Sentencia Civil Nº 499/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 505/2013 de 20 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 505/2013

Procediment ordinari núm. 40/2013

Jutjat Mercantil 1 Lleida

SENTÈNCIA núm. 499/2014

PRESIDENT:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

MAGISTRATS:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. MARIA DEL CARMEN BERNAT ALVAREZ

Lleida, vint de novembre de dos mil catorze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de Procediment ordinari número 40/2013, del Jutjat Mercantil 1 de Lleida, en virtut del recurs interposat per Juan Miguel , Bernabe , Evelio , Juan , Ramón , Jose Pablo , Alexander , Cornelio , Germán , Marcos , Segismundo , Dolores , Luz , Juan Alberto , Bienvenido , Fernando i Leonardo , representats per la procuradora ANA MARIA SUILS ARCON i assistits pel lletrat LUIS DEL AGUA RAZQUIN contra Sentència de data vint-i- nou de maig de dos mil tretze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 505/2013. La part demandada TELE RADIO TAXI LLEIDA, SOCIEDAD COOPERATIVA CATALANA LIMITADA, representada per la procuradora CARMEN GRACIA LARROSA i assistida pel lletrat JOSE LUIS GÓMEZ GUSI s'oposa a l'apel·lació. La part actora Jose Carlos ha estat declarada en rebel·lia en aquesta segona instància. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT GUILANYÀ I FOIX.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-nou de maig de dos mil tretze, és la següent:

'DECISIÓ

DESESTIMO la demanda presentada per Juan Miguel , Bernabe , Evelio , Juan , Ramón , Jose Pablo , Alexander , Cornelio , Germán , Marcos , Fernando , Segismundo , Dolores , Luz , Juan Alberto , Bienvenido , Jose Carlos , Leonardo , Íñigo , Visitacion y Torcuato , contra RADIO TELE TAXI LLEIDA SCCL; tot amb l'expressa imposició a la part actora de les costes processals causades en el curs d'aquest procediment. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Juan Miguel , Bernabe , Evelio , Juan , Ramón , Jose Pablo , Alexander , Cornelio , Germán , Marcos , Segismundo , Dolores , Luz , Juan Alberto , Bienvenido , Jose Carlos , Leonardo , Íñigo , Visitacion , Fernando , Torcuato va/n interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, va traslladar a la part contrària que s'hi va oposar, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle, i per decret de data 28 de novembre de 2013 es va declarar desert el recurs d'apel·lació respecte d' Íñigo , Visitacion i Torcuato i en rebel·lia processal en segona instància a Jose Carlos . I es va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 20 de novembre de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova i la interpretació que cal fer dels estatuts socials. Així entén que si es sanciona als socis per actes dels seus empleats s'infringeix el principi de personalitat tot limitant els drets dels socis en relació a la seva defensa; que així mateix, amb la sanció s'infringeix el principi de proporcionalitat al ser considerada com a molt greu. Pel demés s'insisteix amb els sis punts que es varen fer valer en la demanda com motivadors de la impugnació de l'acord 5A. Pel que fa a l'acord 5B es considera que les costes de l'anterior procediment no es poden també carregar a qui el va guanyar i que la solució que caldria donar seria la mateixa que es dona en aquest casos a les demandes guanyades per comunitaris contra una comunitat en propietat horitzontal i en que els guanyadors de les costes no se'ls pot demanar que paguin també la part que els hi correspon en la comunitat.

La part demandada s'oposa a la demanda i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància i pel que fa al fons de l'asumpte. Malgrat tot reitera la seva excepció de manca de legitimació dels actors, sigui per que ja no són socis, sigui per que no varen impugnar l'acord o sigui per la manca d'interès legítim en el resultat del plet.

SEGON. Cal analitzar primerament i abans d'entrar en l'anàlisi del fons de l'assumpte, les excepcions que fa valer novament en aquesta alçada la part demandada apel·lada i que es refereixen a la manca de legitimació activa o ad causam, dels actors en aquesta alçada, manca de legitimació que cal inferir -diu l'apel·lat- de la seva manca d'oposició a l'acord, de la manca d'interès en el recurs i finalment de la seva pèrdua de la condició de soci en data posterior a la presentació de la demanda.

Començant per la primera causa de manca de legitimació que s'al·lega, això és la manca d'oposió a l'acord, cal recordar que l' article 38.3 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol , de cooperatives i en relació a la impugnació dels acords socials de l'assemblea general fa : ' 3. Estan legitimats per a exercir les accions d'impugnació dels acords nuls o anul·lables els assistents a l'assemblea que hagin fet constar en acta que s'oposen al fet que aquesta assemblea s'hagi dut a terme o hagin votat en contra de l'acord o acords adoptats; els socis que hagin estat absents de l'assemblea; els que hagin estat il·legítimament privats del dret d'emetre el vot, i les terceres persones si acrediten que hi tenen un interès legítim. En tot cas, s'entén que hi tenen interès legítim les entitats federatives a què fa referència l'article 89.d. Per a exercir les accions d'impugnació dels acords nuls estan legitimats, també, els socis que hi hagin votat a favor o s'hagin abstingut. Els membres del consell rector i de la intervenció de comptes tenen l'obligació d'exercir les accions d'impugnació contra els acords socials que siguin contraris a la llei o s'oposin als estatuts de la cooperativa.'. I resulta que d'entre tots els demandants els únics socis que han impugnat els acords objecte de demanda (5A i 5B) són els Sres Ramón , Juan Alberto i Cornelio , el que fa que la resta de socis que han assistit a l'assemblea i no han impugnat, no estarien legitimats.

Efectivament en aquest sentit cal examinar la STS de 13 de desembre de 1991 i que fa:

' Que es doctrina de esta Sala 1ª de que la legitimación para la impugnación de acuerdos sociales exige, no solamente la cualidad de socio, sino también que se haga constar en el acta la oposición a los acuerdos, una vez adoptados éstos, y que se haya votado en contra de los mismos o estado ausente de la Junta, especificándose con claridad en las Sentencias de esta Sala de 6 de julio de 1963 , 20 de febrero de 1968 , 30 de enero de 1970 , 21 de octubre de 1972 . 27 de abril y 10 de diciembre de 1973 , 30 de enero de 1976 . 5 de enero de 1978 . 4 de marzo de 1980 , 22 de diciembre de 1986 y 15 de junio de 1987 , que no existiendo los acuerdos hasta tanto que no se verifique el recuento de los votos obtenidos y sea proclamado el resultado de la votación, los disidentes no pueden manifestar su voluntad de oponerse al acuerdo resultante con posterioridad a dicho momento en que el acuerdo adquiere consistencia jurídica...'.

En segon lloc, es planteja el tema de la manca d'interès en el recurs per part d'alguns dels demandants. En aquest apartat cal novament recordar que, pel que fa a l'acord 5A, primer dels que s'impugnen, fa referència al recurs interposat per alguns dels socis davant de l'assemblea general per les sancions que els hi va imposar el Consell Rector de la cooperativa. Concretament els sancionats eren els titulars de les llicencies NUM000 , NUM001 , NUM002 , NUM003 i NUM004 , sent que solament entre aquells sancionats, els titulars de les llicencies NUM005 (Sr. Ramón ) que va mostrar el seu desacord amb totes les sancions i NUM004 ( Sr. Juan Alberto ) i que també va fer constar el seu desacord de forma expressa a totes les sancions així com el Sr Cornelio ( titular de la llicencia NUM005 ) i que va fer constar la seva oposició a la sanció a la llicencia NUM004 , la resta, malgrat podessin tenir un interès legítim, és el cert que eren socis present en l'assemblea i no van fer constar expressament el seu desacord, el que fa que el simple interès legítim com a possibles afectats no els legitimi. Solució contraria seria tant com dir que qualsevol soci faci o no constar el seu desacord està legitimat per impugnar si té interès legítim, la qual cosa no és així.

