Sentencia SOCIAL Nº 1337/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7049/2018 de 13 de Marzo de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 34 - 4 - 2018 - 0002285

RM

Recurs de Suplicació: 7049/2018

IL LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

IL LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 13 de març de 2019

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1337/2019

En el recurs de suplicació interposat per SCHINDLER, S.A. a la sentència del Jutjat Social 2 Barcelona de data 22 de gener de 2018 dictada en el procediment núm. 955/2016, en el qual s'ha recorregut contra la part Alejo , INSS i TGSS, ha actuat com a ponent Il lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre accident de treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 22 de enero de 2018 , que contenia la decisió següent:

'Que estimando en parte la demanda interpuesta por Alejo contra INSS,TGSS, SCHINDLER, SA en reclamación de recargo de prestaciones, declaro la existencia de responsabilidad empresarial, por falta de medidas de seguridad en el accidente sufrido por el actor, fijándose su importe en el 40%, con condena a la empresa demandada, con las consecuencias legales inherentes en orden a la protección prestacional del actor, debiendo estar el INSS y TGSS obligados a estar y pasar por la presente reclamación.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- Por resolución de fecha 24.10.2016 el INSS resuelve no declarar la existencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo en el accidente sufrido por el trabajador el 24.9.2008, solicitada el 18.5.2016. El demandante sufrió accidente de trabajo mientras realizaba un servicio para el cliente Centre Educatiu l'Aura de Sant Cugat, centro residencial de acción educativa adscrito al Departament de Benestar Social y Familia.

SEGUNDO.- El actor prestó servicios para la empresa SCHINDLER, S.A., dedicada a la fabricación, montaje y mantenimiento de aparatos elevadores, siendo su profesión habitual Mantenimiento de Ascensores, desde el 29-10-1987, percibiendo una retribución mensual de 2.417,30 euros.

TERCERO.- La Inspección de Trabajo realizó informe del accidente de trabajo teniendo en cuenta las declaraciones de las partes intervinientes en la comparecencia que se realiza el 1-04-2009 y del informe del accidente realizado por la empresa. La Inspección considera que la causa probable del accidente de trabajo es un accidente fortuito cuya responsabilidad o causalidad podría ser imputable a un defecto del método. No se extendió el acta de infracción, ni tampoco se formuló propuesta de recargo, por considerar la inspectora actuante que el accidente se produjo por un hecho fortuito y no por falta de medidas de seguridad. Se requirió a la empresa para que en el plazo de 3 meses efectuara un protocolo de actuación para el mantenimiento de plataformas.

CUARTO.- El Centre Educatiu L'Aura disponía de una plataforma hidráulica utilizada para elevar ropa desde la lavandería hasta las tres plantas por encima de ella. Normalmente la ropa se introducía en cestas plegables, pero el 23-09-2008 se introdujo la ropa en bolsas en el elevador, produciéndose la salida de ropa de las bolsas y el desplazamiento de alguna de ellas provocó que quedaran prendas encalladas entre la pisadera de la puerta de la tercera planta y el chasis de la plataforma, impidiendo su movimiento su movimiento. El Centro, que tenía concertado el mantenimiento de la plataforma con SCHINDLER, S.A., dio aviso de la avería, compareciendo ese día un operario, que comunicó que se realizaría la reparación al día siguiente con otro operario. El día 24-09-2008 se pasó el aviso de reparación al demandante que acudió al centro sólo para realizarla; lo recibió el jefe de mantenimiento Don Benigno y una trabajadora del centro lo acompañó abriendo la sala de máquinas. El demandante, tras comprobar que no podía desenclavarse la cabina, que pistón se había parado y descendido el nivel de aceite, se dirige a la planta superior y comprueba que la plataforma está desplazada y advierte que hay ropa metida en la parte superior e inferior. Al intentar extraerla la cabina descendió súbitamente de la planta 3ª a la 2ª, arrastrándolo en su caída y produciéndole graves lesiones.

