Sentencia Civil Nº 480/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 11, Rec 383/2013 de 03 de Diciembre de 2014

Encabezamiento

Audiència Provincial

de Barcelona

Secció 11a

Rotlle núm. 383/2013

Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Barcelona

Actuacions de procediment ordinari núm. 943/2011

Sentència núm.480/14

Il·lms. Srs.

Josep Mª Bachs i Estany

Francisco Herrando Millán

María del Mar Alonso Martínez

Barcelona, 3 de desembre de 2014

La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 383/2013 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Sra. Martínez de Sas, en representació dels Srs. Severiano i Pedro Enrique , part actora, i ha pronunciat la següent Sentència.

Antecedentes

Primer. La part dispositiva de la Sentència apel·lada és la següent: 'FALLO.- Que desestimando íntegramente la demanda interpuesta por D. Pedro Enrique y D. Severiano contra D. Donato , D. Isidoro , Dª Enriqueta y los ignorados herederos y herencia yacente de D. Luis Andrés , dobo absolver y absuelvo a todos ellos de la demanda contra ellos interpuesta. Se imponent las costas procesales de este procedimiento a la parte actora'.

Segon . Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través de la procuradora Sra. Martínez de Sas.

Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent integrada pels codemandats Srs. Donato i Enriqueta a través de la procuradora Sra. Infante i Lope.

Mantenen la seva rebel·lia processal els codemandats Sr. Isidoro i els ignorats hereus o herència jacent del Sr. Luis Andrés .

Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 26 de novembre de 2014, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.

HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.

Fundamentos

Primer. Apel·la la part actora la Sentència d'instància (f. 321 i ss.) pels següents motius:

1er) antecedents: la controvèrsia es va iniciar amb una querella interposada el maig de 2005 cvontra aquesta part pels avui apel·lats per usurpació i alteració de fites, llindars o senyals respecte d'una finca posseïda immemorialment per aquesta part, querella admesa a tràmit pel Jutjat d'Instrucció de Falset núm. 1 i que va donar lloc a les prèvies 371/2005. Atesa la dificultat probatòria que per a aquesta part representava que els querellants tenien al seu favor la presumpció registral de domini, i molt a contracor, es va arribar a un acord amb els apel·lats d'adquisició de la finca. Posteriorment es va arribar a coneixement per descoberta d'una escriptura notarial no inscrita, de que el causant de tots ells havia alienat la finca a favor del causant d'aquesta part en una operació de recompra que, per aquelles dates, era habitual en operacions creditícies però que, per motius desconeguts, no es va arribar a registrar. Convençuts per tant de la inutilitat de l'escriptura de transacció que va determinar la compra d'un bé que ja els pertanyia, aquesta part va reclamar el retorn del preu pagat als demandats ara apel·lats. No solament la finca mai fou d'ells sinó que mai havia sortit del nostre patrimoni. La sentència dóna absoluta prioritat a la transacció davant les al·legacions de nul·litat contractual en entendre que els ara apel·lats, malgrat no ser propietaris, tenien poder de disposició. El que entenem que és un error i base del nostre recurs.

2on) infracció per interpretació errònia de l'arty. 1261, núm. 2 del CC: la sentència, partint de que es va qüestionar l'objecte de la compravenda fruit de la transacció, es fixa en que les sentències invocades, al seu parer, en els contractes de cosa aliena, partien de que no hi havia cosa en tant que els venedors no tenien disposició de la cosa. Aquí, en canvi, sí la tenien. En base al Registre. Dit de forma planera: la venda valgué perquè eren titulars registrals. En dissentim no solament perquè jas el Digest deia (1,17) nemo dat quod non habet i nemo plus iuris transferre potest quam ipse habet, sinó que insistim en la nul·litat de la venda per manca d'objecte disponible realment pels venedors. El bé sempre fou de l'adquirent. Ningú pot adquirir de tercer allò que ja és seu. Si no és per error en l'objecte contractual, la venda mai hauria existit. No cap aquí la doctrina de la venda de cosa aliena. Perquè ja és propietat de l'adquirent. Invoca la sent. TS 25-6 - 1993 que es remet a les de 11-4-1953 i 9-5-1989 . Nul·la la venda decauen els demés continguts de la sentència.

Postula la revocació i l'estimació íntegra de la demanda.

S'oposa la part demandada (f. 333 i ss.) pels següents motius:

1er) la transacció va posar fi a la controvèrsia entre les parts sobre la titularitat de diverses finques. L'aparició d'un nou document posteriorment no pot anul·lar la venda atès l' art. 1818 CC ja que no hi hagué mala fe en cap de les parts. Especialment en els ara apel·lats. El relat d'antecedents és subjectiu: no és cert que les finques mai haguessin sortit del patrimoni dels apel·lants (interrogatori del Sr. Severiano que indica que no té cap coneixement de cap herència en la que s'haguessin deixat dites finques -min. 8:21 DVD-, interrogatori del Sr. Severiano ) ni consta que hagin acceptat els apel·lants les finques com a integrants d'una herència diferida a ells. Això no seria materialment possible, entén aquesta part, ja que les finques sempre van estar inscrites a nom d'aquesta part o dels eu pare, mínim des de 1954, sense que els posseïdors fessin res per a canviar això. No sabem des de quan són posseïdors.

2on) En res ataca la recurrent el document transaccional, el que és bàsic per a la resolució d'aquest plet. Aquest obliga i vincula les parts. No l'impugnen ni en la demanda ni en l'audiència prèvia. La venda pactada a dit document és només la seva conseqüència necessària i posterior. L' art. 1818 CC és claríssim: llevat de mala fe, el transaccionat o transigit és definitiu. Ni tan sols es planteja la mala fe d'aquesta part. No es pot anul·lar la venda conseqüent.

3er) A major abundor, ni tan sols l'error sobre la qüestió controvertida seria causa per a anul·lar la transacció doncs precisament les parts assumeixen aquesta per superar una situació d'incertesa, de res dubia, al respecte. Fou vàlida i eficaç i vincula les parts.

4rt) La compravenda té tots els requisits de validesa i eficàcia. L'objecte sempre ha existit (les finques) i el preu també. No és cert que sempre foren sevses les finques i ells mateixos reconeixen que mai les hi foren atribuïdes en herència. Van ser inscrites a nom dels ara apel·lats en virtut d'una escriptura de donació, l'any 2003. La sent. 25-6-1993 del TS no és aplicable al cas: allí els venedors actuaven de mala fe, sabien que allò que venien no era seu. Aquí els compradors pensaven que les finques no eren seves quan les compren dels titulars registrals. Més ben dit, entenien que eren seus però no podien provar-ho perquè creien que havien perdut el seu títol que hom pogués demostrar: cap error de part seva quan compren, perquè pensen que no són propietaris i no les tenien per herència.

5è) en l'hipotètic supòsit que s'entengués que la concreta finca no era d'aquesta part i dels seus germans estaríem davant d'una venda de cosa aliena, plenament vàlida i eficaç: set. TS 20-3-2007 i 20-7-2010 i 5-3-2007 i 7-9-2007 (aquí el que es salva és l'adquisició a non domino, quan el domini real és d'un tercer, ni del venedor ni del comprador).

6è) tampoc acrediten els apel·lants que la compravenda que resulta del document trobat amb posterioritat a la transacció sigui real i eficaç: podria ser una venda simulada, ja que en aquella època hi van haver diverses contraprestacions entre els avantpassats dels ara litigants usant les finques com a moneda de canvi i es podrien haver fet diverses recompres. Podrien respondre, però no ho sabem segur, a que el pare dels meus representats prestava habitualment diners a l'avi dels actors i que es quedés la finca per manca de retorn, però no ho sabem. No s'ha acreditat per l'altra part el lliurament del diner del preu i per tant,. No consta que la venda sigui real. Curiós és que passés el document per l'oficina liquidadora i no s'acabés inscrivint. Si va continuar a nom del pare i finalment la van heretar els meus representats, seria que mai es va vendre.

Postula la confirmació amb costes.

Segon. L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) A la seva demanda, la part actora demana (15-7-2011) la nul·litat de tres contractes de compravenda per manca d'objecte i la restitució del preu pagat.

Sosté que van ser requerits de desallotjament de diverses finques rústiques pels ara demandats el 18-11-2004, posteriorment 20-12-2004 (f. 24 i ss. -al f. 29 consta que segons Cadastre anaven a nom de Pedro Enrique - i f. 69 i ss.) i posteriorment van ser objecte d'una querella criminal (f. 30 i ss.) per usurpació, alteració de llindars i fites o senyals al Jutjat d'Instrucció 1 de Falset que va tramitar les prèvies 371/2005 (f. 77 i ss.) .

Tot i que es va presentar erròniament contra un difunt i no es va permetre la seva ampliació als successors, l'octubre de 2006 es va formular conciliació (f. 80 i ss.) front d'aquests, el Sr. Severiano i la Sra. Macarena .

Segons la querella els ara demandats van esdevenir propietaris per donació materna (nota simple del Registre al f. 58 i ss. qui, al mateix temps hauria adquirit per acceptació de l'herència del seu marit, aquell mateix dia -mort l'any 1965-, dites terres) de data 6-11-2003 d'unes finques de Masroig que ocupaven masterialment, conreant-les, el Sr. Pedro Enrique , avi dels actors, i, mort aquest, els seus fills Pedro Enrique i Severiano i pena i, mort aquest, els seus néts i ara actors, Srs. Pedro Enrique i Severiano .

La querella fou sobreseguda per Acte d'11-1-2007 (f. 92) confirmat en reforma el 7-5-2007 (f. 94-95) per la senzilla raó de que essent aquesta part ocupants de les finques des d'abans de la seva adquisició pels querellants no cabia cap usurpació.

Apel·lat l' Acte, i davant la dificultat de provar el títol de possessió de l'avi, el 6-6-2007 (f. 96 i ss. -on es reconeixia pels ara actors que els anys 50-60 del segle XX el pare dels Srs. Enriqueta i l'avi dels Srs. Pedro Enrique Severiano van mantenir relacions comercials com a conseqüència de les quals, sense que es pugui precisar més, va passar a figurar com a titular registral de les finques el Sr. Donato .) es va arribar a un acord amistós pel qual els demandats cedien a aquesta part els drets sobre les terres a canvi de 48.080 €, atorgant-se, com a conseqüència, sengles escriptures de compravenda de data 8-6-2007 (f. 100 i ss.) per les quals Pedro Enrique va adquirir per 10.500 € les finques 362 i 363 i Don. Severiano les registrals 503 i 175 per 37.500 € (f. )

Fet el pagament, els querellants van desistir de la querella (f. 129) dictant-se el definitiu Acte de sobreseïment el 20-8-2007 (f. 130-131) .

La sorpresa fou que amb la mort d'un parent proper es va descobrir una escriptura de data 3-12-1963 (f. 132 i ss.) atorgada entre el Sr. Pedro Enrique , pare dels querellants avui demandats i el Sr. Jose Miguel , avi dels querellats en la que aquell li venia les finques a aquest per 25.000 pta. Escriptura que fou liquidada d'impostos (f. 136) però no inscrita al Registre de la Propietat. No se sap per què.

Es va notificar per burofax als avui demandats l'1-9-2010 (f. 137 i ss.) denunciant la nul·litat de les escriptures de venda de 8-6-2007 i la restitució dels 48.000 € pagats al seu moment. En no haver obtingut resposta es demanda ara postulant la nul·litat de les escriptures de venda per manca d'objecte.

Invoca la part actora la sent. AP Astúries -5a- de 24-6-2003, que no dóna per bona la doctrina de la venda de cosa aliena aplicada pel Jutjat a quo. Invoca també la sent. TS 25-6-1993 i de 9-5-1980 .

