Sentencia CIVIL Nº 463/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 834/2018 de 05 de Diciembre de 2018

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1716042120188046453

Recurs d'apel lació 834/2018 2

Matèria: Apel lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Sant Feliu de Guíxols

Procediment d'origen: Judici verbal (desnonament precari - art. 250.1.2) 110/2018

Part recurrent / Sol licitant: Juan Enrique

Procurador/a: Elisenda Pascual Sala

Advocat/ada: CLAUDIA MULA ROQUETA

Part contra la qual s'interposa el recurs: BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA SA

Procurador/a: PERE FERRER FERRER

Advocat/ada: Pablo Pierre Prats

SENTÈNCIA NÚM. 463/2018

Il lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 5 de desembre de 2018

Antecedentes

PRIMER. El 28 de novembre de 2018 es van rebre les actuacions de Judici verbal (desnonament precari - art. 250.1.2) 110/2018, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Sant Feliu de Guíxols, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradora Elisenda Pascual Sala en representació de Juan Enrique, contra sentència de 18 de juny de 2018, en què consta com a part apel lada el procurador Pere Ferrer Ferrer, en representació de BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA SA.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'Que amb íntegra estimació de la demanda, declaro que procedeix condemnar la part demandada Juan Enrique i IGNORATS OCUPANTS DE LA FINCA SITUADA A C/ DIRECCION000, NÚM. NUM000, NUM001- NUM002 DE SANT FELIU DE GUÍXOLS, FINCA REGISTRAL NUM003, a reconèixer i respectar el dret de propietat que sobre aquest immoble, ostenta BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, SA (BBVA, SA). Així mateix, condemno la demandada a cessar immediatament en qualsevol acte de possessió en la finca descrita, i a no pertorbar per cap concepte la plena eficàcia del domini inscrit que ostenta l'actora. Condemno la demandada a entregar a la part demandant la possessió de la finca descrita, immediatament, i, en cas de no fer-ho, es procedirà al seu llançament.

Amb expressa condemna en costes a la demandada.'.

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Assenyalat l'acte de deliberació, votació i decisió, ha tingut lloc el dia 05/12/2018.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el Magistrat JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La societat financera actora ha presentat una demanda instant la tramitació d'un procediment verbal de protecció dels drets reals inscrits previst per l' article 250.1. 7 de la LEC.

Ho ha fet contra el demandat en tant que ocupant de la finca de la seva propietat.

SEGON.La sentència de primera instància ha estimat de manera íntegra la pretensió.

Considera que ha quedat demostrada la titularitat de la demandant sobre la finca i que el demandat no ha comparegut ni s'ha oposat per cap de les causes que és possible al legar en aquest procediment segons el que preveu l' article 444.2 de la LEC.

TERCER.El demandat no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en dos motius.

Primer, al lega que quan se'l va emplaçar no se li va dir que havia de constituir una caució com a requisit per poder contestar la demanda i que el tribunal mai no ha exigit una caució. Això infringiria el que preveu l' article 440.2 de la LEC.

Per to això, sol licita la nul litat d'actuacions perquè aquesta actuació del jutjat li hauria generat indefensió.

Segon, la demandant no hauria acreditat la identificació del pis que reclama i que és objecte d'aquest procés perquè no s'ha presentat la corresponent certificació cadastral.

Rebel lia del demandat.

QUART.El demandat van ser emplaçat personalment per comparèixer al procediment sense que ho fes, el que va provocar que fos declarat en rebel lia.

A la vista de d'aquesta rebel lia voluntària, cal examinar quina serà la seva transcendència a l'hora d'estudiar el motius de recurs que planteja.

