Sentencia CIVIL Nº 97/2019, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 125/2018 de 25 de Febrero de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120170021021

Recurs d'apel lació 125/2018 B

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida

Procediment d'origen: Procediment ordinari 108/2017

Part recurrent / Sol licitant: COMPAÑÍA ASEGURADORA OCASO, S.A.

Procurador/a: Mªjosé Echauz Gimenez

Advocat/ada: RICARDO BORRAS IGLESIAS

Part contra la qual s'interposa el recurs: Belinda

Procurador/a: Monica Arenas Mor

Advocat/ada: ROSA MARIA SAGARRA URGEL

SENTÈNCIA NÚM. 97/2019

President:

Il lm. Sr. Albert Montell Garcia

Magistrades:

Il lma. Sra. Maria Carmen Bernat Álvarez

Il lma. Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, 25 de febrer de 2019

Antecedentes

PRIMER. El 21 de febrer de 2018 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 108/2017, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradora Mª José Echauz Gimenez en representació de la codemandada OCASO, S.A. CIA DE SEGUROS Y REASEGUROS, contra Sentència - 28/11/2017 , i personada en representació de la codemandada COMUNITAT DE PROPIETARIS DE L'EDIFICI PLAÇA DIRECCION000 , NUM000 , DE LLEIDA; i en què consta com a part apel lada la procuradora Monica Arenas Mor, en representació de la part actora Belinda .

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

I.- ESTIMAR ÍNTEGRAMENTE LA DEMANDAinterpuesta por Dña. Belinda contra la COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DEL EDIFICIO DE LA PLAZA DE DIRECCION000 Nº NUM000 DE LLEIDA y contra OCASO SA DE SEGUROS Y REASEGUROS,CONDENÁNDOLAS solidariamenteal pago a la demandante de la suma de treinta mil setecientos diez euros con ochenta y un céntimos de euro (30.710,81 €), yCONDENÁNDOLASal pago de losintereses legalesde mora, que en el caso de la Aseguradora serán los del art. 20 LCS , conforme al Fundamento de Derecho Cuarto de esta Sentencia.

II.-Todo ello con expresa imposición de lascostasa la parte demandada.'

TERCER. El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.-La Sra. Belinda es dirigeix contra la seva comunitat de propietaris del núm. NUM000 de la plaça DIRECCION000 de Lleida, i la companyia asseguradora d'aquesta, en reclamació de les lesions que va patir el dia 10-6-14 a les 15,30 hores, al relliscar per un tram de l'escala de l'immoble que no té passamans ni bandes rugoses als seus graons. La caiguda va ser motivada per haver estat fregada l'escala recentment, sense que s'hi hagués col locat cap cartell d'advertència. Les lesions van consistir en fractura bimaleolar del turmell esquerra. La sentència de primera instància considera acreditat que la caiguda es va produir a l'escala de l'edifici i atès que la comunitat demandada no ha aportat ni l'empresa amb qui tenia contractat el servei de neteja de l'escala ni l'empleat d'aquesta que realitzava materialment la neteja, considera acreditat que s'havia fregat l'escala en aplicació de les conseqüències dels principis de la càrrega de la prova, de proximitat a la font de la prova i de facilitat probatòria ( arts. 217.3 i 7 de la LEC ).

SEGON.-El recurs d'apel lació que interposen les demandades pretén desvirtuar la relació de causalitat fàctica, atès que basant-se en contradiccions puntuals que considera que existeixen al material probatori aportat al procés, no qüestiona que la demandant va caure i es va fer les lesions que va patir (i que no poden ser qüestionades atesa la seva evidència), però planteja que hi ha motius suficients per creure que la caiguda no s'hauria produït a l'escala de la comunitat. Afirma que 'no existe la más mínima certeza de la ocurrencia de este siniestro en el edificio donde residía y reside la actora'. També considera que no ha quedat acreditat que l'escala s'hagués fregat aquell dia atesa la prova testifical de l'aleshores president de la comunitat, Sr. Moises . Finalment, qüestiona també la relació de causalitat jurídica per considerar que ens trobem en un supòsit de risc ordinari de la vida. Pel que fa a la relació de causalitat fàctica, els indicis dels quals parteix l'escrit de recurs per arribar a la conclusió que la caiguda no es va produir a l'escala de la comunitat són insuficients per a que la hipòtesi que planteja pugui passar a la categoria de fet acreditat. No hi ha dubte que les lesions es van produir i, atesa la seva naturalesa invalidant de la capacitat deambulatòria de la Sra. Belinda , ha d'existir una relació de proximitat espacial entre l'assistència mèdica rebuda aquell mateix dia i el lloc on es va produir la caiguda. No hi ha cap fet suficientment acreditat que la demandant tergiversi la seva descripció de la forma en que es va produir la seva lesió i, a més, disposa del suport de la documentació mèdica aportada i de la declaració de la testimoni Sr. Severino que la va assistir i la va traslladar amb el seu vehicle particular al centre hospitalari. La presència d'aquest testimoni al lloc i en el moment en què es produeixen els fets està raonablement explicada, amiga de la demandant amb qui anaven totes dues a una classe. Les contradiccions que creuen trobar els apel lants entre les seves respectives manifestacions i la documentació aportada són intranscendents, quan no inexistents.

