Sentencia Civil Nº 66/2010, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 296/2009 de 08 de Febrero de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 296/2009

Procediment ordinari núm. 187/2008

Jutjat Primera Instància 2 Lleida (ant.CI-2)

SENTÈNCIA núm. 66/2010

President/a:

Sr. Albert Guilanyà Foix

Magistrats/ades jutges/esses:

Sr. Albert Montell García

Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, vuit de febrer de dos mil deu

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de

procediment ordinari número 187/2008, del Jutjat Primera Instància 2 Lleida (ant.CI-2), en virtut del recurs interposat per la part demandada Jacinta , representat/da pel procurador/a PAULINA ROURE VALLES i assistit/da pel/per la lletrat/da Jordi Albareda Cañadell contra sentència de

data nou de març de dos mil nou dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 296/2009. La part actora GRUP COEL, SOCIEDAD ANÓNIMA,

representat/da pel/per la procurador/a CARMEN GRACIA LARROSA i assistit/da pel/per la lletrat/da JOSE LUIS RODRIGUEZ GARCIA impugna l'apel·lació. És

ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada Albert Montell García.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data nou de març de dos mil nou, és la següent:

"Que estimando la demanda interpuesta por la Procuradora CARMEN GRACIA LARROSA en nombre y representación de GRUP COEL, SOCIEDAD ANÓNIMA contra Jacinta , debo declarar y declaro que la arrendadora no ha cumplido los requisitos qe establece la LAU, ni con lo pactado en el contrato de 9 de agosto de 1989 para poder repercutir, parcial y porcentualmente el importe de las obras pretendidas por la misma, condenando a la demandada a reembolsar los incrementos percibidos en exceso en concepto de elevación de rentas desde julio de 2007 hasta la firmeza de la presente resolución y pago de las costas causadas en la presente instancia."

SEGON. Contra l'anterior sentència, Jacinta va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 1 de febrer de 2010 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- La sentencia de primera instància estima la demanda interposada i, en conseqüència, declara que l'arrendadora demandada ha incomplert els requisits establerts a l'art. 101 de la LAU de 1964 per poder incrementar l'import del lloguer com a conseqüència de la realització d'obres de conservació, ex. art. 108 de la LAU i , en conseqüència, acorda la devolució de les quantitats indegudament cobrades, que pugen fins 2.400 ? en total. Contra aquesta resolució interposa recurs d'apel·lació l'arrendadora, en el qual, admet que abans d'aplicar l'increment del lloguer als rebuts, no va efectuar la comunicació que per escrit exigeix l'art. 101.2 de la LAU . Tanmateix, afirma que si no ho va fer va ser perquè l'increment aplicat, que és de 300 ?, va ser acceptat verbalment per totes dues parts contractants en converses mantingudes amb anterioritat a girar el primer rebut on aplicava l'augment, que va ser el corresponent al mes de juliol de 2007. Al·lega que no hi ha res que impedeixi que les parts d'un contracte d'arrendament puguin modificar-lo mitjançant un acord verbal i que l'important és que l'arrendatari hagi tingut oportunitat de conèixer l'elevació pretesa per l'arrendador. Per altra banda, al·lega que el còmput del termini de caducitat de l'acció de l'arrendador per revisar la renda indegudament incrementada i per demanar la seva devolució no ha de comptar des de la data de la comunicació escrita, si no "a partir del fet que motiva" l'acció. Argumenta que només pot exercitar l'acció fins que es gira un rebut amb la nova renda ja revisada i fins que això no succeeix sosté que l'acció de revisió està latent fins que l'arrendador anuncia la seva postura amb el nou rebut. En conseqüència, atès que el primer rebut revisat és el de juliol de 2007 i la demanda va ser interposada el 14-2-08, considera que l'acció ha caducat per haver transcorregut el termini de tres mesos ( art. 106 de la LAU ). En tercer lloc, oposa la doctrina dels actes propis, atès el comportament de l'arrandatària, que ha pagat sis mensualitats de renda ja incrementada abans de manifestar-se en contra pel desembre de 2007. Emfasitza que l'actora és una empresa mercantil amb un important volum de negoci, per la qual cosa té una pluralitat d'empleats encarregats de la seva comptabilitat i administració, el que fa difícilment creïble que els hagués passat inadvertit durant sis mesos que als rebuts del lloguer s'havia aplicat una elevació de la renda, especialment quan es passen pel banc.

