Sentencia CIVIL Nº 85/2018, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 846/2016 de 23 de Febrero de 2018

Encabezamiento

Secció núm. 2 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120168044715

Recurs d'apel lació 846/2016 B

Matèria: Judici ordinari per quantia

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida

Procediment d'origen: Procediment ordinari 242/2016

Part recurrent / Sol licitant: SUCURSAL EN ESPAÑA ZURICH INSURANCE PLC

Procurador/a: Belen Font Gonzalo

Advocat/ada: ROBERTO VALLS DE GISPERT

Part contra la qual s'interposa el recurs: Luisa

Procurador/a: Ares Jene Zaldumbide

Advocat/ada: JAVIER MERINO GONZALEZ

SENTÈNCIA NÚM. 85/2018

magistrats/des:

Il lm. Sr. Albert Montell Garcia

Il lma. Sra. Maria Carmen Bernat Alvarez

Il lm. Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, 23 de febrer de 2018

Antecedentes

PRIMER.El 13 de desembre de 2016 es va incoar aquest rotlle d'apel lació que dimana de les actuacions de Procediment ordinari 242/2016, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradora Belen Font Gonzalo en representació de ZURICH INSURANCE PLC SUCURSAL EN ESPAÑA, contra Sentència - 17/10/2016 , en què consta com a part apel lada la procuradora Ares Jene Zaldumbide, en representació de Luisa .

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

ESTIMO PARCIALMENTE la demanda interpuesta por la representación procesal de Doña Luisa contra ZURICH INSURANCE PLC SUCURSAL EN ESPAÑA y, en consecuencia, CONDENO a la demandada a pagar a la actora NUEVE MIL OCHOCIENTOS SETENTA Y UN EUROS CON OCHENTA Y SIETE CÉNTIMOS (9.871,87), más los intereses previstos en el artículo 20 de la Ley del Contrato de Seguro desde la fecha del siniestro.

Todo ello sin expresa condena en costas.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Assenyalat l'acte de deliberació, votació i decisió, ha tingut lloc el dia 23/02/2018.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.-Reitera la companyia asseguradora apel lant que el Decret del Sr. Alcalde, de data 30-4-14, que desestima la reclamació realitzada per la Sra. Luisa contra la Paeria de Lleida, constitueix un acte administratiu que, com a tal, gaudeix de la presumpció de legalitat i que, al no haver estat impugnat davant la jurisdicció contenciosa administrativa, no pot ser contradit per la jurisdicció civil i, en conseqüència, no pot ser declarada la responsabilitat de l'Ajuntament. Aquest argument no pot ser admès. La reclamació prèvia a l'Administració no és més que un dels privilegis dels quals està dotada aquesta, i que no obeeix a altra cosa que a donar-li l'oportunitat de revisar la seva activitat i satisfer la demanda del particular i poder estalviar-se així haver de passar per la via jurisdiccional. La resolució que dicti l'Administració no produeix efectes vinculants quan es tracta, com és aquí el cas, de l'exercici d'una acció civil en via de dret privat dirigida contra una entitat igualment privada, com és la companyia asseguradora de l'Administració. Una altra cosa seria pel que fa a les accions de tipus administratiu, que han de seguir el règim específic administratiu. No existeix cap vinculació de la jurisdicció ordinària pel que fa al sentit de la resolució de l'Administració. Només recordar que l' art. 120 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú , vigent en el moment de produir-se el dany i de plantejar-se la reclamació a la Paeria, establia el caràcter preceptiu de la reclamació prèvia en via administrativa com a requisit per poder exercir després accions civils contra l'Administració ('La reclamación en vía administrativa es requisito previo al ejercicio de acciones fundadas en derecho privado o laboral contra cualquier Administración Pública, salvo los supuestos en que dicho requisito esté exceptuado por una disposición con rango de Ley'). I, un cop resolta de forma expressa o per silenci, no establia cap termini per poder exercitar l'acció civil (ex. art. 124), només sotmesa al corresponent termini de prescripció de les accions civils, que quedava interrompuda mentre es tramitava l'expedient administratiu incoat per la reclamació prèvia preceptiva (art. 122). Que després la Sra. Luisa s'hagi estimat més exercitar accions civils en lloc d'accions davant la jurisdicció contenciosa, i, més en concret, hagi preferit dirigir-se només contra la companyia asseguradora privada de la Paeria, només a ella correspon efectuar aquesta elecció i, per tant, si es sotmet al règim propi de l'acció civil o a l'específic de la contenciosa administrativa. Un cop triada l'acció directa contra l'asseguradora per la via de l' art. 76 de la LCA , la jurisdicció civil, en paraules de la interlocutòria de 12-3-13 de la Sala de Conflictes del TS, ni revisa una actuació o omissió administrativa prèvia ni té cap Administració a la qual condemnar, i menys encara, doncs, pot quedar vinculada per allò que hagi decidit aquella en via prèvia administrativa. És més, afegeix l'esmentada interlocutòria que: 'Los inconvenientes de orden práctico que puedan derivarse de la pervivencia de la duplicidad jurisdiccional en este concreto punto no pueden sobreponerse a un derecho sustantivo otorgado a los perjudicados por una norma del ordenamiento jurídico vigente, que, además, constituye un pilar de nuestro sistema en relación con el contrato de seguro, emparentado con la tutela judicial efectiva y con la voluntad del legislador de proteger a los perjudicados como ha manifestado la Sentencia de la Sala la del Tribunal Supremo de 30 de mayo de 2007 . Y es que el hecho de que para determinar la responsabilidad del asegurador haya que analizar, con los parámetros propios del derecho administrativo, la conducta de la Administración asegurada no resulta en modo alguno extravagante. El artículo 42 de la Ley 1/2000 de Enjuiciamiento Civil prevé tal escenario con toda naturalidad, admitiendo un examen prejudicial que sólo producirá efectos en el proceso de que se trate'.