Aquest tribunal ja ha dit moltes vegades, per exemple a les sentències d'11 de desembre, 13 de novembre i 17 de juliol de 2.006, 11 de març, 14 de setembre, 28 d'octubre i 18 de novembre de 2.009, 29 de setembre de 2.010, 5 de març de 2, 012, 13 d'octubre de 2.014 i 9 de juliol de 2.018:

'dicha actitud frente al proceso es plenamente admisible: El llamado a él decide no comparecer. Ello no implica que haya de estimarse la demanda, puesto que la rebeldía del demandado no releva al demandante de probar los hechos constitutivos de su pretensión. Pero lo que no es admisible es que ausente voluntariamente de la primera instancia, puesto que la resolución que le pone fin no le complace, sin que haya opuesto nada a lo pedido en la demanda, se pretenda convertir la segunda instancia en primera, privándola de su función propia, cual es la 'segunda lectura' o revisión de lo decidido en la primera, pero con arreglo a los fundamentos jurídicos y los hechos alegados en esta última.

Esta actuación es contraria a lo dispuesto en el artículo 456.1 de la LEC , ya que se efectúan unas alegaciones en segunda instancia que para nada se hicieron durante la primera mediante la contestación a la demanda, cuando perfectamente podrían haberse hecho.

En definitiva, todos los argumentos empleados por el apelante en su escrito de interposición de recurso constituyen cuestión nueva, lo que determina que sin más argumentos se desestime su recurso en todo lo concerniente a hechos que pudieron ser alegados al contestar a la demanda'.

Això vol dir que tots els arguments continguts en el recurs s'han de considerar qüestions noves.

CINQUÈ.Pel que fa a les conseqüències jurídiques del seu plantejament a la segona instancia, hem dit a les sentències de 9 de juliol de 2.018, 28 de febrer de 2.014, 9 de gener de 2.013, 18 d'abril, 7 de març i 18 de gener de 2.012, 23 i 4 de maig i 10 de gener de 2.011, 29 i 22 de setembre, 19 de juliol, 16 de juny i 17 de febrer de 2.010, 18 de novembre, 28 d'octubre, 14 de setembre, 11 de març i 25 i 19 de febrer de 2.009, 2 de juny, 14 de maig i 1 de desembre de 2.008 i de 24 de octubre de 2.007:

'una cuestión nueva no puede tomarse en consideración como base de la resolución que ponga fin al presente grado jurisdiccional. Y ello por impedirlo el principio 'pendente apellatione nihil innovetur' hoy recogido en el artículo 456.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que se refiere al objeto del recurso de apelación identificándolo con el de la primera instancia al señalar que, en virtud del mismo, 'podrá perseguirse con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia, que se revoque un auto o sentencia y que, en su lugar, se dicte otro u otra favorable al recurrente'.

Según la constante jurisprudencia del Tribunal Supremo la apelación, aunque permite al Tribunal conocer en su integridad del proceso, no constituye un nuevo juicio ni autoriza a resolver problemas o cuestiones distintos de los planteados en la primera instancia, dado que a ello se opone el principio general de Derecho 'pendente apellatione, nihil innovetur'. Dicho de otro modo, el órgano competente para conocer del proceso en segunda instancia, en observancia del principio 'tantum devolutum quantum apellatur', debe circunscribir su análisis a los temas que fueron objeto de controversia en el primer grado jurisdiccional, ya que sobrepasar dicho límite implicaría incongruencia y conllevaría indefensión para la parte apelada, que eventualmente podría verse afectada por un pronunciamiento relativo a una cuestión sobre la que no pudo fijar su postura en la fase de alegaciones ni articular los medios de prueba que estimara oportunos en período probatorio. En este sentido sentencias del citado Tribunal de 28 de marzo , 19 de abril , 10 de junio y 4 de diciembre de 2.000 , 12 de febrero , 30 de marzo y 31 de mayo de 2.001 , 22 de octubre y 29 de noviembre de 2.002 , 26 de febrero , 31 de mayo , 25 de junio , 26 de julio , 12 y 31 de diciembre de 2.003 , 19 de febrero de 2.004 y 18 de mayo de 2.005 .

Por otro lado, el Tribunal Constitucional, en su sentencia de 15 de enero de 1.996 , señala que 'en nuestro sistema procesal, la segunda instancia se configura... como una revisio prioris instantiae en la que el Tribunal Superior u órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia, pero sin que la cognición del tribunal superior pueda extenderse a extremos distintos de los que fueron objeto del litigio en la primera'.

El que hem dit fins aquí aboca necessàriament a la desestimació del recurs atès que tot el que planteja la part apel lant és una qüestió nova vedada en aquesta segona instància.

Tanmateix, volem afegir un seguit de consideracions que encara refermen més la desestimació del recurs.

El procediment de protecció dels drets reals inscrits.

SISÈ.El procediment per a la protecció dels drets reals inscrits en el Registre de la Propietat, és de naturalesa sumària.

Té com a finalitat protegir als esmentats titulars de qualsevol pertorbació que pateixin en la possessió del dret inscrit sense que la persona que el pertorba tingui títol que el legitimi per a fer-ho.

Aquest procediment, que abans estava regulat per l' article 41 de la Llei hipotecària, ara ho està dins de la LEC com un procediment verbal per raó de la matèria (article 250.1.7), que presenta algunes especialitats.

La LEC preveu uns casos que permetran no admetre a tràmit la demanda ( article 439.2), contempla l'adopció de mesures cautelars amb la finalitat d'assegurar l'efectivitat de la sentència( article 441.3), limita els motius d'oposició als que especifica l' article 444.2 i condiciona la possibilitat de fer oposició a la constitució d'una caució (article 439.2). Finalment, la sentència que es dicti no tindrà força de cosa jutjada (article 447.3)

Aquesta protecció especial deriva de la presumpció que el dret real inscrit pertany al seu titular registral i que en té la seva possessió ( article 38 de la Llei hipotecària), el que fa que la legitimació activa per instar-lo es limiti als titulars de drets reals inscrits.

En el mateix sentit, la sentència de la Secció Quarta de l'Audiència de Granada de 28 d'abril de 2.017 configura així les característiques d'aquesta classe de procediments:

' es un proceso declarativo, especial y sumario que tiene por finalidad la efectividad de las acciones reales que dimanen de los derechos inmobiliarios inscritos en el registro, concediendo fuerza ejecutiva provisional a los asientos del Registro de la Propiedad que quedan así equiparados a una resolución provisoria y producen, si no hay contradicción, plenos efectos ejecutivos, por lo que con su ejercicio se pretende, y no es otra su finalidad, conseguir un resultado de hecho idéntico al que se lograría con la ejecución de la Sentencia que se hubiere obtenido, de haber ejercitado con éxito en la vía ordinaria una acción real, entre las que se incluye como característica , la reivindicatoria. La acción derivada, pues, del precitado art. 41 de la L.H , (EDL 1946/59), no es otra cosa que una consecuencia más del principio legitimador contenido en el art. 38 de la misma LH (EDL 1946/1959) que presume la posesión del derecho real inscrito, a favor del titular que aparece en el asiento como tal al decir que se presume que los derechos reales inscritosexiste y pertenecen a quien en ellos aparece como titular en la forma que determina el asiento respectivo, presunción iuris tantum de concordancia entre la realidad extra registral y la registral que no impide la oposición si bien si bien por unos motivos determinados y concretos. Para el éxito y la viabilidad de la acción ejercitada pues son necesarios la concurrencia de los siguientes requisitos o circunstancias a) que los demandantes iniciales tengan inscritos en el Registro el dominio o derecho real cuya tutela solicitan en asiento vigente y sin contradicción, b) que la demanda se dirija contra las personas designadas por el titular registral como causantes del despojo o perturbación, c) Que no concurran ninguna de las causas de oposición que el repetido art. 41 recoge (hoy art. 444.2 LEC (EDL 2000/1977463).

La naturaleza jurídica de ésta acción ha sido y es muy discutida, ya se considere un procedimiento ejecutivo dirigido a la tutela de los derechos amparados por los asientos registrales, ya un auténtico proceso declarativo, pero, en todo caso y cualquiera que sea el criterio sostenido, lo cierto es que presenta un carácter especial, singular y expeditivo, orientado a la protección de los derechos reales inscritos, en tanto que consecuencia de la fuerza legitimadora del Registro de la propiedad, al presumirse concordantes Registro y realidad, en el sentido de que el derecho inscrito existe y pertenece a su titular en la forma determinada en el asiento respectivo, al extremo de que, para contradecir esta concordancia, deberá formularse oposición con base en alguna o algunas de las causas taxativamente contempladas en la Ley, cuya prueba incumbe al contradictor. En definitiva, lo que sí aparece fuera de toda duda, y así debe resaltarse por su importancia en la presente litis, es la sumariedad, lo que provoca que la apertura de una fase cognitiva abreviada, caracterizada por la inversión del contradictorio, no tiene por objeto, ni el procedimiento en general, declaraciones de derechos, ni pueden examinarse cuestiones complejas, que exceda de su ámbito propio, especial y reducido, estando tales declaraciones o cuestiones reservadas para su discusión, examen y decisión en el juicio declarativo ordinario que corresponda, que queda abierto, pues la resolución o sentencia que se dicte no produce la excepción de cosa juzgada material'.

El mateix criteri trobem a les sentències de la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona de 28 de març de 2.017 o a la de la Secció Tercera de l'Audiència de Tarragona de 19 d'abril de 2.016.

Causes d'oposició.

SETÈ.L' article 444.2 de la LEC preveu unes causes taxades d'oposició a la pretensió de protecció dels drets reals inscrits.

Les que al lega el demandat no es troben entre les que contempla la normativa processal.

Hem de recordar un cop més que ens trobem davant d'un procediment declaratiu de cognició limitada, en el sentit que no permet la discussió de qualsevol qüestió que vulgui plantejar el demandat, sinó només la d'aquelles que contempla específicament la llei processal.

Caució.

VUITÈ. .L' article 439.2.2 de la LEC imposa al demandant en aquesta classe de processos que indiqui l'import de la caució que haurà de constituir el demandat per a poder contestar a la demanda.

Al seu torn l'article 440.2 preveu que si el demandat compareix a la vista però no ha prestat caució, es dictarà sentència estimatòria de la pretensió de recuperació de la possessió.

Segons aquest mateix precepte, la caució s'haurà de fixar després de sentir el demandat sobre aquesta qüestió.

Al seu torn l'article 444.2 preveu com un requisit de procedibilitat per contestar la demanda en aquesta classe de procediments que el demandat hagi constituït la corresponent caució.

NOVÈ.En el nostre cas l'entitat bancària demandant va proposar una caució i va demanar que s'exigís el seu pagament al demandat.

Malgrat això, en cap moment del procediment se li ha reclamat el pagament de cap caució.

Dels arguments de la sentència impugnada per enlloc se'n deriva que la causa de l'estimació de la demanda hagi estat la no constitució de caució, sinó més aviat que el demandat no va comparèixer i, per tant, no ha al legat cap de les causes taxades d'oposició a la demanda pròpies d'aquesta mena de procediments.

Dit amb altres paraules, ha pogut pledejar sense necessitat de constituir cap caució.

Aquesta situació no li ha generat la més mínima indefensió. Ans al contrari, ha pogut litigar sense pagar-la, el que òbviament l'afavoreix, no el perjudica.

En definitiva, tot i que és veritat que s'ha produït una infracció processal pel fet de no exigir el pagament de la caució, no ho és menys que aquesta circumstància no ha generat la més mínima indefensió de l'apel lant.

La indefensió és la base de qualsevol nul litat d'actuacions, si no s'ha produït, no és possible declarar-la ( article 225.3 de la LEC).

Identificació de la finca.

DESÈ.A la demanda s'hi va adjuntar la certificació del Registre de la Propietat, on es descriu perfectament l'immoble objecte del procediment.

Segons el que consta en l'acta d'emplaçament del demandant, el pis on es va fer és exactament el mateix al qual es refereix la demanda i del qual la demandant n'acredita el seu domini.

Per tant, la identificació era totalment correcta i suficient i acompleix allò que disposa l' article 439.2.3 de la LEC.

Costes.

ONZÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel lació presentat en nom de Juan Enrique contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Contra aquesta sentència no es pot presentar cap recurs extraordinari ja que en aquests procediments la sentència no té efectes de cosa jutjada (interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 21 de desembre de 2.006, de 13 de desembre de 2.010, de 21 de juliol de 2. 011 i de 13 de febrer de 2.012, entre altres).

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància e Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.