Sentencia Social 606/2023 Tribunal Superior de Justicia de Illes Baleares . Sala de lo Social, Rec. 331/2023 de 20 de noviembre del 2023

PRIMER.- La sentència d'instància estimà la demanda interposada pel demandant i declarà que el procés d'incapacitat temporal endegat el 16.3.18 i conclòs el 26.11.18 va derivar d'accident laboral, condemnant a tots els demandats a estar i passar per aquesta declaració i a Mútua Balear a abonar al demandant les corresponents diferències de prestació a raó d'una base reguladora diària de 69,17 euros.

Contra la sentència interposen un únic recurs de suplicació conjunt les empreses codemandades Servicios Socio Sanitarios Generales SL i Servicios Socio Sanitarios Generales Baleares SL, recurs impugnat pel demandant.

L'entitat GSAIB ha presentat també escrit d'impugnació en postulació de que, amb modificació de la part dispositiva de la sentència, es declari la seva manca de legitimació passiva i, subsidiàriament, que s'estimin les al·legacions de les dues empreses recurrents.

SEGON.- El motius de recurs, per la via de l' art. 193.b LRJS, postula la revisió de diversos fets provats.

Abans d'abordar aquesta pretensió escau recordar que és doctrina consolidada i pacífica que per a que la revisió dels fets provats pugui ser atesa és precís que concorrin una sèrie d'elements " sine qua non", a saber: a) que es determinin amb precisió i claredat els fets afirmats, negats o omesos que es considerin erronis, contrari al què s'ha acreditat amb respecte els elements documentals o pericials sobre els què es basa la sentència recorreguda, b) que s'ofereixi al tribunal ad quem un redactat alternatiu concret i específic sobre el què s'ha de basar la narració fàctica refutada com incorrecta, bé sigui substituint alguns dels seus punts, bé complementant-los, bé incloent-n'hi de nous; c) que es citin en forma concreta els documents o les perícies respecte les què es faci evident l'error del jutjador "a quo", sense que sigui acceptable una invocació genèrica o una revisió de fets no discutits al llarg de les actuacions; d) que aquests documents o perícies posin en evidència l'error o omissió d'aquest jutjador de forma clara, evident, directa i palesa, sense necessitat de conjectures, suposicions o argumentacions més o menys lògiques, naturals i/o raonables; i e) que la revisió que es pretén sigui transcendent en quant la part dispositiva de la sentència, amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria.

D'altra banda, el recurs de suplicació, per la seva naturalesa extraordinària en l'àmbit laboral -on no impera la doble instància- comporta que la interposició del mateix no signifiqui una nova valoració dels elements jurídics i fàctics concurrents - a diferència de l'apel·lació-, sinó -per raons d'immediatesa, imbricades en l' art. 24.1 en relació amb el 35.1 CE- una constatació d'un error processal, fàctic o d'aplicació del Dret. No és factible, per tant, una nova valoració dels fets concurrents, sinó una objectivització dels elements probatoris que palesin -sense dubtes, en forma fefaent i incontrovertible- un error en la valoració de la prova. En definitiva, no correspon a aquesta Sala jutjar de nou les patologies concurrents, sinó únicament valorar si el magistrat d'instància ha caigut en error en la valoració de la prova.

I en aquest estret marge de revisió, és criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer; 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991, que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l' art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.

A la llum d'aquests criteris doctrinals, abordem a continuació l'única modificació demanada, l'adició d'un nou fet provat, que seria el desè, del següent tenor literal:

"DECIMO.- El trastorno de ansiedad sufrido por la parte actora, no puede calificarse de accidente de trabajo, por la mera existencia de procedimientos judiciales, dado que los mismos ni suponen la existencia de un ambiente laboral dañino, (no pudiendo ni siquiera hablarse de acoso laboral) ni los mismos son de tal magnitud que hayan sido el causante de dicha ansiedad para una persona de un perfil sicologico normal, según la pericial de parte y del médico forense".

La pretensió revisora ha de ser rebutjada ja d'entrada, sense necessitat de majors consideracions, atès que el redactat que es proposa és una successió de diverses valoracions jurídiques impròpies d'integrar la declaració de fets

TERCER.- El segon motiu de recurs, ja a l'empara de l' art. 193 c) de l' art. 193 LRJS, denuncien les recurrents la infracció dels arts. 115, 156 LGSS Y 217 LEC, 24 CE i de la doctrina establerta a la STSJ CL (Valladolid) núm. 766/2014 de 28/05.