L'al legada vinculació d'allò que ara calgui resoldre en aquest procediment civil per efecte de la resolució prèvia administrativa no és possible de cap de les maneres atès que una resolució administrativa no té autoritat per produir en la jurisdicció civil l'efecte de la cosa jutjada, ni tant sols en el seu efecte positiu, segons disposa l' art. 222 de la LEC , que reserva aquest efecte per a les sentències fermes. De ser admesa la tesi de la recorrent, es produiria l'efecte que efectuada la reclamació prèvia administrativa, cas de ser desfavorable al particular, aquest sempre hauria d'impugnar-la necessàriament davant la jurisdicció contenciosa, atès que si no ho fes i acudís a la jurisdicció civil, aquesta darrera no podria resoldre en forma diferent a com ho hauria fet la mateixa administració responsable del dany.

SEGON.-Pel que fa al règim jurídic de dret administratiu aplicable a la responsabilitat de l'Administració, no es pot compartir com apunta l'apel lant que pot arribar a incidir en la jurisdicció civil. La companyia demandada assegura l'obligació d'indemnitzar de la seva assegurada, la Paeria de Lleida, pels supòsits de responsabilitat patrimonial. Per tant, només quan sorgeix l'obligació d'indemnitzar a càrrec de l'assegurat per un fet danyós que li sigui imputable, es produeix el risc objecte de cobertura de l'asseguradora. Aquest règim de responsabilitat pot estar sotmès al propi i específic de l'Administració, és a dir, per raons de dret temporal, als arts. 139 i següents de la Llei 30/92, de 26 de novembre , que regulen el règim de la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques. En aquest cas, es regeix pel dret administratiu i pels criteris doctrinals i jurisprudencials propis d'aquest àmbit. Ara bé, res impedeix que la responsabilitat pel dany causat a un tercer per l'activitat o inactivitat de l'administració pugui ser reclamada pel perjudicat exercitant accions civils, en el qual cas és el règim civil el què ha de ser aplicat i del qual dependrà el naixement de l'obligació d'indemnitzar de l'assegurat i, en virtut del vincle contractual de la pòlissa d'assegurança, de la companyia asseguradora. No en pot haver cap dubte quan al mateix condicionat general de la pòlissa aportada per la pròpia Zurich a la seva contestació a la demanda estableix a la seva clàusula 1.12 que: 'L'objecte d'aquesta cobertura inclourà dos vessants: Responsabilitat civil: derivada dels actes o omissions no dolosos que ocasionin danys a terceres persones, conforme a la regulació establerta en el Dret Privat. Responsabilitat patrimonial de l'Administració Pública: l'atribuïda a l'Administració segons l'establert en la Llei 30/1992, de 26 de novembre de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (segons modificació per la Llei 4/1999 de 14 de gener)'. En aquest cas, la pòlissa concertada preveu dintre de l'àmbit de la seva cobertura la responsabilitat extracontractual de l'administració assegurada segons el règim de dret privat, és a dir, del dret civil, per la qual cosa, independentment que també inclogui dintre de cobertura la responsabilitat patrimonial sotmesa a règim públic administratiu, també tindrà obligació d'indemnitzar a tercers perjudicats per la responsabilitat de l'Ajuntament de Lleida sorgida segons el dret civil.

TERCER.-No pot ser compartit tampoc que hagi estat feta una errònia valoració de la prova practicada tal i com al lega la demandada. Es va aportar al procés la declaració del testimoni Sr. Federico que va veure com es va produir la caiguda de la Sra. Luisa al ensopegar amb unes rajoles del paviment de la vorera que estaven desenganxades i que algunes d'elles sobresortien uns quatre centímetres de terra. Aquest testimoni va donar tota mena de detalls de les circumstàncies que van envoltar el sinistre, com per exemple, que la Sra. Luisa anava a pujar a l'autobús, que no va córrer, que el testimoni només la coneixia de vista del barri, que li anava a cedir el pas per agafar l'autobús i que va caure molt a prop seu. La narració fàctica de la demandant també té el suport del testimoni Sr. Luis , que no va veure la caiguda però que va acudir a ajudar a una senyora que estava a terra, i va explicar la versió dels fets que narraven altres vianants que també hi van acudir, la qual coincideix amb l'exposada pel Sr. Federico . Finalment, és prou significatiu que, al cap de pocs dies, la Paeria de Lleida, per fi, va arreglar aquest tram de la vorera de l'Avinguda de les Garrigues. Atesa, doncs, la forma en què es van produir els fets, s'ha de considerar acreditada la relació de causalitat fàctica entre les lesions sofertes per la Sra. Luisa i la manera en què es van produir, i que no es altra que l'ensopegada amb unes rajoles de la vorera que estaven desenganxades, algunes de les quals sobresortien del terra.

QUART.-Per a que sorgeixi l'obligació d'indemnitzar del responsable de l'estat de la vorera, l'existència d'una relació de causalitat fàctica és requisit necessari però no suficient, tota vegada que cal que el dany li sigui imputable per un judici de causalitat jurídica, que vol dir, en paraules del TS de la seva sentència de 7-6- 06, que: 'Se trata de un presupuesto previo al de imputación subjetiva que implica un juicio de valoración mediante el cual debe determinarse si el resultado dañoso producido es objetivamente atribuible a la recurrente como consecuencia de su conducta o actividad en función de las obligaciones correspondientes a la misma, contractuales o extracontractuales, y de la previsibilidad del resultado dañoso con arreglo a las reglas de la experiencia, entre otros criterios de imputabilidad admitidos, como son los relacionados con el riesgo permitido, riesgos de la vida, competencia de la víctima, ámbito de protección de la norma, causalidad adecuada, provocación y prohibición de regreso ( SSTS de 21-10-05 , 2 y 5-1-05 y 9-3-06 )'. En aquest cas, la causalitat jurídica també existeix atès que la inactivitat de l'Ajuntament, per la manca de manteniment i conservació de la via pública, va crear una situació de risc, que no era previsible per la demandant, la qual no podia esperar que la vorera estigués deteriorada en una zona en concret, fins el punt de poder fer-la ensopegar i caure com així va succeir. Pretén la recorrent l'aplicació d'una doctrina jurisprudencial forjada dintre de l'àmbit de la jurisdicció contenciosa administrativa, segons la qual entén que no sorgeix cap responsabilitat en la Paeria. Aquesta doctrina es correspon a la també elaborada pel Tribunal Suprem en la jurisdicció civil anomenada dels riscos propis de la vida. Aquesta doctrina no és aplicable perquè és la inactivitat del subjecte responsable de la vorera, amb el seu deficient manteniment i conservació, qui crea les condicions en què es trobava la mateixa vorera tot incrementant el risc habitual i normal que pugui suposar el trànsit per la mateixa. La doctrina dels riscos ordinaris de la vida o dels riscos no qualificats, suposa que no es pot efectuar un judici de responsabilitat llevat que s'hagi posat en joc qualsevol circumstància que faci augmentar el risc o que el creï, és a dir, aquells riscos o perills que entren dintre d'allò que és ordinari en la vida diària. Així, com diu la STS de 17-12-07 : 'no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida, por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad, o tiene carácter previsible para la víctima'. Aquest, però, no és el cas que ens ocupa, on no existeix cap distracció de la Sra. Luisa ni per ella era previsible que en un lloc determinat la vorera estigués en mal estat, no perceptible llevat de realitzar una inspecció atenta de la mateixa. Diu la STS 17-7-07 que: 'Como señala la sentencia de 31 de octubre de 2006 (recurso nº 5379/99 ), seguida por la de 22 de febrero de 2007 (recurso nº 3278/99 ), con cita en ambas de otras muchas sentencias de esta Sala, la jurisprudencia nunca ha llegado al extremo de erigir el riesgo en fuente única de la responsabilidad regulada en el art. 1902 CC , pues éste exige inequívocamente la intervención de culpa o negligencia en el sujeto cuya acción u omisión cause el daño... 2ª.- Como también indican ambas sentencias con cita de otras anteriores, han de excluirse del ámbito del art. 1902 CC los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar, el riesgo general de la vida o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida'. En aquesta mateixa línia, i pel que fa a lesions provocades per caigudes, diu la STS 25-3-10 que: 'La jurisprudencia de esta Sala sobre daños personales por caídas en establecimientos abiertos al público se recopiló extensamente en su sentencia de 31 de octubre de 2006 (rec. 5379/99 ) que, por un lado, siempre con base en sentencias anteriores, descartó como fuente autónoma de responsabilidad el riesgo general de la vida, los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar o los riesgos no cualificados; y por otro, aun reconociendo que algunas sentencias habían propugnado una objetivación máxima de la responsabilidad mediante inversión de la carga de la prueba en contra del demandado, concluyó que 'la jurisprudencia viene manteniendo hasta ahora la exigencia de una culpa o negligencia del demandado suficientemente identificada para poder declarar su responsabilidad', conclusión ratificada por la sentencia de 17 de julio de 2007 (rec. 2727/00 ) en materia de'caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio'. Més precisa és la STS 17-12-07 que diu: 'Como indica la Sentencia de 22 de febrero de 2007 , es procedente prescindir, en términos generales, de una supuesta objetivación de la responsabilidad civil que no se adecua a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado con carácter general una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en los supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( sentencias de 2 de marzo de 2006 y de 22 de febrero de 2007 ). C) En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario, no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados. Debe excluirse como fuente autónoma de responsabilidad, y por el contrario, debe considerarse como un criterio de imputación del daño al que lo padece, el riesgo general de la vida ( sentencia de 5 de enero de 2006 , con cita de las de 21 de octubre y 11 de noviembre de 2005 ), los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar (Sentencia de 2 de marzo de 2006 , que también cita la de 11 de noviembre de 2005 ), o los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida (sentenica de 17 de junio de 2003, y de 31 de octubre de 2006). D) Como indican las Sentencias de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , y de 22 de febrero de 2007 , entre las más recientes, en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio atributivo de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las sentencias de 21 de noviembre de 1997 ( caída por carencia de pasamanos en una escalera); de 2 de octubre de 1997 ( caída en una discoteca sin personal de seguridad); de 10 de diciembre de 2004 (caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); de 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); de 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 (caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); de 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel considerable)'. Precisament és això el que succeeix en aquest cas, on s'aprecia una manca de manteniment i conservació adequades de la vorera. No es pot compartir, ni de bon tros, l'afirmació que realitza l'apel lant, quan diu que 'Y no vale decir que el firme debe ser perfecto para evitar el más mínimo problema a aquellas personas que puedan tener problemas de mobilidad, ya sea por edad o por impedimentos físicos'.

CINQUÈ.-En el què sí té raó l'apel lant és que ha de ser aplicada la franquícia estipulada de 900 €, atès que determina l'àmbit de cobertura de l'asseguradora. Segons figura a l'apartat 1.1 de les condicions generals, la franquícia és 'la quantitat o procediment per a la seva deducció establert en les condicions particulars d'aquesta pòlissa, que no serà de compte de l'assegurador per ser assumida directament per l'assegurat o per una altra assegurança diferent. Per tant, l'assegurador només indemnitzarà els sinistres fins al límit de la suma assegurada en excés de les quantitats resultants com a franquícies'. I al condicionat particular disposa a l'apartat 'Franquícia' el següent: 's'estableix les següents franquícia: General de 900 € per sinistre'.

SISÈ.-Finalment, ha de mantenir-se la imposició de la condemna a pagar els interessos de demora de l' art. 20 de la LCA , atès que l'argument adduït, que torna a ser el règim administratiu regulador de la responsabilitat de l'administració, no és aplicable pel que ja s'ha dit anteriorment. I pel que fa a l'existència del Decret del Sr. Alcalde desestimant la reclamació de la Sra. Luisa i que Zurich pretén sigui causa justificativa de la seva oposició al pagament i, per tant, excloent dels interessos de demora, no pot ser admesa atès que suposa fer dependre la meritació dels interessos de demora del simple reconeixement de la responsabilitat pel propi responsable. Com diu la STS de 5-4-16 : 'En todo caso y a pesar de la casuística al respecto, viene siendo criterio constante en la jurisprudencia no considerar causa justificada para no pagar el hecho de acudir al proceso para dilucidar la discrepancia suscitada por las partes en cuanto a la culpa, ya sea por negarla completamente o por disentir del grado de responsabilidad atribuido al demandado en supuestos de posible concurrencia causal de conductas culposas ( STS 12 de julio de 2010, RC n.º 694/2006 y STS 17 de diciembre de 2010, RC n.º 2307/2006 ), del mismo modo que no merece tampoco para la doctrina la consideración de causa justificada la discrepancia en torno a la cuantía de la indemnización, cuando se ha visto favorecida por desatender la propia aseguradora su deber de emplear la mayor diligencia en la tasación del daño causado, a fin de facilitar que el asegurado obtenga una pronta reparación de lo que se considere debido ( SSTS de 1 de julio de 2008, RC n.º 372/2002 ; 1 de octubre de 2010, RC n.º 1315/2005 y 26 de octubre de 2010, RC n.º 667/2007 ), sin perjuicio, como ya se ha dicho, de que la aseguradora se defienda y de que, de prosperar su oposición, tenga derecho a la restitución de lo abonado. En relación con esta última argumentación, es preciso traer a colación la jurisprudencia que ha precisado que la iliquidez inicial de la indemnización que se reclama, cuantificada definitivamente por el órgano judicial en la resolución que pone fin al pleito, no implica valorar ese proceso como causa justificadora del retraso, ya que debe prescindirse del alcance que se venía dando a la regla in illiquidis non fit mora [tratándose de sumas ilíquidas, no se produce mora], y atender al canon del carácter razonable de la oposición (al que venimos constantemente haciendo referencia) para decidir la procedencia de condenar o no al pago de intereses y concreción del dies a quo [día inicial] del devengo, habida cuenta de que la deuda nace con el siniestro y el que la sentencia que la cuantifica definitivamente no tiene carácter constitutivo sino meramente declarativo de un derecho que ya existía y pertenecía al perjudicado (entre las más recientes, SSTS de 1 de octubre de 2010, RC n.º 1315/2005 ; 31 de enero de 2011, RC n.º 2156/2006 ; 1 de febrero de 2011, RC n.º 2040/2006 y 7 de noviembre de 2011, RC n.º 1430/2008 )'.

Al remetre's a una resolució administrativa de l'administració responsable, el que fa la recorrent no és altra cosa que qüestionar la culpa como causa justificativa de la seva oposició al pago. I al respecte ja ha indicat la STS de 5-4-16 , que: 'Y es que, por lo que respecta al seguro de responsabilidad civil en los supuestos de potencial debate sobre la culpa del asegurado, el propósito del artículo 20 LCS es sancionar la falta de pago de la indemnización por el asegurador que, conocedor del siniestro, haya constatado, o habría podido constatar empleando la debida diligencia, que, en caso de litigio sobre la cuestión, la probabilidad de que los tribunales terminen apreciando culpa del asegurado es claramente más alta que la probabilidad de que acaezca lo contrario. Con carácter general, en fin, e invocando un modelo de conducta acrisolado, el propósito del artículo 20 LCS es sancionar la falta de pago de la indemnización, o de ofrecimiento de una indemnización adecuada, a partir del momento en que un ordenado asegurador, teniendo conocimiento del siniestro, la habría satisfecho u ofrecido. Siempre a salvo el derecho del asegurador de que se trate a cuestionar después o seguir cuestionando en juicio su obligación de pago y obtener, en su caso, la restitución de lo indebidamente satisfecho'.

SETÈ.-L'estimació parcial del recurs comporta que no escaigui efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades amb el mateix ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, el recurs d'apel lació interposat per la representació processal de la Sra. Zurich Insurance PLC, Sucursal en España, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 242/16, que revoquem, parcialment, en el sentit que la quantitat en la qual Zurich ha d'indemnitzar la Sra. Luisa és de 8.971,87 €. Confirmem la resta dels seus pronunciaments. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ ).

Contra aquesta resolució es pot interposar unrecurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i unrecurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC ) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC ), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial , reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats