El Sr. Carlos José presenta dificultats per a la realització de tasques que impliquin la flexió anterior del tronc, tals com posar-se les sabates i peces de roba de la part inferior del tronc, o rentar-se i tallar-se les ungles dels peus (informes fisioteràpia de 06/05/2022 i 02/06/2022, docs. 34 i 64 EE). També presenta necessitat de canvi en la seva postura constantment, tant en sedestació com en bipedestació estàtica; dificultats per a conduir i impossibilitat de realitzar tasques domèstiques tals com carregar pesos o mantenir les posicions anteriorment descrites (informe fisioteràpia de 02/06/2022); i dependència moderada (informe de l'Hospital de Manacor, doc. 62 EE), però sense objectivar-se dèficits funcionals significatius que l'impedeixin realitzar els actes essencials de la vida diària i sense precisar l'ajuda de tercera persona, podent atendre per si mateix aquestes funcions (informe pericial forense de 20/10/2022, doc. 70 EE).
PRIMER.- Contra la sentència d'instància -que estimà la pretensió subsidiària de la demanda i reconegué al demandant en situació d'incapacitat absoluta- interposen recurs de suplicació el demandant, en postulació del reconeixement de la situació de gran invalidesa, i també l'INSS, en postulació de la desestimació de la demanda i confirmació del grau d'incapacitat total reconegut en via administrativa.
Ambdós recursos han estat impugnats per la part contrària.
SEGON.- En els escrits de formalització de recurs propi i d'impugnació de recurs de l'INSS formulats pel demandant s'adjunten diversos documents, majoritàriament informes o proves mèdiques, documents que no podran ser tinguts en compte en la resolució del recurs atès que, al marge de que no s'ha formulat la petició en base i seguint el procediment especificat a l' art. 233 LRJS, els documents adjuntats o són de data posterior a la de l'acte del judici, 23.11.22, data de preclusió del període probatori (tret que no s'acordi la pràctica de diligències finals, que no fou el cas), o no s'ha justificat, ni el caràcter decisiu per a la resolució del plet ni, en relació als anteriors al judici, la impossibilitat d'haver-los aportat en aquell moment.
TERCER.- El primer motiu d'ambdós recursos, per la via de l' art. 193.b LRJS, postula la revisió dels fets provats .
Abans d'abordar aquesta pretensió escau recordar que és doctrina consolidada i pacífica que per a que la revisió dels fets provats pugui ser atesa és precís que concorrin una sèrie d'elements " sine qua non", a saber: a) que es determinin amb precisió i claredat els fets afirmats, negats o omesos que es considerin erronis, contrari al què s'ha acreditat amb respecte els elements documentals o pericials sobre els què es basa la sentència recorreguda, b) que s'ofereixi al tribunal ad quem un redactat alternatiu concret i específic sobre el què s'ha de basar la narració fàctica refutada com incorrecta, bé sigui substituint alguns dels seus punts, bé complementant-los, bé incloent-n'hi de nous; c) que es citin en forma concreta els documents o les perícies respecte les què es faci evident l'error del jutjador "a quo", sense que sigui acceptable una invocació genèrica o una revisió de fets no discutits al llarg de les actuacions; d) que aquests documents o perícies posin en evidència l'error o omissió d'aquest jutjador de forma clara, evident, directa i palesa, sense necessitat de conjectures, suposicions o argumentacions més o menys lògiques, naturals i/o raonables; i e) que la revisió que es pretén sigui transcendent en quant la part dispositiva de la sentència, amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria.
D'altra banda, el recurs de suplicació, per la seva naturalesa extraordinària en l'àmbit laboral -on no impera la doble instància- comporta que la interposició del mateix no signifiqui una nova valoració dels elements jurídics i fàctics concurrents - a diferència de l'apel·lació-, sinó -per raons d'immediatesa, imbricades en l' art. 24.1 en relació amb el 35.1 CE- una constatació d'un error processal, fàctic o d'aplicació del Dret. No és factible, per tant, una nova valoració dels fets concurrents, sinó una objectivització dels elements probatoris que palesin -sense dubtes, en forma fefaent i incontrovertible- un error en la valoració de la prova. En definitiva, no correspon a aquesta Sala jutjar de nou les patologies concurrents, sinó únicament valorar si el magistrat d'instància ha caigut en error en la valoració de la prova.