SEGON.- El contracte d'arrendament que vincula les parts litigants és de data 9-8-89, i el seu objecte el constitueix un local de negoci, per la qual cosa es regeix per la LAU de 1964, segons estableix la Disposició Transitòria Primera, paràgraf segon, de la LAU aprovada per la Llei 29/94, de 24 de novembre . A la clàusula vint-i-cinc del contracte d'arrendament s'estableix com una obligació de l'arrendatari la de: "abonar, además de la renta, el importe del 12 % anual de las obras de conservación que el propietario realice en el inmueble así como las que ordenen los organismos oficiales competentes y de las contribuciones especiales que aplique el Ayuntamiento o que hayan sido obligadas por cualquier otro organismo oficial. No obstante, el % indicado se acomoderá en todo momento al que determine la Ley de Arrendamientos Urbanos, si es superior al convenido". Es tracta, doncs, d'una elevació de la renda pel cas de realització d'obres de conservació, pactada convencionalment i no, per tan, d'origen legal segons el règim que al respecte estableix la LAU de 1964. Ara bé, malgrat aquest origen convencional, la seva reglamentació formal, és a dir, la manera en la qual ha de ser aplicada l'elevació de la renda, s'ha d'ajustar a les previsions establertes a l'art. 101.2 de la LAU, per remissió del seu art. 109 . Segons el paràgraf primer d'aquest darrer precepte, un cop pagades les obres, l'arrendador ha de comunicar per escrit a l'arrendatari: la seva naturalesa i abast, el percentatge d'interès que correspon al capital invertit i la participació amb la què cada arrendatari ha de contribuir en la quantitat representativa d'aquell interès. L'art. 101.2 reitera que la notificació ha de ser per escrit i un cop comunicada per l'arrendador la seva voluntat d'elevar la renda, l'arrendatari té un termini de trenta dies per contestar si accepta o no l'actualització pretesa i, en cas que no contesti, es considera el seu silenci com acceptació tàcita. Si no l'accepta, l'arrendador té acció per, o bé per reclamar l'increment de la renda en cas que sigui legítim o bé, per instar la resolució de l'arrendament. En cas que l'arrendatari accepti l'actualització, ja sigui de forma expressa o tàcita, això no li impedeix poder acudir als Tribunals per sol·licitar la revisió de la nova renda quan malgrat haver acceptat l'increment, aquest sigui superior a l'autoritzat legalment, acció que està sotmesa al termini de caducitat de tres mesos establert a l'art. 106. Al·lega l'arrendadora apel·lant que va existir un acord verbal entre totes dues parts litigants segons el qual s'elevaria el lloguer en 300 ? mensuals ateses les obres de conservació realitzades. Ara bé, la sentència de primera instància estableix com a fet provat, que aquest pacte o acord verbal no ha quedat acreditat, atès que l'arrendatària el nega. Cap prova s'ha aportat sobre la seva existència, sense que a l'escrit de recurs es realitzi cap argumentació que desvirtuï les conclusions a les quals arriba la Sra. Jutge de primera instància. Al no combatre adequadament aquest fet declarat provat a la sentència apel·lada, està fent la part pressupòsit de qüestió, al partir en el seu raonament, d'un fet que considera cert, però que és contrari a allò que ha estat declarat com a provat, i del qual extreu unes determinades conclusions que, per tan, parteixen d'un plantejament inadequat, al no haver desvirtuat prèviament el pressupòsit fàctic que ha quedat fixat en primer grau.