TERCER.-El segon element fàctic que qüestionen els apel lants és el relatiu a si les escales acabaven de ser fregades, però aquí tampoc poden ser admeses les argumentacions que realitzen atès que no disposen de la prova suficient que els doni suport. La Sra. Jutge de primera instància ha aplicat amb tota correcció el principi de la càrrega de la prova, és a dir, a quina de les parts del procés ha de perjudicar la falta de prova d'un fet, i també ha aplicat correctament els principis de facilitat probatòria i de proximitat a la font de la prova establerts a l' art. 217.7 de la LEC . El Tribunal Constitucional ja diu a les seves sentències núms. 98/1987 i 14/92 , que els Tribunals no poden exigir a cap de les parts d'un procés una prova impossible o diabòlica si no poden justificar processalment els seus drets i interessos legítims a través de l'exercici dels mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, atès que en cas contrari se'ls causaria indefensió, prohibida per l' art. 24.1 de la Constitució . D'aquesta forma, els fets que són positius per a una part litigant, projecten sobre ella la càrrega de la prova, atès que és qui té en el seu domini les possibilitats per a provar-lo ( sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny i 5 de novembre de 1993 i de 12 de desembre de 1994 ). Les normes sobre distribució de la càrrega de la prova no poden obeir a principis inflexibles, sinó que s'han d'adequar a la naturalesa dels fets que hagin estat afirmats o negats pels litigants i als principis d'elaboració jurisprudencial referents a la facilitat probatòria i de proximitat a la font de la prova, positivitzats ara al darrer apartat de lŽ art. 217 de la LEC , quan diu que per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors dŽaquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi ( sentències del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 1994 , 30 de juliol de 1990 , i 17 d'octubre de 2002 ). Diu el Tribunal Constitucional a la sentència núm. 227/91 , que quan les fonts de la prova estan en poder d'una de les parts litigants (com és aquí el cas la persona que realitzava materialment la feina de neteja de l'escala, contractada per la comunitat), l'obligació constitucional de col laborar amb els Tribunals en el curs del procés ( art. 118 de la CE ), comporta que és aquesta part qui té l'obligació d'aportar les dades requerides a fi que l'òrgan judicial pugui descobrir la veritat. Per la seva banda, el Tribunal Suprem ha indicat, entre altres, a les seves sentències de 18-3-03 , 8-10-04 , 30-3-10 , 14-6-11 , 13-5-16 i 14-7-16 : 'los principios de disponibilidad y facilidad probatoria permiten hacer recaer las consecuencias de la falta de prueba sobre la parte que tenía más facilidad para su aportación o se hallaba en una posición mejor o más favorable por la disponibilidad o proximidad a su fuente; pero la mera imposibilidad probatoria de un hecho no puede traducirse, sin más, en un desplazamiento de la carga de la prueba, pues ello requiere que sea factible para la parte a la que tal desplazamiento habría de perjudicar. Estos principios, contenidos en el art. 217.7 LEC , atienden a la posición probatoria de las partes en el proceso y, en particular, al hecho de que una de ellas disponga en exclusiva de un medio de prueba de interés para el litigio y, por tanto, resulte imposible a la contraparte acceder a él, o a la mayor facilidad con que una de ellas puede aportar una determinada prueba'. Aquesta doctrina ha estat correctament aplicada a la sentència d'instància, per la qual cosa la part del recurs d'apel lació que es refereix a la falta de relació de causalitat fàctica ha de ser íntegrament desestimat.

QUART.-Pel el que fa a la relació de causalitat jurídica o judici d'imputació de la responsabilitat, els apel lants plantegen que ens trobem dintre del que constitueix un risc ordinari de la vida i que, per tant, no és generador de responsabilitat. Sobre la imputabilitat jurídica el Tribunal Suprem ha elaborat una jurisprudència que ressenya la seva sentència de 31-5-11, i que diu:

'A) En los litigios sobre responsabilidad civil por culpa extracontractual cabe discutir en casación el juicio del tribunal de instancia sobre el criterio de imputación subjetiva de los daños al causante de los mismos y sobre los aspectos de la relación de causalidad entre la acción u omisión y el daño que exigen una valoración jurídica, cifrados en la llamada imputación causal, pero no la determinación objetiva de los hechos sobre la existencia o inexistencia del daño y sobre la naturaleza y circunstancias de la acción u omisión ( SSTS 13 de octubre de 1992 , 14 de febrero de 1994 , 31 de enero de 1997 , 29 de mayo de 1998 , 8 de septiembre de 1998 , 4 de junio de 2001 , 7 de junio de 2002 , 14 de noviembre de 2002 , 4 de noviembre de 2004 y 22 de febrero de 2007 , entre otras).

B) La jurisprudencia de esta Sala no ha llegado al extremo de erigir el riesgo como criterio de responsabilidad con fundamento en el artículo 1902 CC ( SSTS 6 de abril de 2000 , 10 de diciembre de 2002 , 31 de diciembre de 2003 , 4 de julio de 2005 , 6 de septiembre de 2005 , 10 de junio de 2006 , 11 de septiembre de 2006 , 22 de febrero y 6 junio de 2007 ) y ha declarado que la objetivación de la responsabilidad civil no se adecua a los principios que informan su regulación positiva. La jurisprudencia no ha aceptado una inversión de la carga de la prueba, que en realidad envuelve una aplicación del principio de la proximidad o facilidad probatoria o una inducción basada en la evidencia, más que en supuestos de riesgos extraordinarios, daño desproporcionado o falta de colaboración del causante del daño, cuando este está especialmente obligado a facilitar la explicación del daño por sus circunstancias profesionales o de otra índole ( SSTS 16 de febrero , 4 de marzo de 2009 y 11 de diciembre de 2009 ). Es un criterio de imputación del daño al que lo padece la asunción de los riesgos generales de la vida ( STS 21 de octubre de 2005 y 5 de enero de 2006 ), de los pequeños riesgos que la vida obliga a soportar ( SSTS de 11 de noviembre de 2005 y 2 de marzo de 2006 ) o de los riesgos no cualificados, pues riesgos hay en todas las actividades de la vida ( STS 17 de julio de 2003 y 31 de octubre de 2006 ). En los supuestos en que la causa que provoca el daño no supone un riesgo extraordinario no procede una inversión de la carga de la prueba respecto de la culpabilidad en la producción de los daños ocasionados ( STS de 22 de febrero de 2007 ).

C) Como declaran las SSTS de 31 de octubre de 2006 , de 29 de noviembre de 2006 , de 22 de febrero de 2007 y 17 de diciembre de 2007 en relación con caídas en edificios en régimen de propiedad horizontal o acaecidas en establecimientos comerciales, de hostelería o de ocio, muchas sentencias de esta Sala han declarado la existencia de responsabilidad de la comunidad de propietarios o de los titulares del negocio cuando es posible identificar un criterio de responsabilidad en el titular del mismo, por omisión de medidas de vigilancia, mantenimiento, señalización, cuidado o precaución que debían considerarse exigibles. Pueden citarse, en esta línea, las SSTS 21 de noviembre de 1997 ( caída por carencia de pasamanos en una escalera ); 2 de octubre de 1997 (caída en una discoteca sin personal de seguridad ); 12 de febrero de 2002 (caída durante un banquete de bodas por la insuficiente protección de un desnivel considerable); 31 de marzo de 2003 y 20 de junio de 2003 ( caída en una zona recién fregada de una cafetería que no se había delimitado debidamente); 26 de mayo de 2004 (caída en unos aseos que no habían sido limpiados de un vómito en el suelo); 10 de diciembre de 2004 (caída en las escaleras de un gimnasio que no se encontraba en condiciones adecuadas); 25 de marzo de 2010 (caída de una señora de 65 años, afectada de graves padecimientos óseos y articulares, al entrar en un restaurante y no advertir un escalón en zona de penumbra y sin señalización)