En cap moment s'invoca enriquiment injust expressament.

b) A la seva contestació, el codemandat Sr. Donato oposa defecte en el mode de proposar la demanda en haver mort un dels demandats, Sr. Luis Andrés abans de la demanda, l'any 2007.

També improcedència d l'acció de nul·litat per ser un cas de venda de cosa aliena, perfectament vàlida i eficaç. Invoca les sents. TS 5-5-2008 i 22-6-2001 i 5-3- 2007 i 16-3-2007

En tot cas, admet que hi hauria un vici de consentiment o error sobre la propietat de la cosa quina acció (data demanda 5-7-2011 -entrada al Jutjat Degà 15-7- 2011-) estaria prescrita ja que des de la data de la compravenda (8-6-2007) el termini de quatre anys hauria passat i estaria caducada.

Reconeix també que el seu pare era titular registral des de 1954 per compra al Sr. Severiano .

La renúncia expressa a qualsevol reclamació patrimonial present i futura feta a la transacció de 6-6-2007 impedeix ara revisar aquest acord transaccional ( art. 1818 CC )

La compravenda que s'invoca, de l'any 1963, com a títol, no es demostra que sigui real. No s'acredita el pagament del preu, encara que sí la liquidació de l'impost de transmissions.

c) En idèntics termes contesta la demanda la Sra. Enriqueta .

d) Els actors van desistir de la demanda contra el difunt Sr. Donato i van demanar l'ampliació subjectiva a la seva herència jacent i ignorats hereus. El Decret de 30-1-2012 va sobresseure el procediment respecte del demandat difunt (f. 256 i ss.) amb costes a l'actora i un segon Decret de la mateixa data (f. 258 i ss.) va tenir per ampliada la demanda contra els ignorats hereus i l'herència jacent. No compareixent ni el codemandat Isidoro i els ignorats hereus o representant de l'herència jacent del Sr. Donato se'ls declara en rebel·lia processal el 12-4-2012 (f. 281)

e) A l'audiència prèvia, celebrada el 4 de juny de 2012 (DVD al f. 294), s'entén que s'ha resolt ja el tema dels ignorats hereus i herència jacent (la part demandada simplement diu que en base al art. 401 LEC no seria possible ampliar en haver contestat un dels demandats; el Jutjat nega aquesta tesi i de fet ja estava resolt el cas i no produeix cap indefensió). Protesta.

No hi ha al·legacions complementàries per part del demandant; per part del demandat es diu que en base a l' art. 1816 CC existint una transacció, concorre cosa jutjada material.

Perquè les parts són les mateixes i la causa de demanar és la mateixa. Com que no es va plantejar a la contestació expressament, el Jutjat entén que cabria apreciar-ho d'ofici. L'actora s'hi oposa perquè l'objecte actual és una compravenda posterior per inexistència d'objecte de la compravenda, no la transacció. Hi hauria en tot cas un enriquiment injust.

El Jutjat creu que la clau del procés és si és possible aquí deixar sense efecte la transacció. L'actor recorda que no es demana la nul·litat de la transacció sinó de la compravenda per manca d'objecte en no tenir titularitat, no és venda de tercer.

El Jutjat insisteix en el problema de l'enfocament. Però recorda que estan els fets molt vinculats i s'ha de veure si la transacció és o no nul·la per manca de poder de disposició de les parts. I no hi ha cosa jutjada. Reconeix que el tema és curiós, quasi d'Universitat. La part demandada invoca l' art. 1818 CC . Però el jutjat entén que no hi ha cosa jutjada.

Com a al·legació complementària, la demandada concreta que la compravenda de 1963 pot haver estat simulada, que no es va pagar el preu. Perquè no s'explica que no es registrés. Planteja aquesta nul·litat segons ja es va dir a la contestació. Com a motiu d'oposició.

Quant a prova la demandada impugna el doc. 17 que és l'escriptura de l'any 1963. Per no respondre a la realitat. Com a simulació. Formalment és autèntica. També els suposats burofax que es van enviar (docs. 18-21) que no han rebut.

Fets controvertits: l'actora diu que no n'hi ha cap, sinó la valoració de la nul·litat que s'insta. El demandant entén que no tenia objecte. L'escriptura és real i es va pagar ja que es va liquidar. Reitera que no es pot adquirir allò que ja és d'un. I finalment perquè estem davant d'un enriquiment injust. La part demandada diu que els fets són els mateixos. Es discuteix si eren o no amos els venedors de l'escriptura que es combat. Però el seu plantejament és que hi hagué una transacció que va posar fi a una controvèrsia. I si és així, cal veure si és aplicable l' art. 1818 CC . L'altra qüestió és si, malgrat haguessin passat els fets com diu la demanda, la compra de 1963 fou real o no. I que els venedors havien adquirit de bona fe. I encara que no fossin adquirents de bona fe, el contracte és vàlid encara que la cosa sigui aliena. L'actora insisteix que no cap la compra de cosa pròpia i donaria lloc a enriquiment injust. Estan d'acord en que no s'ha al·legat mala fe de ningú.

L'actora demana l'interrogatori dels demandats i documental aportada. I que el notari certifiqui l'autenticitat de l'escriptura de 1963.

Interrogatori dels actors i documental aportada. Requeriment de aportació del justificant de pagament de l'escriptura de 1963. I que el notari certifiqui l'autenticitat de l'escriptura de 1963. I testimoniatge de les actuacions penals del Jutjat de Falset.

La part demandada s'oposa a les proves documentals de requeriment.

El Jutjat entén que és una qüestió jurídica i l'únic fet controvertit és la realitat de la compra subjacent a l'escriptura de 1963. No admet l'interrogatori dels demandats, perquè no van participar en el contracte. No admet el testimoniatge notarial ni el del procediment penal perquè no fa falta. La transacció no podia ser causa del sobreseïment del procediment penal. I ningú nega com va funcionar.

No és discutible que l'escriptura és autèntica.

Admet l'interrogatori dels actors encara que no van participar per si tenen coneixement del pagament del preu de l'escriptura de 1963.

No admet tampoc l'historial de les finques perquè no es discuteix que els demandats eren titulars l'any 2004.

f) Al judici celebrat el 17 d'octubre de 2012 (DVD al f. 304) declaren en interrogatori:

1) Don. Severiano (min. 1:57 i ss. DVD) manifesta que sap d'aquesta escriptura de l'any 1963 la van trobar i creien que eren seves les terres, des de fa quant menys 150 anys, però no trobaven l'escriptura.

No s'explica per què estaven inscrites a nom del pare dels demandats. Sempre havien treballat les terres.

Fins 'lo reiaio'. No sabia que estaven inscrites des de 1954 a nom del Sr. Donato pare. El pagament no li consta per res més que l'escriptura i l'àvia que va morir el 2006 sempre va dir que l'avi ho havia pagat i que estava tot arreglat.

La casa tenia més de 5.000 m2 i en feien servir uns 90. En passar la casa a un parent, netejaren la casa i ho van trobar. No ha sortit fins ara. Considera que els han robat.

Vol pensar que es van posar a nom dels demandats per causa d'algun préstec fet i no pagat. I que quan es va tornar es devia recomprar. A més amb la guerra Civil al Priorat es van cremar els Registres i moltes finques estaven no inscrites. Està liquidada d'impostos, deu estar pagat. No sap per què no es va inscriure.

No sap si les han acceptat en herència. Abans no es feia. L'àvia va morir després que el pare, a més.

El 2004 quan els reclamen son pare estava terminal de càncer i l'àvia malalta, van fer una reunió, no sabien de què anava el tema. En dos minuts els va dir que no volien saber-ne res de les finques, el que volien era 150.000 €.

2) Don. Pedro Enrique (min. 13.44 i ss. DVD) sap que existeix la compravenda de 1963 per escriptura. No té constància si es va pagar el preu. Tampoc sap quines negociacions hi havia. Son padrí va morir quan ell tenir set anys. No sap per què estaven registrades a nom dels demandats. No sap si eren d'herència, però sap que sempre les havien treballat al llarg de la història. Son pare és viu. No sap si el seu pare o el seu tiet van heretar de son padrí alguna d'aquestes finques.

g) Adjuntades consten les sents. del TS de 9-5-1980 i de l'AP d'Astúries -5a- de 24-6-2003.

Tercer. La Sentència d'instància, de data 20 de novembre de 2012 (f. 311 i ss.) desestima íntegrament/en part la demanda.

Entén que cal partir de que la venda d'una cosa de propietat aliena és vàlida al nostre ordenament. I que l' art. 34 LH protegeix l'adquirent de qui no és propietari. Adquiriren els demandats la finca per herència i la van inscriure. Tenien poder de disposició. En base a dit poder la van vendre als ara actors.

Tot i que la base de la demanda és la nul·litat per manca d'objecte, entès com cosa propietat de qui la ven o d'un tercer, no de qui la compra, el Jutjat entén que sí hi ha objecte: les finques. Per a que no hi hagués objecte, en base a les sentències que esmenta l'actora, no haurien de tenir poder de disposició i en canvi el tenien.

I feta la transacció, de data 6-6-2007, la incertesa sobre qui era el titular es va esvair en favor dels ara demandats. I per això els ara actors van comprar. L' art. 1818 CC (no 1809 com diu la sentència) impedeix anul·lar-la per descobriment de nous documents a menys que hi hagués hagut mala fe, que aquí no consta. Això es va considerar fet no controvertit a l'audiència prèvia.

Cap referència a la possible acció d'anul·labilitat per error.

Absol.

Amb costes als actors.

Quart. El primer motiu de recurs, a banda de reiterar els antecedents del cas, qüestiona la sentència per haver donat preferència a l'acordat en la transacció duta a terme en el seu dia que a la realitat que dimana de la prova, més en concret, de l'escriptura posteriorment trobada.

No pot acollir-se el motiu.

La part recurrent entén que l'acord entre parts que va precedir el sobresseïment de la causa penal per usurpació en el seu moment fou un veritable contracte de transacció. És obvi que en seu penal no caben transaccions, però també ho és, i ve reconegut per ambdues parts, que en realitat la querella fou arxivada per manca de substància penal en fer-se més evident que es fonamentava la mateixa en una qüestió de fons merament civil sobre el domini de les finques (querella catalana) i no pas per causa directa i immediata de la transacció, la qual és un element més de la veritable problemàtica subjacent a la causa. Però el cert és que , entre les parts, allò fou una veritable transacció per la qual més que decantar-se les parts d'una controvèrsia civil van comminar la futura existència d'aquesta, liquidant d'una vegada per sempre (aquest és l'esperit de la transacció) la incertesa existent sobre el domini de dites finques. Ells ara actors van comprar creient fermament que allò no era seu o creient fermament que no podien demostrar ni aleshores ni mai, el contrari, que a efectes pràctics ve a ser el mateix.

Acordada i consumada la translació substantiva del domini com a conseqüència d'aquella transacció, a més, sobre la base d'una inscripció favorable als avui demandats, que roman fins i tot després de la realitat de l'escriptura de 1963, sobre quina autenticitat i veracitat quant a la seva funció transmissiva no en podem dubtar, doncs si fou liquidada d'impostos és més que clar que fou pagat el preu que hi consta confessat, o quant més hi ha una presumpció de molt difícil destrucció en no constar cap indici en contra, posteriorment el descobriment del document que, en altres circumstàncies, donaria prova plena del títol contradictori per bé que necessitat d'un acord de nou o una resolució judicial que deixés sense efecte la inscripció, no té l'efecte de poder impugnar allò que ha estat decidit transaccionalment.

Perquè així ho va preveure expressament el Legislador autor del CC i ho plasmà a l' art. 1818 CC , sens dubte per tal de resoldre polèmiques com la present en un moment històric en que els préstecs amb garantia de venda a carta de gràcia estaven a l'ordre del dia. Sens dubte molt més que en els anys en que ambdues parts sospiten que es donava una situació semblant entre les seves famílies.

Cal recordar que una transacció té entre les parts els mateixos efectes que la cosa jutjada o la llei (no solament en base a l' art. 1091 CC sinó de l' art. 1816 CC ) essent la transacció homologada judicialment la única que té accés a l'execució.

No hi ha tampoc enriquiment injust que neutralitzar aquí, ja que cap de les dues parts consta que obrés de mala fe.

Que els titulars registrals haguessin adquirit per donació de sa mare, adquirent al mateix temps mortis causai, per tant, a títol lucratiu i no amb la inimpugnabilitat del seu títol que els atorgaria l' art. 37 LH , no significa que adquirissin de mala fe o que amb mala fe hagin defensat la seva titularitat abans de la transacció realitzada.

Cinquè. El segon motiu de recurs es mostra en disconformitat amb el raonamnet d'instància que fa prevaler la inscripció registral dels avui demandats com a factor de disponibilitat i, per tant, de validesa d ela venda en que la transacció va consistir. RTeproduïnt la seva tesi de la manca d'objecte com a causa d'invalidesa o inexistència de la mateixa ex art. 1261.2 CC .

Substancialment no es pot acollir la tesi del recurs, tot i que el raonament del Jutjat a quo probablement hauria d'haver estat més clar.

No estem davant de cap possible cas de nul·litat per manca d'objecte. L'objecte del contracte certament són les finques, al marge de que pertanyin a uns o altres.

Si bé un contracte on es compra el que ja és d'un és ineficaç quant a la translació del domini, no és, en puritat, nul o inexistent. Té consentiment (potser viciat d'error, no sobre la substància, objecte i efectes, sinó sobre la titularitat), objecte (finques certes i plenament identificades) i causa (intercanvi de cosa per preu). A aquestes alçades, l'acció de resolució o d'anul·labilitat han caducat. I l'acció de nul·litat no procedeix.

Quant a la disponibilitat dels titulars registrals era més que evident. A l'empara del Registre, front de tercers, les finques eren seves i podien vendre-les, gravar- les, donar-les, dividir-ne el domini útil del directe, llogar-les, etc. etc. No cal donar-li més voltes, la venda fou vàlida en reunir tots els requisits. I eficaç en la mesura que totes les parts acceptaven com a veritable que el domini real era dels venedors.

Només cal discrepar de que no és una venda a non domino, perquè aquí quant menys hi havia un domini formal i públic, el registral. I a la venda a non domino no hi ha domini real ni formal, només aparent.

Malauradament el dret Romà no és font supletòria, de segon grau per sota del Dret canònic de les Decretals, del Dret Català. I això és així des de 1960, d'abans de la famosa escriptura contradictòria amb el Registre.

Tot això ens ha de dur a desestimar íntegrament el recurs i a confirmar plenament la sentència d'instància.

Sisè. les costes de l'alçada s'imposen per ministeri d ela Llei a la part apel·lant que ha de veure confirmada la sentència impugnada ( art. 398 LEC ).

Fallo

Desestimem íntegramentel recurs d'apel·lació interposat per la representació de la part actora contra la sentència dictada el 20 de novembre de 2012 pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Barcelona a les actuacions de procediment ordinari núm. 943/2011 (Rotlle núm. 383/2013) que confirmem íntegrament, amb imposició de costes de l'alçada a la part apel·lant.

La desestimació total del recurs determina per al recurrent la pèrdua del dipòsit constituït per recórrer.

Així, per aquesta Sentència, ho pronuncia, mana i signa aquest Tribunal.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida i publicada el mateix dia de la seva data pel/per la Magistrat/ada Ponent, i s'ha celebrat audiència pública. EN DONO FE.