TERCER.- Alhora de definir la naturalesa del procés formal d'elevació de la renda que regula l'art. 101.2 de la LAU , cal partir del seu mateix redactat, del què es desprèn el seu caràcter imperatiu i indisponible per les parts contractants. Així, resulta del seu tenor literal quan diu. "l'exercici d'aquesta facultat (la d'elevar el lloguer) estarà subjecte a les regles següents", i com a primer regla ja es diu que "l'arrendador notificarà per escrit". De fet, tot el seu redactat utilitza la forma verbal impersonal imperativa, en concordança amb el que estableix l'art. 6.1 de la LAU , pel que fa al caràcter irrenunciable dels beneficis que la llei atorga a l'arrendatari. Així, la STS de 5-3-09, dictada en relació a un arrendament subjecte a la LAU de 1994, indica que el procés d'actualització de rendes que regula l'art. 18 de l'actualment vigent LAU, on s'exigeix també una notificació per escrit prèvia, de forma que només pot aplicar-se la mateixa al rebut de la mensualitat següent, estableix que aquesta norma és de dret necessari i, per tant, no és dispositiva per les parts, en consonància amb el criteri jurisprudencial que s'havia seguit envers la LAU DE 1964. Diu aquesta resolució que: "Es razón por la que resulta aplicable la Ley 29/1994, en cuyo artículo 18 se establece el derecho de las partes a actualizar la renta de una forma facultativa que, de hacerse efectiva, resultará procedente a partir de una declaración de voluntad recepticia del arrendador al arrendatario por escrito, haciéndole saber el incremento, que es insoslayable para que la elevación de tenga lugar "a partir del mes siguiente" a aquel en que se produce y recibe la declaración modificativa, dado el carácter necesario y no dispositivo de la norma, que impide cualquier pacto en contrario para que sea eficaz. La actualización así hecha supone modificar uno de los elementos básicos de la relación arrendaticia como es la renta, y autoriza al arrendador a cobrar las diferencias a partir del mes siguiente a la notificación, que podrá hacer al arrendatario por nota en el recibo de la mensualidad del pago precedente, como dispone el último párrafo del artículo 18, tal y como venía sosteniendo con reiteración esta Sala en aplicación de la Ley de 1964 ( SSTS 23 de junio de 1986; 21 de marzo de 1995; 31 de enero de 1998)". Per la seva banda, la STS de 23-9-08, dictada en l'àmbit d'actualització de rendes ex. Disposició Transitòria Segona, D) núm. 11 de la LAU de 1994, on el procés formal d'actualització ha de seguir també les disposicions de l'art. 101.2 de la LAU , també diu que: "En todo caso, es claro en el caso que el arrendador no comunicó fehacientemente su decisión de actualizar la renta, por lo que no hubo una propuesta formalmente válida, y la manifestación del arrendatario, aún producida verbalmente, ha de ser relevante, toda vez que no se había producido una iniciativa válida de actualización a la que el arrendatario tuviera que dar respuesta".