QUINTO.- El trabajador inició un proceso de incapacidad temporal agotando su plazo máximo de duración el 24-03-2010. Por resolución del INSS de 5-07-2010 declaró la existencia de lesiones permanentes no incapacitantes, derivadas de accidente de trabajo, y el derecho del demandante a percibir una indemnización de 1.280 euros, a cargo de Mutua Fraternidad, sin perjuicio de las responsabilidades legales del INSS y TGSS. El ICAMS, en dictamen de 13-05-2010 reconoció las siguientes secuelas: 'Limitación de la movilidad conjunta de la articulación del hombro en menos de un 50 por 100. Cicatrices postquirúrgicas'. El demandante impugnó la resolución, confirmada por la dictada el 9-09-2010, interponiendo demanda que correspondió conocer al Juzgado Social 18 de Barcelona, que en sentencia de 15-06-2011 le declaró en situación de incapacidad permanente parcial para su profesión habitual, con derecho a percibir una indemnización a tanto alzado en el importe de 24 mensualidades de la base reguladora mensual de 2.290,14 euros, valorando el siguiente cuadro residual: 'Politraumatismo: fractura-luxación escápulo-humeral derecha, fractura aplastamiento de L1 y L3, sin afectación de muro posterior, fractura de apófisis transversales de L1 a L3 y fractura de pelvis. Secuelas: Limitación de la movilidad de la articulación del hombro derecho inferior al 50%, limitación global de la cadera derecha inferior al 50%, atrofia de cintura escapular derecha, que condiciona pérdida de fuerza a partir del 90º de abducción, cicatrices quirúrgicas en hombro derecho, pelvis y abdomen', (folios 447 a 451).

SEXTO.- El 12-07-2010 el demandante había iniciado un proceso de incapacidad temporal que se cursó por contingencia común bajo el diagnóstico 'episodio depresivo no especificado' agotando el subsidio el 7-02-2012.

SÉPTIMO.- En fecha 4-04-2012 SCHINDLER, S.A. procedió a la extinción del contrato de trabajo del demandante por ineptitud sobrevenida tras el accidente.

OCTAVO.- Solicitó la revisión de grado de incapacidad permanente y, desestimada por el INSS, interpuso demanda que correspondió conocer al Juzgado de lo Social 20 de Barcelona, que desestimó la demanda en sentencia dictada el 29-11-2012 . La sentencia fue confirmada por la dictada por la Sala Social del TSJ de Cataluña en fecha 26-02-2014 .

NOVENO.- Por sentencia del Juzgado de lo Social 20 de Barcelona dictada en fecha 31-03-2014 , estimó parcialmente la demanda interpuesta por el actor y le fue reconocido un grado de discapacidad total del 49% (41% + 8 puntos FSC), valorando como secuelas la limitación funcional de hombro, columna y miembro inferior y trastorno de la afectividad. Se instó la revisión el 25.3.2014, denegada por resolución de 18.6.2014. Por sentencia del juzgado social 16 de 17.7.2015 fue declarado afecto de incapacidad permanente absoluta. Fue confirmada por la de suplicación de 24.12.2017.

DÉCIMO.- La empresa realizó informe del accidente con la siguiente versión de los hechos: 'El centro llamó al servicio de asistencia el día 23 a las 18:32, atendiendo el aviso un operario ascensorista que llegó a media noche. Observó el estado de la instalación y comunicó que lo arreglarían la mañana siguiente.

En la mañana del día 24 cuando llegó el técnico para reparar la plataforma, estuvo entre cinco y diez minutos en la sala de máquinas de la instalación intentando desatascarla pulsando varios minutos los contactores actuando la bomba impulsora. Subió a la tercera planta e intentó estirar la ropa. Al estirar y retirar la ropa la cabina cayó y el trabajador se desequilibró, cayendo de cabeza y hombro hacia el interior de la cabina recibiendo un fuerte golpe cuando ésta se paró bruscamente tras haber descendido unos dos metros y medio aproximadamente en caída liberada.....

La caída liberada se produce por un aflojamiento en la cadena que solamente puede provocarse porque se pulsaron las válvulas de rescate; no existe otra opción dado que no hay pérdidas de aceite por ningún sitio. Esta pulsación es la última operación que alguien hizo antes de desatascar físicamente la plataforma. Esto se deduce porque en la segunda prueba realizada, al meter los contactores el cilindro se llena perfectamente de aceite y el camerín sube tensándose las cadenas'.

UNDÉCIMO.- La empresa SCHINDLER, S.A. carecía de un protocolo a utilizar para la realización de las reparaciones de la plataforma elevadora. El demandante había asistido a sesiones informativas y formativas convocado por SCHINDLER, S.A que había entregado al demandante EPIS con instrucciones para su utilización y evaluado los riesgos del puesto de trabajo.

DUODÉCIMO.- Se ha agotado la vía previa.

DECIMOTERCERO.- La sentencia de 28 de abril de 2015, dictada por el juzgado de lo social 19 de esta ciudad , estimo en parte la demanda interpuesta por el actor contra SCHINDLER, S.A., CENTRE EDUCATIU L'AURA, DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL I FAMILIA, y la aseguradora de las demandadas ZURICH ESPAÑA, COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A, en reclamación de cantidad por daños y perjuicios derivados de accidente de trabajo, condenando solidariamente a SCHINDLER, S.A. y la aseguradora ZURICH ESPAÑA, COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS, SA a abonar al demandante la cantidad total de CIENTO NOVENTA Y OCHO MIL TRESCIENTOS TREINTA Y TRES EUROS CON SESENTA Y UN CÉNTIMOS (198.333,61 EUROS), por los daños derivados del accidente sufrido. Absolvió al DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL I FAMILIA, al que se halla adscrito el CENTRE EDUCATIU L'AURA, de las pretensiones deducidas en la demanda. La sentencia fue confirmada por la de suplicación de 4.10.2016 , desestimando el recurso de la empresa y estimando parcialmente el de la aseguradora, modificándose la cuantía de la indemnización. Fue aclarada el 15.11.2016.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, SCHINDLER S.A., va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar, Alejo . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS , en relació al document del foli 146 de les actuacions, es demana a la sala per part de l'empresa recorrent la inclusió en el fet provat primer per tal que s'hi indiqui que ni la sentència del primer grau, ni la d'aquesta sala a la que allà es fa esment no són fermes. I en el mateix sentit es postula l'eliminació del terme 'ferma' en el fonament jurídic primer.

El motiu ha de ser desestimat a limine per una òbvia raó: el recurs per a la cassació de la unificació de la doctrina contra la nostra sentència de 4 d'octubre de 2016 fou interposat per la part actora i resultà inadmès per falta de contradicció per la interlocutòria del TS de data 19 de desembre de 2017 (Rec. 568/2017 ). En aquesta tessitura ens trobem davant un argument que frissa la mala fe processal. En primer lloc perquè la recorrent s'aquietà al contingut de la nostra sentència; i en segon lloc perquè, per bé que la sala desconeix la data de notificació de la referida interlocutòria a la recorrent no deixa de ser significatiu que mig anys després de la seva data la recorrent en desconegués la seva existència.

SEGON.Per la mateixa via anterior se'ns demana la modificació del fet provat onzè, fent esment als documents dels folis 420 a 435, 287 i següents i 327 i següents, insistint alhora en la falta de fermesa de la sentència del jutjat del social número 19, amb la següent proposta de redacció alternativa: 'El demandante había asistido a sesiones informativas y formativas convocado por SCHINDLER S.A., que había entregado al demandante EPIS con instrucciones para su utilización, evaluado los riesgos del puesto de trabajo, así como formado e informado a través del Manual de Información de riesgos laborales personal Nl-lE de las medidas a adoptar para la realización de la reparación en el curso de la cual se produjo finalmente el accidente laboral'.

L'eficàcia de cosa jutjada positiva de la sentència anterior comporta que el dit pronunciament tingui la dita consideració, de conformitat amb la doctrina cassacional en supòsits similars. S'afirma així a la STS UD 'El punto de partida de dichos efectos ha de ser necesariamente la doctrina del Tribunal Constitucional contenida en sentencias como la 77/1983 , 192/2009 , 139/2009 o 16/2008 , en todas las que el principio de tutela judicial efectiva establecido en el art 24.1 CE es el punto de partida, o lo que es lo mismo, la necesidad de que las resoluciones judiciales que abordan unos mismos hechos en distintas resoluciones judiciales, tengan en cuenta los factores concurrentes y decidan de manera razonada desde esa perspectiva de tutela lo que resulte ajustado a derecho'. I és suficient donar una simple lectura al fet provat onzè de la sentència del jutjat número 19 per comprovar com coincideix substancialment amb el mateix ordinal del relat fàctic de la present. D'aquí que aquest motiu hagi també de ser desestimat.

