SEGON. Des del 28/09/2020 fins el 27/03/2022, l'actor es va trobar en situació d'incapacitat temporal (comunicat i resolució INSS, docs. 3 i 4 EE).
PRIMER. En compliment de l'exigit a l' art. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social (en endavant LRJS), s'ha de fer constar que l'anterior declaració de fets provats és resultat de la crítica valoració de la prova practicada en l'acte del judici, singularment de la documental que s'ha consignat entre parèntesis en cadascun dels fets provats, per a major claredat expositiva; i en relació també amb l'omissió de la presentació de la documental requerida a la part demandada, el que coadjuva per a estimar provades les al·legacions fetes per l'actora en relació amb aquesta prova ( art. 94.2 de la LRJS ).
També ha de tenir-se en compte que l'actor ha de provar els fets en que fonamenta la seva pròpia petició, per aplicació del principi de distribució de la càrrega de la prova contingut en l'art. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil (en endavant LEC), que li imposa la càrrega de provar els fets constitutius de la seva pretensió i al demandat la dels impeditius o extintius de la mateixa. El demandant, amb la documental aportada, ha acreditat tots els referits fets constitutius, excepte el relatiu al salari, postulant-se a la demanda el de 69,08 euros diaris bruts amb prorrata de pagues extraordinàries. Ara bé, és una qüestió pacífica que el salari a computar és el salari degut, el qual no pot ser inferior a l'establert en el Conveni col·lectiu aplicable. Així, per exemple, a la STS de 27/12/2010 (rec. 1751/2010 ) es pot llegir que: " Con respecto a dicha cuestión, esta Sala considera, cumpliendo su función unificadora, que ha sido la sentencia de contraste la que ha aplicado la buena doctrina. En efecto, la sentencia de 25 de febrero de 1993 (recurso 14040/1992 ), tras recordar que la "reciente doctrina de la Sala ha establecido que «el debate sobre cuál debe ser el salario procedente es un tema de controversia adecuado al proceso de despido», pues se trata de un elemento esencial de la acción ejercitada sobre el que debe pronunciarse la sentencia y, en consecuencia, es «en el proceso de despido donde debe precisarse el salario que corresponde al trabajador despedido sin que se desnaturalice la acción ni deba entenderse que se acumula a ella en contra de la ley ... una reclamación inadecuada», recordaba, asimismo, que la sentencia de 24 de julio 1989 tuvo ya ocasión de señalar, en interpretación del artículo 56.1.a) del Estatuto de los Trabajadores , que «el salario regulador de la indemnización es aquel que corresponde al trabajador al tiempo del despido y no el que arbitrariamente abona la empresa». Pues bien, si ello es así, resulta palmario, que el salario a tener en cuenta para el cálculo de la indemnización por despido improcedente y salarios de tramitación, no es el que trabajador viniera percibiendo realmente en el momento del despido de ser inferior al establecido en convenio colectivo aplicable, sino precisamente, dado el carácter mínimo e irrenunciable de la norma convencional, el fijado en la misma en función de las circunstancias concretas de antigüedad y categoría profesional del trabajador. " (FD 3r). En aquest cas, en la clàusula cinquena del contracte s'estableix que la retribució del treballador serà segons Conveni, relacionant-se els següents conceptes salarials: " SALARIO BASE, PLUS EXTRASALARIAL, COMPLEMENTO, ABS NO CONSOLIDABLE". Altrament, en la clàusula setena es recull que el Conveni Col·lectiu és el de la Construcció, sent aplicable en aquest cas el de la Construcció de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 160, de 20/11/2021 ), establint-se per al 2022 (BOIB núm. 18, de 09/02/2023) i per a un oficial de 1a nivell VIII, un salari anual de 23.012,33 euros anuals. Ara bé, com s'ha dit, en el propi contracte s'inclouen com a conceptes salarials, a més a més del salari base, el del plus extrasalarial i un complement absorbible no consolidable. El primer dels referits conceptes es regula a l'art. 15, en la quantia de 2,68 euros per dia efectiu de treball. El segon no apareix com a tal en l'indicat Conveni. Tenint en compte que el referit salari anual es correspon ja a un salari diari de 63,05 euros, i que a la demanda es van requerir entre d'altres documents, els rebuts salarials de l'actor dels últims dotze mesos, es pot aplicar sobre aquest extrem la mencionada ficta documentatio de l' art. 94.2 de la LRJS , tota vegada que, aproximant-se ja substancialment la suma dels referits salari anual i plus al salari al postulat a la demanda, existeix a més a més com a concepte explícitament reconegut el del referit complement.