I en aquest estret marge de revisió, és criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer; 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991, que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l' art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
A la llum d'aquests criteris jurisprudencials, abordem les revisions postulades en ambdós recursos:
-La part actora postula la revisió del fet provat setè, per tal que quedi redactat en els següents termes:
"El Sr. Carlos José pateix Lumbàlgia crònica, ciatalgia bilateral més accentuada del costat esquerra, Hemangiomes vertebrals a nivell de D11-L2, Espondilo discoartrosis lumbar, protrusions discals de L2-L3, L3-L4, condicionant lleu estenosis foraminal bilateral, Protusió discal L4-L5, hipertrofia facetaría, moderada estenosis foraminal bilateral, protusió discal L5-S1, hipertrofia facetaria, lleu estenosis foraminal bilateral.
Degut a les patologías descritas anteriormente, el Sr. Carlos José es troba limitat físicament, al trovar-se afectat afecto d'una dependència moderada, causa por la que no pot realizar labors domèstiques, no pot conduïr el cotxe, precisa ayuda d'una tercera persona para neteja personal així com dificultats per a vestir-se, no es pot posar els calcetins o les sabates, qualsevol moviment que impliqui el flexionar el tronc o fer le menjar ja que no pot estar més de 5-10 minuts dret. Tampoco tolera la sedestació, ja que als 10-15 minuts inicia les parestèsies en les extremitats inferiors, només tolera el decubit supí al llits " jeure al llit".
Les patologies que pateix el Sr Carlos José són d'origen artròssic degeneratives, evolutives i refractàries al tractament ."
Aquesta pretensió revisora, en els termes que s'ha formulat, ha de ser desestimada:
El magistrat d'instància, al tercer fonament jurídic de la sentència, exposa detalladament els raonaments de convicció en la valoració de la prova mèdica, conferint especial prevalença probatòria -en aplicació dels criteris jurisprudencials habituals- a l'informe mèdic forense i als informes especialitzats de la sanitat pública.
El recurrent, en la seva pretensió revisora, es limita a invocar un reguitzell de documents, però no argumenta ni justifica -com requereixen els criteris jurisprudencials anteriorment exposats- que aquests documents o perícies posin en evidència l'error o omissió del jutjador de forma clara, evident, directa i palesa, sense necessitat de conjectures, suposicions o argumentacions més o menys lògiques, naturals i/o raonables.
Per tant, aquesta pretensió revisora, única formulada pel treballador recurrent, ha de ser desestimada.
-Pel que fa a la primera pretensió revisora de l'INSS, demana l'adició d'un nou fet provat, el vuitè, amb la següent redacció:
"OCTAVO.- Se valora la RMN practicada en fecha 07-10-2021 y se compara con la que se practicó en el 06-08-2016 y no hay cambios significativos"
Fonamenta l'INSS aquesta pretensió "literalmente de la página 3 del informe pericial de la parte actora emitido por el Dr. Carlos en fecha 6 de mayo de 2022 y aportado como documento adjunto nº 4 al escrito de la parte demandante del que se nos da traslado a través del acontecimiento 40", i considera que "no es contradicha por ningún otro documento, toda vez que se trata del resultado de una prueba médica objetiva y es relevante para el fallo por cuanto si su situación médica era idéntica a la del año 2016, momento en el que no es controvertido que prestaba servicios como albañil, es claro que no puede tener limitaciones totalmente diferentes si no hay cambios significativos entre ambos pruebas médicas."
No podrà prosperar la revisió atès que, manifestament, el fet que es pretén incloure es contradiu manifestament amb el primer paràgraf de la conclusió diagnòstica recollida en el fet provat setè, que no ha estat controvertit, on es refereix que la lumbociatàlgia es refractària als tractaments realitzats i que ha estat intervinguda quirúrgicament el 3.6.20, afirmacions antagòniques a la pretesa estabilitat que es vol incloure, sense que s'hagi especificat ni evidenciat -com requereix l'èxit de qualsevol pretensió revisora- cap error en la valoració de la prova feta pel magistrat d'instància.
La segona pretensió revisora de l'INSS postula la modificació del segon paràgraf del fet provat setè, a fi que quedi redactat en els següents termes:
El Sr. Carlos José refereix dificultats per a la realització de tasques que impliquin la flexió anterior del tronc, tals com posar-se les sabates i peces de roba de la part inferior del tronc, o rentar-se i tallar-se les ungles dels peus. informes fisioteràpia de 06/05/2022 i 02/06/2022, docs. 34 i 64 EE) També presenta necessitat de canvi en la seva postura, tant en sedestació com en bipedestació estàtica; dificultats per a conduir i impossibilitat de realitzar tasques domèstiques tals com carregar pesos o mantenir les posicions anteriorment descrites (informe fisioteràpia de 02/06/2022); i dependencia moderada (informe de l'Hospital de Manacor, doc. 62 EE), però sense objectivar-se dèficits funcionals significatius que l'impedeixin realitzar els actes essencials de la vida diària i sense precisar l'ajuda de tercera persona, podent atendre per si mateix aquestes funcions (informe pericial forense de 20/10/2022, doc. 70 EE)
En el nou text proposat, com a primera modificació, "se sustituye el término presenta por el término "refereix" ya que este último es el que se utiliza en el informe de 6/5/22 que cita el juzgador y no es lo mismo que presente objetivadas esas limitaciones a que la fisioterapeuta las transcriba por referencia del trabajador."
Aquesta primera modificació no pot prosperar: el fet que l'informe del fisioterapeuta reflecteixi les limitacions com a mera referència de l'actor, no impedeix ni desvirtua que el jutjador d'instància hagi pogut arribar a la plena convicció de l'objectivitat de les limitacions referides per l'actor en raó de la resta de la prova mèdica especificada en el mateix fet provat i l'informe del metge forense.
La segona modificació que presenta el nou redactat "es la eliminación del término "constantement" por cuanto es contrario a la dispuesto en el hecho probado octavo, ya que si en 2016 con una RMN con idéntico resultado que la de 2021 podía prestar servicios como albañil es incoherente afirmar subjetivamente que el trabajador en la misma situación clínica tiene que cambiar constantemente de postura en sedestación, es decir, debe ser suprimida dicha valoración de la fisioterapeuta por ser contraria al resultado de una prueba médica objetiva informada por traumatologia", per tant, es una modificació condicionada a la prèvia estimació de la pretensió d'adició d'un nou fet provat vuitè que ha estat desestimada per les raons explicades anteriorment.
QUART.- Desestimades les revisions fàctiques postulades en ambdós recursos, abordem -també en forma successiva- ambdues censures jurídiques, la formulada per l'INSS (infracció de l' art. 194.5 LGSS , en no haver-se reconegut el grau d'incapacitat permanent en el de total) i la formulada pel demandant (infracció de l' art. 194 LGSS , en no haver-se reconegut el grau de gran invalidesa).
Escau recordar, abans d'abordar aquesta denúncia, el marc normatiu que regula els tres graus d'incapacitat en joc, contingut en els arts. 193 i 194 LGSS .
L' article 193 del Reial Decret Legislatiu 8/2015, de 30 d'octubre , pel que s'aprova el text refós de la Llei General de la Seguretat Social (en endavant: LGSS), estableix que:
"1. La incapacidad permanente contributiva es la situación del trabajador que, después de haber estado sometido al tratamiento prescrito, presenta reducciones anatómicas o funcionales graves, susceptibles de determinación objetiva y previsiblemente definitivas, que disminuyan o anulen su capacidad laboral. No obstará a tal calificación la posibilidad de recuperación de la capacidad laboral del incapacitado, si dicha posibilidad se estima médicamente como incierta o a largo plazo.
Las reducciones anatómicas o funcionales existentes en la fecha de la afiliación del interesado en la Seguridad Social no impedirán la calificación de la situación de incapacidad permanente, cuando se trate de personas con discapacidad y con posterioridad a la afiliación tales reducciones se hayan agravado, provocando por sí mismas o por concurrencia con nuevas lesiones o patologías una disminución o anulación de la capacidad laboral que tenía el interesado en el momento de su afiliación.
2. La incapacidad permanente habrá de derivarse de la situación de incapacidad temporal, salvo que afecte a quienes carezcan de protección en cuanto a dicha incapacidad temporal, bien por encontrarse en una situación asimilada a la de alta, de conformidad con lo previsto en el artículo 166, que no la comprenda, bien en los supuestos de asimilación a trabajadores por cuenta ajena, en los que se dé la misma circunstancia, de acuerdo con lo previsto en el artículo 155.2, bien en los casos de acceso a la incapacidad permanente desde la situación de no alta, a tenor de lo previsto en el artículo 195.4."