TERCER.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia l'empresa demandada la infracció d'allò previst a l' art. 53 LGSS , així com la doctrina judicial que esmenta, en entendre que el recàrrec està prescrit.

Caldrà observar que l'aplicació del termini de cinc anys previst en la norma esmentada en el supòsit de recàrrecs ha estat objecte d'un llarg i complex debat jurisprudencial. Així, s'ha debatut amb reiteració si el dies a quo havia de ser la data de l'accident o bé la derivada de les vicissituds posteriors. No obstant, la jurisprudència tradicional optà en el seu moment per fixar com a data inicial la de la data de la declaració d'incapacitat permanent sobre la que s'imposava el recàrrec, per aplicació de l' art. 1969 CC (per totes: STS UD 09.02.2006 -Rec. 4100/2004 -). Consideració a la que s'havia afegit que en el cas d'impugnació judicial del grau la prescripció començava a comptar des del moment en que les lesions causants quedaven fixades en sentència judicial ferma ( STS UD 22.03.2001 -Rec. 2231/2001 -). D'aquesta forma el dit criteri fou resumit per la STS UD 07.07.2009 -Rec. 2400/2008 -, en la forma següent: 'el plazo de prescripción de cinco años se cuenta desde el día siguiente a aquél en que tenga lugar el hecho causante de la prestación de que se trate o desde el momento en que la acción pudo ser ejercitada':

Tanmateix, ateses les característiques pròpies de la prescripció, la doctrina judicial ha vingut reflexionant respecte els possibles efectes interruptius. Així, pel que fa a la tramitació de l'expedient administratiu sobre el recàrrec, la doctrina cassacional ha considerat que el termini del cinc anys s'interromp al llarg de tota la durada existent entre la incoació de l'expedient administratiu i la corresponent resolució; per bé que aquest criteri fou posteriorment matisat per la STS UD 17.07.2013 (Rec. 1023/2012 ), indicant-se que si el treballador no insta reclamació prèvia un cop transcorreguts els 135 dies de silenci negatiu des de l'inici de la tramitació, la prescripció reiniciava el còmput des del dit moment. I en sentit similar, s'ha afirmat que la interposició d'una demanda per danys i perjudicis per culpa contractual també té efectes interruptius ex art. 53.3 LGSS (per totes: STS UD 14.07.2015, Rec. 407/2014 ).

I, finalment pel que fa a aquest repàs de la jurisprudència, concorre en aquesta matèria un nou problema, en relació a què ocorre quan existeix una revisió de grau posterior i el possible 'efecte Llàtzer' que respecte al recàrrec pot tenir una nova resolució administrativa o judicial que modifica la incapacitat permanent per agreujament. Aquest aspecte ha estat abordat per la STS UD 18.12.2015 -Rec. 2720/2014 - en la que s'indica que 'el derecho ya fenecido no puede renacer, salvo disposición legal expresa que en el presente caso no existe. En efecto, el artículo 43-1 de la L.G.S.S ., tras establecer el plazo de prescripción de cinco años, se limita a regular la variación posterior del contenido económico de las prestaciones ya reconocidas con ocasión de la revisión de las mismas, pero sólo contempla el caso de las prestaciones reconocidas que se revisan y lo hace, precisamente, para limitar la retroactividad de la revisión. Por ello, como el recargo es una prestación diferente a la de incapacidad permanente reconocida no se ve afectado por esta disposición, dado que no fue reconocido antes de la revisión. Además, una interpretación lógico-sistemática de los artículos 38-1-c , 136 , 137 y 143-2 de la L.G.S.S nos muestra que la prestación de invalidez permanente es única, aunque tenga diversos grados que se fijan en atención a la mayor o menor disminución de la capacidad funcional que comportan, razón por la que la revisión por agravación no supone el reconocimiento de una nueva prestación, sino el de un diferente grado de incapacidad permanente y la adaptación de la cuantía de la pensión a ese nuevo grado de incapacidad, cual evidencia, igualmente, el tenor literal del art. 43-1 de la Ley citada '.

