Sentencia Civil Nº 62/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 11, Rec 551/2013 de 24 de Marzo de 2015

Encabezamiento

Audiència Provincial

de Barcelona

Secció 11a

Rotlle núm. 551/2013

Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona

Actuacions de procediment ordinari núm. 787/2012

Sentència núm. 62/2015

Il·lms. Srs.

Josep Mª Bachs i Estany

Francisco Herrando Millán

María del Mar Alonso Martínez

Barcelona, 24 de març de 2015

La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 551/2013 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sr. Huguet i Fornaguera, en representació del Sr. Artemio , part actora, i ha pronunciat la següent Sentència.

Antecedentes

Primer. La part dispositiva de la Interlocutòria Definitiva apel·lada és la següent: 'FALLO.- Que desestimando la demanda presentada por el Sr. Ernesto Huguet en representación de D. Artemio , asistido por el Sr. Yamandú Rodríguez, frente a Allianz Compañía de Seguros y Reaseguros SA, representada por el Sr. Jesús de Lara Cidoncha y asistida por el Sr. Félix Ruiz Gálvez, absuelvo a la demandada de las peticiones formuladas por la actora, con expresa imposición a ésta de las costas causadas'.

Segon . Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través del procurador Sr. Huguet i Fornaguera .

Ha comparegut en aquesta alçada la part executada a través del procurador Sr. De Lara i Cidoncha.

Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 4 de març de 2015, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.

HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.

Fundamentos

Primer. Apel·la la part actora la Sentència d'instància (f. 138 i ss.) pels següents motius:

1er) posa en qüestió que s'hagi de considerar aplicable el CCom i la normativa de l'assegurança marítima a una nau de 4,90 m. d'eslora recreativa.

Entén que si bé l' art. 107.2 LCS diu el que diu, es va reformar per a introduir per Llei 21/1990 la Directiva 88/357/CEE que inclou l'assegurança de vehicles marítims dintre dels grans riscos, que l'exposició de motius de la Llei ja diu que estan fora de la tutela especial del prenedor perquè són riscos sotmesos ja a un control administratiu que en alguns casos i per imperatiu de la Directiva queda flexibilitzat en atenció a l'especial caràcter dels prenedors.

D'aquí dedueix el recurrent que el Legislador ha volgut considerar assegurança de grans riscos aquella en la que, atesa la qualitat dels contractants, aquests, assegurats o prenedors, no necessiten una especial tutela i ha de primer la llibertat de pactes.

Reconeix que no es un tema resolt per la jurisprudència(que toca de passada sense resoldre-ho la sent. AP Balears de 17-7-2001) si una nau recreativa amb propietari consumidor s'ha de considerar assegurança de gran risc. I exposa que la literalitat de la Llei ens podria dur a que ens trobéssim (atesa la llibertat de llei aplicable) amb una assegurança sota legislació estrangera.

Considera que la llibertat de pactes s'ha de circumscriure als grans riscos com a tals. No a tota assegurança marítima. Demana expressament que l'Audiència es pronunciï al respecte.

2on) Reconeix que les sentències que aporta la sentència d'instància són d'embarcacions recreatives, però, en tal cas, si ha de ser una assegurança marítima, entén que el principal problema és que la pòlissa no està signada, que l'únic reconegut per l'actor és la certificació d'assegurançai que, no estant signades, les clàusules limitatives no vinculen.

I d'altra banda insisteix en que l' art. 755 CCom obliga les asseguradores a abonar els danys i perjudicis derivats de '8. Apressament' i '14. Qualsevol altre accident o risc de mar'. Es pregunta si el robatori és un risc de mar, i li sembla que no. Però sí ho seria si estigués a la pòlissa.

De manera que, assegurada l'embarcació de robatori sense cap definició, exclusió ni condicionant, hauria de cobrir el furt.

3er) Però entén que la resposta de si l'assegurança marítima inclou o no el robatori la dóna la sent. TS 22-5-2003 que aplica l' art. 50 LCS per tal de definir el 'robatori', que és una definició àmplia que admet el furt.

També es va aplicar aquest concepte ampli a les sents. TS de 10-5-1989 i 31-12-1992 . La pòlissa només diu 'robo'. S'ha d'estar a la interpretació més favorable a l'assegurat (sent. TS 12-7-1984 , 12-12-1998 ).

La mateixa sent. 22-5-2003 considera que l' art. 3 LCS és aplicable quan s'incorpora a una assegurança marítima la cobertura de 'robatori', de manera que s'exigeix signatura a banda.

No hi ha dubte que és una clàusula limitativa deixar fora de cobertura que l'embarcació estigui a platja o costa descoberta i sense personal a bord. Era un camp de boies d'un club. La clàusula obscura no ha d'afavorir al causant (sents. TS 12-7-1984 i 12-12-1998)

4rt) No hi ha arguments suficients per a assegurar que la pòlissa era suficientment coneguda pel simple fet de que es va comunicar al corredor. Les parts són assegurador i assegurat. A més, les comunicacions entre asseguradora, corredor i assegurat ( art. 21 LCS ) no són el mateix que entre assegurat, corredor i asseguradora, on sí es presumeix que és la voluntat de l'assegurat la que es transmet.

És la pròpia demandada la que defensa l'aplicabilitat d'aquest article.

5è) les costes no serien mai aplicables perquè el cas presenta importants dubtes obre el dret aplicable. Recomana fins i tot a la sala la lectura d'una ponència doctrinal al respecte. I la sent. TS 2-12-1997 que considera que no hi ha cap impediment per a aplicar la LCS a una assegurança d'embarcació recreativa d'un consumidor.

S'oposa la part demandada (f. 153 i ss.) pels següents motius:

1er) considera que la sentència és del tot correcte i que la llei aplicable és sens dubte el CCom. I la llibertat de pactes en el contracte com a primera norma. A més, el furt està expressament exclòs (1º6.B) 3). Així com el robatori en platja o costa descoberta i sense tripulació a bord (1º6.B 1.a). la qüestió de si estem davant o no d'un 'gran risc' és estèril.

2on) L'assegurat va tenir coneixement de la pòlissa, en base al que diu Jacobo , no constar cap reserva a la pòlissa i el fet de que no consta se n'hagués fet cap ( art. 8 LCS ) dintre del termini de dita norma.

3er) Consta, finalment, que es van donar els supòsits de manca de cobertura. No es veu quin problema hi ha d'haver en excloure de cobertura una situació de manca total de vigilància ja que un dels principis bàsics de l'assegurança marítima és que l'assegurat actua sempre com si no estigués assegurat i, cas de sinistre, actuar conforme l' art. 17 LCS fent el possible per evitar o apaivagar els efectes del sinistre.

L'informe pericial demostra el furt quan l'embarcació estava fondejada en platja descoberta i sense ningú a bord. El Port de El Mas Nou certifica que no hi era amarrada com pertocaria com a punt d'amarrada. No hi ha cobertura.

Postula la confirmació amb costes.

Segon. L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) A la seva demanda (30-5-2012) l'actor reclama contra l'asseguradora demandada l'abonament de 15.750 € per danys i perjudicis derivats de que entre el 16 a les 20:30 i 17-8-2011 a les 13 h. li fou robada, mentre estava amarrada a una boia a Cap Font, Sant Lluís, Menorca, l'embarcació assegurada el 7-5-2011 ( certificat expedit el 6-5-2011, pagament de la prima l'11-5-2011) matrícula 7ª-MA 35310.

Sosté que no li fou lliurada la pòlissa fins 5-9-2011 i que no l'havia signat ni coneixia les clàusules excloents de cobertura que no figuraven al certificat que li fou lliurat.

Sosté que es tracta de clàusules limitatives no vinculants en tant que no acceptades expressament( art. 3 LCS ).

Acompanya

1) certificat de l'assegurança (f. 16 i ss.) on es llegeix entre els riscos coberts ' robocon franquicia de 90 euros por siniestro salvo en casos de robo total de la embarcación',

2) rebut (f. 19), pericial Comismar (f. 21 i ss.) que descriu on estava l'embarcació fondejada (f. 21) suposant robatori amb força per haver-se tret completament el cap que passava pels dos ullets superiors de la boia, amb un nus intermedi i que s'amarrava a la cornamusa de l'embarcació; zona sense vigilància i boia propietat de l'associació de fondeig de Cap d'En Font;

3) art. 34 de les condicions generals que exclou el robatori sencer fora de local o sense mecanisme anti-robatori i amarrada a moll d'un club nàutic (f. 30) i denúncia (f. 31 i ss.),

4) còpia del correu pel qual es denega la cobertura (f. 33-34) i

5) còpia de la pòlissa (f. 35 i ss.) on consta fora de cobertura la pèrdua total i el robatori en costa oberta o platja oberta sense ningú a bord, reclamació extrajudicial i refús (f. 52-53).

b) A la seva contestació, la demandada oposa la manca de cobertura i que el prenedor coneixia dita clàusula en base a la declaració continguda a la clàusula final del contracte on es reconeix i accepta les condicions.