D) Por el contrario, no puede apreciarse responsabilidad en los casos en los cuales la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad o tiene carácter previsible para la víctima. Así, SSTS 28 de abril de 1997 , 14 de noviembre de 1997 , 30 de marzo de 2006 (caída en restaurante de un cliente que cayó al suelo cuando se dirigía a los aseos por escalón que debía ser conocido por la víctima); 6 de junio de 2002, 13 de marzo de 2002, 26 de julio de 2001, 17 de mayo de 2001, 7 de mayo de 2001 (caídas sin prueba de la culpa o negligencia de los respectivos demandados); 6 de febrero de 2003, 16 de febrero de 2003, 12 de febrero de 2003, 10 de diciembre de 2002 (caídas en la escalera de un centro comercial, en las escaleras de un hotel, en el terreno anejo a una obra y en una discoteca, respectivamente); 17 de junio de 2003 (daño en la mano por la puerta giratoria de un hotel que no podía calificarse de elemento agravatorio del riesgo); 2 de marzo de 2006 ( caída de una persona que tropezó con una manguera de los servicios municipales de limpieza que no suponía un riesgo extraordinario y era manejada por operarios con prendas identificables), 31 de octubre de 2006 (caída en exposición de muebles por tropiezo con escalón de separación de nivel perfectamente visible) y 29 de noviembre de 2006 ( caída en un bar); 22 de febrero de 2007 ( caída en un mercado por hallarse el suelo mojado por agua de lluvia) y de 30 de mayo de 2007 (caída a la salida de un supermercado); 11 de diciembre de 2009 (caída de un ciclista en el desarrollo de una carrera por causa de la gravilla existente en la bajada de un puerto)'.

CINQUÈ.-En conseqüència, només pot apreciar-se la responsabilitat originadora de l'obligació d'indemnitzar el dany causat quan es pot efectuar una atribució de responsabilitat per omissió de mesures de vigilància, manteniment, senyalització, cura o precaució, sempre que les mateixes siguin exigibles, i quedarà exclosa la responsabilitat quan, malgrat el dany causat, ens trobem amb una situació de risc ordinari de la vida. Aquest és el cas de la caiguda de la Sra. Belinda . L'activitat de neteja que realitzen les comunitats de propietaris d'edificis plurifamiliars dels elements comuns, com l'escala i vestíbul de l'edifici, no constitueix una activitat de risc. Es tracta d'una activitat habitual, generalitzada, que és coneguda per tots els comuners. La necessitat que hi hagués col locada una senyalització de perill perquè el terra estava acabat de fregar no és exigible quan la neteja de l'escala és una activitat normal, habitual i de realització periòdica. No li és exigible aquest nivell de diligència atès que la comunitat de propietaris no realitza una activitat lucrativa, supòsit en el què cal emprar una major diligència. A més, la demandant és membre de la comunitat, viu al pis segon, i, per tant, coneixia perfectament les escales on va caure, coneixia que no tenien barana o passamans (no s'ha acreditat que fos obligatòria la seva col locació), i coneixia que els graons no tenien bandes antilliscants, que tampoc s'ha acreditat que fossin de col locació obligatòria. Aquest coneixement previ fa que aquestes circumstàncies no puguin formar part del judici d'imputabilitat de la comunitat. Que les escales estiguessin molles o només humides, sense excessos desproporcionats i inadequats, es troba dintre dels paràmetres del que es pot considerar normal. Per tant la producció de la caiguda no es pot considerar que fos atribuïble a factors originadors de la responsabilitat de la comunitat de propietaris, com seria la infracció d'alguna norma de seguretat o el mal estat de l'escala. Com indica la jurisprudència del TS anteriorment esmentada la comunitat no és responsable quan 'la caída se debe a la distracción del perjudicado o se explica en el marco de los riesgos generales de la vida por tratarse de un obstáculo que se encuentra dentro de la normalidad o tiene carácter previsible para la víctima'. En supòsits molt semblants es pronuncien de la mateixa mantera les audiències provincials de Girona, en sentència de 18-5-09 ; Guipúzcoa, secció 1, de 27-2 - 09 ; i Pontevedra, secció 3, de 15-7-08 .

SISÈ.-L'estimació del recurs comporta que les costes causades en primera instància han de ser imposades a la demandant, sense que s'hagi d'efectuar pronunciament pel que fa a les costes de segona instància ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem el recurs d'apel lació interposat per la representació processal de la comunitat de propietaris del núm. NUM000 de la plaça DIRECCION000 de Lleida i d' Ocaso SA, Compañía de Seguros y Reaseguros, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 108/17, que revoquem i, en el seu lloc, desestimem la demanda interposada per la Sra. Belinda , a qui condemnem a pagar les costes causades en primera instància. No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes de segona instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ ).

Contra aquesta resolució es pot interposar unrecurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i unrecurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC ) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC ), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial , reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats