recurs implica la seva imposició als recurrents, conforme a l' article 398 Lec.
Fallo
Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per Horacio, Ignacio, Rocío, Íñigo, Sagrario, Laureano, Tatiana, Leovigildo, Valle, Marcelino i Mariano contra la Sentència dictada en el JV 1107/2016 pel Jutjat de Primera Instància 2 de Terrassa, i imposem als recorrents les costes causades en la seva tramitació.
Transferiu al compte bancari corresponent el dipòsit constituït per la part recurrent i retorneu les actuacions a l'òrgan judicial d'instància. Una vegada fet, arxiveu aquest rotlle.
Aquesta Sentència no és ferma i s'hi pot interposar el recurs de cassació ( art. 477.2 Lec) i extraordinari per infracció processal ( art. 466 Lec) davant el Tribunal Suprem, i/o el recurs de cassació per infracció del Dret Civil català ( art. 3 Llei 2/2012). Tots ells en el termini de 20 dies i davant aquesta Sala, previ el dipòsit i el pagament de les taxes que indica la Llei.
Així ho manem i ho signem.
Els magistrats
Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i únicament per al compliment de la tasca que té encomanada, i es tractaran amb la màxima diligència.
Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials, que l'ús que se'n pugui fer ha de quedar circumscrit a l'àmbit del procés, que se'n prohibeix la transmissió o comunicació per qualsevol mitjà o procediment i que s'han de tractar exclusivament per a finalitats pròpies de l'Administració de justícia, sens perjudici de les responsabilitats civils i penals establertes per al cas que se'n faci un ús il·legítim (Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell i Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals).
INFORMACIÓ PER ALS USUARIS DE L'ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA
D'acord amb el que disposa l'Ordre JUS/394/2020, dictada com a conseqüència de la situació sobrevinguda arran de laCOVID-19:
- L'atenció al públic en qualsevol seu judicial o de la fiscalia s'ha de fer per via telefònica o a través del correu electrònic habilitat a aquest efecte, ambdós detallats més amunt, i en tot cas, s'ha d'ajustar al que estableix la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.
- En els casos en què sigui imprescindible acudir a la seu judicial o de la fiscalia, cal obtenir prèviament la cita corresponent.
- Els usuaris que accedeixin a l'edifici judicial amb cita prèvia han de fer servir mascaretes pròpies i utilitzar el gel desinfectant a les mans.