Nega que es remetés solament el certificat, segons mail del Sr. Alfonso , director de la delegació de Barcelona (f. 100) que indica que es va trametre còpia a través del corredor el 7-5-2011, de manera que el mateix 7 hauria d'haver tingut accés al contingut de la pòlissa a través del seu corredor.

La pòlissa fou expedida el 6. En altre cas, la manca de comunicació hauria estat responsabilitat del corredor ( art. 26 Llei 26/2006 de 17 de juliol , de mediació d'assegurances privades i art. 8__h6_0022art>21 LCS i art. 8 LCS -ha passat un mes sense reclamar-).

A més, entén exclosa la contingència perquè ha estat un furt (manca de força o violència).

Acompanya còpia de la pòlissa (f. 89 i ss.) de la que resulta que li és aplicable supletòriament la normativa de l'assegurança marítima dels arts. [7]37 a 805 CCom i l'exclusió de pèrdua total i per robatori quan estigui en costa descoberta o platja descoberta sense ningú a bord o desprovista dels raonables mitjans de seguretat cas d'hivernament (1º 5. B) i 1º 6. B) 1) i el furt en concret en tot cas (1.6º B) 3).

c) L'audiència prèvia es va celebrar el 6-11-2012 (DVD al f. 130 girat). Es va aportar certificació de que el punt d'amarrada de l'embarcació habitual era el port d'El Masnou (f. 113).

També se la va requerir per a certificar sobre d'altres punts relatius a vigilància i seguretat i refermà (f. 124 i ss.) que no responen per robatori, que el capità és el responsable d eles mesures a adoptar i que l'embarcació va estar allí de l'11-5-2011 al 27-7-2011 en que va marxar per terra.

d) El judici es va celebrar el 5-2-2013 (DVD al f. 130 girat)

Va declarar en qualitat de testimoni el Sr. Jacobo (min. 0:53 i ss. DVD) manifesta que quan es fa una pòlissa el client demana una pòlissa; que el vaixell estigui en un lloc o altre -mentre siguin aigües d'Espanya- no té cap importància; influeix en el preu les aigües on navega.

No recorda haver lliurat la pòlissa perquè fa un any i mig; la majoria de cassos es lliura en mà però no recorda. En tot cas creu que es lliuraria una còpia.

És corredor d'assegurances, bàsicament diferent amb l'agent en que treballa per vàries companyies i l'agent representa la companyia i el corredor al client.

Treu la documentació d'Allianz d'una intranet concreta per emetre i cotitzar pòlisses. La van emetre ells el maig, no recorda el dia. No recorda, insisteix, si va lliurar la pòlissa. Representa l'assegurat front de l'asseguradora.

Tercer. La Sentència d'instància, de data 22 d'abril de 2013 (f. 131 i ss.) desestima íntegrament la demanda.

Entén que cal partir de que ambdues parts mantenen que hi hagué una assegurança entre les parts sobre l'embarcació Summertime, matrícula ....-BE .... , marca Excedo, model Boach M160, amb vigència entre el 7-5-2008 i el 7-5-2012, en la conclusió de la qual va intervenir com a mediador el Grup Batlle, Corredoria d'Assegurances D. L.

I que no hi ha discussió entorn de que entre el 16 i el 17 d'agost, l'embarcació fou sostreta quan estava amarrada a una boia a cap Font, Sant Lluís, Mallorca [vol dir Menorca].

Front de la reclamació de l'assegurat l'asseguradora oposa que no estem davant d'un robatori sinó d'un furt, risc que no està cobert per la pòlissa.

L'actora afirma que no va tenir accés a la pòlissa fins a setembre de 2011 i que les clàusules en les que es fonamenta la oposició de l'asseguradora són limitatives i, en tant que no conegudes, ni signades per part del Sr. Artemio , que únicament comptava amb la certificació d'assegurança, no li poden ser oposades a virtut de l' art. 3 LCS .

La demandada nega sigui d'aplicació la LCS tractant-se d'una embarcació ( art. 107.2 a) en relació a l ' art. 44.2 LCS ), que exclou allò que disposa l' art. 2 LCS respecte del caràcter imperatiu de les normes de la LCS en aquest tipus d'assegurances.

Entén que de la pòlissa aportada per l'asseguradora es desprèn que es regeix per les condicions particulars i generals i en el seu defecte pels arts. 37 a 805 Ccom .

Es basa en la sent. TS 17-3-2006 que diu que no són d'aplicació directa les normes de la LCS a l'assegurança marítima; i les de 2-12-1997, 18- 12-1998, 23-1-1996, 21-11-1996, 31-12-1996 i 22-5-2003 segons les que podrien aplicar-se supletòriament, però quant a la formalitat específicament plantejada de l'acceptació de les clàusules limitatives -per signatura a banda-.

De manera que, segons la sent. TS 17-3-2006 , l' art. 737 Ccom l'únic que exigeix és la signatura de la pòlissa, amb plena llibertat de pacte de riscos i excepcions ( sent. TS 23-7-1996 ) i això és el que es compleix en aquesta pòlissa.

Altrament, entén que l' art. 738 CCom no fa cap referència a la necessitat de l'acceptació i subscripció expressa de les condicions generals.

La mateixa sent. TS 17-3-2006 , citant la de 20-2-1995 , diu que no és exigible en l'assegurança marítima les formalitats establertes per a la pòlissa a la LCS i, resolent un cas similar a aquest, va dir el TS que l'absència de la signatura del prenedor sota les clàusules limitatives o excloents de cobertura és irrellevant.

L'essencial és que la pòlissa estigui signada.

L' art. 755 CCom no regula una especial tutela de l'assegurat o del prenedor davant les excepcions de cobertura. Es pacten i valen. Simplement s'han d'esmentar clarament a la pòlissa.

Quan el TS esmenta l' art. 3 LCS entén la sentència d'instància que ho fa en el sentit d'assumir que l'assegurat certament hagi pres consciència de l'existència i abast de la clàusula.

Entén que és paradigma d'aquesta idea la sent. TS 18-12-1996 (que esmenta les de 22-6-1992, 16-2-1994, 26-4-1995, 21-11-1996, 16-1-1997, etc.) que diu que la LCS no és aplicable a l'assegurança marítima. Per tant, tampoc l' art. 3 LCS .

Entén, però, que l'assegurat no es pot entendre afectat per clàusules limitatives, integrants d'un contracte d'adhesió i generals que no conegui i siguin abusives.

Analitza si va tenir trasllat de la pòlissa ja que això hauria passat a través del corredor. No hi ha dubte que estava el condicionat general i particular en mans del corredor un cop subscrita l'assegurança.

Es planteja si això equival a notificació a l'assegurat o prenedor. Segons la Llei 26/2006 de mediació d'assegurances i reassegurances privades els corredors són mediadors i la sent. AP Barcelona -11a- de 17-1-2013* (rec. 1071/2011 ) equipara els agents d'assegurances i els corredors.

I entén que com a mediadors han de traslladar qualsevol comunicació de l'asseguradora al client, amb qui fan de pont i cal presumir que així ho fan.

Com sigui que l'actora admet que el mediador va fer aquesta funció, entén que l'asseguradora ha complert la seva funció de notificació. El corredor al judici va dir que no recordava si havia lliurat la pòlissa al client però tampoc està acreditat que des de maig de 2011 l'assegurat fes cap gestió de reclamació.

Per tant, s'entén que està acreditat que l'asseguradora va posar a disposició de l'assegurat la pòlissa.

Adverteix també que no pot entrar d'ofici a analitzar el caire abusiu de la clàusula perquè seria competència dels Jutjats mercantils seguint la sent. Secc. 15a AP Barcelona de 15-6-2012.

Consta que l'embarcació fou furtada en no constar que es perpetrés amb força a les coses o violència o intimidació a les persones; estava amarrada a una boia sense ningú a bord i algú se l'endugué.

Han de prevaler les clàusules d'exclusió 1er 6.B 1.1 i 3 de la pòlissa.

Quant a l'exclusió de la cobertura de furt està pactada, de manera que no hi ha cobertura quan l'embarcació estigui a platja o costa descoberta sense personal a bord.

Conseqüentment, desestima íntegrament.

Amb costes.

Quart. Al primer motiu del seu recurs, l'actora posa en qüestió que s'hagi de considerar aplicable el CCom i la normativa de l'assegurança marítima a una nau de 4,90 m. d'eslora recreativa.

Entén que si bé l' art. 107.2 LCS diu el que diu, es va reformar per a introduir per Llei 21/1990 la Directiva 88/357/CEE que inclou l'assegurança de vehicles marítims dintre dels 'grans riscos'.

Riscos que l'exposició de motius de la Llei ja diu que estan fora de la tutela especial del prenedor perquè són riscos sotmesos ja a un control administratiu que en alguns casos i per imperatiu de la Directiva queda flexibilitzat en atenció a l'especial caràcter dels prenedors.

D'aquí dedueix el recurrent que el Legislador ha volgut considerar com a assegurança de grans riscos aquella en la que, atesa la qualitat dels contractants, aquests, assegurats o prenedors, no necessiten una especial tutela i ha de prevaler la llibertat de pactes.

Reconeix que no es un tema resolt per la jurisprudència(que toca de passada sense resoldre-ho la sent. AP Balears de 17-7-2001) si una nau recreativa amb propietari consumidor s'ha de considerar assegurança de gran risc.

I exposa que la literalitat de la Llei ens podria dur a que ens trobéssim (atesa la llibertat de llei aplicable) amb una assegurança sota legislació estrangera.

Considera que la llibertat de pactes s'ha de circumscriure als grans riscos com a tals. No a tota assegurança marítima. Demana expressament que l'Audiència es pronunciï al respecte.

No es pot acollir.

El debat en instància no ha estat si s'aplicava o no la normativa del CCom en base a tractar-se d'un 'gran risc'.

L'assegurança es regula per la seva llei general, que és la 50/1980, que pretén ser aplicable a tota mena d'assegurances, per bé que la seva aparició no ha derogat les lleis especials que segueixen existint. Entre elles la normativa sobre assegurança marítima radicada al vell Codi de Comerç de 1885.

No hi ha dubte que és marítima l'assegurança en tot cas que s'asseguri una embarcació destinada al comerç ( arts. 743 - 745 CCom ), encara que es poden assegurar per separat casc, aparell i màquines, mercaderies, etc..

La LCS ( art. 107.2) considera grans riscos l'assegurança de vehicles marítims, lacustres i fluvials. Sense excepció ni activitat ni volum d'activitat (al contrari que succeeix amb els vehicles terrestres). En fi, de tota mena d'embarcacions ( art. 107.2 LCS ). Ho fa dintre d'un capítol destinat al Dret Internacional Privat i a efectes de primer la llibertat de pactes (que afecta també la Llei aplicable).

De manera que, en general, el Codi de Comerç és encara la font de tota assegurança marítima. Amb excepcions també legals. Derivades de i justificades pel principi d'especialitat.

Així, per exemple, la Llei 27/1992 de Ports i de la Marina Mercant va establir al seu art. 78 l 'obligatorietat de l'assegurança de responsabilitat civil per ales embarcacions mercants, que l'art. 8 va estendre a tot altre tipus de vaixell o embarcació.

El RD 607/1999 va aprovar el reglament d'assegurança de responsabilitat civil obligatòria de les embarcacions recreatives, que estableix l'aplicabilitat supletòria de primer grau de dita Llei 27/1992 i de segon grau de la Llei 50/1980 quan disposa

' Disposición adicional única. Régimen jurídico.

El seguro de responsabilidad civil de suscripción obligatoria, se regirá, además de por las disposiciones de este Reglamento:

a) Por las disposiciones de la Ley 27/1992, de 24 de noviembre, de Puertos del Estado y de la Marina Mercante.

b) Por lo preceptuado en la Ley 50/1980, de 8 de octubre, de Contrato de Seguro'.

Dita normativa entén com a embarcació recreativa, als sols efectes d'aquest reglament,

' Artículo 2. Embarcaciones de recreo o deportivas.

Tienen la consideración de embarcaciones de recreo o deportivas, a los efectos de este Reglamento, los objetos flotantes destinados a la navegación de recreo y deportiva propulsados a motor, incluidas las motos náuticas, así como aquellos que carezcan de motor y tengan una eslora superior a seis metros'

El que està clar és que regeix en aquesta matèria una absoluta llibertat de pacte per bé que, a la pràctica, les diferents companyies ofereixen contractes multirisc d'adhesió (on s'informa que estan sotmesos al reglament 607/1999, a la Llei 27/92, a la Llei 50/1980 i al CCom., sense especificar la prelació).

On solen plasmar-se exclusions molt semblants a les que apareixen en aquest concret contracte.

Un breu repàs a Internet permet copsar, per ex., que Liberty Seguros aplica exactament el mateix redactat per a excloure el robatori quan l'embarcació és a costa oberta sense ningú a bord i el furt.

Ocaso ve a excloure el supòsit de furt i de robatori en costa oberta sense vigilància en tant que limita el risc a robatori amb violència o intimidació o força en les coses si succeeix en port o moll amb vigilància permanent.

Mentre que Zurich només exclou el furt.

Fins i tot un treball de la Universitat Politècnica de Catalunya (projecte de final de carrera de Francesc Anet i Leprevost, dirigit pel professor Joan Martín i Mallofré, juny de 2009) destinat a servir de guia als nous enginyers tècnics navals encarregats de formar-se com a perits d'assegurances, recomana incloure com a condició general d'un contracte d'assegurança multirisc d'embarcació recreativa, respecte del robatori, la següent garantia: ' Robode la embarcacioŽn entera, asiŽ como los daños sufridos con ocasioŽn del robo o tentativa del mismo, pero todo ello, uŽnica y exclusivamente mientras la embarcacioŽn se encuentre depositada en un local o garaje debidamente cerrado y que reuŽna las suficientes condiciones de seguridad o cuando esteŽ amarrada en los muelles de atraque pertenecientes a cualquier club naŽutico con vigilancia permanente.

Para que surta efecto esta garantiŽa, la EmbarcacioŽn de Recreo Asegurada deberaŽ disponer de las correspondientes medidas de proteccioŽn antirrobo instaladas.

El robo del (los) motor(es) fuera borda queda cubierto uŽnica y exclusivamente cuando esteŽn unidos a la embarcacioŽn por alguŽn sistema antirrobo adicional a su mecanismo normal de trincado y/o anclaje'

Dit treball es basa, per a recomanar aquesta redacció, en les característiques comunes de les clàusules existents al respecte en el mercat.

No es pot, per tant, limitar l'aplicabilitat de la normativa del CCom. a embarcacions mercants, ni limitar l'aplicabilitat de la LCS a les recreatives, com pretén el recurrent, en una matèria que legalment està sota la llibertat de pacte en tot allò que no estigui regulat per normativa imperativa (com és el cas de la responsabilitat civil obligatòria).

Sens perjudici de que regeixi la Llei supletòriament als termes pactats.

Però si el que s'ha pactat, en una matèria que afecta també la llei aplicable, és que en defecte de condicions particulars i generals (i sempre que no s'oposi a la norma, en matèria regulada per llei imperativa, com és el cas de la responsabilitat civil obligatòria) és la remissió supletòria als arts. 737 a 805 del CCom .

Aquesta és la única normativa aplicable supletòriament a la voluntat de les parts. Llevat de llacunes de llei que permetin la crida a la llei més general, la 50/1980.

Cinquè. El Segon motiu de recurs (dos submotius, realment), que en realitat reprodueix el nucli del debat a primera instància, entén, en primer lloc, que el principal problema és que la pòlissa no està signada, que l'únic reconegut per l'actor és la certificació d'assegurançai que, no estant signades, les clàusules limitatives no vinculen.

Encara que aparentment sembli no entendre el recurrent que si postula que no està signada la pòlissa es pot entendre que defensa que no existeix l'assegurança, i el resultat pràctic seria igual de perjudicial als seus interessos, la realitat és que s'accepta el contracte com si s'hagués signat.

El que no s'accepta és que no s'hagi de signar específicament aquesta restricció de la cobertura per robatori i exclusió de furt, com si es tractés d'una clàusula limitativa de drets i, al respecte, insisteix en l'aplicabilitat de l' art. 3 LCS .

I, d'altra banda, en segon lloc, insisteix en que l' art. 755 CCom obliga les asseguradores a abonar els danys i perjudicis derivats de '8. Apressament' i '14. Qualsevol altre accident o risc de mar', entenent que el robatori no és un veritable risc de mar, tot i que admet que ho seria si estigués a la pòlissa, com és el cas.

De manera que, assegurada l'embarcació de robatori 'sense cap definició, exclusió ni condicionant', hauria de cobrir el furt.

No es pot acollir el primer submotiu.

Quant a l'aplicabilitat de l' art. 3 LCS , la sent. TS 22-5-2013 (veure més avall, el seu darrer apartat transcrit) no és concloent sobre si l' art. 3 LCS és aplicable supletòriament al CCom.

En canvi, la sent. 17-3-2006 , que admet en general l'aplicabilitat supletòria de la LCS al contracte d'assegurança marítima, en distingir entre clàusula delimitadora de l'objecte de l'assegurança i clàusula limitativa de drets ens diu, en un cas diferent d'aquest en el sentit que

' No se puede sostener total desconocimiento de las referidas condiciones generales y así lo razona debidamente y establece la sentencia recurrida, sin dejar de lado que, como aportó el Juez de Primera Instancia, se habían aplicado y tenido en cuenta para satisfacer reclamaciones en tres accidentes anteriores'

Allí l'objecte de discussió no era el concepte de robatori. Es va dir que

'El argumento básico del motivo es que el Tribunal de Instancia no aplicó correctamente el párrafo primero del artículo 3 de la Ley 50/1980 , que impone que las cláusulas limitativas de los derechos de los asegurados se destacarán de modo especial y deberán ser específicamente aceptadas por escrito.

La referida Ley no es de aplicación directa a los seguros marítimos, pues su disposición final en relación al artículo 2, dejó en vigor los artículos del Código de Comercio que los disciplinan.

Ahora bien su aplicación supletoria, no obstante alguna discrepancia, ha sido admitida por la doctrina jurisprudencial más conforme y reiterada de esta Sala de Casación Civil ( sentencia de 2-12-1997 , 18-12-1998 , así como las de 23-1 , 21-11 y 31-12-1996 , y de 22-5-2003 ), habiendo declarado la sentencia de 20 de febrero de 1.995 , que los requisitos formales establecidos para la póliza de la Ley de 1.980, no son exigibles en el seguro marítimo, resolviendo supuesto similar al presente.

Por tratarse de aplicación de condiciones generales excluyentes de la cobertura del Seguro, al haber concurrido negligencia en la causación del siniestroy declarando la sentencia que la ausencia de la firma del tomador en la póliza, no es determinante por sí sola, ni siquiera con referencia a las cláusulas de exclusión de cobertura del seguro incorporadas a las condiciones generales.

Pues lo esencial es que conste reconocimiento y aceptación como sucede en el presente caso.

La condición general 18ª establece que quedan excluidos de la cobertura del seguro los riesgos que enumera y entre ellos de modo bien claro y preciso:

'Cuando se trate de hechos ocurridos a consecuencia de negligencia, complicidad manifiesta o dolo del asegurado', sosteniendo la parte recurrente que se trata de efectiva cláusula limitativa del riesgo.

El Tribunal de apelación resolvió que no reúne tal condición, pues se trata de cláusula que configuraba el riesgo asegurado.

La jurisprudencia de esta Sala ha establecido la diferencia entre cláusulas limitativas de los derechos de los asegurados (limitativas del riesgo), que son constreñidas por el artículo 3 de la Ley de Contrato de Seguro , de aquellas cláusulas que señalan el ámbito o la cobertura del seguro.

En el sentido de establecer el riesgo al que alcanza el contrato, y cuya base está en el principio de la autonomía de la voluntad(Sentencia de 5- 6-1997), por tanto, cuando se trata de causas de exclusión del riesgo, en otras palabras, delimitadoras del objeto contractual ( sentencias de 16-5 y 16-10-2000 , 22-2-2001 y 26-1-2004 ), vienen a operar en el sentido de que la Aseguradora no asume el seguro.

Pues el contrato no lo incluye como su objeto y no se trata, conforme a lo dicho, precisamente de limitación de los derechos del asegurado, ya que no han llegado a nacer a su favor ( sentencia de 2-3-2005 ).

Esta calificación, causa configuradora del riesgo, que lo excluye, es la que corresponde a la Condición General 18ª de la póliza del pleito, al determinar el riesgo que quedaba fuera del seguro.

Y en estos supuestos las sentencias de 16 de octubre de 1.992 , 18 de septiembre de 1.999 y 17 de abril de 2.001 , declaran que la exigencia de aceptación por escrito que impone el artículo 3 de la Ley de Contrato de Seguro , no se refiere a cualquier Condición General, sino en concreto a aquellas cláusulas que son limitativas de los derechos de los asegurados, por lo que no alcanza la exigencia a las cláusulas que definen y delimitan la cobertura del riesgo, por no ser imperativa para las mismas.

Ha de tenerse en cuenta que las cláusulas limitativas, operan para restringir, condicionar o modificar el derecho del asegurado a la indemnización una vez que se ha producido el riesgo objeto del contrato, y las cláusulas de exclusión, las que especifican y concretan que clase de riesgo se ha constituido como asegurado.

El motivo no prospera, lo que determina el rechazo por lo que queda estudiado del motivo segundo, que dice que el fallo infringe por omisión, en su aplicación, la doctrina jurisprudencial contenida en las Sentencias del Tribunal Supremo de fecha 9 de Noviembre de 1.990 y de fecha de 28 de febrero de 1.990 , en cuya virtud las exclusiones de la cobertura aseguraticia son cláusulas limitativas del riesgo, y no delimitadoras, con la consiguiente infracción también, por no aplicación, de lo dispuesto en el párrafo primero del artículo 3 de la Ley 50/1980 de Contrato de Seguro en relación con la doctrina jurisprudencial.

Doctrina contenida en la Sentencia del Tribunal Supremo de fecha 19 de febrero de 1.988 , así como la doctrina jurisprudencial contenida en las Sentencias del Tribunal Supremo de fechas de 22 de abril de 1.991 , STS 21 de julio de 1.989 y 20 de febrero de 1.995 , que tienen establecido la aplicación supletoria al seguro marítimo de las disposiciones establecidas en la Ley de Contrato de Seguro...'

Per tant, encara que sigui aplicable supletòriament l' art. 3 -i qualsevol altre per mancances del CCom.- de la LCS de 1980 , en situacions de clàusules delimitatives del risc com aquí succeeix, no opera ni es pot aplicar.

No es pot dir que fora la clàusula excloent del robatori pròpiament dit en aigües obertes i sense vigilància o del furt no eren del tot desconegudes de l'assegurat ja que aquest va rebre i acceptà un certificat d'assegurança on la cobertura es limitava a robatori amb una franquícia menys en cas de robatori sencer de la nau.

Per la seva part, la sentència d'instància basa la seva decisió en part en la sent. TS de 23-7-1996 que si bé, en realitat, no afegeix res a la qüestió de si és o no aplicable l' art. 3 LCS o si el furt entra en el concepte de robatori.

El que sí que fa és (en un supòsit on el coneixement previ del contingut de la pòlissa no es posà en qüestió) censurar que l'assegurat no s'hagi llegit el contracte abans o al moment de pagar la prima:

'...no resulta lógico, dentro de un comportamiento medianamente previsor, que al abonar una prima de más de trece millones y medio de pesetas, no se lea el asegurado, -importante sociedad, sin duda con experta asesoría jurídica-, al menos las cláusulas limitativas del condicionado general que refleja la propia póliza al final de su condicionado particular, condicionado general coincidente, además, con los términos de la O.M. de 16 de abril de 1983, que al tiempo de demandar demuestra plenamente conocer...'

Que és just el que ha passat aquí, doncs encara que l'assegurat no tingués a mans la pòlissa tenia el certificat del que es desprenia un pacte de restricció -robatori, absolutament habitual al sector- que hauria de fer pensar en un sentit més restrictiu que el que de robatori, absolutament genèric, té l' art. 50 LCS .

Quant a la sentència del TS de 18-12-1996 (en realitat la data deu estar equivocada, doncs a les bases de dades -inclosa la del CENDOJ- no consta) que refereix la de 21-11-1996 i altres, és de veure que tant dita sentència de 21-11-1996 com les demés són contundents quant a negar l'aplicabilitat (total) de la Llei 50/1980 a l'assegurança marítima.

En concret la de 21-11-1996 ho fa per a excloure l'aplicació de l' art. 20 LCS :

'Mención especial merece el estudio de la aplicación al presente caso del contenido de la Ley 50/1980 de 8 de octubre sobre el Contrato de Seguro, constituyendo doctrina pacifica de esta Sala (sentencias 19-10-1987 ; 22-4-1991 ; 2-12-1991 ; 22-6-1992 ; 16-2-1994 , etc.) que no es aplicable la referida Ley a los seguros marítimos

Pues al quedar vigentes en la disposición derogatoria de la citada Ley los artículos 737 al 805 del Código de Comercio , ha de entenderse que serán estos preceptos los aplicables a esta modalidad de seguro, rigiendo la moderna legislación solamente para el seguro terrestre, regulado en el Código de Comercio, y para el seguro civil que regula el C. Civil.

Esta reiterada y constante doctrina jurisprudencial obliga a revocar la sentencia del Juzgado, en el extremo concerniente a la condena de la entidad aseguradora al pago de los intereses que señala el art. 20 de la Ley de Contrato de Seguro '.

La de 19-10-1987, la de 22-4-1991 entén, respecte de la qüestió, que:

'..., sin venir afectada por lo dispuesto genéricamente en el párrafo 1.° del art. 3.º y en elart. 2.º de la Ley de Contrato de Seguro de 8 de octubre de 1980.

Porque al disponer el párrafo segundo de su Disposición final que a su entrada en vigor quedarán derogados los arts. 1.791 a 1.797 del Código Civil , así como los arts. 380 a 348 del Código de Comercio y cuantas disposiciones se opongan a los preceptos de aquella Ley, sin hacerse regulación alguna en ella al seguro marítimo y quedando en consecuencia subsistentes los arts. 737 a 805, que no son derogados, del Código de Comercio , conduce a establecer que la mencionada Ley de 8 de octubre de 1980 afecta exclusivamente al seguro terrestre que regulaba el Código de Comercio, y al seguro civil, que regulaba el Código Civil.

Y no al seguro marítimo, que seguirá rigiéndose por la normativa dada para él en el Código de Comercio, al quedar excluido de la referida Ley Especial del Seguro, al igual que también lo fue, según el párrafo 1.º de su indicada Disposición final, el régimen del Seguro de Crédito a la Exportación.

Por lo que siguiendo vigentes los precitados arts. 737 a 805 del Código de Comercio -relativos a los seguros marítimos- tienen aplicación los principios generales que en ellos se establecen con carácter prevalente a los también generales prevenidos para el seguro terrestre, dado que, como ya fue reconocido en la exposición de motivos del vigente Código de Comercio, atendida la naturaleza jurídica del seguro marítimo, aquel cuerpo legal contiene principios generales propios de tal clase de seguro, distintos y de mayor libertad que los en tal cuerpo legal contenidos, y hoy derogados, para los seguros terrestres.

De entre cuyos principios figura el consignado en el art. 755 del Código de Comercio de que «los contratantes podrán estipular las excepciones que tengan por conveniente, mencionándolas en la póliza, sin cuyo requisito no surtirán efecto, por lo que no es de apreciar al respecto vacío legal que hagan aplicables las normas de la tan citada Ley de Seguro de 8 de octubre de 1980 según lo prevenido en el art. 2 .º de la misma, toda vez que la expresada mención en la referida Ley de determinados artículos del Código Civil y de Comercio son un indicio razonable de que se ha querido excluir totalmente la aplicación de dicha Ley de 8 de octubre de 1980 a cualquier modalidad del contrato de seguro regulado por una norma específica, así como que las normas contenidas en aquella Ley sólo serán aplicables al contrato de seguro marítimo en ausencia de sus disposiciones que lo regulan en el Código de Comercio.

Y, en consecuencia, con respecto de las cláusulas pactadas libremente que el art. 738 de dicho Código acoge, a causa de que donde hay norma especial no es de aplicar la general, según reconoce el expresado art. 2.º de la tan meritada Ley de Contrato de Seguro , y así ha sido reconocido por esta Sala en Sentencia de 19 de octubre de 1987 , y en este criterio, superando otra aislada apreciación, es de insistir manteniendo un criterio uniforme y firme').

La de 2-12-1991 exposa:

'...la Ley reguladora del Contrato de Seguro de 8 de octubre de 1980 no es aplicable, según doctrina de esta Sala, al contrato de seguro marítimo regulado por los arts. 737 a 805 del Código de Comercio , por lo que al no ser aplicables al caso de autos los arts. 7 .º y 26 de la citada Ley , no puede haber incurrido la Sentencia de instancia en la infracción que se le achaca.

Igualmente es improcedente el submotivo F) en que se denuncia infracción de la doctrina establecida en la Sentencia de 10 de octubre de 1988 pues, se repite, una sola Sentencia no forma jurisprudencia.

En el último de los submotivos bajo la letra G) se acusa «infracción de la doctrina establecida en la Sentencia de 8 de febrero de 1989 (de 1879, se dice en el recurso, sin duda por error mecanográfico ) y 8 de febrero de 1986 , que dispensan de la obligación de pagar indemnización por parte de la compañía aseguradora al faltar la máxima buena fe por parte del asegurado al manifestar datos inciertos».

Doctrina que es aplicación, se dice, de los principios generales establecidos en los arts. 57 , 381.1. ° y 381.2.° del Código de Comercio ; Ley 50/1980, arts. 10 y 11, y Código Civil , arts. 3.° y 7.°

Siendo cierta la doctrina que se contiene en las citadas Sentencias, ha de tenerse en cuenta, como dice la de 8 de febrero de 1989 «la consideración de que siendo la buena o mala fe un concepto jurídico que se apoya en la valoración de unos hechos ha de ser prevalente y decisiva la valoración y consecuente declaración que sobre tales hechos se haga por el Tribunal de instancia y que en el presente caso se ofrecen con suficiente claridad y significación, debiendo haber sido combatidos tales pronunciamientos relativos a la existencia o inexistencia de buena fe por el cauce del núm. 4.° del art. 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil »

Doctrina que, aplicada al caso, determina el perecimiento de este submotivo al no estar declarados probados por la Sentencia de instancia los datos de hecho reveladores, ajuicio de la recurrente, de la mala fe de la aseguradora exoneradora de su obligación de pago de la indemnización debida').

La de 22-6-1992 (mateix ponent de la de 22-5-2003, curiosament) indica, en materia ben diferent de la que ens ocupa, que

'...según una reiterada jurisprudencia, la LCS privado no es aplicable a los seguros marítimos, así, entre otras, por lo expuesto en sentencia de 22 de abril de 1991 :

« La Ley 8 de octubre de 1980 sobre Seguros, se refiere exclusivamente al seguro terrestre que regulaba el Código de Comercio y al seguro civil, que regulaba el Código Civil, y no al seguro marítimo, que seguirá rigiéndose por la normativa dada para él en el Código de Comercio, por lo que tienen aplicación actualmente en la materia de dicho seguro marítimo, los principios generales que se establecen en los artículos 737 a 805 del Código de Comercio , con carácter prevalente a los también generales prevenidos para el seguro terrestre, atendida la naturaleza jurídica del seguro terrestre»;

Y en la sentencia de 2 de diciembre de 1991 se decía:

«Es doctrina reiterada de esta Sala la que niega esa aplicación de la LCS al seguro marítimo, así la sentencia de 22 de abril de 1991 , con cita de la de 19 de octubre de 1987 y con la finalidad de mantener un criterio uniforme y firme, como reza al final de su fundamento de Derecho 3.°, dice que «al disponer el párrafo 2.° de su Disposición Final (de la Ley 50/80 de 8 de octubre) que a su entrada en vigor quedarán derogados los artículos 1.791 a 1.797 del Código Civil , así como los artículos 380 a 438 del Código de Comercio y en cuantas disposiciones se opongan a los preceptos de aquella Ley, sin hacerse regulación alguna en ella al seguro marítimo y quedando en consecuencia subsistentes los artículos 737 a 805, que no son derogados, del Código de Comercio , conduce a establecer que la mencionada Ley de 8 de octubre de 1980 afecta exclusivamente al seguro terrestre que regulaba el Código de Comercio, y al seguro civil, que regulaba el Código Civil y no al seguro marítimo que seguirá rigiéndose por la normativa dada para él en el Código de Comercio, al quedar excluido de la referida Ley especial del seguro ».

Por su parte la aludida sentencia de 19 de octubre de 1987 dice, ante un recurso en que se alegaba infracción, entre otros, del artículo 20 de la LCS que «ninguna de las referidas motivaciones pueden prosperar:

A) Las que citan en su apoyo entre otras infracciones de los preceptos referidos a la Ley reguladora del contrato de seguro que se han dejado indicados en el precedente fundamento (motivos 9 a 11), porque como resulta de su artículo 2.° , dicha normativa sólo será aplicable a las modalidades de contrato de seguro en defecto de Ley que les sea aplicable, lo que no acontece en el presente supuesto, ya que la Disposición Final de la referida Ley reguladora del contrato de seguro, ha dejado vigente dos artículos del Código de Comercio, reguladores del contrato de seguro marítimo».

Doctrina que se reitera en la sentencia de 21 de julio de 1989 a cuyo tenor «todo alegato sobre el que aparecen montados los dos referidos motivos, como, en su momento, lo fue la aducida excepción de prescripción de las acciones, tiene su apoyatura en un craso error de origen, que a los juzgadores de la instancia ha pasado inadvertidos, y que ha de producir el ineludible fenecimiento de los meritados motivos, cual es de sostener que el seguro marítimo se halla sometido a la LCS, cuando lo cierto es que, salvo la aplicación supletoria que a éste pueda corresponder, la normativa específica reguladora del mismo es la contenida en los artículos 737 a 805 del Código de Comercio , que no han sido derogados por dicha Ley».

Lo cual reitera esta sentencia en su fundamento 4.°, finalmente, se pronuncia en esta misma dirección la sentencia de 30 de abril de 1990 ».

Por lo que ha de apartarse la normativa de apoyo en que basa su decisión la sentencia recurrida; al no ser, como se dice, atinente la LCS;

(...)

por lo que el motivo, en ese norte de conseguir una resolución de no vigencia del seguro en cuestión, ha de rehusarse; pasándose, seguidamente, a examinarse por la Sala el cuarto motivo del recurso,

(...)

por lo cual, con el rehuse del motivo, se desestima el recurso, por lo que resulta pertinente confirmar la sentencia recurrida si bien por otros fundamentos jurídicos distintos a los tenidos en cuenta derivados de la aplicación de la Ley del Contrato de Seguros 50/80 de 8 de octubre, que como se ha razonado no es aplicable al supuesto litigioso bajo la tesis del seguro marítimo.

En sentencia de 30 de enero de 1992 se decía:

«No cabe admitir el recurso de casación interpuesto cuando ha de ratificarse y admitirse el fallo de la sentencia sobre la que se proyecta el ataque casacional, aunque sea por otros razonamientos jurídicos distintos de los que ésta tuvo en cuenta ( sentencias de 20 de diciembre de 1988 , 22 de diciembre de 1989 y 9 de septiembre de 1991 )»,

por lo que procede la desestimación del recurso con las demás consecuencias derivadas'.

Sisè. Quant al segon submotiu del segon motiu, alhora tercer motiu del recurs, que pretén aplicar supletòriament el concepte ampli de robatori de l' art. 50 LCS , tampoc es pot acollir.

Certament a la sent. TS 22-5-2003 , tot i que partia d'un supòsit en el que la cobertura assegurada era clarament 'robo de buque entero... como consecuencia de haber sido forzada la entrada del buque o del lugar de almacenaje o reparación', (ver fotocopia de la póliza ..., concretamente al folio 25 'robo con violencia de la embarcación o de sus partes fijas, mientras permanezca en puertos, en playas con debida vigilancia o depositada en locales cerrados')', i on no es discutia si la clàusula era limitativa de drets o delimitativa de l'objecte, ni si era coneguda prèviament o no, el TS va dir:

'en base a conocida jurisprudencia, ( Sentencia 20-2-95 '...Es lo cierto que, no obstante la inaplicabilidad de la L. 8-10-80, de Contrato de Seguro, al seguro marítimo, que sigue rigiéndose por la normativa del C. de com., según ha declarado, entre otras las SS. 21-7-89 , 22-6-92 y 16-2-94 , aquélla puede ser aplicable con carácter supletorio, pero sin que ello suponga que requisitos formales establecidos para la póliza en dicha Ley de 1980, resulten exigibles en el seguro marítimo.

Que, en ese punto, se rige por el art. 737 C. de c....'), ha de admitirse que tratándose de un seguro marítimo el concertado sobre un yate de recreo, entre los riesgos que señalan los arts. 738 y ss, C. de c., en concreto con el 755 C. de c., no figura el relativo al riesgo del robo por lo que procede la aplicación supletoria de la Ley del Seguro Privado 50/80 , en cuyo art. 50 se expresa bajo el título de 'Seguro contra el Robo':

'Por el seguro contra robo, el asegurador se obliga, dentro de los límites establecidos en la Ley y en el contrato, a indemnizar los daños derivados de la sustracción ilegítima por parte de terceros de las cosas aseguradas.

La cobertura comprende el daño causado por la comisión del delito en cualquiera de sus formas', por lo que, si se admite como la propia recurrida, en relación con la primera sentencia que el barco o yate de recreo 'Lady of Ximi' fue sustraído y, que en los FF.JJ. 3º y concordantes se rechaza la demanda porque el evento no fue debido al robo, sino al hurto.

FF.JJ. expresamente aceptados por la recurrida, en su F.J. Único 'in fine'- y, que si bien, el contexto de la Cláusula Particular inglesa, núms. 9- 2-1-4 contempla, en cuanto a la cobertura pactada tanto el robo del buque entero, como su bote o motor... y el de la maquinaria con las inclusiones que citan 'como consecuencia de haber sido forzada la entrada al buque', ello no justifica que la referida cobertura del robo precise, para su entendimiento remisorio, acudir a la normativa penal clásica y al uso de que en el hecho haya concurrido fuerza en las cosas.

Porque, como se dice, habiendo de integrar el alcance del 'robo' con el dictado del supletorio art. 50, es claro que comprenderá toda 'Sustracción ilegítima por parte de terceros de las cosas aseguradas', sin que exista duda alguna que aconteció esa sustracción -según los 'facta'- y debiendo, igualmente, sopesarse, en sentido afirmativo o coadyuvante al objetivo del recurso, la conducta a seguido del actor que intentó con la personación en el proceso penal incoado para esclarecer la realidad de lo acontecido respecto a esa sustracción, sin obtener resultado alguno.

'Sustracción', pues, 'nomen' genérico que, sin duda, abarcará tanto el robo como el hurto del móvil asegurado, porque, comprende todo apoderamiento posesorio del mismo en contra o al margen de la voluntad de su legítimo titular.

Se decía, entre otras, en Sentencia de 10 de mayo de 1989 : '....debiendo interpretarse los conceptos de robo y hurto no en el sentido técnico- jurídico con el que aparecen definidos en la legislación penal (como acertadamente señala la sentencia recurrida), sino más bien en un concepto más amplio y más vulgar o normal, que bien puede ser el de 'sustracción o apoderamiento ilegítimo' que señala el C. de c....'.

Ídem en Sentencia de 31 de diciembre de 1992 , que integra el citado robo como sinónimo de sustracción.

Igualmente se acoge el MOTIVO SEGUNDO, que con base a la interpretación contractual del clausulado censura a la sentencia por no haberse ajustado la misma a los modelos o pautas de los arts. 1281 y ss. del C.c ., -y ello vale tanto para el texto que cita el art. 1281 C.c ., como el que lo hace por referencia implícita-.

Por cuanto no se acepta la versión de la recurrida, al romper el esquema de mantenimiento de su función interpretadora y, habiendo de compartirse, asimismo la alegación del Motivo de que, una literalidad a ultranza de la exigencia de la 'fuerza en las cosas', haría muy difícil comprobar 'in situ' cuándo ha acontecido la misma y cuál ha sido su mecánica al tener que sopesar la circunstancia bien notoria de que en aquellas contingencias siempre 'desaparece materialmente' de su ubicación física el vehículo siniestrado.

De igual forma se acepta el MOTIVO TERCERO, en cuanto que, denuncia la vulneración de la doctrina relativa al juego supletorio del repetido art. 50 L.S.P ., según la jurisprudencia que se cita, sin que por ello, se precise compulsar el desvío o no de la recurrida sobre el denunciado art. 3 de citada Ley .

Ha lugar, pues, al Recurso, ...'

La Sala, però, amb el degut respecte, no comparteix el criteri de dita sentència atès que, davant de pactes perfectament clars i indicadors de que s'estava restringint el risc al robatori amb força a la nau, aplica el concepte general de l' art. 50 LCS , que inclou el furt.

Com si el pacte sobirà entre parts no fora la primera llei del contracte d'assegurança marítima. I com si no estigués prou especificat i detallat el tipus concret de risc que es cobreix, una forma violenta de sostracció.

Per bé que és del tot comprensible que el TS adoptés dita solució, davant un cas en que hi hagué una desaparició total del vaixell, com aquí, però on no era possible saber si s'havia emprat o no força en les coses per a sostraure l'embarcació i atès que l'embarcació se sabia que havia estat vista després i fins i tot identificats els qui la patronejaven.

Cosa diferent del que succeeix aquí, realment, i aquest creiem que és l'element que ens permet decantar-nos de dita autoritat, doncs en el cas que ens ocupa estaven exclosos expressament a la pòlissa el furt i el robatori en determinades situacions, entre les que es trobava l'embarcació el dia de la seva desaparició, i el certificat que tenia a mans l'assegurat indicava ja que només el robatori estava cobert com a concepte (i en determinades circumstàncies).

Només amb el certificat a la mà l'assegurat s'havia d'interessar per què es conceptuava com a robatori davant el corredor especialitzat en assegurances d'embarcacions o davant la companyia, car, com hem vist, les més importants asseguradores operen amb unes mateixes limitacions de cobertura, pel demés, absolutament lògiques.

En el cas que ens ocupa ens convenç més la lògica-jurídica del Jutjat a quoque aplica el pactat, sota la raonable presumpció de coneixement del contingut del contracte, la negligència que suposa no haver consultat què s'entenia per robatori i, finalment, no haver posat en l'amarrada les seguretats que tota mínima prudència indiquen.

I és que, finalment, si ens centrem en les sentències que han discutit l'aplicabilitat de l' art. 50 LCS a l'assegurança marítima en els darrers trenta anys, ens trobem amb dues coses:

1) que la única sentència que clarament aplica l' art. 50 LCS , i el seu lax concepte de robatori, com a supletori dels 737 a 805 CCom és la de 22- 5-2003 i

2) que, realment, el TS manté en matèria d'assegurança terrestre (en general, doncs en el camp de l'assegurança de l'automòbil, que en general no arriba al TS, especialment quan entra en joc la responsabilitat del Consorcio de Compensación de Seguros -es pot titllar de cas de lex spoecialis, si es vol- està ben clar que regeix clarament la distinció penalista entre el furt i el robatori i les Audiències qualifiquen els fets operant un judici prejudicial penal claríssim) una equiparació absoluta entre robatori i furt, amb arguments sovint un tant pintorescos i alhora contradictoris, com els que podem observar a la sent. 29-4-2002 on es diu:

'El segundo motivo del recurso, planteado, también, inadecuadamente, ya que se insta al amparo del derogado número cinco del artículo 1.692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil precedente (asimismo el Ministerio Fiscal interesó su inadmisión en fase preliminar), trata del problema de fondo litigioso.

Concretado, según la Compañía aseguradora recurrente, en que los hechos ocurridos, esto es, la sustracción del maletín cuyo contenido era un muestrario de joyas, deben calificarse como delito de hurto, excluido de los riesgos asegurados y, por tanto, sin que sean causa de indemnización al no estar el siniestro cubierto por la póliza, en tanto, que la parte adversa mantuvo la tesis de que el siniestro se hallaba comprendido en el seguro de robo suscrito.

Y, por ello, amparado como indemnizable por la póliza correspondiente (invoca como infringidos los artículos 50 y 2 de la Ley de Contrato de Seguro , en relación con el artículo 504-3º del antiguo Código penal y el 258 del Código penal actualizado).

Ni que decir tiene que no pueden los Tribunales civiles hacer pronunciamientos, ni siquiera, con carácter prejudicial, en materia que corresponde, exclusivamente, al orden jurisdiccional penal.

Mas ello no impide que, en supuestos como el presente, tenga que, utilizando las definiciones civiles fijadas en el contrato y los conocimientos jurídicos y máximas de experiencia que permiten perfilar el sentido usual de los términos jurídicos, precisar, a efectos meramente civiles, la ocurrencia del siniestro, por referencia a determinadas figuras delictivas.

Ya que, en otro caso, los hechos denunciados de apariencia delictiva que dieran lugar a archivo o sobreseimiento de las actuaciones penales por imposibilidad de encontrar al autor, al faltar la sentencia penal que estableciera la calificación definitiva, quedarían, fuera del seguro, lo que pugna con la misma naturaleza y practica del 'seguro de robo'.

Por ello, sin duda, el artículo 50 de la Ley de Contrato de Seguros equipara el robo a la 'sustracción ilegítima por parte de terceros de las cosas aseguradas', expresión que repite en otros preceptos. De este modo, se evita una calificación técnico jurídica definitiva y se amplía la noción al emplear una terminología, dentro de la que cabe la figura del hurto.

Todo ello, paliado por el número primero del artículo 52que excusa el pago del siniestro si este se produjo por negligencia grave del asegurado.

TERCERO.- En el caso, la compañía recurrente pactó entre las condiciones de la póliza que el hurto estaba excluido de los riesgos, aunque, sin precisar la definición, a los efectos del seguro, del 'hurto', en relación con la equiparación 'ex lege' del 'robo', con la 'sustracción ilegítima'.

Esta confusión que de proyectarse rigurosamente exigiría suspender 'sine die' el expediente liquidatorio del seguro, en espera de una hipotética sentencia penal, caso de descubrirse la autoría, que condujera a la calificación definitiva, es contraria a la expeditividad que preceptúa la ley para la liquidación de los siniestros asegurados.

De aquí, que la sentencia de primera instancia razone sobre la necesidad de interpretar el contrato de seguro, de manera, que no se haga responsable al asegurado de las cláusulas oscuras, tomando, asimismo, en consideración normas de la legislación protectora de los usuarios y consumidores.

Empero, en el caso, estas consideraciones ' ex abundantia' huelgan, porque ambas sentencias de instancia coinciden en el hecho de que la sustracción constituye un robo .

No sucede, lo ocurrido, pese a ser citada, con la sentencia de 14 de junio de 1980 , en que la aseguradora fue eximida de responsabilidad ya que la desaparición del muestrario de joyas y relojes 'no corresponde con supuesto robo alguno'.

Resulta, en cambio, probado conforme a lo establecido por la sentencia recurrida que 'en el caso de autos, a pesar de ser una reclamación de cantidad y, consecuentemente, ser una cuestión puramente civil no podemos dejar de hacer referencia a que lo acontecido es un hecho delictivo, y cuya conducta hay que plasmarla en el artículo 504-3º del antiguo Código penal y del 283-3º del Código vigente, que se consuma no con la inicial sustracción ilegítima.

Entendida esta como la privación de una cosa mueble que se encuentra cerrada, sino cuando se fractura o violenta el objeto previamente sustraído y que estaba cerrado o sellado.

Y ello viene a evidenciar que nos encontramos ante un delito de robo, pues lo que es objeto y fin del seguro es responder no del maletín, sino del género que el mismo contiene.

Asimismo, resulta del examen conjunto de la prueba practicada, fundamentalmente, la testifical, habiéndose acreditado la preexistencia de los bienes sustraídos'.

Nos hallamos, por tanto, 'ante un robo en los términos antes expuestos, naciendo en consecuencia para la demandada-apelante la obligación de proceder a la correspondiente indemnización'.

Mas lo importante, a efectos de la doctrina que se establece, es tener claro que el 'robo', en relación con el seguro se identifica con la 'sustracción ilegítima'...'.

Com ja hem avançat més amunt, aquí no estem tampoc en un supòsit de desaparició sense poder provar cóm es va produir i/o sense poder provar si s'havien adoptat totes les precaucions.

En realitat, estem davant d'un supòsit de robatori, però d'un no cobert, ateses les circumstàncies configuradores del risc a la pòlissa.

I estem davant d'un supòsit de robatori amb força a les coses perquè, encara que del relat que fa el propietari a la Guàrdia Civil i es plasma a la denúncia i de les conclusions a les que arriben tant els instructors de la denúncia com el comissari d'avaries en redactar el seu informe, el cap o corda d'amarrada de l'embarcació a la boia d'atracament no estava assegurat amb cap cadenat o mecanisme similar.

De manera que només va necessitar el lladre o lladres desfer el nus mariner.

És evident, però, que la posada en marxa de l'embarcació mateixa va requerir, al mateix lloc o en altre més allunyat, després del seu remolc a pes, forçar el mecanisme d'ignició.

Malgrat la mancança de dades a l'actuat, l'embarcació (segons els requeriments de catàleg publicitats a Internet) Excedo Boat M160 té el motor fora-borda però té mecanisme d'ignició a tauler de control, no ens consta si amb clau, però sí que té mecanisme de tall de corrent, que cal suposar tothom activa en aquestes circumstàncies).

De manera que és més que probable i presumible que fora remolcada per una altra embarcació fins un altre punt on va haver de ser forçat aquest o bé que fou objecte de l'operació coneguda vulgarment com 'fer el pont' al mateix lloc dels fets.

Però, tot i encarnar això un clar exemple de robatori amb força a les coses, el que està clar és que està exclosa la seva cobertura per pacte entre les parts, que és la primera font d'obligacions que regeix, en primer lloc, abans que el CCom., el contracte.

De manera que, reiterem, amb tot respecte, no és aplicable al cas la doctrina de la sent. TS 22-5-2003 perquè en aquell supòsit no es coneixia el modus operandii aquí sí.

I tampoc perquè no considerem de rebuda anar a cercar una normativa supletòria general, com la LCS, per a integrar un concepte de robatori davant clàusules clares i clarament pactades, com feu la única sentència que ha tractat aquesta qüestió, la sent. TS 22-5-2003 .

A banda que el furt en si mateix està també exclòs de cobertura.

Setè. El quart motiu de recurs sosté que la clàusula restrictiva de la cobertura, tot i que s'entengués com delimitadora, no seria vinculant en no haver-hi prou fonaments per a entendre que la pòlissa era coneguda per part de l'assegurat.

No es pot acollir el motiu.

Ja hem expressat més amunt que la part recurrent juga un joc perillós afirmant que no se sent vinculat pel que fa a clàusules restrictives invocant la manca de signatura de la pòlissa quan això podria donar a entendre que es realitat mai va existir el contracte.

Sincerament aquest Tribunal està convençut que la part recurrent no ens diu tota la veritat, que oculta i ha ocultat fets. Entre ells la recepció de la còpia de la pòlissa.

És del tot cert que la sentència d'instància es basa, -erròniament, entenem, ja que nosaltres examinàvem la comunicació assegurat asseguradora a través del corredor, art. 21 LCS , no pas a l'inrevés- en una sentència nostra (d'aquesta Secció i ponent) per presumir que el corredor hauria transmès a l'assegurat no solament el certificat d'assegurança sinó la còpia de la pòlissa, i que l'hauria informat del seu contingut.

Però cal recordar que el corredor no representa la companyia sinó l'assegurat.

Però, també, segons el principi id quod plereumque accidit, en primer lloc podem presumir aquesta comunicació perquè és l'habitual, perquè encara que pugui semblar una feble base probatòria (el propi corredor no recorda si va lliurar la pòlissa i ho reitera dues vegades a la seva declaració, tot i que suposa que sí ho va fer, perquè és l'habitual) i encara que ningú ha portat a testificar el director de la delegació de Barcelona, Don. Alfonso , el cert és que el corredor ha declarat que creu haver lliurat la pòlissa.

Cert que no té cap mitjà per provar-ho (no té cap obligació legal ni reglamentària de deixar constància per escrit en forma de rebut, del lliurament de les pòlisses, i per molt que hagués declarat el delegat barceloní no hauria pogut acreditar aquesta darrera comunicació) davant una hipotètica ocultació de la còpia per part de l'assegurat (així fàcilment aquest podria invocar la càrrega de la prova aliena partint d'estar afectat d'una falsa situació de probatio diabòlica, mentre que aquesta és exactament, d'entrada, la situació del corredor).

I el mateix cal dir respecte del coneixement del contingut al marge de dit lliurament.

El corredor no és agent d'assegurances, però té el deure legal d'informar ( art. 14.2 LCS , un deure a més ex lege artis) plena i francament el seu client abans i al moment de contractar d'allò que contracta, i el normal és que així sigui.

Sembla d'allò més pacífic i normal entendre que quan s'assegura una embarcació -suposem que per primera vegada, en no constar altra cosa- un se n'informa bé d'allò que contracta. Quant menys com si contractés una assegurança de vehicle a motor.

Aquí està reconegut que el corredor, quant menys, lliurà un certificat d'assegurança.

Quin sentit tindria, es pregunta aquest Tribunal, si d'altra banda existeix el rebut de pagament de la prima, estendre un certificat i no lliurar la còpia de la pòlissa, emesa abans del pagament, màxim quan la comunicació telemàtica asseguradora/corredor és coneguda, immediata, ha d'abarcar les dues documentacions i ningú la posa en qüestió?

El que no hi ha en aquest cas és una prova clara de que l'assegurat no hagués tingut immediatament allò que és normal que es tingui (la pòlissa) al moment de contractar, tenint com és té el certificat.

Màxim, atès que mai abans de la producció del sinistre (entre maig i agost d'aquell any) no va fer cap reclamació al respecte. Ni cap reserva ( art. 8 LCS ). El que -de ser com ens ho vol fer creure la part recurrent- determinaria, en el seu cas, una certa negligència en la gestió dels propis negocis.

Vuitè. No volem cloure aquesta ja llarga exposició sense incidir en el concepte de negligència de l'assegurat.

Seguim pensant que no és aplicable al cas ni el concepte ni les conseqüències d'entendre que estem davant d'un robatori de l' art. 50 LCS .

Però és que, en cas d'admetre's, dialècticament, que fora aquest precepte aplicable, el cas d'amarrar una embarcació de 17.500 € sense emprar cap mecanisme de protecció a una boia no vigilada (gairebé com deixar un cotxe amb les portes obertes i les claus posades) és d'una negligència tan greu que no podria sinó ser excloent de qualsevol cobertura en base a una eventual aplicació de l' art. 52 LCS .

Ja fora que entenguéssim el sinistre com a pèrdua total (causa primera) o com a sostracció fora del lloc descrit com habitual d'ubicació a la pòlissa, que no és altre que el port d'amarrada habitual (El Masnou -on, segons certificació de la seva autoritat, tampoc estaria cobert de robatori amb força en no ser zona vigilada, responent el patró d'adoptar les mesures adients- ) o qualsevol altre durant la singladura (causa segona).

Cal, per tant, desestimar íntegrament el recurs i confirmar plenament la sentència apel·lada.

Novè. El cinquè motiu de recurs demana la no imposició de les costes de primera instància en considerar que planen sobre el cas nombrosos dubtes de Dret, especialment quant al dret aplicable.

No pot prosperar.

No entén La sala que planin dits seriosos dubtes.

El Jutjat a quo i la sala s'han ajustat a la jurisprudència consolidada.

I específicament des del moment que aquest Tribunal pren partit per considerar -amb la jurisprudència majoritària, i a tots els efectes- no aplicable la LCS a una assegurança marítima en el punt que ens ocupa no implica distanciament de la Llei o de la Jurisprudència.

No es pot entendre que l'aplicació supletòria -admesa com a possible- per a cobrir llacunes del Ccom. pugui servir per contrariar la llibertat de pactes com a primera font d'obligacions de dits contractes ni, per tant, per contradir pactes concrets que delimiten i especifiquen les formes comissives que necessàriament s'hagin de donar per entendre l'objecte assegurat cobert de robatori, que en el cas concret que ens ocupa consten, no remetent-se al concepte inespecífic de 'robatori'.

Que l'assegurança d'embarcacions recreatives no hagi de ser marítima, regulada pels pactes entre parts considerades lliures i iguals i amb plena capacitat i, supletòriament, pel CCom i la resta de l'ordenament sinó per la llei general i comuna de l'assegurança, la LCS, o encarnar una assegurança distinta i amb normativa especial, depèn d'un canvi de la Legislació que només correspon a les Corts Generals de l'Estat i no als Tribunals determinar.

Que la legislació protectora dels consumidors i usuaris tingui no quelcom, sinó molt, que dir en aquest àmbit ho compartim plenament, però, essent com són les clàusules delimitatives objecte de la litis, en sí, generals, no tenim competència els Tribunals civils per a determinar en via ordinària ( art. 86ter.2 LOPJ ) si són abusives a la llum de la LCGC.

No es dóna, per tant, cap dels supòsits de l' art. 394.1 LEC per a excusar la imposició de costes de primera instància.

Les costes de l'alçada s'imposen també a la part apel·lant que ha de veure desestimat el recurs totalment i plenament confirmada la sentència d'instància ( art. 398 LEC ).

Fallo

Desestimem íntegramentel recurs d'apel·lació interposat per la representació de la part actora contra la sentència dictada el 22 d'abril de 2013 pel Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona a les actuacions de procediment ordinari núm. 787/2012 (Rotlle núm. 551/2014) que confirmem íntegrament, amb imposició de costes de l'alçada a la part.

La desestimació total del recurs determina per al recurrent la pèrdua del dipòsit constituït per recórrer.

Així, per aquesta Sentència, ho pronuncia, mana i signa aquest Tribunal.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida i publicada el mateix dia de la seva data pel/per la Magistrat/ada Ponent, i s'ha celebrat audiència pública. EN DONO FE.