SEGON. Nul·litat de l'acomiadament. La pretensió exercitada amb caràcter principal és la de declaració de la nul·litat de l'acomiadament, que es basa en la demanda, en síntesis, en haver conculcat la l'empresa demandada el seu dret a la indemnitat, en no haver pogut actuar ni al·legar res en la seva defensa, afirmant que el motiu de l'acomiadament és el de represaliar-lo per haver estat 18 mesos en situació d'Incapacitat Temporal, conculcant novament el seu dret a la indemnitat i transformant l'acomiadament en discriminatori per raó de discapacitat, atemptant contra el disposat als arts.14 de la CE i 4.2.c) de l'ET , amb cita de la STS de 09/06/1993 , i en consonància amb la interpretació del TEDH de l' art. 50 del Conveni Europeu per a la protecció dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals.
Per la seva banda, el Ministeri Fiscal va concloure que havia existit vulneració de dret fonamental, amb cita de la STSJUE de 01/12/2016, havent-se infringit l'establert a l' art, 14 de la CE , doncs es tractava d'un cas en que hi havia hagut una IT de llarga durada.
Sens perjudici de recordar que els supòsits en els que la decisió empresarial no té cap justificació, ni reuneix els requisits formals exigibles, estan sancionats en l' art. 55 de l'ET amb la improcedència de l'acomiadament, no pas amb la seva nul·litat, en aquest cas el debat s'ha de centrar en si l'actuació de l'empresa va vulnerar l' art. 14 de la CE i, més concretament, posar-lo en relació amb el principi d'igualtat de tracte i a la regulació al respecte establerta als arts. 1 a 3 de la Directiva 2000/78 , de 17/11, i amb la incidència que les successives resolucions del TJUE han tingut en la interpretació del mateix, existint sobre aquesta qüestió doctrina jurisprudencial recollida, per exemple, a la STS 306/2018, de 15/03 . Aquesta doctrina ha analitzat les SSTJUE de 11/07/2006 (assumpte Chacón Navas), de 11/04/2013 (assumptes Ring acumulats), de 01/12/2016 (assumpte Daouidi), i de 18/01/2018 (assumpte Ruiz Conejero).
L'art. 2 de la citada Directiva defineix el concepte de discriminació, establint en el seu apartat 2.a) que: " existirá discriminación directa cuando una persona sea, haya sido o pudiera ser tratada de manera menos favorable que otra en situación análoga por alguno de los motivos mencionados en el artículo 1;" establint-se en l'art. 1 entre aquells motius el de "discapacitat". És en aquest marc normatiu en que la citada STJUE de 11/07/2006 va intentar delimitar el concepte de discapacitat; constatant que aquest no ve definit a la mencionada directiva ni es remet la seva definició al dret nacional. En aquest sentit va explicitar que no es pot equiparar pura i simplement el concepte de discapacitat amb el de malaltia, indicant que és necessari que la probabilitat de la limitació al treball sigui de llarga evolució, sense que la Directiva contingui cap indicació en relació a que els treballadors es trobin protegits per motiu de discapacitat tant bon punt com aparegui qualsevol malaltia; d'aquesta forma, una persona acomiadada per raó de malaltia (que no de discapacitat), no està inclosa en el marc de la repetida Directiva. Per tant, només la malaltia que comporti una discapacitat a llarg termini està protegida per aquella norma. Fou en la també citada STJUE de 11/04/2013 en la que es va realitzar una interpretació de la mencionada Directiva en consonància amb l'establert a la Convenció de la ONU de 13/12/2006, ratificada per la UE mitjançant decisió de 26/11/2009. Concretament el considerant e) del Preàmbul de la susdita Convenció estableix que: " Reconociendo que la discapacidad es un concepto que evoluciona y que resulta de la interacción entre las personas con deficiencias y las barreras debidas a la actitud y al entorno que evitan su participación plena y efectiva en la sociedad, en igualdad de condiciones con las demás ", considerant que cal posar en relació amb el segon paràgraf de l'art. 1 de la citada Convenció, segons el qual: " Las personas con discapacidad incluyen a aquellas que tengan deficiencias físicas, mentales, intelectuales o sensoriales a largo plazo que, al interactuar con diversas barreras, puedan impedir su participación plena y efectiva en la sociedad, en igualdad de condiciones con las demás. " En la referida STJUE de 11/04/2013 es va reiterar que el concepte de discapacitat ha d'incloure una limitació de llarga duració, cas en que la corresponent malaltia pot ser inclosa en el concepte de "discapacitat" en el sentit de la Directiva 2000/78 , sense que la malaltia, com a tal, pugui considerar-se com un dels motius en els que aquesta norma prohibeix tota discriminació. A la citada STJUE de 01/12/2016 es va dir que la duració que havia de tenir una situació d'IT per a ser considerada discapacitat depenia de les concretes circumstàncies, destacant la interacció entre els patiments de la persona treballadora amb les barreres existents.