Finalment i també amb caràcter previ es planteja el problema de la manca de legitimació sobrevinguda derivada de la pèrdua de la condició de soci de la cooperativa amb posterioritat a l'inici del procediment però amb anterioritat a que es dictés la sentència. Doncs bé, al respecte val a dir que ens sumem a la solució que el jutge a quo dóna a aquesta al·legació, solució que fem nostra i es fonamenta amb abundant cita jurisprudencial, com ara, la SAP de Valencia de la Secc 9a de 9 de novembre de 2011 i on es recull diverses sentències del TS que tracten el tema en el sentit de que, contràriament al que havien vingut sostenint a les Interlocutòries de data 5 de desembre de 2001 de la que se'n fa ressò la SAP de Barcelona, Secc. 15 o en la Interlocutòria de 3 de desembre de 2003 en que el TS s'acaba dient que la pèrdua sobrevinguda de la condició de soci el fa perdre la legitimació i la capacitat processal, la darrera jurisprudència assenyala que a tenor de l' article 411 de la LEC , la pèrdua sobrevinguda de la condició de soci no suposa pèrdua de la legitimació.

En definitiva, coincidim amb el jutge a quo en aquest darrer extrem, però discrepem en que estiguin legitimats tots els actors per la via de l'interès legítim ja que en el moment de la demanda la seva legitimació la varen basar en la seva condició de soci, i un cop perduda aquesta, no poden ara fer-la valer per la via de l'interès legítim si, com a socis assistents a l'assemblea no van fer constar expressament el seu desacord amb l'acord que ara impugnen, el que ens mena en definitiva a considerar que solament estan legitimats aquells socis que varen fer constar expressament el seu desacord.

TERCER.Salvat doncs aquest primer obstacle i partint de la base de que solament estan legitimats els tres socis que varen fer constar el seu desacord, cal entrar en l'anàlisi del fons de l'assumpte i distingir, la impugnació de l'acord 5A relatiu a les sancions amb el de l'acord 5B relatiu a la derrama per al pagament de les costes judicials d'un procediment anterior.

Pel que fa al primer, això és l'acord 5A, com recorda el jutge a quo en la seva sentència i palesa la part apel·lada en el seu escrit de contestació al recurs, el cert és que no s'esmenta cap precepte legal ni de la llei de cooperatives ni de la reglamentació interna de la cooperativa, com precepte infringit que sigui determinant de que l'acord 5A impugnat sigui nul de ple dret. De fet en els fonaments de dret de la demanda simplement s'al·lega com a fons de l'assumpte 'Ley de Cooperartivas de Cataluña. Estatutos Sociales.'. Recordem que l' article 37 de la Llei de Cooperatives de Catalunya diu que són impugnables:

'1. Els acords de l'assemblea general que siguin contraris a la llei, s'oposin als estatuts o lesionin els interessos de la cooperativa en benefici d'un soci o sòcia, o de diversos, o de terceres persones poden ésser impugnats segons les normes i dins els terminis que estableix aquest article. La impugnació d'un acord social no és procedent si aquest s'ha deixat sense efecte o ha estat substituït vàlidament per un altre.

2. Els acords de l'assemblea general que siguin contraris a la llei són nuls. Els acords a què es refereix l'apartat 1 són anul·lables...'.

Per tant si l'acord es considera nul de ple dret cal identificar expressament quin és el precepte legal infringit, no podent quedar aquesta decisió a l'albir del tribunal ja que el principi del iura novit curiapermet que el jutge a quo apliqui àdhuc un precepte diferent a aquell que s'invoca com aplicable, però el que no es pot fer si es vol ser congruent, és fixar una causa de demanar que no consta explicitada o diferent de la que s'ha fet valer. Si per contra, l'acord es considerés simplement anul·lable, caldria també que se'ns identifiqués en que l'acord s'oposa als estatuts o en que lesiona l'interès de la cooperativa en benefici d'un soci o socis o de terceres persones.