Doncs bé, en el present cas no compartim la conclusió del recorrent en relació a que el dies a quo del còmput de la prescripció és el 5 de juliol de 2010, moment en que es dictà resolució declarant l'existència de lesions permanents no invalidants. I això perquè com es deriva pacíficament del fet provat cinquè l'actor havia interposat demanda en contra, finalitzant la tramitació judicial amb la sentència de 15 de juny de 2011 declarà l'existència de lesions permanents no invalidants. En conseqüència, atès que l'actor presentà la sol licitud d'imposició de recàrrec en data 18 de maig de 2015 (foli 39), és del tot evident que no havia transcorregut el termini legal de cinc anys. Consideració a la que caldrà afegir que a l'interí es tramità una demandada per danys i perjudicis, amb efectes també interruptius, tal i com prèviament hem senyalat. D'aquí que no és apreciable l'existència de prescripció, la qual cosa ens ha de dur a la desestimació del motiu.

QUART.Per la mateixa via anterior denuncia l'empresa demandada la infracció d'allò previst a l' art. 164 LGSS , l' art. 53.2 LISOS , l' art. 217 LEC , l' art. 96.2 LRJS i l' art. 1101 CC , en considerar que en el present cas que l'incompliment de les seves obligacions de seguretat no ha estat provat, insistint en la no fermesa de la sentència del jutjat del social número 19.

També aquest motiu està condemnat al fracàs, ateses les prèvies reflexions que s'han efectuat en relació a la fermesa del dit pronunciament. En efecte, és cert -com a reiteració insisteix la recorrent- que la Inspecció de Treball i Seguretat Social no aprecià cap tipus d'infracció; ara bé, la sentència esmentada considera que la recorrent no tenia cap protocol d'actuació en circumstàncies similars a les que es produí l'accident i que, d'haver-se efectuat la reparació amb dos operaris (un dedicat a treure els obstacles que limitaven la mobilitat de la plataforma elevadora i l'altra al control de la vàlvula de seguretat) no haguessin existit lesions. I en la present sentència el jutjador del primer grau assoleix la conclusió que es tracta d'un incompliment de l'apartat 14 de l'annex II del RD 1215/1997, en relació als articles 4.2 d ) i 19.1 T i 14.2 , 15.4 i 17.1 LPRL , qualificació que la sala comparteix plenament.

D'aquí que, essent pacífica l'existència de lesions, concorrent incompliment del deure de seguretat de la recorrent amb un evident nexe causal amb les dites lesions, és clar que la sala no pot compartir la tesi de la recorrent, la qual cosa ens ha de dur a la desestimació del motiu.

CINQUÈ.Finalment, per la mateixa via anterior, denuncia la part demandada recorrent la infracció d'allò previst a l' art. 164 LGSS i els articles 11 a 13 LISOS , en considerar que, en tot cas, el percentatge aplicable hauria de ser el del trenta per cent.

També aquest motiu està condemnat al fracàs, atès que la sala compateix plenament els raonaments de la instància. En efecte, com ja hem dit és del tot evident que existí un incompliment significatiu per la demandada del seu deure legal de seguretat. Tanmateix, també acceptem que el demandant actuà amb certa imprudència professional -que no temerària-, en relació al control de la vàlvula de seguretat. D'aquí que en el present supòsit no escaigui la imposició del percentatge màxim, però tampoc del mínim, essent aquesta la ponderació assolida en forma adequada en el primer grau jurisdiccional.

SISÈ.Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 204 i 235.1 LRJS i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per SCHINDLER, S.A. contra la sentència dictada pel jutjat del social número 2 dels de Barcelona en data 22 de gener de 2018 , recaiguda en actuacions 955/2016, en virtut de la demanda instada per Alejo contra el dit recorrent i contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL en reclamació de recàrrec per falta de mesures de seguretat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de mil (1.000.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.