Partint de l'anterior, i als efectes de determinar com s'han perfilat per la Sala IV del nostre TS els límits entre "malaltia" i "discapacitat", resulta útil portar a col·lació la també citada STS 306/2018, de 15/03 , en la que s'analitzà un cas en que la IT de l'actora s'havia prolongat del 13/10/2014 al 12/10/2015, per esgotament del termini, amb diagnòstic de: " trastorno depresivo grave, EPI. Recurrente." En aquella sentència es va argumentar que: " La situación de incapacidad temporal en la que se hallaba la trabajadora al ser despedida, fecha en la que ni siquiera había agotado el periodo máximo y mucho menos existía resolución alguna acerca de una situación duradera de futuro no permite identificarla con la noción de "discapacidad" distinta de "la enfermedad en cuanto tal" en la que apoya la discriminación la interpretación dada por el TSJUE en las resoluciones a las que se ha hecho mérito, anteriores al enjuiciamiento de los hechos e inclusive posterior como sucede en el C- 270/16 (asunto Ruiz Conejero) en donde vuelve a insistir en que la Directiva 2000/78 del Consejo se opone a la normativa nacional cuando las ausencias sean debidas a "enfermedades atribuidas a la discapacidad de ese trabajador" sin alterar la noción de discapacidad elaborada en anteriores resoluciones. Con base en dicha interpretación no es posible incardinar la baja temporal de la demandante en un supuesto de discriminación gravado con la calificación de nulidad sino mantener la de improcedencia derivada de la falta de justificación como despido disciplinario que en todo caso exige un componente intencional, ausente en la actuación de la trabajadora. " (FD 1r, en realitat, únic).
Projectant l'anterior doctrina jurisprudencial sobre aquest cas, en el que l'actor va causar baixa d'IT el dia 28/09/2020, romanent en aquesta situació fins el 27/03/2022, i sent acomiadat en data 05/04/2022 , es conclou que aquestes concretes circumstàncies es poden incloure dins del concepte de "discapacitat" que exigeix la dictada jurisprudència, resultant d'aplicació l'establert a l' art. 96.1 de la LRJS , en haver-se aportat un indici de la infracció d'un dret fonamental, amb el que corresponia a l'empresa aportar una justificació de les mesures adoptades, el que no ha fet. De l'anterior es segueix que l'acomiadament sofert pel demandant s'ha de considerar com una represàlia empresarial, perquè l'empresari no ha provat cap fet motivador de la seva decisió extintiva i, per tant, no ha acreditat que la seva decisió fos aliena a tot mòbil discriminatori o atemptatori del dret fonamental al·legat, com li corresponia fer-ho (per totes, STC 7/1993, de 18/01 ).
Per tant, s'ha de declarar la nul·litat de l'acomiadament, al que seguiria la conseqüent obligació de readmissió. Ara bé, en aquest cas i per economia processal, s'ha de declarar en aquesta sentència l'extinció de la relació laboral, en ser aplicable de forma anticipada el que preveu l' art. 286.1 de la LRJS , doncs no s'ha discutit la impossibilitat de readmissió de l'actor (en aquest sentit, i per totes, STSJ M núm. 899/2020, de 09/10 , FD 5è), havent-se sol·licitat de forma expressa pel demandant que es declarés ja l'extinció en la sentència. Conseqüentment, s'ha de declarar extingida la relació laboral en la data de la present resolució (21/06/2023 ). L'anterior duria a condemnar a l'empresa demandada a l'abonament dels salaris deixats de percebre -a raó de 69,08 euros diaris- des del dia 06/04/2022 fins el de la present resolució. Ara bé, en aquest cas, l'actor va manifestar a l'acte de judici que, als efectes del càlcul de l'acomiadament (salaris de tramitació), calia tenir en compte que el 19/11/2022 havia accedit a la jubilació, havent-se de recordar que l' art. 213.1 de la Llei General de la Seguretat Social (en endavant LGSS) estableix la incompatibilitat entre el cobrament de la pensió de jubilació i el treball del pensionista. Altrament, també s'ha al·legat i acreditat per la demandant que des del 19/05/2022 fins el 18/11/2022 va percebre la prestació per desocupació per un import íntegre de 7.092,95 euros. En quant a les prestacions que l'executant ha rebut en concepte de desocupació, cal rememorar que l' art. 268.5.b) de la LGSS disposa que: " Cuando se produzca la readmisión del trabajador, mediante conciliación o sentencia firme, o aunque aquella no se produzca en el supuesto al que se refiere el artículo 284 de la Ley reguladora de la jurisdicción social , las cantidades percibidas por este en concepto de prestaciones por desempleo se considerarán indebidas por causa no imputable al trabajador.
En tal caso, la entidad gestora cesará en el abono de las prestaciones por desempleo y reclamará a la Tesorería General de la Seguridad Social las cotizaciones efectuadas durante la percepción de las prestaciones. El empresario deberá ingresar a la entidad gestora las cantidades percibidas por el trabajador, deduciéndolas de los salarios dejados de percibir que hubieran correspondido, con el límite de la suma de tales salarios.
A efectos de lo dispuesto en los párrafos anteriores, se aplicará lo establecido en el artículo 295.1, respecto al reintegro de prestaciones de cuyo pago sea directamente responsable el empresario, así como de la reclamación al trabajador si la cuantía de la prestación hubiera superado la del salario." Per tant, en ser incompatible la prestació per desocupació i els salaris de tramitació, la quantitat percebuda per desocupació s'ha de descomptar dels mencionats salaris de tramitació, en el benentès que, tot i ser el treballador el que té el deure de comunicar a la seva oficina d'ocupació que se li han reconegut uns salaris de tramitació (per totes, STS de 21/03/2011, rec. 1187/2010 , FD 3r), és l'empresa condemnada la que ha de retornar al SEPE el que el treballador ha cobrat per aquest concepte durant el citat període -en ser en aquesta ocasió la prestació per desocupació inferior als salaris de tràmit-, doncs no es pot constrènyer a l'empresa per a que aboni aquesta quantia a la vegada al SEPE i al treballador, per a, posteriorment, haver de reclamar-la novament a aquest últim.
Per tant, pel període del 06/04/2022 al 18/11/2022, la quantitat deguda en concepte de salaris de tramitació seria la de 15.681,16 euros (227 dies x 69,08 euros); ara bé, com durant aquest període consta que el SEPE ha abonat al demandant la quantitat de 7.092,95 euros, s'ha de descomptar la prestació de desocupació en proporció al referit període, quantitat que ha d'abonar en tot cas l'empresa al SEPE, resultant un total de 8.588,21 euros meritats per salaris de tramitació.
Per altra banda, en concepte d'indemnització substitutòria de la readmissió, que ha de computar-se fins la data de la present sentència de 21/06/2023 (doncs la jubilació no és una causa d'impossibilitat objectiva que impedeixi la readmissió), ha de fixar-se en la suma de 6.838,92 euros.
TERCER. Indemnització per vulneració de drets fonamentals. La part actora, en l'altressí segon de la seva demanda, sol·licita la qua ntitat de 10.000 euros " por los perjuiciosocasionados por las acciones y omisiones relativas a la finalización de la relaciónlaboral discriminatorias por motivo de discapacidad y vulnerar su derecho aindemnidad. " Sobre aquesta qüestió cal recordar que l' art. 183 de la LRJS estableix en els seus tres primers apartats que:
" 1. Cuando la sentencia declare la existencia de vulneración, el juez deberá pronunciarse sobre la cuantía de la indemnización que, en su caso, le corresponda a la parte demandante por haber sufrido discriminación u otra lesión de sus derechos fundamentales y libertades públicas, en función tanto del daño moral unido a la vulneración del derecho fundamental, como de los daños y perjuicios adicionales derivados.
2. El tribunal se pronunciará sobre la cuantía del daño, determinándolo prudencialmente cuando la prueba de su importe exacto resulte demasiado difícil o costosa, para resarcir suficientemente a la víctima y restablecer a ésta, en la medida de lo posible, en la integridad de su situación anterior a la lesión, así como para contribuir a la finalidad de prevenir el daño.
3. Esta indemnización será compatible, en su caso, con la que pudiera corresponder al trabajador por la modificación o extinción del contrato de trabajo o en otros supuestos establecidos en el Estatuto de los Trabajadores y demás normas laborales."
Acreditada l'existència de vulneració, s'ha de procedir a fixar la quantia de la indemnització. La part actora sol·licita per aquest concepte la suma de 10.000 euros. Sobre aquesta qüestió es pot portar a col·lació el següent fragment de la STS de 13/07/2015 (rec. 221/2014 ): "[...] en los últimos tiempos esta doctrina de la Sala también ha sido modificada, en primer lugar atendiendo al criterio aperturista que actualmente informa el resarcimiento del daño moral [incluso se recomienda su aplicación en el ámbito de los incumplimientos contractuales por los PETL y por UNIDROIT: STS I 15/06/10 -rec. 804/06 -], y por la consideración acerca de la «inexistencia de parámetros que permitan con precisión traducir en términos económicos el sufrimiento en que tal daño [moral] esencialmente consiste ... [lo que] lleva, por una parte, a un mayor margen de discrecionalidad en la valoración ... y, por otra parte, "diluye en cierta medida la relevancia para el cálculo del quantum indemnizatorio" de la aplicación de parámetros objetivos, pues "los sufrimientos, padecimientos o menoscabos experimentados "no tienen directa o secuencialmente una traducción económica" [ SSTS/Iª 27/07/06 Ar. 6548 ; y 28/02/08 -rec. 110/01 -]» ( SSTS 21/09/09 -rcud 2738/08 -; y 11/06/12 -rcud 3336/11 -]. Y sobre todo, en atención a la nueva regulación que se ha producido en la materia tras la LRJS, pues de un lado su art. 179.3 dispone que la exigible identificación de «circunstancias relevantes para la determinación de la indemnización solicitada» ha de excepcionarse -éste es el supuesto de autos- «en el caso de los daños morales unidos a la vulneración del derecho fundamental cuando resulte difícil su estimación detallada»; y de otro, al referirse a las indemnizaciones a fijar como consecuencia de la vulneración de un derecho fundamental, su art. 183.3 señala que «[e]l tribunal se pronunciará sobre la cuantía del daño, determinándolo prudencialmente cuando la prueba de su importe exacto resulte demasiado difícil o costosa, para resarcir suficientemente a la víctima [...], así como para contribuir a la finalidad de prevenir el daño». Con ello es claro que el precepto viene a atribuir a la indemnización -por atentar contra derechos fundamentales- no sólo una función resarcitoria [la utópica restitutio in integrum], sino también la de prevención general.
Es más, «... la utilización del criterio orientador de las sanciones pecuniarias previstas por la LISOS para las infracciones producidas en el caso ha sido ha sido admitido por la jurisprudencia constitucional [ STC 247/2006, de 24/Julio ], a la par que considerado idóneo y razonable en precedentes decisiones de esta Sala (SSTS 15/02/12 - rco. 67011 -; 08/07/14 -rco 282/13 -; y 02/02/15 -rco 279/13 -). De esta forma, la más reciente doctrina de la Sala se ha alejado más -en la línea pretendida por la ya referida LRJS- de alejarse del objetivo propiamente resarcitorio, para situarse en un plano que no descuida el aspecto preventivo que ha de corresponder a la indemnización en casos como el presente." (FD 5è.-3).