Malgrat tot, la sentència de primera instància fent un lloable esforç per desentrellar els motius que guien als demandants, acaba contestant als motius que la part actora fa valer com motius de nul·litat en el fet Cinquè de la seva demanda, i ara la part actora en el seu recurs d'apel·lació manifesta el seu desacord amb la solució donada i proposa una interpretació diferent. Vegem doncs quina és aquesta:

1.- Pel que fa al primer argument o motiu, es diu que el fet de sancionar a un soci per actes del seu assalariat infringeix el principi de personalitat ja que l' article 23 del Reglament de Règim Interior que estableix que els socis són responsables dels actes comesos pel personal al seu servei, amb la qual cosa ja recull el que ja preveu el Codi Civil, de manera que establir una sanció al soci per actes comesos pels seus assalariats i aplicant la normativa sancionadora dels socis, infringeix aquell principi. Així plantejat el motiu veiem que el que fa és repetir exactament el mateix argument donat en la demanda i que el jutge a quo desestima no afegint-hi res de nou ni al·legant cap argument que posi de manifest en que el jutge a quo s'equivoca. De fet si examinem la solució que dona el jutge, aquest no fa més que distingir les relacions del soci amb la cooperativa de les relacions d'aquell amb l'assalariat i de la mateixa manera que el xofer assalariat respondrà davant del titular de la llicencia en base a les relacions contractuals que aquests hagin establert, és pla que la cooperativa que té potestat per poder sancionar al soci, ha de poder fer-ho també per actes de qui treballa per aquell. Tanmateix, com diu la sentència apel·lada, seria suficient tenir un assalariat per no ser mai responsable de la infracció de normes cooperatives comeses per un xofer i que estan prohibides o sancionades pel soci segons la normativa de la cooperativa. La norma no ve a ser més que l'aplicació d'un principi de responsabilitat quasi objectiva semblant al que contempla l' article 1903 del CC que fa responsable als empresaris dels perjudicis causats per les accions u omissions culpables dels seus dependents en ocasió de les seves funcions i en el ram en que els tinguessin empleats, traducció del principi de responsabilitat per culpa in eligendoi in vigilando. Per tant, una norma que fixa una sanció al soci per actes del seu empleat, no s'oposa a la llei ni tampoc al principi de personalitat que es recull al reglament de règim interior de la cooperativa, amb el que és perfectament compatible.

2.- El segon motiu insisteix novament en el fet de que, segons l'apel·lant, l'acord que serveix de base a la imposició de la sanció és nul com ho és el posterior de data 12 de juliol de 2011 i que va ser declarat (aquest darrer) com a tal pel jutjat mercantil en sentència, hores d'ara, ferma. No hi podem estar d'acord ja que aquell no va ser declarat nul i sí el de 12 de juliol de 2011. Recordarem que al nostre dret no existeix un únic règim d'invalidesa o ineficàcia dels actes contraris a la llei, sinó que més aviat existeixen una multitud de remeis concrets que estan adaptats a la particular naturalesa i finalitat dels interessos afectats per la norma infringida en cada cas, i a les exigències pràctiques del tràfic jurídic, com ens recorden, entre d'altre les STS 28-VII-1986 , la STS 10-IV-2007 o la STS 10-X-2008 . Per exemple al nostre dret de societats aquesta idea ha quedat reflectida en el règim de nul·litat de les societats de capital ( articles 56 i 57 Ley de Sociedades de Capital ), que limita els efectes d'aquesta en la dimensió temporal i només a futur tot despullant-la d'efectes retroactius. Semblantment, l' art 38.2 de la Llei de Cooperatives de Catalunya limita també els efectes de la declaració de nul·litat quan diu, 'La sentència que resol l'acció d'impugnació d'un acord social produeix efectes davant tots els socis, però no afecta els drets adquirits de bona fe per terceres persones a conseqüència de l'acord impugnat, i comporta, si escau, la cancel·lació de la inscripció de l'acord en el Registre de Cooperatives.'. Per altra banda i com recorda la sentència de primera instància, ni l'acord de juliol de 2011 pot produir cap efecte (i menys retroactiu com argumentàvem) a l'haver estat declarat nul, ni l'acord en base al qual s'acorda la sanció ha estat impugnat, de manera que aquell produeix tots els efectes, com succeeix amb tots els acords societaris.