La sentència d'instància, en el quart fonament jurídic, després d'una extensa i fonamentada argumentació, conclou apreciant la contingència professional del procés d'incapacitat temporal, en considerar que la baixa va ser causada per la modificació del règim de treball de l'actor (que li fou comunicada el 16/01/2018) per la que, partir del dia 01/02/2018, havia de passar de realitzat un torn de treball fixe diari a torns rotatius, modificació que va impugnar judicialment l'actor i que, per sentència de 29/06/2018 va ser declarada injustificada, condemnant a la demandada a reposar al demandant en les seves anteriors condicions de treball, modificació que -al seu entendre- va ser un esdeveniment suficient com per a ocasionar el quadre d'ansietat determinant de la baixa laboral de objecte de controvèrsia, per la qual cosa -en aplicació del referit art. 156..2.e) de la LGSS- conclou que la contingència s'ha de qualificar com accident de treball, afegint que, a més a més, no consta cap cap dada de que concorreguessin altres elements diferents ni que hi hagués cap antecedent de prèvies situacions de crisis d'ansietat per raons alienes al treball.

Front a aquesta conclusió, les empreses recurrents, després d'una extensa argumentació i reiterades invocacions a la doctrina constitucional en relació a l'exigència de motivació de les sentències judicials, denuncien -en el paràgraf final que, que resumeix tot l'argumentari- que " la sentencia recurrida carece de motivación y resulta fruto de un mero voluntarismo, pues como queda expuesto ante situaciones iguales de existencia de datos objetivos, concluye de forma diferente, concretamente niega la relación entre dolencia y acoso laboral y por el contrario lo afirma entre la dolencia y la existencia de procedimientos judiciales", afegint que "la carga de la prueba no debe desplazarse para la parte demandada, sino para la parte actora en el sentido de que debe probar la influencia, desde el punto de vista médico, entre su dolencia y la existencia de procedimientos judiciales... el juzgador debe entrar en analizar qué tipos de procedimientos se trata, a fin de ver dada la naturaleza e ellos, si puede haber incidido en su estado psíquico por tratarse de procedimientos judiciales que denotan una actitud arbitraria de la empresa y por tanto, que le cause un desánimo al trabajador....nada de eso ha realizado el juzgador, y a modo de ejemplo, en una mera reclamación de cantidad como la interpuesta por el trabajador, no puede verse una actitud de la empresa arbitraria".

En un paràgraf anterior, també al.leguen les recurrents que " no fue la existencia de procedimientos entre la partes la que motivó la dolencia, sino la forma de vivirlo el trabajador", invocant la nostra sentència num. 401/2021 de 25/10/2021 rec sup 191/2021 i sentencia num 398/2022 18 de julio rec. 86/2022, i que " El juzgador concluye que la causa del trastorno son la existencia de procedimientos judiciales, porque no se ha probado que sea por otra causa... razonamiento equivocado... ya que el juzgador debe entrar a analizar si la naturaleza de cada procedimiento judicial y el grado de ansiedad que padece, y relacionarlo uno con otro, para concluir si es ha sido la existencia de determinados procedimientos judiciales lo que ha desencadenado una trastorno de ansiedad o es la propia personalidad del trabajador el que ha provocado ese estado de ansiedad, ...".

El treballador demandant, al seu escrit d'impugnació, s'oposa al recurs i assumeix plenament l'argumentari de la sentència, i recorda que tant l'informe del metge forense com declaracions testimonials a l'acte del judici adveren la seva conclusió.

L'entitat GSAIB, al seu torn, torna a invocar en el seu escrit d'impugnació la seva manca de legitimació passiva "ad causam" i, respecte del fons, assumeix plenament l'argumentari de les empreses recurrents.

QUART.- Centrat en aquests termes l'objecte de debat, el primer que hem d'advertir és la defectuosa formulació d'aquest únic motiu de recurs, en barrejar en un mateix motiu de recurs al·legacions estrictament de fons (en relació a la contingència professional controvertida, congruents amb la denúncia d'infracció dels arts. 115, 156 LGSS) i la denúncia referida a infraccions processals (per errònia imputació de la càrrega probatòria i manca de motivació de la sentència (referides als arts. 217 LEC i 24 CE), denúncia que requeria haver estat formulada de forma no només diferenciada, sinó amb caràcter previ a l'estricta censura jurídica i a l'empara del apartat a) de l' art. 193 LRJS, atès que -de prosperar- haurien de determinar l'anul·lació de la sentència.

En tot cas, abordem en primer lloc aquestes denúncies d'infracció processal, tot i no haver estat formulades per la via processal correcte.

Pel que fa a la denúncia de manca de motivació de la sentència -limitada a una genèrica al·legació al caràcter "voluntarista" de la sentència i a una extensa referència a la doctrina constitucional sobre la matèria- n'hi ha prou amb la lectura de l'extens fonament jurídic IVrt de la sentència -on el jutjador d'instància explica amb un detall i fonament que la Sala només pot qualificar d'exemplar, les raons fàctiques i de dret que fonamenten la seva decisió- per concloure que la denúncia formulada no té cap fonament i que, per tant, ha de ser desestimada, sense necessitat de majors consideracions.

En quan a l'error en la imputació de la càrrega de la prova, (" la carga de la prueba no debe desplazarse para la parte demandada, sino para la parte actora en el sentido de que debe probar la influencia, desde el punto de vista médico, entre su dolencia y la existencia de procedimientos judiciales"), el cert és que en el fonament jurídic quart la sentència d'instància s'exposen els elements probatoris i raonaments que porten a la convicció del jutjador que la baixa va ser causada per la modificació del règim de treball de l'actor, per la qual cosa no té fonament el retret d'haver aplicat cap inversió de la càrrega de la prova, inversió que, a més, d'haver-la aplicat el jutjador, podia tenir fonament en l' art. 96-2 LRJS.

Per tant, ambdues denúncies d'infracció processal, erròniament barrejades en el segon motiu adreçat a la censura jurídica, ni que haguessin estat degudament emparades en l'apartat a) de l' art. 193 LRJS, han de ser desestimades.

CINQUÈ.- Abordem ja les estrictes denúncies d'infracció normativa, centrades en els arts 115, 156 LGSS i la doctrina establerta a la STSJ CL (Valladolid) núm. 766/2014 de 28/05.

El primer que hem d'advertir, novament, és que cap argumentació es fa en relació a la sentència invocada per la qual cosa la denúncia d'infracció, respecte de la doctrina de la mateixa, es tindrà per no feta.

Per la sentència d'instància, com ja hem avançat, resulta clar que la baixa va ser causada per la modificació del règim de treball de l'actor (que li fou comunicada el 16/01/2018) per la que, partir del dia 01/02/2018, havia de passar de realitzat un torn de treball fixe diari a torns rotatius, modificació que va impugnar judicialment l'actor i que, per sentència de 29/06/2018 va ser declarada injustificada, condemnant a la demandada a reposar al demandant en les seves anteriors condicions de treball. Precisa la sentència que la modificació substancial de condicions " s'ha d'entendre va ser un esdeveniment suficient com per a ocasionar el patiment de l'actor, fins i tot per al cas que no fos aplicada".

Front a aquesta conclusió, raonen les empreses recurrents que "no fue la existencia de procedimientos entre la partes la que motivó la dolencia, sino la forma de vivirlo el trabajador", raonament que -en si mateix- no descarta la contingència professional apreciada sinó que, ben el contrari, la confirmaria: en efecte, en el cas que fos cert que només fou la manera en la que el demandant "va viure" la situació de conflicte endegada per la modificació la causa determinant del procés de baixa mèdica, aquesta -si es vol- especial sensibilitat seva no descartaria en absolut la contingència professional atès que, a la fí, el determinant és que la situació de baixa mèdica hagi estat generada " con ocasión o por consecuencia del trabajo...", tal com proclama la definició d'accident laboral establerta al primer paràgraf de l' art. 156 LGSS.

Hem d'aclarir, a més i en tot cas, que la qualificació de la situació analitzada com accident laboral no té acolliment exclusiu en el epígraf e) de l' art. 156.1 LGSS (malalties causades pel o en el treball), sinó també en l'epígraf g), malalties prèvies agreujades pel treball:

"e) Las enfermedades, no incluidas en el artículo siguiente, que contraiga el trabajador con motivo de la realización de su trabajo, siempre que se pruebe que la enfermedad tuvo por causa exclusiva la ejecución del mismo.

f) Las enfermedades o defectos, padecidos con anterioridad por el trabajador, que se agraven como consecuencia de la lesión constitutiva del accidente."

Resulta de plena aplicació, en tot cas, el que es raona a la STSJ PV de 04/03/2008 (rec. 133/2008), encertadament invocada a la sentència d'instància i que parcialment reproduïm: " Si, a la luz de lo expuesto, analizamos el caso de autos, la conclusión que la Sala extrae es la de que estamos ante una situación de incapacidad temporal atribuible a accidente de trabajo, dado que viene motivada por una prolongada situación de tensión vivida por la demandante en el trabajo, de carácter objetivo, sin datos expresivos de que concurran otros elementos tensionales distintos y sin antecedente alguno de previas situaciones de crisis de ansiedad por razones ajenas al trabajo. Señalemos, de antemano, el error de enfoque del Juzgado (arrastrado por la misma demandante), que trata de vincular la existencia del accidente de trabajo a una situación de acoso moral o de estar sufriendo conductas constitutivas de incumplimientos laborales. Si así fuera, su demanda debería desestimarse, dado que como bien razona el Juzgado, no se aprecia más conducta de esa naturaleza que el incidente aislado ocurrido en el pleno del 15 de septiembre de 2004 y, a lo sumo, la indicación que le hizo el alcalde en la sesión de 22 de diciembre de 2004. Lo que sucede es que, como hemos indicado, no es preciso incumplimiento alguno para que pueda atribuirse a accidente de trabajo una baja laboral derivada de la tensión que se vive en la prestación de servicios."

I també, en la mateixa línia, el que raonàrem a la a la STSJ BAL núm. 337/2022: "Considerem que si a les actuacions penals s'ha arribat a la darrera conclusió -"Esta situación le habría provocado a F. un cuadro de ansiedad por el que, en fecha 13/03/18, fue dado de baja laboral"- que, incomprensiblement, no es recull a la declaració fàctica ni es valora a la fonamentació jurídica de la sentència, això és determinant per apreciar la contingència professional postulada, sense que -en absolut- predetermini que la situació o els fets causants del quadre d'ansietat hagin constituït una situació d'assetjament laboral, conclusió que -en el seu cas- només es podrà assolir, a la jurisdicció social, en el marc d'un procediment de tutela de drets fonamentals, en estar exclosos els procediments de seguretat social de la previsió processal de l' art. 184 LRJS d'acumular i resoldre pretensions de tutela de drets fonamentals i de caràcter ordinari en un mateix procediment.

Es més, per clarificar plenament la nostra posició, fins i tot en el cas que les "decisions" de la Regidora de Governació envers el demandant s'entenguèssin "justificades" (enlloc de "injustificades", segons la interlocutòria penal), la contingència s'hauria de reconèixer també com a derivada d'accident laboral, atès que el determinant no és la justificació o no de les mateixes, sinó que hagin generat el quadre d'ansietat determinant de la baixa mèdica objecte de controvèrsia, en aplicació de l' art. 156.1 LGSS , que qualifica accident del treball tota lesió patida amb ocasió o per conseqüència del treball per compte aliena." (RJ 3r).

Per tant, i a manera de resum: no havent quedat desvirtuades ni les premisses fàctiques ni els raonaments que han abocat al jutge d'instància a establir el caràcter d'accident laboral de la contingència, raonaments que la Sala compareix plenament, la censura jurídica ha de ser desestimada i, amb ella, el recurs en la seva integritat.

SISÈ.- Finalment, i en relació a la denúncia de manca de legitimació "ad causam" formulada per l'entitat Gestió Sanitària i Assistencial de les Illes Balears en el seu escrit d'impugnació, amb la pretensió de modificar la part dispositiva de la sentència i s'expliciti la seva absolució, la mateixa ha de ser inadmesa o, en tot cas, desestimada, atès que excedeix de l'àmbit de postulació que permet l' art. 197.1 LRJS ( motivos de inadmisibilidad del recurso, eventuales rectificaciones de hecho o causas de oposición subsidiarias aunque no hubieran sido estimadas en la sentencia) i s'ha d'incloure, en referir-se a la desestimació d'una excepció processal oposada a l'acte del judici, a l' art. 17.5 LRJS, que obligava a la formulació de recurs de suplicació.

ATESOS els preceptes legals citats i altres de general i pertinent aplicació, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució,