Sentencia CIVIL Nº 77/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 70/2018 de 19 de Febrero de 2018

Encabezamiento

Secció 2a Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.2)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1702342120168186317

Recurs d'apel lació 70/2018 2

Matèria: Apel lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de Blanes

Procediment d'origen: Procediment ordinari 572/2016

Part recurrent / Sol licitant: María Inés

Procurador/a: Ma. MAR RUIZ RUSCALLEDA

Advocat/ada: Josep Clusella I Fabrés

Part contra la qual s'interposa el recurs: MERCADONA, SA

Procurador/a: CARLOS CAIRETA RUIZ

Advocat/ada: ROBERTO VALLS DE GISPERT

SENTÈNCIA NÚM. 77/2018

Il lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Girona, 19 de febrer de 2018

Antecedentes

PRIMER. El 26 de gener de 2018 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 572/2016, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de Blanes, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradora Ma. Mar Ruiz Ruscalleda en representació de María Inés , contra sentència de 31 de juliol de 2017 , en què consta com a part apel lada el procurador Carlos Caireta Ruiz, en representació de MERCADONA, SA.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'Desestimo íntegramente la demanda interpuesta por María Inés contra MERCADONA S.A. y ABSUELVO a la demandada de todas las pretensiones contra ella formuladas e IMPOGNO el pago de las costas causadas a la parte actora.'.

TERCER. El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Assenyalat l'acte de deliberació, votació i decisió, ha tingut lloc el dia 19/02/2018.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La demandant reclama en aquest procés una indemnització per les lesions que va patir quan va caure en el local comercial que la demandada, Mercadona SA, té al carrer Costa Brava de Blanes.

Segons la demanda, aquesta caiguda s'hauria produït quan la demandant estava a prop d'un frigorífic on el terra estava moll i amb restes de fuita o verdura, el que va provocar que rellisqués i caigués a terra.

SEGON.La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la demanda.

Aquesta decisió es fonamenta en què, malgrat que ha quedat demostrat el fet de la caiguda i la seva relació causal amb les lesions per les quals la demandant reclama una indemnització, no s'hauria provat que el terra estigués moll o amb restes de fruita i verdura de manera que provoqués una relliscada de l'actora.

Per tant, no hi hauria cap mena de negligència per part de la societat demandada en el manteniment de les instal lacions del local comercial que explota.

TERCER.La demandant no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en una errònia valoració de la prova practicada i en la infracció de la jurisprudència aplicable.

Subsidiàriament, demana que no s'imposin les costes de la primera instància sobre la base dels dubtes fàctics existents sobre quina va ser la causa de la caiguda.

Responsabilitat extra contractual. L' article 1.902 del CC espanyol.

QUART.Atès que la fonamentació jurídica de la pretensió de la demandant es basa en la teoria de la responsabilitat extra contractual, de la qual derivaria la negligència de la demandada en el correcte manteniment de les instal lacions destinades a supermercat, és procedent resumir la reiterada jurisprudència sobre aquesta mena de títol d'imputació de responsabilitat.

CINQUÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 5 de novembre de 2.014 fa un resum de la seva jurisprudència sobre aquest tema jurídic:

'1. A partir de la sentencia de 10 de julio de 1943 , citada por la sentencia de 12 de noviembre de 1993 , «la responsabilidad por culpaextracontractualo aquiliana, aunque basada en el elemento subjetivo de la culpabilidad, según impone el artículo 1902 del Código Civil ha ido evolucionando [...] hacia un sistema que sin hacer plena abstracción del factor moral o psicológico o del juicio de valor sobre la conducta del agente, acepta soluciones cuasi objetivas, demandadas por el incremento de actividades peligrosas consiguientes al desarrollo de la técnica y el principio de ponerse a cargo de quien obtiene el provecho la indemnización del quebranto sufrido por el tercero'.

Pel que fa a la inversió de la càrrega de la prova diu que es presumirà culposa:

'toda acción u omisión generadora del daño indemnizable, a no ser que el agente demuestre haber procedido con la diligencia debida a tenor de las circunstancias de lugar y tiempo, o bien exigiendo una diligencia especifica más alta que la administrativamente reglada, entendiendo que la simple observación de tales disposiciones no basta para exonerar de responsabilidad cuando las garantías para prever y evitar los daños previsibles no han ofrecido un resultado positivo'.

I afegeix:

'3. No obstante, la evolución de la perspectiva para analizar la responsabilidadextracontractualno permite imponer una objetivación absoluta y, en consecuencia, no permite sin más la exclusión del principio básico de responsabilidad por culpa a que responde nuestro ordenamiento positivo.

Como señalan las sentencias de 31 de octubre de 2006 , 22 de febrero y 1 de julio de 2007 , «la jurisprudencia no ha llegado nunca al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el artículo 1902 del Código Civil , pues este exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño'.