A continuació, l' art. 194 de la citada LGSS disposa el següent:
"1. La incapacidad permanente, cualquiera que sea su causa determinante, se clasificará, en función del porcentaje de reducción de la capacidad de trabajo del interesado, valorado de acuerdo con la lista de enfermedades que se apruebe reglamentariamente en los siguientes grados:
a) Incapacidad permanente parcial.
b) Incapacidad permanente total.
c) Incapacidad permanente absoluta.
d) Gran invalidez.
2. La calificación de la incapacidad permanente en sus distintos grados se determinará en función del porcentaje de reducción de la capacidad de trabajo que reglamentariamente se establezca.
A efectos de la determinación del grado de la incapacidad, se tendrá en cuenta la incidencia de la reducción de la capacidad de trabajo en el desarrollo de la profesión que ejercía el interesado o del grupo profesional, en que aquella estaba encuadrada, antes de producirse el hecho causante de la incapacidad permanente.
3. La lista de enfermedades, la valoración de las mismas, a efectos de la reducción de la capacidad de trabajo, y la determinación de los distintos grados de incapacidad, así como el régimen de incompatibilidades de los mismos, serán objeto de desarrollo reglamentario por el Gobierno, previo informe del Consejo General del Instituto Nacional de la Seguridad Social."
Tanmateix, l'anterior precepte no ha sigut encara desenvolupat, i a l'efecte la LGSS conté en llur Disposició transitòria vint -i- sisena la següent previsió:
"Uno. Lo dispuesto en el artículo 194 de esta ley únicamente será de aplicación a partir de la fecha en que entren en vigor las disposiciones reglamentarias a que se refiere el apartado 3 del mencionado artículo 194. Hasta que no se desarrolle reglamentariamente dicho artículo será de aplicación la siguiente redacción:
«Artículo 194. Grados de incapacidad permanente.
1. La incapacidad permanente, cualquiera que sea su causa determinante, se clasificará con arreglo a los siguientes grados:
a) Incapacidad permanente parcial para la profesión habitual.
b) Incapacidad permanente total para la profesión habitual.
c) Incapacidad permanente absoluta para todo trabajo.
d) Gran invalidez.
2. Se entenderá por profesión habitual, en caso de accidente, sea o no de trabajo, la desempeñada normalmente por el trabajador al tiempo de sufrirlo. En caso de enfermedad común o profesional, aquella a la que el trabajador dedicaba su actividad fundamental durante el período de tiempo, anterior a la iniciación de la incapacidad, que reglamentariamente se determine.
3. Se entenderá por incapacidad permanente parcial para la profesión habitual la que, sin alcanzar el grado de total, ocasione al trabajador una disminución no inferior al 33 por ciento en su rendimiento normal para dicha profesión, sin impedirle la realización de las tareas fundamentales de la misma.
4. Se entenderá por incapacidad permanente total para la profesión habitual la que inhabilite al trabajador para la realización de todas o de las fundamentales tareas de dicha profesión, siempre que pueda dedicarse a otra distinta.
5. Se entenderá por incapacidad permanente absoluta para todo trabajo la que inhabilite por completo al trabajador para toda profesión u oficio.
6. Se entenderá por gran invalidez la situación del trabajador afecto de incapacidad permanente y que, por consecuencia de pérdidas anatómicas o funcionales, necesite la asistencia de otra persona para los actos más esenciales de la vida, tales como vestirse, desplazarse, comer o análogos.»
Dos. Hasta que no se desarrolle reglamentariamente dicho artículo, todas las referencias que en este texto refundido y en las demás disposiciones se realizasen a la «incapacidad permanente parcial» deberán entenderse hechas a la «incapacidad permanente parcial para la profesión habitual»; las que se realizasen a la «incapacidad permanente total» deberán entenderse hechas a la «incapacidad permanente total para la profesión habitual»; y las hechas a la «incapacidad permanente absoluta», a la «incapacidad permanente absoluta para todo trabajo»."
CINQUÈ.- Exposat el marc normatiu referent als graus d'invalidesa en joc, recordem els raonaments que han abocat al magistrat d'instància al reconeixement del grau d'incapacitat absoluta.