3 i 4. Es diu en relació a aquests punts que el control que fa la cooperativa no va dirigit a la seguretat sinó als horaris dels treballadors assalariats, cosa que no és competència de la cooperativa. Cap precepte es diu infringit en aquesta alçada, sent que en primera instància es deia que s'infringia la llei de protecció de dades, extrem aquest sobre el que no s'insisteix en aquesta alçada i per tant, en aquest punt no hi ha motiu de nul·litat.

5.- Semblantment al punt anterior en aquest es fa una sèrie de consideracions respecte del servei de parada i es diu que la cooperativa no el pot regular, però no es diu quina infracció es comet a l'acord 5A que s'impugna quina norma legal es vulnera o quin precepte estatutari, per tant no podem dir més del que ja diu la sentència apel·lada.

6.- Per últim i en relació a la impugnació del punt 5A es diu que considerar la sanció com a molt greu és desproporcionat. A tal efecte cal recordar que l'article 21 de la LCCL fa: ' 1. Els estatuts de cada cooperativa, o també, pel que fa exclusivament a la tipificació de les faltes lleus, el reglament de règim intern han d'establir els procediments sancionadors, especialment la tipificació de faltes, sancions, terminis, recursos que siguin procedents i possibles mesures cautelars, respectant en tot cas els criteris següents...'.Per altra banda no es diu que són els propis estatuts socials els que, aprovats no impugnants i vigents, fixen els criteris de qualificació de les faltes com a molt greus, greus o lleus i és el cert que com a falta molt greu es preveu tota aquella que suposi un incompliment dels acords presos en assemblea general (art 14-19 del Estatuts socials). No s'observa doncs cap infracció i sí un ajustament de la sanció a la tipicitat prèviament establerta el que fa que s'ajusti plenament al principi de legalitat. Pel demés i en aquest punt, es diu ara en aquesta alçada i per primer cop, que no escauria imposar diverses sancions per uns mateixos fets comesos amb poques hores de diferencia i que en tot cas hauríem de constituir una sola infracció., Resulta però que aquest és un argument nou en aquesta alçada i el principi pendente apellatione nihil innoveturho impedeix. Efectivament, diu al respecte la STS de 13 de maig de 2002 que: ' la doctrina de esta Sala, viene declarando que los Tribunales deben atenerse a las cuestiones de hecho y de derecho que las partes le hayan sometido, las cuales acotan los problemas litigiosos y han de ser fijadas en los escritos de alegaciones, que son los rectores del proceso. Así lo exigen los principios de rogación ( sentencias de 15 de diciembre de 1984 , 4 de julio de 1986 , 14 de mayo de 1987 , 18 de mayo y 20 de septiembre de 1996 , 11 de junio de 1997 ), y de contradicción (sentencias de 30 de enero de 1990 y 15 de abril de 1991 ), por lo que el fallo ha de adecuarse a las pretensiones y planteamientos de las partes, de conformidad con la regla 'iudex iudicare debet secundum allegata et probata partium' ( sentencias de 19 de octubre de 1981 y 28 de abril de 1990 ), sin que quepa modificar los términos de la demanda (prohibición de la 'mutatio libelli', sentencia de 26 de diciembre de 1997 ), ni cambiar el objeto del pleito en la segunda instancia ('pendente apellatione nihil innovetur', sentencias de 19 de julio de 1989 , 21 de abril de 1992 y 9 de junio de 1997 ). La alteración de los términos objetivos del proceso genera una mutación de la 'causa petendi', y determina incongruencia 'extra petita', todo ello de conformidad con la doctrina jurisprudencial que veda, en aplicación del art. 359 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , resolver planteamientos no efectuados ( sentencias de 8 de junio de 1993 , 26 de enero , 21 de mayo y 3 de diciembre de 1994 , 9 de marzo de 1995 , 2 de abril de 1996 , 19 de diciembre de 1997 y 21 de diciembre de 1998 ), sin que quepa objetar la aplicación del principio 'iura novit curia', cuyos márgenes no permiten la mutación del objeto del proceso, o la extralimitación en la causa de pedir ( sentencias de 8 de junio de 1993 , 7 de octubre de 1994 , 24 de octubre de 1995 y 3 de noviembre de 1998 ), ni en definitiva autoriza, como dice la sentencia 25 de mayo de 1995 ,la resolución de problemas distintos de los propiamente controvertidos'. El motiu ha de ser desestimat.

QUART.-Finalment s'apel·la també la solució que es dona a la impugnació de l'acord 5B relatiu a la forma en que cal pagar les costes d'un procediment anterior en que la cooperativa va ser part. La Sala no desconeix la jurisprudència existent en matèria de comunitat de propietaris quan es tracta de pagar les costes en plets en que s'enfronten comunitat amb comunitaris i aquella en resulta condemnada. Així les sentències del Tribunal Suprem de 24 de juliol de 1997 , 5 d'octubre de 1983 , 23 de maig de 1990 , 24 de Juny de 2011 i 17 de Novembre de 2011 , entre moltes altres, assenyalen que '...los gastos judiciales originados como consecuencia de un enfrentamiento entre la comunidad de propietarios y alguno de sus miembros, no tienen la consideración de gastos generales respecto del copropietario que se enfrenta a la comunidad, sino gastos derivados del conflicto seguido entre el disidente y los propietarios restantes, y en consecuencia si el enfrentado al grupo no ha sido condenado en costas, no puede repercutírsele cantidad alguna en las costas que debe abonar la comunidad. Mantener distinto criterio conduciría al injusto resultado de que el comunero que se vio en la necesidad de combatir judicialmente frente a la comunidad, tendría que soportar en parte los gastos procesales causados por la Comunidad de Propietarios vencida'.

La pregunta és si aquella jurisprudència és també aplicable a les societats cooperatives i la resposta és que no atès que les comunitats de propietaris no tenen personalitat jurídica a diferencia del que succeeix amb les societats cooperatives. Efectivament el Tribunal Suprem ha negat la personalitat jurídica de la comunitat de propietaris, i es pot citar, per exemple, las sentències del Tribunal Suprem de 11 de desembre de 1965 , 28 d'abril de 1966 , 10 de juny de 1981 , 16 de maig de 1982 , o 16 de febrer de 1985 o 28 de juliol de 1999 . I també ho ha fet el TC en Sentència 115/1999 de 14 Juny 1999, rec. 2289/1998 . De fet la pròpia LEC les encabeix en l'art. 6 a l 'establir que: ' Podrán ser parte en los procesos civiles:... 5º Las entidades sin personalidad jurídica a las que la ley reconozca capacidad para ser parte'. I això és així atès que la llei reconeix als individus, i no al grup, el gaudi i disposició de les coses, sent el President qui representa al conjunt de propietaris, però sense que això suposi afirmar que la comunitat té personalitat jurídica pròpia.

En el cas de la cooperativa estem enfront d'una societat mercantil que actua en el tràfic jurídic amb plena personalitat jurídica independent de la dels seus socis, sent subjecte de dret i amb clara diferenciació amb la personalitat jurídica de cadascun dels socis que la composen. El mateix succeeix amb tot tipus de societat mercantil, on no es pot imaginar que una demanda presentada per un soci o accionista contra la societat faci, que en cas de que aquella perdi el plet, les despeses judicials siguin pagades per la resta de socis o accionistes amb exclusió dels guanyadors. En el cas que ara judiquem, malgrat haver-se proposat, l'assemblea decideix que no es farà cap derrama i es pagarà les costes amb fons de la cooperativa. Ara la part impugna l'acord però no diu quin precepte infringeix aquest ni argumenta per quina raó la cooperativa en l'àmbit de la seva competència no pot decidir el que va acordar. Es fa tota una sèrie de valoracions al respecte de quina seria la solució més ajustada, però oblida que la sentència a qui condemna a pagar les costes és a la cooperativa i no als cooperativistes, el que ens ha de menar per les raons abans esmentades, a la desestimació també d'aquest motiu de recurs.

CINQUÈ.-Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se desestimat el recurs d'apel·lació escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Suils contra la sentència de data 29 de maig de 2013 del jutjat mercantil de Lleida que CONFIRMEMamb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.