A continuació aquesta resolució s'ocupa de determinar quin és el grau de diligència exigible:

'4. El «Estándar de conducta exigible» es definido en los «Principios de Derecho Europeo de la Responsabilidad Civil» (ya citados por la sentencia de esta Sala de 17 de julio de 2007 cuando estaban en preparación) como «el de una persona razonable que se halle en las mismas circunstancias, y depende, en particular, de la naturaleza y el valor del interés protegido de que se trate, de la peligrosidad de la actividad, de la pericia exigible a la persona que la lleva a cabo, de la previsibilidad del daño, de la relación de proximidad o de especial confianza entre las personas implicadas, así como de la disponibilidad y del coste de las medidas de precaución y de los métodos alternativos (artículo 4.102.1)».

5. Los anteriores criterios pueden tomarse como referencia para integrar la escueta formulación del artículo 1902 del Código Civil y, como indica la citada sentencia de 17 de julio de 2007 , completar el valor integrador generalmente aceptado de otros preceptos del propio Código encuadrados en el apartado relativo a la naturaleza y efectos de las obligaciones, como el artículo 1104 cuando alude tanto a la «diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar, como a la que correspondería a un buen padre de familia para así configurar un modelo de conducta diligente, válido para la mayoría de los casos».

6. De esos principios importa subrayar, de acuerdo con la doctrina, la naturaleza y el valor del interés protegido, de forma que se dé una especial relación entre el valor y el esfuerzo que debe realizar la persona cuya conducta puede lesionarlo: cuanto mayor sea el valor, mayor debe ser el esfuerzo. También destaca la peligrosidad de la actividad, de suerte que la diligencia del que actúa debe ser adaptada a la naturaleza de la actividad que realiza. En tercer lugar, no puede desconocerse la previsibilidad del daño, entendida como apreciable antes de la producción del hecho dañoso. Por último, no puede pasarse por alto la disponibilidad y el coste de las medidas de precaución y de los métodos alternativos, que comporta una aplicación de los principios de la buena fe y proporcionalidad, de forma que cuando un resultado puede alcanzarse de distintos modos, el agente debe ser consciente de los peligros que su conducta puede comportar para terceros y escoger, en la medida de lo posible y razonable, la vía menos peligrosa para obtenerlo'.

SISÈ.La sentència del mateix Tribunal de 31 de maig de 2.011 explica la qüestió relativa a l'objectivació del risc com a fonament de la responsabilitat extra contractual amb els següents arguments:

'La jurisprudencia de esta Sala no ha llegado al extremo de erigir el riesgo como criterio de responsabilidad con fundamento en el artículo 1902 CC ( SSTS 6 de abril de 2000 , 10 de diciembre de 2002 , 31 de diciembre de 2003 , 4 de julio de 2005 , 6 de septiembre de 2005 , 10 de junio de 2006 , 11 de septiembre de 2006 , 22 de febrero y 6 junio de 2007 ) y ha declarado que la objetivación de la responsabilidad civil no se adecúa a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando este está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( SSTS 16 de febrero , 4 de marzo de 2009 y 11 de diciembre de 2009 ). Es un criterio de imputación del daño al que lo padece la asunción de los riesgos generales de la vida ( STS 21 de octubre de 2005 y 5 de enero de 2006 ), de los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar ( SSTS de 11 de noviembre de 2005 y 2 de marzo de 2006 ) o de los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida ( STS 17 de julio de 2003 y 31 de octubre de 2006 ). En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados ( STS de 22 de febrero de 2007 ).

Como declaran las SSTS de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , de 22 de febrero de 2007 y 17 de diciembre de 2007 en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de dicha Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles, tal y como se plasma en las sentencias citadas en la STS de 25 de enero de 2007 . Dicha resolución señala que, por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales lacaídase debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad o tiene carácter previsible para la víctima.

Valoració de la prova.

SETÈ.Sobre la base d'aquestes premisses jurisprudencials, estem en condicions d'analitzar la prova practicada amb la finalitat de determinar si ha existit alguna mena de negligència a càrrec de la societat explotadora del local destinat a supermercat que fonamenti la seva responsabilitat en la caiguda de la demandant i la seva correlativa obligació d'indemnitzar-la pels perjudicis patits.

VUITÈ.La sentència de primera instància, com hem vist més amunt, considera demostrat tant el fet de la caiguda com la seva relació causal amb les lesions per les quals la demandant sol licita una indemnització.

Per tant, la discussió se situa en determinar si el terra estava moll o humit i amb restes de fruita o de verdura.

El recurs, sobre la base del principi de facilitat probatòria, considera que ha de ser la demandada qui demostri que el terra estava en bones condicions.

La teoria de la responsabilitat extra contractual per culpa o negligència implica, certament, una inversió de la càrrega de la prova pel que fa a la demostració de la utilització de la diligència exigible per part de la persona que ha provocat el dany que un tercer no està obligat a suportar.

Ara bé, és el perjudicat qui ha de provar com es va produir el fet lesiu, en aquest cas, la caiguda.

És a dir, la demandant haurà de provar d'una manera suficient que el terra relliscava. A partir d'aquí, si ho demostra, haurà de ser la demandada qui acrediti que aquesta situació es va produir malgrat que va emprar tota la diligència que estava al seu abast en funció de les circumstàncies concurrents.

El que pretén la demandant sota la cobertura formal del principi de facilitat probatòria, és que feta l'afirmació que el terra relliscava, hagi de ser la demandada qui demostri que no era així.

Aquesta distribució de la càrrega de la prova no es correspon ni amb el que preveu l' article 217 de las LEC ni amb la jurisprudència que interpreta l' article 1.902 del Codi civil espanyol.

Tampoc podem passar per alt que tenir obert al públic un local destinat a supermercat, no implica cap mena de risc especial per als seus clients que faci aplicable el principi de responsabilitat objectiva pels danys o lesions derivats d'aquesta activitat especialment perillosa.

NOVÈ.Fetes aquestes consideracions teòriques, el primer que hem de dir és que l'apel lant d'alguna manera pretén que aquest tribunal faci un acte de fe en les declaracions testificals del marit de la demandant, que l'acompanyava quan estava comprant en el centre comercial però que no va presenciar la caiguda.

Aquest testimoni, exactament igual que els empleats de la demandada que van declarar en l'acte del judici, tenen una relació (familiar o laboral) evident amb les parts litigants, de manera que l'objectivitat de les seves manifestacions s'ha de posar en entredit.

Segons el marit, el terra estava moll o humit i amb restes de fruites o verdures, fins el punt que empleades de la demandada el van netejar poc després de la caiguda de la seva dona.

Les dues empleades de la demandada que van declarar en el judici i que estaven presents en el lloc dels fets però que tampoc van veure la caiguda, ho desmenteixen d'una manera contundent, arribant a afirmar que la demandant els hi va dir que havia caigut perquè s'havia marejat, tot i que immediatament, quan va arribar el seu marit, va canviar la seva versió.

DESÈ.El recurs també fa al lusió a la prova pericial tècnica que va presentar amb la demanda, feta per un enginyer, segons la qual el paviment del terra relliscava, no complia la normativa tècnica i seria molt probable que la demandant hagués caigut per aquesta raó.

Podem acceptar que una pericial d'un enginyer entri a valorar si el terra del local comercial era o no antilliscant. El que resulta inadmissible, per falta del rigor mínim exigible a un pèrit, és que d'aquesta valoració en derivi l'alta probabilitat de la caiguda esdevinguda mesos abans.

És a dir, que entri a fer hipòtesis o conjectures que no tenen res a veure amb una pericial tècnica sobre les característiques del paviment.

A tot això s'ha d'afegir que la seva teoria sobre que el paviment era lliscant ha quedat desvirtuada, o com a mínim posada en entredit, per la documentació tècnica relativa al paviment que va presentar la demanda.

ONZÈ.De la valoració de la prova que acabem de fer arribem a la conclusió que no ha quedat demostrat que el paviment del local no fos correcte, ni que en el moment en què es va produir la caiguda estigués brut, moll o humit.

Sobre aquestes dades fàctiques hi ha una ombra de dubte arran de les declaracions totalment contradictòries dels testimonis que van tenir coneixement dels fets (marit de la demandant i empleats de la demandada).

Coincidim totalment amb la valoració feta pel Sr. Jutge de primera instància en la sentència apel lada, el que aboca a la seva confirmació.

Costes.

DOTZÈ.En el segon motiu del recurs, plantejat de manera subsidiària pel cas de desestimació del que acabem d'estudiar, l'apel lant sol licita que no se l'imposin les costes de la primera instància.

Aquesta petició es fonamenta en els dubtes fàctics existents.

TRETZÈ.Malgrat la desestimació de la demanda, considerem que, com acabem de dir, hi han dubtes sobre com es va esdevenir la caiguda i per quines causes, el que fa que, de conformitat amb l' article 394.1 de la LEC no imposem les costes de la primera instància, el que implica una parcial estimació del recurs.

CATORZÈ.D'acord amb el que disposa l' article 398.2 de la mateixa llei processal no imposem tampoc les costes de la segona instància.

Fallo

PRIMER.Estimem en part el recurs d'apel lació presentat en nom de María Inés , contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit de no imposar les costes de la primera instància.

SEGON.No imposem tampoc les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifíqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància e Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Ilms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.