Recorda, en primer lloc que, segons la doctrina clàssica del Tribunal Suprem de 11 de novembre de l.986, 9 de febrer de l.987 y 28 de desembre de l.988 estableix "que la aptitud para una actividad laboral, implique la posibilidad de llevar a cabo las tareas de la misma con la necesaria profesionalidad y con una exigencias mínimas de continuidad, eficacia y dedicación, no concurriendo dicha condición con la mera probabilidad del ejercicio esporádico de parte de aquéllas, pues debe la misma referirse a la posibilidad real de poder desarrollar una actividad profesional en unas condiciones normales de habitualidad, y suficiente rendimiento ( STS de 22 de septiembre de 1989 ), sin que ello suponga un esfuerzo superior o especial para su realización ( STS 11 de octubre de 1979 , 21 de febrero de 1981 ), o "un incremento del riesgo físico propio o ajeno" ( SS del TSJ de Castilla La Mancha -de 22 de febrero de 1994 , 25 de abril de 1995 y 10 de febrero de 1998 )", així com que "La realización de una actividad laboral, por liviana que sea, incluso las sedentarias, sólo puede consumarse mediante la asistencia diaria al lugar de trabajo, permanencia en el mismo durante toda la jornada laboral, debe poder realizarse con un mínimo de profesionalidad, rendimiento y eficacia, actuando de acuerdo con las exigencias, de todo orden, que comporta la integración en una empresa, en régimen de dependencia de un empresario dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, por cuanto no es posible pensar que en el amplio campo de las actividades laborales exista alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención que son indispensables en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se den un singular afán de superación y espíritu de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario pues, de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones laborales normales aquellas en las que se ofrezcan tales carencias." (FD 1r).
A la llum d'aquesta jurisprudència constata el jutjador que l'actor presenta les patologies i limitacions fixades en el fet provat 7è d'aquesta sentència, la cronificació de les quals no ha estat qüestionada per l'INSS, cosa que evidencia l'existència d'unes patologies permanents i irreversibles, refractaries als tractaments i de caràcter degeneratiu, que han donat lloc al reconeixement per part de l'INSS de l'incapacitat permanent total per a la professió habitual de l'actor de paleta.
Valora a continuació que, segons l'informe de Fisioteràpia de 02/06/2022 es posa de manifest que l'actor "necessita canviar la postura constantment, ja que als 5 minuts d'estar en sedestació o bipedestació estàtica apareix el dolor irradiat a la cara exterior esquerra" i que aquest fet li dificulta poder conduir el cotxe i l'impossibilita poder realitzar tasques domèstiques com carregar pesos o mantenir les posicions anteriorment descrites", afegint que, segons l'informe medicoforense de 20/10/2022, "Puede realizar todo tipo de tareas sedentarias, en una jornada laboral reducida, con pausas posturales de al menos 10 minutos por hora trabajada, con la debida adecuación del puesto de trabajo a las limitaciones funcionales que presenta."
Per tant, en atenció a les indicades limitacions funcionals, i tal i com apunta la doctrina judicial abans transcrita, afegeix el magistrat d'instància, no pot pensar-se que el demandant pugui dur a terme cap activitat laboral -per lleu i sedentària que sigui- amb les degudes notes de permanència, professionalitat, rendiment i eficàcia, i amb integració en una empresa en règim de dependència, perquè la necessitat de tenir una jornada laboral reduïda conjuntament amb la d'efectuar pauses posturals en tant curts períodes de temps, resulta incompatible amb uns mínims de dedicació i atenció, llevat que es pretengui un singular afany de superació i esperit de sacrifici del treballador, així com un grau intens de tolerància per part de l'empresari.
Conclou, per tant, que el demandant és tributari de l'incapacitat permanent absoluta peticionada com a pretensió subsidiària de la demanda.
SISÈ.- Front a aquesta conclusió, l'INSS, amb denúncia d'infracció per aplicació indeguda de l' art. 94.5 LGSS , raona que "de la información obrante en los hechos probados se extrae que el trabajador presenta una dolencia lumbar que le impide bipedestación prolongada, manejo de cargas y posiciones forzadas a nivel de espalda, pero las pruebas médicas objetivas comparadas en el hecho probado octavo justifican que no ha habido una evolución tan negativa de la patología que justifique la declaración de incapacidad permanente absoluta, toda vez que el actor, dado el resultado que refleja la RMN de 07/10/21 se encuentra capacitado para el desarrollo de profesiones sedentarias que permitan la higiene postural como las de oficina, sin que dicha afirmación, que es la conclusión lógica de la comparativa entre pruebas médicas que figura en el informe pericial de parte pueda ser desmontada por las referencias subjetivas que el trabajador realiza a la fisioterapeuta o, por la valoración subjetiva que esta realiza al afirmar que requiere de cambios posturales constantes, sin que las pruebas médicas objetivas informen en ese sentido, ya que si esa fuese la realidad, sería imposible que el actor entre el año 2016 y el 2019 que inició la situación de IT previa al presente expediente de incapacidad permanente hubiese podido prestar servicios como albañil."