Projectant l'anterior doctrina jurisprudencial sobre aquest cas, en atenció als anteriors paràmetres, i prenent com a referència l' art. 40.1.c) de la LISOS , es considera més ajustat fixar l'import de la indemnització en la quantia mínima prevista en el citat precepte de 7.501 euros, seguint el criteri fixat per a supòsits anàlegs, per exemple, a la STSJ CAT núm. 3547/2016, de 06/06, FD 5è, o a la STSJ BAL núm. 568/2022, de 16/11, FD 2n.
QUART. Quant a la reclamació de quantitat enfront de l'empresa H Buck Neu-Und Betonbau, S.L., estableix l' art. 4.2 f) de l'ET que els treballadors tenen dret: " A la percepción puntual de la remuneración pactada o legalmente establecida." Disposa el primer paràgraf de l' art. 29.1 del citat ET que: " La liquidación y el pago del salario se harán puntual y documentalmente en la fecha y lugar convenidos o conforme a los usos y costumbres. El periodo de tiempo a que se refiere el abono de las retribuciones periódicas y regulares no podrá exceder de un mes." Així mateix, estableix el primer paràgraf de l' art. 49.2 de l'ET que: "El empresario, con ocasión de la extinción del contrato, al comunicar a los trabajadores la denuncia, o, en su caso, el preaviso de la extinción del mismo, deberá acompañar una propuesta del documento de liquidación de las cantidades adeudadas." En el present cas, en atenció als anteriors preceptes, havent quedat acreditada l'existència de la relació laboral que vinculava a ambdues parts, sense que per la indicada demandada s'hagi qüestionat la susdita relació laboral, ni la meritació de la quantitat que el treballador reivindica, s'ha d'estimar el principal reclamat.
CINQUÈ. Procedeix també, a la vista de l'expressat en el fet provat 6è i en consonància amb el peticionat a la demanda, fer aplicació de l' art. 66 LRJS per a l'empresa demandada doncs, conforme l'apartat 3r d'aquesta norma, la falta de compareixença de la part no sol·licitant, degudament citada, a l'acte de conciliació comporta que es tingui "[...] la conciliación o la mediación por intentada sin efecto, y el juez o tribunal impondrán las costas del proceso a la parte que no hubiere comparecido sin causa justificada, incluidos honorarios, hasta el límite de seiscientos euros, del letrado o graduado social colegiado de la parte contraria que hubieren intervenido, si la sentencia que en su día dicte coincidiera esencialmente con la pretensión contenida en la papeleta de conciliación o en la solicitud de mediación." Precepte que s'ha de posar en relació amb el que es disposa en el segon paràgraf de l' art. 97.3 LRJS , que estableix que: "[...] En el caso de incomparecencia a los actos de conciliación o de mediación, incluida la conciliación ante el secretario judicial, sin causa justificada, se aplicarán por el juez o tribunal las medidas previstas en el apartado 3 del artículo 66." En el present cas, entenent que la jurisprudència reiterada i unificada del TS (per exemple, STS de 07/05/2010 ), ha de seguir sent vàlida després de la modificació normativa, ja que el legislador ha establert de forma expressa i clara en l' art. 66.3 LRJS la conseqüència sancionadora en cas d'incompareixença, reforçant així l'obligatorietat d'assistència a la conciliació, la falta de compareixença de l'empresa demandada a conciliació davant de la Lletrada de l'Administració de Justícia, unida a la falta de justificació de la mateixa, ha de comportar la seva condemna al pagament de les costes del procés. En aquest cas, atenent al supòsit i a l'acompliment, s'entén adequada, la imposició dels honoraris de la direcció lletrada de l'actor en 200 euros més IVA.
SISÈ. En virtut del que es disposa a l' art. 191 de la LRJS , contra aquesta sentència es pot interposar recurs de suplicació, del que s'advertirà a les parts.
Vistos els articles citats i demés de general i pertinent aplicació,