QUART.- Més concretament, pel que fa a la LAU de 1964, el Tribunal Suprem havia seguit una constant línia doctrinal que recopila a la seva sentència de 31-1-98, on diu: " Dice la sentencia de esta Sala de 19 de junio de 1985 que "si bien es cierto que la cláusula de revisión exime del requerimiento, ello no quiere decir sino que, en efecto, no será preciso el mismo para que pueda nacer o ejercitarse el derecho de revisión pactado en el contrato, pero que si será necesario el ejercicio del mismo para que tenga virtualidad respecto de la otra parte, justamente porque la revisión opera anualmente, es decir, por periodos de un año, lo que implica que su no ejercicio o no reclamación -del aumento en este caso- de la renta revisada es en verdad un abandono o renuncia al mismo, pues entender lo contrario sería favorecer la inseguridad jurídica contractual y, en otro aspecto, autorizar o consagrar un ejercicio anómalo del derecho ( art. 7º del Código Civil ) por parte de quien deja transcurrir los años (que aquí podrían suponer quince, por la prescripción ordinaria del derecho en cuestión) para luego ejercitar el derecho extemporáneamente, colocando al deudor arrendatario ante la realidad de una deuda o prestación excesiva, impensada o no esperada y sumamente gravosa, frustrando así la esperanza de la otra parte, nacida de la inactividad de la otra y que el derecho debe respetar"; la sentencia de 23 de junio de 1986, después de transcribir la doctrina recogida en la sentencia citada de 1985, añada que "interpretar la cláusula en el sentido propuesto por la parte demandante, desde el escrito de demanda hasta los motivos en examen, tanto significaría como que la mera publicación de los índices del coste de la vida funcionarían en el seno de los arrendamientos litigiosos operando en ellos a la manera de intimación o interpelación automática, sin concurso alguno del acreedor. Por el contrario, la cláusula de estabilización, según rectamente ha entendido la Audiencia, incorpora al contrato la facultad de que las partes emanen la declaración recepticia dirigida a la contraria originando una modificación (el precio, en el caso del arrendamiento) de la relación negocial básica, pero con efectos "ex nunc" o sea solo desde que se produce y recibe la declaración modificativa y no "ex tunc" o sea desde el tiempo en que pudo efectuarse, siendo esto último lo que el recurso pretende con su tesis de automaticidad". Doctrina que es reiterada en sentencia de 21 de marzo de 1995 en cuanto afirma que la efectiva elevación de renta sólo puede tener lugar mediante una declaración de voluntad recepticia que es insoslayable para que aquélla elevación de renta tenga lugar en cada uno de los periodos de que se trata. Esta inexcusabilidad de la previa notificación para la exigencia de la renta revisada procedente según la cláusula de estabilización pactada y los efectos "ex nunc" que se producen con la notificación". I seguint el mateix criteri sobre l'exigibilitat de la comunicació prèvia per escrit, diu el TS a la seva sentència de 17-7-95 que: "No se está en el supuesto regulado en el artículo 101 de la Ley de Arrendamientos Urbanos de 24 diciembre 1964 , aplicable al caso, que regula el ejercicio por el arrendador de la facultad para elevar la renta notificando por escrito al arrendatario la cantidad que a su juicio deba pagar éste como aumento, sino de que los aumentos consecuentes a la revisión pactada en el contrato se giraron por «Fernández Arango, SA» sin notificación previa alguna y en cuantía improcedente, lo cual impide aplicar lo dispuesto en el precepto para el caso de aceptación tácita". I ja la de 29-12-94 havia dit: "El ejercicio de dicha facultad, debe estar sujeto a las reglas enumeradas en el apartado segundo del artículo 101 de la Ley de Arrendamientos Urbanos , entre las que cita en el número primero, la necesidad de notificación escrita al arrendatario de las cantidades que a juicio del arrendador, debe satisfacer como aumento de la renta, expresando la causa de ello. En la expresión «forma escrita» que el texto legal refiere debe incluirse, la documental pública y la privada, mas no es admisible en Derecho la efectuada de forma verbal". I es que atès que la notificació que ha de realitzar l'arrendador ha de tenir un determinat contingut, reglat per la llei, que imposa que ha de contenir la quantitat que ha de pagar l'arrendatari i la causa de l'increment (art. 101.2.1); la naturalesa i abast de les obres, el percentatge d'interès que correspon al capital invertit i la participació amb la què cada arrendatari ha de contribuir en la quantitat representativa d'aquell interès (art. 109), és lògic que s'exigeixi que aquesta notificació sigui receptícia i, a més, prèvia a fer aplicació de l'augment de la renda (mai amb efectes retroactius, ex. art. 101.1), atès que només quan l'arrendatari disposa de tota la informació, podrà formar la seva voluntat, comprovar la regularitat i procedència de l'elevació pretesa per l'arrendador i, en definitiva, decidir si l'accepta o no.

Es evident també que per garantir el coneixement de tots els elements que exigeix la llei, la millor manera de fer-ho és per escrit. Per tant, conforme a la doctrina jurisprudencial esmentada, al no haver-se complert els requisits de temps i forma exigits per la llei, doncs no es va notificar per escrit l'elevació de la renda amb totes les seves circumstàncies exigides per la llei, i al no haver-ho fet abans de girar el primer rebut amb l'elevació ja aplicada, si no que, contràriament, es va girar directament sense avís previ i, per tan, sense possibilitat que l'arrendatari exercís els seus drets al privar-li de la possibilitat de verificar la correcció de l'increment, i del dret a acceptar-lo o rebutjar-lo, no pot tenir cap eficàcia a aquests efectes el rebut girat directament amb aplicació de l'increment, ni tampoc pot ser considerat el silenci de l'arrendatari com acceptació tàcita ni, en fi, pot ser hàbil per computar el termini de caducitat. No es pot oblidar que, tal i com disposa l'art. 9 de la LAU , no seria admissible aplicar el termini de caducitat en un supòsit en el qual s'ha eludit l'aplicació d'una norma imperativa, com ho és l'art. 101.2 de la LAU .

CINQUÈ.- Al·lega l'arrendadora apel·lant l'aplicació de la doctrina dels actes propis, atès que l'arrendatària ha estat pagant durant sis mesos els rebuts del lloguer amb la renda ja incrementada sense dir res. Afegeix que no és admissible que li hagués passat inadvertit perquè es tracta d'una societat mercantil que té un important volum de negoci, amb empleats que es dediquen a portar la seva comptabilitat. Cal recordar que la doctrina dels actes propis es fonamenta en la protecció de la confiança i en el principi de la bona fe, que imposen un deure de coherència i autolimita la llibertat d'actuació quan s'han originat unes expectatives raonables (STS de 28-11-00, i STC núms. 73 y 198/1988, i interlocutòries del TC d'1-3-93). Aquest principi ja està positivitzat al CCCat, al seu art. 111-8, quan diu que ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual. Aquesta conducta prèvia contra la que, després, no s'hi pot anar, ha de tenir uns requisits determinats que ja ha fixat la jurisprudència. Així, els actes han de ser reveladors d'alguna manera del designi de decidir la situació jurídica del seu autor, i, pel que fa a la significació jurídica de l'acte anterior, cal que pugui ser valorat objectivament com índex d'una actitud adoptada envers la situació jurídica en la qual ha estat realitzada. Segons les STS de 18-1-90, 5-3-91, 4-6-92, 12-4-93, i 30-5-95, els actes propis es caracteritzen per una clara, expressa, i concloent manifestació de voluntat encaminada a crear, modificar o extingir un dret, sent el mateix acte revelador de la voluntat expressa del seu autor o de la seva voluntat tàcita, la qual es pot deduir dels actes inequívocs realitzats. Per a que produeixin l'efecte de vincular al seu autor, han de ser inequívocs i definitius, en el sentit de crear, establir i fixar una determinada situació jurídica, causant estat (SSTS de 31-1-95, 30-9-96 i 20-6-02). Des de l'òptica processal, especialment quan es tracta d'un acte propi tàcit, és d'especial interès l'art. 386 de la LEC , que permet assumir la certesa d'un fet a partir d'un altre fet admès o provat, si entre el fet admès o provat i el fet pressumpte hi ha un enllaç precís i directe, segons les regles del criteri humà. Amb el matís, evidentment (STS de 5-2-03), que no cal que la deducció sigui unívoca, atès que en aquest supòsit no ens trobarem davant una veritable presumpció, si no davant allò que la jurisprudència anomena com "facta concludentia", que són fets concloents o inequívocs. En canvi, a les presumpcions, del fet base es poden deduir diversos fets conseqüència, el quals han d'estar sotmesos a la lògica del raonament deductiu. Tanmateix, quan es tracta d'una elevació de rentes realitzada amb infracció de normes imperatives i en perjudici, precisament, de qui es reclama quedi vinculat per la seva conducta realitzada durant sis mesos(consistent en el pagament del lloguer amb l'ìncrement aplicat sense avís previ), no sembla que pugui aplicar-se aquesta doctrina. Ja ho va resoldre així el TS a la seva sentència de 17-7-95, on diu: "El motivo no debe prosperar en atención a que: a) Los pagos de renta excesivos realizados por «Crestaxis, SA» no pueden considerarse actos propios en el sentido jurisprudencial (SS. 14 mayo y 27 noviembre 1991, 4 junio y 30 diciembre 1992 y 10 junio y 17 diciembre 1994), pues, «para que no sea lícito accionar a consecuencia de un acto de aquella clase, se requiere que se haya definido inalterablemente, causando estado, la situación jurídica de su autor o que vaya encaminado a crear, modificar o extinguir algún derecho, definiendo unilateralmente dicha situación, a más de que, para que tenga carácter vinculante el acto propio, ha de ser concluyente e indubitado y con alcance inequívoco», lo que no acontece en este caso, dado que el mero abono de las rentas reclamadas, sin aceptación previa de la cuantía de su elevación, no es suficiente al efecto pretendido, al no concurrir los requisitos exigidos jurisprudencialmente; b) Según ya declaró esta Sala (SS. 4 marzo y 30 septiembre 1992), si bien es cierto que la doctrina jurisprudencial prohíbe ir a su autor contra actos que definan claramente su posición o situación jurídica, o tiendan a crear, modificar o extinguir algún derecho, lo es sobre el presupuesto de que sean válidos y eficaces en Derecho (SS. 18 octubre 1982 y 24 febrero 1986), por lo que no procede su alegación cuando tales actos están viciados por error, que es lo sucedido en este caso, en que el error en el cálculo del incremento de la renta se declara en la sentencia impugnada; c) La doctrina declarada en las sentencias invocadas en el motivo hace referencia a supuestos no asimilables al presente; d) La pasividad de la actora en el ejercicio de sus derechos no constituye acto propio vinculante para la misma (S. 5 marzo 1991); y e) Ha de rechazarse, en conclusión, la posibilidad de que el mero pago de lo indebido merezca la conceptuación de acto propio en el sentido jurisprudencial, que vincule al «solvens»".