Aquesta denúncia ha de ser desestimada, en decaure la premissa fàctica que la sustenta, atès que -com ja hem raonat anteriorment- el primer paràgraf fet provat setè, que no ha estat controvertit, s refereix que la lumbociatàlgia es refractària als tractaments realitzats i que ha estat intervinguda quirúrgicament el 3.6.20, afirmacions antagòniques amb la pretesa estabilitat que invoca l'INSS.
Per tant, compartim i assumim plenament els raonaments del magistrat d'instància conforme no pot pensar-se que el demandant pugui dur a terme cap activitat laboral -per lleu i sedentària que sigui- amb les degudes notes de permanència, professionalitat, rendiment i eficàcia, i amb integració en una empresa en règim de dependència, atesa la necessitat de tenir una jornada laboral reduïda conjuntament amb la d'efectuar pauses posturals en tant curts períodes de temps, cosa incompatible amb uns mínims de dedicació i atenció, llevat que es pretengui un singular afany de superació i esperit de sacrifici del treballador, així com un grau intens de tolerància per part de l'empresari.
SETÈ.- Abordem -finalment- la censura jurídica formulada pel demandant, també referida a l' art. 194 LRJS , en no haver estat reconegut el grau de gran invalidesa.
Comencem per recordar els requisits exigits per la jurisprudència pel reconeixement de la situació de gran invalidesa:
a) L'existència de disminucions que impossibiliten la realització de qualsevol treball ( STS 12.2.79 ).
b) La impossibilitat de realització de funcions de naturalesa primària i ineludible per a poder subsistir o executar acte indispensables per a la dignitat, la higiene i el decòrum ( STS 3.10.68 ).
El magistrat d'instància ha desestimat el reconeixement d'aquest grau d'invalidesa ( art. 194.6 de la LGSS ) en considerar acreditat que l'actor presenta dificultat per la realització de tasques que impliquin la flexió anterior del tronc i que "Li resulta complicat fer activitats diàries com posar-se les sabates, les peces de roba de la part inferior del tronc o rentar-se" i, per tant, que el demandant presenta dificultats, però no que estigui impossibilitat per a poder efectuar-les fins al punt de necessitar l'assistència d'una altra persona, tal com raona la metgessa forense en indicar que "No se objetivan déficits funcionales significativos que le impidan realizar los actos esenciales de la vida diaria ni que precise de la ayuda de tercera persona, puede atender por sí mismo estas funciones.", per la qual cosa conclou que el recurrent no es troba en una situació que requereixi del concurs de terceres persones per als actes més essencials de la seva vida, amb el que s'ha de desestimar la pretensió formulada amb caràcter principal.
El treballador, a la seva censura jurídica (motius segon i tercer, que abordem conjuntament), invoca documents que adjunta en el mateix recurs que acreditaria que ha demanat de Serveis Social la prestació del servei d'ajut a domicili, o la targeta d'aparcament, així com diversos informes mèdics, també adjuntats al recurs, que informarien d'una "dependència moderada", fets que -al seu entendre i a la llum de l'abundant referència jurisprudencial invocada en el tercer motiu de recurs- haurien de determinar el reconeixement del grau de la situació de gran invalidesa.
No podrà prosperar aquesta censura jurídica: en primer lloc, els informes invocats no han estat admesos, per la seva presentació extemporània i mancada de la justificació exigida a l' art. 233 LRJS ; però, a més, cap d'ells -ni per si sol, ni conjuntament- justifica el reconeixement del grau de gran invalidesa: ni la petició d'ajuda a domicili (que no acredita el seu reconeixement), ni la targeta d'aparcament (la concessió de la qual en absolut requereix el grau de gran invalidesa), com tampoc els informes mèdics posen de manifest una dependència severa.
Per tant, no havent desvirtuat cap de les censures jurídiques els exposats raonaments del magistrat d'instància, que la Sala comparteix plenament, hem de procedir a la seva desestimació i a la plena confirmació de la sentència d'instància.
ATESOS els preceptes legals citats i altres de general i pertinent aplicació, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució,