SISÈ.- Es queixa l'apel·lant que la sentència entra a analitzar la procedència de les quantitats esmerçades en obres que han motivat l'elevació de la renda, cosa que, afirma, no li calia efectuar atès que estima la pretensió actuada pel que fa a la seva repercussió indeguda, amb rebuig dels motius d'oposició de la demandada. Es cert, tal i com indica l'apel·lant, que no calia efectuar l'esmentat anàlisi, atès que el seu resultat en res afecta els pronunciaments de la Decisió de la sentència de primer grau, com evidencia el fet que no s'hi reflecteix de cap manera. Per altra banda, la seva realització podia venir condicionada per la pretensió de la demanda consistent en que es declari que no s'han complert els requisits per realitzar l'elevació de la renda, establerts a la LAU "ni con lo pactado en el contrato de 9 de agosto de 1998", on a la seva clàusula vint-i-cinc es fa referència només a les obres de conservació, que és allò que s'analitza a la sentència. També cal dir que l'estudi que s'hi realitza sobre si les obres són de conservació o són una millora, està forçat per la prova documental aportada amb la contestació a la demanda, amb la qual es pretenia acreditar la correcció dels càlculs efectuats per determinar l'import de l'elevació aplicada, i pels fets fixats com a controvertits a l'audiència prèvia, en la qual el demandant va impugnar alguns d'aquets documents justificatius de les obres realitzades, de manera que van quedar com a controvertits per entendre que no són despeses de conservació. En la mesura que és una argumentació que no origina cap dels pronunciaments de la sentència cal entendre que obeeix a un ànim d'exhaustivitat, sense majors conseqüències i, per tan, que tampoc poden ser objecte de recurs d'apel·lació.

SETÈ.- La desestimació del recurs comporta la condemna a pagar les costes d'aquesta alçada ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Sra. Jacinta , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 177/08 , que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes de segona instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.